La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Una nova icona per a una València en positiu: l’Street art.

Nest hotels és una de les cadenes d’hotels més importants del que es coneix com Youth hostels, hotels / alberg per a gent jove sense moltes pretensions de luxe i habitualment localitzats en els centres històrics de les ciutats. Una manera econòmica de viatjar i de conèixer noves ciutats.

Aquesta cadena, en el seu reclam per animar la gent jove a visitar València, diu a la seua pàgina d’internet: “A més de la paella llegendària i les festes del foc que de manera sorprenent duren una setmana, València afegeix ara l’street art a la seua llista de reclams per a la fama. Políticament carregada i creativament contaminada, la tercera ciutat d’Espanya s’està guanyant un nom com a capital de l’art urbà“.

Lucy, una coneguda viatgera i bloggera anglesa, escriu al seu bloc de viatges: “Si et fas un xicotet passeig al voltant de València, veuràs que si hi ha una cosa que té la ciutat, a més de molt arròs, és un magnífic art de carrer“.

També un altre famós blocaire nord-americà, ‘An American Spaniard‘, avisava als seus lectors nord-americans del creixent interès de les mitgeres i murs de la València vella: “Et parlaré d’un altre tipus d’art que pots trobar als carrers durant les Falles: l’street art“.

Un trabajo a medias entre Erica Il Cane y Escif.

Paella, corrupció i grafits. Una explosiva combinació que va aparèixer ben sintetitzada en un famós grafity que va aparèixer un bon dia pintat en una solitària i abandonada paret de la platja de la Patacona a València, en el límit amb el terme municipal de la capital mundial de l’orxata, Alboraia.

El grafit deia el següent: «La corrupció, com la paella, enlloc es fan com a València».

La fama que va adquirir aquest grafit es va deure al fet que va ser publicada, abans de ser censurada, en un dels més distingits almanacs per al 2014, en el de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre de la Reial Casa de la Moneda, organisme dependent del Ministeri d’Hisenda espanyol. La foto va ser publicada però després censurada, el que va obligar a retirar del mercat 5.000 agendes que estaven a punt de ser distribuïdes per tot Espanya. Fa un any, en un apunt d’aquest bloc, contava els detalls d’aquesta rocambolesca historia (“La foto del graffiti valencià censurada paper Ministeri d’Hisenda espanyol”: http://blocs.mesvilaweb.cat/Lluis_Patraix/?p= 256.896).

Vinz, llicenciat en Belles Arts de 34 anys, a hores d’ara un dels artistes urbans valencians més destacats, expressava la seua opinió sobre el street art que podem observar passejant pels carrers del Cap i Casal: “A nivell d’art urbà, València és molt potent. Hi ha molt nivell comparat amb altres ciutats que no són capitals d’Estat. I tenim diversos artistes internacionals considerats estreles al voltant del món. És una cosa que no aconseguisc entendre. Perquè una ciutat que intenta recaptar diners siga com siga no explota aquest diamant en brut que té? Perquè fixen la seua obstinació a destruir i multar el talent? Que se’ns reconega fora i aquí se’ns perseguisca em sembla un delicte. És il·lògic. Però en aquesta ciutat succeeixen moltes coses il·lògiques“.

Escif és un altre dels grans artistes urbans valencians, que gràcies a un crowfunding acaba d’editar un llibre recopilatori de les seues obres dels últims 5 anys: “Utilitze la ciutat com un gran taller per als meus experiments“. Al carrer En Sala, al costat de la plaça del Patriarca, Escif va deixar el retrat més representatiu de l’esperit reivindicatiu de la Primavera Valenciana: els antiavalots apallissant un llibre.

València és una ciutat en la qual hi ha certa permissivitat amb el tema de pintar en segons quins murs. Això incita a que molta gent isca a pintar i també al fet que vinguen artistes de fora, generant una escola interessant per a les noves generacions i potenciant el desenvolupament d’un moviment local. Per aquest costat està bé, però la moneda sempre té dues cares. D’alguna manera l’acceptació del graffiti i de la pintura al carrer emulsionen la estetització i banalització d’aquest tipus d’intervencions. La seua força política desapareix i el que podria ser una celebració del carrer com a espai de creació esdevé un teló de fons perfecte per a campanyes de polítics i publicistes“. És l’opinió de Escif.

Fasim, Blu, Erica, Cane, Felip Pantone, Hyuro, Lolo, Julieta, Cere i tants altres són artistes urbans que denuncien amb les seues obres el deteriorament i la mercantilització de l’espai pubic del centre històric del Cap i Casal, alhora que donen llum a espais grisos, deteriorats i despersonalitzats.

Durant les properes falles es preveu una sonada trobada entre l’art de carrer, les falles i la política. A la comissió fallera Mossén Sorell-Corona, Escif plantarà un monument sota el títol “Tot el que sobra“, protagonitzat per un vehicle Lancia Delta…. Perquè aquest model de cotxe? Perquè és el mateix model que el passat mes d’agost l’alcaldessa Rita Barberà retirà dels baixos de l’ajuntament de València, un cotxe de la seua propietat que havia utilitzat com a pàrquing particular durant… 23 anys! Fins que el fet va ser denunciat per l’oposició i es va veure obligada a retirar-ho.

Vos adjunte en el post algunes mostres d’aquests artistes que podem trobar en els murs del centre històric de València. Art lliurement expressat en una ciutat políticament ofegada pels actuals mandataris, i que tantes vegades ha sigut notícia pel malbaratament, la corrupció i les practiques antidemocràtiques dels nostres polítics. Una notícia en positiu.

València, a 30 de gener de 2015.

 



  1. Entrada força interessant, com totes les d’aquest bloc, que per cert, acostume a seguir amb una fidelitat gairebé canina.
    Ara bé, no m’agrada l’us reiterat i gratuït d’anglicismes, tot i més, quan són gratuïts; és a dir, fàcilment traduïbles.
    L’street art queda molt bé, molt urbà, molt modern, però és pot dir art de carrer i fa referència, sense recorrer a una altra llengua, al mateix concepte.
    M’irrita aquesta moda de recórrer a l’anglès contínuament, banalment, innecessàriament, com si l’anglès fóra el súmmum de la modernor. Ja sé que algunes expressions són conegudes a tot el món en anglès i, per tant, és lògic usar-les; tanmateix, usar l’anglés com un referent de modernitat ho trobe lamentable.
    Una abraçada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent