Una anàlisi DAFO de les propostes de Mas i Junqueras (2ª part). Tres idees per tirar endavant el procés.

Després de l’èxit de participació ciutadana aconseguit el 9-N, les propostes de com avançar cap a la independència realitzades pocs dies desprès per Artur Mas i per Oriol Junqueras semblen haver conduit a una situació de refredament, al menys de manera temporal, un procés que abans d’aquella data semblava impetuós i imparable.

La formulació d’unes propostes certament amb punts en comú, però també sembla que amb importants i, de moment, insalvables diferències, ens han portat a un marc en què més que mai cal cridar al seny, a la reflexió i a la inteligència. L’anàlisi de la situació utilitzant eines adequades poden ajudar-nosa trobar una via o vies que permetan seguir avançant en el procés de manera ferma i segura.

En línia amb aquest pensament, la setmana passada vaig publicar un apunt en el que feia una anàlisi de les esmentades propostes des d’un punt de vista poc habitual i diguem-ne original, utilitzant la tècnica DAFO (Apunt: http://blocs.mesvilaweb.cat/Lluis_Patraix/?p=268406), una metodologia empresarial d’estudi de la situació d’una companyia o d’un projecte en què s’analitzen les seues Debilitats i Fortaleses, les Amenaces i Oportunitats.

En aquesta anàlisi vaig mostrar quins eren, al meu parer, els principals arguments d’aquests quatre factors que enfortien o amenaçaven aquestes propostes.

L’apunt arribava fins al plantejament de l’anàlisi, però deixava per a una posterior reflexió les seues conclusions. Unes conclusions que només es poden formular desprès de fer propostes (per exemple utilitzant una altra eina com és el braimstorming, o tempesta d’idees) i analitzar-les, prenent com a referència i punt de partida aquestes quatre senzilles preguntes:

• Com es pot destacar cada fortalesa?

• Com es pot gaudir de cada oportunitat?

• Com es pot defensar cada debilitat?

• Com es pot aturar cada amenaça?

De la combinació de fortaleses amb oportunitats han de sorgir les potencialitats, les quals assenyalaran les línies d’acció i d’actuació més prometedores per al projecte. I de la de les debilitats i les amenaces caldrà bastir els murs de defensa i fer-ne les propostes de correcció i millora.

Repassant l’anterior apunt, fem una ullada conjunta a les debilitats i amenaces més rellevants identificades en ambdues propostes, considerades de manera conjunta:

-Una llista única independentista pot fer que la gent que no té la independència com a prioritat ni com una urgència no s’hi sume.

-El problema de les llistes separades és que si el resultat de les eleccions, tot i ser guanyadores, és molt ajustat, potser la minoria que hi haurà votat en contra i l’estat espanyol utilitzaran tots els arguments que pugan per convèncer la comunitat internacional que el resultat no es pot llegir en clau plebiscitària. Argumentaran que com totes les candidatures portaven al programa altres punts, tant o més importants, que la pròpia independència, seria impossible destriar-los, i més en una època de greu crisi econòmica com la que estem vivint.

-La dependència que tindrà Catalunya de l’Estat espanyol durant el 18 mesos posteriors a les eleccions plebiscitàries, durant els que aquest intentarà entrebancar al màxim i per tots els mitjans al seu abast el procés. Açò pot fer molt vulnerable el procés.

-Perdre el referèndum de proclamació de l’estat català passats els 18 mesos desprès de les plebiscitàries, portaria el procés a un atzucac molt complicat de resoldre.

-Proclamar una DUI immediatament després de les plebiscitàries, potser no tinga el reconeixement de la comunitat internacional, per considerar-la precipitada, per haver-se fet sense una negociació prèvia amb l’estat espanyol i per no haver resultat de la voluntat popular a través d’un referèndum clàssic.

Com podrien defugir-se aquestes debilitats i amenaces?

Un parell de propostes:

-Amb la formació d’unes llistes de caràcter apartidista i que arrepleguen diferents sensibilitats socials. Aquestes llistes deurien de combinar gent de la política i de la societat civil, i no deurien d’incloure cap menció explícita a partits polítics. Però deurien de ser clarament reconeixibles en el seu ideari polític i social, i comptar amb un punt explicit i destacat comú: l’abast de la independència de Catalunya i l’inici d’un procés irreversible cap a la formació d’un estat independent.

-Comptant amb un marc polític de plena sobirania política. El procés només es podria dur endavant en aquest marc, desprès d’haver proclamat la independència de facto si aquestes llistes (que no els partits) hagueren superat conjuntament el 50% dels vots emesos i dels escons aconseguits.

Fem ara una ullada conjunta a les fortaleses i les oportunitats d’ambdues propostes:

-La idea de llista única mixta i transversal entre polítics i societat civil, crea una imatge nova i fresca que no té precedents en cap de les eleccions fetes abans als països dels nostre entorn. Aquesta manera de fer les eleccions pot esdevenir un logo molt positiu i potent de cara a la comunitat internacional

-La idea de llista única pot desfer instantàniament qualsevol campanya de desprestigi que puga engegar l’estat espanyol, al no tindre aquest un objectiu clar al que combatre, en tractar-se d’una llista amplia, mixta i transversal.

-En cas de què l’estat decidisca impugnar les eleccions o il·legalitzar als qui s’hi presenten, una majoria de la població se sentiria directament atacada, ja que degut a la pluralitat de la llista, a dins de la qual segurament hi haurà algú amb el que se sent plenament representat o identificat. Açò faria que el greuge se sentira en les persones d’una manera molt directa, diguem-ne personal.

-En fer-se el finançament de la campanya electoral al marge dels partits i dels seus canals habituals, es garantiria la independència sobre les influències i les pressions polítiques dels grups financers que habitualment financen les campanyes electorals dels grans partits (La Caixa, BBVA, Santander.

-El fet de ser una llista mixta i transversal, que barreja representants de partits i de personalitats distingides i representatives de la societat civil, molts d’ells professionals i especialistes en matèries clau per a la construcció de l’estat a Catalunya, pot donar molta força i espenta al procés.

-Les innegables sinergies que es derivaran d’una unió apartidista de polítics i de societat civil ben amplia, transversal  i plural, que multiplicaran l’efecte de suma inicial.

-Les innegables aportacions originals i innovadores al procés que s’hi produiran per part dels profesionals qualificats de la societat civil que s’hi sumaran.

Com es podrien posar en valor aquestes innegables potencialitats?

Indiscutiblement una de les propostes aniria exactament en la mateixa línia que una de les identificades en analitzar les debilitats i amenaces, es a dir, en la de presentar-se llistes apartidistes amb diferents sensibilitats socials formades per polítics i gent de la societat civil, amb un clar denominador comú que seria el de la proclamació de la independència.

Una altra proposta seria la d’establir un finançament independent dels partits per part de totes les llistes independentistes que es presenten, la qual cosa llançaria al món un missatge molt contundent, primerament per la seua independència respecte dels partits polítics, i desprès de la transversalitat i la diversitat de la composició de les llistes electorals. La no-dependència de la banca transmetria també un clar missatge de independència respecte d’un dels poders fàctics més poderosos, sinó el més poderós, que és el financer.

Al remat, aquestes podrien ser, en la meua modesta opinió, les tres línies mestres a seguir en el procés:

1.- La participació de diferents llistes independentistes en les eleccions, que se presentarien amb el compromís clar per parts de totes elles d’unir els seus escons després de les eleccions per proclamar la independència de Catalunya, si s’arribara a una majoria de vots i d’escons.

Les llistes electorals independentistes podrien ser tres, tal com es preveu ara, i representarien les diferents sensibilitats socials més lligades a l’independentisme existents a hores d’ara al Parlament de Catalunya: des del centre-dreta liberal (representat al parlament actual per CiU), passant per l’esquerra socialdemòcrata representada per ERC) fins a l’esquerra marxista (representada per la CUP).

Aquestes llistes serien apartidistes i estarien formades per persones de la política de partits i representats de la societat civil, professionals de diferents àmbits de la societat civil que s’identificaren amb les propostes ideològiques generals de la llista i que aceptaren la idea de que la formació d’un estat independent és l’únic camí que li queda a Catalunya per aconseguir els objectius polítics i socials que defensen, encara que aquestes persones no s’hajen significat en anterioritat necessàriament de manera pública pel seu recolzament a la independència, però sí pel dret a decidir.

2.- La proclamació irreversible de la independència si el resultat de la suma de vots i escons de les tres llistes electorals per separat superara el 50%. Seria l’única manera d’assegurar el normal desenvolupament, sense patir les interferències d’una legalitat aliena, del procés de construcció de les estructures d’estat necessàries per esdevenir un nou estat plenament sobirà.

3.- La independència en el finançament de la campanya electoral de les tres llistes, per les raons esmentades adés, què podria fer-se amb les aportacions de la ciutadania a través d’un micromecenatge.

Només són tres idees a plantejar en un espai obert de debat i d’opinió.

València, a 15 de desembre de 2014.

 

 

 

 

5 pensaments a “Una anàlisi DAFO de les propostes de Mas i Junqueras (2ª part). Tres idees per tirar endavant el procés.

  1. El nom de les Llistes faria possible presentar-nos com a País i no deixaria dubtes del plebiscit : ” Liberals i Demòcrata-Cristians pel Sí a la Independència”, “Socialdemòcrates pel Sí a la Independència”, “Esquerra Alternativa pel Sí a la Independència”.
    Amb això n’hi hauria prou, al marge de que el Debat seria ideològic entre els independentistes i s’ignoraria a l’unionisme que tindria un discurs difícil centrat amb l’antiindependentisme . ¿Podemos? En una Democràcia després de la dreta ve l’esquerra, i després de Podemos tindríem el PP-UPyD-C’s, amb la qual cosa el seu discurs queda invalidat. ¿PSC? Tots els partits unionistes no podrien entrar en el Debat Social de models polítics perquè l’independentisme tindria els “espais” reservats…

  2. La teva proposta de com ha de ser la llista és quasi la mateixa que va proposar el President Mas el 25N. Fins i tot el tema de finançament
    Fer les 3 llistes teòricament no partidistes però que la única raó per fer-les és justament per raons de partit (ideologia) , em sembla absurd.
    Tant absurd com la situació que ara estem vivim.
    Que siguin les forces d’esquerres, les teòricament més obertes a que la societat civil tingui més protagonisme, les que vetin aconseguir crear aquesta llista transversal de la societat civil, i estiguin només a favor de continuar amb la política de partit clàssica. El món al revés.
    La teva proposta absurda potser que al final sigui la solució davant d’aquesta situació tant absurda 🙂

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *