La paella mecànica

Dimarts passat David Segarra, un periodista i documentalista valencià, presentava al Col·legi Major Rector Peset de València un llibre de fotografies i de poemes sobre Gaza. El llibre es diu ‘Viure, morir i nàixer a Gaza‘, un títol amb una estranya i aparentment il·lògica seqüència vital.

Les fotografies del llibre són personals i tretes amb una vella càmera, al llarg de 100 dies d’una experiència vital que el va portar a tindre una convivència profunda amb els palestins que habiten aquell xicotet i tancat territori de tot just 360 km. quadrats.

Els poemes que acompanyen les fotografies del llibre són de poetes, escriptors i pensadors valencians, catalans, andalusins, palestins, andalusos, francesos, turcs, romans i grecs… Ausiàs March, Estellés, Al-Russafí, Lluís Llach, Espriu, Max Aub, Ibn Arabí, Lorca, Darwix, Cavafis… veus de les tradicions que han forjat les nostres civilitzacions, les del mediterrani.

Quan David va encetar la seua xarrada esperava sentir de la seua boca punyents testimonis de desesperació, de por, de plor, de dolor. I en el seu llibre esperava veure fotografies de destrucció i de rostres que reflectaren l’horror, la desesperança i la mort. Es a dir, de tot allò que els grans mitjans de comunicació del món ens parlen tan a sovint del que succeeix en la franja de Gaza, un territori esdevingut la major presó a cel obert que hi ha al món.

Els palestins i, en particular, els habitants de Gaza, són considerats terroristes i extremistes pels mitjans de comunicació sota la influència sionista. I, per contra, per als mitjans més sensibles són víctimes brutals de guerres i atacs indiscriminats.

Per això el que va contar David em va sorprendre. Com em van sorprendre les fotografies del seu llibre.

Perquè el seu relat i les seues fotos parlaven d’una altra cosa completament diferent al que habitualment sentim en els mass media.

Parlaven d’esperança, de l’alegria de viure, de la família, de solidaritat, d’orgull, de fermesa, d’amor als éssers humans i a la pròpia vida, parlaven d’uns valors humans que quasi han desaparegut en les societats capitalistes occidentals en què vivim, però que es conserven intactes a Gaza i en altres pobles de la ribera mediterrània.

Les seues fotografies, en blanc i negre, senzilles però profundes, reflecteixen la vida quotidiana de Gaza i contenen imatges de mesquites, d’esglésies, de platges, de camps, de camperols, de pescadors, de famílies felices i de xiquets, de molts xiquets, perquè Gaza està plena de xiquets.

En paraules de David, reflecteixen “la vida, la resistència i la resiliència dels habitants”, “el rostre humà de Palestina”, i són tot “un mosaic de la vida que es resisteix a la mort”. “Cada palestí és un llibre que camina. Les seues històries viuen i només cal escoltar-los per aprendre. Però cal voler escoltar. I els grans mitjans d’aquesta època sembla que només saben cridar”.

Cent dies i un centenar de fotografies. Un llibre molt recomanable i allunyat del maniqueisme amb què els grans mitjans de comunicació ens presenten el que passa en aquell territori tan massacrat, però alhora tan ple de vida, d’humanitat i d’esperança.

Patraix, València, a 11 de desembre de 2014.