El Sénia sí és frontera: de la hisenda pròpia catalana a la almoina valenciana de Montoro.

El contrast entre el que ha passat avui al Principat pel que fa a la Hisenda catalana i el que ha esdevingut a la capital del regne d’Espanya entre el ministre espanyol d’hisenda i el seu lacai convertit en cap de la delegació territorial de llevant, Alberto Fabra, em mereix una xicoteta i indignada reflexió, pel que de significatiu alhora que de ridícul i patètic en té.

Mentre a Catalunya la Generalitat anunciava un reforç del pressupost de l’Agència Tributària de quasi 36 milions d’euros (un 25% més que el 2014) i la contractació de més inspectors d’hisenda i membres del cos tècnic, tot amb l’objectiu que l’entitat vaja assumint noves funcions recaptatòries amb el fi de que s’acabe convertint en una verdadera Hisenda catalana, a 650 km. de distància el President de l’altra Generalitat, la del sud del Sénia, s’entrevistava a Madrid amb el ministre espanyol d’hisenda per negociar les engrunes que ens han de tocar als valencians en el repartiment del Fons de Liquiditat Autonòmica addicional del mes de desembre. És a dir, dels nostres diners que van allà i no retornen ací.

La reunió sembla haver estat fructífera a ulls d’Alberto Fabra, ja que després de la reunió ha agraït publicament que el govern espanyol estiga dotant d’instruments de liquiditat i assumint la càrrega financera (sic) del País Valencià, per garantir la prestació dels serveis públics fonamentals com la sanitat, l’educació o el benestar social.

Per descomptat res li ha dit Fabra a Montoro dels més de 6.500 milions d’euros que el País València aporta a les arques de l’estat anualment, i que acaben generant un dèficit de finançament de més de mil milions. Precisament els que farien falta per evitar les retallades salvatges, la supressió de serveis públics (per exemple de RTVV, ara que es compleix un any del seu tancament) i per finançar els serveis públics del benestar. Ni una paraula a la cara del ministre de tot això, ni una mínima ganyota que delatara una certa disconformitat amb la situació fiscal que patim els valencians.

Perquè Fabra, un cop més, ha preferit arrossegar-se, besar-li els peus, suplicar-li compassió posant cara de bon xic i esperar que li donen unes engrunes. Perquè es tot el que podem esperar d’aquests madrilenys que es mofen i es pixen obertament en la nostra cara, sense amagar-se, perquè des d’allà ja fa temps que van decidir que els valencians per molls, per ximples, per conformistes i perquè vivim feliços en el Levante feliç, no ens mereixem ni la terra que trepitgem, ni l’aire que respirem, ni l’aigua que bevem ni els diners que ells ens furten any rere any amb traïdoria, premeditació, diurnitat i nocturnitat.

Fabra, moniato, farsant i bufó del regne, no és més que algú que no representa a ningú perquè precisament ningú l’ha votat. Ell s’ha arrogat el dret a presidir un consell que ha estat segrestat de la voluntat popular i que s’ha convertit en un aquelarre de indecents, de lladregots i d’indigents intel.lectuals, que a sobre van presumint per tot arreu de tindre una ètica política i una cultura que qualsevol amb un mimin de seny pot qualificar de cavernàries.

El Sénia no és frontera per a dos pobles germans, que en són un sol. Però alhora separa, amb unes ribes molt allunyades l’una de l’altra, la dignitat de la major de les indignitats dels seus polítics governants.

Patraix, València, a 3 de desembre de 2014.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *