La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
12-O vs. 11-S = 1:100
El títol del meu post d’avui pot semblar una ecuació difícil d’entendre o un algoritme de complicada resolució. Però ni una cosa ni l’altra.
Ahir les forces unionistes, des de partits polítics a organitzacions civils, havien apostat molt fort per dur al carrer a tota aqueixa majoria silenciosa que, segons Rajoy, Sáenz de Santamaria o Sánchez Camacho, sempre es queda a casa quan el poble ix al carrer per reivindicar el seu Dret a decidir.
Malgrat tos els esforços econòmics i mediàtics emprats (què no han estat pocs) per fer que l’assistència fora molt nombrosa, la punxada de la convocatòria d’avui a la plaça de Catalunya de Barcelona ha estat espectacular. El Col·lectiu Contrastant, avesat des de fa bastans anys a quantificar els assistents a manifestacions, ha fet una estimació d’entre 13.000 i 16.000 persones.
Fa ara tot just un mes i un dia, la Diada del 11-S omplia Barcelona de manifestants en una V d’onze kilòmetres de llargària i una estimació d’assistents d’entre 1.5 i 1.8 milions, que eixien al carrer pel Dret a decidir i per l’independència de Catalunya.
Les imatges d’ambdues convocatòries són aclaparadorament reveladores. Tal i com apunta Vicent Partal en el seu editorial d’avui, “El moviment per la independència genera avui un consens social tan gran que ara mateix som imbatibles. Ni les amenaces més salvatges, ni les mentides, ni la força que indubtablement té l’aparell de l’estat poden alterar la realitat social del país (…) Que quede clar, doncs: en l’horitzó ara mateix no hi ha ni una sola ombra capaç de desdibuixar això que les places i els carrers, i les urnes, expliquen d’una manera tan incontestable. Aquest país va cara a la independència i trobarà la manera, siga quina siga, d’arribar-hi…”
Així doncs, l’equació del títol d’aquest post té una fàcil resolució. Es diu 1:100, una majoria aclaparadora pel Dret a decidir i per la independència.
València, a 13 d’octubre de 2014.