9-N: no és la democràcia, és l’economia, estúpids!

“És l’economia, estúpid!”. Alguns periodistes i experts en màrqueting polític nord-americans van dir que aquesta frase pronunciada per Bill Clinton en un debat electoral televisat amb G.Bush pare, li va valdré per guanyar unes eleccions presidencials.

L’economia, la seua gestió i el seu control són i han estat sempre qüestions clau, tant per polítics com per als ciutadans.

L’abril de l’any passat Matthew Francis Parris, periodista anglès i antic polític del partit conservador del Parlament britànic, escrivia sobre Catalunya en la seua columna setmanal del prestigiós diari The Times.

En el seu article “Catalonia is a bigger Timebomb than Cyprus” afirmava que el referèndum per la independència podria ser per al projecte europeu una bomba de rellotgeria més gran que Xipre.

En ell afirmava que la relació entre Madrid i Barcelona havia entrat en fase de “destrucció mútua assegurada“, un fenomen que durant la Guerra Freda es va anomenar ‘muttually assured destruction‘ (MAD). “El mal que el separatisme català pot fer al que quedaria d’Espanya és alhora un argument contra el separatisme i una potencial arma letal en mans dels separatistes“, assegurava el periodista en aquell article.

Parris instava Rajoy a concedir la celebració d’un referèndum a Catalunya i “respectar-ne les conclusions“. Considerava que per tal de eixir del “punt mort” en què es trobaven les relacions entre Catalunya i Espanya, Mas també hauria de fer un esforç i formular una pregunta en el referèndum amb tres possibles respostes. La primera opció seria votar perquè tot continuara com fins ara; la segona implicaria aconseguir més autonomia i la tercera seria la independència.

El columnista creia que guanyaria l’opció de més autonomia i, d’aquesta manera, s’evitaria una secessió que segons ell “devastaria” l’economia de tota la Península. Aleshores, “Catalunya podria aconseguir de manera ordenada la condició de nació que desitja i mereix” dins l’estat espanyol.

Catalunya representa actualment un 19% del PIB espanyol, uns ingressos per a l’estat per balança fiscal positiva d’entre 8 i 15 milions d’euros anuals (depenent del càlcul utilitzat), un 26% de les seues exportacions a l’estranger i rep un 26% del seu turisme (una font de riquesa d’altíssim impacte en l’economia espanyola). Per la frontera de la Jonquera ixen a Europa més del 70% de les exportacions espanyoles per terra, tot un problema per a les mercaderies espanyoles en cas de topar-se amb duanes en la seua eixida cap a Europa.

Sense entrar a considerar el que representaria per a Catalunya des del punt de vista econòmic i financer la seua separació d’Espanya, a l’inrevés el que és una realitat incontestable es que Catalunya te literalment agafat pels pebrots a l’Estat espanyol.

El periodista de The Times estén el problema molt més enllà de l’economia espanyola, que patiria un impacte de tal magnitud que la portaria a la seua completa desestabilització durant molt de temps. També afectaria països com Portugal, país endeutat amb la banca madrilenya, així com els països del nord d’Europa, sobretot Alemanya i França, amb els que els bancs espanyols es troben fortament endeutats. Això obriria a la Comunitat europea un nou front d’incertesa financera, molt més devastador del que va succeir amb Xipre, segons Parris.

La setmana passada una anàlisi dels economistes Ben Silis i Esteban Duarte a Bloomberg, una de les companyies d’assessorament financer més influents del món, recollia les opinions de dos experts financers de Frankfurt i de la City de Londres, on es deia literalment que “La ruptura d’Espanya perjudicaria greument la sostenibilitat del seu deute. Si els separatistes tenen èxit, el risc de default augmentaria considerablement“. Els seus pronòstics disparaven la prima de risc espanyola fins a 500 punts bàsics, a nivells similars als que va tindre Espanya quan estigué a la vora del rescat financer.

La falsidemocracia espanyola s’enfrontaria a una prova molt més senzilla i sobretot molt menys compromesa si en comptes de Catalunya haguera de enfrontar-se amb una hipotètica i irrealistica independència d’altres territoris de l’estat, com ara Extremadura, o Cantàbria, o la Rioja, o fins i tot Castella-la Manxa o Aragó, territoris amb aportacions de PIB molt més baixos respecte al total estatal, que tenen economies poc dinàmiques i / o exportadores comparades amb la catalana, i què són receptores netes en les balances fiscals, precisament de diners en part aportats per Catalunya.

Potser, i dic només potser, el règim espanyol podria arribar a traure pit i presumir de democràtic davant la comunitat internacional en acordar amistosament un referendum a l’estil de com ho va fer la Gran Bretanya amb Escòcia, conscient que una hipotètica separació d’algú dels esmentats territoris tindria un impacte relativament menor en el seu sistema econòmic i financer, que no es veuria desestabilitzat per molt de temps.

Però clar amb Catalunya tot és completament diferent. Ni democràcia, ni dret a decidir. És l’economia, estúpids!

València, a 21 d’octubre de 2014.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *