Desmuntant les tres grans fal·làcies de l’unionisme espanyol.

 

L’argumentari legal unionista espanyol utilitzat per intentar combatre el Dret a decidir de Catalunya, es resumeix bàsicament en tres postulats:

– La Constitució espanyola, en el seu article 2, diu explícitament que “La Constitució és fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols …”. Tal com va dir en una ocasió el ministre Montoro al Congrés espanyol, davant d’una interpel de Rosa Diez, “La Constitució defineix la indissolubilitat d’Espanya, i per tant no hi ha res a discutir.”

Per tant, no hi ha lloc per a cap procés de secessió, sense abans canviar l’esmentada Constitució.

– La Constitució espanyola, votada majoritàriament per tots els espanyols, és el marc legal vigent, i per tant ha de complir-se en la seua integritat. El Dret a decidir no està contemplat en la mateixa, per tant, és il.legal.

– En cas que el Tribunal Constitucional fallara contra la Llei de Consultes aprovada al Parlament de Catalunya, o contra la convocatòria de la consulta del 9-N que realitzarà Artur Mas, és il.legal i una temeritat desobeir la sentència d’aquest tribunal.

En tots aquests arguments hi ha un denominador comú: la invocació de la “legalitat” per prohibir la lliure expressió de la ciutadania. S’anteposa la “legalitat” a la democràcia, i per aquest camí el govern espanyol arriba a la perversa conclusió que votar és antidemocràtic. Una conclusió, sense cap dubte, marca Espanya.

Però posem per un moment al règim polític espanyol enfront del seu propi argumentari, i veurem quina és l’interessant conclusió que obtindrem.

El primer dels arguments es basa en l’article 2, que diu així: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”.

I per previndre que algú puga posar-ho en dubte, es va redactar també l’article 8, que diu així: “Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seua integritat territorial i l’ordenament constitucional.”…

Doncs, bé, sembla haver una certa evidència històrica de què la redacció de l’actual Constitució espanyola no va ser tan “democràtica” com se’ns vol fer veure, i més en concret la dels dos articles abans esmentats.

Perquè aquests dos articles que constantment s’esgrimeixen per fonamentar la unitat indissoluble d’Espanya podrien no haver de la lliure contraposició d’idees i arguments dels constituents electes per a la seua redacció, sinó que més aviat va poder tractar-se d’una decisió que algú va adoptar extramurs del Parlament espanyol, més concretament a les casernes militars, i que finalment es va aconseguir imposar als representants legítims de la voluntat popular sota amenaça d’intervenció militar.

 

 

Sole Tura, president de la sessió constitucional i un dels seus set ponents, els anomenats Pares de la Constitució, va fer observar durant la mateixa que el text de l’article 2 patia d’una redacció deficient i tenia fins i tot problemes sintàctics.
Però la resposta que va obtindre dels representants d’UCD és que no es podia variar ni una coma d’aquests articles, perquè aquell era el text literal del compromís assolit amb els “sectors consultats“. Evidentment, no es va especificar quins eren aquests “sectors”, però els redactors de la Constitució el van endevinar tot seguit, sense probablement atrevir-se a anomenar-los pel seu nom.

Admetre que els articles en els quals es defineix la base sobre la qual “es fonamenta” la Constitució, què va ser imposada als representants de la voluntat popular per uns “sectors consultats” de naturalesa extraparlamentària, és una cosa que qüestiona molt seriosament la seua legitimitat.

Però no solament és aquest, sinó que hi han altres testimonis clau què semblen avalar la declaració de Solé Tura.

Tots ells provenen molt de temps després, concretament quan es van complir els vint i cinc anys de la seua aprovació. En aquest aniversari es va emetre a TV3 el programa 30 Minuts, amb el titol ‘Més enllà del Consens’.

En ell el testimoni de Miguel Herrero de Miñón, que també va participar en l’elaboració de la Constitució de 1978, va reconèixer el paper tutelar d’alts càrrecs de l’exèrcit sobre la ponència constitucional, quan va dir: “L’article 8 té una redacció tècnica que procedeix efectivament de sectors de l’estat major, que el president Suárez va fer seua i que així va transmetre.

Però, n’hi han més. Miquel Roca, altre dels set pares de la Constitució per Minoria Catalana, va dir: “Em consta perfectament. Jo vaig negociar amb Suárez la introducció de l’expressió ‘nacionalitats” a la Constitució, i llavors ell feia consultes, evidentment, a un grup de militars.

 

 

I el de Narcís Serra, ex-ministre de Defensa i ex-vice-president del govern espanyol, qui va afirmar: “La transició comença quan el rei nomena Adolfo Suárez. I Adolfo Suárez tenia dos límits: el mínim el va marcar l’opinió pública, i el màxim, el poder fàctic que se sentia hereu de les essències del franquisme. (…) I de poder fàctic cohesionat que se sentís hereu o que hagués de garantir la continuïtat del franquisme només n’hi havia un: l’exèrcit.
Fa un temps va circular per les xarxes socials i internet una carta titulada “Carta oberta al senyor Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón”, signada pel professor Enric Casulleras, professor de la Facultat d’Economia i Comunicació de la Universitat de Vic.

La carta fa un raonament alhora contundent i interessant: com que el principal argument contra la independència de Catalunya és que constitucionalment és il.legal, fóra bo que el senyor Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels set ponents de la constitució espanyola del 1978, explicara en quines circumstàncies va ser incorporat a la constitució l’article que fa referència a la ‘indissoluble integritat del territori espanyol’ i aclarira la participació de l’estat major de l’exèrcit a l’hora de redactar-lo.

Aquesta és la transcripció de la carta:

“Distinguido y admirado don Miguel, 

En vano he esperado que terciase usted en el debate sobre el proceso de secesión de Catalunya.
Como al parecer, el principal argumento contra la declaración unilateral de independencia es su ilegalidad en términos constitucionales, me gustaría que usted recordase a los españoles en qué circunstancias fue incorporado a la Constitución el artículo donde se alude a la indisoluble integridad del territorio español, y la participación directa del Estado Mayor del Ejército en su redacción.


Porque era a nombre suyo de usted el sobre que llegó, con membrete del Ejército, irrumpiendo en el seno de la ponencia donde se estaba debatiendo tan espinoso asunto.


Haría usted una gran aportación a la democracia si revelase los términos en que el Ejército amenazaba con su intervención en caso de que el contenido del sobre no se incorporase, sin tocar una coma, al articulado constitucional. Y así seríamos conscientes todos los ciudadanos de que la máxima norma del ordenamiento jurídico español fue impuesta bajo coacción y con graves amenazas. Como jurista que es, usted sabe mejor que yo que los contratos firmados entre partes bajo amenaza o coacción son viciados de origen y nulos de pleno derecho.
 

La anterior petición no menoscaba la alta consideración que nos merece su ilustrada aportación humanística e intelectual a la convivencia entre los ciudadanos de este país (muy pronto, países, espero).

Reciba mis más respetuosos saludos.
Suyo,
Enric Casulleras“

 

Al remat, sembla haver-hi bastants indicis per a afirmar que “la màxima norma de l’ordenament jurídic espanyol va ser imposada sota coacció i greus amenaces”, com suggereix la carta adreçada a Herrero de Miñón.
L’observació final resulta contundent i alhora aclaridora: “Els contractes signats sota amenaça o coacció són viciats d’origen i nuls de ple dret.”

Crec que no calen més comentaris… 

 

El segon dels arguments fa referència bàsicament a la necessitat de respectar i complir els articles de l’anomenada “Carta Magna” dels espanyols.

Però si ens posem a llegir amb una mínima visió crítica el seu articulat i mirem al nostre voltant per comprovar quin es el grau real de compliment d’alguns dels seus articles més assenyats i progressistes, ens podem adonar del grau de cinisme del que fa gala l’aparell polític espanyol quan l’invoca per prohibir la consulta a Catalunya.

Perquè és el propi govern espanyol el que amb les seues polítiques neoliberals està incomplint molts dels articles d’aquesta Constitució que ell diu que no vol complir el Parlament català.

Fem-hi una ullada:

-Milions de famílies espanyoles són a la pobresa o fregant-la (Article 39-1: Els poders públics asseguren la protecció social, econòmica i jurídica de la família!).

-Més de cinc milions de persones estan desocupades, amb més d’un 26% d’atur oficial a tot l’Estat. El nivell salarial de molts treballadors és miserable. (Article 35-1: Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per satisfer les seues necessitats i les de la seua família, sense que en cap cas es puga fer discriminació per raó de sexe!)

-Més del 50 % dels joves que han acabat els seus estudis estan desocupats. Gran quantitat d’ells han d’emigrar a altres països a buscar una feina que se’ls nega ací. (Article 48: Els poders públics promouran les condicions per a la participació lliure i eficaç de la joventut en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural!)

-Desenes de milers de desnonaments i desenes de suïcidis per desnonaments. El 82 % dels habitatges desnonats eren la llar d’almenys un menor d’edat. L’especulació amb l’habitatge, afavorida per la legislació espanyola, ha enriquit a un sector de la casta financera espanyola. Els habitatges procedents dels desnonaments, en poder dels bancs, són venuts a preus de ganga a fons d’inversió voltors i a inversors estrangers. (Article 47: Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics!) (Article 33-3: Ningú podrà ser privat dels seus béns i drets sinó per causa justificada d’utilitat pública o interès social, mitjançant la corresponent indemnització i de conformitat amb el que disposen les lleis!).

-Co-pagamens, re-pagaments i privatitzacions del serveis públics de salut. Desenes de milers d’immigrants exclosos del sistema de Seguretat Social (Article 41: Els poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans que garanteixi l’assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat , especialment en cas de desocupació. La assistència i prestacions complementàries seran lliures!) (Article 43.1: Es reconeix el dret a la protecció de la salut!).

-Retallades brutals en l’ensenyament públic i subvencions milionàries a l’educació privada (Article 27-1: Tots tenen el dret a l’educació. Es reconeix la llibertat d’ensenyament!).

 

 

-Els serveis socials descapitalitzats, les polítiques d’igualtat derruïdes, les persones discapacitades i les seues col.laboradores abandonades per l’Estat (Article 31.2: La despesa pública realitzarà una assignació equitativa dels recursos públics i la programació i execució respondran als criteris d’eficiència i economia!)

-La cultura abandonada pels organismes oficials i en la misèria. La pujada de l’IVA fins al 21 per cent en les entrades a cinemes, teatres, concerts i exposicions ha convertit Espanya és el país amb un IVA cultural més alt. França en té el 5,5%, Alemanya el 7%, Itàlia el 10% i Portugal o Grècia el 13 %. (Article 44.1: Els poders públics promouran i tutelaran l’ accés a la cultura, a la qual tots tenen dret!).

-Les polítiques d’R+D+I estan en retrocés. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, la inversió en recerca i desenvolupament va caure un 2,8 per cent l’any passat. El percentatge del producte interior brut que Espanya dedica a ciència cau al 1,33%, mentre la mitjana europea és el 2 per cent (Article 44.2: Els poders públics promouran la ciència i la investigació científica i tècnica en benefici de l’interès general!).

-La justícia universal i gratuïta desmuntada. La independència de la Justícia no existeix. El Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional es componen al dictat dels partits polítics majoritaris. Els fiscals actuen sistemàticament com una extensió del govern de torn, obrant segons els seus dictats polítics (Article 14: Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social!) (Article 117: La justícia emana del poble i és administrada en nom del Rei pels Jutges i Magistrats que integren el poder judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei!).

-La fiscalitat estructurada per què les grans fortunes, les grans empreses i la banca paguen poc o res i les classes mitjanes i populars paguen quasi tot. El frau i l’evasió fiscal dels rics i les grans empreses són els més alts de l’UE (Article 31-1: Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seua capacitat econòmica, mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori!).

-El crac bancari, obra dels seus excessos i avarícia i propiciat per una legislació permissiva, finançat amb milers de milions d’euros que pagarem els ciutadans del carrer. La banca espanyola haurà rebut des del principi del procés de reestructuració del sector ajudes per valor de 91 mil milions d’euros. Cada ciutadà ha aportat 1.846 d’euros al sanejament de la banca (Article 128: Tota la riquesa del país en les seues diverses formes, i siga quina siga la seua titularitat, resta subordinada a l’interès general!)
-L’església catòlica rep un tracte privilegiat. Espanya continua sent de facto un país nacional-catòlic, malgrat el quasi 40 anys de mort Franco (Article 16-3: Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions!).

-Els mitjans de comunicació públics controlats, censurats i clausurats (Article 20: La llei regularà l’organització i el control parlamentari dels mitjans de comunicació social dependents de l’Estat o de qualsevol ens públic, i garantirà l’accés a aquests mitjans dels grups socials i polítics significatius, respectant el pluralisme de la societat i de les diverses llengües d’Espanya!).

-La diversitat lingüística i la plurinacionalitat de l’Estat injuriada i assetjada (Article 3-2: La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció!).

-Les manifestacions i legítimes protestes ciutadanes restringides i criminalitzades amb la nova llei d’(in)seguretat (Article 21-1: Es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes. L’exercici d’aquest dret no caldrà autorització prèvia!).

Quina credibilitat pot tindre un govern per fer complir una Constitució que ell és el primer que incompleix?

 

El tercer dels arguments que presenten els unionistes espanyols és el de dir que si el dictamen que emet el Tribunal Constitucional és desfavorable a la convocatòria de la consulta i/o a la llei de consultes aprovada en el Parlament de Catalunya, aquesta no s’hauria de celebrar.

Si posem el ull al País Valencià, i més concretament als governs del PP que han governat el nostre País, podem fer-nos les següents preguntes:

Què ha passat reiteradament amb les sentències del TC i també del Superior de Justícia Valencià i del Suprem, en relació a la nostra llengua? Els Presidents de la Generalitat del País Valencià, Francisco Camps i Alberto Fabra, amb els seus consellers Alejandro Font de Mora o Mª José Català, ¿quin cas han fet dels reiterats dictamens a favor de la unitat lingüística, i per tant de la legalitat que consagra aquesta unitat?

Així el 2 de juliol de 2008 el TSJ Valencià donava la raó a les Universitats de València i d’Alacant en el seu litigi contra l’Ordre de la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat, de 19 de juliol de 2006.

La Conselleria, absurdament, negava el reconeixement de la titulació de Filologia Catalana per acreditar els coneixements de valencià a les oposicions de personal docent a l’ensenyament secundari al País Valencià.

L’alt tribunal valencià va estimar els recursos de les Universitats de València i d’Alacant, amb els mateixos arguments que la sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional Espanyol, que avalava la doble denominació, valencià/català, per a la llengua, oficialment valenciana a l’Estatut del País Valencià, i catalana en l’àmbit acadèmic.

Aquesta era la quinzena sentència del TSJ Valencià a favor de la unitat de la llengua, i la que feia 17, si tenim en compte els pronunciaments del Constitucional i del Suprem Espanyols.

Davant la sentència del Tribunal Constitucional i de les múltiples sentències del Tribunal Superior de Justícia Valencià i del Tribunal Suprem, i per tant, de la legalitat, la Generalitat Valenciana, a més de no haver tingut mai la intenció de complir les resolucions judicials, i per tant de desobeir-les, havia ja perdut al menys 60.000 euros en interposar recursos (que sempre ha perdut) contra les sentències de la Justícia.

Si la Generalitat del País Valencià ha desobeït reiteradament les sentències del TC i  no ha passat res, perquè la Generalitat de Catalunya s’ha de sentir obligada a fer cas de la sentència del TC?

És patètic veure com els qui han negat una i una altra vegada l’autoritat de les sentències del TC pel que fa a la unitat de la llengua, ara donaran lliços de lleialtat constitucional als qui volen convocar la Consulta el 9N.

Com és patètic també veure com un govern que incompleix sistemàticament bona part dels articles més sensibles de la Constitució, entre aquells que afecten a l’estat del benestar i als drets més fonamentals de la ciutadania espanyola, clama ara per què es complisca la Constitució per tal de impedir el Dret a decidir del poble català.

Una Constitució que, segons alguns testimonis de molt de pes però que romanen ben amagats, podria haver estat redactada i imposada per part de militars feixistes en els articles que parlen de la unitat d’Espanya i la seua defensa per part del propi exèrcit espanyol.

Els arguments que fa servir el regim polític-mediàtic espanyol contra el Dret a decidir del poble català es tornen llances contra ell quan és ell el que s’enfronta davant ells.

Patraix, València, a 22 de setembre de 2014.

 

20 pensaments a “Desmuntant les tres grans fal·làcies de l’unionisme espanyol.

  1. Felicite efusivament l’autor del text pel rigor en l’argumentació i per la claredat en L’exposició de les idees.
    M’ha agradat moltíssim aquest post i el recomane a tothom.

  2. Compte amb el segon paràgraf…..el traductor fa males passades

    La Constitució espanyola, en el seu article 2, diu explícitament que “La Constitució és fonamenta en la indissoluble unitat de la néixer espanyola, pàtria comuna i indivisible de

  3. Apreciat Lluís,
    Felicitats per l’article! Són els teus arguments veritablement irrefutables. M’ha agradat la cita sobre la carta de l’exercit espanyol adreçada a Herrero de Miñón. De com reaccionarà aquest cos devant de la Consulta és encara per a mi una gran incognita i els veig capaços de qualsevol cosa. Recorda la dita de “antes roja que rota” de fa uns quants anys… i és que encara queda molta caverna dintre de l’Espanya actual que veuría amb bons ulls una intervenció armada a Catalunya per molt ridicul que es fes a tot el món i per moltes crítiques que rebessin de la UE.
    Salut,
    Xavier

  4. És llastimós llegir un artícle rentant les mans i el rostre a uns personatges que semblen que mai no han “rentat els peus” (ni els propis). Perquè treure les puçes de sobre a unes persones que no van tenir la mínima vergonya de negar la seva signatura a un text que sabien antidemocràtic? [Si no ho sabien que era antidemocràtic, encara és més penosa l’actitud que varen tenir]. És més, el sr. Jordi Solé Tura es va enfrontar al sr. Xirinachs pel tema dels referendums, quedant palès l’esperit partitocràtic i paternalista/totalitari del PSUC.

    Si hom vol restar dins els parametres legals de la Constitución española, ha de tenir en compte algunes coses clares: No es pot fer un referèndum sobre la independència de Catalunya a nivell català; les situacions que es poden fer referendums son molt minses, i aquests “referendums a la espanyola” tenen molt a desitjar en quant a parametres democràtics; és una falacia parlar del dret a decidir dins els parametres de dita constitució; la independència d’un territori de l’Estat espanyol no la poden decidir els habitants de dit territori.

    Atentament

  5. Difondre la veritat d’aquells fets de l’actual marc jurídic espanyol, referma la voluntat d’accedir al plebiscit democràtic que la societat de Catalunya demanda.

  6. Moltes felicitats i mot agraït per la feinada que t’has pres.
    De totes maneres i malhauradament aquests “Srs” es passen pel forro aquesta mena d’argumentacions.
    Només es vàlid i vigent el seu discurs, la resta no existim per res mes que per tocarlos-hi la pera.
    Farem difusió sense defallir ni un moment de textos com aquest que tan brillantment has elaborat, no perquè ells puguin cambiar de manera (que no ho faran) sinó perquè cada dia que passi mes i mes persones se’n adonin del que es cou i com.
    Gràcies Lluis!

  7. Retroenllaç: Desmontando las tres grandes falacias del unionismo español [CAT]

  8. I no comenteu el art. 20 de lo Constitucio, sobre la llibertat de expressio i el dred a rebre un informació veridica, que ells posen per sota d’aquest articles

  9. Ho sabem, ho sabem. Avanç deiem “burro calent porta la cárrega y no se la sent” Avuí el burro som nosaltres i la càrrega son els Blascos, Rites, Fabres, Rus-sos, Catalans i també Castellanos Zaplanes, Camps…i mes i mes, i mes. ¡¡¡Pero ¿qué ens passa valencians? ¿qué ens passa valencians? ¿on está la “inteligensia” valenciana? Pur liberalisme: “jo mentrstant faig diners, em tanco amb lo meu i… apanyat tú, se mínfot, la música i els tocadors”.
    ¿De debó que som així?

  10. Retroenllaç: Desmontando as três grandes falácias do unionismo espanhol

  11. Lo d’en Miquel Roca és un cas digne d’estudi.
    Al 1978 participa a la redacció de l’actual constitució espanyola que ens ho nega pràcticament tot i a l’ensems també va participar a la redacció de l’estatut de Sau de 1979. Encara que veient el cas Pujol , a mi ja no m’estranya res dels presumptes pares de la pàtria.
    Lo del PP ja és mes normal, al 1978 de 16 diputats de la A.P. de Fraga, només 9 van votar que si, 5 van votar no a la Constitució i 2 és van abstenir.
    I aquí els teniu, defensant-la a mort.
    Tipical Maraca : España

  12. Pots afegir-hi també un altre exemple de no acatament del TC per part del govern estatal. Des de l’any 2003, l’estat incomplex una sentència del TC que donava la raó al govern de Catalunya i instava al govern d’Espanya a trasnsferir-li totes les competències sobre beques. Doncs no només no les han transfereit, sinó que van tenir la barra de respondre a la Generalitat quan les va reclamar que no le spodien trnsferir perquè les beques no s’adjudicaven als territoris sinó a les persones!!! És a dir, fa més d’onze anys que el govern espanyol està passant-se pel folre una sentència del TC.

  13. Tot aquest estudi és veritablement fulminant. Molt del que afirma i es diu ha corregut per la xarxa en diverses ocasions, però el poble en general no en té consciència. Parlo tant del poble espanyol, com del poble català, com de la gent més enllà de fronteres. I els diversos mitjans de comunicació haurien de donar-hi volada perquè tothom sabes com realment són les coses i pogués prendre consciència en profunditat per a poder aconseguir no tan sols la llibertat de Catalunya sinó la de tots els serfs submisos que formen part d’aquest Estat que fa gala d’una constitució per emparar el seus habitants quan en realitat els sotmet a l’esclavatge més pur i dur.

  14. Moltes felicitats a l’autor/a d’aquest article i per molts anys n’escrigueu molts més d’aquest tipus.
    Moltes gràcies de tot cor.
    Aquesta hauria de ser sempre la funció del periodisme. Aquest és el periodisme que enyoro.
    Moltes gràcies de nou a F@ciITI

  15. Si es molt senzill: diu la carta magna que el poder emana del poble i tot seguit anomena unes bases immutables, ni tans sols pel poble:indisoluble, indivisible. Ningu no ho pot canviar, ni com falsament es diu el conjunt de l’estat ho podria canviar. Aixo nomes te una explicacio: franco viu.

  16. Molt gran, Patraix. Es ben visible amb el que tu exposes, que la Constitució només existeix quan a ells així els hi interessa. Agraeixo enormement el teu esforç per posar tantes dades per constituir i donar-li credibilitat al que ja la majoria sabem o intuïm. De totes maneres, jo crec (i reso per equivocar-me) que l’Artur Mas no treurà les urnes al carrer per por a Espanya i ens haurem de conformar amb unes plebiscitaries, tot i que tu tinguis raó i una sentencia del TC és desobeïble.
    De nou, gràcies pel teu esforç. Visca Catalunya i València!

  17. Perquè no presentar demandes al tribunal constitucional per totes aquestes violacions de la constitució pels mateixos actors que ara reclamen el més estricte compliment en el temes en els que els sortirien damnificats? Perquè quan el sistema es sent més fort i lligat i ben lligat surten els pobles per enderrocar-lis els seus castells fets sobre pressions externes res democràtiques. Perquè al govern central, als autonòmics i als locals s’han incorporats fills i nets dels més conspicus defensors i hereus dels principis del moviment nacional (feixistes)

  18. jo soc partidari de llegir la constitució al peu de la lletra…

    i llegida, rellegida, i recontrallegida, no veig que la dita constitució faci descripció geográfica de Espanya, ni, en consecuencia, que digui literalment que Catalunya o qualsevol altre territori hi és comprés.

  19. Yo no le veo rigor alguno en lo que dice. Y no tiene ni idea de derecho constitucional. Vamos, que cualquier periodista se meta en temas que le sobrepasan es de una audacia temeraria. Lo malo es la gente que se cree todo lo que cualquiera escribe

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *