L’enèsim espoli de les elits extractives que caracteritzen el capitalisme castís espanyol.

 

L’olor a nauseabunda que emana de les clavegueres del poder a Espanya és una cosa que ve ja de lluny, de molt lluny. No obstant això, en els últims anys i amb els últims governs ha assolit la categoria de irrespirable i insuportable.

Les informacions que anem coneixent posen novament de manifest i confirmen una cosa que ja sabem des de fa molt temps: les estretes i intenses connexions dels poders corporatius amb el poder polític. I d’aquest acord tàcit es deriven un conjunt de decisions polítiques clarament prevaricadores, de les que sempre acaba sent la ciutadania qui paga els plats trencats.

Es tracta de les elits extractives. El concepte d’elit extractiva va ser formulat pels economistes nord-americans Daron Acemoglu i Jim Robinson en el seu llibre “Per què fracassen els països”, i el van definir de la següent manera: “un sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, detreure rendes de la majoria de la població en benefici propi”.

Un concepte que va ser formulat a Espanya per l’economista César Molinas en un article publicat al diari El País, encara que bàsicament enfocat a la classe política espanyola.

La peculiar versió espanyola d’aquestes elits extractives, que han nascut i s’han desenvolupat històricament emparades per formidables monopolis empresarials i financers afavorits des del poder, està formada per un reduït nucli de famílies de l’oligarquia i d’empreses que cotitzen a l’IBEX-35, agrupades al voltant del gran centre de poder polític i financer que constitueix la capital de l’estat, Madrid, allò que podríem anomenar el “capitalismo castizo” made in Spain, sense dubte una de les principals senyals d’identitat del que s’ha anomenat “Marca España”.

La última de les decisions polítiques que han posat de manifest la gran influència que aquests agents del capitalisme castís té sobre el govern d’Espanya, la trobem en la decisió que els ministeris d’Hisenda i Foment espanyols, d’acord amb la Comissió Europea, han pres de crear una nova Empresa Nacional d’Autopistes pública que es farà càrrec de 682 quilòmetres de noves autopistes, entre elles les radials de Madrid, que només han captat el 16% del trànsit previst quan es van projectar en època d’Álvarez Cascos i Aznar.

Entre les empreses responsables de les radials en fallida es troba la crème de la crème de l’elit extractiva espanyola en la gestió d’infraestructures: Acciona, ACS, Abertis, Cintra, Sacyr, FCC, Ferrovial, OHL i Globalvia. Els acompanyen Bankia i Unicaja, la primera d’elles al seu torn ja rescatada per l’Estat. Els principals bancs creditors també formen part de l’elit financera: Bankia, Banc Sabadell, Santander i CaixaBank.

L’estimació del deute acumulat per aquestes autopistes ruïnoses és de 4.600 milions, dels quals l’Estat, després d’haver negociat una “treu” amb els bancs implicats del 50%, pagarà els 2.300 milions restants a les entitats financeres mitjançant un bo a 30 anys amb un 1% d’interès.

I perquè l’Estat, és a dir, tots els ciutadans, ens hem de fer càrrec de les pèrdues d’unes empreses privades?

Molt senzill. Perquè l’Estat té l’obligació de compensar, mitjançant diverses fórmules, als titulars de la societat en liquidació als seus creditors sobre la base de la figura de la Responsabilitat Patrimonial de l’Administració que es va incloure en els contractes de construcció i concessió d’aquestes autopistes de peatge. Tot lligat i ben lligat.

Un guió que es repeteix amb precisió després de 30 anys. Ja en 1984 els ciutadans assumirem aleshores les pèrdues de sis autopistes de peatge que estaven en fallida per la mateixa raó que les nou que ara es van a rescatar: perquè no tenien trànsit.

Una vegada que el sector públic, en aquest cas el holding d’empreses estatals SEPI, va realitzar amb èxit la neteja dels fangs que li havia traspassat el sector privat i la posada en valor de les infraestructures, el 2003 les sis autopistes de peatge van tornar a ser privatitzades. Les societats que van licitar en aquell procés són les mateixes propietàries de les noves autopistes en ruïna.

Onze anys més tard Sacyr, Ferrovial, FCC, Acciona, Abertis i OHL són novament rescatades després que participaren en la reprivatització de les autopistes que els havien rescatat.

Així doncs, la història es repeteix. Les elits corporatives mai perden en els negocis que realitzen amb l’Estat a través del BOE i els ciutadans paguem amb els nostres imposts els seus negocis més ruïnosos.

Per descomptat, si els negocis són rendibles, els beneficis no passen a ingressar els fons públics, però si no ho són, els fons públics van al rescat de les empreses. Amb la perspectiva que dóna la història, comprovem com el sistema està muntat de manera que es nacionalitzen les pèrdues, producte dels excessos de les empreses privades, mentre que es privatitzen els actius sanejats amb el bàlsam medicinal dels diners públics. Sense dubtes, una de les marques distintives del capitalisme castís espanyol.

Patraix, València, a 25 de setembre de 2014.

 

2 pensaments a “L’enèsim espoli de les elits extractives que caracteritzen el capitalisme castís espanyol.

  1. Molt bon article. Molt bon article. Només discutiria una qüestió de lèxic:

    Quan dius “treu”, supose que vols dir “quitança”

    quitança
    f. [LC] [DR] [AD] Escrit en què es reconeix algú quiti d’un deute.
    Diccionari de la Llengua Catalana 2ª edició . IEC

    QUITI, QUÍTIA adj.
    || 1. Lliure d’un deute o obligació; cast. quito. Qui contre farà, perdrà so que prestat aurà, e retrà la peyora quítia a aquel de qui serà, doc. a. 1279 (RLR, iv, 359). Si ell vos appella quiti de la fe que li hauets promesa, Llull Felix, pt. vii, c. 6. Tot mercader… sia quiti que no pac res de leuda, doc. a. 1309 (RLR, viii, 67). Trenta e sinch sols barchinonesos quitis de tots salaris y messions, doc. a. 1356 (Botet Mon. iii, 327).Antigament era freqüent usar el mot quiti juntament amb el seu sinònim franc: Los donaria bones possessions franques e quíties, Muntaner Cròn., c. 108.
    || 2. ant. Lliure, no sotmès (a culpa, a càstig, a mal); cast. libre, horro. Del qual mal lo parent, l’amich, lo frare, lo marit o algú de lurs amadors no són quitis, Metge Somni iii. E serets quiti de la flama | que en infern crema, Metge Sermó 51. Crech que desam, e, quant ne pens ser quiti, | mon pensament un gran delit se causa, Ausiàs March, cxix. Lo pa sia de forment net e ben pastat e quiti de segó, Alcanyís Reg. 12. ¿I el deixarà quiti de tos?—Pots pujar-hi de peus, Ruyra Flames 99. Prou modest per a no creure’m quiti d’aquesta universal tara, Espriu Anys 12.
    Etim.: derivat postverbal de quitar.
    Edició electrònica consultable a través d’Internet del Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *