SICAVs i pobresa. Un retrat de l’escletxa social al País Valencià.

Fa uns dies el diari digital València Plaça publicava una reveladora informació.

El País Valencià s’havia convertit enguany en el paradís de les SICAVs (Societats d’Inversió de Capital Variable), un instrument que els grans patrimonis i les grans fortunes utilitzen bàsicament per evadir legalment imposts davant la complaença de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV).

Segons fonts de la pròpia CNMV, des de 2003, any en què es va crear aquest instrument financer i en el qual es van constituir un total de 202 sicavs, no s’havien donat d’alta tantes com les 164 creades des de començament d’any al País Valencià. Fa només uns dies l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) recomanava a l’Estat espanyol revisar el règim de les SICAVs i reforçar els controls per garantir que aquest instrument no s’utilitzi per eludir el pagament d’imposts. Recomanació que, per suposat, caurà en buit, ja que el govern espanyol té molt clar que una de les seues prioritats és (i sempre ha sigut) el protegir el privilegis i els patrimonis de les grans famílies i dels grans grups financers i empresarials.

Quins són els titulars d’aquestes noves SICAVs que s’han obert al País Valencià?

La majoria d’elles pertanyen a grans empresaris valencians com Juan Perán Ramos, fundador i president de la firma alacantina de calçats Pikolinos; Luis Miñano Sant Valero, expresident de Inaer, la major empresa d’helicòpters d’Espanya; Roberto Arnal Muller, hereu del grup hortofrutícola castellonenc del Grup Tilla; Javier Yerbes Porta, president del proveïdor carni valencià Yerbes; o José Torres Mora, empresari alacantí i administrador únic de les químiques Poroflex Ibèrica i Paule Chemical, entre molts altres. Noms de la nova i de la vella oligarquia empresarial valenciana que se sent “molt valenciana i espanyola”, però que refusa pagar imposts en la terra que tant diuen estimar.

Però, en paral.lel, el País Valencià presenta una altra cara molt diferent real que mostra la crua realitat de la seua situació real social i econòmica.

Mentre els diferents portaveus del Consell no paren de repetir en els mitjans de comunicació que la “Comunitat Valenciana” està liderant la eixida de la crisi espanyola, fa pocs mesos es feia públic un estudi publicat per la Fundació BBVA i l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), en què es constatava que l’index corresponent al llindar de la pobresa al País Valencià havia augmentat un 46.4% entre a els anys 2007 i 2012, mentre la mitja a l’Estat espanyol per al mateix període era d’un augment del 28.8%. Es a dir, la societat real valenciana, no les seues elits, s’havia fet un 18% més pobres que la de la resta de l’Estat.

Al País Valencià, segons les estadístiques oficials, hi ha mig milió de pobres amb perfils diversos i poques perspectives de trobar feina. Estan per sota de la meitat de la renda mitjana espanyola. L’índex de pobresa severa al País Valencià és superior a la mitjana estatal, situant-se en un 7,9% enfront del 7,1% de l’Estat.

L’informe de l’IVIE assenyala també que el 20 % de la població més rica controla ara el 40 % dels ingressos totals, mentre el 20% de població més pobre té en el seu poder només el 6,78%, amb un retrocés notable, sobretot del grup de pobres severs. El maig del passat 2013 l’institut valencià mesurava l’evolució de la pobresa a Espanya i concloïa que les Canàries i el País Valencià lideraven la taula de comunitats més pobres. Paradoxalment la valenciana és una de les autonomies que més ha millorat el seu pressupost en serveis socials de 2009 a 2012, concretament un 15 %, però “la seua feble posició de partida”, diu l’informe, “fa que tant els seus indicadors de despesa com la seua oferta de prestacions estiguen molt per sota de la mitjana estatal“. De fet apareix en el grup d’autonomies amb un índex de desenvolupament dels seus serveis socials què es considera “irrellevant“. El País Valencià ha passat de gastar 662 milions d’euros l’any 2009 a 759 en 2012 en aquest capítol. O el que és el mateix, si fa tres anys la despesa era de 129 euros per habitant, l’any passat era de 151 euros enfront dels 275 de mitjana estatal. Una diferència abismal entre el que rep un espanyol de mitjana i el que rep un valencià.

La sensibilitat d’un govern es pot mesurar per les lleis i mesures que prenen per combatre la pobresa i la desigualtat social, i per disminuir les diferències entre els estrats més alts i privilegiats i els més baixos de la població.

Òbviament, i a la vista de totes aquestes dades, la sensibilitat social d’aquesta colla de panxacontents, de titellots sense substància, de lladres, corruptes i d’indigents politics que governen ara el nostre País només pot situar-se sota zero.

Patraix, València, a 17 de setembre de 2014.

Un pensament a “SICAVs i pobresa. Un retrat de l’escletxa social al País Valencià.

  1. Retroenllaç: SICAVs i pobresa. Un retrat de l'escletxa socia...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *