La paella mecànica

Rafael Blasco Castany va nàixer a Alzira (la Ribera baixa) el 9 de febrer de 1945, en el si d’una família d’ideologia republicana i liberal; el seu pare va ser represaliat per Franco.

El seu esperit de supervivent nat pot procedir d’algú que va nàixer al costat del riu Xúquer i que durant tota la seua infantesa va ser testimoni directe molts anys de l’oix, de la necessitat de buscar-se la vida i d’un permanent començar de nou de milers de veïns seus, com a conseqüència de les periòdiques riuades que es succeïen durant els diluvis que solen esdevenir en la geografia valenciana quasi cada tardor.

El seu esperit combatiu es va forjar en la lluita revolucionària antifranquista a finals dels 1960 al PCE (Marxista-Leninista), que va ser la matriu del Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP).
El seu nom de guerra en aquella època era «Carlos», com el mític revolucionari veneçolà del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina, que aleshores posava en escac els interessos sionistes arreu del món.

Rafael Blasco aspirava a instaurar a l’Estat espanyol un règim comunista a través de la lluita armada i la mobilització de masses.
A principis dels 1970 va protagonitzar una escissió del Moviment Comunista d’Espanya (MCE) per crear una fracció marxista-leninista. Amb aquesta marca va entrar al PCE (ML) i al FRAP, el seu braç armat.

Blasco, juntament amb altres companys del partit, van trencar un temps després amb el PCE (ML) i van crear un nou partit que no va quallar.
Els seus ex companys anomenaven a Blasco i als seus companys «menxevics sarnosos», però ells proclamaven ser el PCE (ML) «autèntic».

Defensar les seues conviccions li va costar fins i tot la presó franquista. Tornant d’una reunió de l’exili a França, va ser detingut a la frontera espanyola i empresonat a la Model de Barcelona.
Va eixir de la presó gràcies a un indult després de la mort de Franco.
El seu compromís polític va arrencar estudiant Dret a la Facultat de València.

Durant la seua estada al Sindicat Democràtic Universitari, enfrontat al falangista SEU, va contactar amb un tal Ciprià Ciscar, que després va ser Conseller de Cultura amb el PSPV de Joan Lerma i també es va convertir en el seu cunyat, ja que a través d’ell va conèixer a Consuelo Ciscar, que amb el temps es convertiria en la seua dona.

A la fi de la dictadura va començar la transformació camaleònica de Rafael Blasco… la seua pell va començar a mudar de color.

Va abandonar els ideals marxistes-leninistes i es va sentir atret per la socialdemocràcia descafeïnada de Felipe González.
No feia ni 5 anys que Franco havia mort al llit i havia estat indultat, quan va ingressar al PSPV.

La que seria la seua dona era secretària personal del aleshores President de la Generalitat Joan Lerma, i aquell “braguetazo” li va valdre per ser nomenat subsecretari de Presidència només dos anys després d’ingressar en el partit, i per ascendir a conseller de Presidència el 1983. Es en aquella època quan es casa amb Consuelo Císcar.

El 1985 és nomenat conseller d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports, una conselleria molt apetible per aquells polítics que tinguen pocs escrúpols i que ambicionen tindre influència i diners.

Joan Lerma va tindre confiança cega en ell, fins que el seu estel va començar a eclipsar arran de la denúncia que la llavors directora d’Urbanisme, Blanca Blanquer, interposà davant la Fiscalia contra dos funcionaris, en haver sospites que s’havien ofert a canvi de 500 milions de pessetes per a una reclassificació urbanística a les Salines de Calp.
Arran de la intervenció dels telèfons, es descobreixen converses que apuntaven a un possible tripijoc en la venda d’una parcel.la del Ivvsa a Paterna, treta a concurs a un preu molt inferior al de mercat.

Després de saltar a la llum pública l’escàndol, Lerma el destitueix com conseller d’Urbanisme el 28 de desembre de 1989. 

Rafael Blasco i cinc persones més van acabar asseient-se a la banqueta dels acusats del TSJCV en una causa per presumpta corrupció.
El tribunal, però, va absoldre el juliol de 1991 a tots els acusats.
En la sentència absolutòria va ser clau la decisió de la Sala Civil i Penal delTSJCV d’anul.lar les gravacions, en entendre que la forma en què un jutge va ordenar punxar els telèfons de la conselleria vulnerava els drets dels ciutadans. Sense les cintes, que eren la principal prova, el cas es va enfonsar.
Un any abans el jutge instructor, Juan Climent, havia validat les gravacions i rebutjat els recursos que li van plantejar les defenses, entre ells, Javier Boix… curiosament l’advocat que va defensar a Francisco Camps en el judici dels vestits Gürtel.

Javier Boix va ser també el lletrat dels acusats en el cas Naseiro (sobre el presumpte finançament irregular del PP), i com en l’assumpte de Blasco, va aconseguir també que el Suprem invalidara els enregistraments al juliol de 1992.

El Suprem va ratificar finalment les absolucions pel «cas Blasco» el 1993.

Després de la seua absolució el 1991, el camaleó Blasco torna a mudar de color la seua pell.

Va tornar a la seua plaça d’interventor municipal i a partir de 1993 explora la Convergència Valenciana, un delirant i impossible intent de fusionar el regionalisme d’UV amb el pensament fusterià.

Molt bé relacionat a les altes esferes del poder, el PP va fer seu aqueix dit que diu que “l’enemic del meu enemic, és el meu amic” … i així va ser: Eduardo Zaplana va fitxar Blasco per al PPCV al juliol de 2004.
El gener del 95 Rafael Blasco va fer la seua gran declaració de fe: «Estic disposat a treballar amb qualsevol partit per fer fora el PSOE», ja que sempre va sostenir que Lerma s’havia desfet d’ell per eliminar competència.

Tot just d’entrar al PPCV, Zaplana el va nomenar sotsecretari.
D’aquesta manera l’exalcalde de Benidorm aconseguia un doble objectiu: incorporar al seu equip a un profund coneixedor dels seus rivals polítics del PSPV, alhora que donar un vernís centrista per maquillar la imatge de derechona cavernícola que tenia el PP valencià.

Blasco es va convertir en la mà dreta i en la mà esquerra de Zaplana, a qui el va ajudar a netejar el poder valencià i a aclarir el seu camí d’enemics polítics, de dins perquè regnara sense personatges incòmodes ni oposicions molestes, i de fora, perquè l’única veu que se sentira fora la seua.

Ell va preparar tot perquè Zaplana es projectara com lliurepensador, amb la ponència “L’Espanya de les oportunitats” en el congrés nacional del PP de 1999.

En la seua targeta de visita apareix la paraula estrateg.
Va impulsar també l’operació de fagocitar Unió Valenciana perquè el PP es fera amb una majoria absoluta. Per això, va dissenyar una estratègia de patrimonialització de les senyes d’identitat que va aplegar fins a l’apropiació de l’herència política de Vicente González Lizondo, àlies “Naranjito”, fundador d’UV.

L’hegemonia social del PP s’ha edificat sobre aquesta associació identitària metonímica entre la part i el tot. El valencià és el PP, i la resta són traïdors a la pàtria.
De Zapatero, Blasco va arribar a dir que marginava al País Valencià amb la seua «valencianofòbia». 

El 1999, Zaplana li nomena conseller d’Ocupació (1999-2000) i desprès de Benestar Social (2000-2003).

Quan Zaplana va anar-se’n per exercir el càrrec de Ministre de Treball i Afers Socials a Madrid, va creuar el toll campista quan el seu fi olfacte li va dir que el futur passaria per ser l’ombra de Francisco Camps, de la mateixa manera que ho havia estat de Zaplana.

I al costat d’aquest va tornar a assaborir de nou les mels del poder, des de la talaia de la qual es va considerar a si mateix imprescindible, com si fóra el mateix Déu.

Amb Camps va ser quasi tot el que va voler i va fer tot el que li va vindre de gust. Probablement Camps no hauria arribat mai on va arribar-hi sense la col.laboració de tan fidel escuder.

Amb ell va portar les regnes de les àrees de Benestar Social, Ordenació del Territori, Sanitat i Solidaritat Ciutadana, saltant d’unes a altres com un saltinbanqui i amb tal rapidesa i agilitat que sorprenia a propis i estranys, de dins i de fora del seu partit.

Però, sobretot, va seguir fent el que sempre havia fet i el que millor se li donava fer: embrutar-se les mans en els arranjaments de la fontaneria i les clavegueres del poder que altres refusaven fer per no tacar-se’n.
Però a ell no li importava, si això li garantia un lloc en l’Olimp… poder, poder i més poder.

Amb la Conselleria de Solidaritat i Ciutadania és on comença el saqueig que coneixem amb el nom de “cas de la cooperació”.

Després de la nova victòria electoral del Partit Popular al País Valencià el 2011, la pudor de la corrupció de Blasco es percebia ja fins al carrer Gènova de Madrid.
Camps rep pressions de la direcció de Madrid perquè Blasco no entre en el govern de la Generalitat, i aleshores el nomena portaveu parlamentari, amb la potestat de poder assistir amb veu però sense vot a les reunions del govern valencià, tot i no formar-ne part.

Amb l’afonament polític de Francisco Camps, no va tindre cap impediment en fer una nova pirueta i intentar sumar-se a les tropes d’un tal Alberto Fabra, un quasi desconegut aleshores batlle de Castelló de la Plana.

Fabra, en anar coneixent els detalls del cas Cooperació que semblava implicar a Blasco, el manté com a portaveu “mentre no siga imputat” i li nega l’accés a les reunions del seu govern.

El 12 de juny del 2012 és el dia en què es fa pública la intenció de la jutge que porta el “cas Cooperació” d’imputar a Rafael Blasco per la seua presumpta implicació en la trama que s’havia apropiat d’uns sis milions d’euros dels fons públics valencians per a l’ajuda als països subdesenvolupats, però que mai van aplegar al seu destí.

Això havia succeït quan Blasco era conseller de Solidaritat i Ciutadania, que era el departament que aprovava les ajudes. 

La policia que investigava el “cas Cooperació” va batejar la trama amb el nom de “cas Oswald”. Oswald era un conill afortunat (“the lucky rabbit”), un personatge de Walt Disney de finals dels anys 1920. La idea se’ls va ocórrer perquè en la trama tots els implicats es deien entre si “conills”, i Blasco era el “conill Roger” (“Roger rabbit”).

L’estel del camaleònic Blasco s’ha apagat, ara sí, definitivament. Les set vides del conill s’han esgotat.
Gameover, Blasco. La reserva d’habitació en el Hotel “RejasPalace” de Picassent està ja feta, i no hi ha cap possibilitat d’anul.lació. És tota teua, que la gaudeixes!

Patraix, València, a 29 de maig de 2014.