La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Publicat el 8 de març de 2014

Tarjeta roja. Fem fóra a Fabra, es a dir, a la obscenitat, a la corrupció i al lladrocini.

Ahir al vespre, a la ciutat de València, cinc marxes de ciutadans organitzades en columnes temàtiques varen confluir a la Plaça de la Mare de Déu, procedents de diferents llocs de la ciutat.

La Sanitat, la cultura, la llengua, la dependència, l’ensenyament, els sindicats, les organitzacions cíviques, els partits de l’oposició i milers de ciutadans anònims vam mostrar allà milers de targetes roges al moniato de Fabra, a qui fins i tot em fa vergonya dir-li President de la Generalitat, perquè no li pot cabre més indignitat a sobre d’ell. És impossible.

Conforme avancen les investigacions judicials de les diferents trames de corrupció que han triat el País València com a centre d’operacions (l’elecció del territori no ha estat casual, perquè ací van trobar una terra abonada i ben preparada per cometre les seues malifetes), i els nostres diners com a objecte del seu desig, ens anem assabentant a poc a poc de més detalls de com aquesta gentola de corbata de seda i colls emmidonats s’han apoderat, sembla que sense massa resistència, tot cal dir-ho, de la voluntat d’aquells que van arribar a les institucions per a governar un País per i per als seus ciutadans, però que han acabat fent servir la confiança que els va donar el poble en les urnes simplement per a delinquir.

Perquè tota aquesta colla de lladres, d’obscens, de corruptes i d’inútils, tan inútils que no serveixen ni per traure el brou de l’olla (i encara em quede curt en el adjectius), no han dubtat en sotmetre a tot un poble a l’espoli, a la pobresa, a la indignitat, al saqueig i a la humiliació continuades, per tal de satisfer els seus interessos personals i els de la màfia a la qual van vendre el seu cos i ànima.

En un partit de futbol, quan un àrbitre li ensenya a un jugador una targeta, aquest s’en va expulsat del camp. Però amb aquests no anem a poder, ni tirant-les oli bullent per sobre.

Si Fabra o qualsevol dels seus capos instal.lats al (des)govern valencià, s’hagueren tret a mirar ahir des d’algun dels balcons del Palau de la Generalitat el que estava passant al carrer, i hagueren vist als milers de valencians amb les targetes roges a la mà, amb una poca de vergonya i dignitat que hagueren tingut haurien d’haver decidit aqueixa mateixa vesprada anar-se’n a cavalcar, a cavalcar, fins a perdre’s en la mar, com deia el poema.

Però està clar que de vergonya i dignitat, ni les tenen ni les han conegudes.

Els valencians haurem d’esperar a que arribe el moment de fer l’exercici de les-votacions-de-cada-4-anys, aqueix parany establert en aquesta grotesca i encotillada democràcia (o almenys així li diuen a aquesta opera bufa que estem vivint) que ens ha vingut donada, per ficar totes aquestes milers de targetes roges (i moltes més) a les urnes, i fer-los fóra del País d’una punyetera vegada.

Per davant encara ens queden 14 mesos de més desolació i oprobi, però també d’esperança en el canvi que s’albira a la fi d’aquesta llarga i fosca nit.

Patraix, València, a 8 de març de 2014.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent