La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Publicat el 14 d'abril de 2014

Max Neef i la seua revolucionària tesi de “l’economia descalça”.

Fa uns dies vaig llegir a internet una interessantíssima entrevista realitzada per Amy Goodman, què és una locutora, columnista i escriptora progressista nord-americana, coneguda als EUA com “la veu independent” de l’esquerra, que m’ha semblat interessant reproduir en el meu bloc, per la personalitat i el missatge de la persona entrevistada.

Aquesta persona era Artur Manfred Max Neef, un economista, ambientalista i polític xilè de pares alemanys, autor de diversos llibres i guanyador del Right Livelihood Award en 1983 (considerat com el Premi Nobel alternatiu d’economia). Va ser candidat independent a la presidència de Xile per part del Moviment Ecologista en 1993.

En la seua faceta d’escriptor, les seues obres més destacades han estat dues tesis que va denominar “L’economia descalça” i “Desenvolupament a escala humana”, les quals aporten una original i innovadora manera d’abordar la relació entre el desenvolupament personal dels individus i el desenvolupament econòmic i industrial de la societat on viuen.

En aquestes tesis Max Neef defineix una matriu que abasta nou necessitats humanes bàsiques: «subsistència», «protecció», «afecte», «comprensió» o «entesa», «participació», «creació», «esbarjo» o «oci», «identitat» i «llibertat».
També hi proposa una dècima necessitat, però prefereix mantindré-la separada de les anteriors: la «transcendència».

Totes elles posen l’accent en la importància dels esforços humans xicotets i apassionats.

Max-Neef afirma que no hi ha correlació entre el grau de desenvolupament econòmic (industrial) i la felicitat relativa de les persones implicades, més al contrari, el desenvolupament econòmic sembla augmentar la solitud i l’alienació en les societats desenvolupades.

A la dècada dels anys 1990 va formular l’anomenanada “Hipòtesi del Llindar”, què formula la idea de que a partir de determinat punt del desenvolupament econòmic, la qualitat de vida de les persones comença a disminuir. “Tot creixement quantitatiu hauria de derivar en un desenvolupament qualitatiu”, afirma a les seues tesis.

Pel que fa a què fer avui per revertir el creixement no sostenible de la humanitat, a Max-Neef li agrada exemplificar la situació actual del món amb la seua paràbola del rinoceront, que representa el monstre de la modernització: sembla impossible espantar-lo amb un pal, però moltíssims mosquits, reunits espontàniament i sense cap jerarquia, poden fer-li la vida impossible fins que decidisca anar-se’n.

 

En l’entrevista que li fa Amy Goodman, l’economista comença per explicar el seu original concepte d’economia descalça:

“Bé, és una metàfora, però és una metàfora que es va originar en una experiència concreta.
Jo vaig treballar deu anys de la meua vida en àrees de pobresa extrema a les serres, a la jungla, en àrees urbanes en diferents parts de Llatinoamèrica.
Al començament d’aquest període estava un dia en un llogaret indígena a la serra del Perú, era un dia horrible, havia estat plovent tot el temps. Era una zona molt pobra i davant meu hi havia un altre home parat al fang (no al barri pobre sinó en el fang. I bé, ens varem mirar. Ell era de curta alçada, prim, amb fam, aturat, cinc fills, una dona i una iaia. Jo era un refinat economista que havia estudiat en Berkeley, que ensenyava a la seua universitat. Ens miràvem cara a cara i de sobte em vaig adonar que no tenia res coherent que dir-li en aquestes circumstàncies a aquest home, que el meu llenguatge d’economista era inútil.
Hauria d’haver-li dit que es posara feliç perquè el producte intern brut havia pujat un 5% o alguna cosa així per l’estil?
Tot això era completament absurd.

Aleshores vaig descobrir que no tenia un llenguatge per a aquest ambient i que havíem d’inventar un idioma nou. Aquest és l’origen de la metàfora de l’“economia descalça“, que en concret simbolitza l’economia que un economista ha d’usar quan s’atreveix a ficar-se en els barris baixos.

El problema és que els economistes actuals estudien i analitzen la pobresa des de les seues oficines luxoses, amb totes les estadístiques, desenvolupen tots els models econòmics i estan convençuts que saben tot el que cal saber sobre la pobresa.
Però ells no entenen res del que és la pobresa, aquest és el gran problema i és també el motiu pel qual la pobresa encara existeix.

Això va canviar completament la meua vida com a economista: inventar un llenguatge coherent per a aquestes condicions de vida. 

 

Què creus que hem de canviar? 

 

Oh!, quasi tot. Som dramàticament idiotes.
Actuem sistemàticament en contra de les evidències que tenim.
Sabem exactament què no hem de fer. No hi ha ningú que no sàpiga això, especialment els grans polítics saben exactament el que no s’ha de fer. I tot i així ho fan.

Després del que va passar a l’octubre del 2008 amb l’esclat de la crisi econòmica, tu pensaries que canviarien perquè s’han adonat que el model econòmic no funciona, que fins i tot té un alt nivell de risc, dramàticament arriscat.
I un es pregunta: Quin va ser el resultat de l’última reunió de la Comunitat Europea?
Ara són més fonamentalistes que abans. De tal manera que l’únic del que es pot estar segur és que ja ve la propera crisi i que serà el doble de forta que l’actual. Però per aleshores ja no hi haurà prou diners. Aquestes són les conseqüències de la sistemàtica estupidesa humana.
 

 

Si tu estigueres al capdavant de l’economia, què faries per evitar una altra catàstrofe?

 

Primer de tot, necessitem de nou economistes cultes, que sàpiguen història, d’on vénen, com es van originar les idees, qui va fer què i així successivament.

El segon, una economia que entenga que és subsistema d’un sistema finit més gran: la biosfera, i com a conseqüència la impossibilitat de tindre un creixement econòmic infinit.

En tercer lloc, un sistema que tinga clar que no pot funcionar sense prendre seriosament els ecosistemes. Però els economistes no saben res d’ecosistemes, no saben res de termodinàmica, gens de biodiversitat, són totalment ignorants respecte a aquests temes.
Un economista ha de tindre clar que si els animals desapareixen, ell també desapareixerà perquè llavors ja no hi haurà res per menjar.
Però ell no sap que depenem totalment de la natura, te n’adones? No obstant això, per als economistes de hui en dia la naturalesa és un subsistema de l’economia…¡concepte que és totalment absurd!
 

A més, hem acostar el consumidor a la producció. Jo visc bé al sud de Xile, una zona fantàstica on tenim tota la tecnologia per a l’elaboració de productes lactis de màxima qualitat. Fa uns mesos estava esmorzant en un hotel i en prendre un paquetet de mantega vaig descobrir que aquesta venia de Nova Zelanda, absurd no et sembla?
I per què passa una cosa així? Perquè els economistes no saben calcular els costos reals.
Portar mantega des d’un lloc que queda a 20.000 quilòmetres a un altre lloc on es produeix la millor, amb el pretext que és més barat, és una estupidesa monumental perquè no tenen en compte l’impacte que causen aquests 20.000 qm. de transport sobre la natura.
Per si fora poc, resulta que aquesta mantega és més barata perquè està subsidiada!
És un cas molt clar en el què es veu que els preus mai diuen la veritat.

Perquè tot té el seu truc saps?
Aquestes estratagemes causen enormes danys. Si apropes el consum a la producció, menjaràs millor, tindràs millors aliments i sabràs d’on vénen. Fins i tot podries arribar a conèixer a la persona que el produeix.
S’humanitza el procés, però avui en dia el que els economistes fan està totalment deshumanitzat.
 

 

No creus que aquesta terra ens forçarà a actuar de diferent manera? Estarem arribant a la fi? 

 

Sí, és clar. Ja alguns científics ho estan dient, però jo encara no he arribat a aquest punt. Però molts ho creuen i pensen que és definitiu, que estem fregits, que d’ací a unes dècades no hi haurà més humans.
Jo no crec que haguem arribat a aquest punt, però sí que estem a prop i diré que ja creuem el primer dels tres rius.

I observa el que està passant a tot arreu. És alarmant veure com la quantitat de catàstrofes ha anat augmentant i es manifesta en totes les formes: tempestes, terratrèmols, erupcions volcàniques. El nombre d’esdeveniments creix dramàticament, és esglaiador i nosaltres seguim en les mateixes. 

 

Què has après de les comunitats pobres en què has viscut i treballat que et done esperança? 

 

La solidaritat de la gent, el respecte pels altres. L’ajuda mútua, res d’avarícia, un valor inexistent dins de la pobresa i un estaria inclinat a pensar que allà és on més està present, que l’avarícia hauria de ser patrimoni dels que menys tenen. Però no, tot el contrari, com més tens, més vols.
La crisi actual és producte de l’avarícia. L’avarícia és el valor dominant del món actual. Mentre persistisca, estem acabats.
 

 

Quins serien els principis que ensenyaries als joves economistes? 

 

Els principis de l’economia han d’estar fonamentats en cinc postulats i un valor essencial: 

-Primer: l’economia està per servir a les persones i no les persones per servir a l’economia.

-Segon: el desenvolupament es refereix a les persones, no a les coses.

-Tercer: creixement no és el mateix que desenvolupament, i el desenvolupament no necessàriament requereix de creixement.

-Quart: no pot existir una economia amb un ecosistema fallant.

-Cinquè: l’economia és un subsistema d’un sistema major i finit: la biosfera. Per tant, el creixement permanent és un impossible.

I el valor fonamental per poder consolidar una nova economia és que cap interès econòmic, sota cap circumstància, pot estar per sobre de la reverència per la vida. 

 

Explica el que acabes d’esmentar. 

 

Res no pot ser més important que la vida. I dic vida, no éssers humans, perquè per a mi el punt clau és el miracle de la vida en totes les seues manifestacions.

Però si predomina l’interès econòmic, un no només s’oblida de la vida i altres éssers vivents, acaba també ignorant als éssers humans. Si repasses aquesta llista que acabe d’esmentar, un a un, veuràs que el que tenim ara és exactament el contrari. 

 

Tornem al tercer punt, creixement i desenvolupament i explica-ho millor. 

Creixement és una acumulació quantitativa. Desenvolupament és l’alliberament de possibilitats creatives.


Tot sistema viu de la natura creix, i quan arriba a un cert punt deixa de créixer. Tu ja no estàs creixent, ni ell ni jo. Però continuem desenvolupant, d’una altra manera no estaríem dialogant en aquest moment.

El desenvolupament no té límits, però el creixement si. I aquest és un concepte molt important que polítics i economistes ignoren, estan obsessionats amb el fetitxe del creixement econòmic.

He treballat durant dècades i en aquest temps s’han fet molts estudis. Sóc l’autor d’una famosa hipòtesi: la hipòtesi del límit, que diu que en tota societat hi ha un període de creixement econòmic, que porta una millora en la qualitat de vida però només fins a un cert punt: el punt límit a partir del qual, si hi ha més creixement, la qualitat de vida comença a decaure. I aquesta és la situació en què ens trobem actualment.

El teu país (EUA) és l’exemple més dramàtic que pots trobar.
En el meu llibre que eixirà publicat a Anglaterra, titulat ”L’economia desemmascarada”, hi ha un capítol anomenat “Estats Units, una nació en vies de subdesenvolupament”, la qual és una nova categoria.

Actualment fem servir els conceptes de desenvolupat, subdesenvolupat i en vies desenvolupament. Ara tenim el nou concepte de en vies de subdesenvolupament, i el teu país n’és el millor exemple, en el qual l’1% dels nord-americans cada vegada estan millor, millor i millor, mentre que el 99% va en decadència en tot tipus de manifestacions.
Hi ha persones que viuen en els seus cotxes, saps? Ara dormen en els seus cotxes, estacionats davant de la que va ser la seua casa abans. Milers, milions de persones ho han perdut tot. Però els especuladors, els que van crear tot aquest problema, aquests estan fantàsticament bé. Per a ells no hi ha problemes.
 

 

Aleshores, com canviaries les coses? 

 

Bé, no sé com canviar-les. És a dir, soles canviaran, però de manera catastròfica.

Per a mi no seria estrany que d’un moment a un altre milions de persones isqueren als carrers dels Estats Units a causar destrosses. No sé, però podria succeir. No ho sé.
La situació és absolutament dramàtica i se suposa que és el país més poderós de la terra. I encara en aquestes condicions, segueixen amb les seues guerres absurdes gastant bilions i trilions de dòlars. Tretze trilions de dòlars es van donar als especuladors, i ni un sol cèntim per a les persones que van perdre casa! Quin tipus de lògica és aquesta?


La lògica del capitalisme neoliberal, depredador dels recursos del planeta i explotador de les persones i dels pobles. Aquesta és la meua resposta a la pregunta de Max Neef.
No tinc dubtes que acabar amb ell deuria de ser una de les nostres màximes prioritats, si la nostra humanitat vol sobreviure en les pròxime dècades.


Patraix, València, a 15 d’abril de 2014.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent