La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Els índexs Gini i el del llindar de la pobresa als Països Catalans i a l’Estat espanyol.

En aquests dies de Nadal, en què els ciutadans de les societats opulentes vivim absorts en un frenesí consumista que resulta cínic, alhora de contradictori, amb el tipus de festivitat cristiana que teòricament celebrem (el del naixement d’un Déu que va vindre al món a redimir els pobres i els desposseïts), no ve malament fer una ullada a unes simples estadístiques que demostren com, tot i viure en societats tècnicament molt avançades, amb tot tipus de mitjans tecnològics, materials, logístics, alimentaris, etc… al seu abast, les diferències materials entre els éssers humans que vivim en aquesta societat cada vegada són més grans.

Els valors dels índexs de Gini i el del llindar de la pobresa ens ajudaran a comprovar-ho.

El Gestha és un dels col.lectius que agrupa els Tècnics del Ministeri d’Hisenda espanyol.

En un estudi recent què va realitzar a nivell estatal i per comunitats autònomes, titulat “La desigualtat en crisi: home ric, home pobre”, varen assenyalar que a nivell d’Estat espanyol el 20 % dels contribuents més rics acapara el 44% de tots els ingressos declarats el 2012.

Aquesta dada contrasta amb les rendes declarades pel 80 % restant que, tot i ser un nombre de contribuents quatre vegades superior, tot just va acumular el 56% dels ingressos, el que posa de manifest l’existència d’un alt nivell de desigualtat social i econòmica.
Si a això li sumem el fet que el 20 % dels declarants “més pobres” només represente el 6,6 % dels ingressos totals, tindrem la foto sencera de l’enorme desigualtat de rendes què existeix a l’Estat espanyol.

El coeficient de Gini és una mesura de la desigualtat ideada per l’estadístic italià Corrado Gini.
Normalment s’utilitza per mesurar la desigualtat dels ingressos dins d’un país, però pot utilitzar-se per mesurar qualsevol forma de distribució desigual. Aquest coeficient és el resultat d’un nombre entre 0 i 1, on 0 es correspon amb la perfecta igualtat (tots tenen els mateixos ingressos) i on el valor 1 es correspon amb la perfecta desigualtat (una persona té tots els ingressos i els altres cap). 

L’índex de Gini és el coeficient de Gini expressat en percentatge i és igual al coeficient de Gini multiplicat per 100.

A l’Estat espanyol aquest índex se situa en un 0,32.

Els índexs comparatius dels Països Catalans, de l’Estat espanyol i d’altres països europeus que puguen comparar-se amb ells en grandària o població, són els següents:

-Principat: 0.34

-País Valencià: 0.17

-Illes Balears: 0.25

-Dinamarca: 0.28

-Benelux: 0.25

-Suïssa: 0.30

-Irlanda: 0.30

El País Valencià esdevé el nostre territori amb el major índex d’ igualtat; per contra, el Principat n’esdevé el més desigual.

L’explicació dels tècnics d’hisenda espanyols per a la dada d’el Principat és que la major concentració de grans fortunes a Catalunya (i també a Madrid a nivell estatal) fa que en aquest territori augmente l’escletxa de la desigualtat.

-Espanya: 0.32

-França: 0.30

-Alemanya: 0.29

-Itàlia: 0.32

-Zona euro: 0.31

En paral.lel, aquest augment de la diferència entre els contribuents més rics i la gran majoria dels assalariats no només s’ha convertit en una sensació generalitzada a causa de la crisi, sinó que també s’ha traduït en una realitat a peu de carrer, amb un augment espectacular de les persones que viuen per sota del llindar de la pobresa.

Així, des que va començar la crisi a finals de 2007, més de dos milions de persones han passat a viure per sota d’aquest llindar a l’Estat espanyol, fins als 9,3 milions, fet que suposa un 28,8% més.

Les dades de variació del percentatge de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa entre els anys 2007 i 2012, són els següents:

-Principat: +48.2 %

-País Valencià: +46.4 %

-Illes Balears: +24.9 %

-Estat espanyol: +28.8 %

Possibles solucions polítiques a aquesta esgarrifosa situació social?
Per frenar aquesta situació, els tècnics del Ministeri d’Hisenda proposen intensificar la lluita contra el frau i focalitzarla en investigar l’evasió protagonitzada per les grans fortunes i grans empreses, que concentren el 71,8 % del frau fiscal total. Aquest delicte suposa una pèrdua recaptatòria per a l’Estat espanyol de més de 42.000 milions d’euros anuals.

Alhora, aquest col.lectiu advoca per crear un impost sobre la Riquesa d’àmbit estatal -evitant així les bonificacions autonòmiques al 100 % de la quota- amb mínims exempts similars als vigents en l’Impost sobre Patrimoni, encara que el tipus efectiu d’aquest nou tribut hauria de triplicar al de l’actual impost per ser efectiu.
D’aquesta manera es podria aconseguir una recaptació addicional de 3.400 milions d’euros anuals.

En aquest sentit, el president de Gestha, Carlos Cruzado, va dir que la posada en marxa d’un impost sobre la Riquesa de caràcter estatal “tindria un major efecte sobre la recaptació i serviria per evitar l’aplicació de noves retallades, amb els quals només es afegeix més pressió sobre l’economia de les classes mitjanes i treballadores”.

A aquest objectiu també ajudaria una reorganització de l’Agència Estatal Tributària espanyola que dedicara més esforç a perseguir el frau de les multinacionals i grans companyies del país, en comptes de concentrar el 80% dels recursos en investigar autònoms, microempreses, pimes i assalariats (què és el més fàcil), a més d’adoptar mesures per exercir un major control de l’eficiència de la despesa pública.

Segons el secretari general de Gestha, José María Mollinedo, “si s’adoptaren aquestes mesures, i es reduïra l’elusió fiscal de les grans fortunes i multinacionals, el sistema fiscal contribuiria a reduir la desigualtat per l’efecte redistributiu que hauria de tindre el sistema fiscal en general, i l’IRPF en particular“. 

 

Qui va dir que les classes socials i la lluita de classes havia desaparegut, que eren conceptes antiquats i inaplicables a la nostra societat actual?

Em quede amb el raonament del multimilionari nordamericà Warren Buffet: “La lluita de classes continua existint, però la meua va guanyant”. 

Patraix, València (L’Horta), a 31 de desembre de 2013.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent