La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

¿Te gusta el aeropuerto del abuelo?

Aquesta pregunta que li va fer Carlos Fabra a la seua néta durant la “inauguració” de l’aeroport per a gavines de Castelló, resumia ben bé a la perfecció el poder que la família Fabra ha ostentat a les comarques de Castelló des de fa segle i mig.

I de què “poder” parlem?

Del poder d’apropiar-se d’una infraestructura, fruit d’un caprici personal, que malgrat haver estat finançada amb diners públics de tots els valencians, ell considerava pròpia… “l’aeroport de l’avi”. Exactament igual que podia haver-li dit a la seua néta “la província de l’avi”, perquè el poder de la família dels Fabra, esdevinguda casta de cacics, és omnipresent a Castelló des de què fa 150 anys l’oncle rebesavi de Carlos Fabra, Victorino “el agüelo Pantorrilles”, iniciara el seu domini a la Diputació provincial.
Des d’aleshores fins ara amb prou feines interrompuda.

Finalment a justícia espanyola, lenta fins a l’exasperació amb els casos de corrupció més flagrants, ha dictaminat una cosa que tots els valencians sabíem molt bé: que Carlos Fabra era un delinqüent, ben conegut i consentit des de la cúpula de la Generalitat i del carrer Gènova.

“Ciudadano ejemplar” per a Mariano Rajoy, que comptava amb el “suport personal” d’Alberto Fabra, “Charly” per als seus amics, era vox-populi que aquest delinqüent polític aprofitava el seu despatx al capdavant de la Diputació de Castelló per estendre la seua xarxa clientelar al llarg i ample de totes les seues comarques, tal i com havien fet els seus avantpassats, així com també per pastar una bona fortuna a força de repetits “cops de sort” amb la loteria de Nadal.

La néta de Fabra deu estar plorant aquesta nit desconsoladament. I raons no li’n falten: a l’aeroport de l’avi segueix sense aterrar els avions, i per si no era poc, ara el seu avi va anar a la presó.

Però la néta de Fabra s’en anirà a dormir amb una esperança: sa mare li ha contat que l’altre dia a un altre senyor del partit de l’avi, un alcalde d’un poble anomenat Torrevieja, els seus companys es varen solidaritzar amb ell i signaren una petició d’indult. I amb aquesta esperança la xiqueta s’haurà ficat al llit: que els companys de la feina de l’avi, homes de segur justs i honrats que treballen amb ell, li diguen als seus caps que una persona tan afectuosa i tan bona com l’avi, a qui ella tant estima, no pot anar mai a la presó.

Patraix, València (L’Horta), a 26 de novembre de 2013. 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent