La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Responent a Montoro: i si la Constitució què defineix la indissolubilitat d’Espanya fora nul.la de ple dret?
Ahir al congrés espanyol, Rosa Díez (la líder d’aquest partit de tarannà neofalangista anomenat “UPyD=Unidad, Patrioterismo i Demagogia”) va presentar una interpel.lació urgent en què acusava el president Mariano Rajoy de covardia i demanava al govern espanyol que reaccionara urgentment contra el procés sobiranista de Catalunya i fera complir la llei.
La resposta des de la bancada del govern del PP no es va fer esperar. El ministre Montoro li va contestar pressa, amb el seu habitual to de veu “acarajillada” però amb el pit unflat de patriotisme, el següent: “La constitució defineix la indissolubilitat d’Espanya, i per tant no hi ha res a discutir.”
Montoro també li va garantir a Rosa Diez que no hi hauria cap consulta a Catalunya perquè qualsevol canvi en la sobirania popular s’ha de consultar a tota la ciutadania espanyola: “I com que no es consultarà mentre hi hagen aquestes majories parlamentàries, jo transmeto tranquil.litat i confiança en el compliment de la Constitució.”
La Constitució… aquesta llei de lleis que regeix la convivència de tots els espanyols des de 1978, malgrat que la meitat dels seus articles són en la pràctica paper mullat perquè així ha de ser perquè aquest país tinga contents i seguisca sent governat des de les bambolines pels successors d’aquells que ho feien durant el franquisme (els mateixos gossos, però amb diferents collars), per aquesta casta extractiva, paràsitaria i depredadora que es negar a deixar de dirigir tot el país amb el seu particular comandament a distància des del bell mig de l’altiplà castellà-espanyol.
La Constitució… aquesta llei de lleis que tots invoquen i a la qual els nacionalistes espanyols s’aferren fermament per defensar la no-democràcia amb una constitució presumptament democràtica. Tot un sarcasme!
I quins són els articles constitucionals invocats per no permetre que Catalunya, ni cap altre poble de l’estat, puga decidir lliure i democràticament fer el seu propi camí?
És l’article 2, que diu així: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”.
I com tot es va deixar lligat i molt ben lligat des del franquisme, i per si a algú se li ocorria la peregrina idea de posar-ho en dubte, es va redactar a continuació l’article 8, que diu així: “Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seua integritat territorial i l’ordenament constitucional.”… Sí, efectivament, ” defensar la seua integritat territorial”. Quina Constitució més democràtica, que diu que tots hem de ser espanyols per collons, i que si no en volem ens envien al democràtic exèrcit espanyol per convèncer-nos democràticament de l’equivocats que estem, no?
Però sembla haver-hi una certa evidència històrica de que la redacció de l’actual Constitució espanyola no va ser tan “democràtica” com se’ns vol fer veure, i més en concret la dels dos articles abans esmentats.
Perquè aquests dos articles que constantment s’esgrimeixen per fonamentar la unitat indissoluble d’Espanya van poder no sorgir de la lliure contraposició d’idees i arguments dels constituents electes per a la seua redacció, sinó que més aviat va poder tractar-se d’una decisió que algú va adoptar extramurs del Parlament espanyol, més concretament a les casernes militars, i que finalment es va aconseguir imposar als representants legítims de la voluntat popular sota amenaça d’intervenció militar.
Sole Tura, president de la sessió constitucional i un dels seus set ponents, els anomenats Pares de la Constitució, va fer observar durant la mateixa que el text de l’article 2 patia d’una redacció deficient i tenia fins i tot problemes sintàctics.
Però la resposta que va obtindre dels representants d’UCD és que no es podia variar ni una coma d’aquests articles, perquè aquell era el text literal del compromís assolit amb els “sectors consultats“. Evidentment, no es va especificar quins eren aquests “sectors”, però els redactors de la Constitució el van endevinar tot seguit, sense probablement atrevir-se a anomenar-los pel seu nom.
Admetre que els articles en els quals es defineix la base sobre la qual “es fonamenta” la Constitució, què va ser imposada als representants de la voluntat popular per uns “sectors consultats” de naturalesa extraparlamentària, és una cosa que qüestiona molt seriosament la legitimitat de la mateixa.
D’ací que el relat de Sole Tura quede habitualment sepultat sota una festiva i aparatosa retòrica que exalça acríticament l’èxit de la “transició”.
Però l’escarafall no és capaç d’amagar el putrefacte pudor que desprèn el passat: els articles 2 i 8 de la Constitució -els que articulen la qüestió nacional a l’Estat espanyol- poden tindre una gènesi antidemocràtica.
Van ser probablement concebuts per poders fàctics extraparlamentaris -ningú posa en dubte que eren militars- i imposats als representants legítims de la voluntat popular amb tota seguretat sota amenaces de cop d’estat.
Altres testimonis clau semblen avalar la declaració de Solé Tura.
Tots ells provenen molt temps després de la seua redacció, concretament quan es van complir els vint i cinc anys de la seua aprovació, i es van realitzar al programa ‘Més enllà del Consens’, emès el 7 de desembre de 2003 al 30 Minuts de TV3.
Un d’ells és el de Miguel Herrero de Miñón, que també va participar en l’elaboració de la Constitució de 1978, qui va reconèixer el paper tutelar d’alts càrrecs de l’exèrcit sobre la ponència constitucional, en dir: “L’article 8 té una redacció tècnica que procedeix efectivament de sectors de l’estat major, que el president Suárez va fer seua i que així va transmetre.”
Un altre és el de Miquel Roca, altre dels set pares de la Constitució per Minoria Catalana, que va dir: “Em consta perfectament. Jo vaig negociar amb Suárez la introducció de l’expressió ‘nacionalitats” a la Constitució, i llavors ell feia consultes, evidentment, a un grup de militars.”
I una altre més és el de Narcís Serra, ex-ministre de Defensa i ex-vice-president del govern espanyol, qui va afirmar: “La transició comença quan el rei nomena Adolfo Suárez. I Adolfo Suárez tenia dos límits: el mínim el va marcar l’opinió pública, i el màxim, el poder fàctic que se sentia hereu de les essències del franquisme. (…) I de poder fàctic cohesionat que se sentís hereu o que hagués de garantir la continuïtat del franquisme només n’hi havia un: l’exèrcit.”
Fa uns mesos va circular per les xarxes socials i internet una carta titulada “Carta oberta al senyor Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón”, signada pel professor Enric Casulleras, professor de la Facultat d’Economia i Comunicació de la Universitat de Vic.
La carta fa un raonament alhora contundent i interessant: com que el principal argument contra la independència de Catalunya és que constitucionalment és il.legal, fóra bo que el senyor Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels set ponents de la constitució espanyola del 1978, explicara en quines circumstàncies va ser incorporat a la constitució l’article que fa referència a la ‘indissoluble integritat del territori espanyol’ i aclarira la participació de l’estat major de l’exèrcit a l’hora de redactar-lo.
Aquesta és la transcripció de la carta:
“Distinguido y admirado don Miguel,
En vano he esperado que terciase usted en el debate sobre el proceso de secesión de Catalunya.
Como al parecer, el principal argumento contra la declaración unilateral de independencia es su ilegalidad en términos constitucionales, me gustaría que usted recordase a los españoles en qué circunstancias fue incorporado a la Constitución el artículo donde se alude a la indisoluble integridad del territorio español, y la participación directa del Estado Mayor del Ejército en su redacción.
Porque era a nombre suyo de usted el sobre que llegó, con membrete del Ejército, irrumpiendo en el seno de la ponencia donde se estaba debatiendo tan espinoso asunto.
Haría usted una gran aportación a la democracia si revelase los términos en que el Ejército amenazaba con su intervención en caso de que el contenido del sobre no se incorporase, sin tocar una coma, al articulado constitucional. Y así seríamos conscientes todos los ciudadanos de que la máxima norma del ordenamiento jurídico español fue impuesta bajo coacción y con graves amenazas. Como jurista que es, usted sabe mejor que yo que los contratos firmados entre partes bajo amenaza o coacción son viciados de origen y nulos de pleno derecho.
La anterior petición no menoscaba la alta consideración que nos merece su ilustrada aportación humanística e intelectual a la convivencia entre los ciudadanos de este país (muy pronto, países, espero).
Reciba mis más respetuosos saludos.
Suyo,
Enric Casulleras“
En resum, sembla haver-hi bastants indicis per a afirmar que “la màxima norma de l’ordenament jurídic espanyol va ser imposada sota coacció i greus amenaces”, com suggereix la carta adreçada a Herrero de Miñón.
L’observació final resulta contundent i alhora aclaridora: “Els contractes signats sota amenaça o coacció són viciats d’origen i nuls de ple dret.”
Aquell marc legal va ser després legitimat per una ciutadania que va votar sota la pressió del tot o res, que va escollir entre aquella democràcia segrestada o el risc real d’involució democràtica.
Podem entendre que el referèndum constitucional a Espanya es va proposar “en termes equívocs o sota l’amenaça encoberta de mals majors, després d’haver preparat els votants amb una propaganda hàbilment dirigida pels poderosos mitjans de difusió de què disposen els estats moderns”, parafrasejant José María Gil Robles en unes profètiques paraules dites a les seues ‘Cartas al pueblo español’, publicades el 1966.
Aquesta és l’actual Constitució, fruit d’aquelles tèrboles circumstàncies i d’aquella més que qüestionable legitimitat, la qual ara es posa com a argument per oposar-se a la voluntat majoritària del poble de Catalunya (tal i com reflecteixen les enquestes) d’independència.
Patraix, València, a 17 d’octubre de 2013.
les seves cites m’han aclarit molts dubtes. Mercès