La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

El capitalisme més salvatge desafia Obama.

El “tancament” de l’Administració pública nord-americana està fent palés l’immens poder que pot arribar a tindre l’ala més radical del capitalisme salvatge en aquest país.
Perquè no estem parlant d’un país arruïnat d’Àfrica que tinga una administració pública ínfima, estem parlant de la primera economia del món.

I no estem parlant tampoc de que una gran economia no estiga en condicions de finançar uns serveis bàsics però cars de salut o educació per a tota la seua población, perquè segons l’Oficina del Cens dels Estats Units hi ha més de 46 milions de pobres i d’altres tants que no té assegurada l’atenció mèdica en cas de malaltia. Una de cada sis persones passen gana en aquest país, segons l’organització Feeding America, i quasi 700.000 persones viuen sense cap tipus d’habitatge.
Es tracta, ni més ni menys, de que la primera potència mundial no pot pagar el dia a dia de les activitats elementals del seu govern.

No és la primera vegada que açò succeeix. Açò mateix ja ha passat 18 vegades des de 1976 (l’última el 1996).
En realitat es tracta d’un xantatge polític que li estan fent a Obama els republicans més extremistes finançats pels lobbies financers i econòmics més poderosos d’EUA.

La paradoxa de tota aquesta situació es què han estat precisament els republicans els que més deute han generat en els últims 35 anys en EEUU. Un estudi del Center on Budget and Policy Priorities ha demostrat que el 55,8 % del deute actual el van generar les retallades fiscals, el cost de les guerres de l’Iraq i Afganistan, les despeses d’estímul de George Bush, la brutal despesa militar i les grans retallades fiscals de Reagan, mentre que les polítiques demòcrates de Clinton i Obama només han contribuït a generar-la en un 28 %.

La realitat és que darrere d’aquesta mesura no hi ha una raó fonamentada que obligue a retallar les despeses publiques.
Estats Units podria seguir finançant els serveis públics als quals renúncia aquests dies no només sense necessitat de retallar un sol dòlar en despesa, sinó fins i tot augmentant-lo per cobrir les necessitats de la població de menor renda.

Dir que cal retallar per poder limitar els dèficits i el deute és una fal.làcia que amaga la veritat de les coses: són les despeses militars (que representen una quantitat fins i tot superior al dèficit total previst per a 2013) i, sobretot, les retallades fiscals que s’han realitzat en els darrers trenta anys per afavorir els rics i grans empreses, les que realment han disparat el seu deute públic.
 


Segons un estudi de Ciutadans per la Justícia Fiscal, la retallada de finançament al sistema educatiu dels Estats Units va ser de 12.700 milions de dòlars el 2012, més o menys la mateixa quantitat que han evadit anualment en imposts estatals del 2008 al 2010 les 265 majors empreses del país. Aquesta organització ha denunciat també que 26 grans empreses no van pagar imposts entre 2008 i 2011, tot i haver tingut uns 205.000 milions de dòlars de beneficis .

Segons un informe de la pròpia Oficina de Pressupostos del Congrés dels Estats Units, les retallades fiscals que ha fet el govern d’Obama enguany tenen un cost de 900.000 milions de dòlars, i com a conseqüència d’això es deixaran d’ingressar 12 bilions de dòlars en els propers deu anys. Si a aquestes retallades s’afegeixen les ajudes fiscals als rics i el que es perd per l’evasió de beneficis als paradisos fiscals, la minva anual d’ingressos que té l’administració nord-americana és d’uns 2 bilions de dòlars.

Un interessant estudi de Deloitte Center for Financial Services calcula que la riquesa neta de les famílies que disposen de més d’un milió de dòlars va ser de 38,6 bilions de dòlars el 2011. Això vol dir que amb un mínim impost del 2% seria més que suficient per finançar el dèficit previst per al 2013, i que només amb això es recaptaria mica més de la meitat del que paguen cada anys tots els nord-americans en imposts individuals.

La realitat no és que als Estats Units es realitzen despeses públics excessives, sinó que el què passa és que es retallen imposts als rics per afavorir-los. Mentre que els imposts sobre els beneficis empresarials representaven el 6% del PIB dels Estats Units en els anys cinquanta, ara no arriben arriben ni al 2%. I mentre que en els últims 20 anys els beneficis empresarials s’han multiplicat per quatre, els seus imposts s’han reduït a la meitat, mentre la proporció d’imposts pagats pels treballadors s’ha doblat.
 


La veritable raó que hi ha darrere d’aquest tancament de l’Administració nord-americana no és que els rics no vulguen govern, sinó que el volen només per a ell.

Ells sí volen mantindre l’exèrcit i la despesa militar, així com les ajudes fiscals que els beneficien a ells, també els suports multimilionàries als bancs i a les grans empreses. Aquest intervencionisme públic no els disgusta.

Els beneficis de les empreses ha crescut des de 2008 vint vegades més que els salaris, i entre 2009 i 2011 el 88 % del creixement de l’ingrés a Estats Units ha anat a incrementar els beneficis empresarials i només l’1% a salari dels treballadors. Per a ells tot el que no siga augmentar el benefici de les grans empreses i els guanys bursàris els dóna igual, com que per exemple el 96% del personal de l’Agència de Protecció Mediambiental, el 69% del Departament d’Energia o el 97% de la NASA no vaja a la feina i que, per tant, es paralitzen els seus programes. Què més els dona que els programes mediambientals s’aturen?

Poc o gens importa per a ells que es destrosse la societat o que es destruisca el medi ambient. Només els interessa i preocupa concentrar fins a l’extrem la riquesa i el poder polític, mediàtic i militar en mans d’uns pocs, com ha estat sempre però ara de manera molt més notable.
El capitalisme més salvatge vol posar contra les cordes a Obama, acostumat com està a vèncer qualsevol resistència.

Aquest capitalisme ha acabat amb la consciència de classe entre els explotats, fent-los creure en el seu moment que eren classe mitjana.
Han aconseguit l’aburgesament de l’avantguarda obrera, han desactivat els instruments d’organització i defensa dels treballadors (els sindicats), corrompent-los i comprant els seus dirigents i ha eliminat l’única amenaça que ha tingut des del segle XX, el comunisme.
En poques paraules, s’ha convertit en una maquinària gegantina de generació de consens i submissió, de destrucció i d’anihilament.

No és gens casual que els mateixos que defensen el tancament de col.legis, hospitals, museus públics o parcs nacionals siguen els que financen les guerres genocides, els atacs als drets humans, la tortura, l’espionatge generalitzat i el desmantellament de les democràcies .

Aquesta és la veritable faç del poder què ha posat en escac a l’Administració nord-americana.

Patraix, València (L’Horta), a 14 d’octubre de 2013.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent