La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Un país on et condemnen per parlar la teua pròpia llengua no és un país, ni tan sols una comunitat, és senzillament una colònia.

No en tenen prou amb intentar esquarterar la nostra llengua, donant-li mil i una denominacions diferents fora de les fronteres del Principat: lapao, valencià d’origen iber-fenici, mallorquí-menorquí-eivissenc.
Ara volen també acovardir-nos amb multes i condemnes per pretendre utilitzar amb normalitat la nostra llengua pròpia a casa nostra.

Però tot això no és fruit de l’atzar o de la causalitat, d’haver-se ajuntat atzarosament diverses agressions a la nostra llengua en un temps i en un espai limitat, sinó que té tot l’aspecte de tractar-se d’una ofensiva en tota regla de l’espanyolisme més ranci i recalcitrant amb la que es pretén fer-nos “recordar”, per si en algun moment se’ns podia haver oblidat, que la llengua de Cervantes i d’Unamuno té un dret de cuixa il.limitat sobre la resta de llengües en tot el que actualment es considera el territori espanyol.

Perquè per a ells el fet de que alguns dels que vivim a les perifèries de la pell de bou (aqueix brau animal tan inequívocament espanyol, per si hi havia algun dubte!) ens entestem en voler elevar al rang de normalitat l’ús d’unes llengües locals i minoritàries (unes perifèries allunyades de la Castella central que atresora en el seu si l’ànima i l’esperit espanyoles en el seu màxim grau de puresa), no pot ser mes que el fruit d’un afany i d’una tossuderia propis de nacionalismes tribals i passats.
Perquè aquestes llengües, tot i ser considerades cooficials als seus respectius estatuts d’autonomia, deuen en tot moment de retre respecte i, per què no dir-ho (encara que no siga políticament correcte), submissió i vassallatge, a una llengua superior en tots els conceptes com és l’espanyol, una llengua que va ser en una època la pròpia d’un imperi en el qual no es posava el sol i que ha deixat la seua empremta en més de 300 milions de persones a tot el món actualment.
I als fets recents em remet.
No cal més que veure què és el que li ha passat a Carles Mateu Blay, un conductor d’Almenara (la Plana Baixa) que va ser retingut i agredit verbalment en un control rutinari de la guàrdia civil per haver- se negat a parlar en castellà, la llengua pròpia de Castella però no la d’Almenara ni la dels valencians. Ara Carles Mateu ha estat condemnat divendres passat a sis mesos de presó ni més ni menys que per desobediència a l’autoritat, i a una retirada del carnet d’un any i un dia.

I no ha estat aquest cas, ni de bon tros, l’única agressió a la nostra llengua esdevinguda els últims mesos al País Valencià, algunes d’elles directament protagonitzades per les forces de seguretat espanyoles.

El passat mes de març ja li havia tocat al dolçainer d’Obrint Pas Miquel Gironès, al barri de Benimaclet de la ciutat de València. Agents de la policia el van tractar de porc, merda i de deixalla, el van colpejar i se’l van portar detingut perquè es va dirigir a ells en una llengua local que a ells sembla que els resultava inintel.ligible, tota una falta de respecte a l’autoritat i a la llengua comuna de tots els bons espanyols

Una altra agressió la va patir l’advocat Francisco Escortell, exsecretari del Bloc de la Vila Joiosa, en acudir a la comissaria d’Elx a denunciar un contingut il.legal en Internet. Escortell va ser tractat com un autèntic delinqüent per haver-se adreçat en valencià al policia que va redactar la denúncia.

El silenci (còmplice) d’una bona part de la grisa i incapaç classe política i del govern valencians, on alguns dels seus màxims representants com ara el President de la Generalitat (valenciana?) Alberto Fabra, o l’alcaldessa de la ciutat de València Rita Barberà, mai gosen utilitzar en públic (potser en la intimitat!) la llengua pròpia (excepte per dir allò de “senyor pirotècnic, pot començar la mascletà!), fa pensar que, en el fons, aquests dirigents valencians (sic) pensen bàsicament com els policies o els guàrdies civils protagonistes d’aquestes agressions.
Al capdavall, com la majoria dels espanyols que han passat per l’escola adoctrinadora del franquisme, entenen la relació entre les llengües que comparteixen un mateix territori en un sentit jeràrquic, on el castellà és situa al cim de la piràmide. Per a ells una escola que iguale el castellà amb el català o amb el gallec o l’èuscara, no pot ser una altra cosa més que una fàbrica de separatistes i de desafectes a Espanya.
L’Espanya plural i plurinacional, i amb ella la seua riquesa lingüística, esdevé una rèmora insofrible si va més enllà del purament folklòric, i deu ser bandejada en nom de la modernitat, del progrés, de la globalització i dels drets universals de la ciutadania espanyola.
Fins quan haurem de seguir posant la galta?

Patraix, València (L’Horta), a 24 de setembre de 2013.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent