La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Tambors de guerra sobre Síria. Una nova Líbia-2ª part?
Segons un informe encarregat per l’OTAN i publicat pel World Tribune dels EUA el passat 2 de juny, basat en dades recollides per activistes occidentals i per diverses organitzacions internacionals que operen a la zona, el 70% dels sirians dóna suport al president Bashar al-Assad i al partit Baath (Partit del Renaixement Àrab Socialista) de Síria, mentre que un 20% manté una posició neutral i només el 10% dóna suport a l’oposició armada.
Diu l’informe que els sirians es van alertar sobre el perill de que al-Qaida acabe controlant el seu país, fent èmfasi que tots els combatents que han quedat lluitant contra el govern són mercenaris recolzats en la regió per Qatar i Aràbia Saudita, ja que els combatents sirians sunnites estan retirant-se de la lluita contra al-Assad.
Aquest informe va revelar les dificultats que està tenint els EUA per prendre el control del país, com és el seu propòsit des de l’inici de les revoltes que paulatinament es van anar transformant en una invasió armada en tota regla a un país sobirà. Els nordamericans esperaven que al-Assad fora derrocat per un exercit de mercenaris d’arreu del món, ben entrenats i armats pels Estats Units, Israel i els seus aliats del tractat atlàntic, que se’ns venen en els mitjans de comunicació convencionals com “rebels”.
Però davant l’innegable suport popular que el president sirià té al seu país i el fracàs que està tenint la invasió de mercenaris per fer-se amb el control dels esdeveniments, el Pentàgon ja fa temps està cercant una “justificació” que l’empare internacionalment per intervindre militarment a Siria de manera oberta, i no solapada com fins ara.
Veient que l’esdevenir dels esdeveniments li donarà amb seguretat la victòria en la guerra al govern d’al-Assad enfront de l’intent d’invasió mercenària organitzada pels EUA, Israel i les monarquies petrolieres del golf semblen haver optat per muntar una operació mediàtica similar a la que es va fer servir per justificar la invasió a Líbia, en què es va difondre àmpliament pels mitjans de comunicació de tot el món que el govern del Coronel Gadaffi havia bombardejat amb aviació militar una manifestació antigovernamental, provocat una massacre de civils.
Ara podríem trobar-nos amb una cosa semblant: un suposat bombardeig amb armes químiques de l’aviació governamental a les afores de Damasc (estranyament a pocs quilòmetres de la presència d’inspectors de l’ONU) amb el resultat de 1.300 civils morts, entre ells molts menuts, aspecte aquest que els mitjans de comunicació, la mateixa maquinària mediàtica que en el seu dia va obrir portades amb el fals atac de Gaddafi, s’estan encarregant especialment de difondre amb imatges mil i una voltes repetides dels xiquets morts i de culpabilitzar des del primer minut a al-Assad, fins i tot abans que haja estat portada una investigació independent dels fets, en un conflicte en què la mentida i la manipulació de la realitat estan a l’ordre del dia, perquè formen part d’una estratègia que amaga poderosos interessos geoestratègics.
D’acord amb un document de la CIA recentment desclassificat i que inclou entrevistes amb exfuncionaris d’intel.ligència nord-americans, els EUA van tindre “evidències fermes” d’atacs químics iraquians a partir de 1983, segons publica la revista nord-americana sobre política internacional Foreign Policy. “Les comunitats militars i d’intel.ligència d’Estats Units sabien i no van fer res per aturar la propagació d’un gas molt més devastador que el (suposadament) emprat a Síria”, informa el diari després d’assenyalar que “per fi, la política exterior ha après”.
El 1988, durant els últims dies de la guerra de l’Iraq amb l’Iran, els EUA es va assabentar a través d’imatges de satèl.lit que l’Iran estava a punt de guanyar un important avantatge estratègica a l’explotar una base de les defenses iraquianes. Funcionaris d’intel.ligència nord-americans van transmetre la ubicació de les tropes iranianes a l’Iraq, “conscients que l’exèrcit de Hussein atacava amb armes químiques, incloent el gas sarín, un agent nerviós letal”.
Aquests atacs, en què Hussein va utilitzar gas mostassa i gas sarín, “van ajudar a inclinar la guerra a favor de l’Iraq i a portar l’Iran a la taula de negociacions. L’administració Reagan ho sabia i no ho va donar a conèixer”, informa la revista.
Ni tampoc els Estats Units, ara ja sent president el premi Nobel de la Pau Obama, es va decidir a castigar militarment a Israel quan en el seu atac a la franja de Gaza el 2009, i davant les acusacions abocades per les Nacions Unides contra l’Exèrcit i el Govern israelià per crims de guerra després de la campanya militar, el govern d’Israel va admetre, tot i que el va qualificar d'”error” (sic), l’ús inadequat de projectils de fòsfor blanc en zones densament poblades per població civil.
Segons un informe del mateix govern israelià, els projectils de fòsfor es van llançar contra unes instal.lacions de l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats en què s’arreplegaven centenars de civils palestins en un barri de la ciutat de Gaza. La pluja d’aquests projectils sobre col.legis i zones urbanes veïnes va ser acreditada fefaentment. El resultat d’aquests atacs va ser que molts civils, entre ells desenes de xiquets, van morir en patir cremades horribles.
Però sembla ser que els ciutadans palestins o iranians atacats amb aquest armament prohibit per les convencions internacionals no gaudeixen del mateix favor que els ciutadans sirians, ja que en el primer cas van ser atacats per governs aliats dels EUA, i això sembla ser un argument de pes per fer canviar les normes de la falsa moralitat internacional.
El portaveu de la cancelleria russa, Alexander Lukashévich, país que està donant suport a Síria davant els intents d’invasió nord-americans, va dir en un comunicat que “crida l’atenció el fet que els mitjans de comunicació parcials, com si hagueren rebut un senyal, començaren un atac d’informació agressiu, responsabilitzant completament al Govern”.
Per la seua banda el Govern sirià va desmentir ràpidament la notícia, assenyalant que “les informacions sobre l’ús d’armes químiques per part de tropes governamentals prop de Damasc no es corresponen amb la realitat”, i de fet Ake Sellstromel, qui dirigeix la inspecció de l’ONU a Síria, va dir per la televisió sueca SVT en un primer moment que un nombre tan elevat de morts i ferits en un suposat atac químic “sona sospitós”, arribant a restar credibilitat a la notícia.
Cap d’aquestes dues persones són partidàries d’al-Assad.
Però l’ambient bèl.lic estimulat pels EUA contra Síria ja fa un temps que s’estava preparant. Al juny passat l’Administració EUA ja havia acusat el president sirià d’haver utilitzat armes químiques. El president nord-americà va afirmar aleshores que el Govern sirià “va creuar la línia roja” i que en aquest sentit era possible la intervenció directa nord-americana.
Per la seua banda, el general nord-americà Martin Dempsey havia declarat poc abans que els Estats Units ja tenia preparada una estratègia per dur a terme atacs a distància contra Síria, apuntant contra els seus sistemes de defensa antiaèria i llocs de comandament, afegint que els “objectius potencials troben la defensa antiaèria del règim, les tropes de terra, les forces aèries i navals, així com altres instal.lacions militars “a Síria.
Jo no sóc en absolut un defensor del president al-Assad, cap d’un govern on la dissidència, fonamentalment sunnita, és durament perseguida i reprimida, i que s’autoperpetua en un règim iniciat pel seu pare mitjançant un cop d’estat al 1970 en una mena de dinastía familiar, on les eleccions solen ser guanyades pel 99.9% dels vots i amb un 99% de participació, segons xifres donades pel propi al-Assad (pare) sense rubor, com va succeïr l’any 1990.
Però si sóc defensor de la sobirania del poble sirià, que al meu parer està sent víctima d’un complot occidental i que és el que realment està patint en carn pròpia les ferides provocades per aquest terrible conflicte.
El poble sirià no vol veure convertit el seu país en una altra Líbia, en un altre Líban, Afganistan o en un altre Iraq, no volen majoritàriament (pel que diu l’informe de l’OTAN sobre el suport que té al-Assad) que el seu govern siga enderrocat i el seu país destruït per caure en mans d’unes potències, els interessos de les quals són completament aliens als seus, com són els occidentals i els israelians.
Patraix, València, a 30 d’agost de 2013.
Ara per ara, no hi han proves fefaents que Israel (per exemple) dongui suport als salafistes o a l’Exercit Rebel Sirià.
Pel que fa al paper de les potencies occidentals (EUA, Regne Unit, França…), aquests volen treure profit de la situació, sense involucrar-se gaire, però.
Atentament