La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Publicat el 23 d'agost de 2013

El canibalisme financer de la City londinenca també devora els seus joves cadells.

Aquesta setmana he pogut llegir en diversos mitjans de comunicació espanyols i anglesos la història de Moritz Erhardt, un jove alemany de 21 anys nascut a la ciutat de Friburg, que semblava entusiasmat, pel que he llegit d’ell, per llaurar-se un futur dins del món del capitalisme financer, i concretament en el de la banca d’inversió.Potser, no ho sé, l’aspiració en la vida de Moritz era la d’arribar a ser un d’aqueixos financers que fan fortuna a costa dels inversors, o que fan oscil.lar a través de sofisticades operacions financeres els tipus d’interès per aixafar la competència i obtindre per a si i per al banc en què treballen voluminosos beneficis econòmics, encara que això puga suposar especular amb els preus dels aliments bàsics i provocar fams en determinades parts del planeta.
A la UE hi ha un total de 3.175 banquers que cobren més d’un milió d’euros a l’any, i tres quartes parts d’ells es troben precisament al Regne Unit, principalment a la City de Londres. Potser Moritz pretenia arribar a ser un d’ells, i per això estava disposat a fer qualsevol sacrifici que fora necesari pertal de poder entrar a formar part d’aquest exclusiu cercle de paios amb sous milionaris i bonus de vertigen.
Però potser m’estiga enganyant i siga massa dur amb ell sense haver-ho conegut, tot i què vull fer palesa la meua aversió i rebuig a aquest món de les altes finances borsàries que poc o gens aporten a l’economia productiva i al desenvolupament dels països, i que amb el seu immens poder fan girar les polítiques dels estats al voltant exclusivament dels seus interessos, que res tenen a veure amb els de la resta dels mortals que habitem el planeta.El jove havia estudiat Administració d’empreses a la Universitat de Michigan abans d’assistir al West Ham Otto Beisheim School of Management de la ciutat de Vallendar, a Alemanya, on s’anava a graduar l’any que ve.
Aquest estiu havia viatjat a Londres per participar com a becari en un programa de 7 setmanes d’intercanvi amb la Universitat de Michigan.

Moritz hi havia triat fer aquest treball a l’oficina de Londres de Merrill Lynch, la filial dedicada a la banca d’inversió del Bank of Amèrica situada en la City.
Per a ell l’experiència no era nova, ja que abans ja havia completat col.locacions a KPMG Consulting, Morgan Stanley i en la divisió de finances corporatives de Deutsche Bank

Les referències que tenia d’aquest banc eren immillorables: es tractava de la segona entitat financera nord-americana per actius, només per darrere de JP Morgan. El 2010 aquest banc d’inversió s’havia aconseguit col.locar en la segona posició mundial per ingressos en el seu sector, obtenint una quota de mercat mundial del 6.8%, que va ampliar el 2011 fins al 7.4%.

Es tractava, doncs, d’una destinació ideal per anar guanyant més coneixements i experiència dins d’aquest sector del capitalisme financer, en el què a més anava a percebre una remuneració excel.lent per a un treball de becari, al voltant de 45.000 lliures (53.570 euros) prorratejades, el que equival a unes 2.700 lliures (3.215 euros) mensuals.

Moritz era un dels molts joves que cada estiu participen en programes d’intercanvi per treballar en algun dels monstres financers de la City de Londres.
Era un dels 300 interns que es quedaven a la casa d’estudiants Claredale, situat al complex d’allotjaments situat a Bethnal Green, a l’est de Londres, i hauria d’haver completat la seua activitat becària amb l’entitat el 23 d’agost.

Però el passat 15 d’agost va ser trobat mort sobtadament a la seua residència per un dels companys que compartien el seu apartament. Aparentment havia patit un atac d’epilèpsia mentre es dutxava.

Després de conèixer la seua mort, el banc on feia les seues pràctiques va emetre un breu comunicat lamentant la seua mort i lloant les seues qualitats professionals. “Estem profundament trists i commocionats després de conèixer la mort de Moritz Erhardt. Era una persona apreciada entre els seus companys i era un becari molt motivat a la nostra empresa, amb un futur prometedor”.

Fins ací el relat d’aquesta història pot semblar normal, tot i el seu desgraciat final. 

Però el passat dia 20 el diari britànic “The Independent” va donar a conèixer un fet estrany i molt alarmant: Moritz havia estat treballant a les oficines de Merrill Lynch pràcticament 72 hores ininterrompudes, amb potser només 8-10 hores de descans just abans de morir.
És a dir, el que en principi semblava haver segut una desgraciada mort produïda per causa natural es va tornar en una sospita de que el factor esgotament produït com a conseqüència d’una brutal explotació laboral podrien haver influït decisivament en la mort del jove becari alemany.
Pel que sembla després d’algunes averiguacions, Moritz havia estat treballant 8 nits senceres en les darreres dues setmanes abans de la seua mort, i els seus tres últims dies havien inclòs jornades de treball de 21 hores, després d’arribar a casa al voltant de les 6 del matí. És el que en l’argot dels becaris es diu “la rotonda màgica (the magic roundabout)”, una pràctica sembla que bastant habitual “suggerida” als joves becaris que treballen en els bancs d’inversió de la City, que consisteix en què es torna a casa a altes hores de la nit en taxi, aquest espera a la porta a que el jove es dutxe i es canvie de roba, per portar-lo de nou a l’oficina per a encetar una nova jornada de treball.

 

El diari britànic va destapar en el seu article aquesta pràctica habitualment utilitzada pels grans bancs de la City de Londres amb els seus joves becaris per obligar-los a guanyar-se la credibilitat i el respecte dels seus caps per tal de fer mèrits per poder optar a un lloc de treball després de les pràctiques: la de sotmetre’ls durant el temps que dura la beca a unes condicions de treball realment inhumanes, a una autèntica esclavitud remunerada.


Els testimonis arreplegats en l’article de “The independent” incloïen els d’un banquer de la pròpia City que reconeixia que les jornades de 14 hores diàries eren bastant normals entre els becaris de la banca d’inversió londinenc, i afegia que “Els becaris poden treballar regularment fins 100 o fins i tot 110 hores setmanals, però la gent és plenament conscient que la banca és un treball dur (…) “. Un altre dels testimonis era el d’un estudiant que declarava: “Només ho fas durant 10 setmanes (mentre dura el contracte), per la qual cosa hi ha una acceptació generalitzada d’aquestes pràctiques. Ves a gent amb els ulls vidriosos i bevent cafeïna per aguantar, però ningú es queixa perquè les recompenses potencials són enormes. Competim per treballs molt ben pagats”.

Aquest fet mostra com la City londinenca, un territori de tan sols dos kilòmetres quadrats situat al bell mig de la ciutat que molts han volgut acomparar amb un poblat del salvatge Oest americà, una ciutat sense altra llei més que la de fer diners, on la banca d’inversió, els gestors de hedge funds, els estoc brokers i les agències de ràting són la versió contemporània dels barons del ferrocarril, dels pistolers i dels jutges i xèrifs al servei dels poders fàctics, un lloc on les decisions que es prenen en minuts a les seues oficines poden fer trontollar l’economia de regions senceres del planeta o portar a la fam a milions de persones en especular amb milions de tones d’aliments bàsics produïts inicialment no per alimentar éssers humans, sinó per especular amb el seu preu, també imposa les seues regles d’explotació i esclavitud laboral (fins arribar a la mort en aquest cas), pròpies del capitalisme salvatge i deshumanitzat, als joves aspirants a ingressar en el seu selecte i exclusiu club de brokers, especuladors i taurons financers.

Patraix, València, a 23 d’agost de 2013.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent