La paella mecànica

Com aficionat a la pràctica del muntanyisme i a la lectura de literatura sobre la història del himayalismo, ahir vaig tindre present aquesta commemoració del 60è. aniversari d’aquesta fita en la que aleshores es va convertir la primera arribada de l’ésser humà a la muntanya més alta del món.

El neozelandès Ed Hillary, al costat del xerpa Tenzing Norgay, van coronar per primera volta el cim de la muntanya de l’Everest. Aquests dos integrants d’una expedició britànica varen albirar durant uns 15 minuts l’horitzó des dels increïbles 8.848 metres d’altura a la qual es troba el cim d’aquesta muntanya.

Des de llavors prop de 6.200 muntanyencs han trepitjat aquest cim (i 230 se n’han deixat la vida en l’intent), entre ells diversos alpinistes del nostre país.

Aprofitant l’efemèride, volia fer hui una breu ressenya als nostres pioners en fer onejar la Senyera en el punt més alt del planeta.

La primera Senyera que va onejar al cim de l’Everest ho va fer el 29 d’agost de 1985, quan l’expedició dirigida per Conrad Blanch, amb tretze muntanyencs del Principat i cinc xerpes nepalesos, mamprengueren l’ascens a l’Everest per l’aresta nord-est, la primera vegada que ho feia una expedició occidental.

Conrad Blanch, juntament amb els alpinistes Òscar Cadiach i Carles Vallès, van ser els tres alpinistes que van fer cim.

La majoria dels integrants d’aquella històrica expedició havien conviscut abans durant quasi quatre anys, ja que abans de fer el cim el 1985 ja ho havien intentat, sense èxit, el 1982 i 1983.

Sis anys després li va tocar a una expedició valenciana ser la primera del País Valencià a trepitjar el cim més alt del món.
Va ser el 6 d’octubre del 1991 quan Rafa Vidaurre, a qui tinc el gust de conèixer personalment, i Coque Pérez, van trepitjar el cim de l’Everest i van fer onejar la Senyera amb el blau a quasi 9000 mts. d’alçada.
L’expedició també la formaven Juan Carlos Gómez (cap de l’expedició), Joan Grifol, Javier Botella i Moisés García. “Som els que marquem el gol d’un equip que érem els sis. A vegades pensem que tenim una quota de protagonisme que no mereixem, ja que els altres quatre van formar part exactament igual de l’aventura, amb l’única diferència que vam ser nosaltres els que vam aconseguir a objectiu», comentava Rafa Vidaurre.

Van pujar per la cara sud, la mateixa que van traçar Edmund Hillary i Tenzing en l’aniversari que se celebra avui. 

L’aportació econòmica de la Generalitat Valenciana, que llavors presidia Joan Lerma, va ser fonamental per poder realitzar l’expedició: 25 milions de pessetes dels d’aleshores. 

Vint i un anys després, el 18 de maig de 2006, la expedició “Mallorca a dalt de tot ‘va posar al cim de l’Everest als primers balears, i amb ells la Senyera amb el morat. Van ser Juan Antonio Olivieri “Oli ‘, Tolo Calafat y un xerpa els què varen trepitjar el cim. 

La primera estelada al punt més alt de la Terra va arribar dos anys desprès, al setembre de 2008, de la mà dels alpinistes Xavi Arias i Xavi Aymar, de l’expedició “Club excursionista de Gràcia-Barcelona al sostre del món” i dins la campanya “100cumbres-100anys “, que va portar l’estelada a cent cims del Principat i de tot el món.

La Comissió del Centenari de la Senyera Estelada i la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes van ser les entitats impulsores d’aquest projecte, i el seu objectiu era el de situar en el punt més alt de cent muntanyes la estelada i les inscripcions “100 anys d’estelada 1908-2008” ‘i “Volem Seleccions Catalanes”, juntament amb el logotip de la Plataforma Proseleccions.

Així doncs, hem vist com la nostra senyera, fins i tot amb les diferents versions “territorials” estatutàries actuals, també han onejat amb les de la resta de les nacions del món que han pogut ficar els seus alpinistes al sostre del món.

Patraix, València, a 30 de maig de 2013.