La paella mecànica

Ahir al vespre vaig assistir en el Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València, a la presentació i col.loqui d’un interessantíssim projecte de llibre col·lectiu sobre la identitat valenciana, publicat per la prestigiosa editorial valenciana “Afers”: “Nació i identitats. Pensar el País Valencià”, i la seua edició ha estat possible gràcies a la aportació econòmica de 177 mecenes a través d’un micromecenatge de la plataforma Verkami.

El llibre és una iniciativa de la Fundació Nexe i de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, i consisteix en cinc aportacions diverses i pluridisciplinars escrites per l’historiador Ferran Archilés, el sociòleg Rafael Castelló, el politicòleg Anselm Bodoque, el sociolingüista Brauli Montoya i el sociòleg Vicent Flor sobre aspectes diferents de la conflictiva construcció de les identitats regionals i nacionals al País Valencià.
A més, el llibre compta amb un pròleg de Joan Francesc Mira.

El llibre conta amb els següents capítols:

1. La identitat valenciana a l’època contemporània: una perspectiva històrica, per Ferran Archilés (Universitat de València)
2. La definició nacional de la realitat al País Valencià, per Rafael Castelló (Universitat de València)
3. Les elits polítiques i la qüestió valenciana, per Anselm Bodoque (politòleg)
4. Identitat valenciana i transmissió del valencià, per Brauli Montoya (Universitat d’Alacant)
5. Trencar per mantenir l’hegemonia del castellà. Secessionisme lingüístic i identitat valenciana, per Vicent Flor (Universitat de València).

Les interessants exposicions han anat a càrrec de la presidenta del Tirant i la Fundació Nexe, Nathalie Torres, que ha obert l’acte, per a prosseguir amb l’editor del llibre Vicent Olmos, que ha fet una exposició de la situació social i política actual que vivim al País Valencià.

A continuació ha estat el politòleg Anselm Bodoque qui ha agafat la paraula, que ens ha parlat de la enorme influència que les elits polítiques han tingut en el desenvolupament polític i social del nostre País en les darreres tres dècades.

Finalment ha segut el sociòleg Vicent Flor qui ens ha donat una xarrada sobre el conflicte identitari valencià, amb interessants aportacions al voltant de l’anomenada Batalla de València.

Després de la cloenda de l’acte fet per la presidenta de la Fundació, ha hagut un interessant col.loqui amb els assistents.

Per a cloure aquest post, m’agradaria fer un breu esment, en unes poques línies, de cada una de les aportacions dels diferents autors arreplegades en el llibre:

– Pròleg de Joan F. Mira: “Una altra cosa és que tots ens trobem, o no ens trobem, còmodes, reposats i pacífics, en la nació o el tros de nació que ens ha tocat. I que el nostre mapa, frontera i estat, siguen un espai estable o inestable, fet o a mig fer, tranquil o conflictiu. Supose que són més feliços els qui tenen la nació en pau -si més no perquè tenen un problema menys-, però potser a nosaltres no ens ha tocat aquesta felicitat. Es queda el deure, o la passió, de continuar buscant-la”.

– Capítol “La identitat valenciana a l’època contemporània: una perspectiva històrica”, de Ferran Archilés: “La relació entre llengua i nació és diferent de la relació entre nació i territori. La legitimació d’un centre de poder sobre el territori és la raó de ser de la nació moderna, mentre que la llengua no és més que un dels possibles atributs legitimadors. Es poden trobar identitats nacionals sense cap fonament lingüístic, però totes les identitats nacionals tenen un compromís territorial: no pot haver-hi una nació sense territori”.

– Capítol “Les elits polítiques i la qüestió valenciana”, d’Anselm Bodoque: “Al territori castellano-parlant, no hi ha conflicte identitari perquè la supervivència de la llengua pròpia no perilla. És al territori valencianoparlant on hi ha un problema identitari; però, dels quatre elements necessaris perquè el conflicte esdevinga un problema polític significatiu, el País Valencià en té tres (llengua pròpia parlada per una part significativa de la població en la part major d’un territori amb tradició institucional pròpia), però li’n manca un d’essencial: unes elits socials i polítiques prou influents que qüestionen el projecte nacionalista espanyol”.

– Capítol “Identitat valenciana i transmisió del valencià”, de Brauli Montoya: “La interrupció de la transmissió del valencià en família produïda des del segon terç del segle XIX ha esta conseqüència de la formació històrica d’una sèrie d’actituds negatives generades a partir de la prohibició escolar del valencià en el segle XVIII. Aquestes actituds han passat a integrar-se com un element més de la identitat valenciana heretada en el moments de la reintroducció del valencià en el sistema educatiu a les acaballes del segle XX”.

– Capítol “Trencar per mantenir l’hegemonia del castellà. Secessionisme lingüístic i identitat valenciana”, de Vicent Flor: “La pretensió de separar el valencià del conjunt de la llengua catalana té com a objectiu contribuir al procés de substitució lingüística del valencià en favor del castellà. Encara que l’aposta per la preeminència social del castellà sovint no s’explicite en el discurs del blaverisme, quan n’analitzem el contingut no hi ha dubte de l’espai marginal, restringit a usos col.loquials o merament rituals que té el valencià fins i tot en els mateixos textos. L’objectiu de separar el valencià, per tant, no és convertir-lo en una nova llengua normalitzada, sinó que esdevinga un referent identitari relegat a determinats usos socials inequívocament marginals. O, dit d’una altra manera, com més lluny del català, menys valencià”.

Patraix, València (L’Horta), a 11 de maig de 2013.