La paella mecànica

Ahir al vespre vaig assistir al Centre Octubre de València a la presentació d’un interessant i revelador llibre: “València-Barcelona 1936”.

La presentació va anar a càrrec dels seus autors, Ricard Camil Torres i Vicent Sampedro, ambdós llicenciats en Geografia i Història per la Universitat de València i autors també d’altres interessants treballs sobre la Guerra Civil, la postguerra i la repressió al País Valencià, en el cas del professor Torres, i sobre la maçoneria valenciana en el cas del professor Sampedro.

A la presentació van participar també el fill de l’ex-president del València CF, així com Agustí Cerdà, d’ERPV, i Joan Tardà, d’ERC, que van fer uns interessants apunts al voltant de la situació i el boicot a la què es sotmesa la memòria històrica en Espanya per part de certs elements que militen en partits hereus del franquisme, ara feliçment reconvertits a demòcrates.

Durant la presentació es van posar en valor dos aspectes molt interessants i desconeguts (per haver estat deliberadament amagats) de la història de la II República española en la ciutat de València, recollits perfectament en el llibre.

D’una banda, la intensa i continuada relació de fraternitat que es va establir, durant els primers mesos de la guerra civil espanyola, entre l’Ajuntament de València (en representació dels valencians) i la Generalitat de Catalunya.
Els lligams que unien ambdues institucions eren clars: una llengua, una cultura i una lluita comunes contra l’aixecament militar feixista.

I per un altra banda, que els homenatges mutus celebrats a València i Barcelona, que es van fer a l’octubre i novembre de 1936 com a resultat d’aquesta intensa relació, es van vertebrar curiosament a través del futbol, sent el seu artífex Josep Rodríguez Tortajada, regidor de l’Ajuntament de València i tinent d’alcalde en representació del Partit Valencianista d’Esquerra, què alhora fou president del València FC entre 1936 i 1939, període durant el qual una comissió gestora composada per jugadors, empleats i socis va dirigir el club.

La història de Josep Rodríguez, president número 13 en la història del València CF, ha estat durant 70 anys censurada, amagada i deliberadament oblidada en la història del club. 

I no va ser precisament perquè el club no tinguera protagonisme durant aquella època de la Guerra civil. Més aviat va ser al contrari, ja que l’entitat valencianista, lluny d’amagar-se del conflicte, va multiplicar la seua activitat social i esportiva i es va mantindre com un dels referents i dels elements clau en el País per sostindre l’harmonia quotidiana a la ciutat entre la població civil.

Rodríguez Tortajada, nascut a València el 1899, era fill de pares aragonesos.

Va nàixer en el barri del Carme, una barri vell de gent de parla valenciana. Sent adolescent va començar a relacionar-se amb cercles nacionalistes valencians. Li agradava molt aquell esport bastant nou aleshores que s’anomenava foot-ball, per la qual cosa va fer-se soci del València FC l’u d’octubre de 1926, quan el club amb prou feines comptava amb set anys d’existència.

A poc d’iniciar-se la Guerra Civil, l’agost de 1936 el València CF va quedar confiscat pel personal d’acomodadors del camp de Mestalla, que pertanyien a la UGT, els quals van donar pas a una comissió gestora integrada per socis, jugadors i empleats per dirigir el club.
D’aquesta manera, l’equip mantenia la seua plena independència.
La comissió va nomenar president a Rodríguez Tortajada, mentre jugadors i directius exercien de vocals i formaven la comissió esportiva.

Al març d’aqueix any, després de la victòria del Front Popular, Rodríguez Tortajada, que llavors ja era considerat com una de les figures més importants del nacionalisme valencià, havia estat elegit regidor de València en representació del Partit Valencianista d’Esquerra, grup polític fundat el desembre de 1935 com a consequència de la fusió de l’Agrupació Valencianista Republicana amb el Centre d’Actuació Valencianista de València i de Xàtiva.
El partit va obtindré 5 regidors a l’Ajuntament de València, i els seus caps eren Maximilià Thous i Llorenç i Francesc Bosch i Morata.

Rodríguez Tortajada va compaginar els dos càrrecs de tinent d’Alcalde i de President del València simultàniament.

La seua tasca com a president del València CF va ser molt fructífera.

Gràcies a la seua gestió i implicació, es van crear les dues competicions futbolístiques més prestigioses en territori republicà: la Lliga del Mediterrani i la Copa de l’Espanya lliure. Tortajada tingué temps també de planejar el projecte d’una ciutat esportiva per al club, en què s’habilitava un nou estadi i altres instal.lacions per a les seccions esportives de l’entitat.

La implicació del València FC com a entitat en aquella època amb la causa republicana va ser també molt notable.

El camp de Mestalla va servir com a escenari per a mítings de la CNT, com el que va tindre lloc el 16 d’agost de 1936 amb Juan García Oliver i Federica Montseny com a oradors, o el celebrat just una setmana després en el qual Antonio Jaén Morente, diputat d’Esquerra Republicana, va proclamar que Mestalla era «la Covadonga de la República».

I tot just dos mesos després, el 17 i 18 d’octubre de 1936, Rodríguez Tortajada va protagonitzar «els actes de confraternització antifeixista» de  «l’Homenatge de València a Catalunya», celebrats a l’estadi de les Corts del Barcelona CF a benefici de les Milícies i els Hospitals de Sang, els quals es van concretar amb la disputa de dos partits amistosos entre la selecció valenciana (un combinat de jugadors del València CF, Llevant CF i Gimnàstic de València entrenat per Eduard Cubells) i la selecció catalana, el primer a les Corts i el segon a Mestalla.

La premsa barcelonina del 17 d’octubre informava aquell dia que havia arribat un tren especial a la ciutat amb l’expedició valenciana, encapçalada per Eduard Cubells i els seus futbolistes, la Banda Municipal de València i l’atleta i redactor d’El Mercantil Valencià, José Catalina Llorens, sent rebuts a l’estació per Rodríguez Tortajada, que hi havia aplegat el dia anterior.

L’expedició va marxar tot seguit a l’Ajuntament de Barcelona, on hi va haver una recepció a càrrec de l’alcalde Pi i Sunyer.
En aquest acte la Banda Municipal de València va interpretar l’himne regional del mestre Serrano, a més de «La Internacional» i «Els Segadors», i tot seguit es va procedir a l’elevació de la Senyera amb el blau valenciana per mitjà d’una corda fins al balcó de la plaça de Sant Jaume, mantenint-la alçada en tot moment, com corresponia a la seua condició de “invicta”.

L’acte va començar a les tres de la vesprada. En els prolegòmens del partit hi va haver una desfilada conjunta de milicians acompanyats de falleres amb el puny en alt, donant «guàrdia d’honor» a la Senyera valenciana.
El President de la Generalitat catalana, Lluís Companys, i Rodríguez Tortajada van presidir la llotja d’autoritats, acompanyats de Borisenko -capità del vaixell mercant soviètic Ziryanin-que va realitzar la sacada d’honor del partit.

Vantolrà i Iturraspe, capitans de les dues seleccions, es van acostar a la llotja presidencial per demanar a Companys i a Rodríguez Tortajada que intervingueren en l’alliberament del mític porter Ricardo Zamora, en aquell moment empresonat a Madrid.
En el temps de descans van tindre lloc diverses proves atlètiques.
L’extensió dels actes previs del programa va impedir que el partit es poguera jugar sencer, suspenent-se a falta de 20 minuts per manca de llum natural. En aquell moment guanyava Catalunya per 2-0.
En el partit de tornada la selecció valenciana va ser la guanyadora per 4-0.

El camp de Mestalla va acollir també durant el mandat de Josep Rodriguez alguns partits benèfics, com el del Festival pro-víctimes de Gernika, que va enfrontar el 23 de maig de 1937 a les Milícies Rojes i els Carrabiners, o el de 16 gener 1938, amb el partit entre les Joventuts del Partit Valencianista d’Esquerres i els Orfes de Correus.

El València CF, amb Rodríguez Tortajada de president, va ser dels pocs clubs que va animar constantment als seus socis a acudir a manifestacions en favor de la República, com per exemple l’acte de febrer de 1937 a València per donar suport a Largo Caballero.
A tal efecte el València CF va publicar el següent anunci a la premsa valenciana: «Havent-se adherit el València FC a la manifestació que se celebrarà diumenge que ve a València, es convida a tots els socis d’aquest Club i als esportistes en general, a assistir aquest dia, a les nou i mitja del matí, al local social del València FC, a Félix Pizcueta 23, per a amb la nostra presència potenciar el sentir antifeixista dels esportistes valencians.»

L’activitat del club en favor de la democràcia i de la república va seguir de manera ininterrompuda, tant en el terreny de joc com en la implicació social, fins que la ciutat va ser presa per les tropes franquistes.

Amb la fí de la guerra, l’abril de 1939, Josep Rodríguez Tortajada va marxar a casa tot esperant unes represàlies que sabia que no trigarien a arribar.
I efectivament, als pocs dies va ser detingut i jutjat per un Consell de Guerra, acusat d’un delicte de «rebel.lió militar». El 5 de setembre de 1939 va ser condemnat a mort i empresonat a la presó de Sant Miquel dels Reis, actualment seu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Durant el judici es van utilitzar com a arguments en la seua contra el fet d’haver estat l’organitzador dels actes de confraternització València-Catalunya d’octubre de 1936, així com algunes de les seues activitats com a regidor de l’ajuntament. En concret, se li va acusar d’haver format part, l’agost de 1936, d’una comissió «encargada de practicar la revisión del personal afecto al Ayuntamiento de Valencia, pertenecientes a partidos de derechas […] desarrolló su misión con carácter de checa y con los procedimientos congruentes de los dictados sovietizantes, o sea, llamando a los funcionarios adictos a nuestra Santa Causa y dándoles a elegir entre la dimisión o la cuneta»

Les posteriors apel.lacions van permetre que la seua pena de mort fora commutada per la de 30 anys i un dia i, posteriorment, per la de 20 anys i un dia, en no haver estat implicat en delictes “de sang”.

Al gener de 1944 el seu procediment va ser revisat, i se li va concedir la llibertat condicional el 27 de gener per «no aparecer probada la participación del solicitante en muertes, violaciones y demás hechos repugnantes».
En realitat, la seua llibertat estava relacionada amb el rentat de cara que, front a l’opinió internacional i davant el caire que prenia la segona guerra mundial a favor del bàndol aliat, va realitzar el règim franquista amb els presos polítics condemnats a mort sense delictes de sang.
La cancel.ació total d’antecedents penals no li arribaria fins al 14 de març de 1957.

Després de la seua eixida de la presó, Rodríguez Tortajada va tornar a la seua professió de practicant (els ATS de l’època), i més tard va exercir de representant de laboratoris farmacèutics.
Fins a la seua mort l’any 1982 mai va deixar d’assistir a la seua butaca de Mestalla com a soci número 21 del club.

Sempre va ser molt conscient que hauria estat inviable pensar en un retorn al club, ja que davant d’aquella societat que ell va trobar a la seua eixida de la pressó, immersa de ple en les catacumbes del franquisme, ell seguia sent un “roig” i un proscrit.
Josep Rodríguez va acceptar amb resignació i silenci, fins a la seua mort, que el seu nom no apareguera a la llista de presidents del club ni en cap llibre de la història de l’entitat.

Aquesta injustícia va ser restituïda pel club en el any 2009, quan va ser definitivament reconegut com el legitim president número 13, però amb silenci i sense el reconeiximent i la dignificació que una figura tan relevant com va ser la de Josep Rodriguez Tortajada mereixia.

Patraix, València (L’Horta), a 3 de maig, de 2013.