La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Reflexions al voltant de la nova tragèdia humana esdevinguda en els inferns de confecció de roba de Bangla Desh.
El 8 de març de 1908, 146 dones treballadores de la fàbrica tèxtil Cotton de Nova York van morir calcinades en un incendi provocat per les bombes incendiaries que els van llançar davant la negativa d’abandonar el tancament en el qual protestaven pels baixos salaris i les infames condicions de treball que patien.
En Abril del 2005, 61 treballadors del sector del tèxtil van morir en la fàbrica de productes tèxtils Spectrum Garments de Dhaka, capital de Bangla Desh, al ensorrar-se un edifici en mal estat de nou pisos que albergava fàbriques de confecció tèxtil. Inditex era un dels seues clients.
El 25 de novembre 2012, 110 treballadors van morir a l’incendi que és va desencadenar en una fàbrica tèxtil de vuit plantes que fabricava roba majoritàriament per a l’empresa nord-americana Walmart. La fàbrica es trobava situada a la ZPE (Zona Processament d’Exportacions) de les rodalies de Dhaka, i l’incendi va causar-se degut a una fallida elèctrica produïda com a conseqüència de la ínfima qualitat de la instal.lació elèctrica de la fàbrica.
El 26 de gener de 2013, 7 treballadors d’una fàbrica tèxtil moren com a conseqüència d’un incendi produït en Dhaka a la factoria de Smart Dhaka Export Garments. Entre d’altres, en aquesta fàbrica es produïa roba per Bershka i Lefties, dues de les marques d’Inditex.
El 24 d’abril de 2013, 381 persones resulten mortes (i centenars encara desaparegudes) després de l’ensorrament d’un edifici de vuit pisos a Dhaka. L’edifici albergava quatre tallers tèxtils que pertanyien a les companyies Phantom Apparels Ltd, New Wave Style Ltd, New Wave Bottoms Ltd i New Wave Brothers Ltd, que fabricaven peces de vestir entre d’altres per a Benetton, Wal-mart i Disney.
Nova York … Dhaka (Bangla Desh), dos indrets separats en l’espai-temps per milers de quilòmetres de distància i un segle de diferència, però que romanen units en la infausta memòria de la humanitat per l’assassinat per part de molts centenars de vides de treballadors per part del capitalisme salvatge.
Al març de 1907, 15.000 obreres van marxar per Nova York al crit de “Pa i roses!”. Pretenien sintetitzar en aquesta consigna les seues demandes per un augment de salari i per millors condicions de treball.
Al març de l’any següent, arran de la mort de més de 140 dones joves en una fàbrica tèxtil on treballaven tancades en condicions inhumanes, durant el Congrés Internacional de Dones Socialistes es va decidir establir el 8 de març com el Dia Internacional de la Dona, en homenatge a aquelles que van portar endavant les primeres accions de dones treballadores organitzades contra l’explotació capitalista.
A mitjan segle XIX i durant les primeres dècades del segle XX, les treballadores dels EUA i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, el dret a una formació professional i a formar part d’un sindicat.
El segle XIX deixava encunyat el terme “capitalisme manchesterià”, el paradigma d’un capitalisme en estat pur, de feroç competència entre els xicotets productors en un ambient de completa llibertat de mercat i d’explotació salvatge dels treballadors, que havia caracteritzat l’activitat fabril de la ciutat anglesa.
Aquell capitalisme manchesterià, superat ja fa moltes dècades als EUA i Europa, ara amb la globalització econòmica s’ha traslladat a nombrosos països asiàtics per quedar-s’hi i produir en condicions d’esclavitud els vestits que es vendran a molts milers de quilòmetres de distància a les botigues de roba de moda de les ciutats europees i americanes.
La xifra és esglaiadora: més de 700 treballadors de la confecció han estat assassinats pel sistema empresarial que ha tornat a aplicar el capitalisme manchesterià des de 2005 a Bangla Desh, segons l’Organització Internacional Fòrum de Drets.
Mentre les firmes internacionals de moda i les grans cadenes de distribució sedueixen la seua clientela amb l’actualització constant dels seus dissenys i els baixos preus dels seus productes, milions d’obreres de la Xina, el Marroc, Bangla Desh, Hondures o Romania viuen envoltades de peces de roba que confeccionen durant més de 12 hores diàries, en condicions infrahumanes i a canvi de salaris que amb prou feines cobreixen les seues necessitats més bàsiques.
La deslocalització de la producció de roba a països del Tercer Món es va accelerar als anys 90, moment en què es va consolidar un model de negoci caracteritzat per la subcontractació de proveïdors.
Les grans marques que fins a fa poc produïen la seua pròpia roba, passen a ser empreses que dissenyen, distribueixen i comercialitzen peces fabricades a tot el món, però en tallers i fàbriques que són propietat de tercers.
Per competir en aquest sistema, que externalitza els costos laborals en països amb mà d’obra barata, les xicotetes firmes de moda també s’associen i adopten el mateix model de negoci. El gran èxit de firmes internacionals com H & M o Zara, del grup Inditex, no s’entendria sense l’abaratiment del cost dels seus productes a partir de la deslocalització de bona part del procés de confecció de la roba que comercialitzen.
La primera gran onada de deslocalitzacions del sector de la confecció va ser als 1970 i va tindre com a països receptors Corea del Sud, Taiwan, Singapur, Hong Kong i Tunísia.
L’entrada de roba barata als mercats occidentals va motivar que el 1974 se signara l’Acord Multifibres (AMF), que establia un sistema de quotes i límits. Lluny de suposar una limitació a la globalització de la moda, l’AMF va provocar que les firmes internacionals feren recerca de proveïdors a altres països que no estigueren inclosos en el sistema de quotes.
En els anys 80, una segona onada deslocalitzadora abandona els “tigres asiàtics” i es desplaça a països com Sri Lanka, Filipines, Bangla Desh, Tailàndia i Indonèsia. Mentre Amèrica Central i Mèxic es convertien en àrees clau per proveir de roba les botigues nord-americanes, Turquia, Tunísia i Marroc esdevenen els tallers de costura del mercat europeu.
A finals dels 90, entren en escena altres països productors com Botswana, Kenya, Tanzània, Uganda, Camboia, Laos o Birmània.
Els darrers països escollits a la perifèria els últims anys es caracteritzen a més per un patró comú: estan fortament endeutats amb la banca privada i amb l’FMI i el BM, que els ha imposat plans d’ajust orientats a l’exportació i la millora de la competitivitat . És a dir, d’una major explotació.
La indústria de la moda, a més, impedeix el seu propi desenvolupament: se’ls encarrega la part amb menor valor afegit del mercat legal, se’ls imposa un sistema d’acords internacionals on sempre són els febles i el moviment obrer s’ha d’enfrontar constantment a l’amenaça de la deslocalització.
L’amenaça constant de tancament i de deslocalitzacions i la debilitat dels moviments obrers als països productors, segueix contribuint al fet que la realitat amagada rere el “glamour” que ens venen esportistes d’elit, models i dissenyadors es quede al Marroc, a la Xina o Bangla Desh .
El sector global de la confecció continua nodrint-se del treball de milions de persones que viuen en la pobresa, malgrat fer interminables jornades laborals.
Per a les persones que treballen en la indústria de la confecció global, cobrar un salari que permeta cobrir les seues necessitats amb un mínim de dignitat s’ha convertit en la seua major preocupació.
En un sector que tradicionalment es caracteritza per condicions pèssimes de treball i una de les retribucions salarials més baixes del món amb conseqüències directes derivades: llargues jornades de treball, desestructuració familiar, assumpció de deutes impagables, malnutrició d’infants i adults i, en definitiva, uns costos inquantificables en forma de patiment humà.
Quasi tots els països tenen establerts salaris mínims legals però, amb la finalitat d’atreure la inversió estrangera, els governs fixen els mínims molt per sota dels nivells de subsistència. En conseqüència, en alguns països els salaris mínims no arriben als llindars de pobresa absoluta internacionalment acceptats.
A Bangla Desh, per exemple, no arriba a 1 dòlar diari, i a l’Índia, Sri Lanka, Vietnam, Pakistan i Cambotja, se situa entre els 2 i els 4 dòlars diaris. Salaris impossibles per garantir necessitats bàsiques com són l’alimentació, l’habitatge, la roba i serveis imprescindibles com l’educació, la salut o el transport.
La carestia de la vida d’ha agreujat, a més, sota un context de pujada de preus dels productes bàsics que ha minvat el poder adquisitiu. Més encara quan bona part dels salaris està destinat a l’alimentació.
Una treballadora d’Indonèsia que treballava per a un proveïdor de Nike, Reebok i Walmart, comentava en una entrevista realitzada el 2009 que “hi han augments del salari mínim, però el cost de la vida augmenta més ràpid. Per empitjorar la situació, des de fa poc, l’empresa ja no ens subvenciona el transport ni el menjar”.
A Bangalore (Índia) hi ha un sistema trianual de revisió salarial, però el salari real ha disminuït un 10% en els últims 15 anys. A Vietnam i la Xina els sous van estar congelats durant més d’una dècada.
Però la pitjor situació, en aquest sentit, és la de Bangla Desh, on el salari mínim va ser el mateix entre 1994 i 2006, mentre que el cost de la vida augmentava una mitjana del 5% anual.
Només després de grans mobilitzacions, els treballadors van aconseguir que el 2006 es pujara significativament el salari mínim… però la triplicació del preu de l’arròs registrada el 2008 va inutilitzar aquest increment i va generar una nova onada de mobilitzacions fortament represaliada.
El PIB de Bangla Desh creix a un ritme del 5% des de 1990, segons el Banc Mundial, i s’ha convertit en el tercer exportador internacional de roba. Al país hi ha més de 4.000 fàbriques de roba i confecció on treballen més de tres milions de persones, la gran majoria dones. L’element clau d’aquest creixement ha estat la gran disponibilitat de mà d’obra extremadament barata a causa de la pobresa i l’escassa regulació dels drets laborals. Els salaris més baixos del món conviuen amb una alta inflació que genera un ràpid empobriment dels obrers i les obreres.
Les jornades de la indústria de la confecció s’allarguen fins a les 12 o 14 hores diàries. Alguns fabricants fins i tot encadenen diversos torns en moments de molta feina o per fer front a terminis d’entrega molt curts. Les treballadores no poden negar-s’hi perquè el seu salari base no és suficient per cobrir les necessitats més bàsiques i per mantindre una família. Extorsionant la pobresa, les treballadores accepten la sobreexplotació, veuen malmesa la seua salut i perden la possibilitat de formar-se, d’educar els fills, d’assolir una vida mínimament digna.
Després d’anys treballant en habitacions xicotetes, mal il.luminades, sense ventilació, respirant pols i partícules en suspensió i en posicions corporals inadequades mantingudes durant moltes hores, pateixen fatiga visual i lesions i desenvolupen nombroses malalties. Sense assegurança mèdica ni cobertura o subsidi per baixa.
Les condicions dels tallers en els que són objecte d’esclavitud no compleixen normatives de seguretat, explicant així la gran quantitat d’accidents haguts per enfonsaments i incendis, amb el resultat de moltíssims treballadors morts i ferits.
A aquests treballadors se’ls nega obertament la possibilitat de sindicar-se.
En molts dels països productors de roba, els governs restringeixen, dificulten i, fins i tot, prohibeixen els sindicats independents, així com la negociació col.lectiva.
Els empresaris, al seu torn, recorren si cal a la intimidació, els acomiadaments, les llistes negres i, a sovint, a la violència física.
El context internacional d’ofensiva neoliberal ha limitat molt el poder de negociació dels sindicats.
Els empresaris locals disposen de marges imposats molt curts per acceptar salaris més alts i estan sotmesos a fortes pressions per part de les firmes internacionals.
Davant la possibilitat de perdre els seus beneficis, els empresaris traslladen la pressió a les persones treballadores. I l’amenaça de la deslocalització i del tancament dels centres de treball opera com l’argument més utilitzat per fomentar la desmobilització obrera.
Manchester… Nova York… Bangla Desh. Tant fa més d’un segle com ara, escenaris del terrorisme empresarial que actua a l’empar de la doctrina econòmica neoliberal, responsable directe del patiment de milions d’obrers i de la mort de milers de treballadors, o diguem-ho sense eufemismes, dels seus assassinats.
Fins quan seguirem mirant cap a un altre costat quan comprem vestits de les grans firmes de moda que s’enriqueixen amb això?
O ens conformarem amb tapar-nos el nas per no sentir la pudor a explotació, a mort i a patiment humans de les què estan impregnades aquestes robes?
Patraix, València (L’Horta), a 30 d’abril de 2013.
http://noticias.adventistas.es/2013/05/02/los-adventistas-presentes-en-las-tareas-de-rescate-luego-del-derrumbe-de-una-fabrica-en-banglades/
Atentament