He llegado hasta aquí procedente de comentarios suyos en periódicos, escritos en castellano. ¿Qué problema hay en que su blog esté escrito tambien en castellano y valenciano? Gracias por su atención.
La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Publicat el 25 d'abril de 2013
25 d’abril 1707-2013: 306 anys ofrenant noves glòries i amollant diners a Espanya.
Avui fa 306 anys que l’antic Regne de València va deixar de ser un estat sobirà, confederat amb uns altres territoris, i es va convertir en una regió, en un territori conquerit i administrat com a tal, una mena de colònia castellano-espanyola situada a l’est de la península a la vora de la mediterrània.
Va ser el preu que va pagar per la seua adhesió a la causa de l’arxiduc Carles d’Austria, que va disputar sense èxit la corona hispànica a Felip V, duc d’Anjou, net del rei de França (Lluís XIV) i primer Borbó a asseure’s al tron de Madrid.
Tot i que les seues conseqüències ens afectaren i molt directament a tots els valencians, no cal perdre de vista que aquesta va ser una conflagració sobretot internacional, que va tindre com a detonant la mort sense descendència de Carles II, el darrer rei espanyol de la dinastia dels Àustria (o dels Habsburg).
El que en el fons es dirimia en la guerra de Successió va ser l’hegemonia europea, l’equilibri de la qual es va veure greument pertorbat per la presència d’un francès a la cort madrilenya.
La batalla d’Almansa representà un moment crucial entre els segles XVII-XVIII.
Aquesta batalla no va ser un cas puntual en el context europeu. La Guerra de Successió fou realment una gran guerra europea que determinà els grans equilibris territorials i mundials.
Tal i com Joan.F.Mira diu en el seu llibre “Almansa 1707. Després de la batalla”: ‘La guerra ve de fora i el triomf dels borbònics (botiflers) davant dels austriacistes (maulets) té conseqüències molt greus: es trenca l’impuls de modernització intern de la societat catalana i valenciana.
El que s’ha repetit tradicionalment, que la monarquia borbònica havia creat una estructura modernitzadora, és totalment fals. El país demanava un altre model, l’anglès i holandès, que partia del gran poder de la burgesia urbana amb un bon control del poder monàrquic, una mena de monarquia constitucional de l’època.
Això és el que nosaltres teníem abans de perdre la guerra. Després es va imposar un model centralista, que passava per Castella, i que va estroncar l’impuls modernitzador. Aquest element és el que mostren els estudis internacionals més recents sobre el període. No es tracta només d’una qüestió de batalles i de guerres, sinó de cap on podia anar el país, cap on estava enfocat, i com va ser truncada aquesta via“.
I es que amb la guerra de successió, els valencians no només vam perdre les nostres lleis i costums, sinó que les tropes vencedores van complir un dels seus grans objectius: l’abolició de la sobirania fiscal en els territoris de l’antiga Corona d’Aragó.
Amb el decret de Nova Planta va arribar un nou sistema de recaptació de tributs centralitzat a Madrid.
Malgrat la unitat del sistema per a tot l’Estat espanyol, per als territoris de la Corona d’Aragó es va establir un impost que gravava particularment el seu territori.
A cadascú dels estats confederats, el nou impost prenia un nom diferent: a Catalunya va ser “el Cadastre”, a les Illes “la Talla”, en Aragó “l’Única contribució” i en el País Valencià “L’Equivalent”. Des del establiment de l’Equivalent, el País Valencià va esdevindre una colònia recaptatòria per a Castella.
Malgrat la unitat del sistema per a tot l’Estat espanyol, per als territoris de la Corona d’Aragó es va establir un impost que gravava particularment el seu territori.
A cadascú dels estats confederats, el nou impost prenia un nom diferent: a Catalunya va ser “el Cadastre”, a les Illes “la Talla”, en Aragó “l’Única contribució” i en el País Valencià “L’Equivalent”. Des del establiment de l’Equivalent, el País Valencià va esdevindre una colònia recaptatòria per a Castella.
Durant 306 anys s’han succeït dictadures i (breus) períodes de democràcia, governs de dretes i d’esquerres, monarquies i repúbliques. Durant tots ells el denominador comú sempre ha estat el de que s’ha perpetuar l’espoli de les terres valencianes.
Durant la dictadura franquista, els valencians pagàvem al règim per poder exportar taronges a Europa, a més de pagar els aranzels europeus. Una doble imposició, jo diria que única en tot el món.
Arran de la riuada de la ciutat de València de 1957, la solució per desviar el riu Túria per fora de la ciutat (el Pla sud) es va finançar amb una sobrecàrrega impositiva per a tots els ciutadans a través dels segells de correus.
L’any 1978, després de la dictadura franquista, es produeix una reforma fiscal que instaura l’IRPF.
El 1980, amb l’aprovació de la LOFCA, s’iniciava el funcionament de “les aportacions a la solidaritat” inter-territorials.
El 1980, amb l’aprovació de la LOFCA, s’iniciava el funcionament de “les aportacions a la solidaritat” inter-territorials.
El País Valencià va ser considerat durant molts anys, fins al 2004, com a regió objectiu 1, que era el reservat per al desenvolupament i l’ajust estructural de les regions menys desenvolupades, que comptaven amb una renda inferior al 75% de la renda europea. Però, al mateix temps, el País Valencià resultava ser contribuent net a les arques de l’Estat.
Es a dir, que hauríem de ser receptors de fons de solidaritat, però en canvi paguem més imposts dels que després rebem en forma d’inversions de l’Estat, malgrat estar per baix de la mitjana de l’estat en PIB.
Quan en 2004 vam deixar de ser considerats per Europa com a regió objectiu 1, com a conseqüència de l’ampliació de la UE amb països de menys riquesa que l’Estat espanyol, la situació financera dels valencians es va agreujar encara més.
L’objectiu dels fons europeus, que era el d’avançar cap a la convergència europea, no només no es complia, sinó que paradoxalment els valencians avançàvem cada vegada més cap a la desconvergència, retrocedint posicions alhora que continuàvem per sota de la mitjana de riquesa a l’Estat espanyol.
En una situació en què hauríem de col.locar-nos com a receptors nets en virtut del “desenvolupament harmònic” que propugna la LOFCA, continuem aportant fons a l’Estat i perdent capacitat de cobrir les nostres necessitats territorials.
Amb el pas dels anys, i amb les successives reformes fiscals hagudes a l’Estat espanyol, els valencians hem seguit perdent posicions i empobrint-nos cada vegada més.
Però hi ha encara una altra via més de discriminació financera.
Un cop recaptats els imposts que graven als valencians, any rere any hem rebut en inversions molt menys recursos dels que hem aportat a l’Estat. Aquest fenomen s’anomena “espoli fiscal”.
Cada any els valencians deixem de percebre uns 6.500 milions d’euros (al voltant d’un 6.3% del nostre PIB), imposts que paguem a Madrid i que després no s’inverteixen en el nostre territori.
Per tant, cal tindre en compte que, a més del dèficit fiscal (diferència entre imposts que paguem i les inversions que rebem), hem d’afegir la progressiva pèrdua del PIB respecte a la mitjana de l’Estat, que són diners que els valencians hauríem d’haver rebut en concepte de “solidaritat”. És el que s’anomena “deute històric”
Aquests diners es quantifiquen a hores d’ara en uns 11.000 milions d’euros.
Amb totes aquestes dades, demostrables i contrastables, ja poden quantificar amb bastant certesa el que ens està costant als valencians les nostres ofrenes de noves glòries a Espanya: 6.500 milions anuals en concepte d’espoli fiscal, més 11.000 milions més de Deute històric.
Ara mareix em venen al cap aquelles paraules d’Agustí Cerdà d’ERPV adreçades a Carlos Ocaña, Secretari d’Hisenda de Pedro Solbes i de Zapatero, dient-li des de la tribuna del Congrés espanyol: “Así yo no puedo ser español…”.
Patraix, València (L’Horta), a 25 d’abril de 2013 (306è. aniversary de l’inici d’una llarga nit per al poble valencià)
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent