Avui fa 306 anys que l’antic Regne de València va deixar de ser un estat sobirà, confederat amb uns altres territoris, i es va convertir en una regió, en un territori conquerit i administrat com a tal, una mena de colònia castellano-espanyola situada a l’est de la península a la vora de la mediterrània.
El que en el fons es dirimia en la guerra de Successió va ser l’hegemonia europea, l’equilibri de la qual es va veure greument pertorbat per la presència d’un francès a la cort madrilenya.
La batalla d’Almansa representà un moment crucial entre els segles XVII-XVIII.
El que s’ha repetit tradicionalment, que la monarquia borbònica havia creat una estructura modernitzadora, és totalment fals. El país demanava un altre model, l’anglès i holandès, que partia del gran poder de la burgesia urbana amb un bon control del poder monàrquic, una mena de monarquia constitucional de l’època.
Això és el que nosaltres teníem abans de perdre la guerra. Després es va imposar un model centralista, que passava per Castella, i que va estroncar l’impuls modernitzador. Aquest element és el que mostren els estudis internacionals més recents sobre el període. No es tracta només d’una qüestió de batalles i de guerres, sinó de cap on podia anar el país, cap on estava enfocat, i com va ser truncada aquesta via“.
I es que amb la guerra de successió, els valencians no només vam perdre les nostres lleis i costums, sinó que les tropes vencedores van complir un dels seus grans objectius: l’abolició de la sobirania fiscal en els territoris de l’antiga Corona d’Aragó.
El País Valencià va ser considerat durant molts anys, fins al 2004, com a regió objectiu 1, que era el reservat per al desenvolupament i l’ajust estructural de les regions menys desenvolupades, que comptaven amb una renda inferior al 75% de la renda europea. Però, al mateix temps, el País Valencià resultava ser contribuent net a les arques de l’Estat.
Es a dir, que hauríem de ser receptors de fons de solidaritat, però en canvi paguem més imposts dels que després rebem en forma d’inversions de l’Estat, malgrat estar per baix de la mitjana de l’estat en PIB.
Quan en 2004 vam deixar de ser considerats per Europa com a regió objectiu 1, com a conseqüència de l’ampliació de la UE amb països de menys riquesa que l’Estat espanyol, la situació financera dels valencians es va agreujar encara més.
L’objectiu dels fons europeus, que era el d’avançar cap a la convergència europea, no només no es complia, sinó que paradoxalment els valencians avançàvem cada vegada més cap a la desconvergència, retrocedint posicions alhora que continuàvem per sota de la mitjana de riquesa a l’Estat espanyol.
En una situació en què hauríem de col.locar-nos com a receptors nets en virtut del “desenvolupament harmònic” que propugna la LOFCA, continuem aportant fons a l’Estat i perdent capacitat de cobrir les nostres necessitats territorials.
Amb el pas dels anys, i amb les successives reformes fiscals hagudes a l’Estat espanyol, els valencians hem seguit perdent posicions i empobrint-nos cada vegada més.
Però hi ha encara una altra via més de discriminació financera.
Un cop recaptats els imposts que graven als valencians, any rere any hem rebut en inversions molt menys recursos dels que hem aportat a l’Estat. Aquest fenomen s’anomena “espoli fiscal”.
Cada any els valencians deixem de percebre uns 6.500 milions d’euros (al voltant d’un 6.3% del nostre PIB), imposts que paguem a Madrid i que després no s’inverteixen en el nostre territori.
Per tant, cal tindre en compte que, a més del dèficit fiscal (diferència entre imposts que paguem i les inversions que rebem), hem d’afegir la progressiva pèrdua del PIB respecte a la mitjana de l’Estat, que són diners que els valencians hauríem d’haver rebut en concepte de “solidaritat”. És el que s’anomena “deute històric”
Aquests diners es quantifiquen a hores d’ara en uns 11.000 milions d’euros.
Amb totes aquestes dades, demostrables i contrastables, ja poden quantificar amb bastant certesa el que ens està costant als valencians les nostres ofrenes de noves glòries a Espanya: 6.500 milions anuals en concepte d’espoli fiscal, més 11.000 milions més de Deute històric.
Ara mareix em venen al cap aquelles paraules d’Agustí Cerdà d’ERPV adreçades a Carlos Ocaña, Secretari d’Hisenda de Pedro Solbes i de Zapatero, dient-li des de la tribuna del Congrés espanyol: “Así yo no puedo ser español…”.
Patraix, València (L’Horta), a 25 d’abril de 2013 (306è. aniversary de l’inici d’una llarga nit per al poble valencià)