La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

La crisi i el paper dels mitjans de (in)comunicació / (des)informació: el cas paradigmàtic d’El País.

El paper relevant que estan tenint els mitjans de comunicació en aquesta gran estafa a la qual anomenen eufemísticament “crisi”, mitjançant la difusió del pensament econòmic neoliberal i de les “justificacions” de les mesures antisocials que s’hi estan prenent, és indubtable. 

La crítica o l’anàlisi rigorosa que pose en questió els postulats bàsics d’aquesta ideologia econòmica és pràcticament inexistent en aquests mitjans de comunicació.

A poc que un sàpiga o vulga llegir amb un mínim de visió crítica el que subjau rere dels titulars i del contingut de les notícies econòmiques i financeres, s’adonarà de que l’objectiu d’aquesta manca d’anàlisi crítica no pot ser un altre més que el de sotmetre als seus lectors a les consignes del pensament econòmic neoconservador, alhora que crear una alarma innecessària entre la població mitjançant un subministrament massiu de notícies econòmiques, de dades i de xifres d’evolució dels mercats que en realitat no serveixen pràcticament per a res.
A la llarga la saturació de notícies acaba creant desinterès, alhora que no es dóna a conèixer informació que sí que podria resultar rellevant.
El cas d’El País em sembla especialment paradigmàtic i cridaner, tractant-se del diari de més tirada a l’Estat espanyol i suposant-li (que és molt suposar-hi) un cert tarannà ideològic progressista.
Perquè per a mi és clar que en els temes econòmics i financers, en poca cosa o més aviat en res es diferencia dels mitjans més conservadors i ultraliberals.

Fa un temps vaig llegir un article d’opinió de Juan Luis Cebrián, president d’aquest diari, que em va semblar tret directament d’un butlletí intern de Goldman Sachs o provenir d’alguna roda de premsa del mateix Mario Draghi, el director del BCE,

 

En aquest article Cebrián afirmava que l’austeritat que patim “no és conseqüència d’un mandat forà, sinó una resposta obligada a un dèficit fiscal originat pels nostres propis errors i per no pocs abusos“. En el seu escrit defensava l’austeritat general com “l’única manera de garantir el funcionament de l’economia“, així com la conversió del BCE en “un prestador d’últim recurs que done confiança i credibilitat als mercats“, per acabar lloant “la reforma de la Constitució per garantir l’estabilitat pressupostària “.

En el colofó del article Cebrián afirmava creure que tothom, partits polítics i sindicats, haurien de col.laborar a aprovar i acceptar les retallades perquè “no ens trobem davant d’una discussió ideològica, sinó d’un problema de caixa“. Però la guinda final la reservava per afirmar, ni més ni menys, que “el creixement consisteix a oferir riquesa als mercats.” (sic)… tota una declaració d’intencions de Cebrian i del seu diari “progressista”, sense dubte!

No és cap secret que Jose Luis Cebrián és membre del Club Bilderberg, un selecte club que celebra reunions anuals secretes de les què només transcendeix el tema a tractar i la llista de convidats.
En el seu quadre directiu figuren importants noms del món de les finances, de les grans corporacions multinacionals, dels mitjans de comunicació i de la política.

Quan u es fixa en qui són algunes de les persones que signen alguns dels articles financers d’opinió d’El País, apareixen noms com el de l’irlandès Peter Sutherland, president de Goldman Sachs International, la filial europea del famós grup d’inversió americà, membre al seu torn de l’Institut Nicolau Berggruen.
I qui és aquest tal Nicolás Berggruen què dóna nom a aqueix institut?
Doncs, ni més ni menys que el president del grup d’inversió Liberty, el propietari d’El País.

Els pocs dubtes que encara podrien haver quedat després de llegir tot això, s’esvaeixen definitivament quan un fa una ullada a l’accionariat d’El País.

L’any 2010 el diari havia acumulat un deute de més de 4.600 milions d’euros. El grup Prisa, de la família Polanco i propietària del diari, va decidir vendre el 57% del grup a Liberty Acquisitions Holdings Corp, un fons d’inversió presidit pel multimilionari Nicolás Berggruen.

En el compte d’inversors de Liberty estan Goldman Sachs, el Deutsche Bank, Citigroup i Credit Suisse. Entre els quatre acumulen el 12% de Liberty.

D’altra banda, al juny de 2012 Prisa va arribar a acords amb alguns dels seus creditors per convertir el seu deute en accions, així que són també copropietaris del diari La Caixa, HSBC i el Banc Santander. La financera Capital Group és la principal accionista del Banc Santander i accionista majoritari de les agències de qualificació Standard & Poor’s i Moody’ s.

Crec que el puzle ara sí què està ja complet per entendre què i qui s’amaga realment darrere dels titulars de les notícies econòmiques i financeres del diari El País.
Patraix, València (L’Horta), a 8 de juliol de 2013.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent