La paella mecànica

Quan només era candidat, ja va demanar al Banc Central del Japó “humilitat per ajudar el país”, per acabar portant-hi a terme, un cop elegit primer ministre, una autèntica intervenció amb el propòsit d’obligar a realitzar una política monetària que ajude a aixecar l’economia japonesa i a recuperar l’activitat i l’ocupació, en comptes de seguir condemnant-la a la depressió per tal de mantindre l’estabilitat dels preus.

Per això ha obligat el banc central japonès a revisar l’objectiu d’inflació, a que compre massivament deute públic i a que injecte molta més liquiditat en l’economia japonesa.

El primer pas d’aquest pla, tan oposat al que propugna la UE, l’ha realitzat el passat mes de març, en produir-se el nomenament per part del parlament japonès de Haruhiko Kuroda com a nou governador del Banc del Japó. Aquest ha procedit a alinear la política del banc amb la del primer ministre japonès, i s’ha compromès a aconseguir aquest objectiu “en tot el que siga possible”.

Des de la seua arribada al poder, Abe i els seus ministres no havien estalviat crítiques al Banc de Japó d’inacció davant la baixada de preus.

Sotmès a aquestes pressions, el banc, independent segons els seus estatuts, va acceptar finalment el gener passat elevar a 2% el seu objectiu d’inflació anual (en comptes d’1%) per mostrar a tots, mercats, govern i ciutadans, la seua intenció  de lluitar contra la deflació que frena l’activitat japonesa des de fa uns 15 anys.

Les mesures adoptades per Shinzo Abe constitueixen una decisió valenta alhora que un pas molt important, ja que suposen el trencament de diversos dels mites neoliberals que s’estan mantenint per fer que la política econòmica, en particular la monetària, constituïsca un mer instrument d’ajuda a la banca privada.

És cert que el Banc Central del Japó (BCJ) havia vingut injectant grans quantitats de diners (com ha fet l’europeu), per fer front a la crisi. Però ho havia fet en una mesura bastant escassa (en termes relatius, quasi la meitat que la Reserva Federal, per exemple) i de manera que només afavoria la banca privada.

Igual que als Estats Units i a Europa, els diners que el Banc de Japó havia anat creant havia estat posat a disposició dels bancs privats, el qual havia estat utilitzat en major mesura per “netejar” els seus balanços d’actius tòxics i no per tornar a finançar l’economia.

I el que ara pretén el govern japonès és obligar-lo que servisca per finançar al govern i a les empreses, que el pose al servei de l’economia productiva del país i no al de l’economia financera privada.

La ingerència, perquè així cal qualificar la intervenció del primer ministre japonès en el seu Banc Central, trenca també la idea que aquest ha de ser una institució independent i completament aliena a la problemàtica de la política econòmica i de la situació general del país, per centrar-se només en lluitar contra la inflació.

Perquè darrere d’aquest principi el que de veritat hi ha és un suport constant dels bancs centrals als propietaris del capital financer, a costa de crear bombolles i de dur a terme una política monetària que només aparentment controlava amb disciplina la quantitat de diners que hi havia a circulació.

I açò últim és així. Perquè mentre que els bancs centrals mantenien tipus d’interès elevats o restringien la quantitat de diners que ells creaven (que més o menys és el 5% del total), no feien res per evitar que creixeren els diners que creen els bancs privats (el 95%), de manera que l’únic que havien aconseguit havia estat facilitar que es multiplique el benefici bancari, permetent i encoratjant un increment gegantí del deute (que és el procediment pel qual es creen els diners bancaris), que a la fi ha acabat sent fatal per a l’economia del Japó.

El que ha fet el primer ministre japonès és, ni més ni menys, posar al Banc Central del Japó al servei dels interessos de l’economia real japonesa i de la recuperació econòmica que necessita el seu país.

En contraposició a aquesta manera d’actuar del primer ministre del Japó, el que estan fent les autoritats europees és deixar-se pressionar pels lobbies financers i permetre que una institució pública, com és un banc central, actue simplement com un instrument més dels interessos bancaris privats.

Si els bancs centrals independents hagueren estat capaços d’evitar les crisis, de treure’ns de l’actual, d’evitar la fallida de centenars de milers d’empreses i la destrucció de milions de llocs de treball, si hagueren controlat l’espectacular augment del deute i hagueren posat límit als fraus i les estafes bancàries que han arruïnat a milions de persones, encara es podria pensar que la seua independència és el preu que convé pagar perquè les coses vagen bé.

Però és que el que ha passat és just el contrari!… La independència dels bancs centrals només ha estat la carta blanca perquè aquests hagen actuat en plena complicitat amb la banca privada, que ha estat la responsable de la crisi i de haver convertit el planeta en un casino financer en què la banca “sempre guanya “, a costa de tots nosaltres, els ciutadans del carrer.

En resum, la actuació del govern japonès mostra, en definitiva, que aquest mantra de l’austeritat i de les retallades al què adès he fet al.lusió, és una gran fal.làcia i que és mentida que no hi hagen alternatives, com diuen sempre les autoritats europees.

N’hi han, com és el cas del Japó actualment.
Només cal tindre dignitat i anteposar els interessos del país als de la banca i els dels lobbies financers per posar-les en marxa.

Patraix, València, a 2 d’abril de 2013.