La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Cinc-cents anys del llibre de Maquiavelo “El Príncep”. Un tractat de doctrina política del segle XVI, però plenament vigent en el segle XXI.
Enguany fa 500 anys un escriptor del Renaixement italià escrivia un llibre, el contingut del qual ha resultat tindre més vigència que mai cinc segles després, en plé segle XXI.
El seu autor, nascut en un xicotet poble proper a Florència l’any 1469, es deia Nicolau Maquiavelo.
Diplomàtic, funcionari públic, filòsof polític i escriptor, Maquiavelo va ser una de les figures més rellevants del Renaixement italià.
Va viatjar a diverses corts a França, Alemanya i altres ciutats-estat italianes en missions diplomàtiques. En 1512 va ser empresonat per un breu període a Florència, i després va ser exiliat i despatxat a Sant Casciano. Finalment va morir a Florència el 1527 i va ser sepultat a la Santa Creu.
La vida pública de Maquiavelo va estar emmarcada en successos sorgits per l’ambició del Papa valencià de Xàtiva Alexandre VI i del seu fill, Cèsar Borja, el duc Valentino; ambdós personatges ocupen un gran espai en la que va ser la seua obra més coneguda: ‘El Príncep’.
‘El Príncep’ és realment un tractat de doctrina política, sent l’obra de la literatura italiana més difosa al món, la que més edicions ha publicat i la què ha estat traduïda a més idiomes. El seu títol original en llatí clàssic és ‘De Principatibus’,
El llibre exposa els mètodes per mantindre i conservar el poder, i el seu contingut va revolucionar el pensament polític a l’Europa de l’època fins al punt de donar peu a un nom (maquivelisme) i a un adjectiu (maquiavèl.lic) d’ús comú, malgrat què pel que es coneix de la seua vida, Maquiavelo va ser un ciutadà honrat.
‘El Princep’ va ser escrit durant la segona meitat de l’any 1513, quan Maquiavelo tenia 44 anys.
Poca cosa se sap d’aquest llibre. De fet el manuscrit original de l’obra, redactat en llatí vulgar, és un misteri: no ha estat trobat mai.
Tot i que es van fer centenars de còpies manuscrites del mateix (la primera edició impresa no es va realitzar fins a 1532, quan Maquiavel feia ja cinc anys mort), només 19 d’aquests còdexs han arribat fins als nostres dies.
Maquiavelo va començar a escriure ‘El Príncep’ mentre es trobava exiliat a la localitat florentina de Sant Casciano Val de Pesa, en la qual es va confinar després del retorn el 1512 a Florència dels Medici.
Es va retirar allà després de ser empresonat, i va ser condemnat a pagar una forta suma de diners per haver participat en la conjura contra els Medici liderada per Pier Paolo Boscoli.
El primer esment a ‘El Príncep’ es troba en una carta escrita per Maquiavelo des del seu lloc d’exili al seu amic Francesco Vettori, ambaixador de la República de Florència davant la cort pontifícia del Papa Lleó X, en què li explica detalls sobre el seu vida a l’exili. Maquiavelo, en una carta datada el 10 de desembre de 1513, li comenta el dura que és la vida al camp, li parla dels seus dels seus estudis i li revela que ha escrit “un opuscle” titulat ‘De Principatibus’.
La carta deia així: “Avançada la vesprada, torne a casa i entre al meu despatx. I en el llindar em despulla dels meus vestits quotidians, plens de fang i fang, i em vist amb robes nobles i curials. Llavors, dignament vestit, entre a les corts dels homes antics, on, amablement rebut per ells, em delecte amb aquest aliment que és només per a mi, i per al qual jo vaig nàixer. I no m’avergonyisc de parlar amb ells, i de preguntar per les raons de les seues accions. I ells, per la seua humanitat, em responen. I durant quatre hores no sentisc cap avorriment, m’oblide de tota ambició, no tinc por a la pobresa, no em fa por la mort: em transferisc enterament on estan ells. I com Dante diu que no hi ha saber si no es guarda el que s’ha comprès, jo he anotat el que he tret amb la seua conversa, i he compost un opuscle, ‘De Principatibus’, en què aprofundisc que puc en les dificultats d’aquesta matèria; raonant sobre què és un principat, de quants tipus hi ha, com s’adquireixen, com es mantenen, per què es perden”.
A la missiva Maquiavelo també explica al seu amic Francesco Bettori seu desig de dedicar ‘El Príncep’ a juliol de Medici. Però després de la mort d’aquest en 1516, finalment va optar per dedicar-se-a Lorenzo de Medici.
En qualsevol cas la seua era clara: esperava que el llibre li permetera fer les paus amb els Medici i que aquests li permeteren tornar a exercir el càrrec de Secretari de la República de Florència, però la seua estratègia no va funcionar. I això que en l’últim capítol del llibre Maquiavelo fa una crida als Medici perquè accepten les tesis que expressa en el text.
‘El Príncep’ sempre ha estat inclòs en l’índex de llibres prohibits de la Inquisició.
Perquè per Maquiavelo, el príncep deu semblar magnànim, virtuós, honest, religiós, ètic… Però només semblar-ho. De fet, afirma, els deures i obligacions d’un príncep li impedeixen tindre cap d’aquestes característiques.
Maquiavelo aconsella als prínceps que han de ser estimats i temuts simultàniament. Però com aquestes relacions rarament existeixen al mateix temps, aclareix que és preferible ser temut que estimat. Fonamenta el seu pensament en que en el moment d’una revolució, el poble pot ser que s’oblide de l’amor, però la por sempre el perseguirà.
En conseqüència, si un sobirà és temut hi ha menys possibilitats que siga destronat
Maquiavelo pensa a més que els prínceps han de de governar al seu poble de manera autoritària, ja que quan s’és compassiu o liberal li dóna llibertat tant a les persones com als fets, aconsellant que en comptes de fer grans massacres que afecten gran part de la població, s’execute només a unes poques persones, amb la qual cosa es garantirà el manteniment de l’ordre i l’autoritarisme.
En una carta a Francesco Vettori, datada al juliol de 1513, diu que “Tots aquests prínceps nostres tenen un propòsit, i ja que ens és impossible conèixer els seus secrets, ens veiem obligats en part a inferir de les paraules i els actes que compleixen, i en part a imaginar”.
I uns anys més tard, en una altra carta adreçada a Francesco Guicciardini el 1521, afirma: “Des de fa un temps ençà, jo no dic mai el que crec, ni crec mai el que dic, i si se m’escapa alguna veritat de tant en tant, la amago entre tantes mentides, que és difícil reconèixer-la “(pot algú haver descrit millor amb aquesta frase els discursos i el pensament de Mariano Rajoy?)
Tot això ha fet que, en l’imaginari col.lectiu, ‘El Príncep’ de Maquiavelo encarne l’ànsia de conquerir el poder a qualsevol preu, fins i tot simulant ser honest i ètic, per després sotmetre a la població als seus designis i governar autoritàriament sola i exclusivament en funció dels seus interessos.
Una cosa que podem fàcilment reconèixer avui en dia, no només en els governs feixistes clàssics, sinó també en aquests “feixismes” maquillats d’una suposada democràcia que no ho és, de tots aquells que ens governen des de la “legitimitat” que els donen unes paperetes introduïdes en unes urnes cada quatre anys, i amb les quals es creuen legitimats per incomplir les seues promeses electorals quantes vegades els vinga de gust i prendre decisions a esquenes dels interessos reals dels seus ciutadans.
Sense dubte, ‘El príncep’ podria ser el llibre de capçalera de llit de gran part dels polítics que ens governen a hores d’ara arreu del món.
Patraix, València (L’Horta), a 1 de juny de 2013.