La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
MANIFESTACIÓ #23F. Novament una marea humana als carrers de València contra la corrupció i el saqueig sistemàtic del capitalisme neoliberal dels serveis públics del benestar.
Acabe d’aplegar-hi.
Aquesta vesprada novament una marea humana de desenes de milers (75.000 segons els organitzadors) de perroflautes, iaioflautes, indignats, homes, dones, joves, xiquets, pares, mares, fills, metges, educadors, estudiants, enginyers, policies, taxistes, obrers, administratius… persones de tota classe, ideologia i condició social, hem omplert els carrers del centre de la ciutat de València, al igual que en nombroses ciutats de la nació, des de Girona fins Alacant i des de Lleida a Palma.
I ho hem fet per manifestar-nos contra la corrupció de la classe política, contra el saqueig estructural (consentit i emparat per aquests poders polítics que diuen representar falsament la voluntat popular) a què està sotmetent el conglomerat corporatiu-financer els serveis públics del benestar, i contra la vexació de drets què estem patint una bona part de la ciutadania, des del treball fins a l’habitatge.
En aquests temps en què tot trontolla i sembla derruir-se, on els ciutadans hem de prendre consciència de que tenim necessàriament d’unir-nos i fer front comú per defensar els drets civils que hem adquirit al llarg de moltes dècades de lluita i de reivindicacions, ens hem començat a qüestionar fins al model de democràcia burgesa que tenim, tal com l’hem conegut fins ara.
Podem afirmar que aquest model, basat en l’Estat-Nació sorgit i exportat per la Revolució francesa, ja no és vàlid, perquè ha quedat obsolet en un món global i globalitzat creat a imatge i semblança de les grans corporacions i dels seus lobbies ideològics.
El model actual d’Estat-Nació ha quedat absorbit i devorat pels ens supranacionals que regeixen el món actual, un poder a l’ombra que escapa a qualsevol control democràtic.
Podem parlar així d’una post-democràcia i es reclama per a ella una nova filosofia, unes noves regles.
Jo no crec que calga una nova filosofia, perquè no crec que la democràcia tradicional, tot i les seues nombroses limitacions (que en són moltes), haja quedat obsoleta o inservible.
És molt més senzill que tot això. Simplement ha estat traïda.
I amb ella hem estat els ciutadans així mateix traïts i enganyats.
Perquè el que realment s’ha fet és mantindre un simulacre de democràcia, mentre aquesta era grollerament violada en l’àmbit supranacional.
Deia Rousseau que no hi ha submissió tan perfecta com la que conserva l’aparença de llibertat, perquè es captiva la voluntat mateixa.
Els europeus hem estat captivats, enganyats i traïts pels ideòlegs de l’Europa dels mercaders, aquesta mateixa que en algun moment vam creure ingènuament que era l’Europa dels ciutadans, fins que va aplegar la crisi econòmica provocada per la seua egoisme i la seua ambició insaciables, i aleshores van caure les màscares que ocultaven els seus veritables rostres de depredadors.
Governen directament a Itàlia i a Grècia, i indirectament a la resta dels països europeus, ja que se senten plenament segurs que els ciutadans hem perdut la nostra consciència crítica, i que la nostra voluntat està captiva per tants anys de pantomima democràtica.
La nostra democràcia està tan buida, que si poguérem traure el cap a ella i cridar, només sentiríem un ressò d’impotència, de terror i d’angoixa.
No cal una nova filosofia.
No calen conceptes nous perquè aquests monstres supranacionals seguisquen justificant el frau i l’atracament.
Només cal que ens tornen el que ens han furtat.
La pervivència i el respecte cap als principis de la democràcia han de ser als polítics que haurien de representar el poble que els ha elegit.
Però si aquests no ho fan, la defensa dels mateixos ha de tornar a les mans del poble. Aquest fet, en la filosofia de la democràcia tradicional, es diu reserva d’autoritat o principi de resistència. Encara que són dos conceptes diferents, viatgen sempre junts, perquè el primer podria portar inevitablement al segon.
El filòsof alemany Johann B. Erhard va escriure a finals del segle XVIII el següent: “No és fàcil que el poble es rebel.le sense tindre raó, ja què com a poble no es pot rebel.lar si abans no estan tots d’acord, i aquest comú acord només és possible mitjançant una clara comprensió de la necessitat de la revolució… Es pot afirmar del govern que ell va ser el culpable de tota revolució, ja que no es va adaptar a l’emancipació o no va respectar els drets humans en el nivell que li corresponia al poble”.
O revertim dràsticament la situació, o el model de societat reflectida a l’excel.lent novel.la de George Orwell “1984” serà el horripilant llegat que deixarem als nostres fills.
És això el que volem???
Que estem esperant per reaccionar i rebel.lar-nos davant d’aquesta barbàrie???
Patraix, València (L’Horta), a 24 de febrer de 2013.
Pero sigue estudiando Historia, en un par de capítulos más llegas al siglo XX y te enteras de la realidad. Contra la “democracia burguesa” tienes los magníficos estados totalitarios que han coleado hasta final de siglo, cuando su propia descomposición liberó finalmente a millones de personas que a lo mejor querían pensar por su cuenta y vivir mejor.
De todos modos, si te incomoda la “democracia burguesa” tienes otras para elegir; aunque ya no quedan muchas, todavía te acogerían en Cuba o en Corea del Norte, ahí creo que se vive mejor que aquí, tienen una Seguridad Social molona.