La paella mecànica

La directora del film és Amparo Fortuny, una ex-alumna del Lluís Vives, que va explicar en algun mitjà de comunicació les raons que la van portar a realitzar el documental: “Vaig seguir pels mitjans de comunicació i les xarxes socials els esdeveniments de les protestes, la contundència policial, les reaccions polítiques i del Govern. I vaig sentir moltíssima curiositat per conèixer de prop els estudiants, què són els veritables protagonistes, però que sempre van quedar en un segon pla i per a mi van ser el gran desconegut d’aquesta història (…) Vaig començar a gravar les entrevistes aproximadament una setmana després que acabaren les mobilitzacions, quan tot tornava a la normalitat i els estudiants encara tenien tot molt recent i ja havien tingut un temps per processar el que havia passat “.

L’objectiu del rodatge era “conèixer a un grup d’adolescents que per uns dies van veure embolicat el seu centre d’estudis en una batalla campal. Després de la primera actuació policial, molts més alumnes van decidir unir-se a les reivindicacions, per a alguns les manifestacions a la eixida de classe es van convertir en una prioritat i va ser una experiència molt absorbent. Altres no es van involucrar massa en les mobilitzacions perquè tenien massa exàmens i activitats extraescolars i algú fins m’ha confessat que davant el temor dels seus pares per tot el que estava passant, van al.legar malaltia per faltar a classe aquells dies. Però per a tots ha significat una experiència vital molt impactant, van quedar realment impressionats (…) Volia saber el punt de vista de l’adolescent i des del seu punt de vista revisar la ‘Primavera Valenciana’ com a detonant per conèixer les seues opinions i emocions a prop de l’actualitat, el futur, les seues esperances, les seues intencions i les seues pors, i em va sorprendre observar com aborden els temes”. “Els adolescents són capaços de riure d’aspectes molt durs de la societat, així com de passar del riure a l’emotivitat o al plor. Són tremendament viscerals però també molt reflexius (…) Finalment, ha estat una oportunitat per conèixer i intentar comprendre a aquesta futura generació que ja està trencant estereotips”.

De la data de l’acte, organitzat per l’Assemblea Lluís Vives i l’Associació Jurídica Primavera Valenciana, han dit els seus promotors: «La data de l’estrena no és casual, el dia 21 de febrer és el dia en què es compleix un any del cessament de la violència policial. En les mobilitzacions de la Primavera Valenciana els anti-avalots van actuar del 15 al 20 de febrer, però a partir del dia 21, València va eixir en massa al carrer en pau».

Recordem que aquell 15 de febrer, una trentena d’alumnes del Lluís Vives va tallar al trànsit durant deu minuts al carrer de Xàtiva, un cèntric carrer de València a només dues illes de l’ajuntament de Rita Barberà.
Aquell dia la protesta va acabar amb un menor detingut per “colpejar, donar cops de sabata i mossegar” (sic) a un agent de la Policia Nacional.
Després d’un llarg hivern de manifestacions, els estudiants reclamaven que cessaren els retards en la substitució de professors i els pagaments impuntuals del Consell per al manteniment dels centres.

El cap de la policia de València va identificar immediatament a aquests estudiants com “l’enemic”, i van arribar aleshores els cops de porra, les pallisses, les vexacions i els arrests indiscriminats de la policia… No podia ser d’una altra manera, els seu cap els havia indicat que els joves estudiants d’entre 13 i 18 anys eren el seu “enemic”, i ells van obeir les seues ordres sense cap escrúpol.

Les imatges de la primavera valenciana i de la seua repressió policial van donar la volta al món.

Els testimonis d’aquells dies es succeeixen al documental: «Vam demostrar que sabem lluitar pels nostres drets. Van voler penalitzar la protesta perquè ens quedem callats, però estem a molt poc de no tindre res a perdre», comenta al documental una estudiant de primer de Batxillerat que arran de les protestes va rebre una sanció de 101 euros.

Una altra estudiant de 17 anys, que també va rebre una multa, explica que un policia la va agafar del coll i ella va patir un atac d’ansietat. «Vam posar una denúncia, tot i que com no anava identificat, no sabem qui va ser», explica.

La Delegació del Govern, al comandament de Paula Sánchez de León, va enviar sancions a més de 200 persones per presumptes desordres públics, molts d’ells completament inventats.

Dos equips d’advocats s’encarreguen ara de les defenses de manera desinteressada. De moment han aconseguit no pagar cap multa, tot i que encara hi ha desenes de causes pendents de resoldre.

«Les sancions estan fora de la llei, per això les recorrem, van ser un abús d’autoritat», diu Agustí Arenas, advocat de l’Associació Jurídica Primavera Valenciana, que s’encarrega de 117 procediments administratius (el 80% d’alumnes del Lluís Vives) i ha presentat unes 30 denúncies per «brutalitat policial» contra alguns agents.

«Lluitarem perquè un jutge decrete la nul.litat del procediment administratiu, que és ple d’irregularitats», explica Fabiola Meco, advocada de l’Assemblea per les Llibertats i Contra la Repressió, que duu la defensa de 116 sancionats i de 41 processos judicials.

Però volen anar més enllà. Aquesta setmana, han presentat una querella criminal contra la delegada del Govern i els comandaments policials que van ordenar les càrregues salvatges i indiscriminades contra els manifestants.

Com a reflexió final, volia dir que “Estudiar a la primavera” i els fets que aborda constitueix de segur per a molts dels seus joves protagonistes una història reflexiva i emocional, centrada en el desencís que comporta la primera gran decepció: la que marca l’inici de l’adolescència.

Patraix, València, a 22 de febrer de 2013.