La paella mecànica

El debat al voltant al Deute públic és un dels debats més importants que s’han suscitat en els últims anys en els àmbits de l’esquerra política i social.

El procés d’estatalització del Deute privat dels grans bancs, juntament amb la caiguda en la recaptació d’imposts de l’estat deguda a la crisi, agreujada per les polítiques d’austeritat i les contra-reformes fiscals, han estat les principals causes de l’increment descomunal del dèficit fiscal i, en conseqüència, de l’augment del Deute públic.

El govern espanyol va anunciar en els pressupostos generals de l’Estat per 2013 que pagarà el Deute amb menys educació pública, menys sanitat, menys prestacions a la desocupació i més imposts als treballadors, que no a les empreses ni a les grans fortunes.

La necessitat de pagar el Deute se’ns repeteix a la població com un mantra per part dels polítics neoliberals, i aquest missatge s’amplifica a través dels grans i influents mass media, els consells d’administració dels quals estan replets de representants i de membres de les oligarquies financeres.

Se’ns diu que les retallades són inevitables perquè, “ens agrade o no”, tenim un Deute i cal pagar-ho.
La importància d’aquest missatge, tractat des del “establisment” com si fora “la paraula de Déu”, es va visualitzar davant la població quan es va aprovar una reforma constitucional exprés que estableix que el pagament del Deute és la “prioritat absoluta” dels poders públics.

Amb tot això del què ens intenten convèncer és que acceptem inevitablement la necessitat de retallar tot tipus de serveis socials i de drets socials i laborals per poder pagar el Deute.
Si acceptarem aquesta premissa, aleshores la discussió quedaria ja reduïda a si retallem més o retallem menys, si traiem d’ací o traiem d’enllà, però el que ja no es discutiria és que cal retallar, que és el terreny al qual vol portar-nos el govern.

Però la realitat és que tota la seua argumentació és pura fal.làcia, un parany estés amb l’única intenció de mentir i de manipular a la població.

I per què? 

Doncs en primer lloc, perquè la assumpció del Deute ha estat decidida completament a esquenes de la ciutadania.
A ningú se’ns ha consultat si ens havíem de endeutar i sobretot en què.
Ho han decidit ells, els diferents governs, en connivència amb les grans corporacions i els bancs. Els ciutadans mai hem estat informats, ni ningú de nosaltres ha decidit res sobre això.

En segon lloc, perquè és un Deute que podem considerar il.legítim, l’origen del qual no respon en absolut a les necessitats populars.
El Deute s’ha creat perquè s’han gastat milers de milions per salvar els ruïnosos negocis dels bancs, la seua factura d’haver jugat al monopoli en les darreres dues dècades i d’haver perdut en les seues arriscades i irresponsables apostes, que ara ens toca pagar a tots els ciutadans.

Perquè s’han fet enormes i deficitàries inversions a l’AVE, per satisfer una concepció ideològica radial i centralista de l’estat… perquè s’han construït costosos aeroports on solament volen les gavines… perquè s’han dedicat partides enormes a comprar armament caríssim i s’han finançat aventures militars a l’Afganistan o al Líban… perquè s’han reduït els ingressos públics en milers i milers de milions a causa de les contra-reformes fiscals que han afavorit als grans empresaris i les grans fortunes, al mateix temps que ens hem convertit en els campions europeus del frau fiscal i de l’economia submergida, sense que s’hajen posat els mitjans adequats per evitar-ho, tal com han denunciat els col.lectius d’inspectors d’hisenda.

En tercer lloc, perquè el pagament del Deute es fa a costa d’un gravíssim deteriorament de la vida col.lectiva, provocat pel desmantellament i privatització de la sanitat i l’educació públiques, per les retallades en les pensions, en la Dependència, etc…, tot això amb l’únic objectiu d’assegurar els beneficis dels grans grups bancaris, que reben diners del Banc Central Europeu a l’1% o menys per després, a continuació, prestar-ho als governs al 5%, al 10% o més.

Totes aquestes raons ens fan veure que en realitat el Deute no és altra cosa més que un mecanisme de saqueig institucionalitzat, convertit en una espiral sense fi.

Grècia n’és la mostra més evident. Quant més es paga, més es deu… quant més es deu, més car és el deute i més mesures d’ajust, més pobresa i més reculada econòmica.

Aquesta espiral criminal només pot parar-se d’una manera: deixant de pagar el Deute.

Ignacio Ramonet, una de les veus més prestigioses del moviment antiglobalització i director de Le Monde Diplomatique, escrivia en un dels seus articles que la minoria rica té una agenda oculta per desmantellar l’estat social i privatitzar els serveis públics i apoderar d’ells.
I Jérôme Duval, membre d’ATTAC i expert en el tema del deute extern, assegura que a Europa, com abans va passar a Amèrica Llatina i Àfrica, el Deute és una manera de dominació per assolir aquests objectius.

Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pompeu Fabra i professor a la Universitat Johns Hopkins de Baltimore, ens diu que la prioritat de reduir el dèficit públic es basa en una falsedat: que el deute és una càrrega per als nostres fills en el futur. Això és mentida, ja que el futur dels nostres fills i néts no depèn del Deute, sinó de la productivitat i de l’activitat econòmica.
I els diners públics dedicats hui a polítiques d’educació, sanitat, benestar social, R+D+I, infraestructures enfocades al creixement econòmic i transport no són una despesa, en són una inversió.

Molts economistes creuen que negar-se a pagar el Deute públic és una barbaritat. Però també n’hi han què, sota consideracions diferents i molt més ètiques, pensen que negar-se a pagar no és el pitjor.

Éric Toussaint, doctor en Ciències Polítiques de la Universitat de Liège i de la Universitat de París VIII, i president del Comitè per l’Anul.lació del Deute del Tercer Món, diu que hi ha alguna cosa pitjor que no pagar el deute: que els ajusts per pagar-la tinguen terribles conseqüències socials.

Exposaré a continuació alguns exemples de països que s’han negat a pagar el seu Deute, i les conseqüències que se’n van derivar d’aquesta decisió.

El desembre passat es van complir just onze anys de la suspensió del pagament del Deute argentí. Durant la Crisi de desembre de 2001 a aquell país, l’Assemblea legislativa va triar President de la Nació per a un període de 90 dies a Adolfo Rodríguez Saá. La presidència de Rodríguez Saá va durar només set dies, però durant aquest període de temps va resoldre la suspensió de pagaments del Deute extern amb els creditors privats, la qual cosa li va fer molt popular entre els argentins. Estudiosos i analistes de la crisi consideren que aquest va ser el pas inicial de la recuperació argentina.

El primer any va ser dur, però l’economia argentina va millorar de seguida i, des de 2002, cada any (excepte dues) ha tingut un creixement superior al 8%, el més ràpid a Occident en els últims nou anys i amb les taxes de creixement més altes del món, segons el Center for Economic Policy Research de Washington.

El 2003 el president elegit, Néstor Kirchner, va comunicar a l’FMI que havia de deixar créixer el país perquè “els morts no paguen deutes“.

El deute públic de l’Argentina era el 168% del PIB el 2002. El 2003, el govern Kirchner va pactar altres obligacions de pagament amb FMI, Banc Mundial i altres organismes financers. El 2004 el Deute extern argentí era de 178.000 milions de dòlars. El 2005 hi va haver canvi de bons argentins en suspensió de pagaments des de 2001. Es va aconseguir el 75% de quitament de Deute i Argentina va proposar una altra lleva del 66% de 81.000 milions de dòlars d’origen privat i va fer front a judicis promoguts per grans propietaris de bons. La majoria de creditors no va cobrar. Als Estats Units, Regne Unit, França, Alemanya i Itàlia van intentar embargar actius argentins a l’exterior, però estaven protegits per convenis internacionals.

La història de la reestructuració de deute d’Argentina es considera exemplar, perquè va permetre que la tercera economia llatinoamericana creixera de nou i amb ímpetu en els últims anys.

Argentina porta onze anys sense pagar 6.241.000 de dòlars que deu al Club de París, un fòrum informal de creditors oficials i països deutors, la funció del qual és coordinar formes de pagament i renegociació de deutes externs dels països i institucions de préstec.
Organitzacions i partits d’esquerra han sol.licitat al govern argentí que precise què deute s’ha de pagar a aquest Club i no pagar sense completar l’auditoria que determine l’origen d’aquest deute, qui s’en van beneficiar d’ell i quant se n’ha pagat. Perquè part d’aquest Deute prové de l’època de la dictadura militar, pel la qual cosa es pot considerar il.llegítim… i els deutes il.legítims no es paguen.

Un altre cas notable és el d’Islàndia.
Islàndia va patir una crisi financera l’any 2008, com a conseqüència de la fallida dels seus tres bancs principals: Landsbanki, Kaupthing i Glitnir, després de la caiguda de Lehman Brothers.

Però la societat islandesa va prendre un camí diferent al que s’espera per resoldre el problema del Deute extern del país. Una solució que no passava per la via tradicional del neoliberalisme, que es traduiria en la socialització del deute dels bancs en fallida, sinó per no assumir aquest Deute extern.

Aquests bancs van ser nacionalitzats per convertir el Deute privat en Deute públic, i així el govern fer-se càrrec del pagament. Però el Deute era tan desproporcionat per la capacitat econòmica islandesa, que el país va rebutjar fer-se càrrec d’ell. En concret la suma del Deute extern supera els 3.600 milions d’euros.

Com a país amb una gran tradició democràtica, va sotmetre a referèndum la decisió de responsabilitzar-se del pagament, i ho va fer per dues vegades. Els resultats de la primera consulta van donar la victòria amb un 58,9% als que es negaven a pagar per no sentir-se responsables del Deute d’una entitat privada, enfront d’un 39,7%, que sí que estaven d’acord en pagar el rescat.
L’any 2009 es va tornar a sotmetre a referèndum la decisió, que imposava unes condicions dures per Islàndia: hauria de pagar 2350 mil.lions de libres al Regne Unit, i 1320 milions d’euros als Països Baixos fins a l’any 2046, amb un interès del 3%. El rebuig va ser generalitzat. Per segona volta, i amb una majoria del 93,2%, Islàndia decidia que no es responsabilitzaria de les pèrdues que els països estrangers van patir en la crisi financera.

Els governs del Regne Unit i els Països Baixos, principals inversors en els fons del banc islandès Icesave, exigien que Islàndia pagara el Deute si pretén formar part de la Unió Europea. Fins i tot, i en un intent desesperat, anglesos i holandesos han intentat instrumentalitzar l’FMI per pressionar Islàndia i que cedira al pagament. Una cosa que va denunciar a principis de l’any 2010 el aleshores director de l’FMI, Dominique Strauss–Khan, i que es va encarregar de comunicar Grímsson, actual president de la república islandesa.

També la Comissió Europea (CE) va dur a Islàndia davant el tribunal de l’Associació Europea de Lliure Comerç (AELC), per violar la directiva europea sobre garanties de dipòsits, que obliga els estats a garantir un mínim de 20.000 euros als dipositants d’un banc en fallida.

Però el passat 28 de gener es va produir l’esperada decisió d’aqueix tribunal 
L’AELC va considerar que Islàndia no va violar la llei quan es va negar a tornar als 300.000 estalviadors estrangers els diners dipositats en unes entitats que oferien uns interessos molt elevats.

La sentència del tribunal va aportar, però, un matís molt interessant: Islàndia no està obligada a pagar, ja que “el fons de garantia de dipòsits va ser incapaç de fer front a les seues obligacions en el cas d’una crisi sistèmica”. 
Aquest matís podria establir jurisprudència davant futures situacions similars, en les que els Estats es neguen a tornar els diners dels seus estalviadors estrangers en situacions econòmiques excepcionals.

L’economista islandès Magnus Skúlasson va fer aquesta reflexió arran d’aquesta sentència històrica: “És una victòria per a la democràcia. S’envia el missatge que els bancs no poden recollir els beneficis i enviar la factura als contribuents quan les coses van malament”.

Així, doncs, podem veure què Islàndia  ha triat el seu futur lliurement, i ha eixit de la crisi gràcies a diverses mesures, entre les quals destaquen el perdó generalitzat dels Deutes hipotecàries a part de la població, responent a les exigències dels ciutadans, i fent-se càrrec del deute intern. Però no va voler fer-se càrrec del pagament estranger, a la qual cosa el tribunal de l’Associació Europea de Lliure Comerç li acaba de donar la raó.

I a Equador, el president Rafael Correa també va prendre la decisió de no pagar el Deute, i amb això el país es va estalviar 7.000 milions de dòlars que es van invertir en partides socials.
Entre 2006 i 2011, el percentatge dedicat a pagar el Deute va passar d’un 24% a un 7% dels pressupostos de l’estat, i les despeses socials van augmentar del 12% al 25%. El Deute públic va baixar al seu nivell històric més baix respecte al PIB: 22% el 2011. Es van augmentar salaris i pensions, van millorar les condicions de vida de la població, la desocupació i els contractes precaris varen decréixer, per la qual cosa es va produir un descens notable de la pobresa.
Segons la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL), organisme dependent de les Nacions Unides, Equador és el segon país llatinoamericà que ha reduït més la seua pobresa: 9 punts menys. El 2011, 650.000 persones van eixir de la pobresa.

La meua conclusió és clara: no pagar el deute extern no és dolent. tot el contrari, és una legítima i excel.lent opció.

Patraix, València (L’Horta), a 14 de febrer de 2013.