La paella mecànica

La clau està en la manca d’ingressos, que han caigut un 19% en dos anys.
El resultat de l’exercici de 2011 és d’un des-estalvi de 6.648 milions d’euros, un 145% més negatiu el 2010.

Per al Síndic de Comptes valencià, aquesta caòtica situació econòmica reflecteix “una situació de crisi sobre la qual s’han començat a prendre mesures” .

L’informe cita aquestes mesures: la reestructuració del sector públic empresarial, empresa pel Consell a finals del 2011, i el Pla de Pagament a Proveïdors o el Fons de Liquiditat Autonòmic (el famós FLA), articulats pel Ministeri espanyol d’Hisenda, als quals la Generalitat Valenciana s’ha acollit el 2012 com si foren autèntiques taules de salvació.

També el “insuficient finançament” de la Generalitat és citada per la Sindicatura, com en informes anteriors, entre les causes principals de la situació…

Conegut aquest informe que radiografia la realitat econòmica de la Generalitat Valenciana, el recentment nomenat Conseller d’Hisenda, Juan Carlos Moragues, va declarar: “És evident que la crisi esta açi i que les seues conseqüències són evidents, però la Generalitat l’està afrontant, compleix els seus compromisos d’estabilitat i ha fet, fa i seguirà fent els seus deures … l’informe avala l’eficiència en la gestió, el compliment amb la legalitat i l’augment de la transparència“…
I després va afegir que es mostrava «esperançat» amb que el seu homòleg al Govern espanyol, el ministre Cristóbal Montoro, finalment faria arribar a la Generalitat els 400 milions d’euros que el Consell havia demanat per acabar l’any econòmic sense contratemps, la qual cosa va ser confirmada per Madrid aquesta mateixa vesprada… la “almoina” del govern espanyol és el que mantenia “esperançat” el conseller valencià, sense realitzar cap altre tipus de valoració sobre això!

Fins ací he exposat els fets i les xifres que revela l’informe de la Sindicatura de Comptes valenciana.

Però res s’ha dit, ni en aquest informe ni per part del Govern valencià, de quines son les veritables raons de fons subjacents darrere d’aquesta ruïna econòmica estructural que estem patint els valencians al llarg de molts anys.

L’excel.lent escriptor valencià Vicente Blasco Ibáñez va publicar l’any 1916 una de les seues més famoses novel.les: els quatre genets de l’apocalipsi.

Aquells genets eren la guerra, la mort, la pesta i la fam.

Jo pense què els valencians tenim també hui en dia uns genets de l’apocalipsi propis, que son en bona mesura els responsables de l’ofegament econòmic que estem patint per part del govern espanyol.

Al meu entendre, els quatre genets de l’apocalipsi que han assolat històricament l’economia valenciana tenen un ADN genuïnament espanyol, i des del govern valencià, tot i ser-ne plenament conscients, només han alçat en els últims temps lleugeres veus per denunciar-ho.

Quins són aquests genets de l’apocalipsi valencians? En son:

– L’espoli fiscal.

– El subfinançament.

– La manca d’inversions en infraestructures públiques.

– La corrupció i el malbaratament de les finances públiques.

Si Blasco Ibáñez visquera en l’actualitat, potser podria reescriure la seua novel.la, però adaptant-la a la realitat valenciana…

El primer genet de l’apocalipsi podríem dir que és l’espoli fiscal.

El 2005, segons els balanços fiscals publicats pel Ministeri d’Economia espanyol (només una vegada, perquè semblaven ser un secret d’Estat), el País Valencià cedia a Espanya anualment el 6,40% del seu PIB.
En xifres actuals, aquest percentatge representa una xifra de 6.588 Milions d’euros d’espoli fiscal anual.

És a dir, que si aconseguírem desfer-nos d’aquest robatori legal que ens aplica l’Estat espanyol, el saldo negatiu de 15.526 milions d’euros que actualment té la Generalitat valenciana en els seus fons de maniobra, com hem vist adés, es podria liquidar en poc més de dos anys.

Perquè en el cas del País Valencià és dóna una situació inèdita al nostre entorn: que un territori amb una renda per càpita inferior a la mitjana estatal (més o menys una mica per sobre de l’entorn del 90% a l’última dècada, segons les dades del Ministeri d’Economia espanyol) no només no és receptora sinó que és contribuent neta, i en quantitats bastant importants.

Això suposa un drenatge permanent de recursos cap a l’administració central que empobreix paulatinament el nostre territori, uns recursos que no retornen mai.
Per dir-ho clar, estem davant d’un robatori legal o d’un espoli fiscal en tota regla.

I que dir del subfinançament?

Aquest es el segon genet de l’apocalipsi, una discriminació permanent que hem patit els valencians al llarg de dècades en el repartiment Econòmic a través del sistema de finançament autonòmic.

Des de la implantació de l’estat de les autonomies, tots els models de finançament ens han penalitzat. Ja abans de la reforma de 2002, el País Valencià era el territori pitjor finançat de l’Estat. I els posteriors canvis del sistema no han revertit aquesta  injusta situació. Abans bé, al contrari, han agreujat l’efecte.

La mitjana del conjunt 2002-2008 situa al País Valencià en el 90,2% de finançament respecte a la mitjana espanyola (nomes les Balears, amb el 89,08%, està per darrere), mentre que una comunitat autònoma com Cantàbria, amb una renda per càpita similar a la valenciana, rebia un finançament per habitant equivalent a un 120,56%.

Una diferència d’un 33% més de finançament autonòmic entre dos territoris per realitzar les mateixes tasques, és una anomalia tremenda.

I la història és repeteix amb el nou model posat en marxa el 2009.

Així el 2.009, els valencians varem rebre un finançament per càpita de 1.904,28 euros, és a dir 194,5 euros menys que la mitjana espanyola. I en el 2.010 la situació és va agreujar, en rebre de l’Estat 2.332 per càpita, 229 euros menys que la mitjana.

Per al 2013 els Pressupostos Generals de l’Estat redueixen en un 35% la inversió consignada aquest any, concretament a 128 € per Habitant, 98 € menys que la mitjana espanyola que es situa en 225 €. Això suposa un 57% menys respecte del que va destinar el PSOE de Zapatero al País Valencià en el seu darrer any de mandat a la Moncloa.

El President Fabra, manifestament molest en conèixer aquestes xifres, va presentar una esmena als Pressupostos per intentar aconseguir 144 milions d’euros d’inversió addicional, però tot el que va aconseguir van ser… 100.000 euros dels 144 milions demanats, un 0,0007%.

Perquè es just això és el que l’importa al País Valencià al govern de Madrid: un 0,0007%!

Aquesta situació de discriminació econòmica i fiscal no és d’ara, ha segut acumulativa any rere any.

Una bona prova d’açò la trobem en el fet que el deute públic valencià ha crescut de manera interrompuda durant els darrers anys… Fins i tot a l’època de bonança econòmica és generava deute!

L’excel.lent treball de l’analista financer valencià Rafael Beneyto titulat “El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica”, que recomane a tothom la seua lectura, posa blanc sobre negre en aquesta qüestió, aportant xifres i dades precises i ben documentades que fan inqüestionable aquest fet.
Les conclusions del seu treball són molt clares: “Millorar el finançament dels valencians, superar l’asfíxia financera que patim, assegurar l’Estat del Benestar per als ciutadans i disposar d’unes infraestructures que ajuden a mantindre el nostre teixit productiu, requereix un canvi del sistema de finançament. Les contundents xifres de l’estimació dels  balanços fiscals i els resultats dels diferents sistemes de finançament autonòmic ho corroboren”.

I que podem dir de les Inversions estatals en obres i infraestructures públiques?

Doncs que aquest es el tercer genet de l’apocalipsi valencià.
La inversió pública en infraestructures és un dels instrument bàsics per dur a terme polítiques de creixement econòmic i de desenvolupament territorial.

Un territori com és el País València que compta amb el 10,8% de la població del conjunt de l’Estat i que representa un 9,8% del seu PIB, ha rebut inversions estatals equivalents al 5,69% de la inversió total (període 1997-2000), al 6,63% (període 2001-2004), al 6,87% (període 2005-2008) i al 4,87% (període 2009-2011), sempre i sistemàticament molt per sota de la mitjana estatal!

Una dinàmica que continua i s’agreuja encara més i més en els Pressupostos generals de l’Estat per al 2013 recentment presentats, com hem vist adés.

És a dir, que no nomes és transfereix a la Generalitat Valenciana menys diners que a altres territoris per prestar els mateixos serveis sinó que, a més, l’Estat inverteix de manera extraordinàriament garrepa i discriminatòria en el territori valencià.

Fins i tot la Cambra de Contractistes de la Comunitat Valenciana (CCCV),  que és una associació empresarial valenciana que representa els contractistes d’obres englobats en ella, ha denunciat que enguany al País Valencià s’han licitat, fins al 30 d’octubre, 388 Milions d’euros, fet que suposa el 8,53% del què és va licitar el 2007 (4.978 milions).
Aquesta xifra representa deu punts per sota de la mitjana estatal, la qual cosa ens situa als valencians al furgó de cua de les inversions estatals, sent el quart territori que menys partida rebrà del Govern de Madrid per a inversions en Obres Públiques el proper any, només per davant de les Canàries, Balears i Navarra.

Així, si la mitjana estatal és de 225,53 euros per habitant, cada valencià rebrà nomes 127,89 euros, aproximadament la meitat d’Inversió que la resta de l’Estat, amb l’agreujant que l’any passat la partida va ser major (197,25 euros) i que fa quatre anys l’Estat va destinar 446,47 euros al nostre País sobre els 553,50 euros de la mitjana espanyola, sempre com és pot veure per sota de la mitjana.
I per a l’any 2013, si és pren com a referència la partida total, el País Valencià pateix el major càstig sobre la inversió del 2012, passant dels 1.008,56 milions d’aquest any als 654,45 previstos per al 2013.

El mateix passa amb les licitacions a l’Administració general.
Segons la informació de la Cambra de Contractistes valenciana, enguany el nostre territori suposa el 4,92% de les licitacions de tot Espanya. El 2011 la taxa és va situar en el 7,05% mentre que el 2007, fa cinc anys, va arribar al 13,35%.

I que dir dels continus i històrics retards en la inversió de l’Estat en la construcció del Corredor mediterrani, una via de mercaderies i de comunicació fonamental per a una economia industrial i agroalimentària de gran tradició exportadora com és la valenciana? (veure els meus posts anteriors on parle daquesta qüestió: “Corredor mediterrani vs. tercer carril: historia d’una nova desfeta valenciana amb genuflexió inclosa davant la cort madrilenya” i “El Corredor mediterrani a València. The neverEnding history”

Un excel.lent llibre que recomane llegir i que documenta històricament les baixes inversions en infraestructures públiques dutes a terme pels diferents governs espanyols durant la totalitat del segle XX al Pais Valencià i a Catalunya, es “La Commonwealth catalanovalenciana”, del doctor en Geografia valencià Josep Vicent Boira.

I finalment arribem al quart genet de l’apocalipsi, sense dubtes el més genuïnament valencià i el que més s’ha agitat, sota el meu punt de vista equivocadament, per intentar explicar TOT el problema de l’economia valenciana: el malbaratament de les finances publiques i la corruPPció.

Les quantioses despeses en un aeroport sense avions, en unes carreres de F1 per un circuit urbà, en la celebració d’unes competicions de velers molt sofisticades (Amèric’s Cup), en Terra Mítica, en la Ciutat de la Llum (sense llum!), els sobrecostos de la Ciutat de les Arts i les Ciències (ocultes, pel que sembla!), amb edificis com l’Àgora o el Pont de l’Assut de l’or de Santiago Calatrava, d’inversió multimilionària però d’escassa utilitat social…, tot això fet amb un finançament sense limits que obeïa exclusivament a interessos polítics i que ha suposat, com tots sabem, la fallida d’un sistema financer valencià que no ha pogut resistir un dispendi tan excessiu com absurd.

I d’altra banda tenim el cas Gürtel, el cas IVEX de Julio Iglesias, el cas Calp, Emarsa, Brugal, el cas Blasco, el cas Fabra,… i un sense fi de corruPPteles que han anat buidant les arques públiques valencianes al llarg de les ultimes dècades.

Però la meua visió al voltant d’aquest quart genet de l’apocalipsi dels valencians és diferent a la que habitualment s’està divulgant, i en ella coincidisc plenament amb l’opinió que el doctor Josep Vicent Boira exposa en el seu llibre “València, la tormenta perfecta”.

Perquè efectivament, la corrupció, la malversació, el malbaratament, i la supèrbia i la “coentor” que tots aquests factors han comportat, no han segut, sota el meu punt de vista, les CAUSES, sinó més aviat les CONSEQÜÈNCIES.

Però les conseqüències de quina cosa?

Doncs les conseqüències d’una excessiva dependència del sector de la construcció dins d’un model econòmic distorsionat per una voracitat i una avarícia desmesurades… les conseqüències d’una baixa productivitat dels factors econòmics emprats amb diners fàcils i amb un nivell d’educació i de formació baix… les conseqüències de disposar d’un litoral mediterrani envejable des del punt de vista paisatgístic i de clima, el que ha estimulat una cobdícia sense límits i la manca d’escrúpols en una certa casta política governant que ha comportat la seua gradual destrucció i la seua submissió a una desenfrenada especulació urbanística.

És a dir, podem parlar d’un sistema intrínsecament corrupte indissolublement lligat al model econòmic concret.
Sense l’existència d’aquest model econòmic particular, molt segurament la corrupció no s’hauria originat en no haver tingut un mitjà natural propici en el qual iniciar-se i desenvolupar-se.

Gurtel i tants altres casos no són la causa de la corrupció, sinó l’efecte i la conseqüència d’unes polítiques econòmiques equivocades dutes a terme al llarg de molts anys, potser també, i perquè no, en part provocades per l’asfixia financera provocada pel govern central, per la manca d’uns diners que són nostres i que no arribaven ací com a conseqüència de l’espoli i del subfinançament que abans he exposat.

La conclusió que trac de tot açò es molt clara: sense ser els amos dels nostres diners i de les nostres decisions, els valencians estem condemnats de per vida a ser una “comunitat” perifèrica i marginal, amb un futur incert i sobre el qual mai no podrem decidir nosaltres, els valencians.
Això no farà una altra cosa més que perllongar la nostra llarga letargia i la nostra gradual decadència, i qui sap si la nostra desaparició com a poble diferenciat i la total assimilació econòmica i cultural per part d’interessos aliens situats al nostre ponent.

Estatut i pacte fiscal no. El què ens cal es l’Estat propi i sobirania.

Patraix, València (L’Horta), a 23 de desembre de 2012.