La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
La llarga mà del Consens de Washington ha arribat a Europa.
Durant molts anys Amèrica llatina ha estat víctima de la depredació econòmica dels països capitalistes del Nord. Era l’època de la Doctrina Monroe “Amèrica per als americans”, que més aviat era “Amèrica per als nord-americans d’EUA” i la consideració per part dels EUA de que aquests països eren “el seu pati de darrere”.
Governs colonials, sagnants dictadures militars i governs titelles que sotmetien als seus pobles als interessos dels organismes i els països colonialistes van assolar aquesta Amèrica llatina que tan magistralment va descriure i documentar Eduardo Galeano en el seu llibre-crònica “Las venas abiertas de América latina”.
Els anys 1990 es van caracteritzar pels brutals ajusts econòmics i socials basats en l’anomenat Consens de Washington, un decàleg de condicions que plasmava en fets concrets la ideologia econòmica del neoliberalisme, aquesta doctrina política que s’havia estat cuinant al Departament d’Economia de la Universitat de Chicago durant les dècades de 1950 i 1960 de la mà d’un tal Milton Friedman.
El Consens de Washington va ser formulat originalment en un document de novembre de 1989 anomenat “What Washington Means by Policy Reform”, que pot traduir-se com “El que vol dir Washington amb reformar orientacions polítiques” o “El que des de Washington s’entén com a reforma de les orientacions polítiques”.
S’hi va incloure el que el seu autor va definir com “una llista de deu polítiques que personalment pensava eren més o menys acceptades per tothom a Washington”.
Originalment, el paquet d’aquestes mesures econòmiques estava pensat per als països d’Amèrica llatina, però amb els anys es va convertir en un programa general que es va anar imposant a la força i amb coacció en tots aquells països del món on el capitalisme neoliberal prenia el comandament de les seues institucions polítiques.
Aquest decàleg, considerat com les “Taules de la llei” pels polítics i economistes neoliberals, era el següent:
-Disciplina pressupostària (els pressupostos públics no poden tindre dèficit)… vos sona?
-Re-ordenament de les prioritats de la despesa pública d’àrees com subsidis (especialment subsidis indiscriminats) cap a sectors que afavoreixin el creixement, i serveis per als pobres, com educació, salut pública, recerca i infraestructures… vos sona?
-Reforma impositora (buscar bases imposables àmplies i tipus marginals moderats)… vos sona?
-Liberalització financera, especialment dels tipus d’interès.
-Un tipus de canvi de la moneda competitiu.
-Liberalització del comerç internacional (trade liberalization) (disminució de barreres duaneres).
-Eliminació de les barreres a les inversions estrangeres directes.
-Privatització (venda de les empreses públiques i dels monopolis estatals)… vos sona?
-Desregulació dels mercats.
-Protecció de la propietat privada.
I qui eren els organismes i els grups de pressió econòmics que van espentar l’aplicació d’aquest decàleg?
Doncs el complex polític-econòmic-intel.lectual que té seu a Washington DC: els organismes financers internacionals (FMI I Banc Mundial), el Congrés dels EUA, la Reserva Federal, els alts càrrecs de l’Administració i els instituts amb destacats experts econòmics (think tanks neoconservadors).
Passada aquesta etapa d’estrangulament econòmic neoliberal, alguns dels països llatinoamericans que més la van patir en les carns dels seus propis pobles van dir PROU! i han aconseguit pegar-li una bona puntada al cul a aquesta religió econòmica imposada des del Consens de Washington anomenada neoliberalisme, que durant tants anys va perpetuar una ingerència imperial en els àmbits social, econòmic, polític i també cultural a Llatinoamèrica.
Argentina va ser un d’aquests països que es van alliberar del jou neoliberal. Deu anys després del famós corralito, trobem l’opinió d’un influent mitjà de comunicació britànic “The Guardian” sobre com havia evolucionat l’economia argentina en aquests 10 anys: “El compte corrent està en equilibri, les reserves internacionals estan per sobre de 46.000 milions de dòlars, i la relació dels pagaments del servei del deute respecte de les exportacions és inferior al 20%. En els últims anys, l’Argentina ha estat una de les economies de més ràpid creixement en el món, amb un descens de la desocupació del voltant del 22% a prop del 7%. Llavors, com s’explica la degradació i soscavació del país en els mercats financers i mitjans de comunicació?… Aquesta és una història perillosament reeixida. Això demostra que hi ha vida després d’un default, i que l’ajust no és la millor manera de eixir d’una crisi.“
Ara Llatinoamèrica, o almenys una bona part d’ella, s’ha convertit en l’esperança i en el far que indica el camí a seguir per alliberar-se de l’esclavitud econòmica que imposen els organismes capitalistes del Consens de Washington.
Veneçuela, Equador, Bolívia, Brasil, Argentina… en són exemples.
Però mentrestant Europa s’està enfonsant…Perquè efectivament, el neoliberalisme que va arrasar Llatinoamèrica i altres parts del planeta va arribar fa uns anys a Europa.
Les seues polítiques d’austeritat, fiscalitat regressiva i privatitzacions, les tres primeres pràctiques del decàleg del Consens de Washington (recordeu?), estan espentant a milions d’europeus a viure sinó en la mendicitat, si de la caritat. Són polítiques econòmiques semblants a les que es van imposar a Llatinoamèrica fa dues dècades, amb els dramàtics resultats socials que tots coneixem.
Hui són els pobles, els treballadors dels països europeus els que estan veient com els seus envejables estats del benestar estan sent desmantellats i privatitzats per les polítiques neoliberals, mentre les institucions financeres es posicionen com les que dirigeixen les polítiques socials i econòmiques dels governs, sense que ningú les haja donat cap vot en cap elecció democràtica celebrada.
El que pense realment és que la sortida d’aquesta situació mai vindrà dels governs, ja que les seues polítiques econòmiques i socials estan dictades en bona part per les oligarquies financeres que dominen el panorama europeu i també mundial.
I també pense que l’eixida d’aquesta crisi dependrà molt de com la ciutadania europea estiga cohesionada social i políticament per enfrontar-se a aquest gegant depredador què es el complex corporatiu financer què maneja els fils de la política a la seua exclusiva conveniència.
Crec que només l’organització, el compromís de debó i la lluita social ens portarà a construir des de baix, des de la ciutadania, un altre model econòmic i social molt més equitatiu, més just i més solidari…
I que no se’ns oblide que, com deia el poeta “una gota de ser gota, amb una altra es fa aiguat”.
Patraix, València (L’Horta), a 3 de juny de 2013.