La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Perquè aquest bloc es diu “La paella mecànica”?

Fa poc més d’un mes vaig obrir el meu bloc a VilaWeb. Des d’aleshores, més de 1500 visites han honrat els meus posts.

Potser, alguna volta algú de vosaltres s’haja preguntat el per què del seu nom (què els primers dies vaig anomenar “L’orxata mecànica”).

Amb l’explicació que ve a continuació, segur que entendreu de seguida el per què i la crítica a la societat valenciana actual que s’amaga darrere d’el títol del bloc.

La paella és, potser, l’icona més conegut de València a nivell mundial, fins i tot per sobre de la festa de les Falles.

Un plat humil amb enorme tradició i història a València, cuinat en una “sartén” ampla (paella) bàsicament amb arròs, bajoques, tomàquet fregit i carns de pollastre i conill, què s’ha convertit en l’emblema de tot un territori situat a la vora est de la mediterrània. 

“La taronja mecànica” és una novel.la del escriptor anglès Anthony Burgess, publicada el 1962 i que, posteriorment, va ser magistralment adaptada al cinema per Stanley Kubrick, en el any 1971.

El llibre tracta sobre la lliure voluntat i la moral, i sobre la manipulació que els individus pateixen per part de forces com els sistemes polítics i la repressió, i com aquestes comporten a la corrupció de l’ésser humà.

La reconversió del comportament i la voluntat del protagonista de la pel.lícula (Alex, el cap d’una perillosa banda de 4 joves molt violents), es produeix amb l’anomenada tècnica o mètode de Ludovico.

Aquest mètode és una teràpia fictícia d’aversió assistida mitjançant drogues, consistent a exposar obligatòriament al pacient a veure imatges violentes durant llargs períodes de temps, mentre aquest està sota els efectes de les drogues, la qual cosa li provoca una traumàtica experiència propera a la mort.
A força d’obligar-li a veure una i mil voltes les imatges de violacions, agressions i altres actes d’extrema violència, mentre sofreix els efectes de les drogues que li han injectat, el pacient assimilarà les sensacions, i la seua voluntat quedarà incapacitada o se sentirà indisposat quan intente fer algun acte de violència, o simplement siga testimoni d’un d’ells.

Provocació d’estimuls i visionat d’imatges en un ambient fortament condicionat, per doblegar o condicionar la ment i la voluntat d’un individu… i també (perquè no?) d’un poble.

I ara podem situar-nos a la València dels anys 1970 i principis dels 1980… Manipulació mediàtica massiva (veure al respecte un post meu anterior: “Senyors de “Las Provincias”: l’hemeroteca és com el cotó, “no enganya”) exercida en un ambient polític i social fortament condicionat… Batalla de València… amb un sol objectiu no declarat, però què la perspectiva històrica ha fet ben evident: frenar l’embranzida del món valencianista i democràtic que estava produïnt-se al País Valencià des de les acaballes del franquisme i durant l’anomenada “Transició” política a la democràcia.

Aquesta embranzida, una mena de sinergia protagonitzada per forces tant liberal-democràtiques i europeistes com esquerranes i progressistes, intentava estimular una regeneració política, social i cultural en la societat valenciana (amb unes coordenades culturals i lingüístiques que conduïren progressivament a la normalització de la llengua i la cultura pròpies del País), i també es proposava assolir un autogovern digne de tal nom per al poble valencià.

Però l’objectiu de les forces espanyolistes i antivalencianistes (UCD, AP) era el d’imposar un model de “regionalismo bien entendido” que, eficaçment conduït, es barrejava amb un nativisme de tarannà xenòfob, en una catalanofòbia tancada i violenta…

Aquest objectiu, amb l’inestimable col.laboració d’influients mitjans de comunicació valencians, i en un ambient social fortament condicionat i ben cuinat des d’alguns despatxos polítics a tal efecte, va aconseguir bona part dels seus objectius… Com es va aconseguir amb el protagonista de la pel.lícula de Stanley Kubrick!

“La Paella mecànica”… està clar el per què, no?

 Patraix, València (L’Horta), a 28 de novembre de 2012.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent