Arturo S. Casamitjana, Barack Obama i l’efecte “Baker”.

Fa uns dies publicava en aquest bloc un apunt en el qual em feia ressò d’un personatge que podria resultar clau en el futur reconeixement de Catalunya per part d’EUA com un nou estat al món: Arturo Sarukhán Casamitjana.

Tal com assenyalava en aquell apunt, les declaracions que s’han anat sentint als Estats Units en els últims anys sobre el dret a decidir de Catalunya, tant des de diversos estaments del món de la política i del govern com per part dels mitjans de comunicació d’aquell país, han deixat clar un cert recolzament a la postura democràtica dels partidaris d’exercir aquest dret i un rebuig a la política antidemocràtica i immobilista del govern espanyol de Mariano Rajoy al respecte, sobretot quan es contrastaven les actituds del Regne Unit amb Escòcia amb el que estava succeint a l’estat espanyol.

Les pressions que el govern i la corona espanyoles havien estat exercint sobre la Casa Blanca per obtindre una declaració clara i contundent de Barack Obama al respecte són conegudes i notòries, i sempre havien acabat en fracàs.

És molt significatiu que tot el més que totes aquestes pressions han pogut arrencar en anys de la boca d’Obama han estat unes ambigües 3 paraules al respecte: “Espanya forta i unificada“. Una frase curta sense cap referència ni menció explícita de condemna cap a la posició del govern català i d’aquells que, segons l’argumentari del govern espanyol, volen trencar l’ordre constitucional de manera il·legal i trencar la unitat d’Espanya. Ni tampoc cap referència a l’aïllament internacional que patiria Catalunya si es declarara independent a través d’una DUI. Ben poc.

Unes manifestacions igual de ambigües que les que va realitzar Angela Merkel, obligada per Mariano Rajoy, quan va dir allò que “És molt important que es respecte la legalitat nacional i internacional“, sense esmentar-hi explícitament en cap moment a Catalunya, ni al seu president de govern ni sense concretar a quina legalitat s’estava referint. Fum de canyot, com diem els valencians.

Arturo Casamitjana, amic personal d’Obama i director d’un think tanks més importants i influents en el món de la política, a la Casa Blanca i en les relacions internacionals als EUA, com a bon ex-diplomàtic sempre s’havia caracteritzat per fer declaracions molt discretes i el.lusives respecte a la situació que viu Catalunya des de que el Dret a decidir i la independència es varen situar en un primer pla en la vida política i social catalana i espanyola. Els seus missatges (que expose en aquest apunt) a twitter, però, fent-se ressò de l’èxit de la manifestació de l’11 de setembre a la Meridiana de Barcelona, ​​deixen lloc a pocs dubtes sobre la seua posició. Un fet que aparentment a primera vista pot resultar banal però que podria resultar fonamental a l’hora del reconeixement de Catalunya com a nou estat del món per part de Barack Obama.

b1

b2

I no caldrà tampoc oblidar l’anomenat “efecte Baker”, allò que va esdevenir en la guerra dels Balcans quan James Baker, aleshores secretari d’estat d’EUA, va negar tota possibilitat de reconeixement internacional d’Eslovènia com a nou estat independent de Iugoslàvia. Però els fets consumats van fer que Eslovènia comptara finalment amb el reconeixement de les Nacions Unides, de nombrosos estats del tot el món i fins i tot d’EUA pocs mesos desprès de fer-se les declaracions de Baker.

Un antecedent històric que caldrà tindre molt present en el futur.

València, a 21 de setembre de 2015.

Rita Barberà i la seua sorprenent normalització lingüística a l’ajuntament de València.

Fa uns dies l’ajuntament de la ciutat València que presideix Joan Ribó va anunciar que anava a crear de manera imminent un Gabinet de Normalització Lingüística, entre altres coses per a dinamitzar l’ús del valencià i garantir el compliment del reglament municipal en qüestions com la senyalització dels carrers, els topònims o altres indicacions que s’han de fer en llengua pròpia.

La notícia, vista amb completa normalitat per tots els sectors progressistes i valencianistes de la societat valenciana, semblava que anava a resultar una vegada més una “carnassa” propiciatòria per a determinats i ben coneguts sectors polítics, socials i mediàtics del Cap i casal que, per contra, persegueixen fer veure interessadament a la opinió pública que aquest tipus de determinacions municipals no persegueixen una altra cosa més intentar eliminar l’ús del “espanyol” i imposar  “per decret” el monolingüisme valencià en línia amb el que succeeix, per exemple, a Catalunya.

No obstant això, aquests sectors, davant d’aquesta noticia i després d’haver afilat les seues urpes i haver tingut a punt tota l’artilleria dialèctica i mediàtica per descarregar-la sobre els que ells anomenen “aliats del separatisme català”, van haver de contenir-se en fer-se públic i notori una cosa que, realment, no deixa de ser sorprenent per a tothom, inclòs ells mateixos.

Perquè la reglamentació referida per a poder crear aquest Gabinet va resultar haver estat aprovada i refrendada l’any 1996, i ratificada el 2005, pel mateix govern municipal de Rita Barberà, aquella dona que va fer aquell memorable discurs en balensiá a l’inici de la Cridà fallera d’enguany, i que tots ben bé recordem.

Aquest reglament, que s’anomena “Reglament municipal sobre ús i normalització del valencià al municipi de València. Publicació en el B.O.P.:14.05.2005”, conté alguns punts que vists a hores d’ara ens poden resultar tan sorprenents com:

El present Reglament té per objecte genèric el desenvolupament i l’aplicació en l’àmbit  d’actuació municipal de l’Ajuntament de la Ciutat de València, allò que disposa l’article seté de l’Estatut d’Autonomia i la Llei de les Corts Valencianes 4/1983, d’Ús i Ensenyament del Valencià. 

– Establir el valencià com a llengua usual de l’Ajuntament de la Ciutat de València i la seua Administració Municipal, tot fixant el marc de les obligacions específiques que se’n deriven per als seus regidors i empleats públics.

El valencià és la llengua pròpia del municipi de València. Tots tenen el dret a conèixer-lo i a usar-lo oralment i per escrit, davant les instàncies públiques, amb plens efectes administratius i jurídics. I els funcionaris tenen l’obligació de conèixer-lo i usar-lo. 

El valencià, com a llengua pròpia de la Ciutat de València, ho és també de la seua Administració Local i de les entitats i institucions públiques dependents d’aquesta. 

– Tot el personal de l’Ajuntament de la Ciutat de València procurarà usar preferentment el valencià en les seues relacions de treball amb qualsevol/vulla funcionari/ària o empleat públic de l’Ajuntament, amb la resta d’administracions valencianes i en les sessions dels òrgans de govern i altres òrgans complementaris.

D’acord amb les normes d’ús del valencià de la Generalitat Valenciana, tots els acords que adopte l’Ajuntament de València es redactaran preferentment en valencià, tot tenint validesa i eficàcia jurídica oficial plenes. 

– En aquest sentit, les actes de les sessions de Ple o de qualsevol òrgan de l’Ajuntament es redactaran i traslladaran al Llibre d’Actes en valencià. 

– Les convocatòries a les sessions dels òrgans  de govern i dels altres òrgans, així com les comissions informatives, els ordres del dia, les actes i la resta d’escrits i documentació dirigida als/a les regidors/es o personal de l’Ajuntament es faran en valencià. 

– Els escrits i les comunicacions que hagen de tenir efectes fora del terme municipal de València, i dins l’àmbit geogràfic de la Comunitat Valenciana, seran redactats en valencià. 

– En les actuacions administratives d’ofici o a instància de part, les notificacions, comunicacions i qualsevol altra actuació que afecte als/a les ciutadans/es, es faran en valencià. 

– L’Ajuntament de la Ciutat de València podrà  requerir que els estudis, projectes i treballs anàlegs que encarregue a tercers li siguen lliurats en valencià. 

– Els registres administratius de l’Ajuntament seran en valencià. 

– Les màquines d’escriure, equips informàtics i tot el material adquirit per a ser emprat per l’Ajuntament s’haurà d’adaptar en la màxima mesura possible i ser útil per a l’ús preferencial del valencià. 

– Els llocs de treball que tinguen relació directa amb el públic hauran d’estar ocupats per personal que tinga coneixements suficients de valencià oral i escrit, per atendre amb normalitat la funció que els siga encomanada. Aquest coneixement es justificarà amb les corresponents certificacions oficials. 

– La producció editorial de l’Ajuntament es farà, com a norma general, en valencià.

– Es ratifica el costum centenari de proclamar els Bans en valencià. 

– Tots els topònims del terme municipal tenen com a forma oficial la valenciana, que és la tradicional, la històrica i la correcta. 

– Tots els noms de carrers, places, avingudes i, en general, qualsevulla denominació que servisca per a indicar un indret o espai determinat dins del territori municipal, així com la toponímia menor del terme municipal, tenen com a forma oficial la valenciana. 

– Els rètols, cartells i indicacions existents en els immobles, dependències i serveis municipals hauran d’estar escrits en valencià. 

– En les inscripcions o retolacions que identifiquen béns de propietat municipal, tant vehicles com immobles o utillatge en general, es procedirà de la mateixa manera. 

– Els rètols de la via pública destinats a informar els transeünts, l’elaboració dels quals siga competència municipal, seran redactats preferentment en valencià.

 

Aquest reglament lingüístic, que va ser promogut en el seu dia pel PSPV-PSOE des de l’oposició municipal, fou aprovat per unanimitat de tots els grups municipals, tant pel PP de Rita, que ja governava amb majoria absoluta en el moment de la votació, com per l’Unió Valenciana de Gonzalez Lizondo, soci de Rita Barberá en la primera legislatura (1991-1996), partit extremista blaver, defensor a ultrança de la secessió del valencià respecte del català. Increible però cert!

a2

Aquell acord va entrar definitivament en vigor el 2005, quan va ser publicat en el Butlletí Oficial de la Província, i no ha estat impugnat per ningú des d’aleshores. No cal dir que mai es va aplicar, però ara li ha arribat el moment.

Perquè per a exasperació dels mitjans més reaccionaris i antivalencianistes de l’aldea valenciana, el consistori municipal de València no farà una altra cosa més que fer complir firl per randa la normativa vigent de PP i d’UV. Una píndola que, sense dubtes, els resultarà difícil de digerir, però que no tindran més remei que de fer-ho amb el nas tapat i sense soroll mediàtic.

València, a 15 de setembre de 2015.

Existeix una porta oberta al reconeixement de Catalunya com a nou estat per part d’EUA?

Aquesta setmana un grup de representants de la Cambra de Representants dels Estats Units es va pronunciar a favor del dret a l’autodeterminació de Catalunya. Un fet amagat o menystingut pels mitjans de comunicació espanyols i pel propi ministre d’exteriors espanyol, Margallo, però d’una gran importància si ho analitzem des d’una perspectiva més global.

Aquests congressistes, que es van reunir amb el secretari d’Afers Exteriors català, Roger Albinyana, van dir que Espanya “no pot ignorar” la voluntat dels catalans. “No veig cap raó per què els catalans no puguin decidir si volen ser part d’Espanya o no”, va dir el legislador republicà de Califòrnia i president dels subcomitès d’Afers Exteriors de la cambra baixa nord-americana, Dana Rohrabacher. “Als Estats Units, creiem que els pobles tenen dret a l’autodeterminació. Seria millor que Espanya “donara l’opció als catalans de quedar-se voluntàriament al país en lloc de fer-los pensar que estan forçats a formar-ne part (…) Això crea ressentiment. I perjudica el sentiment d’unitat que un país necessita”, va dir.

b1

Els cinc congressistes nord-americans que van assistir a la reunió es van interessar pels futurs escenaris després de les eleccions de 27 de setembre i la posició que tindria una Catalunya independent en temes de seguretat i econòmics.

Però no és aquesta la  primera vegada que des de EUA se senten veus en favor del dret a decidir dels ciutadans de Catalunya.

Els grans mitjans de comunicació nord-americans, constituïts en un lobby de poder amb nombroses ramificacions dins de les cambres legislatives nord-americanes i del govern d’Obama, s’han decantat tradicionalment de manera ostensible en contra de la política aplicada per Rajoy sobre Catalunya. Així ho han expressat diaris tan influents com el New York Times, Los Angeles Times o The Washington Post, així com altres mitjans tan influents com el Harvard Political Review o el gegant de la informació econòmica nord-americana, Bloomberg, que va alertar Rajoy del greu error d’impedir el vot als catalans en un editorial d’octubre de 2014 que portava per títol “Primer Escòcia, ara Espanya”. O un parell de setmanes abans d’aquella data quan van titular un article “La corrupció a Espanya pot alliberar Catalunya”, on van dir coses com que “El governant Partit Popular s’ha revelat tant malaltissament corrupte que no té dret a dir a ningú què ha de fer”.

Però si, efectivament, l’entorn mediàtic nord-americà sembla decantat a favor de permetre que es deixe votar legalment al poble català, determinades pistes fan pensar que també l’entorn polític i personal més pròxim al president Obama sembla decantar-se per aquesta opció.

En juliol de 2014 l’ambaixador dels Estats Units a Espanya, James Costos, va desdramatitzar la possibilitat que Catalunya siga independent, des d’un punt de vista econòmic, quan va assegurar que si això passara, les empreses nord-americanes s’adaptarien a la nova situació, i va afegir que tant els empresaris com el govern estan “mirant amb interès” el procés sobiranista que està esdevenint a Catalunya.

Un escenari absolutament demonitzat pel govern de Rajoy, però que l’ambaixador nord-americà va contemplar amb normalitat i reflexionar amb previsió. Una cosa que al govern espanyol no va agradar gens, i que va obligar a l’ambaixador nord-americà a matisar les seues declaracions a les poques hores d’haver fet, però deixant en tot moment clar que aquest “és un assumpte intern espanyol”, tal i com ja s’havia manifestat l’entorn d’Obama en ocasions anteriors.

Però en l’entorn personal d’Obama hi ha una persona, molt poderosa per la seua posició i la seua ascendència, que pot estar influint decisivament en el president nord-americà a l’hora de posicionar-se en relació al tema de Catalunya. Aquesta persona té un cognom català, parla català i sembla tindre un pensament favorable, no només cap al dret a decidir del poble català, sinó també cap a la pròpia independència de Catalunya. El seu nom és Arturo Sarukhán Casamitjana, i és un diplomàtic mexicà nascut el 1964, amic personal de Barack Obama i responsable d’un dels think-tanks més influents a la Casa Blanca, el Grup Podesta.

Arturo S. Casamitjana va ser ambaixador de Mèxic a EUA. Per a la Casa Blanca, les ambaixades dels seus dos països veïns a nord i a sud, Canadà i Mèxic, són extraordinàriament importants per la intensitat de les relacions de tot tipus que manté amb ells, tal i com per exemple el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN), subscrit entre els tres governs per crear una zona de lliure comerç en la seua regió.

El perquè d’aquest cognom i del seu posicionament respecte al tema de la indepèndencia de Catalunya, ens els donen el seus antecedents familiars. Els seus avis van ser exiliats de la Guerra Civil espanyola, i eren militants d’Esquerra Republicana de Catalunya. Van formar part dels 4.000 refugiats que el govern mexicà de Lázaro Cárdenas va acollir a través del Servei d’evacuació de Refugiats Espanyols.

Sóc mexicà, però estic orgullós de les meves arrels“, va dir Arturo Sarukhán Casamitjana en una entrevista que li va fer l’AVUI fa un temps. Ací va dir també que encara recordava el gust de les ensaïmades i de les coques que va tastar a Barcelona quan tot just tenia quatre anys, que va ser la primera volta que va trepitjar terra catalana, la llar dels seus iaios materns.

Arturo parla català amb tota naturalitat. “L’avi va ser sempre molt hermètic. Tenia clar que Mèxic era el seu nou país, però va mantenir les arrels i és el responsable que jo, avui, parli i escrigui en català. De la guerra, però, no en volia parlar“, explicava l’Arturo a l’AVUI. Es diu fan del Barça i te una filla a la que ha posat un nom tan català com Laia.

El cosi d’Arturo es Josep Andreu, de Montblanc i diputat d’ERC a Madrid, membre d’una nissaga de polítics tarragonins que s’ha estès a l’altra banda de l’Atlàntic gràcies a l’Arturo.

Un besoncle seu, ja mort, va fundar ERC el 1931 i, amb la democràcia, es va passar al PSOE i va ser-ne diputat i senador al Parlament espanyol.

El pare de Josep Andreu, Carles Andreu, va ocupar un escó al Senat per CiU.

Josep i Arturo van fer una excursió junts pel Priorat fa uns anys, en el 2005, on estan les seues arrels. “No podia ser que no conegués el Priorat“, va dir l’Arturo a l’AVUI.

Josep Andreu va dir a l’AVUI que “a casa dels Casamitjana, a Mèxic, la llengua vehicular és el català“, i remarcava que l’Artur -es resistia a dir-li Arturo- el parlava molt bé.

L’extraordinària influència que Arturo Sarukhán Casamitjana té en les esferes econòmiques i diplomàtiques nord-americanes a través del Grup Podesta, i la seua relació personal amb el mateix president d’EUA, son elements de gran importància a l’hora d’analitzar el posicionament personal de Obama en el assumpte català.

b12

Podria ser Casamitjana una porta oberta que té Catalunya al Congrés nordamericà per a ser reconeguda pel govern d’Obama com a nou estat en cas de què una majoria independentista guanyara les properes eleccions del 27-S? Potser no massa lluny pugam assabentar-nos-en.

València, a 10 de setembre de 2015.

L’evidència d’una Espanya en fallida sense Catalunya.

“És la economia, estúpid!”. Alguns periodistes i experts en màrqueting polític nord-americans van dir que aquesta frase pronunciada pel ex-president d’EUA Bill Clinton en un debat electoral televisiu amb G.Bush pare, li va valdré per guanyar unes eleccions presidencials.

a2

Algú hauria de dir aquesta frase també a Espanya quan en qualsevol fòrum polític o mediàtic es discuteix sobre les conseqüències que s’en derivarien en l’hipotètic cas que en les eleccions del pròxim 27-S les dues llistes independentistes que s’hi presenten obtingueren una majoria i el procés independentista a Catalunya avançara imparablement cap a la seua plena realització.

Però ningú ho diu. Almenys fins als últims dies. Potser perquè ningú no s’atrevia a dir-lo obertament i en públic. Perquè no és només la unitat d’Espanya el que podria estar en joc en aquestes eleccions que l’establishment espanyol segueix entestat a qualificar només d’autonòmiques. És la seua economia global el que es juga en aquest envit. És a dir, ni més ni menys que la seua pròpia supervivència econòmica, la seua viabilitat com a estat. Cosa molt més important que la seua pròpia unitat. No es pot parlar d’unitat d’alguna cosa que senzillament pot fins i tot deixar d’existir, almenys en els termes en què la coneixem ara.

En abril de 2013 Matthew Francis Parris, periodista anglès i antic polític del partit conservador del Parlament britànic, escrivia sobre Catalunya en la seua columna setmanal del prestigiós diari The Times.

En el seu article “Catalonia is a bigger Timebomb than Cyprus” afirmava en parlar del proposat referèndum per la independència que el seu resultat podria representar per al projecte europeu una bomba de rellotgeria més gran que la fallida de Xipre, i deia textualment que “…el mal que el separatisme català pot fer al que quedaria d’Espanya és alhora un argument contra el separatisme i una potencial arma letal en mans dels separatistes“.

El periodista de The Times estenia el problema molt més enllà de l’economia espanyola, que patiria un impacte de tal magnitud que la portaria a la seua completa desestabilització durant molt de temps. I que també afectaria a països com Portugal, país endeutat amb la banca madrilenya, així com els països del nord d’Europa, sobretot Alemanya i França, amb els que els bancs espanyols es troben fortament endeutats. Al seu parar això obriria a la Comunitat europea un nou front d’incertesa financera, molt més devastador del que va succeir amb Xipre en març del 2013, segons Parris.

Fa uns mesos una anàlisi feta pels economistes Ben Silis i Esteban Duarte a Bloomberg, una de les companyies d’assessorament financer més influents del món, recollia les opinions de dos experts financers de Frankfurt i de la City de Londres, on es deia literalment que “La ruptura d’Espanya perjudicaria greument la sostenibilitat del seu deute. Si els separatistes tenen èxit, el risc de default augmentaria considerablement“. Els seus pronòstics disparaven la prima de risc espanyola fins a 500 punts bàsics, a nivells similars als que va tindre Espanya quan estigué a la vora del rescat financer.

Les xifres fredes i objectives avalen plenament aquesta hipòtesi.

Catalunya representa actualment un 19% del PIB espanyol, uns ingressos per a l’estat per balança fiscal positiva d’entre 8 i 15 milions d’euros anuals (depenent del càlcul utilitzat), un 26% de les seues exportacions a l’estranger i rep un 26% del seu turisme (una font de riquesa d’altíssim impacte en l’economia espanyola). Per la frontera de la Jonquera ixen a Europa més del 70% de les exportacions espanyoles per terra, tot un problema per a les mercaderies espanyoles en cas de topar-se amb duanes en la seua eixida cap al continent.

Algú s’imagina el cataclisme econòmic que suposaria per a Alemanya si el lander de Baviera s’independitzara, una regió on es concentra un dels teixits industrials més potents i exportadors del país? Baviera representa un 17.7% del PIB de Alemanya. Catalunya encara més per a Espanya, un 19%.

O el que suposaria per a l’economia de la UE, la primera potència econòmica del món, que França abandonara l’eurozona? França representa un 16% del PIB europeu. Catalunya el 19% per a Espanya. O que dos països com Itàlia i Espanya, la quarta i la cinquena economies, respectivament, ho feren també alhora? La suma d’ambdues economies suposa el 17% del total europeu, menys que el pes en riquesa que representa Catalunya per a Espanya.

Així doncs, podem suposar que sota totes aquestes crides que escoltem a un patrioterisme ultramuntà què apel·la a un sentiment de cor, en realitat oculta la por que tenen les elits polítiques i financeres dirigents de l’Estat espanyol a les conseqüències econòmiques i, per tant, a la més que probable fallida financera que esdevindria de la indepèndencia de Catalunya.

El capitalisme extractiu castís espanyol, representat en bona mesura per les famílies tradicionals de l’oligarquia empresarial i financera que formen part de l’accionariat i dels consells d’administració de les grans empreses de l’IBEX-35, què viuen en bona part dels decrets del BOE i de la inversió de borsa, es fonamenta històricament en factors com ara l’existència de monopolis estatals, en la pràctica per part dels successius governs espanyols d’un capitalisme subvencionat que afavoreix els seus interessos financers i en la massiva transferència de diners públics a l’esfera privada, en concret als seus contes de resultats.

Determinats territoris perifèrics que han desenvolupat històricament economies de concepció clarament diferenciada a la d’aquest capitalisme financer, extractiu i subvencionat, han estat en bona part els sostenidors del sistema financer espanyol. I el principal d’aquests territoris és Catalunya.

Per això les classes dirigents espanyoles saben que l’actual sistema econòmic i financer espanyol, basat en bona part en pràctiques parasitàries d’extracció de riquesa de determinats territoris i de transferència a uns altres, literalment s’enfonsaria si Catalunya deixara de ser part d’Espanya.

Espanya es juga, ni més ni menys, la seua supervivència i la seua viabilitat com a país i com a referència al sud del continent europeu.

L’”Una-grande-y-libre” deixaria així de ser per sempre “una”, de ser tan gran i mai ha estat lliure. Un miratge.

Les raneres de la bèstia amenaçada poden ser molt perilloses. Ja ho estem comprobant en el allau d’amenaces que estem escoltant dia sí dia també en boca de polítics i de periodistes en els mitjans de comunicació.

Però açò ni tan sols ha començat encara. Si el 27-S una majoria del poble català es pronuncia en favor d’iniciar el procés d’independència, els esdeveniments podrien precipitar-se i es fa difícil predir quin seria el límit, fins a on pot arribar la bèstia ferida.

Seria el moment en què els catalans tindrien que mostrar obertament, però sobretot fermament al món, que volen passar de tindre un “desig” a tindre una “voluntat”. La voluntat decidida d’esdevenir un poble lliure i de viure en un nou estat en el món.

València, a 8 de setembre de 2015.