Crònica de la veritable presa de Ximo Puig ahir com a nou President als carrers de València.

He de confessar que mai havia vist una cosa com la que vaig veure ahir als carrers de València. Va ser durant la presa de Ximo Puig com a nou President de la Generalitat Valenciana, en el recorregut que discorre entre les Corts i el Palau de la Generalitat.

Portes obertes de bat a bat per a què la ciutadania entrara lliurement als palaus de les Corts i de la Generalitat. Unes portes que el PP havia tancat al poble fins ara amb pany i clau.

Ahir hi havia milers de persones en el recorregut que Ximo Puig i Mónica Oltra van fer entre el Palau de Benicarló i la Generalitat. Un recorregut que habitualment no costa de fer més enllà de tres o quatre minuts a peu, ahir va costar de fer quasi una hora. Milers d’abraçades, petons, somriures, paraules d’emoció i de llàgrimes, sobretot de gent major que portava molts anys esperant que arribara aquest moment. I també molta esperança en un canvi que el País Valencià esperava de manera pacient però també molt desesperada durant dues dècades.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

Ahir, als carrers, on abans els ciutadans sentien desdeny i menyspreu per part d’uns polítics acostumats a la prepotència, la gent vam veure proximitat, diàleg, empatia i contacte, molt de contacte humà. I vam entrar a la nova residència del President de la Generalitat, no davant ni darrere, sinó al seu costat. I amb ell la nova vicepresidenta Mónica Oltra i bastants dels 55 diputats de les tres formacions polítiques que van formalitzat el Pacte del Botànic. Un pacte que dibuixa el País què volem.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

I mentrestant fora del Palau, en la plaça Manises, tot un referent de la música popular valenciana, Pep Gimeno “Botifarra”, un artista fins ara proscrit per part del PPCV pel seu compromís amb la terra i la llengua dels valencians, delectava a la nombrosa gent que allà es trobava donant un concert de benvinguda al nou govern.

El recital es va tancar amb una abraçava a Mònica i a Ximo Puig en un gest d’evident complicitat de Pep amb els que van a ser els dos actors principals del nou govern valencià. Un gest que esdevenia tot un símbol de retrobament de la normalitat, de la música feta per valencians i en valencià que tant odiaven els ja anteriors inquilins del Palau de la, ara sí, nostra Generalitat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

El desembarcament de gent de Madrid a l’acte també va ser notable.El ministre Margallo, Jose Luis Rodriguez Zapatero, Pedro Sanchez, Ángel Gabilondo, Cesar Luena, …. A banda de tindre que estar presentes en el rigorós protocol, supose que tambe varen baixar de la capital de la metròpoli, quilòmetre zero, per donar-se un passeig per la perifèria, en aquesta cas per la seua colònia a llevant per intentar traure algun rèdit polític dels aires de canvi que es respiren per ací.

Alguns crits de nostàlgics de “President, president” a Rodriguez Zapatero, i Pedro Sanchez a lluir el seu palmito: desenes de mans estrenyades, de petons, d’abraçades i de selfies, sobretot de públic majoritàriament femení. El secretari general del PSOE ahir semblava més ser un actor famós de Hollywood que un polític de Madrid, encara que molt a sovint resulta impossible discernir el teatre i la sobreactuació de la política de saló i de màrqueting que solen practicar aquests actors polítics, o polítics actors, tant s’hi val a dir.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

La conclusió de la jornada d’ahir és que és evident que les formes de fer política, d’actuar i d’interaccionar amb la ciutadania dels nous governants han capgirat 180º. La gent ho ha percebut i ho agraeix moltíssim després de tants anys de tirania i de prepotència d’uns polítics que vivien en una bombolla allunyats de la realitat dels carrers i dels problemes de l’immensa part de la gent.

Però ara, a partir de demà, comença una nova cursa. Un nou camí cap a un nou País. Serà ja el moment de passar de les formes i les paraules al fons i els fets, a les polítiques de veritat, a les que han d’arribar a la gent.  I això serà el que tots nosaltres haurem de valorar amb exigència i sentit crític als nous polítics que van a dirigir aquesta nau de 5 milions de persones que és el nostre País, el País Valencià.

Hem esperat massa en el passat. I ara esperem molt del futur.

Totes les fotografia de l’apunt van ser realitzades amb la meua càmera.

València, a 28 de juny de 2015.

Valencians al Principat. Una altra realitat nacional comuna.

Molt a sovint, quan es parla de les relacions existents entre el País Valencià i el Principat, sempre es fa exclusivament en termes d’història, de llengua i de cultura.

Més recentment, i gràcies a les aportacions d’alguns investigadors de la Universitat, tal com el professor de geografia urbana de la Universitat de València Josep Vicent Boira i d’altres, de les intenses relacions econòmiques mútues que ambdós territoris han tingut al llarg de molts anys, des de fa més d’un segle, però que han estat especialment accentuades en les darreres dues dècades.

Però un estudi del sociòleg Andreu Domingo i de l’historiador valencià Kenneth Pitarch del Centre d’Estudis Democràfics, un centre de recerca de les estructures i les dinàmiques poblacionals creat al 1984 per un conveni entre la Generalitat de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona, ha fet palesa una altra realitat nacional afegida: l’intens moviment migratori de valencians cap al Principat que ha existit durant tot el segle XX i en el que portem de segle XXI.

L’estudi dels professors Domingo i Pitarch, anomenat “Un segle de migracions valencianes a Catalunya. Població valenciana i la seva descendència a Catalunya” assenyala que, comparada amb les migracions rebudes d’altres indrets de l’estat espanyol, la valenciana va ser la més important ara fa un segle, a principis del XX, i ara un segle desprès, a principis del XXI, torna a ser la més nombrosa de l’Estat. Una migració interior que no ha fet cap soroll precisament per no haver necessitat d’integració cultural ni lingüística.

Aquella primera onada de valencians de principis del XX, un 30 per cent dels empadronats a Catalunya nascuts a fora, eren en la seua majoria persones grans, més homes que dones, amb nivells d’instrucció més baixos. Era una immigració de treballadors del camp que venien a treballar a les fàbriques, però també una immigració de gent instruïda que va entrar directament en contacte amb la seua classe social a Catalunya.

I l’última onada de valencians del XXI també és significativa, però té un altre caire molt diferent del de fa un segle.

A hores d’ara no són treballadors del camp ni obrers industrials. Durant el període 1988-2013 es varen registrar 41.855 moviments de persones nascudes al País Valencià cap al Principat Catalunya, l’emigració més nombrosa respecte a d’altres comunitats autònomes. Són professionals que van a treballar, sobretot a l’ensenyament i a la sanitat. i que estan concentrats en els sectors de directius, professionals liberals, mestres d’institut i professionals de la sanitat. Ara hi ha més dones que homes, perquè hi ha més universitàries que universitaris, i hi ha un factor fonamental que fa clarament palesa la cohesió nacional territorial: el desenvolupament de la seua activitat està lligada amb el coneixement de la llengua comuna, el català.

Història, llengua, cultura, economia. I ara també un intens i ben nombrós flux humà territorial. Cinc elements que conformen una indiscutible unitat nacional entre els nostres territoris.

València, a 25 de juny de 2015.

N’hi ha por a una Grècia fora de l’euro?

Diuen alguns malpensats que hi ha un temor ocult, una por irrefrenable que recorre les institucions polítiques i financeres europees sobre Grècia, un temor que manté als líders europeus desperts per les nits a Brussel·les i als banquers donant voltes en els seus llits sense poder agafar el son. Quina és aquesta por?

La raó no és que Grècia puga eixir de l’euro, ni que els ciutadans grecs estiguen patint en les seues carns les conseqüències d’unes mesures econòmiques imposades des de Berlin i Brussel·les que els estan ofegant i espentant a la desesperació total. No, no és res d’això. Sembla que aquest temor ve del fet que una Grècia expulsada i fora de l’euro puga tornar al creixement i, desprès d’uns anys, a ser un país prosper. I que l’efecte contagi puga fer que altres països seguisquen el seu exemple.

Si peguem una ullada al gràfic de l’apunt, podem veure com en el passat Grècia creixia el doble amb la dracma que amb l’euro. El doble. I no era l’únic. Perquè Itàlia, Espanya i Portugal tenien comportaments semblants. El seu creixement econòmic allà pels anys 1980 i 1990, quan tenien les seues pròpies monedes, la lira, la pesseta i l’escut, superava amb escreix l’obtingut amb l’euro dominat per Alemanya.

Ho podem veure en el gràfic que n’hi ha a continuació de creixement mitjà del PIB real per persona i any.

 

Aquest gràfic mostra amb claredat com el fet de tindre el control de la teua pròpia moneda nacional i la teua pròpia política monetària, funciona bé quan tens el teu propi govern i la teua pròpia sobirania nacional.

Les dades del gràfic provenen de la mateixa base de dades del Fons Monetari Internacional, i mostren el creixement econòmic real en quatre monedes del sud d’Europa abans de l’euro, des de 1980 a 1998, i en el període transcorregut des de què la moneda única es va llançar a principis de 1999. Per descomptat, hi ha altres factors que estan involucrats, no és només l’euro.

D’altra banda, la moneda única europea es va vendre com un projecte màgic que transformaria les fortunes econòmiques de tots els ciutadans.

S’ens va dir que renunciarem a la nostra sobirania i independència a canvi d’enormes beneficis econòmics. Però en canvi, el que va fer l’euro és “financiaritzar” les nostres economies, inundant-les amb tones de diners barats i creant esquemes piramidals gegants que ara s’han ensorrat.

Als pobles d’Europa se’ls va dir que l’euro portaria estabilitat. No en té.

Se’ls va dir que portaria prosperitat. Però no la tenim.

Se’ls va dir que portaria creixement. No ho tenen.

¿Són potser els grecs una colla de ganduls, tal com els agrada afirmar a molts polítics i financers de Brussel·les?

Dues dades sobre això: abans d’entrar en l’euro, els grecs van aconseguir un creixement real del 4% a l’any i una taxa d’atur mitjana del 7,7%. Des de què van acceptar la mortal i gèlida abraçada de Brussel·les, Frankfurt i Berlín, Grècia ha aconseguit un creixement del 2% anual i una taxa mitjana d’atur del 14%. En altres paraules, Grècia sota l’euro ha tingut  la meitat del creixement que tenia abans, i el doble d’atur que amb el dracma.

Islàndia, com bé sabem tots, va passar per una gran crisi financera en 2007-2009, igual que Grècia. Però la diferència es que Islàndia és un país sobirà amb la seua pròpia moneda. La corona islandesa es va desplomar davant l’euro, i això va ajudar al país a tornar a alçar-se, amb una moneda molt barata. Això és el que s’aconsegueix quan es té una moneda pròpia.

És molt evident que els països que es van incorporar a l’euro han perdut tota la sobirania fiscal i han vist baixar espectacularment el seu creixement. Per què el primer ministre de Grècia ha de demanar permís a la cancellera alemanya abans de canviar la seua política nacional de pensions? O per què ha d’acceptar el que diuen els creditors sobre que té massa estudiants de postgrau?

A hores d’ara als grecs els estan advertint, un cop més, sobre la fatalitat, la decadència i el desastre que patiran si s’en van de la zona euro i tornen al dracma. Però la realitat es que aqueixa mateixa fatalitat, decadència i desastre és el que han obtingut desprès de romandre els últims vuit anys sota els dictats de l’euro.

València, a 24 de juny de 2015.

La història oculta de Grècia i el deute condonat a Alemanya.

El quadre del món que es presenta a la gent no té la més mínima relació amb la realitat, ja que la veritat sobre cada assumpte queda enterrada sota muntanyes de mentides“.

Aquesta frase del lingüista i activista nord-americà Noam Chomsky descriu a la perfecció la instrumentalització que el poder polític i corporatiu realitzen dels grans mitjans de comunicació. Uns mitjans que sistemàticament amaguen, menteixen i tergiversen una realitat modelada al servei de les elits corporatives i financeres, que s’han apoderat del titellaire polític per preservar els seus interessos i privilegis dins de l’economia globalitzada i de lliure mercat en la que l’immensa majoria de ciutadans intentem (sobre)viure.

Un exemple paradigmàtic de tot això, i de rabiosa actualitat per tot el que està succeint durant les darreres setmanes, és el cas de Grècia i de l’impagament del seu Deute.

Fa unes setmanes escrivia un apunt en aquest bloc en què denunciava la campanya de mentides i desqualificacions infundades que està patint el govern grec i l’assumpte del seu Deute. En ell destacava nou grans fal·làcies, ocultacions i mitges veritats que no han parat de repetir-se com un mantra en molts mitjans polítics i mediàtics europeus.

De totes elles, m’agradaria ara fer èmfasi en aquest apunt només sobre una en especial, molt reveladora pel què s’està dient des dels centres financers però sobretot des d’Alemanya, sobre l’exigència de pagament a Grècia del seu deute, ara en poder dels estats europeus i dels organismes financers internacionals, què ascendeix a la xifra d’US $ 270.000 milions.

I per fer-ho voldria remuntar-me primer a un data molt concreta. La del 3 d’octubre de 2010.

Aquell dia Alemanya commemorava el 20è. aniversari de la seua reunificació. Però hi havia una altra cosa que el govern alemany també celebrava, i en aquest cas en el més complet dels silencis polítics i mediàtics: aqueix dia el país liquidava l’enorme obligació que havia adquirit pels desastres econòmics, polítics i socials causats pel règim nazi. Un deute que havia demorat en pagar més de 50 anys.

Hem creat un grup de treball per revisar els arxius històrics i determinar quant Alemanya li deu a Grècia per reparacions de les atrocitats nazis durant la Segona Guerra Mundial“. Aquesta frase la va pronunciar fa uns mesos el ministre de Finances grec Yanis Varoufakis, poc després que Syriza guanyarà les eleccions al seu país. Les reaccions internacionals a aquestes declaracions van ser d’allò més diverses: des de qui les van recolzar, fins a qui van desestimar el reclam qualificant-lo com una retòrica populista i buida.

Però la veritat és que els grecs van posar sobre la taula uns fets que interessadament havien estat “oblidats”, o millor dit ocultats, per ser el perjudicat d’aquest assumpte el país que era. Ni més ni menys que la totpoderosa Alemanya, motor econòmic i industrial de la Unió Europea, però sobretot el seu major finançador i prestatari de capital.

I per a adonar-se d’això no cal més que llegir les declaracions que va fer a BBC Món l’analista econòmic de l’Institut Peterson de Washington Jacob Funk Kirkegaard: “Ningú a Europa toca aquests temes amb Alemanya. Em sembla un moviment poc intel·ligent per part del govern grec“. Més clar aigua …

La pregunta clau és: ha de tornar realment Alemanya a Grècia aquests diners?

Per respondre-la, caldria tornar primer a l’any 1941.

Durant els tres anys que va durar l’ocupació nazi a Grècia (1941-1944) es van registrar atrocitats que, segons algunes estimacions, van deixar com a resultat més de 300.000 morts, la infraestructura del país arrasada i la indústria en fallida.

A més, en 1942, d’acord amb el govern d’Atenes, Alemanya va forçar al Banc Central grec a prestar-li una considerable suma de diners per finançar l’estada de les seues tropes durant el temps que hi van romandre a Grècia. Es a dir, Grècia es va pagar de la seua butxaca la seua ocupació per part dels nazis. Per a l’economista francès Jacques Delpla, que va estudiar en profunditat aquesta part de la història, el deute que Alemanya va contraure amb Grècia arran de la seua ocupació tenia una xifra concreta: US $ 580.000 milions.

El govern grec, però, no hi va anar tan lluny. El 2013, després d’un estudi que va quedar consignat en un document de 721 pàgines, va xifrar el deute en menys de la tercera part d’aqueixa quantitat: US $ 184.000 milions.

Però açò no és tot. Perquè hi ha un fet fonamental que és clau per entendre aquesta història en tota la seua globalitat: l’Acord de Londres de 1953.

Aquell any, la llavors Alemanya Federal es va reunir a Londres amb els 25 països (inclòs Grècia) que operaven com els seus creditors després de la finalització de la II Guerra Mundial, per tal d’alleujar l’enorme deute que no deixava tirar endavant la seua reconstrucció i recuperació econòmica. Finalment, el 8 d’agost de 1953, després d’un procés de sis mesos, Alemanya Federal va aconseguir que es condonarà la meitat d’aquest deute i va acordar un pla de pagaments que va finalitzar el 3 d’octubre de 2010, la data que he esmentat a l’inici d’aquest apunt.

Aquell Acord de Londres sobre el Deute d’Alemanya és un (interessadament) desconegut exemple de reestructuració moderna de deute sobirà, cosa molt sorprenent si es considera la seua eficàcia a l’hora de recuperar la sostenibilitat del deute alemany (occidental).

Poques reestructuracions de deute sobirà han permès de forma tan clara com la de 1953 el que es fera una transició des d’un estat amb un endeutament crític, fins a una situació en què el deute ja no és un obstacle per al seu desenvolupament econòmic i social. Aquest acord és encara avui un dels millors exemples històrics del què és raonable i sostenible i del què pot arribar a ser la resolució d’un deute si hi ha voluntat política. Cosa que ara, i precisament Alemanya, no vol que passe amb Grècia.

El contrast entre el tracte històric donat a Alemanya i el tracte donat avui a Grècia no pot ser més obvi. Alemanya, com hem vist, es va beneficiar d’una condonació de gran abast com a resultat de la qual la seua economia va créixer de forma ràpida i sostenible. Grècia, en canvi, està sent forçada a “consolidar-se” a si mateixa al llarg d’una recessió extremadament dolorosa i destructiva que sacseja la societat fins als seus mateixos fonaments. I més considerant que un d’aquests generosos (per a Alemanya) creditors va ser precisament Grècia.

El que es pretén fer ara amb Grècia, a més a més, contravé totes les Cartes europees de drets humans i ciutadans, donada la situació d’extrema de pobresa que pateixen nombrosos col·lectius de la seua població. Però el que s’ha demostrat es que aquestes Cartes han esdevingut  paper mullat quan els interessos financers es sobreposen als drets més elementals dels ciutadans.

Al remat, una història que mostra com els polítics i els mitjans de comunicació d’UE esdevenen titelles al servei dels grans grups bancaris i financers europeus, que no dubten en manipular de manera interessada realitats i amagar fets històrics passats que podrien servir de referència per actuacions presents.

València, a 22 de juny de 2015.

Compromís i la batalla de València 3.0

Les passades eleccions del 24-M van suposar la fi d’un llarg i penós cicle polític a la Generalitat Valenciana i a una majoria d’ajuntaments valencians. Alhora que l’inici d’un canvi que, per la seua magnitud i la seua extensió, tant qualitativa com quantitativa, s’endevina com imparable i potser definitiu.

Un canvi que, malgrat haver sorprès a molts, altres molts ja ho havien advertit als carrers, a les mobilitzacions ciutadanes i a les manifestacions. Per la llengua, per l’escola valenciana, pel tancament de RTVV, pel final de les emissions de TV3, contra la corrupció, contra la destrucció del Cabanyal, en suport a les víctimes del metro, etc…

Nombroses organitzacions cíviques i culturals com Escola Valenciana, Acció Cultural, El Micalet, Ca Revolta, Salvem el Cabanyal, Salvem el Xúquer, els col·lectius en defensa de l’horta i tants altres més eren el símptoma visible d’aquest canvi que a poc a poc s’anava forjant de manera subterrània però imparable al País València. Tot i malgrat haver sigut sistemàticament invisibilitzat pel poder i pels seus mitjans afins.

El 24-M, per fi aquest extens i actiu moviment cívic i ciutadà va eixir de l’armari per omplir les urnes d’esperança i d’il·lusió per un nou País València. L’indiscutible protagonista polític d’aquest canvi sorgit de les urnes va ser un: la coalició Compromís.

A la caiguda en barrina del Partit Popular, s’hi van sumar el pitjor resultat històric del PSPV-PSOE, la desaparició institucional de EUPV-Acord ciutadà a la Generalitat Valenciana i en alguns ajuntaments tan emblemàtics com el de València, i l’arribada d’un Podem i de la seua marca blanca al Cap i casal, València en comú, amb uns resultats bastant per sota del que aquest partit i les seues plataformes ciutadanes havien aconseguit en altres comunitats i ajuntaments de la resta de l’Estat espanyol.

Des del moment en què es van començar a conèixer els extraordinaris resultats electorals que havia obtingut Compromís, i el presumible important poder polític que anava a acaparar en nombrosos ajuntaments valencians i, fins i tot, en la mateixa Generalitat Valenciana, totes les alarmes rojes de la caverna política i mediàtica valenciana i espanyola es van disparar.

Perquè el fet que Compromís poguera governar o influir en el govern de molts ajuntaments s’anava a convertir en un problema important, però el fet que poguera arribar a governar la pròpia Generalitat Valenciana traspassava ja les fronteres de tot l’imaginable i permissible.

És per això que una versió 3.0 de l’antiga batalla de València anys 1970-80 es va començar a preparar a corre-cuita per a intentar difondre el missatge als quatre vents que el canvi radical de polítiques socials que s’augurava amb els governs de Compromís anava aparellat a una veritable invasió de catalanisme radical provinent del nord de l’Ebre.

Compromís havia esdevingut així un cavall de troya per als valencians (“els valencians no saben a qui han votat”, es repetia una i altra volta en alguns mitjans de comunicació). Perquè el seu veritable objectiu final no era un altre més que el de catalanitzar les escoles i la societat valenciana, annexionar la “Comunitat” valenciana a Catalunya i separar l’entelèquia dels Països Catalans de la nació espanyola.

Així, les declaracions polítiques i la guerra bruta mediàtica llançada des de la renovada estructura del búnquer barraketa de València, i des de la brunete política i mediàtica madrilenya no es van fer esperar. Las Provincias, l’ABC, La Razón, La Gaceta, El Mundo, Libertad Digital, Intereconomía, etc… van mostrar una sorprenent unanimitat en els seus titulars per qualificar Compromís, dia sí dia també, no bàsicament com una organització rupturista en els temes socials, sinó com un partit radical catalanista i separatista, antivalencià i antiespanyol, què amb l’estelada com a penó aspirava a convertir el País València en part de Catalunya o dels Països Catalans. Compromís s’havia incorporat així, de ple dret, a l’eix del mal, junt a ERC i a Bildu, formant amb ells un front antiespanyol que pretenia destruir Espanya.

Entre moltes altres, el diari ABC va dedicar una portada a Joan Ribó, a qui va qualificar com el futur alcalde de València “comunista i català”. I la pròpia candidata de Ciutadans a la Generalitat, Carolina Punset, va declarar en diversos mitjans de comunicació que el seu objectiu era impedir que Compromís governara la Generlalitat perquè era un partit “catalanista que adoctrinava i que promovia l’odi a Espanya“.

a2

La profecia que va fer Alberto Fabra fa ara un any al campus de la FAES en Guadarrama s’havia fet realitat. Aquell dia, assegut al costat del mateix José María Aznar, Fabra va descriure la situació al País Valencià de pre-apocalíptica, què amenaçava l’estabilitat política i social, no només de la “Comunitat” Valenciana i d’Espanya, sinó també d’Europa. I tot degut al fet que l’expansionisme català volia apoderar-se de València i també de les Illes Balears, amb la col·laboració d’un “demoníac” tripartit alehores format per PSPV, EUPV i Compromís.

Fabra advertia llavors que l’infrafinançament crònic que patia la “Comunitat” havia esdevingut el germen d’una protesta social molt estesa que estava sent capitalitzada pel tripartit catalanista per guanyar adeptes i voluntats. Una conspiració en tota regla contra la qual ell, Alberto Fabra I de Valensia, s’oferia com a guardià i sentinella a la frontera del Sénia, a canvi que el govern de Rajoy resolguera d’una volta i per totes el problema del finançament valencià que amenaçava amb crear un monstre catalanista que acabaria per trencar Espanya i Europa.

Ningú pot negar que dos dels elements que integren la coalició Compromís apunten en els seus estatuts cap a la independència del País València. Estat València, un partit republicà i d’esquerres adherit a Compromís des de març de 2013, aspira a la plena sobirania del poble valencià, si bé s’oposa al concepte dels Països Catalans, encara que reconeix obertament la unitat de la llengua catalana.

Per la seua banda el Bloc recull textualment en els seus estatuts com a un des seus objectius “L’assoliment de la plena sobirania  nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant una Constitució valenciana que contemple la possibilitat d’una associació política amb els països amb el quals compartim una mateixa llengua, cultura i història“.

Però més enllà de tot això ficat en papers, Compromís, tant en campanya electoral com en tota la seua trajectòria política recent, ha evitat sempre manifestar-se públicament sobre els vincles que ens uneixen a Catalunya, manifestant un nacionalisme valencianista de caire catalanista mes bé moderat, poregós podriem dir-ne més acuradament, estratègia en bona part impulsada pel seu principal i més conegut cap visible, Mónica Oltra, qui s’ha manifestat en diverses ocasions com a “no nacionalista”, en oposició al número dos de la coalició, Enric Morera, cap del Bloc.

Però la batalla de València 3.0 està ha estat ja encetada i artificialment accelerada pels mateixos que la van fer ara fa més de tres dècades.

I quin és el seu objectiu? El mateix que la original engegada els anys 1970-80: aturar, desprestigiar i fer descavalcar el profund canvi social, cultural i polític que es torna ara a albirar al País Valencià. Igual que s’albirava els últims anys de la dècada de 1970, amb tanta esperança però amb molta més feblesa aleshores que ara.

Però la seua estratègia, la dels enemics dels valencians, la dels apòstols de la intoxicació i de la mentida, va ser ideada fa 35 anys i ara s’els ha quedat ja obsoleta i en desús.

El poble valencià va esdevenir llavors un ratolí de laboratori d’un experiment a escala que pretenia estudiar com es podia fer fracassar les ànsies de canvi i llibertat d’un poble sencer a força de realitzar una gegantesca campanya d’intoxicació mediàtica i política i de violència física i verbal als carrers. Malauradament aleshores l’experiment va resultar, i ben que ho hem pagat els valencians.

Però a hores d’ara el poble valencià, escaldat a foc lent durant més de tres dècades en el seu propi brou, ha après ben be la lliçó i ara s’enfronta al seu nou futur de canvi i llibertat amb tota la il·lusió i l’esperança i, sobre tot, amb molta més fortalesa cívica i social.

Endavant valencians!

València, a 17 de juny de 2015.

 

La fi de la camaleònica vida de Rafael Blasco, àlies “conill Roger”.

Ahir el Tribunal Suprem va dir finalment la seua: el durant molts anys incombustible Rafael Blasco es cremarà 6 anys i mig a la presó. Una sentència exemplar per al que ha estat el més camaleònic dels polítics que ha tingut la política valenciana des de la Transició.

Tot un cas paradigmàtic de la corrupció en la política valenciana, que ja és dir en un territori on el nombre de polítics corruPPtes per metre quadrat es postula com a guanyador d’un record guiness.

Sense cap dubte, Blasco és un home que sempre podrà “presumir” d’una sorprenent, polièdrica i camaleònica biografia. De haver cavalcat a lloms de tots els cavalls, des de l’extrema esquerra en la seua joventut fins a la corrupta dreta mafiosa valenciana en la seua maduresa. Poc importava la raça o la quadra on es criaven els cavalls que muntava.

«Diuen que és com els gats, que tenen set vides, però aquesta ja és la darrera que tenia», va dir d’ell la diputada de Compromís Mireia Mollà, una de les que mes han bregat per què Blasco acabara davant dels tribunals de justícia. 

La seua història personal mereix un repàs.

Rafael Blasco Castany va nàixer a Alzira (la Ribera baixa) el 9 de febrer de 1945, en el si d’una família d’ideologia republicana i liberal; el seu pare era un represaliat per Franco.

Segurament el seu esperit de supervivent nat li pot haver vingut d’haver nascut al costat d’un riu com el Xúquer, on durant tota la seua infantesa va ser testimoni directe moltes vegades de l’oix, de la necessitat de buscar-se la vida i d’un permanent començar de nou de molts milers de veïns seus, tot com a conseqüència dels diluvis i, com a conseqüència, de les periòdiques riuades que pateixen determinades àrees de la geografia valenciana quasi cada tardor.

El seu esperit combatiu es va forjar en la lluita revolucionària antifranquista a finals dels 1960 al PCE (Marxista-Leninista), què va ser la matriu del famós Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP).

El seu nom de guerra en aquella època era «Carlos», amb el què va voler emular al mític revolucionari veneçolà del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina, que per llavors posava en escac els interessos sionistes d’Israel per tot arreu del món.

Rafael Blasco aspirava a instaurar a l’Estat espanyol un règim comunista a través de la lluita armada i la mobilització de masses.
A principis dels 1970 va protagonitzar una escissió del Moviment Comunista d’Espanya (MCE) per crear una fracció marxista-leninista. Amb aquesta marca va entrar al PCE (ML) i al FRAP, el seu braç armat.

Blasco, junt a altres companys del partit, van trencar un temps després amb el PCE (ML) i van crear un nou partit que no va arribar a quallar.
Els seus ex companys els deien a Blasco i als seus companys «menxevics sarnosos», però ells proclamaven ser l’autèntic PCE (ML).

Defensar les seues conviccions comunistes i revolucionàries li va costar fins i tot la presó franquista. Tornant d’una reunió de l’exili a França, va ser detingut a la frontera espanyola i empresonat a la Model de Barcelona.
Poc temps desprès va eixir de la presó gràcies a un indult després de la mort de Franco.

El seu compromís polític va arrencar estudiant Dret a la Facultat de València.

Durant la seua estada al Sindicat Democràtic Universitari, sindicat enfrontat al falangista SEU, va contactar amb un tal Ciprià Ciscar, què després va ser Conseller de Cultura amb el PSPV de Joan Lerma i, amb el temps, en el seu cunyat, ja que a través d’ell va conèixer a la seua germana Consuelo Ciscar, amb qui es va casar.

A la fi de la dictadura va començar la transformació camaleònica de Rafael Blasco… la seua pell va començar a mudar de color politic.

Blasco va abandonar els seus ideals marxistes-leninistes i es va sentir atret per la socialdemocràcia de Felipe González.
No feia ni 5 anys que Franco havia mort i ell era a la presó per comunista i revolucionari, quan va ingressar al PSPV.

La que seria la seua dona era secretària personal del aleshores President de la Generalitat Joan Lerma. Aquell “braguetazo” li va valdre per a ser nomenat sotssecretari de Presidència només dos anys després d’ingressar en el partit, i poc desprès per ascendir a conseller de Presidència. Es en aquella època quan es casa amb Consuelo Císcar.

El 1985 és nomenat conseller d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports, la conselleria més apetible per aquells polítics que tenen pocs escrúpols i que ambicionen tindre molta influència i molts diners a la butxaca.

Joan Lerma va tindre confiança cega en ell fins que el seu estel va començar a eclipsar-se arran de la denúncia que la llavors directora d’Urbanisme, Blanca Blanquer, va interposar davant la Fiscalia contra dos funcionaris, en haver sospites que s’havien ofert a canvi de 500 milions de pessetes per a una reclassificació urbanística a les Salines de Calp.

Arran de la intervenció dels telèfons, es descobreixen converses que apuntaven a un possible tripijoc en la venda d’una parcel.la del Ivvsa a Paterna, treta a concurs a un preu molt inferior al de mercat.

Després de saltar a la llum pública l’escàndol, Lerma el destitueix com a conseller d’Urbanisme el 28 de desembre de 1989.

Rafael Blasco i cinc persones més van acabar asseient-se a la banqueta dels acusats del TSJCV en una causa per presumpta corrupció.
El tribunal, però, va absoldre el juliol de 1991 a tots els acusats. En la sentència absolutòria va ser clau la decisió de la Sala Civil i Penal delTSJCV d’anul.lar les gravacions, en entendre que la forma en què un jutge va ordenar punxar els telèfons de la conselleria vulnerava els drets dels ciutadans. Sense les cintes, que eren la principal prova, el cas es va enfonsar.

Un any abans el jutge instructor, Juan Climent, havia validat les gravacions i rebutjat els recursos que li van plantejar les defenses, entre ells, Javier Boix, curiosament el mateix advocat que va defensar a Francisco Camps en el judici dels vestits Gürtel.

Javier Boix va ser també el lletrat dels acusats en el cas Naseiro (sobre el presumpte finançament irregular del PP), i com en l’assumpte de Blasco, va aconseguir també que el Suprem invalidara els enregistraments al juliol de 1992.

El Suprem va ratificar finalment les absolucions pel «cas Blasco» el 1993.

Després de la seua absolució el 1991, el camaleó Blasco va tornar a mudar de color la seua pell. Va retornar a la seua plaça d’interventor municipal i a partir de 1993 explora la Convergència Valenciana, un delirant i impossible intent de fusionar el regionalisme d’Unió Valenciana amb el pensament fusterià.

Molt bé relacionat a les altes esferes del poder, el PP va fer seu aqueix dit que diu que “l’enemic del meu enemic, és el meu amic” … i així va ser: Eduardo Zaplana va fitxar Blasco per al PPCV al juliol de 2004.

El gener de 1995 Rafael Blasco va fer la seua gran declaració de fe: «Estic disposat a treballar amb qualsevol partit per a fer fora el PSOE (de la Generalitat)». Tenia odi a mort a Lerma, ja que sempre va sostenir que s’havia desfet d’ell per eliminar competència.

Tot just d’entrar al PPCV, Zaplana el va nomenar sotsecretari.

D’aquesta manera el cartagener exalcalde de Benidorm aconseguia un doble objectiu: incorporar al seu equip a un profund coneixedor dels seus rivals polítics del PSPV, alhora que donar un vernís centrista per maquillar la imatge de derechona cavernícola que tenia el PP valencià.

Blasco es va convertir en la mà dreta i en la mà esquerra de Zaplana, a qui el va ajudar a netejar i aclarir el seu camí d’enemics polítics, els de dins perquè regnara sense personatges incòmodes ni oposicions molestes, i els de fora perquè l’única veu que se sentira fora la seua.

Ell va preparar tot perquè Zaplana es projectara com lliurepensador, amb la ponència “L’Espanya de les oportunitats” en el congrés nacional del PP de 1999.

En la seua targeta de visita apareix la paraula estrateg.

Va impulsar també l’operació de fagocitar Unió Valenciana perquè el PP es fera amb una majoria absoluta. Per això, va dissenyar una estratègia de patrimonialització de les senyes d’identitat que va aplegar fins a l’apropiació de l’herència política de Vicente González Lizondo, àlies “Naranjito”, fundador d’UV.

L’hegemonia social del PP s’ha edificat sobre aquesta associació identitària metonímica entre la part i el tot. El valencià és el PP, i la resta són traïdors a la pàtria.
De Zapatero, Blasco va arribar a dir que marginava al País Valencià amb la seua «valencianofòbia».

El 1999, Zaplana li nomena conseller d’Ocupació (1999-2000) i desprès de Benestar Social (2000-2003).

Quan Zaplana va anar-se’n per exercir el càrrec de Ministre de Treball i Afers Socials a Madrid, va creuar el toll campista quan el seu fi olfacte li va dir que el futur passaria per ser l’ombra de Francisco Camps, de la mateixa manera que ho havia estat de Zaplana.

I al costat d’aquest va tornar a assaborir de nou les mels del poder, des de la talaia de la qual es va considerar a si mateix imprescindible, com si fóra el mateix Déu.

Amb Camps va ser quasi tot el que va voler i va fer tot el que li va vindre de gust. Probablement Camps no hauria arribat mai on va arribar-hi sense la col.laboració de tan fidel escuder.

Amb ell va portar les regnes de les àrees de Benestar Social, Ordenació del Territori, Sanitat i Solidaritat Ciutadana, saltant d’unes a altres com un saltinbanqui i amb tal rapidesa i agilitat que sorprenia a propis i estranys, de dins i de fora del seu partit.

Però, sobretot, va seguir fent el que sempre havia fet i el que millor se li donava fer: embrutar-se les mans en els arranjaments de la fontaneria i les clavegueres del poder que altres refusaven fer per no tacar-se’n.

Però a ell no li importava, si això li garantia un lloc en l’Olimp. Poder, poder i més poder.

Amb la Conselleria de Solidaritat i Ciutadania és on comença el saqueig que coneixem amb el nom de ”cas de la Cooperació”, el que li va a portar a la presó.

Després de la nova victòria electoral del Partit Popular al País Valencià el 2011, la pudor de la corrupció de Blasco es percebia ja fins al carrer Gènova de Madrid.
Camps rep pressions de la direcció de Madrid perquè Blasco no forme part del govern de la Generalitat. Camps el va anomenar portaveu parlamentari, amb la potestat de poder assistir amb veu però sense vot a les reunions del govern valencià, tot i no formar-ne part.

Amb l’afonament polític de Francisco Camps, no va tindre cap impediment en fer una nova pirueta i intentar sumar-se a les tropes d’un tal Alberto Fabra, un quasi desconegut aleshores batlle de Castelló de la Plana.

Fabra, en anar coneixent els detalls del cas Cooperació que semblava implicar a Blasco, el manté com a portaveu “mentre no siga imputat” i li nega l’accés a les reunions del seu govern.

El 12 de juny del 2012 és el dia en què es fa pública la intenció de la jutge que portava el “cas Cooperació” d’imputar a Rafael Blasco per la seua presumpta implicació en la trama que s’havia apropiat d’uns sis milions d’euros dels fons públics valencians per a l’ajuda als països subdesenvolupats, però que mai van aplegar al seu destí. Això havia succeït quan Blasco era conseller de Solidaritat i Ciutadania, que era el departament que aprovava les ajudes.

La policia que investigava el “cas Cooperació” va batejar la trama amb el nom de “cas Oswald”. Oswald era un conill afortunat (“the lucky rabbit”), un personatge de Walt Disney de finals dels anys 1920. La idea se’ls va ocórrer perquè en la trama tots els implicats es deien entre si “conills”, i Blasco era el “conill Roger” (“Roger rabbit”).

I des d’aleshores fins ara, a pocs dies d’entrar en presó.

El seu estel de camaleó de la política s’ha apagat defintivament. Les set vides del conill s’han esgotat.

València, a 11 de juny de 2015.

 

 

 

El (no) pacte al País Valencià (im)possible.

Compromís i PSPV. Ximo Puig i Mònica Oltra. El crom del coiot i el crom de Messi.

Un “tant munta, munta tant” que es comença a semblar molt, massa, a les estratègies habituals de la vella política. Missatges en ampolla a través de diaris, de programes de ràdio, de tertúlies televisives… Els molts votants que hem apostat per un canvi radical de polítiques al País Valencià crec que ho hem fet també, almenys en el meu cas, per un canvi radical de fer la política. I de moment no sembla ser l’escenari que ens imaginàvem quan el 24 de maig a la nit vam començar a constatar que el tan desitjat canvi s’anava a fer realitat.

La corda de l’acord sembla tensar-se cada vegada més. La més que evident incompatibilitat personal entre Ximo Puig i Mónica Oltra s’està posant dramàticament de manifest i està portant a la intranquil·litat i al nerviosisme a una bona part dels seus militants i votants. I mentre això succeeix s’aireja que la corda pot arribar a trencar-se i que la possibilitat d’un acord del PSPV amb Ciutadans pot arribar a fer-se realitat, comptant fins i tot amb totes les benediccions del Partit més Podrit, el mateix que ha col·locat a València en el mapamundi de la màfia política, de la corrupció i del malbaratament.

I mentrestant, el crom del coiot ja està adjudicat. Finalment serà per a qui havia de ser, per a Joan Ribó, amb l’acord explícit de Joan Calabuig i de València en Comú.

Què passarà amb el crom de Messi?

Tinc molt clar que serà per Ximo Puig amb Compromís, o per a Mònica Oltra amb el PSPV. Amb més probabilitats per a Ximo Puig.

Perquè Mònica ho va deixar des del principi bastant clar. El primer del què calia parlar-ne amb el PSPV i Podemos era del què, després del com i finalment del qui. I si ella devia d’agranar l’hemicicle de les Corts, va dir, ho faria amb molta gràcia. Tota una declaració d’intencions d’una experta negociadora, adobada en mil i una batalles, primer a EUPV i després dins de la seua pròpia coalició.

Mònica és la persona clau en aquesta negociació. I el que jo interprete de les seues declaracions es que les negociacions no poden conduir a cap altre port que no siga al de la formació d’un govern d’esquerres i valencianista. Clar i ras.

I això ho tenen molt, però molt claret tots, i des del principi.

L’opció d’un govern de Ciutadans amb el suport velat del PP és una opció que deixaria tocat de mort al PSPV i al seu lider. Un pacte contranatura que podria esdevenir la seua mort política. I això crec que ho té clar fins a la seua pròpia militància, malgrat que molts no ho manifesten públicament i que vulguen mantindre viva aquesta possibilitat només per aconseguir que Mònica Oltra afluixe la corda.

Ciutadans a València, aquell partit que al principi semblava voler ocupar un espai social de dreta moderna i racional, desconeguda des de fa moltes dècades al País Valencià, apostant pel ecologisme i la transparència amb Carolina Punset, apostant per la rehabilitació del Cabanyal i per la preservació de l’horta de València amb Fernando Giner, comença ara a mostrar la seua veritable faç de partit irracional i xenòfob anticatalanista. C’s acusa a Compromís de ser el dimoni, el cavall de troia de l’independentisme català i d’adoctrinar els xiquets en l’odi a Espanya, segons va dir la mateixa Carlonia Punset. I Fernando Giner mostra obertament les seues simpaties en el seu twitter per organitzacions que recolzen el secessionisme lingüístic.

Un pacte del PSPV amb aquesta colla de nacionalistes radicals espanyols, i més comptant amb la complicitat del PP dels Serafin Castellano, d’Alfonso Rus i de Rita Barberà, esdevindria el harakiri polític de Ximo Puig i de tota la seua organització valenciana. I això Ximo Puig ho sap perfectament, i no ho va a fer.

I, per l’altra banda, Compromís i Mònica Oltra tenen clar que mai poden donar peu a que la corda es trenque i perguen una oportunitat històrica de ser govern en un país saquejat i espoliat, en el que les seues polítiques són recepta per a dignificar-lo i recuperar-lo per a la ciutadania. Si permeteren que això passara, simplement per no seure’s a la cadira de la presidència de la Generalitat, la seua militància i els seus votants tampoc s’ho perdonarien. I això Mònica Oltra ho sap perfectament, i no ho va fer.

Ximo Puig i Mònica Oltra, malgrat la seua incompatibilidad personal, saben que només hi ha una via. Saben que tots dos estan condemnats a entendre’s, per ells mateixos i pels centenars de milers de ciutadans que els hem donat el testimoni per a fer el canvi necessari.

Per això, i perquè és impossible que siga d’una altra manera, el País Valencià tindrà el govern que es mereix. N’estic completament convençut.

València, a 8 de juny de 2015.

 

Ahir, a La Nau de València, crònica en record d’un home subterrani, Josep Lluís Bausset.

Ahir al vespre vaig assistir en el Aula Magna del  Centre Cultural La Nau de la Universitat de València a la presentació d’un llibre escrit sobre un home que ha esdevingut una referència obligada en la història del valencianisme cultural de l’últim segle.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

I mai millor dit, perquè Josep Lluís Bausset, l’home subterrani del seu gran amic Joan Fuster, va morir fa 3 anys després d’haver complert els 101 anys d’edat.

“Josep Lluís Bausset. El darrer maulet (1910-2012)”, es un llibre que recorre la vida del que ha estat considerat “últim supervivent de la generació d’intel·lectuals que va impulsar el moviment que ha pres el nom de ‘Segona Reinaxença”.

Perquè Bausset, erudit i home polifacètic com pocs, va dedicar la seua vida íntegra a lluitar, reivindicar i donar a conèixer la cultura i la llengua del seu País. Bibliòfil, botànic, farmacèutic, humanista, professor, polític, químic, corresponsal de premsa, cronista i especialista en pilota valenciana, tot això va ser Bausset, però per damunt de tot una excepcional persona i un gran valencianista en uns temps tan extremadament durs i difícils com van ser els de la llarga i tenebrosa nit del franquisme.

L’autor del llibre, el periodista i capellà Emili Marín, persona molt compromesa amb la llengua i la cultura valencianes, fins a constituir-se en una veritable veu dissonant dins de l’església valenciana, va iniciar la presentació del llibre fent una glossa de la extremadament complicada i desigual relació existent a València entre l’església en temps del franquisme i del Partit Popular i el nacionalisme valencià.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Utilitzant com a fil argumental una multitud de fets i anècdotes, Emili va descriure com l’església al Pais Valencià, amb uns bisbes nadius de la terra que eren sempre enviats fora i ben lluny d’ella, ha reprimit i perseguit l’ús del valencià amb premeditació i traïdoria. Una cosa que el propi Emili, persona socialment compromesa i molt influenciada per les idees del Concili Vaticà IIva patir en les seues pròpies carns, sobretot quan va haver de demanar autorització al reaccionari cardenal Agustín García-Gasco per a editar la Biblia Valenciana, un projecte editorial de la revista Saó que s’inspirava en l’edició de la Bibilia Catalana Interconfessional. Finalment, i malgrat l’oposició del cardenal, la Bíblia s’acabà editant amb les benediccions del mateix Vaticà.

A Emili li va prendre la paraula Josep Miquel Bausset, fill de Josep Lluís i monjo benedictí de Montserrat des de fa 30 anys.

Josep Miquel, Pep Bausset per la relació d’amistat que ens uneix, va fer una semblança de la vida del seu pare i de la situació de repressió cultural i lingüística que pateix el País València amb constants referències cristianes i a la figura de Martin Luther King, activista i lluitador nord-americà per la igualtat de drets de blancs i negres.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aquest exemple de lluita contra la discriminació racial de Luther king va servir de base a Josep Miquel per denunciar, sense pels a la llengua, la situació de discriminació cultural i lingüística que patim els valencians cap a la nostra llengua pròpia.

Un discurs valent, compromès i cristià amb un fort missatge reivindicatiu nacional, en línia amb els valors socials i culturals que van caracteritzar el segle de vida del seu pare.

Desprès de Josep Miquel, va ser finalment Didín Puig, periodista, escriptora valenciana i amiga personal de Bausset, qui va tancar la presentació després de relatar-nos al públic assistent nombroses i divertides anècdotes que van fer evident la lluita, la rebel·lia i la reivindicació que la va caracteritzar al llarg de tota la seua vida en favor de la llengua dels valencians.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Didin, que va estar exiliada a França molts anys, al seu retorn a València va ser l’única alumna femenina de l’escola de Lo Rat Penat de València, on va tindre com a professors, ni més ni menys, a Enric Valor, a Carles Salvador i a Sanchis Guarner, la influència dels quals la va acompanyar en la seua lluita pel valencià al llarg de tota la seva vida. Així mateix, va esdevenir també la primera professora en fer classes de valencià a València en plena època franquista, concretament al col·legi de Jesuïtes.

Didin va tancar les intervencions al voltant d’aquesta autèntica figura senyera del valencianisme que va ser Josep Lluís Bausset, fita i exemple d’esperit de lluita, fidelitat i compromís cap a la llengua i la cultura del seu País per generacions futures.

I ara més que mai quan sembla que el País València sembla haver despertat definitivament de la seua llarga letargia hivernal després dels resultats electorals del passat 24 de maig.

València, a 2 de juny de 2015.