La dualitat inventada d’una llengua al servei de la seua destrucció.

Un poble i dues senyeres: la quatribarrada i la blava coronada.

Un poble i dues denominacions: País Valencià i Comunitat Valenciana

Un poble i dos himnes: el regional i la Muixeranga.

Faltava alguna cosa més? Sí, un poble amb dues llengues pròpies. La mateixa però alhora diferent. Semblava impossible arribar fins ací, però hi hem arribat. Perquè la proposta ja està feta: la llengua Valensiana de les Normes d’El Puig i el valencià normalitzat de les Normes de Castelló del 32, es a dir, el català dels valencians.

Tota una bogeria, un desgavell i un autèntic despropòsit propiciat i emparat per una Llei de Senyes d’Imbecilitat aprovada fa unes setmanes en solitari en les Corts pel PP, i amb la que ha tancat un cercle esperpèntic i demencial en incorporar en el seu text un reconeixement a la capacitat docent de les entitats secessionistes de la llengua, com ara la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat, què utilitzen les Normes d’El Puig com a referent normatiu de la llengua.

a5

La proposta va ser llançada fa uns dies pel Catedràtic del Departament d’Estadística i Investigació Operativa de la Universitat Politècnica de València i membre d’una d’aquestes entitats, Rafael Romero Villafranca, a la tribuna d’un conegut diari anticatalanista de la ciutat de València, amb una proposta titulada “El conflicte lingüístic. Una tercera via: una llengua, dues normatives“, on es proposava «la coexistència de dues normatives per a una mateixa llengua».

Ahir el president de Lo Rat Penat, Enric Esteve, va fer unes declaracions al mateix diari, en les que considera «un signe de democràcia» que al País Valencià s’establisca alhora l’oficialitat de les Normes del Puig i la normativa lingüística actual, promoguda per la Acadèmia Valenciana de la Llengua. Esteve declarava en l’entrevista al diari que aquesta proposta «coincideix plenament amb els meus plantejaments, que he comentat en repetides ocasions durant els últims anys. Permetre la coexistència de les dues normatives és un signe de democràcia i ofereix la llibertat d’escollir quin idioma vol estudiar cada valencià».

Es a dir, la “democràcia” de Lo Rat Penat, una de les institucions inquisidores de la nova Llei de Senyes, consisteix a legislar en contra de la raó i dels postulats científics i de la Universitat. Si jo dic ara que el Sol gira al voltant de la Terra i convertisc aquesta afirmació en llei, com per cert encara creuen més del 25% dels espanyols, això és democràcia. I si dic que la Terra és plana, o que la sang del nostre organisme no es mou, també és democràtic i paradigma de llibertat. Sengles valors al servei de la estupidesa i la desraó.

a5

Tant se val. Per a Lo Rat Penat la llibertat i la democràcia aplicades a la llengua que parlem els valencians consisteix a fer que cada família trie l’idioma valencià en què vol que s’eduquen els seus fills.

Llibertat, per cert, que no serà aplicada per ells mateixos quan, segons diu la Llei de Senyes, ells hagin de decidir quines institucions o associacions s’ajusten o no a la seua normativa secessionista del valencià. Les que no seran castigats i  ho pagaran amb el foc purificador reservat per als infidels de la quintaessencia de la valensiania ben entesa.

La llibertat d’una dualitat lingüística concebuda pel Partit Podrit i els seus esbirros per fer-nos desaparèixer com a poble i, amb nosaltres, també la llengua que parlem i que ells volen fer-nos creure que defensen.

València, a 30 d’abril de 2015.

El PP inventa la “porta giratòria” eclesial a València.

El mot “portes giratòries” va ser un terme encunyat per primera vegada als Estats Units (“The revolving door”) per anomenar el fenomen que ocorre amb certs polítics que van treballar en dependències del govern, i que després van passar a fer-ho en grans empreses del sector privat, un cop van abandonar la política. I també a l’inrevès, es a dir, del sector privat a la política.

En la majoria de casos, aquestes corporacions van estar relacionades d’alguna manera amb l’activitat governamental que exercien aqueixos polítics.

Empreses armamentistes (sobre tot als EUA), financeres i energètiques són les que més han utilitzat aquestes portes, que tracten de tindre-les sempre ben engreixades per tal de facilitar el pas freqüent de polítics als seus consells d’administració i a les seues “assessories”, en senyal d’agraïment pels serveis prestats quan ocupaven càrrecs de responsabilitat en alguna administració política.

Fa unes setmanes escrivia un apunt en aquest bloc en què parlava de la complicitat, quasi una simbiosi podria dir també, entre l’església valenciana, es a dir l’Arquebisbat, i els polítics del PP de València. “València, ciutat eclesial per obra i gràcia de Rita Barberà” era el titol ben significatiu d’aquest apunt (http://blocs.mesvilaweb.cat/Lluis_Patraix/?p=268700).

Doncs bé, ara el PP valencià, farcit de franquistes i de corruptes com tots bé sabem, però també de beats, missadiaris i opusdeians, acaba d’inventar, o millor dit d’habilitar, un nou tipus de porta giratòria en consonància amb els seus arrels i ideologia nacional-catòlica-apostòlica-i-romana ben imbricada amb les seues tradicionals i ben conegudes xarxes de corrupció i de clientelisme: la “porta giratòria” eclesial, celestial, divina o com la vulgueu anomenar. Es a dir, una porta giratòria sita al bell mig dels vasos comunicants que ja fa molt de temps existeix a València entre esglèsia i PP.

Per tant, ben podriem dir que les expectatives inicials de Rita Barberà i de Francisco Camps de posar València en el “mapa mundi” per la seua Copa Amèrica, per la F1, per la Ciutat de les Ciències i les Arts “ocultes”, s’han vist àmpliament superades a hores d’ara en ser València posada també en el “mapa celestial”. Un gran motiu de satisfacció per a tots ells. Ara València ha esdevingut ja ciutat “Universal”, en el sentit més ampli de la paraula.

El “fenomen” que ha fet possible aquest fet no ha segut un altre més que l’infatigable escuder que durant molts anys ha cavalcat com un Sancho Panza amb don Quixot al costat de Rita Barberà, Alonso Grau.

Grau, després de dimitir el passat mes de març com a vicealcalde de València per haver estat imputat formalment per la seua participació en el cas Nóos, va decidir utilitzar la mateixa porta per la que va entrar al món de la política municipal per tornar a eixir a la Universitat Catòlica de València. Només per pura coincidència, la mateixa entitat acadèmica a la qual l’equip de govern de l’Ajuntament, del qual ell en formava part, li va atorgar un flamant projecte d’hospital universitari, malgrat les crítiques de les pròpies empreses sanitàries del sector privat.

Un projecte que de moment no ha pogut arribar a bon port, tot i l’esforç personal de Grau i també de la fosca requalificació de sòl públic i de la manca de publicitat del concurs públic en què s’adjudicà aquest projecte a la Universitat Catòlica. La raó? Els recursos interposats pel grup privat hospitalari Nisa basats en la manca de publicitat del concurs i en un plec de condicions que considerava totalment favorable a la Universitat de l’Arquebisbat, que segueixen pendents de resolució judicial, en tot un exercici d’opacitat i de clientelisme a què durant tants anys ens han tingut acostumats el govern municipal presidit per Rita Barberà.

Així doncs Alfonso Grau, metge de formació i PPolític (amb dues P) de vocació, a qui el ja mort arquebisbe ultraconservador de València Agustín Garcia Gasco va nomenar patró de la Fundació Universitat Catòlica en la seua creació el 2003, en un cas de divina indecència política, torna amb els deures ben fets a un diví despatx situat al laboratori mèdic de la Universitat Catòlica com a director no d’un, sinó de dos instituts, el d’Investigació de Psicologia Aplicada i Ciències de la Salut i el del Doctor Viña Giner, càrrecs que ara sabem que ostentava nominalment des de feia anys però que no s’havien fet públics, per raons òbvies. “Era un títol no presencial que exercia ‘gratis et amore’, per una qüestió d’incompatibilitats i dedicació exclusiva a l’Ajuntament”, diu Grau ara que tot el merder ha eixit a la llum.

Ara sabem que Grau era un talp incrustat en el govern municipal per defendre els interessos corporatius, això sí celestials, de l’església valenciana.

El cas és que aquest home celestial, ja amb els seus 65 anys complerts, ha decidit acollir-se a la “jubilació activa” que suposa ser treballador diví i pensionista celestial alhora, cobrant el 50% de la pensió i realitzant un treball a temps parcial o complet en el sector privat, eclesial en el seu cas.

Al remat, podem dir que fins ara el lobby arquebisbal tenia incrustat a Grau a l’ajuntament de València. I ara després de travessar la porta giratòria, és el lobby polític popular el que el té incrustat a l’Arquebisbat valencià.

Però tant se val, els vasos comunicants església-ajuntament a València, amb o sense portes giratòries, han funcionat i segueixen funcionant a ple rendiment. Esperem que a partir del 24 de maig solament en queden vidres trencats.

València, a 29 d’abril de 2015.

Una passejada entre les oliveres mil.lenàries de Sant Jordi (Baix Maestrat).

Conten que en el hivern de l’any 1956, desprès d’una forta i perllongada gelada, l’amo d’una gran i vella olivera d’un poble del Maestrat valencià no va tindre més remei que tallar-la perquè havia mort. Ho va tindre que fer amb gran pesar, però no tenia una altra solució. Quan va arrancar els arrels de l’arbre, a sota va aparèixer una estranya pedra que va resultar ser una làpida.

Sense adonar-se del què realment era aquella troballa, la va donar a un amic que se la va demanar per a prémer de manera decorativa la cansalada dels seus pernils. Aquella pedra ben tallada tenia unes paraules escrites en un llatí que desprès va ser datat en uns vint segles.

Desprès d’examinar-la, un historiador li va explicar a aquell home que sota la seua olivera havia segut soterrat algun destacat ciutadà de l’imperi romà que probablement va trobar una sobtada mort mentre feia un viatge per la Via Augusta, que tot just passava pel seu hort d’oliveres. Era costum en aquella època que quan algun ciutadà important moria fent un viatge lluny de casa, era soterrat juntament amb una xicoteta làpida recordatòria allà mateix on moria sota una olivera que es plantava en homenatge al mort.

Aquella olivera que va morir per una forta gelada havia viscut dos mil anys, cosa que ve a provar que no és cap quimera l’edat de molts d’aquests exemplars immensos, bells i monumentals que poblen la comarca del Maestrat valencià.

El passat 25 d’abril, organitzat conjuntament pel Jardí Botànic i el Centre Excursionista de València, vam realitzar una magnífica ruta per algú dels horts i bancals d’oliveres mil·lenàries que es troben prop del poble de Sant Jordi, situat al nord del País Valencià a la comarca del Baix Maestrat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

Si hi ha un arbre de cultiu per aquestes terres que destaca sobre els altres de la seua mateixa espècie pel seu extraordinari volum i port majestuós és sense cap dubte l’olivera Farga, un arbre monumental que amb els seus sis, vuit i fins i tot deu metres de perímetre de tija és molt longeu, passant dels mil i fins i tot dels dos mil anys, com hem vist a l’exemple que he esmentat al principi d’aquest apunt.

Sant Jordi, però també altres pobles de la comarca com Canet lo Roig, Rossell, Traiguera, La Jana, Xert, Sant Mateu i altres poblacions de l’entorn en menor quantitat, poden presumir de tindre el patrimoni arbori d’aquesta varietat d’olivera possiblement més important del món.

El que veritablement fa admirable l’olivera Farga rau en haver-se mantingut viva al llarg de tants centenars d’anys, la qual cosa implica necessàriament, entre altres coses, una gran resistència i una perfecta adaptació a aquest terreny i clima, circumstàncies que no són observables en altres varietats diferents a la Farga.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA OLYMPUS DIGITAL CAMERA

No obstant això, si molt important ha estat l’adaptació per a la longevitat d’aquest arbre, no menys ho ha estat el mèrit extraordinari dels seus agricultors que des de temps immemorials, segons consta en alguns documents escrits medievals, han sabut cuidar-los amb la cura i l’estima necessària perquè encara hui es mantinguen vius i constituesquin un impressionant i valuós patrimoni arqueològic natural heretat dels antics grecs i romans.

Així, les cartes pobles d’algunes d’aquestes poblacions, com ara a la Cervera del Maestrat de l’any 1235, la de Sant Mateu del 1237, la de Cabanes de 1243 o la de Vilanova d’Alcolea del 1245, són alguns dels molts exemples que confirmen l’antiga presència d’aquests oliveres mil·lenàries en aquest territori. En altres documents de la mateixa època trobem referències més directes a l’activitat de mòlta d’olives i producció d’oli. Entre ells alguns dels segles XIII i XIV, com el de Pere Soler, comendador de l’Ordre de l’Hospital a la batllia de Cervera, que el 4 de desembre de 1281 va concedir un monopoli a Arnau Català per establir molins d’oli a Traiguera, amb la prohibició que ningú a la mateixa vila i terme portara olives a moldre a cap altre molí. El mateix Pere Soler 8 dies després, és a dir el 12 de desembre de 1281, concedia a Dolceta, la vídua de Guillem Cogoma, l’establiment d’un molí d’oli a Canet lo Roig, en les mateixes condicions que la de Traiguera. Dos anys després, el 9 de juliol de 1283, fra Guillem de Claramunt, comanador de Cervera, establia a favor de Pere Vallès i la seua dona Dolça, veïns del Carrascar, totes les premses i molins d’olives de la Jana i del seu terme municipal. Igualment el 18 de novembre de 1283, fra Guillem de Fuyleda, que era el lloctinent del ball de Cervera de la referida Ordre de l’Hospital, atorgava a Esteve Esteller del mas dels Estellers, al poble de Sant Jordi, el també monopoli per poder moldre al seu molí totes les olives del terme. De la mateixa manera el 29 de febrer del 1284, en llavors comanador de Cervera del Maestrat fra Guillem de Claramunt, establia a favor de Jaume de Saranyana un molí d’oli a Càlig, també amb caràcter de monopoli i amb la prohibició expressa als seus veïns de portar a moldre les olives a un altre molí. Ja al segle XIV tenim que el 13 de febrer de 1323 que el comanador de Montesa estableix a Ramon Montserrat i la seua esposa Martina el monopoli de la moltura d’olives a les Coves i el seu terme municipal, i el 20 de setembre d’aquell mateix any es concedeix a Mateu Olcina i Pere Masquefa el monopoli d’un molí d’oli a la Salzadella. Aquests documents certifiquen que aquelles ja aleshores velles oliveres constituïen un important capítol en l’economia d’aquelles poblacions, de manera molt especial en els segles XIII i XIV.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El criteri utilitzat avui en dia per catalogar una olivera farga com a “mil·lenària” és el que el seu perímetre supere els 3.50 m. mesurat a una alçada de 130 cm. des del terra. Al municipi de Traiguera es troba el major exemplar de tota la comarca i possiblement del món, amb els seus 10.40 metres de perímetre, es a dir, de prop de tres metres i mig de diàmetre.

Actualment al Maestrat valencià es troben catalogades uns 5.000 exemplars d’aquestes característiques. Tots ells es troben protegits des de l’any 2006 per la Generalitat Valenciana quan és va aprovar al Parlament valencià la Llei 4/2006 de Patrimoni arbori monumental, que impedeix talar exemplars de qualsevol espècie amb més de 350 anys d’antiguitat estimada, o que superen els sis metres de perímetre en el tronc, els 25 metres de diàmetre de copa o els 30 d’alçada.

Adjunte en aquest apunt algunes de les fotos que vaig realitzar amb la meua càmera d’aquests magnífics i venerables arbres de troncs de formes capritxoses i retorçades, màgiques diria jo quan les contemplem amb deteniment per la varietat de formes que ens suggereixen a la imaginació. Gaudiu amb elles!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Més informació sobre aquest patrimoni arbori tan desconegut que tenim els valencians en un altre apunt del bloc, en què parle d’una altra visita que vaig fer a aquells indrets fa un parell d’anys: “Un passeig pels camps i bancals de les oliveres mil.lenàries del Maestrat valència.” (http://blocs.mesvilaweb.cat/Lluis_Patraix/?p=247708)

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

València, a 27 d’abril de 2015.

“Rita m’irrita”. Un antihomenatge poètic a Rita Barberà.

Jesús Ge es un mestre i poeta nascut a Madrid però resident a València, compromès amb la poesia social, lliure, reivindicativa i combativa amb el poder absolut, antidemocràtic i anticiutadà que porta més de 20 anys instal·lat a l’ajuntament de la ciutat de València.

De ell diuen la seua pàgina web i la pàgina del projecte de Verkami que es va obrir per finançar el seu llibre i CD que “els jocs verbals de Jesús Ge beuen de la tradició burlesca, de l’exageració i la comicitat, utilitzant la veu com a única eina escènica. La hilaritat del sonor ens ofereix un discurs satíric i fragmentat, però no per això intranscendent. Política, comunicació, economia són els blancs escollits per deconstruir el llenguatge de manera lúdica, fregant l’absurd i els corrents dadaistes.” i que “Els recitals poètics de Jesús Ge combinen la força escènica dels rapsodes i trobadors antics amb la contundència de la poesia compromesa de finals del segle XX. D’altra banda, els seus jocs i acrobàcies verbals conviden al riure i a la comèdia“.

Jesús ha acompanyat en diverses ocasions en les seues rutes als amics de Xarxa Urbana i de la Ruta del Despilfarro de València, un col·lectiu de professionals de diferents àrees compromès amb la difusió i la denúncia de les aberracions de tot tipus comeses al llarg de més de dues dècades pels equips de govern del PP a l’Ajuntament de València i a la Generalitat Valenciana.

Fa uns dies, i amb motiu del tercer aniversari de la primera ruta de la Ruta del Despilfarro per la ciutat de València, el col·lectiu va organitzar una recorregut per l’Horta amenaçada, en concret per tres zones de València que s’han convertit en un paradigma de l’expulsió per la força dels seus habitants de les seues centenàries alqueries i de la lluita ciutadana contra a política d’especulació urbanística i de destrucció del patrimoni natural, històric i paisatgístic dels barris i de l’horta que envolta la ciutat de València: l’horta de Campanar, el barri del Cabanyal i l’horta de la Punta.

Durant el recorregut Jesús Ge va delectar-nos als assistents amb algunes de les seues poesies més emblemàtiques, entre elles la dedicada amb molta estima a l’alcaldessa del Cap i casal i titulada “Rita m’irrita”, que va escenificar durant la nostra visita a la Casa dels bous del Cabanyal.

a2 a3

Malauradament, per problemes de pes del fitxer, no he pogut penjar la gravació que vaig fer-hi amb la meua càmera, però sí que he pogut deixar-vos un enllaç de la poesia a Rita que va interpretar al Dia Mundial de la Poesia celebrat al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València el 2011, que paga la pena veure-ho fins al final. Gaudiu de l’actuació de Jesús Ge:

València, a 23 d’abril de 2015.

 

TTIP: el colp de gràcia a la minsa democràcia europea.

El Tractat de Lliure Comerç (TTIP=Transatlantic Trade and Investment Partnership), que negocien en secret Estats Units i la Unió Europea, suposa una de les majors agressions a la democràcia i a les llibertats, dirigida directament per les grans multinacionals, que podria suposar greus restriccions en aspectes clau de l’estat de benestar social i del sistema democràtic que, cada volta menys, però encara els caracteritza.

Dijous passat l’Esquerra plural europea va celebrar una trobada a València d’adhesió a la lluita en contra d’aquest tractat, prèvia a les multitudinàries manifestacions que es van celebrar en detzenes de ciutats europees, entre elles València.

Celebrada al Centre Octubre, la trobada va servir per reunir sindicalistes i europarlamentaris de Grècia, Portugal, Alemanya i el País Valencià, que van fer una crida desesperada a la ciutadania per difondre i mobilitzar-se contra aquesta enorme agressió contra els drets econòmics, socials i laborals dels ciutadans europeus i nord-americans, amb el consentiment i aprovació dels seus respectius governs neoliberals.

a2

El contingut del tractat i les seues repercussions per a tots nosaltres han estat àmpliament difosos per sindicats, organitzacions i partits de l’esquerra europea. M’agradaria per això aprofitar aquest apunt només per ressaltar algunes frases significatives que vaig recollir en les meues notes que es van dir durant la trobada:

El TTIP “significa l’atac més brutal contra la democràcia des de la presa del poder dels feixismes al segle XX“. “La Comissió Europea ja està a la defensiva. Admet que mai s’havia trobat amb un cas com aquest. Estaven acostumats a negociar tractats d’esquena a la ciutadania i sense que ningú s’assabentara” (Alberto Martínez, de la Campanya estatal contra l’acord)

Serà un huracà que portarà per davant nostres drets“. “L’ISDS és el mecanisme de resolució de conflictes entre inversors i estats, una clàusula que vol deixar-ho tot lligat i ben lligat“. La Comissió ha paralitzat les converses sobre el ISDS després de la consulta pública en què el 97% dels 150.000 europeus participants van dir no al blindatge a les multinacionals, però no ha renunciat a la seua intenció d’incloure un succedani del ISDS al TTIP. “El Consell de Cooperació reguladora es un mecanisme que vol revisar totes les normatives per adaptar al que volen les empreses. Aquestes clàusules suposen tancar la porta als intents de retornar la sobirania als ciutadans“. “Són les multinacionals contra les classes treballadores” (Marina Albiol, eurodiputada valenciana d’IU).

Quan la CE escolta les preocupacions de l’esquerra diu que no lliurarà els drets que hem guanyat amb tant d’esforç, però això és el mateix que diuen els americans. Si les dues parts diuen el mateix, què s’està negociant llavors?” (Helmut Scholz, europarlamentari del partit alemany Die Linke).

Volen eliminar totes les barreres aranzelàries, però sobretot les no aranzelàries, les normatives“. “Hillary Clinton ha anomenat l’TTIP l’OTAN de l’economia” (Miguel Viegas, eurodiputat del Partit Comunista de Portugal)

Més de quatre-centes organitzacions i moviments socials de tot Europa ja han dit “no” a l’TTIP, al costat de partits polítics com IU, Podem, Equo o Syriza. El primer pas en la seua estratègia per aturar-lo és trencar el silenci informatiu. “Cada un de nosaltres hem de ser agents informadors de les conseqüències d’això” (Eva Hernández, de CCOO).

A1

A Grècia tenim un problema molt seriós: la supervivència del Govern. Hi ha un cop d’Estat secret a Grècia. És com el que li va passar al Govern d’Allende quan els EUA va enviar actuar a la CIA. Són les instruccions que han donat Berlín i el BCE: escanyar l’economia grega usant qualsevol mecanisme ” “Tenim amenaces cada dia, però no ens anem a rendir” (El diputat de Syriza al Parlament grec Stelios Kouloglou). Kouloglou va dir també que la “vella troica” ha donat pas a una nova, “la de les amenaces i els ultimàtums“. “Tenim amenaces cada dia, però no ens anem a rendir“.

El acte va ser tancat pel diputat d’EUPV Ignaci Blanco, que va assenyalar que “La transparència és el millor antídot contra la corrupció”. Blanco va fer un crida a introduir el TTIP en la campanya electoral.

Stop al TTIP!

València, a 21 d’abril de 2015.

La vergonya d’una Europa tancada en la seua torre d’ivory.

Ahir, després del naufragi d’una nova pastera al Canal de Sicília amb 700 morts, es tanca una setmana amb la mort de més d’un miler d’immigrants en el naufragi de dues embarcacions precàries al mediterrani.

En un nou exercici d’indecència, de demagògia i de cinisme, les autoritats Polítiques de l’UE han instat els governs de la Unió a recolzar accions per protegir els immigrants a la Mediterrània. “Hem dit massa vegades mai més. Ara és temps ja que la Unió Europea aborde aquestes tragèdies sense demora. Hem de salvar vides humanes tots junts, igual que tots junts hem de protegir les nostres fronteres i lluitar contra el tràfic d’éssers humans“.

En aquest cas aquest immens cementiri marítim ha estat, una vegada més, en les aigües pròximes a l’illa italiana de Lampedusa.

a11

Tant se val. Perquè aquest cementiri d’africans s’estén, sense solució de continuïtat, des de Canàries a les costes de Grècia, una extensió proporcional a la insensibilitat que manifestem els europeus cap a una catàstrofe humanitària que poc o gens ens sembla importar.

Tots ells són el reflex d’un brutal drama personal, social i col.lectiu que tot just mereix habitualment uns discrets titulars a la premsa diària o uns minuts als telediaris de les grans cadenes audiovisuals espanyoles, excepte quan la massacre és tan gran que els resulta impossible d’amagar, per més que els agradaria, com ha sigut el cas aquesta setmana passada.

La lluita de moltíssims milers d’africans al llarg de molts anys en recerca de la seua llibertat a les nostre terres, no és res més que el resultat patètic de les nostres correries colonials durant molts segles per tot arreu del devastat continent africà que les hem deixat com a criminal herència.

a12

Potser Europa espera que després de centúries de saquejar Àfrica, despullant-los de la seua cultura pròpia, dels seus recursos materials i humans, d’injectar-los amb la nostra febre perniciosa del consum, anem a continuar vivint tancats com en una fortalesa inexpugnable, a l’interior de la qual nosaltres, els seus habitants, ens donen a un consum desenfrenat i espoliador dels recursos del planeta, mentre fora de la nostra fortalesa s’estén la fam, la misèria, l’explotació i la desesperació generalitzades?

En el conte d’Edgar Allan Poe “La màscara de la mort vermella“, es simbolitza la inutilitat de l’intent del Príncep de tancar-se en el seu palau a donar festes, fins que la pesta passara a l’exterior… però la mort va acabar entrant igual en el seu Palau.

Europa és rica gràcies, en gran manera, a tot el que va espoliar a l’Àfrica.

Potser estem esperant que els africans famolencs es queden a sa casa, patint les conseqüències dels robatoris europeus, mentre les societats europees gaudim d’alts estàndards de vida?

Algú creu que és tolerable que qui els va saquejar, matar i violar al llarg de segles, s’avingue ara a pontificar i donar-los lliçons sobre moral internacional i drets humans?

No recorden els anglesos les seues massacres a Kenya, o les despulles en que van convertir Rhodèsia?…

No recorden els francesos l’immens robatori que feren a Dakar, i de quina manera van saquejar sense escrúpols Costa d’Ivori?…

No recorden els alemanys els camps de concentració de Namíbia i els cranis del poble herero, que encara es conserven al Museu de medicina de Berlín ?…

No recorden els belgues les seues atrocitats comeses en el Congo?…

No recorden els portuguesos les seues excavacions depredadores a Angola, a la recerca d’or, o els seus caceres d’esclaus a Moçambic… qui va regar de sang de xiquets innocents les mines de diamants de Serra Lleona?…

A1

I ara resulta que els europeus ens permetem el luxe de ficar aquests bastions de misèria, patiment i mort a les nostres fronteres exteriors per repel.lir tots aquests desesperats, d’assassinar, de tancar i de deportar aquests fugitius que apleguen a les nostres costes.

Si Europa fora coherent amb les seues pròpies polítiques de drets humans, hauria d’acollir-los amb els braços oberts i suplicar perdó de genolls, oferint compartir alguna cosa de les moltes que els varem furtar i espoliar de les seues terres.

I el més curiós de tot és que aquests angoixats fugitius no demanen el que els correspondria en justícia, que no seria una altra cosa més que la devolució del que legítimament els pertany… tan sols demanen una almoina, vendre’ns quincalla a les places, treballar explotats als nostres camps, repartir diaris o netejar els parabrises del nostres cotxes… i tot i així no els volem!

La nostra ceguesa és vergonyosa, la nostra hipocresia criminal i la nostra baixesa indescriptible!

a13

Malgrat tot i la greu crisi econòmica i social que estem patint a Europa. el món rugeix desesperat al nostre voltant, perquè estem infinitament millor que ells … quan de temps pensem que podrem fer el no veure-ho ni escoltar-lo?

Europa vol romandre tancada en la seua torre d’ivory, mentre una Àfrica maltractada per segles d’humiliació, de saqueig i d’imposició forçada de governs criminals i titelles per part dels nostres governs actuant en nom de les nostres sangoneres corporatives es dessagna sense parar.

Quan aturarem aquest genocidi emmascarat?

València, a 20 d’abril de 2015.

La “casta” a la carta de Pablo Iglesias.

Artur Mas és casta. Però el Papa no és casta. Pablo Iglesias el va convidar a sa casa de Vallecas en un piulet. De ell va dir que “Mai vaig imaginar que podria estar tan d’acord amb un Papa“.

La República és casta. Ahir Pablo Iglesias va refusar que Podemos es manifestara al carrer amb el partits que reivindicaven la República. Però la monarquia dels Borbons a Espanya no és casta. Ahir Pablo Iglesias va acceptar la invitació de Felipe VI en el Parlament europeu i li va donar la mà a per segona volta.

Els seus rivals polítics són casta. Però els bancs no són casta. Un alt càrrec de Podemos a Madrid, Jesús Montero, va dir de la família Botín del Banc de Santander que no són casta, ja que “volen contribuir al benestar social”.

El independentisme és casta. Però el exèrcit no és casta. De ell va dir Pablo Iglesias que “una societat democràtica necessita el exèrcit i necessita Policia”. També va dir que si fora necessari augmentar el pressupost de Defensa en Espanya per “assegurar la independència del país i assegurar els drets socials” ho faria.

Pablo Iglesias va criticar durament l’abraçada de David Fernàndez amb Mas. Però les seues encaixades de mans amb Felipe VI no són criticables.

Església, Monarquia, Banca i exèrcit, la casta per antonomàsia per a tothom, han deixat de ser casta per a Pablo Iglesias i Podemos, si és que alguna volta ho han segut.

La paraula Podemos és una flexió verbal del verb PODER. I el partit de Pablo Iglesias ha esdevingut una alternativa real de poder totes les institucions polítiques a Espanya, segons totes les enquestes.

Església, Monarquia, Banca i exèrcit són poders fàctics amb els que Pablo Iglesias tindria que conviure i necessitaria necessàriament d’ells i del seu vist i plau en cas de què algun dia arribaren a governar. Com qualsevol partit de la “casta” que ells tant critiquen.

El independentisme és casta. Un partit com Podemos que aspira a governar Espanya sap molt bé que no es pot permetre el luxe de perdre un territori que, com Catalunya, representa actualment un 19% del PIB espanyol, uns ingressos per a l’estat per balança fiscal positiva d’entre 8 i 15 mil milions d’eures anuals (depenent del càlcul utilitzat), un 26% de les seues exportacions a l’estranger i que rep un 26% del seu turisme (una font de riquesa d’altíssim impacte en l’economia espanyola).

Definitivament Catalunya ja no és negociable per a Podemos, perquè l’Espanya que Podemos aspira a governar no seria viable econòmicament sense Catalunya. I Podemos ben ho sap això. Per això l’independentisme ha esdevingut “casta” per a Pablo Iglesias.

Orlando Romero, un analista polític de Ràdio Nacional de Veneçuela, ha dit recentment de Podemos que “s’ha tornat un altre te amb llimona prefabricat i domesticat de la política espanyola“.

Al remat, si analitzem amb un cert detall el discurs de Podemos respecte a la seua concepció actual d’allò que és i no és “casta”, ens adonarem que tot allò que pot afavorir políticament o econòmicament els seus interessos de poder en cas d’arribar a governar alguna institució, ha deixat de ser “casta”, però tot allò que puga entrebancar d’alguna manera aquests interessos, ha esdevingut “casta”.

Es a dir, el seu concepte de “casta” comença i acaba justament on comencen i acaben els seues interessos de poder. Una “casta” a la carta de Pablo Iglesias.

València, a 16 d’abril de 2015.

 

Una Llei de Senyes d’Identitat que posa fi a les mateixes senyes d’identitat.

La setmana passada va entrar en vigor la polèmica Llei de Senyes d’Identitat del PP valencià, una volta va ser publicada al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.

Com tots sabem, la llei contempla la creació d’una mena de mecanisme de control, eufemísticament anomenat “Observatori”, que controlarà que no es destine cap subvenció a associacions, entitats o actes contraris a les senyes d’identitat en ella definides.

Les entitats que formen aquest nou tribunal, aquesta diguem-ne nova inquisició PPopular, són obertament contraries als dictàmens de ciència, a la raó, a la inteligència i a la romanística internacional. El seu propòsit no és un altre més que fer patir el foc purificador anticatalanista a tots aquells que no combreguen amb els manaments d’aquestes noves taules de la llei d’un Moisés esdevingut defensor de la puresa i de les esències del poble valencià, tal com la llei les interpreta. El menyspreu, la marginació i la manca de subvencions oficials seran el merescut càstig que rebran els infidels a la nova doctrina valencianera feta llei.

Però la ignorància dels valedors i dels aprovadors d’aquest esperpent és tan gran que probablement no s’han adonat (o potser sí!) que amb aquesta llei l’únic que estan fent és condemnar al foc purificador ni més ni menys que a algunes de les institucions i personatges històrics valencians que han format part indissoluble de la pròpia història i cultura del nostre poble, i que sense ells la identitat valenciana que aquesta llei presumiblement vol defensar no seria ni reconeixible.

Es a dir, si aquesta llei haguera estat aprovada segles enrere, molts dels simbols i dels personatges que han configurat decisivament la nostra identitat col.lectiva com a poble haurien estat sancionats, proscrits, perseguits o condemnats per heretges per anar en contra d’aquesta ortodòxia oficial identitària.

Heus ací a continuació tan sols alguns exemples del què estic parlant:

L’Àngel Custodi del Regne de València, proclamat pels Jurats de València protector de la ciutat i del Regne, va ser retratat pel pintor Sarinyena en la capella del Palau de la Generalitat amb la senyera reial de les quatre barres. L’Àngel Custodi hauria esdevingut traïdor amb la llei de senyes d’indentitat, per fer apologia del catalanisme en no portar la corresponent franja blava coronada en la seua senyera.

El President Fabra i l'Àngel Custodi del Regne de València.

-En les actes de canonització de San Vicent Ferrer, un dels simbols de la identitat del poble valencià reconeguts en la llei, es diu de la llengua en què predicava “….et loqueretur in vulgari catalanico sive  valentino” (“parlava en català vulgar o valencià”). També Antonio Pierozzi, Arquebisbe de Florència, va escriure d’ell en referir-se als seus sermons que “Ecco la grande maraviglia. Egli non predicava che nella sua nativa lingua catalana e ogni nazione facilmente lo capiva”. Uns anys més tard el frare valencià Vicent Justinià Antist, en la seua obra “La vida i historia del Apostólico predicador Sant Vicent Ferrer“, assenyalava que “San Vicente predicaba en catalán, como quiera que València fué poblada de gente catalana.”. Ni que dir té que Sant Vicent Ferrer hauria estar condemnat per la llei per predicar en una llengua que no era la valenciana, sinó la catalana.

El Papa valencià Calixt III, als que els italians anomenaven “il vegliardo catalano”, s’anomenava a si mateix “Papa catalanus“, i va considerar el seu pontificat com un moment gloriós per a la “nació catalana”: “Magna profectus est gloria nationis catalanae diebus nostris: Papa catalanus, Rex Aragonum et Sicilia catalanus, Vicecancellarius catalanus, Capitaneus ecclesiae catalanus….”. Aquesta afirmació de la seua catalanitat li hauria valgut al Borja valencià la condemna i el menyspreu més enèrgics per part de l’observatori que ha de custodiar el compliment de la llei.

Resultado de imagen de papa calixto IIi

 –Lluís Vives, el nostre gran humanista valencià, en la seua obra ”De institutione foeminae christianae”, va dir:”…mandó el monarca que hombres aragoneses y mujeres leridanas fueran a poblarla; y de ambos nacieron hijos que tuvieron como propia la lengua de aquellas, el lenguaje que ya por más de doscientos cincuenta años hablamos entre nosotros.”. L’humanista també hauria patit les consequències de la llei identitària.

-D’Ausiàs March va dir Baltasar de Romaní que “Las obras del famosíssimo philosofo y poeta mossen Osias Marco, cavallero Valenciano de nación Catalan…“. Un “renegat catalanista” hauria segut el qualificatiu que l’Observatori hauria ficat al nostre gran poeta valencià.

-Un dels historiadors i cronistes més importants de l’edat mitjana valenciana, Rafael Martí de Viciana, membre de les Corts del Regne de València, hauria segut condemnat per la llei per dir en la seua “Crònica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia” que :”En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana; porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de las cuales heredaron la lengua, coraçón, manos e obras...” .

-Un altre dels grans cronistes medievals valencians, l’escriptor, historiador i eclesiàstic valencià Gaspar Juan Escolano, cronista del regne i predicador a la ciutat de València, també hauria patit el foc purificador anticatalanista per dir en la seua obra “Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia” que “Como fué poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó de ella su lengua,…por más de trescientos años han pasado los deste Reyno debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos.” “…en su escritura jamás hazen división de valencianos y catalanes, sino que por el nombre de catalanes se entendían los unos y los otros, por ser todos de una misma lengua y nación…

Vicent Ximeno y Sorlí, nascut a València el 1691, eclesiàstic, doctor en Teología i membre de la  Acadèmia Valenciana fundada en 1742, considerat com un dels més grans bibliògrafs de les lletres valencianes, també hauria segut condemnat i assenyalat con a traidor catalanista per dir en la seua obra més important “Escritores del Reyno de Valencia chronologicamente ordenados desde el año MCCXXXVIII de la Christiana Conquista hasta el de MDCCXLVIII” que “…no era temeridad que algunos escritores hubieran llamado catalanes a los valencianos y mallorquines, pues de ellos tienen el origen y la lengua.

Gregori Maians i Siscar, erudit i lingüista valencià nascut a Oliva, reconegut com un dels intelectuals més prestigiosos dels seu temps, va dir en la seua carta al bisbe Ascensi Sales que “Los libros que V. S. me envió llegaron a mis manos bien acondicionados. El Gazofilazio es muy de mi gusto, no tanto por su abundancia […] como por la lengua catalana que estimo como propia”. Ell també hauria estat assenyalat con a catalanista i contrari a la llei.

Josep Climent i Avinent, nascut a Castelló de la Plana en 1706, conegut com “el Bisbe Climent”.  Llicenciat en Filosofía i doctor en Teologia, va ser Bisbe de la ciutat de Barcelona. En el seu discurs d`entronització a la diocesi de Barcelona, va dir que “Si bien se mira, Valencia puede llamarse con propiedad una colonia de Cataluña. Casi todos los valencianos somos catalanes en el origen y con corta diferencia son una misma la lengua de los naturales de ambas provincias. Bajo cuyo concepto debéis reconocerme como paisano vuestro…“. L’Observatori hauria condemnat al nostre bisbe al foc purificador anticalanista pel seu discurs.

-El nostre gran poeta i fundador de la Renaixença Valenciana, Teodor Llorente, en dirigir-se al esciptor català Victor Balaguer va dir que “….habría grandes dificultades para cambiar el nombre á nuestra lengua. Consta ésta de tres ramas, cada una de las cuales tiene su nombre especial, lengua catalana, lengua valenciana y lengua mallorquina ¿Cómo llamaremos al conjunto, á la matriz?….”. En el seu escrit «El movimiento literario en Valencia en 1888» va dir que “…en Cataluña, Valencia y Mallorca, no ha de haber más que una lengua literaria, a cuya unidad no afecten las variantes de sus vulgares dialectos….”. També en la seua carta a Eduard López-Chavarri, Epistolari Llorente, III, va dir: “Yo he sido siempre contrario a los que han querido hacer del valenciano un coto redondo, bien cerrado, exagerando las diferencias que hoy separan nuestra lengua de la catalana. Literariamente no había más que un idioma en Cataluña, Valencia y Mallorca, y debemos tender a restablecer esa unidad.”. Teodor Llorente i la nostra Renaixença haurien estat condemnades per la llei per no reconèixer la “singularitat” de la llengua valenciana que apareix a la llei de Senyes.

-L’altre gran referent de la Renaixença valenciana, Constantí Llombart, en el seu Discurs llegit en la solemne sesió inaugurativa de Lo Rat Penat “Excel.lències de la llengua Llemosina”, va dir que “No, valencians, no és morta nostra expressiva llengua, com los seus malhavirats inimichs semblava desijaven, gràcies als generosos esforços de nostres germans de Catalunya y les illes Mallorques […]. En la mateixa llengua fonch criat en Montpeller, y parlà nostre molt alt e invicte Rey En Jaume. Ab ella escrigué, a imitació de Juli Cèsar, ses conquestes y a imitació dels romans la introduhí ab la sua religió en les Mallorques, y en València y son antich regne al conquestar-los. […] la llemosina llengua en los tres amunt citats dominis, sols en alguna que atra petita variació, ya en la manera de pronunciar-se, ya en la adopció d’algunes veus originàries, insignificants diferències molt menys notables si es vol encara, que les que el castellà sofrix en les diverses províncies hon se parla. Sempre ademés s’ha observat que en los confins d’Aragó, València y Catalunya, s’ha parlat ab mes correctitud y puretat que en lo llengua fonch la cortesana ab que en Aragó, València y Catalunya, los reys parlaven […]; dissentint aquesta mateix interior dels propis nostra llengua”. En discrepar de la “singularitat” del valencià, Constantí Llombart també s’hauria guanyat la condemna i l’expulsió precisament de la institució que ell va fundar.

-Un altre dels grans poetes valencians de la Renaixença Valenciana, Vicent Wenceslao Querol, va anomenar un recull de tres poemes de la seua producció “Rimes catalanes”. Ni què dir té que el poeta Querol hauria patit el foc anticatalanista per dir semblant heretgia.

En la actualitat les Universitats Valencianes, la romanística internacional, l’AVL, els Tribunals espanyols que han fallat en favor de la unitat lingüística, etc, etc, etc…. també acaben de quedar fora de la llei. Cap d’aquestes institucions combrega amb la “singularitat” de l’idioma valencià que estableix la nova normativa.

Pretenent defensar una suposada identitat valenciana, aquesta nova llei l’únic que fa és condemnar i deixar-ne fora, no solament a la ciència, a la raó i a les institucions que les emparen, sinó també a bona part dels personatges i símbols històrics més importants que han configurat precisament la identitat del nostre poble que la llei diu voler protegir.

Tot un autèntic despropòsit i un insult a la intel·ligència més de tota aquesta colla de bàrbars ignorants i antivalencians que encara dirigeixen la nostra més important i representativa institució política valenciana, la Generalitat. Esperem i desitgem que per ben poc de temps.

València, a 13 d’abril de 2015.

El viatge de Mas a EUA, clau en el reconeixement d’una futura Catalunya independent?

A ningú li passa desapercebut que el viatge d’Artur Mas a EUA no és un viatge qualsevol.

I això ho sap perfectament el President de la Generalitat, però també el govern espanyol i el seu ministre d’Exteriors. Les mostres d’inquietud, de nerviosisme poc dissimulat, les declaracions desqualificants i també els intents de tota mena de sabotejar un viatge anterior ho fan palés.

I és així perquè la internacionalització del procés sobiranista a Catalunya n’és una peça clau, i un viatge als Estats Units, per les implicacions de tot tipus que s’en puguen derivar, representa sense dubte la baula clau d’aquesta peça.

I ho és per moltes i diferents raons. I una d’elles és l’existència de nombrosos grups ideològics coneguts com tancs de pensament, think tanks en anglès, alguns dels quals acumulen un poder i una influència en les altes esferes de l’Administració nord-americana molt notable.

Comptar amb el seu suport i influència podria fins i tot marcar la diferència entre l’èxit o el fracàs d’aquest procés d’internacionalització. I el mateix Artur Mas sembla tindre-ho molt clar quan va reconèixer que de manera molt discreta ha tingut trobades amb algun/s d’ells, hores abans de pronunciar la conferència ‘Catalonia at the crossroads’ a la Universitat de Columbia.

Mas va dir que tindria “contactes amb gent del món dels think tanks, és a dir gent que crea opinió, amb inversors de finances” a fi de “dissipar dubtes, donar informació i donar la cara, explicar avantatges i virtuts” de Catalunya i el procés.

Però entre tots aquests influents think thanks Artur Mas deu saber que n’hi ha un molt especial i que pot resultar decisiu en la predisposició que el mateix president Obama pot mostrar arribat el moment en què Catalunya faça una crida al món per obtindre el seu reconeixement internacional com un nou estat. Aquest think tank està dirigit per una persona de l’entorn personal d’Obama, una persona molt poderosa per la seua posició i alhora de gran valor per aquest propòsit per la seua ascendència catalana. Aquesta persona té un cognom català, parla català i sembla tindre un pensament favorable cap al procés sobiranista català. El seu nom és Arturo Sarukhán Casamitjana, i és un diplomàtic mexicà nascut el 1964, amic personal de Barack Obama i és des del 2013 un dels màxims responsables d’un dels think-tanks més influents a la Casa Blanca, el Grup Podesta, concretament de la seua divisió de Global Solutions, un projecte que es defineix a si mateix com una  “empresa a la que cal acudir a la recerca d’estratègies intel·ligents, originals i amb informació per entrar en nous mercats, mesurar els riscos polítics i les oportunitats i comunicar-se eficaçment amb audiències internacionals. El nostre pla consisteix a residir a la intersecció del comerç, l’economia, la política i la diplomàcia, i fer-ho utilitzant les tecnologies i les estratègies més recents“. Com es pot veure, un grup de gran influència en sectors clau com els esmentats en aquesta declaració i molt ben posicionat en l’Adminstració Obama.

Abans d’entrar a formar part de Podesta, Arturo S. Casamitjana va ser ambaixador de Mèxic a EUA durant six anys, de 2006 a 2012. Cal dir que per a la Casa Blanca les ambaixades dels seus dos països veïns a nord i a sud, Canadà i Mèxic, són extraordinàriament importants per la intensitat de les relacions de tot tipus que manté amb ells, per exemple pel Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN), subscrit entre els tres governs per crear una zona de lliure comerç en la seua regió.

El perquè d’aquest cognom i del seu posicionament respecte al tema de la indepèndencia de Catalunya, ens els donen el seus antecedents familiars. Els seus avis van ser exiliats de la Guerra Civil espanyola i eren militants d’Esquerra Republicana de Catalunya. Van formar part dels 4.000 refugiats que el govern mexicà de Lázaro Cárdenas va acollir a través del Servei d’evacuació de Refugiats Espanyols.

Sóc mexicà, però estic orgullós de les meves arrels“, va dir Arturo Sarukhán Casamitjana en una entrevista que li va fer el diari AVUI fa un temps. Va dir també que encara recordava el gust de les ensaïmades i de les coques que va tastar a Barcelona quan tenia quatre anys, que va ser la primera volta que va trepitjar terra catalana, la llar dels seus avis materns.

Arturo parla català amb tota naturalitat. “L’avi va ser sempre molt hermètic. Tenia clar que Mèxic era el seu nou país, però va mantenir les arrels i és el responsable que jo, avui, parli i escrigui en català. De la guerra, però, no en volia parlar“, explicava l’Arturo a l’AVUI. Es diu fan del Barça i te una filla a la que ha posat un nom tan català com Laia.

El cosi d’Arturo es Josep Andreu de Montblanc, diputat d’ERC a Madrid, membre d’una nissaga de polítics tarragonins que s’ha estès a l’altra banda de l’Atlàntic gràcies a l’Arturo.

Un besoncle seu, ja mort, va fundar ERC el 1931 i, amb la democràcia, es va passar al PSOE i va ser-ne diputat i senador al Parlament espanyol.

El pare de Josep Andreu, Carles Andreu, va ocupar un escó al Senat per CiU.

Josep i Arturo van fer una excursió junts pel Priorat fa uns anys, en el 2005, on estan les seues arrels. “No podia ser que no conegués el Priorat“, va dir l’Arturo al periòdic.

Josep Andreu va dir a l’AVUI que “a casa dels Casamitjana, a Mèxic, la llengua vehicular és el català“, i remarcava que l’Artur -es resistia a dir-li Arturo- el parlava molt bé.

Costa poc d’entendre que la doble vessant d’Arturo Sarukhán, el seu indiscutible catalanisme i la gran influència que té en les esferes econòmiques i diplomàtiques nord-americanes a través del Grup Podesta, així com la seua relació personal amb el mateix president d’EUA, poden resultar elements de vital importància a l’hora de posicionar al mateix Obama i a l’Administració nordamericana davant d’una declaració d’independència de Catalunya… temps al temps. I així ho deu de saber Artur Mas. Potser en la seua agenda de trobades discretes amb personatges rellevants i influents en la Administració nordamericana Arturo S. Casamitjana ha estat un d’ells.

València, a 9 de abril de 2015.