La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

La llista de la vergonya de la esclavitud laboral.

8

La hipocresia de la societat capitalista occidental, submergida en una immensa voràgine consumista, sembla no tindre límits.

I no només per part de les grans corporacions multinacionals, que utilitzen el treball esclau en països del tercer món o en vies de desenvolupament per fabricar els seus productes a preus més competitius i inundar d’ells les seues enlluernadores botigues situades al cor de les grans urbs occidentals, sinó també per part de la població (una part d’ella) que sembla presa d’un afany consumista il.limitat, sense importar-li massa la dubtosa procedència dels productes que compren.

Fa uns anys, l’Organització Internacional del Treball ja denunciava que uns 12 milions de xiquets menors de 14 anys treballaven en les anomenades fàbriques de la suor del tercer món produint la roba, les joguines o els ordinadors que compra Occident.

En aquells dies es publicava també el “Llibre negre de les firmes de marca“, un extens i ben documentat treball realitzat per dos periodistes austríacs que van passar una llarga època investigant sobre aquestes pràctiques, arribant fins i tot a fer-se passar per proveïdors d’alguna de les empreses que investigaven per tal de comprovar de primera mà la veracitat de la informació que anaven obtenint. Aquests periodistes van descobrir coses com que a les fàbriques d’Indonèsia s’acomiadava a les dones durant la menstruació perquè no perderen el seu temps a anar al bany durant les hores de la  feina, o com que els pesticides utilitzats en algunes plantacions han ocasionat morts i problemes de fertilitat entre els treballadors centreamericans.

Recentment el diari digital Canal 311 va publicar un article en el qual novament es denunciava a les grans corporacions que utilitzaven sistemàticament aquestes pràctiques, i que vull aprofitar per difondre a través d’aquest bloc com a denúncia d’aquesta situació.

Aquestes són les empreses esmentades en aquest article:

Hanes LL Bean i Gymborree, que utilitzen el treball forçós infantil en les seues plantes de producció de cotó d’Uzbekistan.

Nike, la major companyia mundial de calcer esportiu, posseeix 11 fàbriques a Indonèsia que produeixen utilitzant el treball esclau 55 milions de sabates cada any (només un parell de cada 50 es ven als consumidors indonesis, la major part s’exporta als Estats Units).

-Les Marques agroindustrials Monsanto, Cargill i Archer Daniels Midland participen igualment d’aquestes pràctiques. Els xicotets agricultors de diferents parts del món estan obligats a comprar llavors d’aquests gegants agroindustrials i revendre els seus productes a preus “insostenibles”.

-Les persones que treballen en explotacions agrícoles que exporten productes com la pinya, el cautxú, el cotó, el cacau, el te i les flors proveeixen les principals marques de processament d’aliments com Kraft, Nestlé i Dole. Aquestes empreses violen els drets dels treballadors en àrees com salaris, hores de treball, llibertat sindical i l’exposició a productes químics perillosos o tòxics.

-La Empresa taiwanesa Foxconn, que dóna feina a 1,2 milions de persones només a la Xina, incompleix flagrantment les lleis laborals i fins i tot carrega contra la dignitat dels seus treballadors per produir aparells electrònics de la forma més ràpida i barata possible. Companyies com Apple, Amazon, Dell, Hewlett Packard, Nintendo, Nokia o Samsung es beneficien d’aquesta situació. Hi ha xiquets i adolescents treballant sense contracte, privats de llibertat i en condicions insalubres durant més de 72 hores a la setmana per un salari de 0,88 euros al dia.

-A l’estat de Tamil Nadu, al sud de l’Índia, són emprades milers de joves en condicions d’esclavitud per empreses tèxtils d’aquell país, que després subministren els seus productes a grans firmes internacionals. Entre els gegants mundials de la moda que comercien amb aquesta xarxa de treball esclau estan Tommy Hilfiger, Timberland, H & M, Marks & Spencer, Diesel, Gap, C & A, El Corte Inglés, Inditex -propietària de Zara- i Cortefiel.

-La Marca de joguines Mattel i la de Chicco realitzen la concessió de la producció de les seues joguines a les indústries xineses. El 1993 es va cremar una altra fàbrica que va provocar la mort de 84 persones.

-La Empresa nord-americana McDonald utilitza a la Xina el treball de menors de 14 anys. Per mitjà d’una companyia xinesa, City Toys, McDonald fabrica ninots de peluix per molt pocs diners a l’hora. El 20% de la plantilla, uns 400, són menors i dormen en una nau en llits sense matalafs ja que no tenen diners ni per adquirir el permís de residència.

Com poden veure, la tan esbombada globalització s’ha convertit en l’instrument perfecte de les grans corporacions industrials (i financeres) mundials per estendre el treball esclau, realitzat en pèssimes condicions salarials i laborals arreu dels països del tercer món. Totes elles s’emparen sota un mantell d’encobriment i d’impunitat en un sistema neoliberal de lliure mercat que podríem qualificar sense equivocar-nos massa de criminal.

Tinguem clar tothom, doncs, que els exorbitants beneficis que obtenen moltes de les nostres multinacionals i la riquesa, el glamour i el malbaratament característics del consumisme salvatge que caracteritza la nostra societat occidental, no són més que el resultat del sofriment, la barbàrie i la mort que caracteritzen l’explotació infantil i l’explotació laboral de desenes de milions de treballadors de països del tercer món que treballen en condicions similars a les que caracteritzaven les nostres societats en els anys de la revolució industrial de finals dels segles XVIII i principis del segle XIX…. una “escletxa” de dos segles en les condicions del treball entre les dues societats ben aprofitada per les grans multinacionals per a disparar els seus comptes de resultats, i de molts de nosaltres per fer servir un consumisme de serveis, articles i productes tacats amb la suor, el patiment i la sang de moltes milions de persones.

València, a 30 de març de 2015.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una important troballa de la muralla islàmica de València fa palesa la desídia de l’ajuntament de Rita Barberà.

0

No es coneix a Al-Andalus ciutat de murs més perfectes i més bonics.” Aquestes paraules les va escriure el cronista àrab Al-Udri quan va visitar la València islàmica durant el govern d’Abd-al-Aziz, nét d’Almansor.

La muralla defensiva que envoltava Balansiya, la capital de la Taifa de València, era considerada tot un paradigma de l’arquitectura i enginyeria militar d’Al-Andalus.

Desprès de la caiguda del Califat de Còrdova, a principis del segle XI, València es va convertir en la capital d’un regne de taifa experimentant un important creixement urbà. Amb la dominació musulmana s’havia iniciat un nou període urbà en què l’increment de la població va exigir l’ampliació de la ciutat i la construcció d’un nou perímetre defensiu. Les muralles àrabs la ciutat, de robusta construcció i en què s’obrien 7 portes principals, van ser aixecades pel principal dels reis d’aquella taifa valenciana, Abd al-Aziz ibn Abi Amir, que va començar a regnar a la ciutat de València l’any 1021.

Aquesta muralla estava construïda amb tàpia de formigó amb farciment de pedres de mida, i tenia torres de planta semicircular fetes amb maçoneria regular molt sòlides i massisses fins a l’últim pis, on s’obria una estança voltada per facilitar la defensa. La seua amplada mitjana era de 2,25 metres.

Abd al-Aziz va viure fins a l’any 1061, i en el seu llarg regnat València va gaudir el període de major esplendor musulmà. La seua realització més importants va ser precisament la construcció d’aquesta muralla que van transformar València en la plaça més forta de tot al-Andalus. La forta solidesa del recinte emmurallat va permetre als moros valencians resistir el dur setge que van ser objecte per part del Cid i posteriorment el de Jaume I. Les muralles van continuar prestant servei a la ciutat durant segle i mig desprès de l’entrada del rei a la ciutat de València.

A hores d’ara són diversos els restes visibles que queden d’aquell magnífic recinte emmurallat. Torres, fosses, llenços de muralla, i ara també el que sembla ser una de les seues portes principals.

Tot i estar emparats amb el màxim grau de protecció patrimonial (BIC = Bé d’Interès Cultural), el govern municipal de Rita Barberà ha actuat deliberadament, pel que es pot endevinar per les seues actuacions, amb la major de les desídies per assegurar que aquestes restes es deterioren i acaben per esfondrar-se i desaparèixer.

Mentre altres ciutats de l’antic Al-Andalús, com Granada o Còrdova, gaudeixen, mimen i conserven amb orgull joies arquitectòniques com La Alhambra o La Mesquita, el govern municipal actual de Rita Barberà intenta esborrar de la història de la ciutat tota resta i record de l’època musulmana, potser per intentar ressaltar molt més la seua condició de ciutat catòlica i cristiana. Tot allò que faci olor a boat catòlic, a tradició i història cristiana de la ciutat, és conservat, protegit i exalçat fins a la sacietat. Pel contrari, tot allò que represente testimoni arquitectònic, urbanístic, cultural o històric d’una altra època diferent, com ara la València romana, la València capital de la II República i la mateixa València musulmana, és sistemàticament silenciat, invisibilitzat, censurat podríem dir, en un intent com he dit adés deliberat que el pas del temps deteriore i esborre del mapa i del record físic de la ciutat aquests períodes de la història de la ciutat que la inquisició municipal del Partit Popular deu considerar poc digna o desmereixedora de la història predominantment catòlica i cristiana de la ciutat, tal com la consideren ells.

Fa tan sols unes setmanes, arran d’una reclamació que fa dos anys va realitzar el Cercle per la Defensa i Difusió del Patrimoni Cultural de València, a la qual es va sumar enguany el Síndic de Greuges valencià, en què s’instava a l’Ajuntament i a la Conselleria de Cultura a mamprendre una sèrie d’actuacions per mantindre en bon estat una torre i el llenç de la muralla àrab que formen part d’un edifici que amenaçava ruïna al barri d’el Carme, l’ajuntament es va veure obligat a realitzar la neteja d’un solar i l’enderroc del edifici en estat ruïnós. Doncs bé, allà van eixir a la llum les restes d’una de les portes més importants (Bal-al-Hanax, la porta de la colebra) i d’una torrassa de la muralla musulmana.

La troballa sembla confirmar la hipòtesi del metge i historiador valencià, José Rodrigo de Pertegás, qui en 1925 va acabar un treball anomenat «La moreria de València», en què assegurava que la porta de Bab al-Hanax, coneguda com de la Moreria i que unia aquest recinte interior amb els carrers que en el «Repartiment» van correspondre als cavallers de Terol, es trobava a l’interior del número cinc del carrer Salines. Gràcies a la insistència del Cercle per la Defensa i Difusió del Patrimoni Cultural i posteriorment del Sindic de Greuges, s’ha pogut traure a la llum la famosa porta, que portava segles oculta a l’interior de l’habitatge.

Les fotografies que adjunte en aquest apunt donen una idea de l’estat d’extrem deteriorament i abandonament actual de les torres i llenços de la muralla musulmana ja mil·lenària que va constituir en el seu moment una fita de perfecció i bellesa arreu d’Al-Andalus.

Un estat de conservació directament proporcional a la política de proselitisme religiós i de barbàrie cultural, incívica i arbitrària de l’equip de govern de Rita Barberà.

València, a 25 de març de 2015.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

València, ciutat eclesial per la gràcia de Déu i de Rita Barberà.

1

Fa uns mesos el diari digital La Marea publicà un ben interessant article d’investigació en què denunciava l’escandalosa relació de complicitat existent entre el poder polític (PP) i l’església catòlica a la ciutat de València (m’en vaig fer ressó en un apunt al bloc: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/262952).

La investigació duta a terme per aquest diari revelava una relació que es traduïa en què nombroses institucions religioses relacionades amb el Arquebisbat valencià estaven gaudint de tot tipus de prebendes, favoritismes i tracte privilegiat, clarament discriminatori cap als ciutadans i altres institucions no religioses que no combreguen amb el “credo oficial” imposat al Cap i casal per l’ajuntament de Rita Barberà.

La investigació va descobrir que de les més de 1.200 propietats que posseeix l’església catòlica a la ciutat de València, solament un 18% d’elles estan dedicades a l’ús religiós. Sobre això cal recordar que en 1979, quan la Conferència Episcopal va aconseguir, gràcies als acords de l’Estat amb la Santa Seu, que les seues propietats quedaren exemptes de pagar l’Impost de Béns Immobles (IBI), va ser amb l’única condició que es declare que en elles “es realitza activitat pastoral”. De fet la major part dels habitatges, aparcaments i locals comercials que l’església té a València estan en règim de lloguer i li reporten centenars de milers d’euros de guanys anuals, la qual cosa li serveix de lucre i de finançament, diguem-ne il.licit,

Entre aquests immobles hi han, per exemple, una tenda de roba interior, un concessionari de cotxes, una clínica d’estètica, diversos solars amb horts de creïlles i fins i tot un dönner kebab. Òbviament no són negocis directament gestionats per l’església, però l’Arquebisbat es lucra il.lítament amb ells, ja que són locals que lloga a tercers però dels quals la Hisenda municipal els perdona “religiosament” l’IBI. Pot servir d’exemple el situat en la mateixa cantonada de la plaça de l’Ajuntament de València amb el carrer Barcelonina, una botiga de mitjons i roba interior de la franquícia Calzedonia en un local propietat de l’Arquebisbat, que no paga res de l’IBI. Potser la Hisenda municipal de València ha estimat que la roba interior ha esdevingut ara objecte de culte per als catòlics valencians…

Aquesta pràctica, la del lloguer de locals, és la tercera font de finançament de l’Arquebisbat, després de la casella de la declaració de la renda (70% del total) i el raspall d’almoines (15%), segons la seua memòria econòmica de 2012. Només en la capital va ingressar més de 15 milions aquell any per aquest concepte. Tots ells, lliures d’impostos.

El PP governa la ciutat de València des de 1991 i les relacions partit-arquebisbat van més enllà de l’àmbit institucional.

Després de les eleccions autonòmiques de 2011, el president de Les Corts Valencianes i membre del Opus Dei, Juan Cotino (PP), va fer jurar o prometre el càrrec als 99 diputats davant d’un crucifix. I no és casualitat que el rei Joan Carles i els bisbes cursaren una petició a Joan Pau II perquè València albergara la V Trobada Mundial de les Famílies en 2006, que finalment va presidir Benet XVI.

Els favors del PP a l’església a València també beneficien els seus centres d’ensenyament. Les cessions de sol públic per a fer escoles privades religioses están a la ordre del dia, tal i com ha denunciat els partits de la oposició a l’ajuntament en repetides ocasions.

Doncs bé, per a l’alcaldessa del caloret tot això encara li sembla poc. I ací tenim una revel.ladora història que ho demostra, l’anomenat Pacte de l’Almoina.

Fa més de dues dècades l’Ajuntament va realitzar dos convenis amb l’Arquebisbat, en els anys 1985 i 1990, per a la cessió gratuïta a la ciutat del solar de l’Almoina (propietat de l’església), on els arqueòlegs municipals havien localitzat el cor de la primigènia ciutat romana de Valentia.

El 1996, a proposta del PSOE l’Ajuntament aprovà la compra del solar a l’Arquebisbat amb una superfície de 2.308 m2, però l’any 2000 se subscriu un nou conveni de col·laboració pel qual el consistori posa a disposició de l’Arquebisbat 6 solars municipals, en una permuta totalment avantatjosa per a l’església. Els emplaçaments d’aquests solars es situen en espais emblemàtics de noves zones de la ciutat, destinats a equipaments públics. L’objectiu de la mateixa era que l’Arquebisbat construís en ells esglésies, alhora que se li lliurava de manera gratuïta una plaça annexa a la Basílica per tal que pogués ser utilitzada per a actes religiosos a l’aire lliure. El conveni era en règim de concessió per 75 anys i estipulava una contraprestació simbòlica per part de l’església de 2.000 pessetes anuals (12 euros). L’oposició municipal del PSOE en aquell moment es va oposar a aquest acord i va insistir a adquirir el solar en el que s’havia valorat, 259 milions de pessetes (1,55 milions d’euros).

Tot i que encara quedaven 60 anys de vigència del conveni, el govern municipal de Rita Barberà i l’Arquebisbat signen un nou acord per formalitzar la venda de quatre de les sis parcel·les, on finalment es van construir esglésies, a canvi del solar de l’Almoina. L’acord és ruïnós per als valencians, ja que suposa multiplicar per quatre el valor del solar de l’Almoina de 1,55 milions d’euros a 6,5 ​​milions d’euros. Mentrestant, es van assignar a les quatre parcel·les municipals situades en les zones de major import immobiliari de la ciutat (que es van vendre a l’església) valors molt inferiors als de mercat. Una operació que el PP va tirar endavant sense efectuar una taxació independent que hagués marcat els valors reals de les propietats que es van permutar. Càlculs independents estimen que l’església hauria d’haver pagat pels terrenys rebuts 11 milions d’euros. Aquesta és la història.

Rita Barberà i el PP han convertit a València en una ciutat exhaurida per l’església catòlica, banal i insubstancial, on només la kultureta blavera casposa local, les Falles monumentals però banals i acrítiques i les processons i els actes religiosos tenen el seu vistiplau i les generoses subvencions municipals.

València, a 22 de març de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Falles, monofalles, antifalles i alterfalles.

0

Vivim en una època de succedanis, on els productes genuïns que es caracteritzen per tindre alguna substància pròpia, singular i distintiva, esdevenen artificialment simulacres adreçats a consumidors que els prefereixen als originals ben siga per cost, per convicció o per altres variades raons.

Avui, festa de Sant Josep, dia gran de la festa de les Falles a València, podem dir que aquesta n’és tot un paradigma. I sembla que no per cost ni per pròpia convicció dels consumidors, diguem-ne fallers i ciutadans del Cap i casal, sinó perquè el succedani que vivim a hores d’ara va ser històricament imposat de manera progressiva quan les falles, una festa amb un origen popular, satíric i crític resultat de la espontaneïtat, la immediatesa i el caràcter participatiu del poble pla, van passar a ser controlades per les capes socials benestants pel seu propi interès i forçadament encaixades en un model d’ostentació i farcit de coentor. La qual cosa va fer capgirar la festa per ficar-la al servei dels poders fàctics: l’alta burgesia, els empresaris, els eclesiàstics i els polítics servils.

Així és com la sàtira figurativa i la crítica social de la festa original va esdevenir una festa banal i buida on els monuments fallers no van més enllà de l’efecte d’un innocent i simpàtic acudit, un humor blanc i inofensiu aliè a qualsevol element que qüestione el poder establert.

La instauració del franquisme, amb la brutal repressió que va suposar la desaparició de quasi el 90 % del cens faller d’abans de la guerra, la fèrria censura sobre la temàtica dels cadafals fallers, el control institucional del món faller a través de la Junta Central Fallera (fundada en 1939 pels vencedors de la guerra) i l’inflació de premis per a domesticar les falles i les comissions que les plantaven per la via de l’autocontrol i l’autocensura, va instaurar el que podriem anomenar la monofalla, es a dir, la falla monolítica i monodimensional.

Així la defineix Gil Manuel Hernàndez, doctor en Geografia i Història, un dels millors i més reconeguts estudiosos valencians de les festes populars i de les falles en particular.

La transició a la democràcia podria haver fet que aquest succedani, aquest model dominant i arrelat en la ideologia franquista esdevinguera poc a poc un model més semblant als dels seus origens. Però no va ser així. El poder acumulat pel búnquer faller franquista, progressivament reconvertit en búnquer barraqueta anticatalanista, va entrebancar completament aquesta anhelada evolució, o més be podriem dir involució cap al model genuí i original de les falles. 

La total preservació d’aquest ranci model de la monofalla, va provocar que alguns sectors de l’esquerra valenciana arribaren a la conclusió de què les Falles eren irrecuperables per a la causa progressista i que, per tant, la festa havia de ser sistemàticament criticada i fins i tot rebutjada en assimilar-la al franquisme. Així és com es va crear en aquests sectors el model que podriem anomenar antifalla.

Així, resulta paradoxal veure com durant la Segona República les forces progressistes de l’esquerra valenciana s’enorgullien de les Falles, però avui en dia aquests sectors es declaraven obertament antifallers. La petjada del franquisme en la festa ha estat absolutament demolidora.

Però dins de les forces progressistes valencianes no tots comparten aqueix diagnòstic de la plena assimilació de la festa amb el conservadorisme més reaccionari valencià, esdevingut en les darreres dècades anticatalanisme. Pel contrari, aquest sector de l’esquerra valenciana considera aquesta assimilació amb un fet més conjuntural, i assimila la festa amb els seus genuins arrels de cultura netament popular.

L’antiga tradició satírica fallera mai no va morir del tot i s’ha mantingut més o menys amagada al llarg de la seua historia. Les llavors de resistència dins de la festa han anat creixent i fructificant, i a hores d’ara floreixen tan des de dins, amb propostes de regeneració i d’experimentació molt interessants, com des de fora, apostant pel rescat militant d’unes falles populars, autònomes i combatives. I així és com apareix el que podiem anomenar l’alterfalla, segons una definició molt encertada què va fer l’estudiós Gil Manuel Hernández, la falla alternativa, dins de la qual podriem incloure l’actual intifalla, que podem definir com una insurgència fallera davant el poder controlador de la festa, i també la revifalla, un intent de recuperació i de revitalització de la falla primigènia i corrosiva, de la que a València tenim alguns destacats exemples, tal com la falla Arrancapins i algunes altres.

Malauradament, les falles blanques, banals i buïdes dominen aclaparadorament una festa que continua en un estat d’alienació massiva.

Tant de bo el model d’alterfalla vaja reviscolant més i més amb el pas dels anys i es vaja retornant al model i al esperit de la falla original. A la falla sense més qualificatius, sense conservants ni colorants afegits al llarg de la seua història per les classe dominants.

València, a 19 de març de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Les Falles blanques de València

0

Anit va ser la Plantà de totes les falles de València. La festa acaba d’entrar en el seus dies més transcendents. És, doncs, un bon moment per fer una ullada enrere i reflexionar sobre el passat, el present i el futur d’aquesta festa tan arrelada principalment al Cap i casal.

El 19 de març es celebra la festa del patró del gremi dels fusters.

Aquest col.lectiu va adoptar com a patró a Sant Josep l’any 1497.

A principis del segle XVII Sant Josep va passar a ser patró de la ciutat de València, al costat de Sant Vicent Màrtir i Sant Vicent Ferrer que ja ho eren abans.

Sembla ser que, des d’aleshores, el 19 de març es va convertir en el dia assenyalat cada any pels fusters de València per fer neteja general en els seus tallers.

Els fusters traien al carrer aqueix dia tan assenyalat les restes de fusta inservibles que acumulaven durant mesos a les seues fusteries, als quals es van anar unint les famílies dels barris populars, que se sumaven també a la celebració traient trastos i els estris vells de les seues cases.

Tot, fustes, trastos i estris s’amuntegaven en pires als carrers i places de la ciutat, a les quals s’els pegava foc el vespre de Sant Josep.

Un cert dia a algú se li va ocórrer la idea de cremar també roba vella, o millor, de “vestir” amb aquella roba vella els pals de fusta inservibles dels fusters, posant palla sobre el que simulava ser el cap per què l’aparença de la figura fóra la d’una persona amb monyo.

L’esperit satíric i socarró consubstancial al poble valencià va fer que els veïns, de manera col.lectiva i, per tant, anònima, s’afanyaren a assimilar aquests rudimentaris “ninots” de fusta, roba vella i palla a personatges coneguts i no massa ben considerats del barri o de la política municipal, als quals amb el temps van afegir uns simples cartells escrits a mà que descrivien, de manera breu però ocurrent, qui era el personatge representat i el perquè se li “cremava” en la pira popular.

Per tal de mantindre l’anonimat, els rudimentaris “ninots” es vestien per la nit. Aquest esperit de “nocturnitat” encara es conserva hui en dia, en realitzar-se “la plantà” de les falles sempre a la nit.

Els personatges més habitualment representats eren els alcaldes, potser perquè els fregien a imposts o perquè ignoraven les demandes del veïnat, però també n’apareixien molts altres com ara els cacics, els usurers, els botiguers o els comerciants, aquests últims perquè potser els enganyaven amb el pes, amb el preu o amb la qualitat dels aliments quan anaven a comprar.

Cremar en efígie era un ritu de substitució de la realitat per l’imaginari amb el qual el poble es conformava, a falta de poder fer una veritable revolució per les injustícies que patien. 

Aquestes rústiques pires que simulaven de manera molt elemental escenes i personatges es van anar sofisticant d’any rere any, fins a arribar a convertir-se en monuments cada vegada més grans i complexos de cartró-pedra que hui coneguem com a falles.

Les primeres falles com a tals poden documentar-se des de la darreria del segle XVIII (l’any 1784 és la data concreta que proposen alguns estudiosos de la festa, perquè apareix documentada per primera volta en un ofici municipal de la ciutat de València la paraula “falla”).

Uns anys mes tard, en una edició del Diari de València de 1796, es fa referència al fet que durant la vespra de Sant Josep s’exposen a la vergonya pública per a després cremar-se “en estàtues” persones que han merescut la crítica del veïnat.

Durant tot el segle XIX i fins als temps de la Segona República, les falles van reflectir el sentiment crític i satíric de les classes populars.

Les elementals fogueres de fustes i mobles vells havien donat pas a rudimentaris cadafals sobre els quals es muntaven uns pocs ninots que representaven una escena o simbolitzaven un personatge o un fet que es volia criticar i satiritzar.

L’explicació de la falla es feia penjant al mateix cadafal, o en les parets de les cases pròximes, cartells o pasquins amb versos d’aire popular i contingut satíric i crític.

Aquest esperit de crítica i de sàtira incensurable, sorgit dels barris populars, va començar a molestar a certes persones de les classes dominants, ja que es veien reflectides en les falles i, per tant, es convertien en objecte de les burles i les bromes del poble pla.

Casa on hi ha piano, no es parla valencià“, deia el poeta i escriptor satíric de Sueca Josep Bernat i Baldoví, autor dels primers llibrets de falla en l’any 1855.

A mitjans del XIX sorgeixen definitivament dos dels elements configuradors de la festa: un monumental i d’aparença plàstica, el ninot, i un altre literari, el llibret de falla, on s’escrivien en valencià (l’única llengua que utilitzava el poble, no així la burgesia a la qual es criticava) versos intencionadament provocadors cap a aquesta burgesia.

Conforme s’anaven escampant en quantitat i en contingut, les falles irritaven cada vegada més a les classes benestants, que les consideraven despectivament com a pròpies de gent de baixa condició social.

A mitjans del segle XIX es comença a tindre constància de clars intents de censura per part de les autoritats eclesiàstiques, municipals i fins i tot militars. Exemples d’això els tenim l’any 1866, en què l’arquebisbe de València qualificava un llibret de falla de “herètic, impiu, escandalós, obscè, immoral, injuriós al matrimoni, a l’estat eclesiàstic, al celibat i a les persones piadoses i porugues…“, o l’any 1872 quan es va reglamentar un impost de 10 pessetes a qui volguera plantar una falla, en un intent evident d’ofegar econòmicament als seus promotors, xifra que va anar augmentant any rere any fins a arribar a ser de 60 pessetes en 1885, una quantitat difícilment assumible per les economies populars d’aleshores.

És l’evidència de que les falles populars resultaven ja molt incòmodes per al poder, pel seu contingut de crítica social, política i moral. D’ací aquest interès en limitar-les i de posar-hi entrebancs de totes les maneres possibles per part de les classes dominants.

A la segona meitat del segle XIX es produeix definitivament el triomf de la burgesia i del capitalisme.

Una burgesia que deixa de ser revolucionària perquè que ja ha assolit el poder polític, i que es llança a consolidar les seues estructures polítiques de poder i a estendre la seua hegemonia social.

Per aquest motiu, i com un primer pas, la censura escomença a produir-se sobre les manifestacions de cultura genuïnament populars que es feien fóra de la seua influència i control, com ara les falles, per després, i com a segon pas, intentar suplantar-les per altres semblants però introduïdes per ells, per tal d’aconseguir la seua “domesticació” i servilisme als seus interessos. 

L’estratègia duta a terme per la burgesia local, sota el pretext d’establir el “bon gust” a les sàtires falleres, n’era molt clara: el què pretenia realment era assimilar la festa mitjançant la seua institucionalització i buidatge dels seus continguts, tal com passava amb els carnavals, altra manifestació de cultura popular incòmoda per al poder.

Com a part d’aquesta estratègia reformista sorgeix la idea de “premiar” econòmicament les falles que es distingien per la seua “originalitat”, sent pionera en aquest sentit l’associació Lo Rat Penat, referent de la Renaixença valenciana i d’una ideologia clarament conservadora.

La seua intenció declarada era la de substituir els “mamarratxos i ninots” fets pel poble, per figures de “bon gust i intenció”.

Aquest va constituir l’inici de la tendència cap a la “falla artística” imperant a hores d’ara.

Poc a poc les falles anaven perdent el seu esperit inicial de sàtira i crítica popular.

L’espontaneïtat, la presència del foc com a element central, la sàtira i la crítica, la manca d’estructures centralitzades i la diversió i l’entreteniment netament populars van desapareixent per donar pas a la planificació i a una organització cada vegada més centralitzada i jerarquitzada, en la qual la implicació de les autoritats municipals era cada vegada més important.

En aquestes “noves” falles tot comença a girar al voltant de la exaltació de la identitat valenciana, d’una identitat feta a mida de la burgesia agrària llavors dominant.

Com a conseqüència d’això, les falles comencen a omplir-se de barraques, de llauradors i de tot tipus de tòpics i d’elements típics de l’agrarisme hortolà dominant de l’època, i de la ideologia subjacent darrere d’elles.

Les referències polítiques, socials i anticlericals van perdent posicions alhora que guanyen en populisme, moralisme i exaltació patriòtica.

Es d’aquesta manera com les falles es van convertint en instruments de projecció social d’una ideologia cada vegada més conservadora i d’una imatge molt tòpica de València i dels valencians, dissenyada a la mesura de la classe burgesa agrària dominant.

Malgrat la censura i els intents d’assimilació, l’esperit crític de bona part de les falles va perdurar, en major o menor grau, durant tot el primer terç del segle XX.

Però l’aixecament feixista del 1936, la guerra civil que va originar i la victòria final de Franco va representar per a la celebració fallera un punt i a part.

Per a la nova dictadura, les falles representaven una cosa potencialment molt perillosa.

Malgrat la restauració i la domesticació de la festa que la burgesia havia anat realitzant durant les dècades precedents, les autoritats feixistes van continuar veient-hi una expressió de masses del poble massa lliure i critica, què les convertia en una celebració subversiva.

Calia, doncs, buidar-les de tota la càrrega satírica i crítica, per la qual cosa el franquisme va procedir a introduir-ne elements de religiositat (tals com l’ofrena de flors a la Verge dels Desemparats) i de culte (a la figura de la Fallera Major), que amb anterioritat mai havien existit.

Només cal dir que la primera Fallera Major nomenada després de la finalització de la guerra civil va ser la filla de Francisco Franco, Maria del Carmen Franco i Polo, i l’any següent aquesta distinció li va ser concedida a la del General Aranda, “l’alliberador” de la València republicana.

Al remat, les autoritats franquistes van procedir literalment a refundar la festa, és a dir, a crear unes “noves” falles, que res tenien a veure amb les anteriorment existents.

L’estructura, usos i costums derivats d’aquesta refundació de les falles han perdurat plenament i en tots els seus elements afegits durant el franquisme fins a hores d’ara.

Aquella festa d’origen popular, satíric i crític ha esdevingut una festa blanca sotmesa a un model monolític, banal i buit. Aquell tarannà obert, satíric i creatiu inicial, resultat de l’espontaneïtat, la immediatesa i el caràcter participatiu del veïnat, què donava com a fruit falles d’estructura, temàtica i factura crítica i molt diversa, va quedar bandejat quan les falles van passar a ser controlades per les capes socials benestants i van ser forçadament encaixades en un model d’ostentació i ple de de coentor, que va anar capgirant la festa per ficar-la al servei dels poder fàctics: l’alta burgesia, els empresaris, els eclesiàstics i els polítics servils.

La sàtira figurativa i la crítica social no van més enllà de l’efecte d’un innocent i simpàtic acudit, un humor blanc i inofensiu aliè a qualsevol element que qüestione el poder establert.

La frase que va dir una volta el profesor Gil-Manuel Hernández, president de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF) i profesor de Sociología de la Universitat de València, defineix a la perfecció aquesta evidència: “Abans, el pitjor era que et tragueren en una falla; ara, el pitjor és que no ho facen”.

València, a 15 de març de 2015.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La Comissió Europea avergonyeix la justícia espanyola.

0

Fa poc més de tres mesos, en novembre de 2014, la Justícia espanyola era portada davant les Nacions Unides per tres associacions judicials independents espanyoles i una organització internacional, per ser denunciada per la erosió del principi de separació de poders” i pel “debilitament tant del poder judicial com de l’Estat de Dret que s’està produint com a conseqüència d’una manca de independència judicial.

Aquestes associacions judicials, la Francisco de Vitòria, Jutges per a la Democràcia, el Fòrum Judicial Independent, juntament amb l’organització defensora dels drets i llibertats civils Rights International Spain, van dirigir una carta a la Relatora Especial sobre la independència de magistrats i advocats de Nacions Unides per denunciar aquests gravíssims fets.

En aquesta carta els jutges denunciaven, entre altres coses, l’última reforma del Consell General del Poder Judicial, la nova Llei orgànica del poder judicial proposada pel Govern, la manca de recursos i la pressió contra jutges exercida pel poder polític, i li demanaven a les Nacions Unides que es dirigisca al Govern espanyol per demanar-li explicacions i també per a què faça una visita a Espanya per analitzar les traves a la independència judicial que hi ha a l’estat espanyol.

La iniciativa, segons explicaven les esmentades associacions judicials, que representen juntes a la majoria de jutges i magistrats associats a Espanya, s’havia acordat plantejar-la “davant la gravetat de la situació, ja que “amb aquesta vinculació tan evident al poder polític, el Consell General del Poder Judicial no pot garantir la divisió de poders. També s’hi posava èmfasi en la pressió política que s’exercia contra els jutges que investiguen la corrupció, a través de desqualificacions abocades en mitjans de comunicació per autoritats i membres de l’executiu.

Una acusació, repetisc, gravíssima, que posava en solfa els propis fonaments de la democràcia espanyola.

Aquesta iniciativa va alçar algunes bombolles en certs estaments polítics i judicials de l’estat, que a través dels seus òrgans mediàtics habituals la van desqualificar titllant-la de desproporcionada I de perseguir interessos polítics ocults.

Doncs bé, ara ja no són solament algunes sospitoses organitzacions esquerranes que amaguen inconfessables propòsits les que posen en evidència la justícia espanyola davant els organismes internacionals. Ara ha sigut la gens sospitosa Comissió Europea la que ha posat de manifest la seua manca de independència judicial, en fer públic el quadre d’indicadors de la Justícia de 2015, que indica que l’Estat espanyol és percebut com una de les jurisdiccions més influenciables per la política a nivell europeu.

Segons les dades d’aquest estudi, sobre el quadre d’indicadors de la Justícia a la Unió Europea el 2015, dels 28 Estats membres Espanya és el quart país en què la percepció de la independència judicial és més baixa, havent empitjorat la seua situació respecte a anys anteriors. En la estadística només Croàcia, Bulgària i Eslovàquia obtenen pitjor nota. Els Estats europeus que encapçalen la llista per la seua major independència judicial són Finlàndia, Dinamarca i Irlanda. A més, Espanya també apareix en el lloc 97è. en el rànquing internacional que estudia la situació en 144 països.

Al remat, una i altra volta, més estadístiques, denuncies i sentències de diferents organitzacions internacionals que fan palesa la veritable naturalesa antidemocràtica de la falsidemocràcia borbònica espanyola nascuda de la tan cacareada “exemplar” transició espanyola.

València, a 13 de març de 2015.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

I l’Ovidi s’en anà de vacances…

0

Avui fa vint anys. Un deu de març de 1995 l’Ovidi va marxar sense acomiadar-se. “Tot ben senzill i ben alegre. Em creureu mort. Jo no hauré mort, faré vacances”, cantava. De vacances, o potser presagiant la llarga nit política que li esperava al seu País, es va exiliar per a no tornar-hi mai.

Vint anys desprès la seua veu i les seues cançons que parlaven de lluita, d’esperança i també de desencant ressonen amb més vigència que mai. «No rigues massa de pressa, que se’t pot glaçar el riure. Atenció a la jugada, que ens pot ploure altra vegada» cantava a Encara nois, encara. Amb aquesta cançó l’Ovidi presagiava la crua realitat d’una transició amanyada que ha esdevingut un postfranquisme insuportable i d’un País Valencià traït i venut al millor postor.

La cultura d’aquella transició tramposa va arraconar l’Ovidi cantautor. Era una fera massa ferotge. “No encaixa de cap manera en el relat ficcionat d’una Transició mistificada. L’Ovidi despulla, descodifica, allibera i et planta el mirall de la realitat als nassos. Per això el van bandejar”, diu d’ell David Fernàndez.

Fa uns dies el PP, amb majoria absoluta a les Corts Valencianes, va rebutjar declarar 2015 Any Ovidi Montllor amb l’excusa de què ja havia rebut l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana el 1994 i que darrere de la petició hi havia “la idea dels Països Catalans”.

Un govern que viu d’esquenes al seu poble, a les seues universitats, a les seues institucions més representatives, als seus intel.lectuals, a les seues principals referències socials, culturals i nacionals, un govern que per viure viu també d’esquenes als seus morts, com l’Ovidi, Fuster, Guarner, Estellés, com els 43 morts de l’accident de Metro València, mostrant el que veritablement és, un govern de mediocres i de canalles, d’analfabets i antivalencians que no tenen ni vergonya ni dignitat, un govern que menysprea el que ignora, com resava Machado.

L’Ovidi és de vacances. Però malgrat tot i tots, hi és i seguirà estant per sempre present en la nostra reivindicació, en el nostre coratge, en la nostra força i en la nostra lluita.

València, a 10 de març de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La València de Rita Barberà, una ciutat suplantada.

1
Publicat el 9 de març de 2015

Un llunyà juliol de 1991 Rita Barberà va aconseguir l’alcaldia de la ciutat de València, i pel que hem pogut viure i patir des d’aleshores, no per ser au de pas, sinó per quedar-s’hi.

Diputada a les Corts Valencianes des de 1983, cofundadora d’Aliança Popular al País Valencià i presidenta del partit fins a 1990, Rita va acceptar encapçalar la candidatura del PP a les eleccions al Cap i casal de 1991, quan altres notables com Manuel Broseta no s’hi la van jugar davant d’una derrota que semblava segura. Barberà no va ser la candidata més votada en aquelles eleccions, però va aconseguir la vara de comandament gràcies a la coalició amb Unió Valenciana. El seu oponent socialista, Clementina Ródenas, va guanyar-la per unes desenes de milers de vots, però el fulgurant ascens del partit de Vicent Lizondo, cau del blaverisme, va ser el que va portar-la a l’alcaldia de València.

Rita, monàrquica fins a la medul•la per convicció i per devoció, sempre ha estat una política amb bona estrela, de vena populista i prodigiós olfacte, a la qual el Partit Popular deu en gran part el seu èxit electoral. “La seua imatge de imbatible, ben guanyada davant l’oposició socialista que mai va confiar sincera i seriosament en prendre-li el bastó de comandament, s’ha agegantat així a la categoria de mite. Quasi una obsessió per als seus opositors”. Així és com la descriu molt encertadament el periodista Salvador Barber en el seu llibre “Rita Barberá. La dama de roig de l’Espanya blava”, una biografia no autoritzada de l’alcaldessa.

Fidel a l’ala més conservadora del seu partit, durant bona part del seu mandat es va dedicar a desfer el llegat del seu predecessor, el socialista Ricard Pérez Casado, o apropiar-se’n. Amb ella València va perdre una vocació de centralitat mediterrània que Pérez Casado va intentar imprimir per donar-li personalitat.

En aquest context va morir, per exemple, la Trobada de Música del Mediterrani, mentre va conservar la Mostra de Cinema que va passar de festival d’avantguarda sobre cinema realitzat en països de les dues ribes de la Mediterrània, a portar a cop de taló a estreles consagrades com Catherine Deneuve o Lauren Bacall, però també amb folklòriques com Isabel Pantoja, amb les què Barberà es lluïa i fotografiava a la catifa roja, on semblava mimetitzar-se amb els seus vestits. Perdudes totes les seues senyes d’identitat inicials, Barberà va donar el cop de gràcia a la Mostra en 2011 amb les retallades com a coartada.

Durant molts anys Rita ha viscut de les rendes de projectes dissenyats per l’anterior Administració socialista: el Jardí del Túria a l’antic llit del riu, el Palau de la Música, al Passeig Marítim de València i l’inici de la Ciutat de les Ciències de Santiago Calatrava. “Veniu amb mi que jo vos portaré al nou segle d’Or de València”, aqueixa era la seua idea. Ambicionava per a la “seua” ciutat la mateixa transformació que l’Expo’92 i els Jocs Olímpics havien suposat per a Sevilla i Barcelona.

Així es va obstinar a la candidatura a uns Jocs Mediterranis que no va fructificar. Després va arribar el Tercer Mil.lenni, un cim sobre els reptes el nou mil.lenni pel qual va passar un bon nombre de premis Nobel i d’escriptors com Umberto Eco, i altres esdeveniments semblants, però el seu gran triomf va ser convertir València en la seu de la 32º Copa l’Amèrica, una de les competicions nàutiques més llegendàries del món, amb milions de seguidors arreu del món. “València serà el referent turístic de la Mediterrània si acull la Copa”, va dir uns dies abans que València s’alçara com a capital guanyadora. “És el meu èxit”, va dir. La ciutat anava cap a un model turístic semblant al de Mònaco, aqueixa era la seua ambició per València.

A rebuf de la prova, Barberà va arrencar al Govern de Zapatero les obres portuàries necessàries perquè la competició es disputara. Per un curt espai de temps València es va assemblar al Principat dels Grimaldi, amb megaiots de luxe amarrats al costat de la dàrsena i magnats i celebritats recalant en el Cap i casal. L’última regata va acabar amb la victòria de l’equip americà Oracle i la seu de la Copa va tornar a San Francisco. Des d’aleshores la Marina reial, que Rita va descriure com la “perla de la Mediterrània”, s’havia anant deteriorant buida de contingut, fins ara que sembla es vol fer reviscolar.

Com a bona populista, a Rita Barberá sempre li va resultar fàcil vendre somnis de grandesa i, des del principi, va trobar en el nostre Segle d’Or el referent ad hoc”, va escriure l’economista Josep Sorribes en el seu llibre “Rita Barberá, el pensament buit”. Rita s’ha especialitzat en vendre un model de realitat virtual que no és més que fum. “No hi ha res al darrere”, diu Sorribes.

Amb mà de ferro, en els seus 23 anys de mandat ha condemnat a l’anonimat la cultura d’avantguarda de València en favor de festejos religiosos i fallers.

És també l’alcaldessa que té expressament buida la plaça més cèntrica i més gran de la ciutat, tot per a poder omplir-la de mascletades de Falles els primers deneu dies de cada mes de març.

Dirigeix una capital tan contaminada lumínicament a la nit que s’identifica amb facilitat en les imatges per satel.lit (podeu llegir el meu post sobre això: “València, la ciutat de la llum, del seu malbaratament i de la demagògia enfront de l’Hora del Planetahttp://blocs.mesvilaweb.cat/node/edit/id/242449).

També és l’alcaldessa que ha convertit un problema local, com és el futur del barri protegit com a Ben d’interés Cultural del Cabanyal-Canyamelar, en un problema internacional, i un tribunal ha hagut de obligar-li a la força a retirar els títols honorífics que havia concedit la ciutat al Franco.

Doncs bé, després de tots aquests anys de govern personal, una professora d’Antropologia de la Universitat de València, Beatriz Santamarina, ha fet un particular balanç d’aquest govern en un treball titulat “La Ciutat suplantada. Percepcions sobre els nous imaginaris (turístics) de la ciutat de València“.

La professora veu actualment València com una ciutat amb “pèrdua dels espais i serveis públics“, sotmesa al “excés de les activitats immobiliàries“, sota “la hipoteca que suposen les grans inversions per als ciutadans” i patint “la pèrdua de referents locals“. Una gestió que es pot resumir en que la inversió pública a València ha “prioritzat als de fora (turistes) i no als de dins (ciutadans)“.

Beatriz Santamarina ha escrutat també l’opinió dels veïns de la ciutat a través de desenes d’entrevistes i grups de discussió realitzats entre els anys 2011 i 2013. La seua conclusió és que els valencians reconeixen innegablement canvis molt notables a la ciutat des de l’arrivada de Rita Barberà. “Ningú posa en dubte que el desplegament d’efectes, arquitectònics i mediàtics, efectuat a la capital del Túria ha transformat la seua imatge de manera considerable al món“.

Ara bé, l’acceptació del mantra tan repetit una i mil vegades de “què bonica està València” no està exempta de crítica per part de la gent que habita València. “De la suposada i meravellosa metamorfosi soferta es passa a la realitat de la ciutat viscuda, les incoherències d’una ciutat pensada per al consum i sotmesa al mercat“. En aquest sentit, els ciutadans es mostren especialment crítics amb “la pèrdua dels espais i serveis públics, l’excés de les activitats immobiliàries, la hipoteca que suposen les grans inversions per als ciutadans i la pèrdua de referents locals“. Referents com el casc històric (un dels més grans d’Europa), la València gòtica de la Llotja, la Catedral o la Porta de Serrans, les joies modernistes de l’Estació del Nord, el Mercat Central o el de Colom o el parc natural de l’Albufera.

A La Ciutat Suplantada transcendeix un discurs ciutadà crític, molt allunyat de l’oficial. “La política desenvolupada a la ciutat respondria a ‘interessos de tipus econòmics’ i ‘particulars’ que explicarien una doble obscenitat “d’actualitat: la del cost i la del sobrecost“.

La professora Santamarina realitza en el seu treball importants propostes de canvi. En primer lloc “cal replantejar el turisme VIP, que exclou i beneficia només a uns pocs, a més de canviar els espais turístics cap a llocs democràtics on hi hagi cabuda per a tots els ciutadans“. En segon lloc cal “exigir que les inversions per als de fora es corresponguen amb inversions per als de dins“.

Els veïns, almenys una part d’ells, protagonitzen un “gir discursiu” i miren de manera “romàntica i bucòlica cap al passat de la ciutat” (València va ser una ciutat de referència en els àmbits cultural, literari i mercantil a l’Europa del segle XV) en “reprovació cap a la versió única oficial de la ciutat turística hipermoderna i bolcada al futur“. Els ciutadans de València estan ja farts i cansats d’una ciutat on “l’espectacularització de la ciutat (per als turistes) ha estat paral.lela a la seua precarització (per als seus habitants)”.

Però tot l’anhelat i necessari que es considera el canvi de model que esmenta Beatriz Santamarina, aquest no es preveu gens fàcil, fonamentalment perquè cinc lustres de governs del PP han deixat València i el País Valencià  “a punt de fer fallida“…. “La política urbanística neoliberal deixa un futur incert i el turisme de contenidors, un espill trencat“, conclou La ciutat suplantada.

I ací estem a hores d’ara. Esperarem a maig, on les eleccions haurien de posar fi al regnat absolut i absolutista, personal i personalista, de Rita Barberà.

València, a 9 de març de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

València: un alcalde franquista que estima la llengua i una alcaldessa que l’odia i la destrossa.

0
Publicat el 3 de març de 2015

El caloret del verano, el caloret de libern“. Un acte de Cridà de falles protagonitzada per una alcaldessa que va menystenir i desprestigiar la llengua dels valencians, i una carta escrita per un alcalde en un perfecte valencià on s’apreciava i exalçava la llengua que compartim amb altres territoris del domini lingüístic.

Més de 50 anys separen aquests dos esdeveniments, un d’ells esdevingut en plena dictadura franquista, i l’altre en plena democràcia post-franquista. I encara que poguera semblar a l’inrevés, la nostra llengua apareix molt més apreciada per l’alcalde del franquisme que per l’alcaldessa de la democràcia. Però, és clar, parlem de Rita Barbera, i això ho explica ràpidament tot.

A una i l’altra riba de la nostra mar, parlem una mateixa llengua (…) puix no de debades fins les varietats regionals del vostre idioma son exactes a les varietats valencianes”. “Un plat de cerámica amb el nostre escut que porta les mateixes quatre barres del vostre”. Una mateixa llengua i una mateixa senyera, en una germanor que uneix les ciutats de l’Alguer i de València.

Aquestes paraules, aquest sentiment, no ve d’un hipotètic nou alcalde de València nacionalista i d’esquerres. Són d’Adolfo Rincón de Arellano, batlle de València entre 1958 i 1959. El falangista Rincon de Arellano va combatre amb l’exèrcit de Franco al Front de Terol. Durant la guerra civil fou escollit cap provincial de la Falange per València, entrant en la ciutat amb les tropes franquistes al comandament del General Aranda.

Malgrat la seua ideologia feixista, Rincon de Arellano tenia molt clara la catalanitat consubstancial de València, com es va fer palès en una carta seua escrita el 1962 adreçada al seu homòleg alguerès amb motiu de la inauguració de la línia aèria Perpinyà-l’Alguer, esdeveniment que, segons ell, serviria per incrementar “el contacte dels pobles que a una i altra riba de la nostra mar parlem una mateixa llengua”, tal i com va començar dient en aquella carta.

Rincón de Arellano esmenta també com a contribució a l’agermanament entre valencians i algueresos fins i tot els cursos que feia Lo Rat Penat, una associació que actualment es caracteritza per un fervent anticatalanisme.

Un Rincón de Arellano que s’acomiada i signa la carta no com “Adolfo”, sinó com “Adolf”, cosa sorprenent i inèdita parlant de qui parlem, i de la època de què parlem. Algú ha vist alguna volta a Francisco Camps signar un document com “Francesc”, o a Alberto Fabra signar-lo com “Albert”?

Que lluny queda tot això d’aquelles declaracions de l’actual alcaldessa a l’octubre de 2012 al Fòrum Europa, quan va denunciar que “Catalunya es dedica a catalanitzar la cultura valenciana i balear“.

O de la seua malaltissa obsessió per mostrar que la senyera coronada amb el blau que ix de processó cada 9 d’Octubre des de l’ajuntament de València, és l’única senyera que representa a tots els valencians.

Per no tornar a recordar el patètic i esperpèntic sainet que va protagonitzar la passada Cridà.

Rita Barberà ho ha aconseguit. Fins arribar a fer bo el dit de què “tot temps passat va ser millor”. Encara que el temps passat siga el franquisme.

València, a 4 de març de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari