Una nova icona per a una València en positiu: l’Street art.

Nest hotels és una de les cadenes d’hotels més importants del que es coneix com Youth hostels, hotels / alberg per a gent jove sense moltes pretensions de luxe i habitualment localitzats en els centres històrics de les ciutats. Una manera econòmica de viatjar i de conèixer noves ciutats.

Aquesta cadena, en el seu reclam per animar la gent jove a visitar València, diu a la seua pàgina d’internet: “A més de la paella llegendària i les festes del foc que de manera sorprenent duren una setmana, València afegeix ara l’street art a la seua llista de reclams per a la fama. Políticament carregada i creativament contaminada, la tercera ciutat d’Espanya s’està guanyant un nom com a capital de l’art urbà“.

Lucy, una coneguda viatgera i bloggera anglesa, escriu al seu bloc de viatges: “Si et fas un xicotet passeig al voltant de València, veuràs que si hi ha una cosa que té la ciutat, a més de molt arròs, és un magnífic art de carrer“.

També un altre famós blocaire nord-americà, ‘An American Spaniard‘, avisava als seus lectors nord-americans del creixent interès de les mitgeres i murs de la València vella: “Et parlaré d’un altre tipus d’art que pots trobar als carrers durant les Falles: l’street art“.

Un trabajo a medias entre Erica Il Cane y Escif.

Paella, corrupció i grafits. Una explosiva combinació que va aparèixer ben sintetitzada en un famós grafity que va aparèixer un bon dia pintat en una solitària i abandonada paret de la platja de la Patacona a València, en el límit amb el terme municipal de la capital mundial de l’orxata, Alboraia.

El grafit deia el següent: «La corrupció, com la paella, enlloc es fan com a València».

La fama que va adquirir aquest grafit es va deure al fet que va ser publicada, abans de ser censurada, en un dels més distingits almanacs per al 2014, en el de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre de la Reial Casa de la Moneda, organisme dependent del Ministeri d’Hisenda espanyol. La foto va ser publicada però després censurada, el que va obligar a retirar del mercat 5.000 agendes que estaven a punt de ser distribuïdes per tot Espanya. Fa un any, en un apunt d’aquest bloc, contava els detalls d’aquesta rocambolesca historia (“La foto del graffiti valencià censurada paper Ministeri d’Hisenda espanyol”: http://blocs.mesvilaweb.cat/Lluis_Patraix/?p= 256.896).

Vinz, llicenciat en Belles Arts de 34 anys, a hores d’ara un dels artistes urbans valencians més destacats, expressava la seua opinió sobre el street art que podem observar passejant pels carrers del Cap i Casal: “A nivell d’art urbà, València és molt potent. Hi ha molt nivell comparat amb altres ciutats que no són capitals d’Estat. I tenim diversos artistes internacionals considerats estreles al voltant del món. És una cosa que no aconseguisc entendre. Perquè una ciutat que intenta recaptar diners siga com siga no explota aquest diamant en brut que té? Perquè fixen la seua obstinació a destruir i multar el talent? Que se’ns reconega fora i aquí se’ns perseguisca em sembla un delicte. És il·lògic. Però en aquesta ciutat succeeixen moltes coses il·lògiques“.

Escif és un altre dels grans artistes urbans valencians, que gràcies a un crowfunding acaba d’editar un llibre recopilatori de les seues obres dels últims 5 anys: “Utilitze la ciutat com un gran taller per als meus experiments“. Al carrer En Sala, al costat de la plaça del Patriarca, Escif va deixar el retrat més representatiu de l’esperit reivindicatiu de la Primavera Valenciana: els antiavalots apallissant un llibre.

València és una ciutat en la qual hi ha certa permissivitat amb el tema de pintar en segons quins murs. Això incita a que molta gent isca a pintar i també al fet que vinguen artistes de fora, generant una escola interessant per a les noves generacions i potenciant el desenvolupament d’un moviment local. Per aquest costat està bé, però la moneda sempre té dues cares. D’alguna manera l’acceptació del graffiti i de la pintura al carrer emulsionen la estetització i banalització d’aquest tipus d’intervencions. La seua força política desapareix i el que podria ser una celebració del carrer com a espai de creació esdevé un teló de fons perfecte per a campanyes de polítics i publicistes“. És l’opinió de Escif.

Fasim, Blu, Erica, Cane, Felip Pantone, Hyuro, Lolo, Julieta, Cere i tants altres són artistes urbans que denuncien amb les seues obres el deteriorament i la mercantilització de l’espai pubic del centre històric del Cap i Casal, alhora que donen llum a espais grisos, deteriorats i despersonalitzats.

Durant les properes falles es preveu una sonada trobada entre l’art de carrer, les falles i la política. A la comissió fallera Mossén Sorell-Corona, Escif plantarà un monument sota el títol “Tot el que sobra“, protagonitzat per un vehicle Lancia Delta…. Perquè aquest model de cotxe? Perquè és el mateix model que el passat mes d’agost l’alcaldessa Rita Barberà retirà dels baixos de l’ajuntament de València, un cotxe de la seua propietat que havia utilitzat com a pàrquing particular durant… 23 anys! Fins que el fet va ser denunciat per l’oposició i es va veure obligada a retirar-ho.

Vos adjunte en el post algunes mostres d’aquests artistes que podem trobar en els murs del centre històric de València. Art lliurement expressat en una ciutat políticament ofegada pels actuals mandataris, i que tantes vegades ha sigut notícia pel malbaratament, la corrupció i les practiques antidemocràtiques dels nostres polítics. Una notícia en positiu.

València, a 30 de gener de 2015.

 

Pablo Iglesias & Podemos: crònica d’un espectacle polític a València.

En menys de dos dies les més de 8.000 localitats del pavelló de la Fonteta de Sant Lluís de València, on juga l’equip del València bàsquet, havien quedat esgotades. En aquest cas no es tractava d’aconseguir l’entrada per veure un partit del equipo local contra el Real Madrid o el Barcelona. Ni per veure un concert d’algun cantant o d’algun grup estrela de la cançó. No, es tractava d’un acte d’un partit polític, Podemos, en el que participaven dues de les seues estreles més mediàtiques, Pablo Iglesias i Iñigo Errejón.

Pablo Iglesias era per a tothom fins fa tot just un any el fundador del Partit Socialista Obrer Espanyol. A hores d’ara la primera persona que li ve al cap a qualsevol ciutadà quan sent el nom de Pablo Iglesias és el del leader de Podem.

Amb una imatge ben estudiada a mig camí entre Ernesto ‘Che’ Guevara i un defensor de la selva de l’Amazones, aquest jove professor de Ciències Polítiques a la Universitat Complutense de Madrid ha sabut construir-se una imatge de fermesa sense caure en l’agressivitat, dotant-la d’una argumentació discursiva senzilla i alhora deliberadament ambigua però eficaç, mostrant en els seus diàlegs un excel·lent domini de les pauses, especialment en els seus mítings, que li permeten gestionar l’emotivitat del públic i arrencar els aplaudiments que reforcen l’èxit de les seues intervencions.

Però tot això no ha estat per casualitat.

Pablo Iglesias i els líders de Podemos han sabut interpretar millor que els seus adversaris les regles de l’espectacle polític en les seues circumstàncies actuals, en desplegar tota una seducció escènica, il·lusòria però camuflada de suposada renovació de les estructures polítiques. Una cosa que ja advertia l’analista polític nord-americà i profesor de la Univesitat de Wisconsin, Murray Edelman, en el seu llibre “La construcció de l’espectacle polític“.

Per a aquest professor la política no és el contrast d’opcions plurals objectivament exposades i racionalment debatudes que l’idealisme democràtic li suposa, sinó l’espectacle, en part fantasiós i en part ambigu, que els individus i grups amb més recursos simbòlics construeixen per suscitar el drama que emotivament millor puga satisfer les pors i les esperances majoritàries dels ciutadans.

D’aquesta manera, la comunicació política es transforma deliberadament en comunicació dramatúrgica. I la majoria dels components que confereixen ‘rellevància’, ‘urgència’, o ‘utilitat social’ a una proposta o la definició d’un problema, no són més que el resultat d’unes lleis de l’escenificació que al món contemporani s’adapten sobretot a les pautes dels mitjans de comunicació de masses.

Per tant, als ciutadans cal captar-los psicològicament mitjançant apel·lacions molt més elementals i directes: la dramatització, la simplificació, la personalització, la comunicació dramatúrgica, en definitiva, en què resulta fonamental la construcció d’enemics a qui atribuir tots els mals i la promesa de solucions absolutes i immediates.

Moltes de les crítiques i dels exemples concrets que apareixien en l’esmentat llibre són, en efecte, traslladables a la retòrica electoralista dels partits de la “casta”, PP i PSOE, en la terminologia utilitzada per Podemos, sobretot pel que fa a la seua incapacitat de transformació real de les estructures socials existents o a les promeses maximalistes incomplertes.

Però el que resulta més cridaner de la seua anàlisi és que moltes de les seues descripcions semblen explicar de manera clara la retòrica exhibida de Podemos i tota la fascinació popular sorgida al voltant d’aquest grup emergent, anticipant també la possible decepció que les seues propostes comportarien en cas de produir-se el seu triomf electoral.

En aquest escenari, la lluita política pasa a ser una competència per l’establiment de nous símbols amb major capacitat d’atracció i de significació momentània que les dels seus adversaris, Podemos apareix davant la societat espanyola com un actor polític revestit d’una aparença radicalment ‘diferent’ en un moment d’especial desconcert, gràcies a l’exhibició d’un nou llenguatge que comporta una nova terminologia i unes noves icones, des del canvi d’estructura lingüística per a la denominació del partit (Podemos) a la nova nomenclatura per nomenar als seus enemics (“casta”, “màfia”).

Una altra de les tàctiques a què recurrentment es refereix Edelman en el seu llibre és l’ambigüitat: “L’ambigüitat evita ofendre aquells a qui una promesa clara podria resultar inacceptable, alhora que anima a tothom a llegir d’acord a les seues pròpies preferències l’expressió lingüística que s’emet“. La creixent i calculada ambigüitat (fins i tot caient en contradicions) del missatge de Podemos en molts aspectes clau del seu programa (en el pagament del deute, “no som de dretes, ni d’esquerres”, en el Dret a decidir sí, però no, en la indefinició del seu model de relació amb alguns poders fàctics com ara la monarquia o l’Església, o en el model de finançament de les comunitats autònomes, etc…), fa créixer la possibilitat d’un suport social més transversal, en un entorn en el qual Pablo Iglesias sap que aspira ja a assolir el poder, i no només a cridar l’atenció com passava fa tan sols uns mesos.

Ahir a València el discurs de Pablo Iglesias i de Podemos va ser recurrent en la utilització d’aquestes tècniques, amb un guió ben seguit fil per randa: la dramatització, la simplificació, la comunicació dramatúrgica, l’ambigüitat, …

Tot això s’hi va poder veure:

-En les seues constants al·lusions al so del rellotge “tic-tac, tic-tac, tic-tac, …” que marca les hores que li queden a la casta i a la màfia governant fins que ells arriben al poder.

-En el seu autoproclamat paper de “justiciers “o de “salvadors” del poble davant una classe política esdevinguda “casta” que té segrestada la democràcia espanyola (com si ells foren els únics i com si fins fa tan sols uns mesos que ells van aparèixer, no hi hagueren hagut moviments ciutadans o polítics en aquest país que s’hi oposaren i lluitaren contra l’status-quo dominant).

-En la utilització de la terminologia “País Valencià” (per part d’Errejón) i alhora “Comunitat Valenciana” (per Pablo Iglesias), en les parts del seu discurs en què parlaven del malbaratament i la corrupció existents a València, però sense fer un sol esment a l’espoli fiscal sistèmic que patim els valencians per part d’Espanya (Espanya, recordem-ho, és l’unic projecte polític de Podemos…)

-La utilització a la fi de l’acte d’un tema musical per als valencians tan simbòlic com “Al Vent” de Raimon, però “l’oblit” de realitzar els seus discursos, encara que n’haguera segut en una xicoteta part, en valencià per part dels seus dos principals líders, Iglesias i Errejón, (la valenciana Àngela Ballester sí ho va fer integrament en valencià), al contrari del que va fer Iglesias en la seua recent visita a Grècia en un acte de Syriza. El grec és la llengua nacional dels grecs, però potser Pablo Iglesias considere que el valencià no ho és dels valencians, mostrant-hi aqueixa visió supremacista del castellà que es té des de Madrid (recorde, Espanya és l’unic projecte polític de Podemos…).

-Fa uns anys es va fer molt famosa “la niña de Rajoy”, recordeu? Doncs bé, “la niña de Pablo Iglesias” va aparèixer en el seu discurs. Però aquesta vegada la xiqueta no era virtual con la de Rajoy, sinó ben real, de qui Iglesias va llegir aparentment “emocionat” un missatge que li hauria lliurat a l’entrada al pavelló, i en el qual li mostrava tota la seua esperança en el canvi que ha de protagonitzar Podemos. La xiqueta va eixir a l’escenari junt a Pablo iglesias a la fi de l’acte.

Podemos, un partit que vol fer nova política però amb alguns tics i el marqueting de la vella política. La realitat només la veurem allà on governen.

Patraix, València, a 25 de gener de 2015.

Una insòlita i ben desconeguda història personal de Luis Bárcenas.

Luis Bárcenas torna a estar de nou de rabiosa actualitat per la seua eixida de presó. La vida, història i esdeveniments recents de l’arxifamós extresorer del PP, és, per raons òbvies, ben coneguda per tothom.

Però és molt poc coneguda una insòlita historia personal seua ocorreguda fa més de 27 anys què ja ens diu molt del caràcter i la personalitat d’aquesta persona.

Des de ben jove, una de les passions de Luis Bárcenas ha sigut l’alpinisme i l’esquí d’alta muntanya. La història que vaig a relatar es retrotrau a 1987, any en què Bárcenas va formar part d’una expedició espanyola a l’Everest.

L’expedició, el cap d’honor de la qual va ser Juan Carlos Borbón, va ser denominada “Expedició de les autonomies”, i estava formada per muntanyencs de diverses “comunitats autònomes”, entre els quals es trobaven Luis Bárcenas i altres 7 alpinistes de nivell, un d’ells posseïdor del rècord de permanència en alçada, aconseguit a l’Aconcagua durant 61 dies.

Aquest era un projecte valent en què per primera vegada es portava un parapent amb què alguns membres de l’expedició estaven disposats a baixar volant des del mateix cim de l’Everest. Però el ben cert és que l’expedició va acabar en fallida, i, el que és pitjor, en una intensa polèmica d’acusacions de frau i de enganys. Sembla que la presència de Luis Bárcenas ja se sentia, quan no encara no era al món de la política.

Ningú va coronar l’Everest en aquella expedició, ni ningú va obrir una nova via per la cara sud de la muntanya, tal com van afirmar alguns expedicionaris amb Bárcenas al capdavant (via que, per cert, van anomenar “Via espanyola”), ja que aquesta via ja havia estat traçada per una expedició japonesa uns anys abans.

Arran de tanta polémica sorgida, el Comitè nacional d’expedicions de la Federació Espanyola de Muntanyisme va realitzar una exhaustiva investigació per evitar el descrèdit internacional de l’alpinisme espanyol, i com a conseqüència va qüestionar en un informe l’ascensió a l’Everest, en declarar que “la memòria de l’aventura no s’ajusta a la realitat”. També s’afirmava que l’expedició “es va iniciar i finalitzar sense ètica” i concloïa que era “inapropiat” parlar de “via espanyola”, ja que aquesta coincidia amb la via japonesa creada amb anterioritat.

En aquest informe es retreia també als seus responsables el fet que hagueren omès en la seua memòria la utilització de xerpes, i per haver confós l’opinió pública en assegurar que tres dels vuit participants havien aconseguit arribar a la cota de 8.700 metres, quan, en realitat, només un d’aquests i un francès van poder aconseguir-ho.

Però les declaracions més rellevants sobre el paper que va tindre Luis Bárcenas en aquella expedició van ser les realitzades per un dels seus components, el basc Biscen Itxaso, que va donar la raó fil per randa al Comitè de la Federació de Muntanyisme, i va atacar durament a Luis Bárcenas en la seua rèplica a aquest informe.

Biscen Itxaso va declarar textualment que “un cop a la glacera del Rengbuck, ens van convidar a signar un document privat en el qual reconeixíem l’autoritat de l’equip organitzador i ens comprometíem a no comentar res del que va passar durant l’expedició, canalitzant tot a través de Fraga (un altre dels expedicionaris, que no va ser Manuel Fraga, per cert!) i Bárcenas”.

Segons el muntanyenc basc, tot estava preparat perquè “Bárcenas i Fraga foren els que intentaren pujar al cim (…) Aviat em vaig adonar que el que ells pretenien era que ens desgastàrem alguns, sobretot Antonio Ramos i jo mateix, amb la finalitat d’estar ells en òptimes condicions per afrontar, un cop tot preparat, l’atac final al cim”.

A més, va denunciar el dopatge de membres de l’expedició: “No tenia coneixement que en el món dels alts cims s’emprara el ‘dopping’ per aconseguir ascensions, i algun dels components del grup va utilitzar elements d’aquesta mena per atacar la paret”.

I també va ser molt clar en parlar de l’estratègia que es va dissenyar per l’ascensió: “Tota l’estratègia anava encaminada al triomf personal de Fraga i Bárcenas, i en moltes ocasions els vam fer saber el nostre descontent amb l’estratègia, encara que no hi havia res a fer, el seu rumb era molt clar.”

I parlant sobre el suposat descens en esquís de Luis Bárcenas, va declarar: “Ningú havia mai descendit esquiant des de l’aresta nord-est… jo la vaig fer, i ací estic. Si jo haguera posat uns esquís a la motxilla i m’haguera arrossegat pel pendent, hauria aconseguit la mateixa gesta que Luis Bárcenas. Vam haver de pujar a buscar-lo, ja que quasi sense vista i sense forces va baixar arrossegant-se i caient-se contínuament”.

Biscen va afegir que tot s’havia preparat perquè “Fraga i Bárcenas volien ser elevats a la categoria de personatges públics, encara que no s’adonen que la bromera de l’ona que van creant els pot ofegar”… declaració premonitòria del que arribaria a succeir amb Luis Bárcenas!!

I fins ací la historia d’un Luis Bárcenas mentider i ególatra, com s’ha pogut veure, tant a la muntanya com en la política.

La bromera de l’ona que va crear l’ha acabat ofegant, també a la política, com va dir premonitòriament aquell muntanyer basc!

València, a 23 de gener de 2015.

 

El Palau de les Arts de València: fil per randa el reflex de dues dècades de ignominiós govern del PP al País Valencià.

Corrupció, malbaratament, nyaps, barracons escolars, retallades, infrafinançament … qui pot dubtar a aquestes altures de la pel.lícula que aquestes són algunes de les icones més cridaneres que han caracteritzat el (des)govern del Partit Popular al País Valencià al llarg de dues dècades ignominioses?

Ahir llegint en els titulars de premsa el registre i la detenció de la intendent del Palau, Helga Schmidt, i del seu exgerent (també exliquidador de RTVV) Ernesto Moreno, em van vindre al cap unes similituds entre el que ha estat des del principi la història del Palau de les Arts de València i algunes de les icones més sagnants per als valencians de la història del govern del PP en els darrers anys al País Valencià.

Helga va ser, durant molts anys, una persona de la màxima confiança de Francisco Camps. Un President de la Generalitat que va simbolitzar l’època del plom del País València, en què els gossos es lligaven amb llonganisses i una banda de lladres de coll blanc i amb gran bigoti saquejaven les finances públiques valencianes a plaer i amb tota la impunitat que els proporcionava una altra banda de delinqüents polítics que les urnes havien posat democràticament a governar aquest País.

Helga Schmidt estava sent investigada per la Fiscalia anticorrupció per la formalització de contractes que incomplien la llei, en adjudicar sense publicitat ni concurrència contractacions a una empresa de la qual era consellera. Corrupció política pura i dura, al més pur estil del PP valencià. Potser la icona més característica del PP a València.

El Palau de les Arts, dissenyat i construït per Santiago Calatrava, va ser pressupostat en poc més de 100 milions d’euros… però va acabar costant a tots els valencians exactament 478 milions. Això sí, València tenia per fi el seu coliseu de l’Òpera, que podria competir en prestigi i grandiositat amb el Liceu de Barcelona o el Teatre Real de Madrid. Perquè d’això es tractava, de “posar a València al mapa”, un altre de les obsessions que van caracteritzar l’època del tàndem Francisco Camps i Rita Barberà.

El Palau de les Arts i els 478 milions de diners públics es va construir tan sols a uns pocs centenars de metres del Col·legi públic 103, uns barracons escolars en què els pares dels alumnes es van afartar de denunciar les penoses condicions en què havien de estudiar els seus fills. Els barracons escolars, un altre de les icones del govern del PP a València.

Molt aviat el Palau de les Arts va començar a manifestar tot tipus de deficiències: goteres, enfonsaments, inundacions, etc … fins que fa uns mesos el trencadís que ho recobria va començar a caure a trossos. La nyap i la ruïna, ací tenim un altre de les icones de la València de les dues últimes dècades populars.

Curiosament, una subhasta espontània de peces de trencadís caigut d’aquest Palau, organitzada a l’OCCC de València, va servir per arreplegar fons per l’AMPA del col .legi 103 pròxim al coliseu. Tot un símbol també d’aquesta època: els enderrocs del Palau per ajudar a arreglar els desperfectes dels barracons de l’Educació pública valenciana.

El Palau va contractar al famós director musical indi Zubin Mehta. Després de diversos anys de director, Zubih Meta es va acomiadar argumentant que les contínues retallades i la manca d’inversió que patia el coliseu valencià des del ministeri de Cultura de Madrid havien estat el detonant per deixar València. “Resaré perquè al Palau no es convertisca en un teatre de províncies, per la descomposició de l’orquestra i la pèrdua de nivell de qualitat que està patint“, va declarar el director. Efectivament, Zubih Meta tenia tota la raó. Les inversions del ministeri havia baixat des dels 1,4 milions d’euros anuals en l’època socialista, fins als 400.000 euros de l’època del ministre Wert. La indignació del director indi va ser tal que va fer unes sorprenents declaracions en què deia que a València “hauria d’existir un moviment independentista (…) Si nosaltres tinguérem els mateixos diners que Madrid li dóna al Liceu de Barcelona, seríem molt feliços (…) No sé per què Madrid odia València“, posant de relleu les retallades i el infrafinançament estructural que patim els valencians per part de l’estat, una altra de les icones que han caracteritzat l’època de govern popular a València.

Com va passar a Egipte, les piràmides van sobreviure el pas dels temps i els faraons. Esperem que el Palau de les Arts també sobrevisca el pas del temps, però sobretot el govern del PP.

València, a 21 de gener de 2015.

El País Valencià “en el mapa” de la justícia europea.

Probablement només en la Màfia hi ha organitzacions comparables al Partit Popular valencià en quant a nombre de corruptes, sospitosos de, delinqüents i presumptes delinqüents per metre quadrat.

Perquè només aqueixes organitzacions lligades al crim, i jo diria que molt justet, poden presentar una nòmina semblant d’amics, còmplices i coneguts perseguits per la justícia.

No cal repassar la llista de noms, que se’m faria per altra banda interminable, i que és àmpliament coneguda per tots.

Un dels tàndems més famosos d’aquesta organització, Rita Barberá i Francisco Camps, es van obstinar fa alguns anys a col.locar a València en el “mapa mundi”, no se sap molt bé si en el geogràfic o en el de la corrupció sistèmica. Certament, vist amb una certa perspectiva que dona el temps, poden presumir a ciència certa que ho han aconseguit.

Perquè en el mapa europeu les autoritats de la UE, amb seu parlamentària a Brussel.les, el coneixen àmpliament. I també són plenament conscients que una barreja perversa de governants ruins, inútils i corruptes governa aquest maltractat territori des de fa bastants anys.

I ho saben, no només perquè el puguen llegir en els diaris o escoltar a través de les intervencions d’alguns parlamentaris valencians en la càmera europea, sinó també per les nombroses comissions d’investigació que s’han hagut d’obrir allà per investigar la orgia de irregularitats i l’aquelarre de xifres fraudulentes que els han anant arribant des de fa anys des de diferents mitjans i organitzacions polítiques i civils valencianes.

Les dues últimes n’arribades encara estan ben calents. I han estat, d’una banda la referent a la vergonyosa investigació que va obrir el govern valencià per investigar l’accident del metro a València, i d’alltra la referent a l’ús dels diners que el Banc Europeu d’Inversions va donar als mangants de la nostra Generalitat per a la creació d’escoles públiques al nostre territori.

Així, la passada setmana la Comissió Europea va admetre a tràmit la petició que al gener de 2014 va presentar l’Associació de Víctimes del Metro 3 de juliol.

La seua petició? La depuració de responsabilitats polítiques al marge de les judicials. Tota una vergonya i el que hauria de haver segut un escarni per a un govern insensible davant un succés que va sumir en el dolor i la desesperació a moltes famílies valencianes.

I no hi ha una sense dues.

També la setmana passada la Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes de València (FAPA-València) va confirmar que el Parlament Europeu investigarà l’ús dels 650 milions d’euros que el Banc Europeu d’Inversions va destinar a la creació de centres públics a la província de València, davant d’una petició presentada per la federació fa dos anys al comitè de peticions del Parlament Europeu.

Investigacions que s’uneixen, per citar-ne només algunes, a les que el 2004 i 2005 Brussel.ls va iniciar, enviant al País Valencià sengles comissions d’eurodiputats perquè investigaren les més de 15.000 denúncies rebudes per presumptes abusos urbanístics que havien presentat xicotets propietaris de finques i xalets que sentien els seus drets amenaçats a causa a una indiscriminada aplicació de la Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística (LRAU).

O a la que en 2008 la Comissió Europea va obrir arran de dues denúncies presentades per sengles estudis de cinema europeus pels més de 12 milions d’euros rebuts en subvencions de la Generalitat Valenciana per determinades empreses privades per rodar en els estudis cinematogràfics de la Ciutat de la Llum d’Alacant. Una Ciutat de la Llum que havia costat més de 265 milions d’euros de fons públics. L’objectiu era determinar si el finançament de la Generalitat constituïa una ajuda d’Estat il.legal que falsejava la competència entre estudis cinematogràfics europeus.

Per cert, que el Tribunal General de la Unió Europea al juliol de 2014 va determinar que aquestes ajudes públiques concedides pel Govern valencià eren il.legals i, per tant, havien de ser recuperades, desestimant la totalitat dels recursos presentats respectivament per Espanya, la mateixa Ciutat de la Llum i l’empresa pública Societat Projectes Temàtics de la Comunitat Valenciana.

O a la que la Comissió Europea va anunciar el juliol de 2014 per la possible manipulació d’estadístiques de la Generalitat Valenciana, en concret per la manca d’informació durant molts anys de determinats despeses sanitàries, davant el qual el Ministeri d’Hisenda espanyol va explicar que van ser les autoritats estadístiques espanyoles les que van detectar al maig de 2012 l’existència de despeses realitzades i erròniament no notificades pels responsables de la Generalitat Valenciana, fets que van ser notificats per Espanya als responsables d’Eurostat.

I tantes altres…

Al País Valencià tenim un govern permanent judicialitzat, tant a dins com a  fora de l’Estat espanyol. Certament, podem felicitar a Rita i a Camps per haver fet realitat el seu somni de fer de València un indret ben conegut arreu del món…

Afortunadament, el PP té els dies comptats i els venen temps molts complicats de desfilades constants davant dels tribunals de justícia.

Molts dels que fa uns anys es consideraven grans senyors, probablement passaran per davant dels jutges, seran condemnats i acabaran en presó, com ha segut el cas de Carlos Fabra, en un altre temps figura intocable de la política valenciana.

Només resten 4 mesos per acabar amb aquesta màfia política. És el somni de molts valencians.

València, a 19 de gener de 2015.

27-S: Ara sí, una data per a la història.

Després de moltes setmanes d’incertesa per la ruptura de la unitat, però també per l’ambient d’hostilitat en forma de retrets, desqualificacions i fins i tot insults que s’estava creant al voltant del procés per part de partidaris i detractors d’uns o d’altres, ahir finalment es va obrir un gran clar al cel i el President Mas va pronunciar unes paraules que molts esperaven, però que altres també temien: hi haurà eleccions plebiscitàries el 27 de novembre de 2015.

Decepció també en molts perquè esperaven una convocatòria molt més propera. Però preparar la legislació i les estructures del futur estat de Catalunya, alhora d’anar fent un esborrany de la futura constitució catalana que obligatòriament haurà de ser ratificada per la ciutadania, no és una tasca que es puga fer en només dos mesos. Perquè una cosa és preparar unes eleccions, encara que siguen plebiscitàries, i una altra molt diferent preparar el dia D+1, el dia en què si el 50+1% dels vots i dels escons és favorable a la independència de Catalunya, caldrà començar a trencar amarratges amb l’estat colonial espanyol i començar a pensar, funcionar i actuar com un nou estat, tot i haver d’establir una obligada fase de transició, diguem-ne passar del 0 al 100, fins que les amarratges definitivament deixen de lligar a Catalunya de Espanya.

I sobretot, i en això done també la raó als partits polítics que han fet possible l’acord i a les organitzacions civils que han empès perquè aquest es produira, ha estat importantíssim recuperar l’esperit d’unitat que s’havia perdut, per passar, ara sí, a fixar uns mínims programàtics que, al meu parer, hauran de ser el més amplis possible en els programes electorals de tots els partits i organitzacions politiques que donen suport a la independència.

Un programa comú en el qual els partits d’esquerra han de fer tot el possible, i més, per que s’incloguin les condicions que hauran de fer possible un veritable procés contituent, una nova democràcia progressista i participativa, fent bon aquell principi que diu que la política no l’han de fer els polítics, sinó els ciutadans. I també per a fer realitat allò que el que David Fernandez va dir el passat divendres a la llibreria 3i4 de València durant la seua trobada amb Mónica Oltra: “Ens volem independitzar de l’Estat espanyol, però també de l’oligarquia catalana“.

Els tics de la vella política hauran de ser desterrats de la forma d’actuar dels nous partits que sorgiran desprès d’aquestes eleccions, si es pretén que el procés constituent tinga credibilitat davant la ciutadania que l’ha de fer possible.

I, sobretot, s’haurà de desterrar definitivament un verb maleît del diccionari de la nova democràcia catalana: el verb “espanyolear” en totes les seues conjugacions, especialment les dels temps futurs, perquè les dels pretèrits hauran de quedar per a la història negra de la falsidemocràcia espanyola que, malauradament, tindrem que seguir suportant els que vivim fora del Principat i romandrem al vell i retallat estat colonial espanyol.

València, a 15 de gener de 2015.

Mònica Oltra i David Fernàndez: dues esperances per a un país.

Mònica i David no és coneixien personalment. De segur s’havien vist, escoltat i llegit moltes voltes a travès dels mitjans de comunicació, però mai en persona. Es van conèixer el passat divendres al vespre a la Llibreria 3 i 4 de València, a l’haver estat convocats a una xarrada-debat amb motiu de la presentació del nombre 47 revista L’Espill. I ho van fer donant-se una forta abraçada quan es van veure.

Mònica i David tenen moltes coses en comú.

Per començar, tots dos són ara per ara els dos polítics millor valorats pels ciutadans dels seus respectives territoris, el País Valencià i Catalunya. La qual cosa té molt de mèrit tenint en compte els potents altaveus mediàtics i publicitaris amb els que compten els partits que copen el poder en els seus respectius territoris, el PP i CiU.

I tots dos estan obstinats en voler construir un futur polític radicalment diferent de l’actual per al nostre país. Un país que camina amb ritmes polítiques i realitats socials molt diferents a nord i sud del riu Sènia.

Escoltar durant dues hores conversar, raonar i debatre a Mónica i a David va ser tot un plaer.

La seua talla, no només com a polítics, sinó com a persones i conversadors, és gegantina. L’esperança en el canvi que s’ha de produir, en el apoderament de la gent i en l’emancipació de la ciutadania en la política que ha de posar fi a la dictadura de les grans corporacions i a una política captiva dels interessos del capital, va ser una constant en les seues respectives xarrades.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La política la fa la gent, no els polítics” o “A València vivim en un règim de despotisme illetrat. A més de corruptes, són incompetents i inútils. Però no volem canviar-lo per un despotisme il·lustrat“, van ser algunes de les frases que van eixir de la boca de Mónica.

David va traure en molts moments del col·loqui el seu perfil més assembleari, popular i municipalista. “La CUP és més zapatista (…) L’esquema de poder tradicional és piramidal. A la CUP jo sóc l’últim d’una piràmide invertida. No m’agrada la cultura política basada en el lideratge“, van ser algunes de les seues afirmacions.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tots dos van coincidir, una vegada més, en el fet que no es podrà fer nova política amb els tics de la vella política. “Les esquerres a Europa s’han preocupat més de gestionar que d’intentar transformar la realitat social que vivim“.

Però hi ha una qüestió clau que sí separa David i Mónica.

Per a David la ruptura democràtica va indissolublement lligada a la qüestió nacional, a la independència de Catalunya, amb la mirada posada en un horitzó d’independència per la nació completa, els Països Catalans. “Nosaltres no només ens volem independitzar de l’estat espanyol, sinó també de l’oligarquia catalana“, va dir David.

Monica, però, pensa en clau d’Estat espanyol. La seua ruptura es realitzaria en clau espanyola. Sobre la qüestió de l’infrafinançament dels valencians, va dir que l’assumpte es resoldria eixint la ciutadania a manifestar-se als carrers i, si el govern espanyol seguia sense fer-ne cas, portant-lo als tribunals pel tracte fiscal injust que patim els valencians. “Veus suficient iniciar un procés de ruptura democràtica simplement desallotjant el PP del poder de les institucions valencianes?“, li van preguntar alguns dels assistents al col·loqui. La resposta de Mónica a aquesta pregunta va ser una no resposta, simplement una evasiva.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Al meu entendre, els tribunals i la pressió al carrer, com propugna Mònica, amb un govern que ha criminalitzat les manifestacions amb la Llei Mordassa, una Justícia al servei pel poder polític, i un poder polític controlat per un poder econòmic que fa us grollerament de les portes giratòries com a recompensa per als polítics servils als seus interessos, no són en absolut respostes suficients per avançar cap a una veritable democràcia dins de l’estat espanyol.

En aquest punt coincidesc plenament amb el diagnòstic de David Fernandez. És impossible canviar l’estructura d’un règim polític com l’espanyol, forjat al llarg de dos segles de construcció nacional basada en el poder de les seues oligarquies extractives, en un jacobinisme que ignora i persegueix la seua realitat plurinacional, en un centralisme malaltís que ha fet de Madrid la capital artificial i total d’un estat radial que centrifuga bona part de la seua riquesa cap a la seua capital a través d’un espoli sistemàtic i estructural dels seus territoris perifèrics, precisament els més dinàmics, productius i exportadors com són els Països Catalans.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

I contra això és impossible actuar. I així ho han percebut la CUP i altres formacions polítiques, cíviques i una bona part de la ciutadania catalana. Per això precisament existeix a hores d’ara una autèntica revolució democràtica allà.

I també estic d’acord amb David Fernandez en què assolir la independència per només canviar de bandera i seguir sotmès a la dictadura de les oligarquies de tota la vida i a les practiques de la vella política, tampoc no paga la pena. La seua frase ho resumeix a la perfecció: “Nosaltres no només ens volem independitzar de l’estat espanyol, sinó també de l’oligarquia catalana“.

Al meu parer, Mònica i Compromís, tard o d’hora, hauran d’eixir de l’armari espanyol i canviar el xip mental per passar a pensar, actuar i fer política en clau nacional valenciana, contemplant obertament en el seu programa el dret a decidir amb l’objectiu d’arribar a l’autodeterminació del País València.

Mónica es va mostrar convençuda que el 2015 s’estudiarà en el futur en els llibres d’història pels canvis polítics i socials que succeiran en els països del sud d’Europa. Començant per l’esperança del canvi a Grècia amb Syriza, i després a l’estat espanyol, i en el que ens afecta al País Valencià i a Catalunya.

Tant de bo el pronòstic de Mònica es faça una realitat.

València, a 12 de gener de 2014.

La gran victòria de l’unionisme: l’esquerda de l’independentisme.

Vist des de lluny, en el meu cas des de la riba sud del Sénia, la imatge d’entusiasme i de força aclaparadores, de ferma unitat i de victòria com la V de la diada de l’11-S que transmetia el procés independentista a Catalunya fins fa poc menys de tres mesos, sembla haver-se esfumat per transformar-se en sotsobre i desànim, en cansament, en un tot un seguit d’incògnites i, sobretot, el que més es percep des de fora, en una total desunió.

Perquè allò que més ha temut el nacionalisme espanyol articulat en una ideologia, l’unionisme, ha estat sempre la unitat, la del sobiranisme i la de la ciutadania i els partits polítics pel dret a decidir.

Què queda d’aqueix procés que va posar en evidència internacional al govern espanyol pel seu obstinat tancament mental en no voler negociar una solució democràtica amb Catalunya, el mateix que havien estat negociant Gran Bretanya i Escòcia? Què queda d’aqueix procés del què es parlava amb una barreja d’admiració i de preocupació, dia sí, dia també, a les portades dels diaris més prestigiosos del món; d’aqueix procés que estava sobre la taula de les cancelleries dels països més influents del món?

La foto d’aquell matí del 12 de desembre de 2013, quan Artur Mas anunciava la pregunta i la data de la consulta, ben acompanyat dels màxims representants d’una bona part de l’arc parlamentari català, va ser l’inici del malson de l’unionisme espanyol.

Aquella fotografia va disparar totes les seues alarmes, perquè destil·lava força i determinació, fermesa i decisió, però sobretot evidenciava unitat, la unitat dels representants del poble al Parlament català i, al seu costat, la societat civil, el propi poble català, tot ells units per exercir de manera determinant el Dret a decidir.

L’esperit d’unitat transmès en aquell acte no només es va mantindre, sinó que va ser acreixent al llarg dels següents mesos en què les iniciatives i els preparatius per a realitzar la consulta del 9 de Novembre van anant succeint-se.

Des aquell matí l’unionisme, confús i desconcertat per aquesta imatge, va començar a greixar tots els mecanismes legals, al-legals i fins i tot il·legals per frenar tot aquesta insultant manifestació de força, de convicció i d’unitat. Tots ho sabem a hores d’ara; la guerra bruta, la propaganda, la insídia, les desqualificacions infundades i les mentides es van posar en marxa. Les clavegueres de l’estat s’havien obert de bat a bat per combatre un moviment que estava desafiant fins la pròpia essència i concepció de l’estat centralista i jacobí. Qualsevol arma era vàlida per frenar-lo i per intentar trencar aquesta temuda unitat que semblava monolítica.

Passen els mesos i arribem a l’11 de setembre. Els actes institucionals i cívics de la Diada i la convocatòria formal de la consulta que va seguir poques setmanes després, en un acte en què es va tornar a evidenciar la aparentment robusta unitat dels partits del pacte nacional pel dret a decidir, esdevingueren un nou cop de gràcia per l’unionisme espanyol que, malgrat tots els diners i els esforços invertits per frenar i desprestigiar el procés, no ho havia aconseguit.

L’unionisme semblava derrotat, quasi bandejat del panorama català quan el 12-O amb prou feines va aconseguir reunir uns quants milers de persones a la plaça de Catalunya. La comparació d’assistents amb l’enorme manifestació de la V a la mateixa Barcelona tot just feia un mes resultava humiliant.

Però tota aquesta imatge d’unitat indestructible va començar a esquerdar-se el matí del 14 d’octubre quan Artur Mas va anunciar que desconvocava la consulta i anunciava una nova fórmula de participació a la ciutadania. “És una excel·lent notícia que no hi haja referèndum. Si es confirma seria una excel·lent notícia“, anunciava ben satisfet i alleujat Rajoy. L’unionisme espanyol guanyava la seua primera batalla sense moure un sol dit.

La nova consulta del 9-N va mantenir amb prou feines aquella modèlica unitat que havia perdurat durant deu mesos.

Passat el 9-N, i quan tots esperàvem unitat d’acció per part dels actors polítics del independentisme, la polèmica sorgida amb els fulls de ruta contraposats de CiU i d’ERC van reduir tota aquella formidable revolució democràtica ciutadana a una simple partida de mus de dos únics jugadors, Artur Mas i Oriol Junqueras, tirant per la borda tot aquella imatge d’entusiasme popular, de ferma unitat i de transversalitat, de fusió entre societat civil i els seus representants al parlament. Tot malgrat la gran quantitat d’independentisme polític i ciutadà existent fora d’aquest cercle viciós de dos, què ara ha quedat reduït a simple espectador d’aquesta partida de cartes.

El procés es troba a hores d’ara en un moment molt delicat, en què els dirigents polítics i també els socials que van estar al capdavant de la immensa marea groga del moviment independentista semblen trobar-se completament desorientats i, el que és pitjor, en el que aquella unitat monolítica de mesos anteriors s’ha esquerdat per tot arreu i s’ha transformat en desconfiança, en divisió, en desqualificacions i en atacs velats dels uns cap als altres, i dels altres cap als uns. Per adonar-se’n no cal més que pegar una ullada cada dia als titulars dels principals diaris catalans, o veure el què es diu i es discuteix acaloradament a les xarxes socials entre independentistes partidaris d’un jugador o de l’altre de la partida de mus, arribant a sovint fins als retrets, les desqualificacions sense arguments i fins i tot als insults cap als que, fins ara, han estat els caps més visibles i compromesos del moviment.

Els ciutadans comencen a estar cansats de fer grans “performances” en forma de manifestacions, vies, cadenes, formes geomètriques, etc… Aquest temps sembla estar ja esgotat, mentre estem assistint bocabadats a veure com tot aquell gegantí moviment ciutadà cap a la independència sembla estar frenat, esquerdat i, el que és pitjor, encadenat a dinàmiques exclusivament partidistes, amb tics més propis d’un altre temps que semblava ja superat.

El nacionalisme espanyol no ha necessitat armar-se ni trobar grans aliats. Ni tan sols al partit de moda, Podemos. La dolenta dinàmica en què ha entrat el procés i el propi “autoesquerdament” d’aquella unitat que semblava monolítica, han estat els seus més ferms aliats.

Si aquesta situació no canvia ràpidament i no es recompon almenys en una part la unitat i el rumb perduts, el procés anirà perdent gas a marxes forçades i la desmobilització i la desmotivació prendran en l’altre temps imparable onada groga. L’abstenció i l’unionisme guanyaran bona part de l’espai social que abans ocupava aquest moviment i es portaran per davant una part de les persones que havien apostat per la revolució democràtica que suposa l’independentisme. I, el que és molt pitjor, hauran aturat la imparable i exemplar revolució democràtica que semblava haver calat en el Principat.

El temps que abans semblava jugar a favor del procés, ara ho fa totalment en contra. Esperem esdeveniments…

València, a 7 de gener de 2015.

Record de sentències del Constitucional contra la Generalitat. Catalana? No, Valenciana.

El passat 22 de desembre el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acordava admetre a tràmit contra el president Mas i dues de les seues conselleres “totes les denúncies i querelles vinculades als fets relatius a la presumpta desobediència de la resolució del Tribunal Constitucional del 4 de novembre de 2014. Així com a tots aquells fets que, de manera directa o indirecta estiguin relacionats“, segons deia el seu propi acte.

Tots els mitjans de comunicació afins al unionisme espanyol, propugnat i impulsat pel règim polític-nacionalista espanyol, és a dir PP, PSOE, les seues delegacions regionals i altres partits afins com ara UPyD i Ciutadans, celebraven amb grans titulars la decisió, assenyalant especialment la consideració de “presumpte” delinqüent del president de la Generalitat Catalana dictaminada pel Tribunal.

Haver desobeït a un tot un tribunal espanyol! Una cosa imperdonable i propi d’algú que no creu en la democràcia ni en l’estat de dret; d’algú que es posa les lleis per muntera i que es creu un messies embogit fins a l’extrem de voler portar al seu poble a una catàstrofe de dimensions còsmiques. La querella que la Fiscalia havia posat anteriorment contra Mas demostrava que havia “vençut la democràcia“, segons paraules d’Alicia Sanchez Camacho.

La setmana passada el Tribunal Constitucional emetia una sentència contra la Mesa de les Corts, no catalanes, sinó valencianes, donant empar a la portaveu de Compromís, Mónica Oltra, per la vulneració de drets fonamentals davant la negativa d’aquesta a tramitar tres proposicions no de Llei presentades per la diputada al març de 2012.

Compromís considera insólito no imputar a Camps y Barberá por el caso Noos

Amb aquesta era la setena sentència que emetia el Tribunal Constitucional espanyol contra la Mesa de Les Corts per vulnerar els drets fonamentals dels diputats de Compromís, per no tramitar iniciatives parlamentàries sense justificació, i com en les anteriors, es considerava que les proposicions no de llei vetades per la Mesa complien tots els requisits que el Reglament de les Corts establia i, per tant, no estava justificada la no admissió.

És a dir, que estavem davant d’una actitud reiterativa de desobediència i de prevaricació per part del govern actual del PP de la Generalitat Valenciana.

Però en aquesta ocasió, com en les anteriors, ben al contrari del que va esdevenir amb l’auto contra Artur Mas, no hi van haver declaracions altisonants del govern, ni de la Fiscalia, ni dels partits polítics del règim, ni titular algú en els mitjans de comunicació que fa tot just dues setmanes havien crucificat a Mas i els seus dos consellers. Res de res.

Com tampoc hi van haver quan el passat més de novembre un magistrat del jutjat d’Instrucció número 2 de València havia acordat la incoació de diligències prèvies contra els consellers de la Generalitat Valenciana Mª. José Catalá, José Císcar, Isabel Bonig, Máximo Buch i l’exconseller Serafín Castellano per la vulneració de drets civils, després d’una querella presentada per EUPV al negar-li l’accés a la documentació sol·licitada en reiterades ocasions.

Esquerra Unida portava ja 18 sentències guanyades contra el Consell, en què aquest repetidament havia desobeït les resolucions dels tribunals en seguir negant l’accés a la documentació i a la informació pública sobre contractes públics que el govern de Fabra amaga. Una documentació que podria servir per desenredar la complexa trama de corrupció teixida al voltant de les institucions governades pel PP valencià.

Divuit sentències a les que si sumem les guanyades pels altres grups de l’oposició, com Compromís o el PSPV, fan en total més de trenta, tant del Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem com del Tribunal Superior de Justícia valencià. No són un ni dos, sinó tres els tribunals desobeïts pel govern de la Generalitat Valenciana, tot un record de obstrucció a la justícia.

De fet fa unes setmanes el diputat a les Corts per Compromís, Fran Ferri, assenyalava que en uns mesos el Consell “pot acumular més de 50 sentències dels tribunals en contra per vulnerar els drets fonamentals dels diputats, sentències que dictaminen i han dictaminat que el PP s’ha instal·lat un règim d’opacitat i de degradació democràtica”..

Però amb tot açò no s’acaba tot, ni molt menys.

De tots és sobradament coneguda la obsessió catalanòfoba dels actuals governants de la Generalitat Valenciana.

Les seues croades en contra de la unitat de la llengua, l’aberrant afirmació del valencià com una llengua procedent del iber i deslligada el tronc lingüístic català, o la recent i esperpèntica llei de Senyals d’identitat, són algunes de les mostres del seu fanatisme, de la seua incultura, del seu autoodi i del seu afany per aconseguir el cert calador de vots de l’anticatalanisme blaver encara latent de la fagocitada Unió Valenciana. Així ho va reconèixer el mateix Tribunal Superior de Justícia valencià, que en la seua sentència número 474/2006 assenyalava textualment que “l’única raó de la posició de la Generalitat és l’obstinació de la ignorància i el rebuig dels criteris científics que avalen la unitat lingüística”.

Doncs bé, al maig de 2010, i després de dictar-se 35 sentències en contra del Consell per part de diferents tribunals, la Generalitat Valenciana es va veure obligada a reconèixer de manera implícita que els titulats en Filologia Catalana estaven exempts de realitzar les proves de coneixement de valencià en les oposicions públiques de professors, tant de Primària com de Secundària, al País Valencià.

En cada convocatòria d’oposicions, les Universitats, els sindicats docents i les entitats cíviques recorrien davant els tribunals. I cada vegada els tribunals dictaminaven en contra del Consell.

Durant aquest període, els jutges van amonestar repetides vegades a la Conselleria d’Educació per mantindre aquesta postura sabent que no era la correcta. És a dir, estaríem davant d’un clar cas de prevaricació, reconeguda pels propis jutges.

En la majoria d’aquestes sentències el TSJ valencià es referia a tota la normativa estatal que homologa i equipara la Filologia Valenciana a la Catalana. Fins i tot el Tribunal Constitucional es va pronunciar favorablement a aquestes tesis.

A hores d’ara són ja 46 les sentències judicials emeses contra el Consell que avalen l’equivalència entre el català i el valencià. Entre els tribunals que han emès algunes d’aquestes resolucions es troben el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional.

I ara ve la pregunta del milió: perquè, al igual que s’ha fet amb Artur Mas i dos de les seues conselleres per incomplir presumptament tan sol una resolució del TC, no s’imputa al govern d’Alberto Fabra (i també al precedent de Francisco Camps) pels delictes de Desobediència als dictamens dels tribunals (més de 80 sentències en contra) i de Prevaricació, per haver obrat sabent que ho estaven fent de manera il·legal i en contra de les resolucions de les sentencies judicials?

La resposta podria semblar complicada, però no ho és, en absolut. De fet és ben senzilla i es pot trobar en una de les estrofes del himne “regional” valencià que tant li agrada cantar als indignes governants de la Generalitat Valenciana: “Per a ofrenar noves glòries a Espanya…”.  A bon entenedor, poques paraules basten…

València, a 5 de gener de 2015.

 

Feliç 2015. I tres desitjos des de Salses a Guardamar, de Fraga a l’Alguer: Democràcia real, canvi polític i independència…

… i per a totes i tots, que 2015 siga també un any d’obrir camins, d’assolir reptes, d’horitzons lliures i cels serens…

Uns poemes dels nostres per a un encoratjador 2015:

No t’han parit per a dormir,
a tu et pariren per vetllar
en la llarga nit del teu poble
que avui s’està despertant.
Seràs un poble caminant,
entre una amarga polseguera.
Vida amunt, nacions amunt!
La llibertat t’està esperant.

(Vicent Andrés Estellés)

…………………………………………………………

Catalunya, València, les Illes, 
tot plegat Catalunya, la gran, 
amb la gent i la terra i la llengua, 
i el passat i el present, 
i el futur que ens espera, 
bo o dolent, infal.lible! 

(Joan Oliver i Sallarès, Pere Quart)

……………………………………………………………..

¿Qui sinó tots – i cadascú per torna – 
podem crear des d’aquest límits d’ara
l’àmbit de llum on tots els vents s’exaltin,
l’espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament i amb tota llei d’indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica. 

(Miquel Martí i Pol)

 

Que el 2015 l’enceteu molt bé, que tots els vostres anhels, propòsits, desitjos i esperances, siguen els què siguen, es facen realitat.

Recordeu, “Serem allò que vulguem ser”.

Salut i País! Bon any, de tot cor!

València, a 1 de gener de 2015.