Un any en negre, en un País fos en negre.

Era nostra. Un patrimoni de tot el poble valencià. I ara fa un any ens la van arrabassar.

Malgrat la seua descarada manipulació, la seua insofrible programació, els minsos continguts en llengua pròpia… malgrat tot, era nostra.

Malauradament una colla de malparits, bàrbars botiflers i corruPPtes, l’havia fet seua, de la seua exclusiva propietat…però no ho era, perquè era nostra, de tot el poble valencià.

Amb la perspectiva que dona el transcórrer del  temps, encara que aquesta siga curt, a hores d’ara molts tenim ja molt clar que el seu tancament formava part d’una estratègia molt més ampla i ambiciosa, dirigida des de la capital on es troba el km.0 d’Espanya. Una estratègia encaminada a fer esborrar del mapa el nostre poble, el poble valencià, per tal de reduir-lo a un mero folklorisme regional perifèric, a una anècdota, a un lleuger toc de color dins d’una Espanya única, uniforme i monolítica, on el sol esment de la seua realitat plurinacional pot esdevenir un delicte perseguit per la seua Fiscalia.

Resulta sarcàstic veure ara, amb la dita perspectiva del temps, que mentre alguns dels nostres botxins ens volien ficar aleshores en el mapa mundi dels grans esdeveniments mundials, uns altres de la seua mateixa colla ens volien fer desaparèixer del mateix mapa. O potser ambdues realitats, aparentment contradictòries, realment es complementaven de manera conscient per aconseguir un mateix fi. Es a dir, diluir-nos en el magma unitarista espanyol fins a fer-nos indistingibles com a poble i realitat nacional pròpia i diferent.

Els fets esdevinguts en aquest temps són clarificadors al respecte: el nostre sistema financer desaparegut, els atacs a la nostra llengua als col.legis constants, la censura i la invisibilització de la societat civil que lluita per fer del nostre un País digne, cult, nostre i desenvolupat permanent, i alhora va arribar el tancament de tots els mitjans de comunicació en la nostra llengua, entre ells la nostra RTVV.

Com en un trencaclosques, totes les peces casen a la perfecció en un pla perfectament dissenyat des del centre de poder total, polític i mediàtic espanyol, el qual va ser magistralment executat pels seus vassalls regionals a València. El seu objectiu? Aconseguir mantindre’ns agenollats i submisos davant els amos de Madrid, després d’haver atacat els punts vitals del nostre País: la economia, l’ensenyament en la nostra llengua i els mitjans de comunicació propis.

Però el que ells no havien considerat és la vitalitat i l’esperit de supervivència del nostre poble. Ni amb 307 anys de domini i sotmetiment han pogut amb nosaltres. I ara serem nosaltres els que podrem amb ells. L’any 2015 serà testimoni d’això.

València, a 28 de novembre de 2014.

Un discurs cap a la desconnESPxió

Es podrà estar o no d’acord amb la manera de fer del President Mas.

Amb la seua proposta de convocar unes plebiscitàries netes com a eina per fer sentir la veu dels catalans.

Amb el seu full de ruta cap a la independència.

Ja ho va dir, era una proposta exclusivament personal, no com a cap de govern ni tan sols com a cap del seu partit. Potser ningú del seu partit la coneixia de manera sencera.

I per suposat, de segur n’hi han d’altres que poden ser tan vàlides com la seua. Però al meu parer, la de Mas ahir ha sigut una proposta seriosa i valenta, inèdita i encoratjadora, que pot il.lusionar i aplegar al poble català.

I sobretot, el més important per mi, una proposta radicalment democràtica, perquè proposa votar tres, o potser quatre voltes en a penes any i mig: una primera en plebiscitàries, una segona en un referèndum (ara sí legal i amb plenes garanties) per la indepèndencia, i si aquesta ix que SÍ, una tercera en format clàssic per formar el parlament d’un nou estat sobirà. I probablement una quarta volta per ratificar una nova constitució, el marc legislatiu d’un nou país, d’un nou (ara sí) estat europeu.

Quatre votacions per bastir, i mai millor dir, una nova República catalana i un procés constituent.

Qui podrà dir que aquest procés no serà radicalment democràtic?

Per suposat Espanya. El seu govern i alguns partits de l’oposició política, i els seus mitjans de comunicació al seu servei. El seu regim PPsoE, al que sembla que ara caldria afegir-hi una nova força emergent, Podemos.

Però tant se val. Amb quatre votacions en un curt espai de temps, totes elles ratificant el naixement i la constitució d’un nou estat plenament democràtic al sud de la vella Europa, la comunitat internacional ho tindrà molt difícil per no acceptar allò sorgit de quatre processos electorals consecutius amb majories ciutadanes que haurien expressat nítidament el seu desig inequívoc de constituir i viure en una nova república europea independent.

Potser, fins i tot, podria arribar a succeir l’efecte Baker. El que va esdevenir en la guerra dels Balcans quan James Baker, aleshores secretari d’estat d’EUA, va negar tota possibilitat de reconeixement internacional d’Eslovènia com a nou estat independent de Iugoslàvia. Però els fets consumats van fer que Eslovènia comptara finalment amb el reconeixement de les Nacions Unides, de nombrosos estats del tot el món i fins i tot d’EUA pocs mesos desprès de fer-se les declaracions de Baker. Els esdeveniments de la història no les poden frenar les declaracions de ningú.

Hui Mas, potser en el seu discurs més decisiu i clarificador, ha engegat definitivament la desconnexió política d’Espanya. Diguem-ne, la desconnESPxió.

Els esdeveniments dels pròxims dies, setmanes i mesos seran decisius per confirmar-ho. Ara sí, definitivament.

Patraix, València, a 26 de novembre de 2014.

Zara: roba tacada d’indignitat i d’esclavitud laboral.

La Revista Forbes ho feia públic el passat mes de març: Amancio Ortega, fundador del grup Inditex, es convertia oficialment en la tercera persona més rica del món. La seua fortuna està estimada en 57.000 milions de dòlars, uns 43.800 milions d’euros al canvi actual, només superada per la de Bill Gates i la del mexicà Carlos Slim.

La fortuna d’Ortega va créixer l’any passat a 19.500 milions de dòlars, el major increment de tots els seus ‘rivals’ al rànquing.

La publicació també destacava que, encara que va abandonar la presidència d’Inditex el 2011, encara posseeix el 60% de les seues accions, que han repuntat un 50% en els últims anys.

L’èxit d’Inditex ha fet a més que Rosalía Mera, exdona d’Ortega, passe a ocupar enguany la segona posició entre els espanyols més rics del món i ascendisca des del lloc 332 al 195 en la global. La seua fortuna ha passat des dels 4.500 milions de dòlars fins als 6.100 milions de dòlars.

Fa pocs dies les notícies es feien ressò de la vaga que estan protagonitzant els treballadors tèxtils a Camboia.

Quina és la seua reivindicació?

Qüestionen el seu salari de 100 euros mensuals, i reivindiquen una pujada que arribe als 136 euros. Treballen en enormes tallers tèxtils, en deficients condicions laborals i sotmesos a horaris extenuants. Entre altres marques, confeccionen roba per a les botigues de Zara, la marca estrella de l’imperi d’Amancio Ortega.

El govern de Cambodja ha mobilitzat l’exèrcit per fer front als treballadors camboians en vaga.

Una dada: els beneficis que ha obtingut Amancio Ortega només l’any passat equivalen al salari mensual de 150 milions dels treballadors en vaga.

I ara cadascú que traga les seues pròpies conclusions …

València, a 25 de novembre de 2014.

 

Generalitat Valenciana: la desobediència als tribunals i les querelles de la Fiscalia que mai van arribar.

La setmana passada el govern de Rajoy i tot l’aparell polític-mediàtic-judicial de l’unionisme espanyol afí a la línia seguida pel partit del govern espanyol, aconseguia finalment que la Fiscalia espanyola presentara una querella contra el President Mas i dos membres del seu govern, pel fet d’haver desobeït la resolució del Tribunal Constitucional per la qual se suspenia cautelarment la celebració del procés de participació ciutadana anunciada pel govern català per al 9 de novembre.

Desobediència greu, prevaricació, malversació de fons públics i usurpació de funcions van ser els delictes dels quals se’ls acusà per fer cas omís de la resolució del Tribunal espanyol.

En la querella s’explicava que la Generalitat va  “planificar, patrocinar i finançar” una “consulta”, i que el govern “coneixia els seves obligacions i va desplegar, malgrat tot, una conducta incompatible con el contingut de la resolució del TC”.

Desobeir a un tot un tribunal espanyol! Una cosa imperdonable i propi d’algú que no creu en la democràcia ni en l’estat de dret; d’algú que es posa les lleis per muntera i que es creu un messies embogit fins a l’extrem de voler portar al seu poble a una catàstrofe de dimensions còsmiques. La querella de la Fiscalia contra Mas demostrava que hi havia “vençut la democràcia“, segons paraules d’Alicia Sanchez Camacho. Aquesta és la visió que s’ha transmès des del govern espanyol i des dels mitjans de comunicació al seu servei sobre el inaudit acte de desobediència al Constitucional comès pel govern d’Artur Mas.

Doncs be, no cal cercar-hi molt per trobar altres casos semblants i molt propers. I, en conseqüència, per adonar-se que tota aquesta artilleria política, judicial i mediàtica, perfectament alineada i estructurada amb les tesis del govern del PP per criminalitzar i disparar amb munició de gran calibre sobre el procés català, sobtadament es torna pólvora mullada quan observem que qui també incompleix les resolucions dels alts tribunals espanyols, i a més a més amb traïdoria i premeditació, no és solament el pèrfid govern de la Generalitat catalana, sinó també l’amable i submís govern de la Generalitat Valenciana, encara que açò no sembla tindre molta importància per al govern de Madrid, per al aparat judicial espanyol ni per a la brunete mediàtica que ha satanitzat fins a la extenuació la desobediència del Tribunal constitucional fet pel president Mas.

Sense anar molt lluny, aquesta mateixa setmana passada un magistrat del jutjat d’Instrucció número 2 de València va acordar la incoació de diligències prèvies després de la querella presentada dimecres passat per EUPV contra els consellers de la Generalitat Valenciana MªJosé Catalá, José Císcar, Isabel Bonig i Máximo Buch i l’exconseller Serafín Castellano, per la vulneració de drets civils, al negar-li l’accés a la documentació sol·licitada en reiterades ocasions.

Esquerra Unida porta ja 18 sentències guanyades contra el Consell, en què aquest repetidament desobeeix les resolucions dels tribunals en seguir negant l’accés a la documentació i a la informació pública sobre contractes públics que el govern de Fabra amaga, i que pot servir per desenredar la complexa trama de corrupció teixida al voltant de les institucions governades pel PP valencià.

Si a aquestes 18 sentències favorables a Esquerra Unida, sumem les guanyades pels altres grups de l’oposició, com Compromís o el PSPV, són més de 30 les sentències de diferents tribunals incomplertes per la Generalitat Valenciana, tant del Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem i del Tribunal Superior de Justícia valencià. No són un ni dos, sinó tres els tribunals desobeïts, tot un record de obstrucció a la justícia.

Fa uns dies, el diputat a les Corts per Compromís, Fran Ferri, assenyalava que en uns mesos el Consell “pot acumular més de 50 sentències dels tribunals en contra per vulnerar els drets fonamentals dels diputats, sentències que dictaminen i han dictaminat que el PP s’ha instal·lat un règim d’opacitat i de degradació democràtica”.

Però ací no passa res…O, més bé, l’únic que ha passat ha sigut la cínica resposta del president Fabra a totes aquestes sentències condemnatòries per ocultar informació pública als partits de l’oposició i a tota la ciutadania valenciana, en què ha reiterat que la seua administració “és transparent” (sic), i que els diners públics “no són  per, de forma reiterada i simplement per treure’s la foto, anar als jutjats denunciant als que estem treballant “(sic). Unes esperpèntiques declaracions, en la seua tònica habitual, que constitueixen tota una burla i un insult a la intel·ligència dels ciutadans valencians.

Però amb açò no acaba tot. Perquè aquesta reiterada actitud de desobediència del Consell a les resolucions judicials està costant molts diners al contribuent valencià, ja que la Generalitat valenciana s’ha de fer càrrec de les totes les costes dels judicis que està perdent. I això són diners que estan eixint de la butxaca de tots els ciutadans valencians.

Però no n’hi ha un sense dos. Amb tot, aquest no ha estat l’únic cas en què el Govern del Partit Popular valencià ha desobeït les sentències emeses pels tribunals espanyols.

De tots és coneguda l’obsessió catalanòfoba dels actuals governants de la Generalitat Valenciana. Les seues croades en contra de la unitat de la llengua, l’afirmació del valencià com una llengua procedent del iber i deslligada el tronc lingüístic català o l’esperpèntica llei de Senyals d’identitat que volen aprovar abans que acabe l’any, són algunes de les mostres del seu fanatisme, de la seua incultura, del seu autoodi i del seu afany per aconseguir el cert calador de vots de l’anticatalanisme blaver encara existent de la fagocitada Unió Valenciana. Així ho va reconèixer el mateix Tribunal Superior de Justícia valencià, que en la seua sentència número 474/2006 assenyalava textualment que “l’única raó de la posició de la Generalitat és l’obstinació de la ignorància i el rebuig dels criteris científics que avalen la unitat lingüística”.

Doncs bé, al maig de 2010, i després de dictar-se 35 sentències en contra del Consell per part de diferents tribunals, la Generalitat Valenciana es va veure obligada a reconèixer de manera implícita que els titulats en Filologia Catalana estaven exempts de realitzar les proves de coneixement de valencià en les oposicions públiques de professors, tant de Primària com de Secundària, al País Valencià.

En cada convocatòria d’oposicions, les universitats, els sindicats docents i les entitats cíviques recorrien davant els tribunals. I cada vegada els tribunals dictaminaven en contra del Consell.

Durant aquest període, els jutges van amonestar repetides vegades a la Conselleria d’Educació per mantindre aquesta postura sabent que no era la correcta. És a dir, estaríem davant d’un cas clar de prevaricació, reconegut pels propis jutges. En la majoria d’aquestes sentències el TSJ valencià es referia a tota la normativa estatal que homologa i equipara la Filologia Valenciana a la Catalana. Fins i tot el Tribunal Constitucional es va pronunciar favorablement a aquestes tesis.

A hores d’ara són ja 46 les sentències judicials emeses contra el Consell, que avalen l’equivalència entre el català i el valencià. Entre els tribunals que han emès algunes d’aquestes resolucions es troben el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional.

El passat mes de febrer, i davant la negativa del Consell a acceptar la definició de “valencià” del propi ens estatutari que és l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Universitat de València tornava a demanar que s’acataren les sentències judicials que avalaven la unitat lingüística de valencià i català i que es respectara a la comunitat científica universitària.

La Universitat assenyalava en un comunicat que hi ha una “gran quantitat de sentències” judicials sobre la definició del valencià -l’última del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana de juliol de 2013-, que han generat “suficient jurisprudència per afegir suport legal al reconeixement de la unitat lingüística entre el valencià i el català“. La Universitat de València recordava a més que el Tribunal Constitucional ja va concloure el 1997 que la denominació estatutària de la llengua no és “una denominació excloent”, i que l’última sentència del Tribunal Suprem, de 2012, “reitera que el valencià i el català són la mateixa llengua”.

Amb tota aquesta evidencia judicial, qui pot negar encara que la Generalitat Valenciana, en la seua reiterada negació de facilitar informació sobre contractes públics als partits de l’oposició, o a reconèixer la unitat de la llengua catalana i l’equivalència entres les titulacions de valencià i català, malgrat les nombrosíssimes sentències dels tribunals al respecte i de les amonestacions dels jutges contra la seua actitud obstruccionista a la justícia, ha comès els mateixos delictes dels que la Fiscalia acusa el govern català?

Perquè la Fiscalia, a petició del govern de Rajoy, no acusa al govern de Alberto Fabra (i també al precedent de Francisco Camps) dels delictes de Desobediència als dictamens dels tribunals (més de 75 sentències en contra), de Malversació de fons públics (per pagar les costes dels judicis, sabent que fallaran en contra seua) i de Prevaricació, per obrar sabent que ho estava fent de manera il.legal i en contra de les resolucions de les sentencies judicials?

Algú del govern de Rajoy, de la Fiscalia o dels mitjans d’informació que han atiat la campanya en contra del govern de Catalunya, pot respondre a aquesta pregunta???

Patraix, València a 24 de novembre de 2014.

Metròpolis, colònies, mili obligatòria i els valors castrenses espanyols en ple segle XXI.

Ahir es complien 39 anys de la mort de Francisco Franco, cabdill i cap dels exèrcits d’Espanya.

Coincidint gairebé amb aquest aniversari, el passat dimecres el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra, el general Jaime Domínguez Buj, va fer unes declaracions sobre la situació que es viu a Catalunya mentre participava a Madrid en un esmorzar informatiu. El militar va venir a dir que “quan la metròpoli es fa feble” és quan “es produeix la caiguda”, i que “processos” com el que s’està produint a Catalunya es produeixen “quan el poder central és feble”, com va passar quan Espanya va perdre les seues últimes colònies el 1898.

Ahir mateix un altre alt comandament de l’exèrcit espanyol, el tinent general en cap de la caserna general terrestre d’alta disponibilitat de l’OTAN a Bétera, Rafael Comas, feia altres declaracions en què demanava que es recuperara el servei militar obligatori, per tal de formar la joventut en valors que s’estaven perdent, i també perquè els joves convisqueren amb uns altres d’altres parts d’Espanya.

Trenta-nou anys poden semblar molts, però no semblen ser-ho per a un exèrcit, els alts comandaments del qual segueixen fent gala d’una escala de valors sustentada en idees com la metròpoli i les colònies, el poder central i els valors castrenses com a necessaris per a la formació moral la joventut.

L’España-una-grande-i-libre segueix present en la política espanyola i en el corpus ideològic-mental del seu exèrcit. Una cosa que tots bé sabem, però que determinats alts càrrecs de l’exèrcit espanyol s’entesten a recordar-nos de manera poc casual en les proximitats d’una data tan significativa com és el 20-N, i davant el envit que representa per a la preservació del seu estatus-quo la revolució pacífica i democràtica que està esdevenint a Catalunya. Una cosa, repetisc, gens casual al meu parer.

Patraix, València, a 21 de novembre de 2014.

La realitat social del País Valencià: un país “en off”.

Dimarts passat Unicef presentava al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València un informe sobre la situació de la infància al País Valencià.

Les dades aportades en ell només poden ser qualificades de esgarrifoses: la taxa de risc de pobresa i exclusió entre la població infantil valenciana arriba al 36,6%, la taxa de fracàs escolar és del 30,4% (9 punts per sobre de la mitjana espanyola) i la d’abandonament escolar de un 26,9% (2 punts per sobre de la mitjana estatal i 14 sobre la mitjana europea).

Feia només tres setmanes que la Fundació FOESA i Càritas havien presentat a València un altre informe sobre exclusió i desenvolupament social al País Valencià, en el qual les dades no eren socialment menys demolidores que els aportades per Unicef: la taxa de pobresa i exclusió entre la població valenciana era del 31,7%, mentre que la desigualtat en el nostre territori havia crescut només en 4 anys un 10,1%, concretament entre 2008 i 2012.

Però aquest informe aportava altres dades no menys reveladores: el 49,5% de la població valenciana pateix l’exclusió de l’ocupació, una de cada tres persones està afectada per factors d’exclusió residencial (accessibilitat, adequació, habitabilitat i estabilitat de l’habitatge) i un 19% dels valencians es troba afectat per l’exclusió de la salut, reflectint-se fonamentalment en situacions de privació i de dependència. El 16% de les llars valencianes té problemes seriosos per seguir els tractaments mèdics, i un 13% els té per assegurar-se una alimentació suficient i equilibrada en termes nutricionals.

El passat mes de maig l’Institut Nacional d’Estadística ens complementava aquest panorama en publicar els resultats de la seua Enquesta de Condicions de Vida corresponents a l’any 2013. Segons el document elaborat per l’INE, el 50,8% de les llars valencianes no podia permetre’s anar de vacances fora de casa ni una setmana a l’any, el 41,6% no tenia capacitat per afrontar despeses imprevistes, el 11,6% patia retards en els pagaments relacionats amb el seu habitatge, mentre que un 19,9% tenia molta dificultat per arribar a final de mes (3 punts per sobre de la mitjana espanyola).

Què mostren aquestes dades?

Mostren un país en situació de fallida social. Un país amb una realitat que el Partit Popular instaurat al poder ha volgut en tot moment ignorar i amagar amb un discurs mentider, triomfalista i fal·laç (“la Comunitat Valenciana està liderant la eixida de la crisi a Espanya”, apuntava el president Fabra).

El País Valencià es troba cronificat en la marginació, l’exclusió social, la desigualtat i la pobresa infantil, tot després de haver sigut arrasat per unes polítiques socials i econòmiques dutes a terme en les últimes dues dècades per uns governants necis i sense escrúpols, corruptes i insensibles a la realitat que els envolta.

Un país afonat financierament, en fallida social i econòmica degut a l’espoli estructural, al saqueig de les arques públiques i al balafiament produït per una banda organitzada de polítics mafiosos i corruptes que s’han passat dues dècades ofrenant noves glòries a Espanya mentre feien taula rasa del territori valencià.

Patraix, València, a 20 de novembre de 2014.

Rajoy, Obama i el reconeixement d’una Catalunya independent.

a1

La comunicació no verbal és un procés de comunicació que es realitza mitjançant l’enviament i recepció de missatges sense paraules. Aquests missatges poden ser comunicats utilitzant el llenguatge corporal, per exemple a través de gestos, postures, expressió facial o mirades.

Igual que en el camp de les relacions socials, en l’alta política la comunicació no verbal sempre ha estat un element clau del qual s’han valgut els polítics per expressar i fer veure i entendre al seu entorn tot allò que, per diferents raons, no diuen o no es vol dir davant dels auditoris o dels mitjans de comunicació, en les declaracions o en els discursos oficials que donen habitualment.

Dissabte passat, durant la celebració de la primera sessió de la cimera de caps d’Estat i de govern del G-20 que és va fer a Brisbane, a Austràlia, Rajoy va voler traure una foto d’una encaixada de mans amb el president dels EUA, Obama, mentre aquest es trobava assegut a la taula i d’esquenes. Obama, una mica sorprès i amb gest un poc forçat i displicent, es va alçar per saludar-lo, i de manera una mica freda va respondre a la salutació de Rajoy de “Com esteu?” amb un “Ens veurem demà”.

No és la primera vegada que Obama utilitza aquest tipus de comunicació per expressar-se amb el president espanyol. Durant l’última visita que Rajoy va fer a la Casablanca el passat mes de gener, aquests gestos es van repetir durant les reunions que van mantindre ambdós mandataris i van ser àmpliament difosos per diferents mitjans de comunicació.

Obama sempre ha manifestat que la qüestió de Catalunya “és un assumpte intern d’Espanya”.

Així s’ho va fer saber a Rajoy durant la trobada dels dos presidents a Washington, tot i les gestions que la Moncloa va realitzar per obtindre unes valuoses paraules d’Obama en contra del procés independentista a Catalunya. El Consell de Seguretat nacional dels EUA, que s’encarrega dels assumptes de política exterior, va ser molt clar en aquesta ocasió: “L’estatus de Catalunya és una qüestió interna espanyola. Haureu de resoldre vosaltres”.

Com ho havia estat anteriorment el novembre de 2012 davant una sol·licitud impulsada per un ciutadà nord-americà, recolzada per més de 33.000 signatures, per què el govern EUA donara suport al referèndum per la independència impulsat pel govern català: “Els Estats Units reconeixen la singular cultura i tradicions de la regió catalana, però consideren que l’estatus de Catalunya és un assumpte intern espanyol “.

 

Barack Obama, més enllà de les declaracions formals, ambigües però calculades i tendents a no alinear-se amb els postulats en contra del dret a decidir de Catalunya, sembla poder haver volgut expressar amb la seua comunicació gestual cap a Rajoy un cert allunyament de les tesis del govern espanyol i de disconformitat amb la manera que està portant aquest assumpte.

L’entorn de la presidència dels EUA així sembla indicar-ho. Després de la roda de premsa que Rajoy va celebrar a la Casablanca, després de mantindre les seues reunions amb Obama, de manera no oficial des de la presidència del govern dels EUA es va fer saber la sorpresa que havia suposat la censura que el president del govern espanyol havia imposat a certs mitjans de comunicació espanyols, com ara la SER, la Sexta, TV3, Rac1 o El Periódico de Catalunya. Els mitjans més afins a les polítiques de Rajoy, com ara l’ABC, Onda Cero, COPE, RNE, o Efe havien pogut estar presents durant la mateixa. Era evident que el president espanyol pretenia amb això evitar “preguntes incòmodes” de respondre sobre el procés català davant dels mitjans de comunicació nord-americans.

I precisament els grans mitjans de comunicació nord-americans, constituïts en un lobby de poder amb nombroses ramificacions dins de les cambres legislatives nord-americanes i del govern d’Obama, s’han decantat de manera ostensible en contra de la política aplicada per Rajoy sobre Catalunya. Així ho expressen diaris tan influents com el New York Times, Los Angeles Times o The Washington Post, així com altres mitjans tan influents com el Harvard Political Review o el gegant de la informació econòmica nord-americana, Bloomberg, que va alertar Rajoy del greu error d’impedir el vot als catalans en un editorial del passat 2 d’octubre que portava per títol “Primer Escòcia, ara Espanya”. O fa un parell de setmanes quan va titular un article “La corrupció a Espanya pot alliberar Catalunya”, on deia coses com que “El governant Partit Popular s’ha revelat tant malaltissament corrupte que no té dret a dir a ningú què ha de fer”.

Però si l’entorn mediàtic nord-americà sembla clarament decantat a favor de permetre que es deixe votar legalment al poble català, determinades pistes fan pensar que també l’entorn polític i personal més pròxim al president Obama sembla decantar-se per aquesta opció.

El passat mes de juliol, l’ambaixador dels Estats Units a Espanya, James Costos, va desdramatitzar la possibilitat que Catalunya siga independent, des d’un punt de vista econòmic, quan va asegurar que si això passara, les empreses nord-americanes s’adaptarien a la nova situació, i va afegir que tant els empresaris com el govern estan “mirant amb interès” el procés sobiranista que està esdevenint a Catalunya.

Un escenari absolutament demonitzat pel govern de Rajoy, però que l’ambaixador nord-americà va contemplar amb normalitat i reflexionar amb previsió. Una cosa que al govern espanyol no va agradar gens, i que va obligar a l’ambaixador nord-americà a matisar les seues declaracions a les poques hores d’haver fet, però deixant en tot moment clar que aquest “és un assumpte intern espanyol”, tal i com ja s’havia manifestat l’entorn d’Obama en ocasions anteriors.

Però en l’entorn personal d’Obama hi ha una persona, molt poderosa per la seua posició i la seua ascendència, que pot estar influint decisivament en el president nord-americà a l’hora de posicionar-se en relació al tema de Catalunya. Aquesta persona té un cognom català, parla català i sembla tindre un pensament favorable, no només cap al dret a decidir del poble català, sinó també cap a la pròpia independència de Catalunya. El seu nom és Arturo Sarukhán Casamitjana, i és un diplomàtic mexicà nascut el 1964, amic personal de Barack Obama i responsable d’un dels think-tanks més influents a la Casa Blanca, el Grup Podesta.

Arturo S. Casamitjana va ser ambaixador de Mèxic a EUA. Per a la Casa Blanca, les ambaixades dels seus dos països veïns a nord i a sud, Canadà i Mèxic, són extraordinàriament importants per la intensitat de les relacions de tot tipus que manté amb ells, tal i com per exemple el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN), subscrit entre els tres governs per crear una zona de lliure comerç en la seua regió.

El perquè d’aquest cognom i del seu posicionament respecte al tema de la indepèndencia de Catalunya, ens els donen el seus antecedents familiars. Els seus avis van ser exiliats de la Guerra Civil espanyola, i eren militants d’Esquerra Republicana de Catalunya. Van formar part dels 4.000 refugiats que el govern mexicà de Lázaro Cárdenas va acollir a través del Servei d’evacuació de Refugiats Espanyols.

“Sóc mexicà, però estic orgullós de les meves arrels“, va dir Arturo Sarukhán Casamitjana en una entrevista que li va fer l’AVUI fa un temps. Ací va dir també que encara recordava el gust de les ensaïmades i de les coques que va tastar a Barcelona quan tot just tenia quatre anys, que va ser la primera volta que va trepitjar terra catalana, la llar dels seus iaios materns.

Arturo parla català amb tota naturalitat. “L’avi va ser sempre molt hermètic. Tenia clar que Mèxic era el seu nou país, però va mantenir les arrels i és el responsable que jo, avui, parli i escrigui en català. De la guerra, però, no en volia parlar“, explicava l’Arturo a l’AVUI. Es diu fan del Barça i te una filla a la que ha posat un nom tan català com Laia.

El cosi d’Arturo es Josep Andreu, de Montblanc i diputat d’ERC a Madrid, membre d’una nissaga de polítics tarragonins que s’ha estès a l’altra banda de l’Atlàntic gràcies a l’Arturo.

Un besoncle seu, ja mort, va fundar ERC el 1931 i, amb la democràcia, es va passar al PSOE i va ser-ne diputat i senador al Parlament espanyol.

El pare de Josep Andreu, Carles Andreu, va ocupar un escó al Senat per CiU.

Josep i Arturo van fer una excursió junts pel Priorat fa uns anys, en el 2005, on estan les seues arrels. “No podia ser que no conegués el Priorat“, va dir l’Arturo a l’AVUI.

Josep Andreu va dir a l’AVUI que “a casa dels Casamitjana, a Mèxic, la llengua vehicular és el català“, i remarcava que l’Artur -es resistia a dir-li Arturo- el parlava molt bé.

L’extraordinària influència que Arturo Sarukhán Casamitjana té en les esferes econòmiques i diplomàtiques nord-americanes a través del Grup Podesta, i la seua relació personal amb el mateix president d’EUA, son elements de gran importància a l’hora d’analitzar el posicionament personal de Obama en el assumpte català.

La comunicació no verbal de la qual fa gala Obama en les seues trobades personals amb Mariano Rajoy, poden tindre la seua explicació en la suma dels diferents factors esmentats anteriorment. I, per què no, podrien fer entreveure un hipotètic reconeixement d’hora per part d’EUA com a nou estat a Catalunya, en el cas que aquesta es declarara independent.

Els futurs, i potser no llunyans esdeveniments que estan per vindre, em donaran o em trauran la raó.

Però la possibilitat que això succeïsca està sobre la taula i compta amb raons bastant evidents i contrastades. Temps al temps.

Patraix, València, a 18 de novembre de 2014.

 

El PP valencià reinstaura el Tribunal del Sant Ofici anticatalanista.

a1

Fa cinc segles València es va destacar per tindre un dels tribunals del Sant Ofici més actius de la Península Ibèrica.

La casualitat, o més bé la “causalitat”, ha fet que la seua seu se situara al carrer Navellos de la ciutat de València, just al costat d’on actualment se situa el Palau de Benicarló, seu de les Corts Valencianes. Unes Corts dominades per un partit polític que, a imatge i semblança d’aquell Tribunal, va aprovar aquest passat divendres, amb els únics vots a favor dels seus diputats, la creació d’un “Observatori” des del que vetllaran per la puresa de les senyes d’identitat valencianes, i especialment la de la seua llengua.

La Inquisició medieval valenciana es va fixar com a objectiu acabar principalment amb heretges, jueus conversos, sodomites i moriscs. Milers d’ells van ser empresonats, torturats i cremats en fogueres purificadores.

La moderna inquisició valenciana, eufemísticament batejada amb el nom de “Observatori”, tindrà com a jutges destacats a dues històriques institucions com són Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, ambdues caracteritzades pels seus postulats radicalment catalanòfobs.

Els jueus, heretges i sodomites dels segles XV i XVI, han deixat el relleu als catalanistes del segle XXI.

El Tribunal-Observatori de defensa dels senyals d’identitat de la Comunitat Valenciana naix amb l’objectiu declarat de vetllar pel reconeixement, protecció i promoció de les senyes d’identitat del poble valencià.

La futura llei de Senyals d’Identitat declararà la llengua valenciana com “la llengua pròpia i l’idioma oficial de la Comunitat Valenciana”, què esdevindrà “el principal senyal d’identitat” dels valencians.

L’esmentada llei senyalarà explícitament que el respecte a la nostra llengua implicarà “defensar la seua individualitat respecte a les altres llengües de l’Estat“, a més de mostrar “el seu valor com a patrimoni propi i exclusiu del poble valencià“. Es a dir, declararà la “llengua valenciana” com un endemisme exclusiu del territori comprés entre el Sénia i el Segura. La romanística internacional deixarà de ser aplicable a territori valencià en el mateix moment en què entre en vigor la llei.

El nou Observatori inquisitorial valencià tindrà com a principal funció, primer analitzar la ideologia de tota aquella institució que sol·licite subvencions públiques per a desenvolupar la seua activitat, per a desprès dictaminar si compleix o no amb el contingut de la llei.

La foguera purificadora esdevindrà aleshores el centre d’un auto de fe en què es cremarà tot comportament sospitós de sodomia catalanista, i servirà per salvaguardar la puresa i la individualitat exclusiva de la llengua del valencians enfront dels heretges pancatalanistes.

Gaietà Ripoll, el mestre Ripoll de Russafa, va se l’últim ajusticiat per la Inquisició per defensar un ensenyament laic, precisament a València en l’any 1826. Qui anava a dir que València seria també on de nou s’anava a instaurar una nova inquisició creada per ajusticiar ideològicament tot aquell que defense la raó, la ciència i el què diu la filologia romànica universal, es a dir, la unitat de la llengua catalana.

Els nous torquemades valencians ja estan fent acopi de llenya per fer les fogueres que lliuraran al poble valencià dels dimonis catalanistes.

Patraix, València, a 15 de novembre de 2014.

9-N: l’estadística posa en evidència la fal.làcia de Rajoy.

“L’independentisme ha mostrat el seu fracàs (…) On pretenien una exhibició de força, ens han mostrat la seua debilitat”. Aquestes han estat algunes de les paraules que han eixit de la boca del President del govern espanyol durant la seua compareixença de premsa d’ahir per parlar del 9 -N.

Doncs bé. Si fem una ullada als resultats de les passades eleccions al Congrés espanyol al novembre de 2011, el PP de Rajoy va traure 10.800.000 de vots. El cens total de votants a l’Estat espanyol en aquell moment era de 34.300.000 de ciutadans. És a dir, Rajoy va ser President amb un 31.5% dels vots sobre el total del cens electoral.

El passat 9-N, el vot independentista va ser passar de 1,8 milions, sobre un total de 6.3 milions de potencials votants, el que es tradueix en un 29.5% dels vots. Tot just 2 punts per sota respecte al percentatge amb el que Rajoy va ser President del govern espanyol, una diferència realment exigua.

Però si comparem els vots que va obtenir Mariano Rajoy (10.800.000) respecte al total de la població espanyola (47 milions), el percentatge resulta ser del 23.1%

I fent la mateixa comparativa del vot independentista el passat 9-N (1,8 milions), enfront dels 7.500.000 d’habitants de Catalunya, el percentatge passa a estar 1.7 punts per sobre del que va obtenir al PP, un 24.8%.

Malgrat aquestes xifres, la crua realitat es que Mariano Rajoy governa a hores d’ara amb una majoria absoluta, i se sent plenament legitimat per a això. Però alhora per al president espanyol l’independentisme va fracassar i va fer el ridícul el passat 9-N.

Aquesta és la vara de mesurar de Rajoy, que s’allarga o s’escurça a la seua conveniència. Però les estadístiques, com el cotó, no enganyen. I deixen en evidència la fal·làcies dels mentiders i dels manipuladors de l’opinió pública.

Patraix, València, a 13 de novembre de 2014.

La lliçó del 9-N: l’estaca s’ha tombat.

Ni el joc brut, ni les denúncies, ni els insults, ni les mentides, ni les prohibicions, ni les amenaces ni les campanyes difamatòries orquestrades. Res de tot això ha pogut contra la voluntat de decidir i les ànsies de llibertat d’un poble unit, alegre i combatiu, com deia el nostre Vicent Andrés Estellés.

Avui el poble de Catalunya ha donat una lliçó magistral a tot el món.

Una lliçó magistral de civisme i de democràcia, però també de compromís i de resistència enfront d’un feixisme subtil disfressat de democràcia que representa el govern espanyol. Perquè amb una corda ben ordida amb milions de paperetes de votar, ha tombat una pesada estaca que, com deia Lluís Llach en la seua cançó, és molt forta però ja estava ben podrida.

El 9-N de 1989 el poble berlinès va fer caure el mur de la vergonya. Avui, 25 anys després, el poble català ha fet caure una estaca que simbolitza l’autoritarisme, el supremacisme, la intransigència, la desraó, la intolerància i el desig del règim polític espanyol d’ofegar les llibertats del poble de Catalunya.

El 9-N ja és història. I el 10-N comença inevitablement el futur en Catalunya. Un FUTUR escrit amb majúscules.

El 9-N el poble català ha tombat una estaca. Però el 10-N, com diu Vicent Partal en el seu editorial d’avui, “No passarà res, però haurà canviat tot per sempre”. Perquè demà toca començar a construir alguna cosa nova però radicalment diferent a la que tenim ara, un règim polític no democràtic i corrupte, dominat per l’afany de rapinya i d’espoli d’una bona part de la seua classe política i de les seues velles oligarquies dominants, les que manaven durant el franquisme i que segueixen manant a hores d’ara.

El 9-N ha esdevingut un punt d’inflexió, un punt de no retorn cap a un nou país, esperem i desitgem que bastit sobre un nou i il.lusionant proces constituent plenament democràtic, transparent i participatiu. De no ser així, el poble català hauria esfondrat una estaca per tornar a lligar-se’n a una altra. I això no és el que, amb tota seguretat, ha volgut expressar avui el poble unit, alegre i combatiu que ha omplit d’il·lusió i d’esperança en el futur les urnes de tots el pobles i ciutats del Principat.

Patraix, València, a 9 de novembre de 2014.