El govern de Rajoy i la seua política de terra cremada en Sanitat.

 

Davant de la situació d’emergència en què es troba la Sanitat pública espanyola, degut a les polítiques privatitzadores de l’actual govern del PP, la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública ha fet públic aquest revelador escrit de denuncia i propostes que considere molt interessant conèixer i donar la màxima difusió entre la ciutadania.

Ho he traduït al català:

La Política sanitària del Govern està orientada a privatitzar el sistema sanitari públic. 

La política sanitària del govern de Mariano Rajoy es podria resumir en l’intent de desmantellament i privatització del sistema sanitari públic per posar-lo en mans d’entitats bancàries, multinacionals sanitàries i fons d’inversió internacional ubicats en els paradisos fiscals. Uns aliats necessaris en el sector.

Aquesta estratègia aquesta recolzada, encoratjada i sostinguda per una aliança privatitzadora (Club Gertech) que integra alts càrrecs de l’administració, universitats públiques i privades, organismes públics penetrats pel sector privat com l’Institut Carlos III, associacions professionals com el Fòrum de la professió, la Federació d’Associacions Científiques mèdiques FACME o la de gerents sanitaris (SEDISA), i compta amb el patrocini de grans empreses tecnològiques i farmacèutiques (Philips, Medtronic, Roche, Nec Corporation o CITEC-B).

Aquesta poderosa Aliança d’interessos financers, econòmics i empresarials, té com a finalitat apoderar de la major part dels recursos que l’Estat destina a sanitat. Entre els seus principals assoliments aquesta l’haver aconseguit incrementar de manera exponencial els concerts amb la sanitat privada, l’externalització i privatització de gran part dels serveis, aconseguir importants subvencions públiques, participar en el finançament i gestió de nous centres sanitaris, i controlar els fons i activitats de recerca, desenvolupament tecnològic i docència del personal.

El sector privat s’ha apropiat dels nous hospitals de Madrid, València, Galícia, Aragó, Balears; controla els sistemes d’informació, centrals de trucades i Història clínica electrònica; va aconseguir l’adjudicació dels serveis de laboratori i radiologia dels hospitals públics; controla els sistemes d’adquisició i avaluació d’equipament tecnològic; participa en els sistemes d’acreditació, docència pre i postgraduada i de formació continuada; ha aconseguit el control dels recursos econòmics destinats a recerca i desenvolupament (R + D + I); etc.

Com a conseqüència gran part dels serveis del sistema públic han passat a mans de bancs, empreses multinacionals i fons d’inversió com Bankia, CAPIO, Centene, EFQM, INDRA, IBM, Microsoft, Telefónica, MEC Ibèrica, REDSA, CVC, PWC, etc .

Per rematar la feina el Ministeri de Sanitat va acordar amb el Fòrum de la Professió Mèdica la privatització de la gestió assistencial mitjançant les noves unitats de gestió clínica que transformaran els serveis assistencials en empreses (dotades presumptament d’autonomia plena) però que en realitat estaran dirigides per directors designats a dit per l’administració per gestionar al seu dictat el personal i el pressupost, amb capacitat per competir entre si venent els seus productes en un mercat sanitari intern, en el que estarà present també personal i capital privat.

L’austeritat posa en risc la continuïtat del Govern. La crisi i l’aplicació de les polítiques d’austeritat imposades per la Unió Europea, per garantir el pagament del deute bancari, estan obligant als governs central i autonòmics a accelerar el desmantellament de la sanitat pública que representa més del 6% del producte interior brut de l’Estat i entre el 30-40% dels pressupostos de les comunitats autònomes.

El Partit Popular és conscient (després de les últimes eleccions europees en què va perdre 2,6 milions d’electors respecte a les europees del 2009 i 6,6 milions respecte a les generals del 2011) que és més que probable que perdi el poder per la seua política de retallades socials com el dret a una sanitat pública universal, accessible i equitativa; l’accés a l’educació pública; l’estabilitat laboral i la garantia d’unes condicions de treball dignes; un sistema de pensions suficient; l’atenció a la dependència; etc .; que afecten la majoria de la població a gran part dels seus propis votants. No obstant això no sembla interessat a rectificar gens ni mica aquesta estratègia de cara a les pròximes eleccions.

El Govern està posant en pràctica una política de terra cremada accelerant desmantellament i privatització dels serveis sanitaris més rendibles que estan sent traspassats, com anteriorment explicàvem, a grans empreses multinacionals i fons d’inversió privades a canvi d’uns pagaments que multipliquen els seus costos reals i que suposen un elevat endeutament per al sistema sanitari. Aquesta privatització va acompanyada de l’acomiadament de milers de treballadors sanitaris (més de 53.000), de la reducció de l’oferta de serveis (Carteres de Serveis) i de la generalització de copagaments i repagaments dels ciutadans de l’atenció que reben.

Fins ara semblava que la por al desgast electoral i a les mobilitzacions socials i sanitàries, modulava la posada en pràctica d’aquestes mesures, però davant la certesa del desastre electoral el Govern sembla haver canviat d’estratègia accelerant i estenent la privatització a totes les àrees del sistema perquè abans de les pròximes eleccions el desmantellament del sistema sanitari es consolidi i el procés estigui avançat. En aquest escenari qualsevol intent de negociació o acord amb el Govern sembla condemnat al fracàs.

Aquesta estratègia, aparentment suïcida, té com a explicació que l’actual Govern espera que si perd el poder a mans d’un grup polític o una aliança electoral progressista tindria moltes dificultats per recuperar el privatitzat. El rescat de les concessions i externalitzacions sanitàries podria suposar milers de milions d’euros a les arques públiques al mateix temps que la concentració de recursos en mans privades, com hospitals, laboratoris, serveis de radiologia, sistemes d’informació, etc, faria molt complicada la rescissió dels contractes tant per motius econòmics com per la dificultat de disposar de recursos alternatius per substituir al curt termini (per exemple construir un nou hospital suposa una mitjana de sis anys). Per això el rescat de les concessions al sector privat és una decisió complexa que exigeix ​​suport popular i professional i una gran voluntat política.

El Tractat de Lliure Comerç USA-Unió Europea com blindatge de les privatitzacions

La Comissió Europea està negociant, embolicada en el secretisme, un Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units, com a continuació dels acords de l’Organització Mundial del Comerç i la Unió Europea de liberalitzar el sector serveis que han suposat la privatització del sector públic en els països de la UE.

Aquest nou tractat atorgarà (cas de provar-se) a les grans empreses unes àmplies facultats per impugnar els acords dels governs amb les multinacionals i limitarà la capacitat legislativa dels mateixos per recuperar els serveis privatitzats. L’anomenat Mecanisme de Solució de Diferències entre Inversor i Estat (destinat a garantir la seguretat jurídica dels inversors) conté disposicions per paralitzar l’expropiació dels serveis externalitzats (encara que siguin per interès públic) per protegir les inversions de les empreses privades en els sistemes sanitaris. El Tractat inclou la creació de les empreses arbitrals, de composició desconeguda, que seran les responsables de solucionar els conflictes entre govern i inversors privats en aquestes matèries passant per sobre dels tribunals dels països de la UE.

El Tractat servirà així de parapet a perquè futurs governs, oposats a la ideologia neoliberal, recuperin els serveis externalitzats.En definitiva el Partit Popular pot perdre el poder però:

1. Deixarà un sistema sanitari descapitalitzat i en gran mesura desmantellat en què els seus recursos i àrees estratègiques hauran estat en gran part cedides a multinacionals i fons d’inversió, a les que haurà d’abonar enormes sumes de diners. El Sistema perdrà així les seves principals senyes d’identitat: La Universalitat, l’accessibilitat, l’equitat i la sostenibilitat.

2. Els elevats costos de les rescissions dels contractes rescat i les clàusules del Tractat de Lliure Comerç USA-UE que atorguen seguretat jurídica als inversors privats, dificultaran el rescat dels recursos externalitzats amb mesures legals i econòmiques.

L’experiència dels països d’Amèrica Llatina que s’han enfrontat a les polítiques del Fons Monetari Internacional, Banc Mundial o l’Organització Mundial del Comerç, mostren que han patit grans pressions polítiques i financeres per recuperar els seus serveis públics privatitzats. Aquestes han anat des de la paralització del crèdit i la inversió, les sancions econòmiques o els intents de desestabilització política.

CONCLUSIONS

1. És necessari i urgent paralitzar el procés d’externalització i privatització dels serveis de l’actual govern abans que siguin traspassat al capital i empreses multinacionals. El sistema sanitari públic està en risc real.

2. Aquesta paralització només serà possible mitjançant l’acumulació de poder social amb una gran aliança que inclogui la gran majoria d’organitzacions socials, veïnals, de malalts, d’usuaris i consumidors, sindicats de classe i corporatius, partits polítics, organitzacions, col · lectius i moviments socials. La unitat hauria de tenir articular entorn de dos grans objectius: Fer front al desmantellament i la privatització del sistema sanitari, rescatar els recursos externalitzats i recuperar els drets socials i professionals (en la política del PP la majoria perd molt mentre que guanyen uns pocs lligats al poder).

3. L’alternativa a la privatització sanitària ha d’articular al voltant d’objectius concrets i consensuats públicament, per una gran majoria social, professional i política, per canviar les estratègies de l’actual govern, dels seus aliats interns i del sector privat multinacional. Cal incorporar a aquest acord a gran majoria social superant les diferències ideològiques o d’actuació que fins ara els separen per aixecar una gran xarxa en defensa de la sanitat pública.

DES DE LA FADSP PROPOSEM COM PUNTS BÀSICS PER AL ACORD:

• La paralització de les privatitzacions i supressió dels copagaments del govern de Rajoy i altres limitacions d’accés a l’assistència.

• La revocació de les Lleis d’Ordenació Sanitàries i la Llei 15/1997 de Noves Formes de Gestió, que afavoreixen la privatització, del RD 16/1012 de Mesures per a la Sostenibilitat del Sistema Sanitari, i de les unitats de gestió clínica.

• El compromís innegociable de recuperar totes les concessions i externalitzacions de serveis sanitaris i oposició a l’aprovació del Tractat de Lliure Comerç entre Estats Units i la Unió Europea.

• Potenciar a l’Atenció Primària com a alternativa a les retallades per sortir de la crisi. S’hauran d’incrementar els seus recursos fins a arribar al 25% del presupost sanitari en 5 anys, una manera de millorar la seva capacitat diagnòstica i terapèutica.

• Una política sanitària basada en la Promoció de Salut que orienti i racionalitzi les actuacions del sistema, enfront de l’actual estratègia de medicalització de les relacions sanitàries i d’utilització intensiva dels recursos tecnològics.

• Una política de personal que acabi amb les retallades i la no reposició de les jubilacions, basada en l’estabilitat laboral, els incentius professionals, recuperar els drets laborals suprimits per l’actual Govern.

La informació, la transparència i el consens haurien de ser les claus per guanyar aquesta batalla, compaginant la utilitzant dels mitjans de comunicació tradicional amb documentació seriosa i rigorosa (buscant la complicitat dels professionals), els canals alternatius i les xarxes socials.

En imprescindible articular la mobilització social, dels professionals i treballadors sanitaris, amb debats i suports dels grups parlamentaris de les Corts de l’Estat, els Parlaments Autonòmics, Ajuntaments, etc, buscant la major unitat per sobre de diferències legítimes, en una gran aliança que promoga la major mobilització sindical, social i professional possible de tots els que vulguin adherir-se a la mateixa sense condicions prèvies ni exclusions.

Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública.Setembre de 2014

Patraix, València, a 29 d’octubre de 2014.

 

 

 

Ahir a la muntanyeta de la Patà d’El Puig, 55 anys reivindicant la llibertat de la nació sencera.

Un any més, i en van 55, a una muntanyeta d’El Puig on l’història diu que en Jaume I va establir el seu campament abans de conquerir la joia del Regne musulmà de València, la ciutat de València, ens hem aplegat uns centenars de persones per gaudir un any més, en un dia magnífic més propi de l’estiu que de la tardor, d’aquesta cita reivindicativa ineludible per la llibertat i el ple autogovern dels valencians, i de la nació sencera, de Salses a Guardamar, de Fraga a l’Alguer.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Com va dir Aida Àngel en el seu discurs d’avui, “sense València, no hi ha independència”. I aquest ha de ser veritablement l’objectiu final d’un país que anirà fent-se lliure tros a tros, territori a territori, al compàs del ritme marcat per unes societats que han d’anar despertant i adonant-se de que com a part d’Espanya no hi ha res a fer, excepte esperar la mort i preparar el soterrament del nostre poble, de la nostra cultura i la nostra llengua, com a col·lectivitat pròpia i diferenciada.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Avui ha estat convidat també Josep Lluís Albinyana, President del Consell pre-autonòmic del País Valencià, qui ens ha fet un discurs ple de seny i sentiment, i carregat de raons per continuar la lluita per tal d’assolir la llibertat i la independència del nostre País, del xicotet del Sénia al Segura, i del gran de Salses a Guardamar, i de Fraga a l’Alguer.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Acabaré aquest post amb una cançó que sempre m’agradat molt, “Darrer diumenge d’Octubre”, dels nostres Al Tall, amb una lletra que reglota reivindicació per la nostra llibertat col.lectiva en una data tan significativa per al País Valencià com ha estat la d’avui:

Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

La Marina i la Ribera,
l’Horta, els Ports i la Safor,
Vall d’Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.

Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,

Almassora i Vinaròs.

El Garbí i el Puig Campana,
el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.

Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

Patraix, València, a 28 d’octubre de 2014.

9-N: no és la democràcia, és l’economia, estúpids!

“És l’economia, estúpid!”. Alguns periodistes i experts en màrqueting polític nord-americans van dir que aquesta frase pronunciada per Bill Clinton en un debat electoral televisat amb G.Bush pare, li va valdré per guanyar unes eleccions presidencials.

L’economia, la seua gestió i el seu control són i han estat sempre qüestions clau, tant per polítics com per als ciutadans.

L’abril de l’any passat Matthew Francis Parris, periodista anglès i antic polític del partit conservador del Parlament britànic, escrivia sobre Catalunya en la seua columna setmanal del prestigiós diari The Times.

En el seu article “Catalonia is a bigger Timebomb than Cyprus” afirmava que el referèndum per la independència podria ser per al projecte europeu una bomba de rellotgeria més gran que Xipre.

En ell afirmava que la relació entre Madrid i Barcelona havia entrat en fase de “destrucció mútua assegurada“, un fenomen que durant la Guerra Freda es va anomenar ‘muttually assured destruction‘ (MAD). “El mal que el separatisme català pot fer al que quedaria d’Espanya és alhora un argument contra el separatisme i una potencial arma letal en mans dels separatistes“, assegurava el periodista en aquell article.

Parris instava Rajoy a concedir la celebració d’un referèndum a Catalunya i “respectar-ne les conclusions“. Considerava que per tal de eixir del “punt mort” en què es trobaven les relacions entre Catalunya i Espanya, Mas també hauria de fer un esforç i formular una pregunta en el referèndum amb tres possibles respostes. La primera opció seria votar perquè tot continuara com fins ara; la segona implicaria aconseguir més autonomia i la tercera seria la independència.

El columnista creia que guanyaria l’opció de més autonomia i, d’aquesta manera, s’evitaria una secessió que segons ell “devastaria” l’economia de tota la Península. Aleshores, “Catalunya podria aconseguir de manera ordenada la condició de nació que desitja i mereix” dins l’estat espanyol.

Catalunya representa actualment un 19% del PIB espanyol, uns ingressos per a l’estat per balança fiscal positiva d’entre 8 i 15 milions d’euros anuals (depenent del càlcul utilitzat), un 26% de les seues exportacions a l’estranger i rep un 26% del seu turisme (una font de riquesa d’altíssim impacte en l’economia espanyola). Per la frontera de la Jonquera ixen a Europa més del 70% de les exportacions espanyoles per terra, tot un problema per a les mercaderies espanyoles en cas de topar-se amb duanes en la seua eixida cap a Europa.

Sense entrar a considerar el que representaria per a Catalunya des del punt de vista econòmic i financer la seua separació d’Espanya, a l’inrevés el que és una realitat incontestable es que Catalunya te literalment agafat pels pebrots a l’Estat espanyol.

El periodista de The Times estén el problema molt més enllà de l’economia espanyola, que patiria un impacte de tal magnitud que la portaria a la seua completa desestabilització durant molt de temps. També afectaria països com Portugal, país endeutat amb la banca madrilenya, així com els països del nord d’Europa, sobretot Alemanya i França, amb els que els bancs espanyols es troben fortament endeutats. Això obriria a la Comunitat europea un nou front d’incertesa financera, molt més devastador del que va succeir amb Xipre, segons Parris.

La setmana passada una anàlisi dels economistes Ben Silis i Esteban Duarte a Bloomberg, una de les companyies d’assessorament financer més influents del món, recollia les opinions de dos experts financers de Frankfurt i de la City de Londres, on es deia literalment que “La ruptura d’Espanya perjudicaria greument la sostenibilitat del seu deute. Si els separatistes tenen èxit, el risc de default augmentaria considerablement“. Els seus pronòstics disparaven la prima de risc espanyola fins a 500 punts bàsics, a nivells similars als que va tindre Espanya quan estigué a la vora del rescat financer.

La falsidemocracia espanyola s’enfrontaria a una prova molt més senzilla i sobretot molt menys compromesa si en comptes de Catalunya haguera de enfrontar-se amb una hipotètica i irrealistica independència d’altres territoris de l’estat, com ara Extremadura, o Cantàbria, o la Rioja, o fins i tot Castella-la Manxa o Aragó, territoris amb aportacions de PIB molt més baixos respecte al total estatal, que tenen economies poc dinàmiques i / o exportadores comparades amb la catalana, i què són receptores netes en les balances fiscals, precisament de diners en part aportats per Catalunya.

Potser, i dic només potser, el règim espanyol podria arribar a traure pit i presumir de democràtic davant la comunitat internacional en acordar amistosament un referendum a l’estil de com ho va fer la Gran Bretanya amb Escòcia, conscient que una hipotètica separació d’algú dels esmentats territoris tindria un impacte relativament menor en el seu sistema econòmic i financer, que no es veuria desestabilitzat per molt de temps.

Però clar amb Catalunya tot és completament diferent. Ni democràcia, ni dret a decidir. És l’economia, estúpids!

València, a 21 d’octubre de 2014.

No es pot fer una truita sense trencar l’ou.

La cimera dels partits proconsulta catalans celebrada ahir va parir a última hora un escenari prou diferent i decebedor del què es venia anunciant des de fa mesos, es a dir, el d’una consulta popular el 9-N amb l’aval de la llei de consultes catalana.

Espanya ha anat tancant inexorablement, una a una, totes les escletxes de la legalitat per intentar deixar sense oxigen a tot un poble que respira llibertat per tots els porus de la seua nació, i que vol votar per decidir lliurement el seu futur.

Si fem cas, i cal fer-ne i molt, de les enquestes publicades en els últims mesos i de la quantitat de catalans que han eixit als carrers i a les carreteres les darreres tres Diades, el poble català vol majoritàriament la independència. Per a ell votar és només un instrument, però no ha estat mai l’objectiu. Perquè l’objectiu és, precisament, la independència, si aquesta és majoritària.

I aquest objectiu solament es podrà aconseguir trencant amb la legalitat espanyola. Tard o d’hora caldrà trencar-la!. O bé amb una DUI, o bé desprès d’unes plebiscitàries o bé desprès d’una consulta o un referendum on l’opció de la independència supere el 50% dels vots Tant se val quin camí es trie per arribar-hi.

Avui el president Mas farà una nova proposta a la resta dels partits sobiranistes i al poble de Catalunya, per tal de no trencar la legalitat espanyola. Potser serà un bon moment per recordar-li al president que no es pot fer una truita sense trencar l’ou.

València, a 14 d’octubre de 2014.

12-O vs. 11-S = 1:100

El títol del meu post d’avui pot semblar una ecuació difícil d’entendre o un algoritme de complicada resolució. Però ni una cosa ni l’altra.

Ahir les forces unionistes, des de partits polítics a organitzacions civils, havien apostat molt fort per dur al carrer a tota aqueixa majoria silenciosa que, segons Rajoy, Sáenz de Santamaria o Sánchez Camacho, sempre es queda a casa quan el poble ix al carrer per reivindicar el seu Dret a decidir.

Malgrat tos els esforços econòmics i mediàtics emprats (què no han estat pocs) per fer que l’assistència fora molt nombrosa, la punxada de la convocatòria d’avui a la plaça de Catalunya de Barcelona ha estat espectacular. El Col·lectiu Contrastant, avesat des de fa bastans anys a quantificar els assistents a manifestacions, ha fet una estimació d’entre 13.000 i 16.000 persones.

Fa ara tot just un mes i un dia, la Diada del 11-S omplia Barcelona de manifestants en una V d’onze kilòmetres de llargària  i una estimació d’assistents d’entre 1.5 i 1.8 milions, que eixien al carrer pel Dret a decidir i per l’independència de Catalunya.

Les imatges d’ambdues convocatòries són aclaparadorament reveladores. Tal i com apunta Vicent Partal en el seu editorial d’avui, “El moviment per la independència genera avui un consens social tan gran que ara mateix som imbatibles. Ni les amenaces més salvatges, ni les mentides, ni la força que indubtablement té l’aparell de l’estat poden alterar la realitat social del país (…) Que quede clar, doncs: en l’horitzó ara mateix no hi ha ni una sola ombra capaç de desdibuixar això que les places i els carrers, i les urnes, expliquen d’una manera tan incontestable. Aquest país va cara a la independència i trobarà la manera, siga quina siga, d’arribar-hi…

Així doncs, l’equació del títol d’aquest post té una fàcil resolució. Es diu 1:100, una majoria aclaparadora pel Dret a decidir i per la independència.

València, a 13 d’octubre de 2014.

12-O: del genocidi d’ahir a la marginació indígena d’avui.

El 12 d’octubre de 1492, dia que Cristobal Colon va arribar a una xicoteta illa del continent americà i va prendre possessió il.legal de la mateixa en nom de Déu, dels Reis de Castella i de la religió catòlica, no va ocórrer cap descobriment com des d’Espanya s’ha pretès afirmar per ocultar el que ha estat possiblement el genocidi més gran en la història de la humanitat.

Definit primer com “Descobriment d’Amèrica“​​, després com “Dia de la Raça” i més tard com a “Trobada de Cultures”, l’arribada dels espanyols va ser, per als pobles originaris i per a la història universal, una conquesta, una invasió i una massacre.

Els conqueridors espanyols van implementar a la seua arribada a Amèrica una sèrie de pràctiques que tingueren com a conseqüència el quasi complet extermini de la població que en aquells dies habitava el continent, tant per les condicions infrahumanes en què aquesta va ser tractada, com pel suïcidi en massa que va existir en moltes comunitats natives quan albiraven que la misèria i l’esclavitud més brutals eren el seu destí.

Entre aquestes pràctiques poden esmentar la submissió cultural i física dels nadius de la regió, l’esclavització d’aborígens per fer-los extreure les riqueses del continent per a benefici forà, així com l’expropiació de les terres que es trobaven en poder dels habitants de la regió, què prenien al territori en el qual vivien com un “llegat” de la divinitat que només podia transferir per herència i no com una mercaderia per ser comprada i venuda.

Segles després es van obrir els processos d’independència amb lluites que van recórrer el continent i que van ser liderades pels criolls, què van expulsar als espanyols.

Més tard, aquests criolls van edificar els estats nacionals però van deixar fora als pobles originaris, van envair les seues terres i els van perseguir. S’imposava així una concepció racista a l’interior dels poders locals.

Havent transcorregut més de cinc-cents anys des de l’inici d’aquesta massacre indígena, malauradament poca cosa sembla haver canviat la situació del poble indígena des d’aquell moment fins als nostres dies, almenys en bona part del territori americà.

Avui com aleshores, els descendents dels aborígens de la regió són freqüentment forçats a traslladar-se a les zones més pobres, àrides i desèrtiques del continent, o per contra, reben per part dels Estats “permisos d’ocupació” perquè puguen viure a les terres que, havent pertangut als seus avantpassats, van ser il.legítimament usurpades pels “homes blancs”.

Genocidi i esclavitud primer, marginació i menyspreu després, aquesta és l’empremta indeleble que la conquesta espanyola a espasa i crucifix ha deixat en la rica cultura indígena americana.

València, a 12 d’octubre de 2014.

 

 

Reflexions sobre una Processó (in)cívica al gust de l’extrema dreta local.

Hi deu haver pocs, molts pocs llocs al món, almenys al món que es diu democràtic, on es permeta desfilar en actes oficials, al costat o darrere de les autoritats civils i polítiques, a membres de grups feixistes que, sense cap tipus d’impediment, fan ostentació dels seus símbols feixistes i nazis.

Doncs a la València del PP,  això, hui en dia, passa… però no passa res.

En les solemnes celebracions institucionals de la Diada del poble valencià es pot omplir la Plaça de l’Ajuntament del Cap i casal d’actituds totalitàries, de crits d’odi, d’amenaçes de mort al President Artur Mas i de simbologia assassina. I no només cap d’aqueixes autoritats polítiques que governen la ciutat i la “komunidad” criden a l’ordre als violents, ni als serveis de seguretat per a que intervinguen contra aqueixos grups, sinó que fins i tot els permeteixen desfilar amb Senyeres i banderes feixistes totes plegades, i els fan el passadís.

Perquè despús-ahir, en la Processó Cívica de la Senyera coronada, diferents grups portaven, com aquell que no porta res, no ja banderes espanyoles amb l’àliga franquista, sinó també banderes amb la creu celta, el símbol utilitzat pel Partit Popular francés d’ideologia obertament nazi i pel Ku Klux Klan. I no només això. Perquè mentre aquells desfilaven, companys seus els aplaudien des del públic fent onejar una bandera amb la creu gammada…. però no passa res.

A València, portar una bandera del País sense la franja blava que recull l’Estatut, et converteix, a ulls dels nostres governants del PP, en un mal valencià, en un radical pancatalanista, al remat en un enemic declarat “de la pàtria”, de la “seua” patria, és clar. L’alcaldessa Rita Barberá, només fa tres dies, mentre besava una gran banderola espanyola que ens va costar a tots els valencians 15.000 euros de les nostres butxaques, criticava als partits d’esquerra per “voler imposar-nos la bandera catalana”. En canvi, no se sap que despús-ahir Barberá ni Fabra es queixaren gens ni mica d’anar seguida per banderes feixistes i nazis portades per grups de violents que cridaven per la mort d’un President d’una comunitat autònoma.

I no es queixava la Sra. Barberá, bàsicament, per dues raons.

La primera, de tipus pràctic, perquè pensa que bona part dels feixistes i neonazis que la seguien en la processó, quan arriba el dia de les eleccions, voten al seu partit.

I la segona raó té molt a veure amb el currículum de molts dels nostres actuals governants, Rita Barberá inclosa, i és que són fills del franquisme, descendents d’aquells que formaven la “casta” governant de la dictadura, gent que eren franquistes amb Franco i ara són “demòcrates” per exigències del guió.

Per això, quan partits i grups progressistes i de l’esquerra nacionalista se sumen a la Processó Cívica i es converteixen en la diana dels insults i les amenaces dels feixistes, la policia manada pel PP no reté mai als que insulten i tracten d’agredïr-los, sinó als insultats i als agredits. No engabien a les bèsties, sinó a les víctimes.

És el món al revés del PP al País Valencià. Un món esperpèntic, miserable i fosc.

València, a 11 d’octubre de 2014.

 

Indigne, esperpèntic i deslleial cap al poble que representa. El discurs institucional de Fabra en tres paraules.

Sincerament no esperava més del indigent polític en què tristament s’ha convertit la màxima autoritat de la institució que encarna històricament la sobirania del poble valencià.

L’enquesta feta pública ahir pel diari El País confirmava una vegada més el que tots ja sabíem: el canvi polític i social al País Valencià té ja una data concreta i inajornable, el dia de les properes eleccions municipals i autonòmiques del 2015.

Per tant tots sabíem que aquest discurs era el cant del cigne d’un personatge gris i deslleial, decadent i submís, un personatge menyspreat fins i tot pel seu propi partit.

Enfront de la claredat, l’alegria, l’esperança, la dignitat i les propostes que irradiaven les milers de persones que ens varem manifestar ahir per la vesprada pels carrers de la ciutat de València, el discurs del matí d’Alberto Fabra va ser groller, gris, fosc i deslleial cap al poble que diu representar. Tot un esperpent de discurs fet per tot un esperpent de president.

Un discurs què es va centrar bàsicament a reivindicar la unitat d’una nació que molts ja no reconeguem com a pròpia, l’espanyola, cosa que ja es preveia pels recents honors a la bandera espanyola i les distincions de la Generalitat que es van anunciar la setmana anterior, tenint com a figures més destacades, ni més ni menys que al rei Felip VI i a  l’expresident del Govern Adolfo Suárez.

El menyspreu cap al president va tocar sostre novament quan ni aquests personatges si les seues famílies van enviar cap representació a aquest acte, simplement una carta d’agraïment.

L’”Espanya pàtria comuna”, els Reis Catòlics, les lloances al nou rei Borbó i al seu pare, el “sacrifici personal” d’Adolfo Suarez durant la transició espanyola i les “aventures arriscades” dels “processos secessionistes”, presentades com el principal perill que té Espanya (quan el principal perill són ells precisament!), van ser els eixos del seu esperpèntic discurs. Un discurs que teòricament deuria d’haver estat fet en clau de conmemorar el 776è. aniversari d’un país que durant quasi cinc segles va ser lliure i sobirà i va tindre les seues lleis i les seues institucions polítiques pròpies.

Però res en el seu discurs va recordar aquest passat, ni va fer cap esment a un anhel de recobrar aquells drets nacionals i polítics, arrabassats precisament pel antecessor d’un dels personatges a qui va concedir l’alta distinció de la Generalitat. Ni tan sols va pronunciar mitja paraula sobre els infinits greuges que el poble valencià està patint per part de l’actual govern actual de Madrid. Res de res de tot això.

Perquè això és precisament el que és l’actual president de la Generalitat Valenciana: res de res, un zero a l’esquerra de tot i per a tots, però profundament indigne i deslleial amb els valencians.

València, a 10 d’octubre de 2014.

Emilia no tenia una black Card de Caja Madrid. Per això la van condemnar…

 

Fa poc més d’un any saltava a les portades dels diaris la següent notícia: “Una jove mare de Requena (València) que va utilitzar una targeta de crèdit que va trobar al carrer per comprar aliments i bolquers per a les seues filles, haurà d’ingressar a la presó en quinze dies“.

Els fets havien passat el maig del 2007, quan una xica de 22 anys es trobà al carrer una cartera a terra. En el seu interior hi havia una targeta de crèdit. Emilia, així es diu la jove, estava en aquell moment sense feina i sola, i a càrrec de dos xiquetes. El seu relat ho aclareix tot: «Vaig veure que la cartera tenia una targeta de crèdit i un DNI i no ho vaig pensar. Me’n vaig anar al supermercat a comprar menjar i bolquers per a les meues dues filles xicotetes, que aleshores tenien quatre anys i any i mig. Jo llavors no tenia feina, ni diners. No vaig pensar en les conseqüències».

Va comprar menjar i bolquers amb la targeta de crèdit per un total de 193 euros. Com no va tindre problemes, va decidir de nou fer una altra compra al mateix hipermercat per valor de 250 euros. Però ací ja va alçar sospites i ja no la van dispensar. Ho va intentar en una altra cadena d’hipermercats, i aquesta volta la van enxampar.

La denúncia pel penal es va resoldre amb una pena d’un any i deu mesos de presó i multa de deu mesos, amb quota diària de tres euros, per un delicte continuat de falsificació en document mercantil i sis mesos de presó per delicte continuat de estafa, que va substituir per sis mesos de treballs en benefici de la comunitat i 900 euros de multa.

L’any passat, passats 6 anys d’aquells fets, un jutge va dictar una sentència que l’obligava a ingressar a la presó en superar en dos anys la condemna que inicialment se li va imposar. Emilia estava ja completament rehabilitada, havia tingut un altre fill  i portava una vida en parella completament normal.

Va fer falta recollir 167.000 signatures perquè el govern espanyol la indultara. Sis anys de persecució i penes per part de la justícia espanyola per haver utilitzat 193 euros d’una targeta de crèdit que no era seua per comprar menjar i bolquers per als seus fills xicotests i necessitats. Una justicia molt exemplar.

Però clar, la tarjeta de credit que utilitzà Emilia no era una black Card de Caja Madrid ni de Bankia. Mentre Emilia la va utilizar per poder alimentar els seus xiquets i cobrir les seues necessitats bàsiques, en les mateixes coordenades temporals 86 directius i consellers de Caja Madrid robaven a l’erari públic més de 15 milions d’euros amb targetes de crèdit que anaven a càrrec de tots els ciutadans espanyols.

Rodrigo Rato gastava 44.200 euros, és a dir, un import 230 vegades superior al que va gastar Emilia. Emilia va ser condemnada a presó, a pagar una multa i a fer treballs socials.

Rodrigo Rato va tornar els diners i ara, després d’enfonsar Bankia, que va haver de ser rescatada amb 20.000 milions de diners públics, és conseller de CaixaBank, del Banc Santander i de Telefónica. Complerts els seus 65 anys, té una pensió assegurada de mig milió d’euros anuals.

Rodrigo Rato ni ha ingressat a la presó ni ha fet treballs socials, com probablement no ho faran tampoc cap dels 86 consellers de Caja Madrid.

Però clar, Emília no es diu Rato, ni Botín, ni Blesa de cognom.

Ni és consellera de cap de les grans empreses de l’IBEX-35.

Ni es tuteja amb ministres i caps de govern. I això la justicia espanyola ho té molt en compte a l’hora de dictar les seues sentències.

Patraix, València, a 6 d’octubre de 2014.

Castor com a paradigma del domini de les elits extractives sobre la política espanyola.

Fa uns dies vaig publicar un post en què parlava del que per a mi constituïa una de les característiques distintives del capitalisme espanyol, potser la més important d’elles: l’immens poder i la gran complicitat amb la classe política que fan gala unes elits extractives, el nucli dur de les quals es localitza geogràficament en el que al llarg dels últims dos segles han convertit en el principal centre de decisió polític, econòmic i financer de l’estat: la seua capital, Madrid.

El concepte d’elit extractiva, formulat pels economistes nord-americans Daron Acemoglu i Jim Robinson, es defineix en les seues pròpies paraules com “un sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, detreure rendes de la majoria de la població en benefici propi “. Un concepte que es complementa amb el que va formular Sheldon Wolin, professor emèrit de filosofia política de la Universitat de Princeton, en un dels seus llibres més rellevants, el “Inverted Totalitarianism”.

Wolin defineix el totalitarisme invertit com el moment polític en què el poder corporatiu es despulla finalment de la seua identificació com a fenomen purament econòmic i es transforma en una coparticipació globalitzadora amb l’Estat. És a dir, el moment en què les corporacions esdevenen més polítiques, mentre que l’Estat s’orienta cada vegada més cap al mercat. Una mena de canvi de papers que afavoreix les dues parts, però principalment a les empreses.

La antidemocràcia i el domini de les elits corporatives són els elements bàsics del totalitarisme invertit. En paraules del professor, en el totalitarisme invertit “els elements clau són un cos legislatiu feble, un sistema legal que siga obedient i repressiu, un sistema de partits en què un partit, estiga al govern o a l’oposició, s’entesta a reconstituir el sistema existent amb l’objectiu d’afavorir de manera permanent a la classe dominant, els més rics i els interessos corporatius, mentre que deixen als ciutadans més pobres amb una sensació d’impotència i desesperació política i, al mateix temps, mantenen a les classes mitjanes penjant entre la por a l’atur i les expectatives d’una fantàstica recompensa un cop que la nova economia es recupere (…) Un esquema fomentat per uns mitjans de comunicació cada vegada més concentrats i aduladors, per la integració de les universitats amb els seus benefactors corporatius; per una màquina de propaganda institucionalitzada a través de grups de reflexió i fundacions conservadores generosament finançades, per la cooperació cada vegada més estreta entre la policia i els organismes nacionals encarregats de fer complir la llei, dirigit a la identificació de dissidents interns, estrangers sospitosos, etc…

Ambdós conceptes, el de les elits extractives i el del totalitarisme invertit, coincideixen plenament en el que és la realitat política espanyola, donant forma i contingut a una versió particular de fer les coses “made in Spain”, què podríem anomenar capitalisme castís espanyol. Sense dubte un tret consubstancial i definidor del que s’ha donat a anomenar la “Marca Espanya”.

En un dels meus darrers posts parlava del cas del rescat públic realitzat a les empreses concessionàries de 9 autopistes, entre elles les radials de Madrid, degut al fet de què la seua explotació ha resultat ser completament ruïnosa, molt per sota de les expectatives que es van crear quan es construir.

Les grans empreses d’infraestructures, i en la seua presidència i consells d’administració les famílies més poderoses de l’elit econòmica i empresarial espanyola, es troben darrere d’aquesta socialització de les pèrdues corporatives.

I tot això gràcies a les condicions lleonines per a l’estat, és a dir, per a la ciutadania, que es van acordar en els contractes de construcció i concessió de les mateixes. És el que es coneix com a clàusula de “Responsabilitat patrimonial de l’administració”. Una clàusula que ve a dir que si el negoci és rendible m’ho quede jo (l’empresa privada), però si no ho és, em rescates, i ho pagues tu, es a dir, amb diners públics. Tot lligat i ben lligat, i a més ben legal.

Doncs bé, un nou rescat públic d’una altra de les grans companyies que formen l’establishment de la metròpoli madrilenya acaba d’arribar, segons va confirmar ahir el Consell de ministres espanyol.

Es tracta de l’ACS de Florentino Pérez, un altre dels paradigmes de la casta extractiva que forma part d’aquest peculiar capitalisme castís espanyol. Parle del projecte Castor, un projecte d’emmagatzematge subterrani de gas natural a la costa mediterrània entre Vinaròs i Alcanar, què el govern espanyol ha decidit paralitzar.

Després d’un refinançament del projecte gràcies a una emissió de bons de projectes (Project Bonds) el juliol de 2013, la injecció de gas va causar al setembre més de 500 terratrèmols a la zona, per la qual cosa el passat juliol de 2014, Escal UGS, l’empresa concessionària, va presentar un escrit de renúncia a la concessió d’explotació del projecte. Aquesta empresa està participada majoritàriament per ACS, en un 66’7%.

I una altra volta, al igual que en el adés esmentat cas de les autopistes, ens trobem davant d’una clàusula de “Responsabilidat patrimonial de la administració”, en la que es permetia la renúncia del constructor del magatzem en el cas que la inversió no es considerara rendible. Clàusula característica que imposen als governs espanyols les grans empreses espanyoles que treballen amb grans contractes amb l’administració pública a través de concessions en el BOE.

Florentino Pérez i el seu “despatx” particular de negocis i influències que és la llotja VIP del Santiago Bernabeu, va aconseguir que el forat de 1.350 milions d’euros originat per la construcció ineficient del magatzem de gas siga finalment costejat per un grup de bancs i d’Enagás, empresa participada per l’Estat espanyol.

El Consell de Ministres ha aprovat que siga un grup d’entitats financeres i el gestor únic de la infraestructura gasística els que es facen càrrec d’una factura que finalment suposarà un augment del preu del gas per als consumidors.

És a dir, novament els diners dels ciutadans serviran per rescatar un negoci en fallida de una de les grans empreses de l’elit empresarial espanyola.

Un cop acceptada la càrrega, després de la decisió de Florentino Pérez d’abandonar el projecte, el Govern va consultar fa un temps amb la Comissió Europea com havia de comptabilitzar aquests 1.350 milions. La resposta de Brussel.les va ser que passaria a augmentar el dèficit públic, notificació que va disgustar a Cristóbal Montoro. El ministre d’Hisenda espanyol es va negar a acceptar aquesta factura enverinada, pel que va instar a Rajoy i al responsable d’Indústria que cercaren una altra solució.

I aquesta solució final passa perquè Enagás es faça càrrec de la “hibernació” de Castor, és a dir, del tancament de la planta i del manteniment de la instal.lació. Al mateix temps, el Govern ha acordat amb un grup de bancs, entre els quals hi ha el Banc de Santander, BBVA, CaixaBank i alguna entitat estrangera, articular un mecanisme de finançament amb què pagar als bonistes que prèviament van finançar la construcció del gasoducte submarí.

Com que la instal.lació probablement no entrarà mai en funcionament, els inversors que van comprar els bons emesos per Escal (el major accionista és ACS), tenen dret a que se’ls tornen els diners el 30 de novembre com a data límit. Indústria està sospesant amb aquests bancs quina és la millor alternativa per evitar que el forat del Castor recaiga sobre el balanç d’Enagás, que veuria augmentat sensiblement el seu endeutament en el cas que finalment haguera de fer-se càrrec del cost financer de la infraestructura.

Una de les opcions és que la banca es faça càrrec d’aquests bons amb una nova emissió a llarg termini, a canvi de rebre una rendibilitat que cobraria a càrrec dels agents del sistema gasístic, és a dir, de la pròpia Enagás i de totes les distribuïdores, com Endesa, Iberdrola i Gas Natural. Aquestes companyies van a traspassar aquest cost als ciutadans espanyols amb un augment de la tarifa mensual del gas. En definitiva, la fallida del projecte de Florentino Pérez es repartirà solidàriament entre tots els consumidors.

La maniobra d’ACS va constituïr realment un cop a la línia de flotació d’Enagás, que en absolut estava d’acord amb aquesta solució. De fet el seu president, Antonio Llardén, va negar al principi qualsevol implicació en el projecte i va comunicar oficialment a la CNMV que no compraria cap participació en Escal fins que se sabés amb certesa que entraria en funcionament.

Però Florentino Pérez, que sempre ha negat que la plataforma tinguera cap problema i que els sismes registrats a Vinaròs i a les terres de l’Ebre estigueren relacionats amb l’obra (malgrat els informes tècnics que ho demostren), es va eixir finalment amb la seua. L’aterratge a Enagás de diversos consellers afins al PP, com Antonio Hernández Mancha, Ana Palacio i Isabel Tocino, aquesta última una assídua a la llotja del Santiago Bernabéu, ha estat decisiu perquè el president d’Enagás “reflexionara” i acabara “acceptant” el suggeriment del Govern de Rajoy.

I amb això l’augment del cost que els ciutadans anem a pagar en el nostre rebut del gas.

“Privatització de beneficis, socialització de pèrdues”. Aquest és sense dubte el tret més caracteristic del capitalisme castís espanyol i de les seues elits extractives.

Patraix, València, a 4 d’octubre de 2014.