El País i el plor dels botxins.

La devastació més absoluta s’ha apoderat de tota la franja de Gaza. Una immensa ratera a l’aire lliure de la que sembla impossible escapar d’una de la maquinàries més perfectes de sembrar mort i destrucció del món: l’exèrcit d’Israel.

Fa uns dies el diari El País es feia ressò d’una de les jornades més sagnants, en la qual més de 100 palestins, la immensa majoria civils i molts nens, havien estat assassinats per les bombes israelianes com sempre amb la més absoluta impunitat. El titular de la notícia assenyalava que s’havia produït “La jornada més sagnant a Gaza”, per a continuació assenyalar en primer lloc que 13 soldats israelians havien mort. Només al final de la frase s’assenyalava concisament que “100 palestins moren”, sense concretar com. Potser ho van fer d’algun virus maligne, o d’alguna intoxicació alimentària massiva. Per descomptat en cap moment s’assenyalava que havien estat brutalment assassinats per les bombes israelianes.

La rematada de la notícia ho deia tot. Les llàgrimes d’unes soldats israelians que ploraven per la mort d’un company en la “ofensiva” sobre Gaza, què potser hauria estat l’autor del llançament de bombes que haurien destrossat desenes de civils i xiquets. Ni una mínima ressenya fotogràfica dels hospitals atacats, dels milers de cases destruïdes, dels carrers de Gaza sembrades de cadàvers o dels familiars dels centenars de víctimes d’aquest infern provocat pels israelians amb sofisticat armament made ​​in USA. Ni una sola.

a1

Quins interessos es poden amagar darrere de tanta manipulació informativa?

En només cinc anys la família Polanco ha passat de tindre el 70% del control del grup a només el 10%, després de l’entrada de bancs i de fons voltor. És cert que els directius i accionistes de les primeres trenta megaempreses transnacionals i bancs del món que cotitzen en l’índex Dow Jones de Wall Street són majoritàriament d’origen jueu. Potser aquest fet ens done una pista.

Tal i com concloïa el periodista Javier Pérez de Albéniz en un article escrit en el “cuarto poder”, titulat “La deriva de El País”, “El País y la SER no son de izquierdas. Nunca lo han sido, dicen ellos. Lo que no podíamos imaginar es que acabarían siendo tan de derechas”.

Patraix, València (L’Horta), a 28 de juliol de 2014.

 

Rajoy, la FAES i la Sanitat espanyola. A més de neoliberals, mentiders patològics.

No en tenen prou només amb destruir el mínim estat social del que gaudim. A més volen fer-nos veure que res passa i que les seues reformes privatitzadores les fan només pensant en el nostre benestar. Parlant clar, que se’ns pixen damunt i ens volen fer creure que plou.

La setmana passada Mariano Rajoy va afirmar en la clausura del Campus FAES (aquest laboratori d’idees que pretén privatitzar fins l’aire que respirem) que la sanitat “és més universal que abans”, que “cap espanyol queda fora del sistema” i que no hi ha copagament sanitari. “Hi ha copagament farmacèutic, però és que abans també ho havia”. I en dir tot això ni tan sols se li va posar la cara una mica vermella.

Després d’aquestes paraules i d’algun piulet en el seu compte, en què es reafirmava del que havia dit, la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública va eixir ràpidament al pas per descobrir la immensa hipocresia existent darrere d’aquestes vergonyoses declaracions. 

Perquè la Sanitat Pública espanyola és molt menys universal ara que abans, primer perquè s’ha exclòs a les persones que són immigrants irregulars, segon perquè també s’ha exclòs als qui tenen ingressos superiors a 100.000 € anuals, tercer perquè també s’ha deixat fora els espanyols que facen estades a l’estranger superiors a 90 dies i quart perquè s’ha passat d’un sistema sanitari que es basava en el dret a la salut de les persones, a un altre en què pivota sobre l’assegurament. Com a resultat tenim una Sanitat que no és universal i si excloent.

Però és que a més s’han establert copagaments en el RD Llei 16/2012 sobre farmàcia, no només els que hi havia, sinó que s’ha inclòs als pensionistes que abans estaven exempts, i s’han incrementat en la quantia, arribant fins i tot a imposar-se sobre els medicaments que es recullen a les farmàcies hospitalàries.
A més el RD 16/2012, que segueix en vigor, estableix copagaments sobre transport sanitari, dietes, ortesis i pròtesis. Els resultats són ben coneguts: més del 20% de pensionistes i persones en atur no poden accedir a prestacions farmacèutiques que necessiten. El resultat és un sistema que penalitza les persones amb menys ingressos i més malaltes negant-los l’accés a medicaments que necessiten.

Vists tots aquests fets, la conclusió a la que arribava la Federació de la Sanitat pública espanyola era que el govern de Rajoy “ha suposat un important retrocés en la Sanitat Pública mitjançant un conjunt de mesures de retallades, deteriorament, desmantellament i privatització de la Sanitat, a més d’obstacles econòmics per accedir a les prestacions farmacèutiques”, la qual cosa “impedeix l’exercici en la pràctica del dret a la protecció de la salut per a milions d’espanyols”.

Tots els mitjans de comunicació públics i privats al servei del poder establert varen recollir les declaracions del president del govern espanyol, però cap d’ells va fer palesa la immensa falsedat que desbordaven.

Tot un paradigma del cinisme i la hipocresia del govern d’Espanya i de la nul.la credibilitat dels mitjans de comunicació que controla.

Patraix, València, a 9 de juliol de 2014.

 

Fabra, el sentinella hispànic contra l’expansionisme català.

Va ser la setmana passada, durant una intervenció al campus de la FAES a Guadarrama, assegut al costat del mateix José María Aznar. Alberto Fabra, en un discurs realitzat en un to seriós i greu, va descriure una situació pre-apocalíptica que amenaça l’estabilitat política i social, no només de la “Comunitat” Valenciana i d’Espanya, sinó també d’Europa.
Ni més ni menys que l’expansionisme català podria apoderar-se de València i també de les Balears, gràcies al fet que compta amb partits col.laboracionistes en aquests territoris, en particular aquells dels quals es parla per formar un “tripartit”: el PSPV, EUPV i Compromís.

Una seriosa amenaça per a tots els valencians i per la unitat de la “nació espanyola” (sic), potser perquè el president Fabra considera que aquests tres partits no arribarien a governar la Generalitat pels vots dels propis valencians, sinó per una mena de conjur maligne o de provisió demoníaca.

Al remat, un complet disbarat considerant que ni EUPV ni Compromís, i moltíssim menys el PSPV, s’han manifestat mai com partits independentistes.

Però Alberto Fabra, alhora que exposava el “problema”, donava també la solució: a canvi d’un millor finançament, ell s’oferia de guaita i vigilant de la frontera del Sénia contra el “càncer” expansionista català. Ni més ni menys. Tot un sentinella de les essències hispanes contra l’amenaça catalana, tal com ho va fer fa set dècades Francisco Franco en constituir-se com un bastió d’Occident contra l’amenaça comunista que pretenia apoderar-se de l’Europa “occidental i cristiana”.

Però les paraules de Fabra, tot i sonar a un complet desvari i a una bogeria, no vénen del no-res, sinó d’un pensament ideològic que sempre ha pretès dinamitar i demonitzar qualsevol acostament que es poguera haver produït entre els territoris situats a les dues ribes del Sénia.

Perquè no va ser casualitat que Franco atacara la II República espanyola en bona part argumentant el risc de trencament de la unitat pàtria espanyola a causa dels nacionalismes basc i català.

Ni tampoc va ser casualitat que el mateix Franco trencara el front republicà des de Terol en dues parts just per Vinaròs, separant Catalunya del País Valencià.

Com tampoc va ser casualitat que a la Constitució espanyola es prohibís explícitament la federació de comunitats autònomes durant la seua redacció, pensant exclusivament en el perill que suposaria per a la unitat espanyola la unió de València i Catalunya.

Ni va ser casualitat que la Batalla de València, destinada a dividir valencians i catalans, es pagara amb fons reservats de l’Estat.

I tampoc va ser casualitat l’enorme campanya mediàtica que es va organitzar des de la Generalitat Valenciana en contra l’extensió de la cadena humana del 11-S per Vinaròs.

Per això s’entén perfectament que a hores d’ara que el moviment sobiranista en Catalunya pot portar-la a la independència, no és, per tant, cap casualitat que Alberto Fabra es constituïsca en guardià de l’occident hispànic contra l’”expansionisme” catalanista a València, continuant la tasca encetada pel mateix Francisco Franco fa quasi vuit dècades.

Patraix, València, a 8 de juliol de 2014.

Una bogeria de carta.

El passat divendres el vicepresident de la Generalitat Valenciana, José Ciscar, va adreçar una carta al seu homòleg català, Francesc Homs. Una carta escrita en un perfecte català de València que tot just s’hauria diferenciat en res si la mateixa missiva s’haguera enviat a l’inrevés, des de la Generalitat de Catalunya a la valenciana.

La carta exigia al Govern català “respecte” per l'”Estatut d’Autonomia i la llengua, cultura i identitat territorial” dels valencians i per les “competències” del seu autogovern.

Entre altres coses la carta deia que observava “amb contrarietat, com des d’institucions i entitats dependents de la Generalitat de Catalunya s’incorpora la Comunitat Valenciana en el seu àmbit territorial, en el d’uns ficticis i irreals ‘Països Catalans’, en un domini lingüístic que manca d’uniformitat i d’unitat, on es caracteritza algunes de les nostres tradicions i festes més emblemàtiques com a ‘catalanes'”.

“….domini lingüístic que manca d’uniformitat i d’unitat”. La portaveu del Consell i Consellera d’Educació, María José Català, repetisc, Català de cognom, va dir que esperava que la carta escrita en valencià fora entesa pels membres del govern català. Em pregunte jo el perquè no la van escriure directament en castellà, si tenien dubtes de la seua comprensió per part dels governants de Catalunya, cosa lògica degut a la “manca d’uniformitat i d’unitat” de les llengües que parlem al nord i al sud del Sénia, tal i com apunten en la dita carta. I molt més pensant que per na Masia José Català, parlar el valencià “és un defecte”, tal i com va declarar públicament en una acte del seu partit quan era alcaldessa de Torrent.

A hores d’ara el govern de la Generalitat catalana encara no ha contestat la carta. Potser la senyora Català o el senyor Ciscar pensaran que aquesta circunstància es deu al fet de que segurament no ha segut ben entesa allà, i s’esten plantejant tornar-la a enviar ara traduïda al castellà o potser a l’esperanto, llengua que va ser concebuda per facilitar l’entesa entre els diferents pobles del món que parlen llengües diferents.

I ara em pregunte jo, en valencià, en català, en castellà i en esperanto, si es pot arribar a cotes més elevades de imbécil.litat, d’ignorància i de bogeria.
Podria intentar fer aquesta pregunta al senyor Jose Ciscar dirigint-li una carta, però no sé si en fer-lo en valencià podrien confondre-ho amb català i no contestar-me-la, tot al.legant no entendre el que diu. Amén.

Patraix, València, a 7 de juliol de 2014.