Rafael Blasco: del FRAP al forat. Game over.

Ahir els jutges van dictaminar, impartint justícia sobre algú que ha estat molts anys ocupant un escó que ara ja es coneix com “l’escó de la vergonya”.
Vuit anys de presó i 20 d’inhabilitació absoluta pel frau en les ajudes de cooperació al desenvolupament, per al més camaleònic dels polítics que ha tingut la política valenciana des de la Transició, Rafael Blasco.

La sentència considera que Blasco va forçar el procediment de concessió de subvencions, va pressionar a funcionaris i que, a la vista de la seua resistència, els va rellevar per persones de la seua confiança que sí van accedir a concedir les ajudes violant els criteris legals.
Un cas paradigmàtic de la corrupció en la política.

Blasco és un home que pot “presumir” en la seua sorprenent, polièdrica i camaleònica biografia, haver cavalcat a lloms de tots els cavalls, des de l’extrema esquerra en la seua joventut fins a la casposa dreta valenciana en la seua
senitut, sense haver-li importat mai massa la raça o la quadra on es criaven, fins que la seua malaltissa ambició de poder l’ha fet descavalcar i ja sense cap possibilitat de tornar a recuperar el seu cavall…

«Diuen que és com els gats, que tenen set vides, però aquesta ja és la darrera que tenia», va comentar fa un temps d’ell la diputada de Compromís Mireia Mollà.

Rafael Blasco Castany va nàixer a Alzira (la Ribera baixa) el 9 de febrer de 1945, en el si d’una família d’ideologia republicana i liberal; el seu pare va ser represaliat per Franco.

El seu esperit de supervivent nat pot procedir d’algú que va nàixer al costat del riu Xúquer i que durant tota la seua infantesa va ser testimoni directe molts anys de l’oix, de la necessitat de buscar-se la vida i d’un permanent començar de nou de milers de veïns seus, com a conseqüència de les periòdiques riuades que es succeïen durant els diluvis que solen esdevenir en la geografia valenciana quasi cada tardor.

El seu esperit combatiu es va forjar en la lluita revolucionària antifranquista a finals dels 1960 al PCE (Marxista-Leninista), que va ser la matriu del Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP).
El seu nom de guerra en aquella època era «Carlos», com el mític revolucionari veneçolà del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina, que aleshores posava en escac els interessos sionistes arreu del món.

Rafael Blasco aspirava a instaurar a l’Estat espanyol un règim comunista a través de la lluita armada i la mobilització de masses.
A principis dels 1970 va protagonitzar una escissió del Moviment Comunista d’Espanya (MCE) per crear una fracció marxista-leninista. Amb aquesta marca va entrar al PCE (ML) i al FRAP, el seu braç armat.

Blasco, juntament amb altres companys del partit, van trencar un temps després amb el PCE (ML) i van crear un nou partit que no va quallar.
Els seus ex companys anomenaven a Blasco i als seus companys «menxevics sarnosos», però ells proclamaven ser el PCE (ML) «autèntic».

Defensar les seues conviccions li va costar fins i tot la presó franquista. Tornant d’una reunió de l’exili a França, va ser detingut a la frontera espanyola i empresonat a la Model de Barcelona.
Va eixir de la presó gràcies a un indult després de la mort de Franco.
El seu compromís polític va arrencar estudiant Dret a la Facultat de València.

Durant la seua estada al Sindicat Democràtic Universitari, enfrontat al falangista SEU, va contactar amb un tal Ciprià Ciscar, que després va ser Conseller de Cultura amb el PSPV de Joan Lerma i també es va convertir en el seu cunyat, ja que a través d’ell va conèixer a Consuelo Ciscar, que amb el temps es convertiria en la seua dona.

A la fi de la dictadura va començar la transformació camaleònica de Rafael Blasco… la seua pell va començar a mudar de color.

Va abandonar els ideals marxistes-leninistes i es va sentir atret per la socialdemocràcia descafeïnada de Felipe González.
No feia ni 5 anys que Franco havia mort al llit i havia estat indultat, quan va ingressar al PSPV.

La que seria la seua dona era secretària personal del aleshores President de la Generalitat Joan Lerma, i aquell “braguetazo” li va valdre per ser nomenat subsecretari de Presidència només dos anys després d’ingressar en el partit, i per ascendir a conseller de Presidència el 1983. Es en aquella època quan es casa amb Consuelo Císcar.

El 1985 és nomenat conseller d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports, una conselleria molt apetible per aquells polítics que tinguen pocs escrúpols i que ambicionen tindre influència i diners.

Joan Lerma va tindre confiança cega en ell, fins que el seu estel va començar a eclipsar arran de la denúncia que la llavors directora d’Urbanisme, Blanca Blanquer, interposà davant la Fiscalia contra dos funcionaris, en haver sospites que s’havien ofert a canvi de 500 milions de pessetes per a una reclassificació urbanística a les Salines de Calp.
Arran de la intervenció dels telèfons, es descobreixen converses que apuntaven a un possible tripijoc en la venda d’una parcel.la del Ivvsa a Paterna, treta a concurs a un preu molt inferior al de mercat.

Després de saltar a la llum pública l’escàndol, Lerma el destitueix com conseller d’Urbanisme el 28 de desembre de 1989. 

Rafael Blasco i cinc persones més van acabar asseient-se a la banqueta dels acusats del TSJCV en una causa per presumpta corrupció.
El tribunal, però, va absoldre el juliol de 1991 a tots els acusats.
En la sentència absolutòria va ser clau la decisió de la Sala Civil i Penal delTSJCV d’anul.lar les gravacions, en entendre que la forma en què un jutge va ordenar punxar els telèfons de la conselleria vulnerava els drets dels ciutadans. Sense les cintes, que eren la principal prova, el cas es va enfonsar.
Un any abans el jutge instructor, Juan Climent, havia validat les gravacions i rebutjat els recursos que li van plantejar les defenses, entre ells, Javier Boix… curiosament l’advocat que va defensar a Francisco Camps en el judici dels vestits Gürtel.

Javier Boix va ser també el lletrat dels acusats en el cas Naseiro (sobre el presumpte finançament irregular del PP), i com en l’assumpte de Blasco, va aconseguir també que el Suprem invalidara els enregistraments al juliol de 1992.

El Suprem va ratificar finalment les absolucions pel «cas Blasco» el 1993.

Després de la seua absolució el 1991, el camaleó Blasco torna a mudar de color la seua pell.

Va tornar a la seua plaça d’interventor municipal i a partir de 1993 explora la Convergència Valenciana, un delirant i impossible intent de fusionar el regionalisme d’UV amb el pensament fusterià.

Molt bé relacionat a les altes esferes del poder, el PP va fer seu aqueix dit que diu que “l’enemic del meu enemic, és el meu amic” … i així va ser: Eduardo Zaplana va fitxar Blasco per al PPCV al juliol de 2004.
El gener del 95 Rafael Blasco va fer la seua gran declaració de fe: «Estic disposat a treballar amb qualsevol partit per fer fora el PSOE», ja que sempre va sostenir que Lerma s’havia desfet d’ell per eliminar competència.

Tot just d’entrar al PPCV, Zaplana el va nomenar sotsecretari.
D’aquesta manera l’exalcalde de Benidorm aconseguia un doble objectiu: incorporar al seu equip a un profund coneixedor dels seus rivals polítics del PSPV, alhora que donar un vernís centrista per maquillar la imatge de derechona cavernícola que tenia el PP valencià.

Blasco es va convertir en la mà dreta i en la mà esquerra de Zaplana, a qui el va ajudar a netejar el poder valencià i a aclarir el seu camí d’enemics polítics, de dins perquè regnara sense personatges incòmodes ni oposicions molestes, i de fora, perquè l’única veu que se sentira fora la seua.

Ell va preparar tot perquè Zaplana es projectara com lliurepensador, amb la ponència “L’Espanya de les oportunitats” en el congrés nacional del PP de 1999.

En la seua targeta de visita apareix la paraula estrateg.
Va impulsar també l’operació de fagocitar Unió Valenciana perquè el PP es fera amb una majoria absoluta. Per això, va dissenyar una estratègia de patrimonialització de les senyes d’identitat que va aplegar fins a l’apropiació de l’herència política de Vicente González Lizondo, àlies “Naranjito”, fundador d’UV.

L’hegemonia social del PP s’ha edificat sobre aquesta associació identitària metonímica entre la part i el tot. El valencià és el PP, i la resta són traïdors a la pàtria.
De Zapatero, Blasco va arribar a dir que marginava al País Valencià amb la seua «valencianofòbia». 

El 1999, Zaplana li nomena conseller d’Ocupació (1999-2000) i desprès de Benestar Social (2000-2003).

Quan Zaplana va anar-se’n per exercir el càrrec de Ministre de Treball i Afers Socials a Madrid, va creuar el toll campista quan el seu fi olfacte li va dir que el futur passaria per ser l’ombra de Francisco Camps, de la mateixa manera que ho havia estat de Zaplana.

I al costat d’aquest va tornar a assaborir de nou les mels del poder, des de la talaia de la qual es va considerar a si mateix imprescindible, com si fóra el mateix Déu.

Amb Camps va ser quasi tot el que va voler i va fer tot el que li va vindre de gust. Probablement Camps no hauria arribat mai on va arribar-hi sense la col.laboració de tan fidel escuder.

Amb ell va portar les regnes de les àrees de Benestar Social, Ordenació del Territori, Sanitat i Solidaritat Ciutadana, saltant d’unes a altres com un saltinbanqui i amb tal rapidesa i agilitat que sorprenia a propis i estranys, de dins i de fora del seu partit.

Però, sobretot, va seguir fent el que sempre havia fet i el que millor se li donava fer: embrutar-se les mans en els arranjaments de la fontaneria i les clavegueres del poder que altres refusaven fer per no tacar-se’n.
Però a ell no li importava, si això li garantia un lloc en l’Olimp… poder, poder i més poder.

Amb la Conselleria de Solidaritat i Ciutadania és on comença el saqueig que coneixem amb el nom de “cas de la cooperació”.

Després de la nova victòria electoral del Partit Popular al País Valencià el 2011, la pudor de la corrupció de Blasco es percebia ja fins al carrer Gènova de Madrid.
Camps rep pressions de la direcció de Madrid perquè Blasco no entre en el govern de la Generalitat, i aleshores el nomena portaveu parlamentari, amb la potestat de poder assistir amb veu però sense vot a les reunions del govern valencià, tot i no formar-ne part.

Amb l’afonament polític de Francisco Camps, no va tindre cap impediment en fer una nova pirueta i intentar sumar-se a les tropes d’un tal Alberto Fabra, un quasi desconegut aleshores batlle de Castelló de la Plana.

Fabra, en anar coneixent els detalls del cas Cooperació que semblava implicar a Blasco, el manté com a portaveu “mentre no siga imputat” i li nega l’accés a les reunions del seu govern.

El 12 de juny del 2012 és el dia en què es fa pública la intenció de la jutge que porta el “cas Cooperació” d’imputar a Rafael Blasco per la seua presumpta implicació en la trama que s’havia apropiat d’uns sis milions d’euros dels fons públics valencians per a l’ajuda als països subdesenvolupats, però que mai van aplegar al seu destí.

Això havia succeït quan Blasco era conseller de Solidaritat i Ciutadania, que era el departament que aprovava les ajudes. 

La policia que investigava el “cas Cooperació” va batejar la trama amb el nom de “cas Oswald”. Oswald era un conill afortunat (“the lucky rabbit”), un personatge de Walt Disney de finals dels anys 1920. La idea se’ls va ocórrer perquè en la trama tots els implicats es deien entre si “conills”, i Blasco era el “conill Roger” (“Roger rabbit”).

L’estel del camaleònic Blasco s’ha apagat, ara sí, definitivament. Les set vides del conill s’han esgotat.
Gameover, Blasco. La reserva d’habitació en el Hotel “RejasPalace” de Picassent està ja feta, i no hi ha cap possibilitat d’anul.lació. És tota teua, que la gaudeixes!

Patraix, València, a 29 de maig de 2014.

 

Ni corrupció ni balafiament: l’espoli fiscal és l’autèntic forat negre dels valencians.

Ahir al vespre es va inaugurar a l’OCCC de València “L’Or dels valencians”, una exposició pedagògica i itinerant (entre associacions, ajuntaments, instituts i entitats culturals interessades) que pretén donar a conéixer la pèrdua sistemàtica i injusta dels recursos econòmics als que tenim dret els valencians com a ciutadans de l’estat espanyol.

Un espoli que els diferents governs centrals ens han “aplicat” durant la democràcia i que els valencians hem de conèixer.

Les dades d’aquest espoli, que podem qualificar d’estructural, s’intenten exposar des d’un punt de vista neutre que permeta arribar sense prejudicis a la major quantitat de població possible per tal de donar a conèixer una situació perjudicial per als valencians i que poca gent encara coneixen.

L’exposició utilitza diversos panells amb molt poc de text i molta infografia, amb comparacions gràfiques que obliguen a reflexionar i traure conclusions davant la contundència de les dades que mostrem.

En ells s’incideix especialment en un tracte injust que, en molts casos, beneficia a territoris més rics que, no només no són espoliats, sinó que també reben diners de l’estat, incomplint l’equilibri que clarament indica la Constitució espanyola del 78.

Les dades econòmiques exposades son les del mateix Ministeri d’Economia espanyola de l’any 2005.
En aquell any el PIB per càpita valencià era de 19.327 euros, mentre l’estatal era de 20.941, més de 1.600 euros per sobre. Malgrat això, els valencians encara aportaven a l’estat 1.188 euros per habitant, fet completament incomprensible tenint en compte que érem un territori més “pobre” que la mitjana espanyola.

Aquesta xifra, multiplicada pel nombre d’habitants del País Valencià, dona un espoli total de 5.575 milions d’euros anuals, prop d’un 50% del pressupost total de la Generalitat Valenciana d’aquell any.
Resumint, aquesta xifra suposa un 34% d’ingressos que volen cap a Madrid i que no hi retornen.

I què suposen aquests 5.575 milions d’euros?
Ni més ni menys que el cost, per exemple, de 15 hospitals com el de la nova Fe de València, o el de construir 2.706 instituts nous. Recordem que arreu del territori valencià hi han poc més de 300 instituts, i que encara més de 20.000 escolars valencians continuen estudiant en barracons perquè no hi han diners per a fer nous centres educatius.

Cal remarcar que aquesta xifra, comparada amb el cost total de les icones del malbaratament en els darreres anys al País Valencià, tals com la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Copa Amèrica, el circuit de la F1, Terra Mítica, l’aeroport peatonal de Castelló, etc…, continua essent molt superior, més de quatre voltes més.

I si comparem aquesta xifra amb la de les retallades del Consell de l’any 2012, aquestes també resulten ridícules: 1.057 milions front a les 5.575 milions de l’espoli anual. La qual cosa evidencia que sense l’espoli espanyol, el País Valencià no hauria patit cap retallada i amb prou feines tindria dèficit, ni tampoc tindrien que pagar a l’estat els sagnants interessos dels préstecs del FLA.

Ací tenim l’or dels valencians que vola cap a Madrid i què no hi retorna.
Ací tenim les velles noves glòries que els valencians continuem ofrenant a Espanya.

Patraix, València, a 28 de maig de 2014.

 

Llàgrimes de vergonya. Esgarrifós testimoni de la situació actual de la Sanitat pública espanyola.

L’altre dia un amic em va fer arribar el testimoni d’un metge cardiòlec, membre de la Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública de Salamanca.

Molt revelador de la esgarrifosa i vergonyosa situació a la que ha arribat la Sanitat pública espanyola de la mà d’aquesta colla de lacais del gran capital i de les grans empreses que (des)governen aqueix estat en fallida al que diuen España.

Ací teniu el testimoni, traduït al català:

“Sóc metge cardiòleg, d’aquests que posen molls als pacients quan pateixen un infart. El nostre treball m’encanta, però recentment vaig eixir de l’hospital una mica més trist que abans. 

Un pacient que ja havíem atès prèviament va ingressar de nou amb un segon infart i, en mirar les seues artèries, trobem que el moll, implantat uns mesos abans, s’havia trombosat, provocant un segon infart molt més greu que el primer. 

Mentre intentàvem reparar de nou la seua artèria malalta, ens va assegurar que seguia prenent les seues pastilles, però la relació entre la trombosi de pròtesis endovasculars i l’abandonament del tractament és tan alta que, davant la nostra insistència, va acabar per reconèixer que l’havia deixat dos mesos enrere.
La situació és molt senzilla: no té feina, cobra exclusivament els quatre-cents euros de l’ajuda extraordinària per a desocupats i el tractament li costava més de cent euros mensuals. Té dona, sense feina i un fill xicotet.
 

“O mengem, o prenc les pastilles”. 

Allà mateix, aquest home es va posar a plorar.
Llàgrimes silencioses, sense escarafalls. Plorava de por davant la proximitat de la mort o d’alguna cosa pitjor. Però sobretot plorava de vergonya, d’haver de mentir al seu metge perquè no s’atreveix a reconèixer que no té prou per pagar el tractament que aquest li recepta.
 

Durant l’últim any hem vist aquesta mateixa situació en repetides ocasions. En massa, crec. Mai abans, en molts anys d’exercici professional, ens havíem trobat amb alguna cosa així.
A més, si tot es reduís als diners, la despesa sanitària que suposa una trombosi supera en moltes, moltes vegades la despesa farmacèutica del tractament complementari.
 

No és ell qui ha de plorar de vergonya. No ho és…”

Patraix, València, a 27 de maig de 2014.

ENDESA: carta de la companyia i exemplar resposta d’un usuari emprenyat amb la Cosa Nostra energètica.

L’oligopoli energètic espanyol el formen unes poques empreses, abans públiques i ara privades i constituïdes en una casta oligárquica intocable, què destinen milions d’euros anuals en finançar lobbies que es troben incrustats en el mateix cor del govern espanyol.

Uns lobbies que constantment greixen la “porta giratòria” per la qual alguns polítics espanyols han passat a engrossir les seues files després d’abandonar la política en actiu, com ara dos dels presidents de govern que ha tingut la partitocràcia espanyola després de la transició: Felipe González, contractat per Gas Natural Fenosa amb un salari de 126.500 euros bruts anuals, i José María Aznar, fitxat com a conseller de Endesa per la gens menyspreable quantitat de 200.000 euros bruts a l’any.

Però, com diu el refranyer popular (i mai millor dit això de “Popular”), no n’hi ha dos sense tres.

Les lloances d’Iberdrola cap a les darreres reformes energètiques escomeses per l’actual govern del Partit Popular no semblen obeir a una altra cosa més que al fet que, molt probablement, s’estiga ja preparant el desembarcament també de Rajoy al consell d’administració d’aquesta empresa quan deixe de ser president del govern, en compensació als seus ingents esforços realitzats per assegurar els guanys multimilionàries d’aquesta empresa… ser agraït és de ben nascuts, diu la dita!

Aquestes empreses trauen una bona part dels seus immensos beneficis de l’espoli sistemàtic de milions i milions de consumidors dels seus serveis, per cert, un dels més cars de tota l’UE.

Ahir mateix un amic m’ha fet arribar una carta d’una d’aquestes empreses monopolístiques, en concret l’ENDESA de Jose María Aznar, dirigida a un usuari canari, i la resposta decidida i exemplar d’aquest usuari a l’intent de la companyia de cometre un nou abús, aprofitant-se de la seua posición de privilegi en el mercat enegètic espanyol. 

Ací teniu ambdues cartes. La resposta de l’usuari no té cap desaprofitament:

 

Primera carta de la Companyia: 

Estimado señor:

Endesa Distribución va a proceder próximamente a la sustitución de su contador de electricidad por uno nuevo que dispone de capacidad de Telegestión, en cumplimiento de la normativa vigente (RD 1110/2007 de 24 de agosto y Orden TC/3860/2007 de 28 de diciembre). El nuevo sistema de Telegestión permitirentre otras funciones, la lectura a distancia de su consumo. 

A lo largo del próximo trimestre, un operario autorizado por Endesa sustituir el contador que usted tiene actualmente instalado.
Si su contador se encuentra en el cuarto de contadores o es accesible desde el exterior de su vivienda, no será n
ecesario que usted esté presente. En caso contrario, el operario se pondrá en contacto con usted para poder realizar el cambio de contador. 

El coste de la sustitución correrá a cargo de Endesa, y usted sólo tendrá que abonar una cantidad en concepto de Derechos de Enganche, que según se establece en la legislación actual asciende a 9,04 euros. Por otra parte, el coste mensual de alquiler del contador a aplicar será de 0,81 euros. 

Si necesita cualquier aclaración sobre esta sustitución o desea realizar alguna consulta, puede contactar con nosotros dirigiéndose al Teléfono de Atención de Endesa Distribución Eléctrica 902 509 600. Estaremos encantados de atenderle. 

Agradeciendo de antemano su colaboración, reciba un cordial saludo…

 

Resposta de l’usuari:

Estimados señores de Endesa Distribución: 

He recibido su amable carta de fecha indeterminada (porque no la ponen) en la que me comunican una serie de hechos consumados basados, naturalmente, en que ustedes como monopolio hacen siempre lo que les sale de los electrones y a nosotros, como miembros de la honorable manada de borregos forzosamente consumidores, nos queda la única opción gozosa de pagar. 

Les dirijo esta carta porque en el texto que me han enviado, como a otros muchos miles de consumidores, supongo, existen algunas cuestiones que me han sumido en un estado de estupor, catatonia y asombro. O dicho de otra forma, que me han fundido ustedes los plomos. 

Porque vamos a ver. Me dicen ustedes amablemente que van a proceder a cambiarme MI contador de electricidad. Una cuestión bastante curiosa porque resulta que en el desglose de la factura que les pago a ustedes todos los meses les abono una cantidad en concepto de alquiler de contador. Y digo yo, cómo es posible que les haya pagado un alquiler por algo que  era mío? ¿Habrán incurrido ustedes, mi querido monopolio, en un involuntario y pequeño error por el que me han estado cobrando indebidamente una modesta pero significativa cantidad a lo largo de los últimos años? 

Sigo adelante con la carta y observo que me cuentan ustedes que el nuevo contador permite la lectura a distancia (es decir, más gente al paro, me temo, maldita tecnología) lo cual, como fácilmente comprenderán, a los usuarios nos la refanfinfla. Dicho de otra manera, que me da igual que lean ustedes el contador a medio metro o desde las quintas chimbambas, a condición de que las lecturas sean las reales. 

Añaden que el coste de la sustitución -en cumplimiento de la normativa legal- correrá a cargo de Endesa. Y digo yo que faltaría más que nos cobraran a nosotros por algo que ni hemos pedido ni maldita la falta que nos hace. O sea, que les agradezco la información aunque me resulte irrelevante. Lo que me llena de asombro es que me indiquen que solo?tendré que abonar una cantidad en concepto de derechos de enganche que según la legislación actual asciende a 9,04 euros.
Vamos a ver, querido monopolio, cómo nos van a cobrar a los usuarios un reenganche de un desenganche que ni hemos pedido, ni hemos contratado? Porque digo yo que porque a ustedes les salga del flujo de electrones cambiar los contadores, como les podría dar por cambiar esas divertidas torretas eléctricas de colorines con las que generosamente nos han adornado las autopistas para mejorar nuestra imagen tur
ística, a mí que me cuentan? Eso del derecho de enganche, que debe ser un asunto más complejo que el derecho romano, es un devengo que se produce cuando un usuario se da de alta en la red por primera vez o lo vuelve a hacer después de que le hayan cortado la luz por impago. Pero cómo le pueden cobrar enganche a un consumidor que no se ha desenganchado, que está al corriente de sus pagos y que tiene un contrato vigente con ustedes para el suministro en unas condiciones pactadas? 

Es que si tenemos en cuenta que tienen ustedes, un suponer, 600.000 usuarios en Canarias, a casi diez euros por barba, se van a embolsar así como quien no quiere la cosa unos seis millones de euros, que hay meses que no los gana uno, créanme, aunque sea expresidente de Gobierno y además de llevarse 80.000 del ala al año limpios de polvo (aunque no me consta que de paja) cobren por hacer de lobby para algunas de las grandes empresas españolas. 

Lo que ya me descalabra completamente es que añadan -supongo que intentando convertir la carta en un relato kafkiano- que el coste mensual del alquiler del contador a aplicar (un lapsus sintético porque en todo caso querrán decir ustedes ¿el costo mensual a aplicar del alquiler del contador…?) será de 0,81 euros. A veeeeerrr. Si el contador es mío ¿me van a pagar ustedes 0,81 euros mensuales? O será que realmente el contador es de quien es -es decir, de ustedes- y amablemente me comunican que me van a cobrar esa nímia cantidad mensual?. Y si es de ustedes, ¿por qué principian hablando de mi contador? 

Queridos amigos del monopolio. No se líen. El contador es de ustedes. Lo era antes y lo es ahora. Por eso me cobraban antes el alquiler y me lo van a cobrar ahora. Y lo cambian ustedes por imperativo legal, con lo que esa pretensión de cobrarles diez euros a los usuarios me parece sencillamente que es sacar las patas del tiesto y echarle un poco de morro al asunto. Sobre todo porque lo que realmente se callan en su amable carta -en las cartas, como en la vida, es más importante lo que se calla que lo que se cuenta- es que el nuevo contador tecnológicamente avanzado que nos están cascando por decisión unilateral les va a permitir a sus señorías detectar a aquellos usuarios -viviendas, oficinas, bares, restaurantes y otros- que están consumiendo ligeramente por encima de la potencia contratada.
O dicho de otra manera, que aquellos consumidores que tienen con ustedes un contrato de potencia de 5 kw y resulta que de media están consumiendo un poco por encima -que como bien saben son un porrón- van a tener que pagarles esa energía extra con un sustancioso recargo y, de propina, estarán obligados a realizar un nuevo contrato de mayor potencia. Es decir, que con esos nuevos contadores van a detectar ustedes los pequeños sobreconsumos que ahora se les escapan, van a cobrarlos con banderillas y van a hacer el negocio redondo aumentando el rango de potencia de los contratos. Ustedes lo saben. Yo lo sé Los usuarios no lo sabían.
 

Resulta descorazonador que mientras hacen ustedes todo esto, la gente que se supone que representa los intereses de los ciudadanos sigan discutiendo del sexo de los galgos y los podencos.
Si esto fuera un libre mercado, allá penas porque estarían ejerciendo con toda legitimidad sus derechos como empresa y los usuarios estarían en condiciones de elegir. Como resulta que tienen ustedes el monopolio real de la distribución no estamos hablando de un mercado libre y las reglas del juego deben ser distintas. Desde luego no deberían pasar porque ustedes hagan lo que les salga del forro de los cajones de los electrones y a los usuarios, forzosos, no les quede otra que tragar.
 

Les agradezco su amable y distorsionada información en torno a sus planes para apretarnos un poco más los bolsillos, les recomiendo encarecidamente que su grupo de producción compre energías renovables de los nuevos parques eólicos del Cabildo de Tenerife (y de paso quesos, vino, yogures, piensos, vacas… o jugarse incluso unas perritas en los casinos de la casa) y les aseguro que como se les ocurra cobrarme diez euros por un reenganche que no he pedido, pienso acudir a la Organización de Consumidores y Usuarios para que no me hagan ni puñetero caso, perder el tiempo, frustrarme y pensar una vez más que estamos indefensos ante los monopolios, los mercados intervenidos y los ineptos que se suponen que tienen que defendernos. 

Reciban un cordial saludo...

PD: El número de información al que me indican en la carta que debo llamar (el 902 509 600 de Atención al Cliente de Endesa Distribución Eléctrica) es un call center -como dicen los modernos- que está en Madrid (me gustaría que creen puestos de trabajo donde yo pago, no sé si me entienden). Te atiende primero un sistema robotizado y luego una amable persona que solo acierta a repetir el manual de la compañía que viene a ser: Le entendemos, pero le vamos a cobrar. Esto es lo que hay.
Ah. Y el número es de tarificación especial, de pago, con lo cual además de esperar, preguntar y no tener respuesta, también terminamos pagando. Por cierto, por mucho que me he leído las disposiciones legales que citan en su carta -y otras- sobre el cambio en los equipos de medidas básicos, por ninguna parte he visto otra interpretación que la de que son ustedes los que deben instalarlos y pagar el coste de la instalación. 

Patraix, València, a 20 de maig de 2014. 

“Calatrava, un arquitecte estrela que deixa a alguns clients furiosos” (New York Times).

Ahir el jutjat d’instrucció número 12 de València va condemnar Esquerra Unida del País Valencià a pagar 30.000 euros a l’arquitecte Santiago Calatrava per haver comès un delicte d’intromissió il·legítima en el dret fonamental a l’honor.
La sentència estimava parcialment la demanda de l’arquitecte, i a més forçava a retirar la pàg. web ‘Calatravatelaclava’, que mostrava les irregularitats comeses en molts dels projectes signats per ell. 

Uns projectes concebuts a la manera d’aquella mítica III dinastia de l’Egipte dels faraons, què va iniciar la construcció de les grans piràmides, substituint les mastabes com a tombes reials.

Aquells faraons buscaven perpetuar-se en l’eternitat, i per això necessitaven construir enormes monuments funeraris que albergaren les seues restes.

Però la construcció d’aquests grandiosos monuments que haurien de resistir inalterables el pas dels segles, no podia ser encarregada a qualsevol. El seu constructor hauria de ser el millor arquitecte de l’imperi, algú que fora de la seua màxima confiança i que tinguera el talent necessari per dur a terme la construcció dels descomunals monuments funeraris. D’aquesta manera, faraó i arquitecte passaven així a figurar junts en els annals de la història de la dinastia faraònica.

L’arquitecte, científic i pensador Imhotep, qui va construir la necròpolis de Saqqara per al faraó Zoser, va ser potser el més famós dels arquitectes de l’antic Egipte.

A semblança de l’Egipte faraònic, el PP valencià també ha considerat que el seu “regnat” a la política valenciana hauria de perpetuar-se per a la posteritat a través de la realització de grans esdeveniments i de la construcció de mastodòntiques construccions. I l’elegit per ser el seu Imhotep particular va ser Santiago Calatrava, arquitecte valencià nascut a Benimàmet (l’Horta).

Des d’aquell moment, Calatrava ha realitzat la seua principal aportació arquitectònica al món a València, concretament sota el regnat de les dinasties faraòniques d’Eduardo Zaplana I i Francesc Camps I, i sempre sota l’atenta mirada i supervisió de la reina Rita Cleopatra Barberà.

Han passat els anys i Calatrava ha aconseguit molta fama i també molts diners de tots els contribuents valencians, en bona part deguts als foscos i favorables (per a la seua persona) contractes signats amb l’administració valenciana, així com als escandalosos sobrecostos que han caracteritzat totes les seues obres. 

Però la seua fama internacional d’arquitecte de grans i espectaculars construccions de disseny propi, caracteritzades a sovint d’estar buides de contingut, de ser d’escassa funcionalitat i de generar elevadíssims costos de manteniment, s’ha vist eclipsada en els últims temps per les nombroses demandes judicials que li han caigut com a conseqüència dels desperfectes o de la afuncionalidad de molts dels seus edificis.

Sense anar més lluny a València tenim la més recent, què està provocant la substitució de tot el trencadís de la coberta del Palau de les Arts, com a conseqüència del seu deteriorament a causa d’un elemental error de càlcul en els coeficients de contracció del material ceràmic del trencadís i la base metàl.lica sobre la qual es trobava fixat… un error incomprensible per a un arquitecte de fama mundial. 

Fa uns dies, pegant-li una ullada a la pàgina digital del New York Times, em va cridar l’atenció una ressenya a diversos articles que el diari havia publicat sobre l’arquitecte valencià.

El titular de l’últim d’aqueixox articles em va cridar poderosament l’atenció: “A star architect leaves some clients fuming”, que es tradueix com “Un arquitecte estrela que deixa a alguns clients furiosos” (http://www.nytimes.com/2013/09/25/arts/design/santiago-calatrava-collects-critics-as-well-as-fans.html?_r=0)

Sense dubtes el titular del NY Times l’havia clavat.

Aquesta crònica del NY Times portava ja acumulats 329 comentaris, el que constitueix un bon indicador de què la figura i obra de Santiago Calatrava no deixa indiferent a ningú, ni tan sols al ciutadà nord-americà, d’on procedien bona part d’aquests comentaris. 

Vos deixe amb la lectura de l’article, què no té cap desperdici, i que he traduït al català.
Com podreu veure, no és la pàgina web d’Esquerra Unida del País Valencià, “calatravatelaclava.com” l’única que denuncia els seus abusos i desficacis arquitectònics, i contra la qual l’arquitecte s’ha querellat davant la justícia i ha demanat el seu tancament, en un intent banal de coartar la llibertat d’expressió, entre altres coses perquè en un món tan globalitzat la informació flueix per tot arreu i les veus ja no callen tan fàcilment.
Santiago Calatrava rep queixes, també dels seus fans. 

VALÈNCIA, Espanya. Durant un temps aquesta gran ciutat mediterrània va abraçar l’arquitectura de Santiago Calatrava amb plaer. En el llit d’un riu sec, el sr. Calatrava ha construït i construeix, i amb el temps ha omplert 86 acres amb la seua radical (arquitectura), que alguns qualifiquen d’imponent.

Però en aquests dies, així com l’estació del sr. Calatrava avança cap a la seua finalització en el Baix Manhattan, ell és a sovint tractat com un vilà ací a València.
Un polític local té una pàgina web anomenada “Calatravatelaclava”, el que es tradueix lliurement com “Calatrava et fa sagnar en sec”.
 

Originalment pressupostat en 300 milions d’euros (al voltant de 405 milions $), el complex del llit del riu, conegut com la Ciutat de les Arts i les Ciències -la major col.lecció (d’edificis) del món de l’arquitectura de Calatrava, que inclou una sala d’espectacles, un pont, un planetari, un teatre d’òpera, un museu de les ciències, una passarel.la i hectàrees de làmines d’aigua coberta-, ha costat quasi tres vegades aquesta quantitat, uns diners que la regió mai va tindre.

Ignasi Blanco, el membre del Parlament autonòmic que va crear la pàgina, ha penjat una gran quantitat d’informació sobre el complex durant l’any passat, concloent que València encara li deu 700 milions d’euros (aproximadament $ 944 milions $).

Al sr. Calatrava se li van pagar aproximadament 94 milions d’euros (aproximadament $ 127.000.000) pel seu treball. Com pot ser, pregunta el senyor Blanco, quan el Palau de l’òpera es va construir amb 150 seients amb les vistes tapades? O quan el Museu de la Ciències va ser construït inicialment sense escales d’evacuació d’incendis ni ascensors per a persones amb discapacitat?

“Com es poden cometre errors com aquests?, va preguntar el senyor Blanco, membre del xicotet partit opositor d’Esquerra Unida, que afirma que es van gastar milions per corregir aquests errors. “Se li va pagar fins i tot per la reparació dels seus propis errors”. 

Juntament amb Frank Gehry, Richard Meier, Renzo Piano i Norman Foster, el sr. Calatrava va saltar a la fama en l’era de l’arquitectura espectacular. Per tot arreu del món ha dissenyat dotzenes d’estructures, quasi sempre de color blanc, incloent l’estació de Lieja Guillemins a Bèlgica, el gratacels Turning Tors a Malmöe, Suècia i el Museu d’Art de Milwaukee, amb el seu sostre de mecànica. 

Una devoció a les formes.

Els seus admiradors diuen que els dissenys del Sr Calatrava són alhora delicats i de gran abast.

Comparen els seus edificis amb escultures gegants i lloen la seua devoció obstinada amb les formes. I assenyalen que els arquitectes estrela sovint vénen amb fama de preus alts, en part degut a què els seus dissenys requereixen una intricada i complicada construcció. Gairebé tots ells tenen almenys un projecte fora de control, i poques vegades és fàcil determinar exactament qui podria ser el culpable i per què. 

No obstant això, en nombroses entrevistes altres arquitectes, acadèmics i constructors diuen que el sr. Calatrava està patint una inusualment llarga llista de projectes marcats per sobrecostos, retards i litigis.

És difícil trobar un projecte de Calatrava que no haja acabat significativament per sobre del seu pressupost. I abunden les queixes en què ell és indiferent a les necessitats dels seus clients.

Fa tot just un mes un regidor holandès a Haarlemmermeer, prop d’Amsterdam, va instar els seus col.legues a prendre accions legals pel fet que els tres ponts que l’arquitecte va dissenyar per a la ciutat costen el doble de la quantitat pressupostada, i milions més en manteniment des de què els van inaugurar el 2004. 

El Sr Calatrava ja és als tribunals per un pont de vianants a Venècia, per un celler a la regió d’Àlaba d’Espanya i per un enorme centre d’exposicions i conferències a Oviedo, Espanya.

A Bilbao, Espanya, hi han hagut problemes amb un pont i un aeroport.

“El que es veu una vegada i una altra és que en comptes de buscar la funcionalitat o la satisfacció del client, busca la singularitat”, va dir Jesús Cañada Merino, el president del Col.legi d’Arquitectes de Bilbao. “El problema és que Calatrava està per sobre i més enllà del client”. 

És probable que Calatrava vinga sota un renovat ànim a Nova York, ja que la construcció d’un dels seus últims projectes continua, la nova estació de tren a la zona zero. S’espera que s’inaugure el 2015, després de sis anys de retard i un cost de $ 4 mil milions, el doble del pressupost original.

Els crítics del projecte, comissionats per l’Autoritat Portuària de Nova York i Nova Jersey, troben el cost final difícil de creure (al gener de 2012 una auditoria independent de l’Autoritat Portuària va arribar a la conclusió que l’agència era “una organització desafiat i disfuncional”).
No obstant això, diversos executius que han participat en la construcció de l’àrea del World Trade Center, que no van voler parlar amb un magnetòfon al davant per la seua relació amb el projecte, van dir que els dissenys del Sr Calatrava eren problemàtics i de construcció molt complicada, incloent una càmera subterrània immensa. A més van comentar que ell va exigir que els edificis circumdants tingueren tots els elements mecànics de l’estació, com la ventilació, cosa que va complicar la construcció i més temps consumit per a la seua coordinació”.

Calatrava te la clava… malgrat la sentència judicial d’avui, això no ho dubten ja ni a Nova York!

Patraix, València, a 16 de maig de 2014.

Editorial Anaya: Educació per a l’adoctrinament.

A l’octubre de 2012 va aparèixer a twitter la notícia d’un llibre de text en el qual es pregunta als estudiants de 1r. d’ESO: “Què penses d’aquells que «pirategen» la música o el cinema?”

En el text previ a la qüestió, se’ls parlava dels pirates que segresten avions o vaixells. El llibre era de l’editorial Anaya, empresa integrada al grup Hachette Livre, editorial al seu torn integrada en el Grup Lagardère que fabrica revistes, llibres i avions, civils i militars i altres tecnologies de la guerra.

Sense entrar en el tema de la propietat intel.lectual i el cànon digital, d’àmplia polèmica, si es podria comentar al respecte que aquest esperpent pedagògic tenia una lectura clara, en la qual es demostra la igualtat en l’equació “negoci = ideologia”, o el com aquests imprepresentables utilitzen els seus llibres per manipular adoctrinant als xiquets en la ideologia del sistema del capital i del negoci (el seu), incultcant-los el seu particular interès com si fora academicisme i ciència pura que cal saber per a l’examen.

 

Fa uns dies van circular per les xarxes unes pàgines d’un llibre de Primària d’aquesta mateixa editorial, en què s’esglossaven les figures de Federico García Lorca i Antonio Machado.

La breu biografia de Lorca acabava de la següent manera: “Poc després d’acabar la seua última obra de teatre, “La casa de Bernarda Alba”, Federico va morir prop del seu poble, durant la guerra d’Espanya” (sic).

I la de Machado ho feia de la següent manera: “Passats uns anys se’n va anar a França amb la seua família. Allà visqué fins a la seua mort” (sic).

Els escolars que estan aprenent aquestes biografies ben podrien pensar que Lorca podria haver mort d’una grip, o que Machado s’en va anar a França a cursar l’Erasmus.
Ni una breu ressenya de la brutalitat d’un règim i d’una guerra que van ser els responsables directes de la mort d’aquests dos grans escriptors.

Encara passats tants anys, Anaya sembla mantenir vigent en els seus texts l’adoctrinament de l’escola franquista a través d’un revisionisme històric que pretén esborrar de la memòria col.lectiva altra Espanya que va lluitar sense altres armes més que el llapis, el paper i els llibres contra un règim i una ideologia que van cometre un genocidi que se segueix intentant amagar passats quasi 40 anys de la mort al llit del seu principal instigador.

Patraix, València, a 6 de maig de 2014.

 

Què ens passa als valencians!? Qui ho sap??

“Què vos passa valencians?”, es preguntava fa uns anys el cantautor Paco Muñoz qüestionant l’escassa memòria col.lectiva del nostre poble.
La lletra de la cançò, excel.lent i plenament descriptiva de la realitat històrica i social dels valencians, deia així:

Què vos passa, què vos passa, 
què vos passa valencians?
El nostre país vol viure,
sense perdre la identitat.

Era lliure i treballava
el vell Regne Valencià,
però vingueren uns hòmens
i mataren aquell camp.
Nobles, bisbes i juristes
ens vengueren per un plat
de llentilles a Castella i als seus costums castellans. 

 

Què vos passa

 

Poble de les Germanies,
poble nostre revoltat.
Ara saps com la noblesa
demostrava la lleialtat.
Hem patit segles de lluita,
de matances i d’espant;
perquè un poble nascut lliure,
no sap viure empresonat.

 

Què vos passa…

 

Un mal dia des d’Almansa
ens vingué la novetat,
el vell Regne de València
era país conquistat
i a la llengua bandejaven,
llevant-li oficialitat,
i per just dret de conquesta,
imposen el castellà.

 

Què vos passa… 

 

Sempre ens han guanyat la guerra,
els anomenats cristians,
als altres, ja ens diguem moros, jornalers o assalariats.
Tinc ganes de fer història
i d’escriure-la en valencià,
una història on els vençuts
de tants segles guanyaran.

 

Què vos passa… 

 

D’altres guerres hem patit
tot ha anat costera avall:
ens robaren la consciència,
per això hem estat callats.
Alça’t poble de València
i comença a caminar,
perquè un poble nascut lliure
no pot viure empresonat.
 

 

 

L’altre dia, i una data tan significatiu per al poble valencià com el 25 d’abril, vaig poder assistir a l’estrena de la pel.lícula “Què ens passa valencians? al Centre Octubre de la ciutat de València.
Una mirada crítica de nord a sud de la realitat social i lingüística del nostre territori feta per una jove alemanya, Alina Moser,
que segurament xafava per primera volta el nostre País.

Joan-Carles Martí i Casanova, un dels nostres intel.lectuals i activistes per la nostra llengua a les comarques de l’extrem sud del País Valencià, va escriure al seu bloc una excel.lent crónica d’aquesta estrena que m’agradaria reproduir de manera íntegra en aquesta apunt:

 

“David Valls és un lingüista barceloní compromès.
Ens va oferir un reportatge fílmic memorable amb Són bojos aquests catalans? Ara ens presenta un segon reportatge d’una qualitat tècnica admirable. L’objectiu és retratar la relació que els valencians mantenim amb la llengua.

Alina Moser –la jove alemanya– davalla en bicicleta, la tenda i la motxilla al muscle. Empra una modalitat catalana híbrida, d’alta fluïdesa, entre oriental i occidental, amb lleus reminiscències teutòniques.
La veu en off reflexiona alhora que ens preguntem: Què ens passa valencians!?
L’estrena va ser a Acció Cultural del País Valencià, al Centre Octubre de València, el darrer 25 d’abril –Diada Nacional del País Valencià–, 307 anys després la Batalla d’Almansa. La cooficialitat asimètrica del valencià –vigent des de l’1 de juliol de 1982–  espanta pel tracte discriminatori envers la llengua ‘pròpia’ del país.

El metratge enamora per la bellesa paisatgística i urbanística de la terra valenciana.
Així, la tria dels onze municipis és equilibrada atesos els seixanta minuts de filmació i els 377 km. de recorregut. De tramuntana a migjorn són: Sant Rafel del Riu, Vinaròs, València, Burjassot, Catarroja (l’Albufera), Sueca, Castelló de la Ribera, Alcoi, Gandia, Elx i Guardamar.
Hi ha, doncs, València, el cap i casal, Elx, la gran ciutat catalanoparlant més meridional, cinc caps comarcals centrals, un altre al nord, una vila mitjana a la frontera sud i dues viles petites al nord i al centre.
En una d’elles, esbrinarem si s’ha de dir Castelló de la Ribera o Villanueva de Castellón allà on tothom empra un breu Castelló. Vet aquí un episodi alliçonador de com el centralisme interessat divideix el veïnat de tota la vida.

De Catalunya  estant l’estranyesa enganxa de bell antuvi.
En creuar el pont sobre el riu Sénia, San Rafael del Río està retolat en castellà el 2014. Hi sentireu, a més a  més, una santrafaelenca passar-se’n, ofesa, del valencià al castellà en assabentar-se que l’alemanya no sap castellà i tan sols català:a mi no me da la gana hablar en valenciano”. Tothom hi parla, és clar, el mateix català que a la Sénia.

Un encert del guió és l’especialització dels municipis amb qüestions que es podrien haver desenvolupat a qualsevol dels onze. Així, a Sant Rafael del Riu, us diran que a Castelló de la Plana els diuen ‘catalans’ i a Barcelona ‘valencians’. Us diré que això mateix em va passar la primera vegada que vaig anar d’adolescent a València amb la parla elxana intacta l’any 1976.

A Vinaròs topem amb la castellanització de l’església i del bisbat de Tortosa en terra valenciana.
València ocupa una bona estona: la ‘valencianofòbia’ del poder autonòmic de dretes, la substitució lingüística compensatòria del matrimoni d’origen valencià que afirma, sense cap vergonya, amb parlar híbrid: “somos de iniciativa castellana pero de sentir valencià” (sic). S’hi observa la castellanització ambiental de la gran urbs. El valencià, però, hi sura amb nivells de competència diversos. També hi apareix l’únic cas confés d’anticatalanisme en boca d’una dona del servei municipal de neteja: “ahora se habla menos valenciano porqué está muy catalanizado. Eso es lo que me pasa a mi”; amb la ciència que dóna la granera en mà i el plegador al costat.
El parlar ‘acatalanat’ no l’esmentarà ningú més a tota la resta del país.
El membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Antoni Ferrando, parla d’una mateixa llengua amb dos noms.
A Burjassot –on s’alça el bellíssim cadàver barroc de la Televisió Valenciana–  i a Catarroja, els professionals de la informació i la quiosquera suecana ens informen dels mitjans de comunicació desapareguts i/o inexistents, en valencià, malgrat l’excepció positiva de La Veu del País Valencià, a Internet, les emissores locals o les revistes comarcanes en català.

Als no avesats us estranyarà l’hegemonia del valencià a la xarxa atapeïda de ciutats mitjanes i als pobles. Hi ha, però, les grans bosses de parlants de grans ciutats, de totes les generacions, fins a Elx. Es trenca algun altre tòpic.
Alcoi se’ns presenta lleial i fidel: tan sotmesa, però, com la resta al prestigi del castellà en la retolació dels comerços i la diglòssia dels botiguers.
Gandia ens introdueix la joventut valencianoparlant de les ciutats mitjanes i la relació amb les festes.
Els portantveus d’Escola Valenciana i del ‘voluntarisme lingüístic’ ens recorden que tan sols un terç dels xiquets valencians estan escolaritzats ‘en valencià’ malgrat una demanda majoritària per manca d’oferta d’una Generalitat Valenciana contrària.

Al meu Elx es revisa la substitució lingüística dels anys 1940-1970, la immigració massiva i la represa familiar de la llengua gràcies a associacions com El Tempir i altres. La bellesa de la fonètica del català occidental arriba encara a l’Extrem Sud i els lingüistes i fonetistes tindran matèria d’estudi filològic sobre la variació interna, l’evolució i la convergència de totes les parles catalanes de Salses a Guardamar. Preneu-ne nota.

Tot això de la mà d’una quinzena de personalitats de les associacions,  l’educació, els mitjans de comunicació, la cançó, la psicologia, el periodisme, la literatura i l’academicisme al voltant de la política lingüística.

L’autor d’aquest article intervé des d’Elx i Guardamar.
S’expliquen les entrevistes amb la Generalitat Valenciana o la trucada al secessionisme lingüístic de València i la seua rodalia. No hi van voler participar perquè la unitat lingüística és massa evident amb un diccionari Fabra al despatx autonòmic.
Algunes dotzenes de locutors anònims –de tot el territori– aconsegueixen dibuixar un fresc sociolingüístic dels valencians del darrer mig segle. Conversen amb l’Alina amb la naturalitat absoluta dels qui compartim un mateix codi que sobta per la seua gran unitat i fermesa. 

Aquest documental hauria de passar-se no tan sols per la TV3 catalana, la  IB3 Balear o la futura Televisió Valenciana que renaixerà com a au fènix de les cendres.
Es comercialitzarà, però, a la tardor i circularà tan sols en DVD, el podeu demanar a queenspassa@gmail.com
?. Hauria d’escampar-se per les televisions culturals de tot Europa en versions subtitulades.

El País Valencià ha de fer arribar la seua llengua catalana i valenciana alhora en perfecta sinonímia. Hi ha molts valencians que emprem les dues solucions. A tot arreu s’ha de conèixer la legitimitat dels esforços que la societat civil valenciana més sana du a terme per l’oficialitat plena del valencià.
El problema més gran dels valencians és la nostra invisibilitat que comença sovint als territoris germans per la llengua i la història. Aquesta manca de visió, però, afecta també les relacions internes entre valencians.
Alguna intervenció humorística ens remou als dels extrems. Ni tots els valencians diem ‘ací’ ni tots els valencians bevem ‘cassalla’ o plantem ‘falles’. Això, però, són unes altres calces que haurem de resoldre entre ‘Nosaltres, els valencians’.

Alina se’ns acomiada des dels tossals d’arena i les quatre columnes amb els escuts dels límits de la llengua catalana a Guardamar: Salses, Fraga, Guardamar… s’atura davant l’escut de Maó.
Esperarem amb candeletes la tercera part dedicada a les Balears.”

Patraix, València, a 5 de maig de 2014.