Lleidatans i valencians, cosins germans. La evidència genealògica.

Si un passa per la Porta romànica de l’Almoina de la Catedral de València (la més antiga de la Seu, iniciada l’any 1262, tot just 24 anys després de l’entrada de Jaume I a la ciutat) i observa detingudament el seu aler, li cridarà l’atenció veure fins a 14 cares esculpides a la pedra. 

Explica la tradició, iniciada de forma oral a principis del segle XV i impulsada l’any 1551 amb la crònica de Pere Antoni Beuter, historiador i exegeta valencià d’origen alemany, que són els rostres dels primers 14 repobladors cristians que Jaume I va portar a València: set soldats catalans que van participar en la conquesta, amb les seues esposes.

Si és certa la tradició, serien les cares dels primers valencians de la nova era cristiana.

El cronista Beuter va donar nom als catorze rostres basant-se en les inscripcions que figuren en el buit existent entre les cares de cada parella, on apareixen els seus noms propis abreujats i amb majúscules. Així per exemple, en un d’ells apareix el següent: “En: P(ere): amb na M(ària): Sa Muller”.

Així doncs, es tractaria de les cares de Pere i Maria, de “les Borguía” (podria ser les Borges Blanques, de Lleida); Guillem i Bertomeua, d’Alcarràs (Lleida); Ramon i Dolça, d’Ulldemolins (Tarragona); Bertran i Berenguera, de Lleida; Domènec i Ramona, de Carroca; Francesc i Ramona, d’Alguayre (Lleida); i Bernat i Floreta, de Prades (Tarragona).

 

 

La llegenda es completava amb un apèndix. Jaume I havia manat portar, al costat d’aquestes set parelles, a 300 donzelles que serien desposades per altres tants cavallers de la batalla.

Durant els segles XVI al XVIII la llegenda va ser repetida pels grans cronistes de l’època. Gaspar Escolano, Enric Cock, Olmo, Esclapés, etc.

Tota la ciutat de València va creure i va viure amb força aquest mite de la repoblació de la ciutat amb aquesta gent portada pel rei Jaume I, i amb les seues imatges i rostres de pedra, els seus ulls en forma d’ametlla i esquinçats, les seues celles en forma d’arc i les seues expressions tan humanes que fins en alguns apareix el somriure, la veracitat del mite es va refermar-se. 

Segons un interessant estudi realitzat fa un temps per dos professors de la Universitat de València i publicat a la “Revista de la Catedral de València” sobre aquest tema, es va valorar molt la importància que van tindre aquests 14 rostres en la memòria col.lectiva dels valencians.
En aquest estudi es deia que “Els catorze rostres que amaguen el ràfec de la Porta de l’Almoina formen el primer retrat col.lectiu d’uns pobladors nobles arribats a València en el segle XIII, i que generacionalment van a mantenir, a la manera de daguerreotips moderns, la flama viva del record dels primers anys de colonització (…)  la importància d’aquest mite, que mai es va poder demostrar científicament que no fora una història certa, va sorgir de la necessitat que sentia el poble valencià de tindre una autèntica “identitat diferenciada”, de ser nosaltres mateixos. Aquests rostres situats a la part superior de la porta romànica de la catedral de València van servir perquè els valencians se sentiren representats des de l’antiguitat com a poble propi“.

A partir dels segles XVIII i XIX la llegenda va ser posada en dubte per alguns historiadors i cronistes com Sanchis Sivera, Boix, Teixidor i altres, aportant la teoria que en realitat aquests rostres de les parelles repobladores de València foren realment les de les persones que donaren diners per sufragar la despesa que suposava la construcció d’aquesta portada de la catedral.

Però un estudi realitzat pel professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant Francesc Xavier Llorca, aporta noves evidències a través de la genealogia de la “connexió Lleida-València”.

Segons l’Institut Nacional d’Estadística, a partir del padró d’habitants de 2012, al País Valencià es donen 83 cognoms amb origen en un topònim lleidatà, el que suposa que un 36% dels 231 pobles de les comarques de Lleida estan plasmats en els cognoms dels ciutadans valencians actuals. En total 193.830 valencians els porten en els seus documents oficials.

Els cognoms, tal com es coneixen ara, es van anar implantant al llarg de l’Edat Mitjana.
Francesc Xavier Llorca assenyala que era habitual que a les persones se les s’identificara amb el seu lloc d’origen o amb el seu ofici, i que en un moment donat aquest apel.latiu va anar transmetent-se d’una generació a una altra, encara que no es corresponguera ja amb una referència exacta. En aquest sentit Albert Turull , professor de l’Àrea de Filologia Catalana de la Universitat de Lleida, què des de fa més de 20 anys s’ha dedicat a la recerca de la toponímia i l’antroponímia lleidatans, afegeix un aspecte fonamental: la generalització de l’ús del cognom coincideix en el temps amb la progressiva expansió dels comtats catalans, primer cap a l’oest i després cap al sud.
Per tot arreu del territori valencià hi ha cognoms que es corresponen amb localitats importants lleidatanes, com ara Balaguer o Cervera.
Altres remeten a municipis xicotets, com Ivorra (també escrit Iborra), Verdú, Torà, Camarasa o fins i tot a diversos alhora: Ivars d’Urgell i Ivars de Noguera.
També n’hi han que fan referència a llogarets minúsculs, cas d’Agulló, Alberola, Millà i Amorós, a comarques senceres, com Segarra i Noguera, o amb diferències gràfiques, com Menargues o Menárguez per Menàrguens, Pons per Ponts o Torregrosa  per Torregrossa.

Alguns poden induir a error, com ara és el cas del llogaret lleidatana de Vilaplana, ja que hi ha un poble més gran amb aquest mateix nom a Tarragona, de la mateixa manera que el topònim Castelló és molt genèric. Així mateix, potser el cognom Limiñana no siga una assimilació fonètica del topònim Llimiana, malgrat la seua semblança.

No obstant això, en l’immensa majoria de casos hi ha poques o cap dubte a l’hora de relacionar cognoms i topònims.

El curiós d’aquest tema és que quasi tots aquests llocs són a la mateixa zona, en un radi d’entre 30 i 50 quilòmetres a l’est i nord-est de la ciutat de Lleida. La proximitat entre ells és tal que, per exemple, Ivorra i Torà estan a només cinc quilòmetres, i la carretera que va des d’aquesta última localitat a Ponts passa per Biosca i Sanaüja (o Sanahuja), presents també com a cognom en tot el territori valencià.
Davant d’això, el professor Francesc Xavier Llorca assenyala que això pot indicar l’existència d’un “focus de repoblació” d’aquesta zona en l’època medieval, constituint un indicatiu de la procedència dels colons que s’instal.laren al Regne de València entre mitjan segle XIII i finals del XIV.

El professor es remet a l’estudi del catedràtic de d’Història Medieval de la Universitat de València, Enric Guinot, anomenat “Els Fundadors del Regne de València”, publicat en 1999.
S’hi cita l’existència de persones de cognom Alberola a Cocentaina en 1290, així com Verdú a Alcoi en 1296, Ivars a Benissa en 1381 i Torregrosa  a Alacant en 1421, entre molts altres exemples.
Tots se segueixen donant, amb més o menys freqüència, en aquests llocs. Destaca en aquest sentit la proliferació de l’apel.latiu Ivars en bona part de la Marina Alta. O l’ aclaparadora presència del cognom Benavent -un altre poble de Lleida- a Quatretonda.
Sobre això el catedràtic Llorca detalla que l’endogàmia o les relacions econòmiques poden haver contribuït a l’expansió dels cognoms o la seua concentració en un lloc concret.
 
El professor Turull cita com a una data clau l’any 1149, any de la conquesta de la taifa musulmana de Lleida.
Els repobladors cristians d’aquesta zona procedien de llocs fins llavors fronterers, i els seus cognoms indicaven aquesta procedència.
No obstant això, en la conquesta i creació del Regne de València, un segle després i amb el sistema de cognoms ja implantat, és possible que els repobladors no vingueren directament des dels llocs als que remetien els seus llinatges, sinó de zones conquistades prèviament com el sud-oest de les actuals províncies de Lleida i Tarragona.
 

Sembla clar, doncs, què les referències dels cognoms però també l’afinitat lingüística evidencien clarament els vincles de les comarques valencianes amb terres lleidatanes.

Com a curiositat dir que no són pocs els valencians que, després de saber de l’existència d’un poble amb el seu cognom en aquesta zona, han acudit fins allà per conèixer-lo. Així ho han dit des dels mateixos pobles lleidatans, com són el casos de Verdú, Torregrossa o Ivorra, un xicotet poble de tot just 100 habitant , que ha rebut la visita de famílies senceres valencianes amb aquest cognom.

València, a 29 d’abril de 2014.

L’escandalosa complicitat entre l’Ajuntament presidit per Rita Barberà i l’Arquebisbat, al descobert.

Fa unes setmanes el diari digital La Marea publicava un article d’investigació en el qual es denunciava l’escandalosa relació de complicitat existent entre poder polític (PP) i Església catòlica a la ciutat de València.
Una relació que es tradueix en que nombroses institucions religioses relacionades amb el Arquebisbat gaudeixen de tot tipus de prebendes, favoritismes i tracte privilegiat què fa palesa una escandalosa discriminació cap a la resta de ciutadans i d’institucions no religioses que no combreguen amb el “credo oficial” imposat per l’ajuntament de Rita Barberà.
Guillermo González i altres quatre membres de l’organització Europa Laica porten més d’un any fiscalitzant més de 1.200 propietats que té l’Església catòlica en la ciutat de València, una de les poques en les quals s’ha fet públic el llistat complet d’immobles del Arquebisbat.
A aquesta activitat de recerca i investigació dediquen bona part del seu temps lliure. “Açò ho hauria d’estar fent un inspector, però la deixadesa de l’Ajuntament és tremenda”, critica González.
Gràcies a ells, i a altres grups com els organitzadors de les rutes ciutadanes de la “Ruta del Desplilfarro”, aquests fets estan sent denunciats públicament i difosos entre la ciutadania.

Pel seu interès passe a reproduir, traduït al català, l’article publicat pel periodista Daniel Ayllon en La Marea:

“Conèixer el llistat va costar, explica, perquè les regidories d’Hisenda dels municipis els guarden amb recel per a evitar “traure-li els colors” a l’Església.
L’Ajuntament de València va haver de fer-ho públic a la fi de 2012, a contracor, després d’una consulta del regidor Joan Ribó, de Compromís. El consistori va lliurar dos documents amb els noms de 440 propietats de l’Arquebisbat i 1.040 de diverses fundacions, respectivament. El 80% d’aquestes últimes, almenys, està lligat a l’Església.
A més del llistat oficial, els activistes han trobat altres 38 propietats de l’Arquebisbat.

Una per una, creuant les dades amb el registre del cadastre, el grup laïcista ha elaborat un catàleg amb totes les propietats catòliques que hi ha en la ciutat, en funció del seu ús: 512 habitatges, 171 aparcaments, 112 locals comercials… Només 232 estan dedicades a l’ús religiós, és a dir, el 18%. Les xifres poden ballar lleugerament, matisen, perquè en alguns casos no és clar l’ús que se li dóna a aquests immobles.

En 1979, la Conferència Episcopal va aconseguir -gràcies als acords de l’Estat amb la Santa Seu- que les seues propietats quedaren exemptes de pagar l’Impost de Béns Immobles (IBI), amb l’única condició que es declare que en elles “es realitza activitat pastoral”.
Al pagament de l’IBI està obligada la majoria d’organitzacions a l’Estat espanyol, excepte les vinculades a quatre confessions religioses (catòlica, musulmana, evangèlica i jueva) i les emparades per la Llei de mecenatge, com són les fundacions.

Aquest privilegi xoca amb els principis constitucionals de laïcisme de l’Estat i d’igualtat i, segons calcula el regidor Ribó, l’Ajuntament de València estaria deixant d’ingressar cada any prop de 2 milions d’euros per aquest concepte.
Les estimacions d’Europa Laica per a tot l’Estat són molt més altes: els impostos totals (IBI, societats, IRPF i obres) que les administracions perdonen a l’Església cada any podrien arribar als 2.500 milions. Aquesta quantitat és impossible de conèixer amb exactitud a causa de l’opacitat dels comptes de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE).

Ni els governs del PSOE (Felipe González i José Luís Rodríguez Zapatero) ni els del PP (José María Aznar i Mariano Rajoy) han qüestionat aquest privilegi durant els seus respectius mandats.
La CEE sol guardar silenci sobre la qüestió dels impostos. En 2013, quan l’Ajuntament de Soria va amenaçar amb cobrar el tribut per 18 immobles catòlics, el sotssecretari d’Assumptes Econòmics de la CEE, Fernando Giménez Barriocanal, es va enfrontar al Consistori, alertava de les conseqüències que generaria el cobrament de l’IBI a l’Església: “L’efecte final seria nociu per als ciutadans”, va advertir.

Europa Laica denuncia que, a més, l’Església i el Ministeri d’Hisenda fan cas omís a una de les clàusules dels acords de 1979, que impedeix que la Institució catòlica es lucre gràcies a l’explotació dels immobles exempts d’IBI. La major part dels habitatges, aparcaments i locals comercials de l’Església a València estan en règim de lloguer i li reporten centenars de milers d’euros cada any.
Entre aquests, hi ha una tenda de roba interior, un concessionari de cotxes, una clínica d’estètica, solars amb horts de creïlles i fins a un dönner kebab. No són negocis de l’Església, però l’Arquebisbat es lucra amb ells, ja que són locals que lloga a tercers. “Encara que no estan destinats al culte, Hisenda els perdona l’IBI. És un escàndol!”, critica Guillermo González, enfadat per la complicitat que troba la Conferència Episcopal en el PP valencià. No obstant açò, aquesta protecció es dóna també en consistoris governats per altres forces polítiques.

A València, el lloguer de locals és la tercera font de finançament de l’Arquebisbat, després de la casella de la declaració de la renda (70% del total) i el raspall d’almoines (15%), segons la seua memòria econòmica de 2012. Només en la capital va ingressar més de 15 milions aquell any per aquest concepte. Tots ells, lliures d’impostos.
En 2013, ajuntaments com Donostia, Soria o Mieres (Astúries) van impulsar iniciatives per a fer pagar a l’Església l’IBI per les seues propietats i sol·licitar al Parlament espanyol que derogara els privilegis arreplegats en els acords de 1979.

Abans que ells, al gener del mateix any, un jutjat havia condemnat a la Diòcesi d’Ourense, amb una sentència històrica, a pagar l’impost per quatre finques urbanitzables en Allariz (Ourense). Una tenia prop de 2.000 metres quadrats i, com les altres tres, no complia amb el requisit de realitzar “activitats pastorals” per a estar exempta de l’IBI. En 2011, l’Ajuntament d’Allariz va calcular que la Diòcesi havia deixat de pagar-li en tres anys 329 euros per les quatre propietats.

No obstant açò, l’Església va reclamar i el cas va arribar al Tribunal Constitucional (TC) que, al desembre de 2013, va sentenciar a favor de l’organització catòlica, emparant-se en els acords de l’Estat amb la Santa Seu. Des de llavors, la majoria d’ajuntaments ha paralitzat les seues campanyes.
El regidor valencià Joan Ribó reconeix que va baixar els braços després de la sentència del TC perquè no li quedava marge de maniobra. La seua única esperança està en què “es deroguen els acords de 1979”.

Una altra de les iniciatives veïnals més destacades dels últims anys contra els privilegis de les propietats de l’Església va ser la de la Plataforma de Defensa del Patrimonio Navarro, que va tractar d’arrancar-li el poder de registrar immobles com a propis sense el coneixement de l’Administració. Aquesta capacitat li la va donar el govern d’Aznar en 1998, que va ampliar la reforma de la Llei Hipotecària franquista de 1946.

Així, des de fa 16 anys, els arquebisbats en tenen prou amb al·legar que una propietat els pertany “des d’un temps immemorial” per a immatricular finques, catedrals o qualsevol propietat no registrada. Ni l’Administració pública ni els notaris han de supervisar-ho i cada apropiació li costa amb prou faenes 30 euros. Si una altra organització (o ciutadà) vol fer el mateix, ha de passar per un calvari burocràtic i l’Administració té l’última paraula.

Un partit al servei del clergat

El PP governa la ciutat de València des de 1991 i les relacions partit-arquebisbat van més enllà de l’àmbit institucional.

Després de les eleccions autonòmiques de 2011, el president de Les Corts Valencianes i membre del Opus Dei, Juan Cotino (PP), va fer jurar o prometre el càrrec als 99 diputats davant d’un crucifix. I no és casualitat que el rei Joan Carles i els bisbes cursaren una petició a Joan Pau II perquè València albergara la V Trobada Mundial de les Famílies en 2006, que finalment va presidir Benet XVI.

A més, amb el temps, es va descobrir que la trama Gürtel també va traure profit del viatge: la xarxa corrupta del PP la va utilitzar per a donar un gran ‘pelotazo’ i apropiar-se, entre uns altres, de 4 milions de Canal 9. La visita va costar a les arques públiques 14 milions només en urinaris, motxilles i publicitat.

Els favors del PP a l’Església a València també beneficien els seus centres d’ensenyament. En 2012, es va cedir sòl públic, “on hauria d’haver-hi alguna cosa pública”, a una escola catòlica privada, reivindica la regidora d’Esquerra Unida Rosa Albert. El centre encara no està construït i el sòl, que va ser concedit en qualitat de Centre d’Iniciativa Social -terreny públic que se cedeix a l’interès privat per 75 anys- es va lliurar sense contraprestació.

La decisió de la Regidoria d’Urbanisme va alçar butllofes ja que aquesta havia rebutjat més de 300 al·legacions a la revisió simplificada del Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) de veïns, empresaris i associacions encaminades a obtenir canvis d’ús en sòl urbà. No obstant açò, l’Ajuntament sí que va tramitar les peticions de l’Associació de col·legis religiosos per a requalificar alguns centres, que van passar de ser equipaments escolars públics a dotacions privades. Açò els blinda de possibles expropiacions i els obri les portes a convertir-se en un altre tipus de centres.

A més de col·legis, l’Arquebisbat compta amb un important parc de terrenys dins de València. El més gran que ha trobat el grup d’Europa Laica està en el carrer Àngel Villena: 19.531 metres quadrats a menys d’un quilòmetre de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Clos, en el seu interior creixen els matolls. Altres terrenys els han ocupat els veïns per a aparcar els seus cotxes, mentre el seu preu puja o baixa cada any.

Després de recórrer els estrets carrerons de l’ametlla central de València, on es concentra el gruix dels locals comercials propietat de l’Església, González es deté en la cantonada de la plaça de l’Ajuntament amb el carrer Barcelonina. I assenyala uns baixos en els quals hi ha instal·lada una botiga de la franquícia Calzedonia, de mitjons i roba interior, un dels locals que no paga IBI: “Et sembla un lloc de culte? Doncs a Hisenda sí. Ens prenen per ximples”.

Patraix, València, a 28 d’abril de 2014.

Les enquestes electorals que amaga el PP valencià.

Ahir es va fer pública la darrera enquesta electoral realitzada a València. I el resultat reflecteix un paisatge polític ben diferent de l’actual: per primera vegada des de 1995 el PSPV es convertiría en la primera força política del País Valencià.

Com mostra la taula de l’apunt, el Partit Popular valencià, que a les darreres eleccions va aconseguir una majoria absoluta a València amb 55 escons, cau en barrina i perdria un terç del seu suport, obtenint un resultat que es mouria en una forquilla entre 32 i 34 escons,

El PSPV, que va arribar a enfonsar-se fins tot just superar en enquestes de fa mesos els vint escons, ha recuperat el seu electorat fins a tornar a igualar els resultats actuals i tindre previsió fins i tot de superar-los. Passaria així dels actuals 33 escons a moure’s en una forquilla d’entre 33 i 35. 

Però l’enquesta també diu altres coses no menys importants.
Es confirma clarament el creixement de Compromís, que podría estat a prop de triplicar els seus resultats de 2011, fins moure’s en una forquilla que va entre els 16-17 diputats.
Per la seua banda, Esquerra Unida del País Valencià doblaria com a mínim els seus actuals 5 escons, i UPyD, que sembla perdre pes respecte a enquestes anteriors, aconseguiria aparèixer a les Corts amb al voltant de 5 escons.

És a dir, els tres partits d’esquerra (l’injuriat “tripartit” del PPCV: PSPV+Compromís+EUPV) sumarien al voltant de 60 diputats dels 99 que té el parlament autonòmic.
I res indica que, ni tan sols amb el suport d’UPyD, que ja ha declarat públicament que no l’hi donaria, podria el PP seguir governant la Generalitat Valenciana.

Les dades de l’enquesta han estat arreplegades entre el 27 de març i el 2 d’abril, dues setmanes després que el PSPV celebrara el seu procés d’eleccions primàries en què va resultar guanyador Ximo Puig.

Segons fonts periodístiques i polítiques valencianes, els resultats d’aquest sondeig, demanat pel PSOE amb el compromís de fer-ho públic, coincideixen amb els que, en privat, reconeixen tindre els dirigents de la Generalitat i que mantenen en secret amb la crítica dels grups de oposició, ja que es paguen amb els diners de tots els valencians. 

La llarga nit sembla tocar fi al País Valencià.

Patraix, València, a 25 d’Abril de 2014.

La vergonyosa mistificació de Sant Jordi i del Centenar de la Ploma a la Catedral de València.

Als valencians sempre ens han fet creure que Sant Jordi és una figura aliena a la nostra identitat, i que la seua celebració se circumscriu exclusivament al Principat de Catalunya.

També ens han dit que el nostres patrons de referència són Sant Vicent Màrtir, per a la ciutat de València, i Sant Vicent Ferrer per al conjunt del territori valencià. Sant Jordi roman, per tant, un perfecte desconegut per a molts valencians, que no ho senten com a propi.

Però no sempre ha estat així, ni molt menys.
Com en tantes altres prohibicions i oblits referents a la nostra identitat, hem de retrocedir fins al segle XVIII, i en concret als anys posteriors a la guerra de Successió, per trobar l’origen de tants canvis interessats que han hagut en els nostres senyals d’identitat, canvis imposts bàsicament per reforçar el centralisme ideològic borbònic i afeblir la consciencia unitària del nostre poble.

Perquè Sant Jordi sempre ha estat una figura simbòlica importantíssima arreu dels territoris de parla i cultura catalanes.
A València i Balears va arribar amb els cavallers catalans que ho tenien per patró, i el seu nom està associat a ambdues conquestes, per la qual cosa els seus símbols i figura van ser protagonistes durant segles en les processons i festivitats de tots dos regnes, tant com al Principat.

De fet, Sant Jordi va ser instaurat patró de “la ciutat i regne de València” pel rei Jaime I, què li tènia una gran estima i devoció.

I precisament, fent-li honor, va sorgir la companyia del Centenar del Gloriós Patró Sant Jordi, més coneguda com Centenar de la Ploma, una antiga institució valenciana fundada pel rei Pere el Cerimoniós en 1365 i abolida, com tantes d’altres, per les autoritats borbòniques l’any 1707.

Els seus orígens es troben en la resistència que la ciutat de Morvedre (l’actual Sagunt) va oposar a les tropes castellanes, lluita en la qual van destacar les milícies de la ciutat de València a les quals el rei va voler premiar creant una companyia de cent ballesters sota la advocació de Sant Jordi.
Entre les funcions d’aquestes milicies destacava la de servir d’escorta de la senyera o bandera real dels quatre pals de gules, tant en el camp de batalla com en actes i processons.

Els membres del Centenar de la Ploma eren constantment renovats per tal de facilitar la participació de tots els habitants de la ciutat en aquesta institució, encara que sempre convivia un 50% sense experiència i un 50% de veterans.
A partir del segle XIV els seus contingents van ser ampliats a 300, cent cavallers, cent ballesters i cent arcabussers. Amb el temps començaren a ser coneguts com “de la Ploma”, per la que portaven els ballesters en el birret.

Com a record d’aquesta multicentenària institució ens queda una de les obres pictòriques més representatives de la història dels valencians, desgraciadament hui ocultada i mancillada en la ciutat del Cap i casal.
Es tracta del retaule del Centenar de la Ploma, que rep aquest nom per haver segut encarregat per aquesta confraria.
El retaule ha estat atribuït a Lluís Alcanyís i Andreu Marçal de Saix i datat en el segle XV.

En la seua part central es representa la històrica batalla del Puig de l’any 1237, destacant les figures del rei Jaume I i els seus guerrers amb el senyal real dels quatre pals de gules, al costat de la de Sant Jordi i la bandera de la creu de gules, lluitant contra les tropes sarraïnes en el lloc de Enesa, al costat de la localitat de El Puig.
Aquest retaule va ser custodiat en l’antiga església valenciana de Sant Jordi, capella que es trobava en el bell mig de l Cap i casal, però que va ser enderrocada i condemnada a l’oblit en algun moment posterior a l’any 1707. En l’actualitat l’original aquest retaule, una de les joies de l’art valencià, es troba en el Victoria & Albert Museum de Londres presidint una de les seues sales més importants.

Tot aquell que passege pel centre de València i envolte la seua catedral gòtica, es trobarà amb una diminuta capella que pretén honrar el lloc on suposadament Jaume I va realitzar la primera missa tot just després d’entrar a la ciutat en 1238.
Si u mira atentament a través de les reixes i el vidre que tanquen aquest xicotet espai (només sol obrir-se pel Nou d’Octubre), es trobarà amb una imatge de la primera patrona de la ciutat, la verge de Gràcia, i amb una taula d’aspecte gòtic que és una imitació de la taula central del retaule del Centenar de la Ploma…. però el més curiós de tot és que, encara que original i imitació semblem iguals, no ho són… ¡?

«Sant Jordi a la batalla del Puig de Santa Maria, any 1237», diu únicament el cartell que hi ha sota la taula.
La composició és tota idèntica a la del nucli central del retaule del segle XV, solament que en aquesta imitació realitzada en els anys 70 del segle passat per encàrrec d’una entitat de tarannà blaver (relacionada amb una organització anticatalanista i d’ideologia ultradretà anomenada Grup d’Acció Valencianista, més coneguda amb el nom de batalla de GAV), el que destaca és la figura en primer terme del sant i el seu cavall abillats amb la creu vermella sobre fons blanc característica del sant, assetjant amb la seua llança a un musulmà.
Però  en l’obra original el que està en el centre no és el sant, sinó Jaume I, vestint els senyals del rei d’Aragó de les quatre barres. Darrere d’ell queda Sant Jordi, amb la seua creu vermella al pit i a la muntadora.
Es a dir, en el retaule d’imitació el rei és el que apareix en segon pla, però “sorprenentment” no porta en aquest cas en el seu pit les quatre barres, sinó també la creu de Sant Jordi… la bandera original de Jaume I ha desaparegut completament en aquesta obra.

Per tant estem davant d’una vergonyosa mistificació en la qual s’ha fet desaparèixer tot rastre de la bandera dels quatre pals de gules.
Una volta més ens trobem amb una falsificació històrica, en un intent més d’amagar i de mentir sobre l’història del nostre poble per tal de beneficiar els interessos de poder d’unes determinades oligarquies que podem considerar hereves d’aquells lladres i criminals que entraren per Almansa i dels traïdors botiflers que ací els donaren suport.

Patraix, València, a 23 d’abril, dia de Sant Jordi, de 2014.

Catòlica, apostòlica, romana i espanyola: el govern de la teocràcia a l’ombra.

L’ofensiva inquisitorial de l’Església espanyola contra l’actual llei de l’avortament en vigor ha fet obrir els ulls a molts dels que pensaven que, amb la mort de Francisco Franco i l’aprovació d’una constitució que consagrava un estat aconfessional, el nacional-catolicisme militant a l’Espanya franquista havia mort.

Perquè la crua realitat amb què s’han topat aquests que podem qualificar-los d’ingenus desenganyats no és altra més que la de comprovar com aquesta doctrina nacional-catòlica segueix formant part activa del llegat franquista assumit per l’actual monarquia constitucional de Juan Carlos Borbó.

Aquell “nugat i ben nugat” plasmat en un contracte virtual no escrit que es va ordir a esquena de la ciutadania durant la tan lloada i edulcorada “transició” política, no feia referència només a col.locar en la prefectura de l’Estat a un Rei designat per “el Caudillo” que portara el bastó de comandament de l’Exèrcit, sinó que perseguia també entronitzar en el nou marc polític el tarannà teocràtic que havia animat aquella Cruzada del 18 de juliol.

 

Topar amb l’Església ha estat sempre una de les tradicions culturals de la política espanyola.

Per això, sempre que històricament s’ha plantejat qualsevol proposta d’una major democratització social, com va passar en temps de la II República, no ha estat en absolut suficient ocupar-se només dels fronts ideològics clàssics. Sempre ha calgut, a més, fer front a les forces retrògrades que tradicionalment han anat de la mà de la rància dreta nacional a l’hora de preservar els interessos de les elits econòmiques, empresarials i eclesiàstiques que han governat aquest país des de les bambolines. 

Durant el segle XIX i bona part del segle XX, els “partits” que des de l’ombra influenciaven o s’interposaven en la trajectòria dels partits polítics oficials han estat els anomenats eufemísticament “partit militar” i el “bàndol de les sotanes”.

A hores d’ara el poder militar, superat aquell 23-F, sembla estar en un discret segon pla.
Però, per contra, el “partit” de la cúria eclesiàstica sembla haver aconseguit mantenir un plus molt important d’influència sobre la política encarnada en una democràcia representativa, fet que és certament insòlit i excepcional entre les democràcies dels països que ens envolten.
I aquesta posició de privilegi es deu, amb tota seguretat, al fet que aquests privilegis van formar part del “contracte virtual” de la Transició, al qual m’he referit adés. Contracte no escrit que va ser subscrit entre la nova classe política sorgida aleshores, i els poders fàctics dominants durant el franquisme, incloent entre ells a les cúpules de l’esquerra franquiciada (PSOE i PCE).
D’ací que la influència de l’Església espanyola “urbi et orbi”, la qual s’evidencia públicament en una constant bel.ligerància pública contra tot allò que perceba com una amenaça contra els seus postulats ideològics i la seua posició de privilegi en la societat actual espanyola (avortament lliure, matrimoni homosexual, alliberament femení, etc…).

La “nova” ideologia del nacional-catolicisme sorgida de la transició, s’ha vist afavorida per les pròpies institucions democràtiques a través de tot tipus de prebendes que contradeien la pròpia constitució que, només sobre el paper, consagrava a l’Estat espanyol com a un estat aconfessional. Des de sufragar, per exemple, la seua extensa nòmina de personal, fins a subvencionar els centres educatius creats sota el seu control, passant per les exempcions fiscals d’un “gratis total” en aspectes com l’Impost de Béns Immobles (IBI), una mena de protectorat econòmic-fiscal a la carta.

I tot això no és més que el fruit del Concordat subscrit entre Espanya i el Vaticà (la “Santa Seu”) que regula fins i tot fins a “l’assistència religiosa a les Forces Armades”. Una mena d’Estat dins de l’Estat que l’esquerra franquiciada al poder exalça i fomenta quan els seus ministres juren i prometen el càrrec davant d’una bíblia i un crucifix. 

Qualsevol canvi polític que pretenga canviar a fons l’actual estatus-quo, hauria de passar, obligatòriament, per reubicar la jerarquia catòlica estrictament en la intimitat de la seua fe, enclaustrant-la entre els murs de les seues esglésies i arquebisbats, allunyant-la el més possible del BOE, la qual cosa passaria per trencar aquell contracte virtual no escrit del “tot nugat i ben nugat” que es va validar mitjançant una constitució d’aparent tall democràtic que consagrava a perpetuïtat a una monarquia hereditària al capdavant de la direcció de l’Exèrcit.

Cal per tant, posar fi a aquesta faula d’una Transició presentada com a fruit del consentiment del poble sobirà i que ha consagrat el govern del “tot nugat i ben nugat” a l’ombra durant aquests tres últims llargs decennis. Un “nugat i ben nugat” que va donar continuïtat al franquisme en una monarquia tutelada per l’Església de la Croada.


Perquè cal tindre molt clar que d’aquell “Caudillo per la gràcia de Déu”, inscrit en les monedes de curs legal, al vigent “rei inviolable i no subjecte a responsabilitat” d’aquesta Constitució (article 56,3), pot haver molta diferència en les formes, però realment poca diferència en l’essencial.
Els que ingènuament creuen que donant una forma republicana a l’estat actual solucionaria tots aquests problemes, simplement s’equivoquen.
Només recuperant l’esperit de plena separació entre Església i Estat que estava inserit en l’article 26 d’aquella Constitució republicana trencaria aquesta monarquia tutelada per l’Església de la Croada.
Tasca, ara per ara, bàsicament impossible.

Patraix, València, a 22 d’abril de 2014.

Max Neef i la seua revolucionària tesi de “l’economia descalça”.

Fa uns dies vaig llegir a internet una interessantíssima entrevista realitzada per Amy Goodman, què és una locutora, columnista i escriptora progressista nord-americana, coneguda als EUA com “la veu independent” de l’esquerra, que m’ha semblat interessant reproduir en el meu bloc, per la personalitat i el missatge de la persona entrevistada.

Aquesta persona era Artur Manfred Max Neef, un economista, ambientalista i polític xilè de pares alemanys, autor de diversos llibres i guanyador del Right Livelihood Award en 1983 (considerat com el Premi Nobel alternatiu d’economia). Va ser candidat independent a la presidència de Xile per part del Moviment Ecologista en 1993.

En la seua faceta d’escriptor, les seues obres més destacades han estat dues tesis que va denominar “L’economia descalça” i “Desenvolupament a escala humana”, les quals aporten una original i innovadora manera d’abordar la relació entre el desenvolupament personal dels individus i el desenvolupament econòmic i industrial de la societat on viuen.

En aquestes tesis Max Neef defineix una matriu que abasta nou necessitats humanes bàsiques: «subsistència», «protecció», «afecte», «comprensió» o «entesa», «participació», «creació», «esbarjo» o «oci», «identitat» i «llibertat».
També hi proposa una dècima necessitat, però prefereix mantindré-la separada de les anteriors: la «transcendència».

Totes elles posen l’accent en la importància dels esforços humans xicotets i apassionats.

Max-Neef afirma que no hi ha correlació entre el grau de desenvolupament econòmic (industrial) i la felicitat relativa de les persones implicades, més al contrari, el desenvolupament econòmic sembla augmentar la solitud i l’alienació en les societats desenvolupades.

A la dècada dels anys 1990 va formular l’anomenanada “Hipòtesi del Llindar”, què formula la idea de que a partir de determinat punt del desenvolupament econòmic, la qualitat de vida de les persones comença a disminuir. “Tot creixement quantitatiu hauria de derivar en un desenvolupament qualitatiu”, afirma a les seues tesis.

Pel que fa a què fer avui per revertir el creixement no sostenible de la humanitat, a Max-Neef li agrada exemplificar la situació actual del món amb la seua paràbola del rinoceront, que representa el monstre de la modernització: sembla impossible espantar-lo amb un pal, però moltíssims mosquits, reunits espontàniament i sense cap jerarquia, poden fer-li la vida impossible fins que decidisca anar-se’n.

 

En l’entrevista que li fa Amy Goodman, l’economista comença per explicar el seu original concepte d’economia descalça:

“Bé, és una metàfora, però és una metàfora que es va originar en una experiència concreta.
Jo vaig treballar deu anys de la meua vida en àrees de pobresa extrema a les serres, a la jungla, en àrees urbanes en diferents parts de Llatinoamèrica.
Al començament d’aquest període estava un dia en un llogaret indígena a la serra del Perú, era un dia horrible, havia estat plovent tot el temps. Era una zona molt pobra i davant meu hi havia un altre home parat al fang (no al barri pobre sinó en el fang. I bé, ens varem mirar. Ell era de curta alçada, prim, amb fam, aturat, cinc fills, una dona i una iaia. Jo era un refinat economista que havia estudiat en Berkeley, que ensenyava a la seua universitat. Ens miràvem cara a cara i de sobte em vaig adonar que no tenia res coherent que dir-li en aquestes circumstàncies a aquest home, que el meu llenguatge d’economista era inútil.
Hauria d’haver-li dit que es posara feliç perquè el producte intern brut havia pujat un 5% o alguna cosa així per l’estil?
Tot això era completament absurd.

Aleshores vaig descobrir que no tenia un llenguatge per a aquest ambient i que havíem d’inventar un idioma nou. Aquest és l’origen de la metàfora de l’“economia descalça“, que en concret simbolitza l’economia que un economista ha d’usar quan s’atreveix a ficar-se en els barris baixos.

El problema és que els economistes actuals estudien i analitzen la pobresa des de les seues oficines luxoses, amb totes les estadístiques, desenvolupen tots els models econòmics i estan convençuts que saben tot el que cal saber sobre la pobresa.
Però ells no entenen res del que és la pobresa, aquest és el gran problema i és també el motiu pel qual la pobresa encara existeix.

Això va canviar completament la meua vida com a economista: inventar un llenguatge coherent per a aquestes condicions de vida. 

 

Què creus que hem de canviar? 

 

Oh!, quasi tot. Som dramàticament idiotes.
Actuem sistemàticament en contra de les evidències que tenim.
Sabem exactament què no hem de fer. No hi ha ningú que no sàpiga això, especialment els grans polítics saben exactament el que no s’ha de fer. I tot i així ho fan.

Després del que va passar a l’octubre del 2008 amb l’esclat de la crisi econòmica, tu pensaries que canviarien perquè s’han adonat que el model econòmic no funciona, que fins i tot té un alt nivell de risc, dramàticament arriscat.
I un es pregunta: Quin va ser el resultat de l’última reunió de la Comunitat Europea?
Ara són més fonamentalistes que abans. De tal manera que l’únic del que es pot estar segur és que ja ve la propera crisi i que serà el doble de forta que l’actual. Però per aleshores ja no hi haurà prou diners. Aquestes són les conseqüències de la sistemàtica estupidesa humana.
 

 

Si tu estigueres al capdavant de l’economia, què faries per evitar una altra catàstrofe?

 

Primer de tot, necessitem de nou economistes cultes, que sàpiguen història, d’on vénen, com es van originar les idees, qui va fer què i així successivament.

El segon, una economia que entenga que és subsistema d’un sistema finit més gran: la biosfera, i com a conseqüència la impossibilitat de tindre un creixement econòmic infinit.

En tercer lloc, un sistema que tinga clar que no pot funcionar sense prendre seriosament els ecosistemes. Però els economistes no saben res d’ecosistemes, no saben res de termodinàmica, gens de biodiversitat, són totalment ignorants respecte a aquests temes.
Un economista ha de tindre clar que si els animals desapareixen, ell també desapareixerà perquè llavors ja no hi haurà res per menjar.
Però ell no sap que depenem totalment de la natura, te n’adones? No obstant això, per als economistes de hui en dia la naturalesa és un subsistema de l’economia…¡concepte que és totalment absurd!
 

A més, hem acostar el consumidor a la producció. Jo visc bé al sud de Xile, una zona fantàstica on tenim tota la tecnologia per a l’elaboració de productes lactis de màxima qualitat. Fa uns mesos estava esmorzant en un hotel i en prendre un paquetet de mantega vaig descobrir que aquesta venia de Nova Zelanda, absurd no et sembla?
I per què passa una cosa així? Perquè els economistes no saben calcular els costos reals.
Portar mantega des d’un lloc que queda a 20.000 quilòmetres a un altre lloc on es produeix la millor, amb el pretext que és més barat, és una estupidesa monumental perquè no tenen en compte l’impacte que causen aquests 20.000 qm. de transport sobre la natura.
Per si fora poc, resulta que aquesta mantega és més barata perquè està subsidiada!
És un cas molt clar en el què es veu que els preus mai diuen la veritat.

Perquè tot té el seu truc saps?
Aquestes estratagemes causen enormes danys. Si apropes el consum a la producció, menjaràs millor, tindràs millors aliments i sabràs d’on vénen. Fins i tot podries arribar a conèixer a la persona que el produeix.
S’humanitza el procés, però avui en dia el que els economistes fan està totalment deshumanitzat.
 

 

No creus que aquesta terra ens forçarà a actuar de diferent manera? Estarem arribant a la fi? 

 

Sí, és clar. Ja alguns científics ho estan dient, però jo encara no he arribat a aquest punt. Però molts ho creuen i pensen que és definitiu, que estem fregits, que d’ací a unes dècades no hi haurà més humans.
Jo no crec que haguem arribat a aquest punt, però sí que estem a prop i diré que ja creuem el primer dels tres rius.

I observa el que està passant a tot arreu. És alarmant veure com la quantitat de catàstrofes ha anat augmentant i es manifesta en totes les formes: tempestes, terratrèmols, erupcions volcàniques. El nombre d’esdeveniments creix dramàticament, és esglaiador i nosaltres seguim en les mateixes. 

 

Què has après de les comunitats pobres en què has viscut i treballat que et done esperança? 

 

La solidaritat de la gent, el respecte pels altres. L’ajuda mútua, res d’avarícia, un valor inexistent dins de la pobresa i un estaria inclinat a pensar que allà és on més està present, que l’avarícia hauria de ser patrimoni dels que menys tenen. Però no, tot el contrari, com més tens, més vols.
La crisi actual és producte de l’avarícia. L’avarícia és el valor dominant del món actual. Mentre persistisca, estem acabats.
 

 

Quins serien els principis que ensenyaries als joves economistes? 

 

Els principis de l’economia han d’estar fonamentats en cinc postulats i un valor essencial: 

-Primer: l’economia està per servir a les persones i no les persones per servir a l’economia.

-Segon: el desenvolupament es refereix a les persones, no a les coses.

-Tercer: creixement no és el mateix que desenvolupament, i el desenvolupament no necessàriament requereix de creixement.

-Quart: no pot existir una economia amb un ecosistema fallant.

-Cinquè: l’economia és un subsistema d’un sistema major i finit: la biosfera. Per tant, el creixement permanent és un impossible.

I el valor fonamental per poder consolidar una nova economia és que cap interès econòmic, sota cap circumstància, pot estar per sobre de la reverència per la vida. 

 

Explica el que acabes d’esmentar. 

 

Res no pot ser més important que la vida. I dic vida, no éssers humans, perquè per a mi el punt clau és el miracle de la vida en totes les seues manifestacions.

Però si predomina l’interès econòmic, un no només s’oblida de la vida i altres éssers vivents, acaba també ignorant als éssers humans. Si repasses aquesta llista que acabe d’esmentar, un a un, veuràs que el que tenim ara és exactament el contrari. 

 

Tornem al tercer punt, creixement i desenvolupament i explica-ho millor. 

Creixement és una acumulació quantitativa. Desenvolupament és l’alliberament de possibilitats creatives.


Tot sistema viu de la natura creix, i quan arriba a un cert punt deixa de créixer. Tu ja no estàs creixent, ni ell ni jo. Però continuem desenvolupant, d’una altra manera no estaríem dialogant en aquest moment.

El desenvolupament no té límits, però el creixement si. I aquest és un concepte molt important que polítics i economistes ignoren, estan obsessionats amb el fetitxe del creixement econòmic.

He treballat durant dècades i en aquest temps s’han fet molts estudis. Sóc l’autor d’una famosa hipòtesi: la hipòtesi del límit, que diu que en tota societat hi ha un període de creixement econòmic, que porta una millora en la qualitat de vida però només fins a un cert punt: el punt límit a partir del qual, si hi ha més creixement, la qualitat de vida comença a decaure. I aquesta és la situació en què ens trobem actualment.

El teu país (EUA) és l’exemple més dramàtic que pots trobar.
En el meu llibre que eixirà publicat a Anglaterra, titulat ”L’economia desemmascarada”, hi ha un capítol anomenat “Estats Units, una nació en vies de subdesenvolupament”, la qual és una nova categoria.

Actualment fem servir els conceptes de desenvolupat, subdesenvolupat i en vies desenvolupament. Ara tenim el nou concepte de en vies de subdesenvolupament, i el teu país n’és el millor exemple, en el qual l’1% dels nord-americans cada vegada estan millor, millor i millor, mentre que el 99% va en decadència en tot tipus de manifestacions.
Hi ha persones que viuen en els seus cotxes, saps? Ara dormen en els seus cotxes, estacionats davant de la que va ser la seua casa abans. Milers, milions de persones ho han perdut tot. Però els especuladors, els que van crear tot aquest problema, aquests estan fantàsticament bé. Per a ells no hi ha problemes.
 

 

Aleshores, com canviaries les coses? 

 

Bé, no sé com canviar-les. És a dir, soles canviaran, però de manera catastròfica.

Per a mi no seria estrany que d’un moment a un altre milions de persones isqueren als carrers dels Estats Units a causar destrosses. No sé, però podria succeir. No ho sé.
La situació és absolutament dramàtica i se suposa que és el país més poderós de la terra. I encara en aquestes condicions, segueixen amb les seues guerres absurdes gastant bilions i trilions de dòlars. Tretze trilions de dòlars es van donar als especuladors, i ni un sol cèntim per a les persones que van perdre casa! Quin tipus de lògica és aquesta?


La lògica del capitalisme neoliberal, depredador dels recursos del planeta i explotador de les persones i dels pobles. Aquesta és la meua resposta a la pregunta de Max Neef.
No tinc dubtes que acabar amb ell deuria de ser una de les nostres màximes prioritats, si la nostra humanitat vol sobreviure en les pròxime dècades.


Patraix, València, a 15 d’abril de 2014.

L’impressionant paisatge d’oliveres mil.lenàries de la Mancomunitat del Sénia, premiat a Europa.

Vaig tindre l’oportunitat de conexèixer-lo personalment fa un any, en un viatge que va organitzar Esplai Viatges al Maestrat valencià.

En aplegar allà, m’en vaig trobar davant dels meus ulls amb un dels patrimonis arboris més impressionants que hi ha a la mediterrània occidental.
Més de 5.000 exemplars de majestuoses oliveres es poden veure en bancals ben treballats, uns arbres que segueixen produint fins i tot un oli extra verge de gran qualitat.

Són arbres d’unes mides que per als que vivim a la ciutat se’ns fa difícil de comprendre. Alguns d’ells arriben als deu metres de diàmetre.

Fins ara hi ha inventariats unes 4.000 oliveres mil.lenàries censades en divuit municipis del Maestrat, encara que es calcula que el nombre total d’aquests exemplars pot ascendir a 5.000 o 6.000 disseminats per tota la comarca.
És possiblement el territori amb la major densitat d’oliveres del món.

 

Ara aquest paisatge històric d’oliveres mil·lenàries del Territori del Sénia i el Programa Cellers Cooperatius de Catalunya han rebut el premi Europa Nostra 1014, que concedeixen la Unió Europea i Europa Nostra, un moviment ciutadà en expansió que lluita per la conservació del patrimoni cultural i natural del continent.

Actualment és un dels premis de patrimoni i conservació més ben valorats d’Europa.

Segons un comunicat d’Europa Nostra, el jurat ha quedat “impressionat” per les imatges de les oliveres: “Hi ha alguna zona amb oliveres mil·lenàries en altres llocs dels països mediterranis, però aquesta singular concentració d’arbres tan extraordinaris i únics només es troba en aquest projecte”.

La Mancomunitat de la Taula del Sénia està formada per 27 municipis de les comarques del Baix Maestrat, el Montsià i el Matarranya.

Enhorabona pel premi. Però també ens podem donar l’enhorabona a tots nosaltres per tindre i poder gaudir als nostres territoris d’un dels paisatges arboris més impressionants de tota la mediterrània.

Vos passe l’enllaç del bloc on vaig contar pormenoritzadament el meu viatge per aquests bancals d’oliveres del Maestrat: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/247708 

Patraix, València, a 14 d’abril de 2014.

L’Estat espanyol fa cas omís a les recomanacions de la Organització Mundial de la Salut.

Marciano Sánchez Bayle és cap de secció de Pediatria a l’hospital Niño Jesús de Madrid i portaveu estatal de la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública.

Pel seu interès vull reproduir un article seu que va publicar a Nova Tribuna, prèviament traduït al català: 

La necessitat de la cobertura universal dels serveis sanitaris. 

“La cobertura universal dels serveis sanitaris s’està convertint en l’eix sobre el qual es propugna el desenvolupament de la salut a tot el món, incorporant-se a l’agenda de l’OMS per a després de 2015 amb el suport de la majoria dels agents en la escena mundial de la salut.

És probable que la cobertura de salut universal esdevinga el leitmotiv que impulsarà les transformacions de salut en els propers anys i en la columna vertebral sobre la qual es construirà el programa de desenvolupament de la salut més enllà del 2015. 

La política a favor de la cobertura universal es produeix en un moment en que l’expansió de les polítiques neoliberals de privatització dels serveis sanitaris han produït en molts països una exclusió de grans sectors de la població i / o un increment excessiu dels costos, i per això moltes instàncies nacionals i internacionals, entre elles l’OMS, propugnen una política de cobertura universal que garantisca l’atenció sanitària a tota la població.

 

La pròpia Organització Mundial de la Salut, en el seu informe de 2010, propugna la necessitat d’una cobertura universal a tot el món perquè és conscient dels greus problemes de salut que provoca la manca d’accés als sistemes sanitaris d’un gran percentatge de la població. Per descomptat les multinacionals i les empreses privades estan intentant prendre protagonisme en aquest augment de la cobertura amb finançament públic, posant en risc els sistemes públics existents i l’avanç de molts països cap a un reforçament dels serveis sanitaris públics. 

Resulta ací molt important el garantir el caràcter públic hegemònic de la provisió sanitària i entendre que la provisió pública és l’única garantia que en l’actuació del sistema sanitari s’anteposen les necessitats de salut de la població als beneficis econòmics de les empreses.

D’altra banda, també hi ha moltíssima evidència científica de que la cobertura privada encareix notablement el cost de l’atenció sanitària i suposa per si mateixa un perill per a la universalització de la cobertura sanitària, perquè també inclou la lògica del mercat en la provisió sanitària, i evita la planificació i territorialització que són especialment importants per a l’atenció dels problemes de salut i per assegurar l’accessibilitat de tota la població a serveis sanitaris de qualitat, i no només a la població que viu a les grans ciutats i / o a les regions amb ingressos elevats. 

A l’Estat espanyol el RD Llei 16/2012 avança precisament en el sentit contrari, perquè exclou grups de població de la cobertura universal i perquè mitjançant el canvi de la cartera de serveis i l’establiment de copagaments generalitzats, posa en marxa barreres econòmiques per a l’accés a les prestacions sanitàries. 


Un problema important lligat a la viabilitat dels sistemes universals i públics de salut és una agressiva estratègia comercial que influeix en l’equilibri entre la demanda i l’oferta de serveis sanitaris aprofitant de l’asimetria d’informació entre proveïdors i usuaris (els professionals i les empreses proveïdores tenen molta més informació que els ciutadans, i poden utilitzar-la per afavorir consums innecessaris i fins i tot perillosos. Convé recordar les “malalties inventades” que suposen més del 20% de la despesa sanitària als EUA).
Aquesta demanda innecessària és, moltes vegades, incrementada artificialment per les empreses farmacèutiques o de tecnologies, alhora que afavoreixen estils de vida inapropiats i de risc i suposades solucions que medicalitzen la vida sense aportar avantatges per a la salut. Aquest risc de sobreconsum sanitari ineficaç és un risc per a la viabilitat econòmica dels sistemes sanitaris i també per a la salut de les persones.
 

En aquesta línia molts organismes i moviments internacionals estan propugnant dues estratègies paral.leles: d’una banda l’expansió de la cobertura universal basada en sistemes públics de salut en els països on no n’hi ha o són poc potents (l’exemple de Llatinoamèrica és molt important), i per l’altre la defensa i reforçament de la cobertura universal i dels sistemes de provisió pública allà on encara hi ha (a Europa, però també a Canadà, Austràlia, etc…). 

A l’Estat espanyol el Ministeri de Sanitat, alhora que deteriora la cobertura, presenta seriosos obstacles a l’accessibilitat i afavoreix les privatitzacions, no pren cap mesura efectiva per canviar una situació que clarament deriva cap a un qüestionament d’un model de salut i que cerca retrocedir 40 anys deixant a la població en una situació d’indefensió sanitària.
És clar que no podem oblidar que la senyora ministra és una especialista en no assabentar de res, ni a casa (ni un Jaguar al seu garatge!), ni al ministeri…

Patraix, València (L’Horta), a 8 d’abril de 2014.

Una passejada per l’altra València censurada i invisibilitzada per les institucions PPolítiques.

La ciutat de València gaudeix d’un extens i magnífic patrimoni cultural, urbanístic i arquitectònic.
Un patrimoni que ha estat deliberadament
invisibilitzat i abandonat durant molts anys a la calor d’una concepció de la política basada en el malbaratament de diners públics en grans obres, fastos i esdeveniments impulsats per la alcaldessa Rita Barberá i per la Generalitat Valenciana, i destinada a situar València en el “mapamundi”, no sabem molt bé de què, però que en molt poc o gens han beneficiat la immensa majoria dels ciutadans que vivim en aquesta ciutat.

El circuit automobilístic de la Fórmula-1, la Visita del Papa, la Copa Amèrica o la construcció d’una Ciutat de les Arts i les Ciències que ha triplicat el seu pressupost inicial, són les principal fites d’aquest concepte de “fer política” que València porta patint des de què el PP va aconseguir el poder de les institucions polítiques, però fonamentalment des de què el binomi Rita Barberà-Francisco Camps es van instal.lar al govern de les dues institucions més importants del País Valencià: l’ajuntament de València i la Generalitat Valenciana.

Des de fa poc més de dos anys, el Col.lectiu periodístic La Ruta del Malbaratament, antic “Xarxa Urbana”, i el Cercle per la Defensa i Difusió del Patrimoni Cultural, han posat en marxa una iniciativa que, inicialment, va sorgir per denunciar els quasi 30.000 milions d’euros que han anat a parar a “forats negres” com a conseqüència del malbaratament i el saqueig de diners públics institucionalitzats que es porta produint al País Valencià des de què el PP va accedir a les institucions.

Amb el temps aquests col.lectius s’han marcat més objectius que van en la línia de voler mostrar a la ciutadania una cara de València que no és precisament la dels tòpics oficials que ofereixen una visió unilateral i tradicional de la ciutat.

Objectius que passen per denunciar fets com la gravíssima situació que pateix el centre històric de la ciutat, provocada per la desídia institucional que es mostra davant els ulls de tot el món en la generalització dels “burques” que cobreixen nombrosos edificis històrics del centre de la ciutat amb els quals es disfressen seu abandó i el seu perill de ruïna.

L’absència total d’inversions en nombrosos racons valuosos del nucli antic, les polítiques de priorització d’alguns carrers més comercials o senyorials sobre el conjunt de la trama urbana antiga a protegir, la inadequada regulació dels entorns de Béns d’Interès Cultural (BIC) o l’incompliment de la normativa legal que obliga a obrir les portes d’un BIC als ciutadans amb una certa periodicitat, són fets que posen de manifest el model de gestió neoliberal de la ciutat sota el qual s’empara una política de suculents negocis i privatitzacions a costa de l’erari públic, d’extraordinàries inversions per a grans esdeveniments i l’adopció d’un patró d’urbanisme especulatiu i destructor del ric i ampli patrimoni arquitectònic i cultural de València.

Les diferents rutes urbanes propostes per La Ruta del Malbaratament endinsen als seus participants en els secrets d’un dels principals poders terrenals que segueixen determinant, potser tant o més que en èpoques medievals de Croades i reconquestes cristianes, el present i futur de nostre País, gràcies al disseny institucional d’unes polítiques pensades per beneficiar i protegir els interessos d’unes elits urbanes amb fort arrelament històric a la ciutat, què sintonitzen ideològicament amb el poder polític establert.

El resultat de tot això al llarg dels anys no ha estat un altre més que l’apropiació d’un immens patrimoni immobiliari al centre de la ciutat per part d’aquests grups de poder o les nombroses immatriculacions de béns de domini públic que històricament s’han realitzada a nom de l’Església, institució que sempre s’ha arrogat el control ideològic de l’Educació en totes les etapes, especialment el de les elits econòmiques.

L’intercanvi de favors amb el Partit Popular a València ha permès a l’Església fets com aconseguir permutes inacceptables de terrenys públics per als interessos dels ciutadans, que s’haja emparat el saqueig dels diners públics amb la visita del Papa Benet XVI, aconseguir que es destine el 85 % del pressupost autonòmic per a restauració dels béns eclesiàstics, que es realitze un desviament sistemàtic de fons educatius a la privada religiosa, que s’estenga de manera aclaparadora el nombre de subseus de la Universitat Catòlica de València per tot el nucli antic, que es realitze el progrés immobiliari i educatiu de l’Opus Dei i d’altres ordres afavorides des de l’Arquebisbat i altres tants temes d’interès ciutadà tant de temps ocults a l’opinió pública.

València, que va ser en el seu moment referència important de la República laica espanyola, ha vist com durant la llarga nit del franquisme han crescut i arrelat en el seu si el conservadorisme i el clericalisme més rancis com doctrines dominants d’unes elits urbanes i religioses que s’han constituït en autèntics poders fàctics i que mai han acceptat realment ni la democràcia de les llibertats ciutadanes.

Les rutes ciutadanes ideades per aquest col.lectiu cultural i periodístic poden trobar-se en la seua pàgina web: http://rutadespilfarrovalencia.wordpress.com/

Molt recomanable i d’interès per tothom que vulga endinsar-se e una València que no apareix en les fotos oficials.

Pattraix, València, a 7 d’abril de 2014.

La pobresa energètica mata 7.000 persones cada hivern a l’Estat espanyol.

La realitat és inqüestionable, i les xifres hi són per denunciar-les: l’Estat espanyol és el quart país de la UE amb més persones en situació de pobresa energètica (però en segon on els seus banquers són més rics!), on hi ha ni més ni menys de 54 milions d’afectats.

El rebut de la llum ha pujat un 30% en quatre anys, i set milions de ciutadans espanyols gasten més del 10 % dels seus ingressos en pagar aquestes factures.

Perquè mentre els ingressos dels espanyols s’han reduït per la crisi, el preu de l’energia s’ha disparat. La factura de la llum, principal responsable d’aquest augment, va pujar un 60% des de 2007, mentre les rendes han baixat un 8,5%, segons l’Institut Nacional d’Estadística. En conseqüència, les llars l’han de dedicar un percentatge cada vegada més alt dels seus ingressos. D’una mitjana del 4,3% el 2007 s’ha passat al 6,5 % el 2012.

Això es tradueix en famílies que passen fred a l’hivern i calor a l’estiu, habitatges amb floridura i humitat, talls de subministrament per impagament  1,4 milions el 2012, el doble que el 2006), menys diners per satisfer altres necessitats bàsiques i, el que és més greu de tot, moltes morts prematures a l’hivern.

L’Organització Mundial de la Salut ha estimat que es produeixen cada any el 30% de les morts addicionals a l’hivern, per agreujament de malalties prèvies, per exemple.

Prenent aquesta tendència, si el 2012 es van produir 24.000 morts addicionals a l’hivern, més de 7.000 d’aquestes morts s’haurien produït per aquesta raó.

Segons un estudi publicat per l’Associació de Ciències Ambientals, anomenat “Pobresa energètica a Espanya. Anàlisi de tendències”, el 17% de les llars espanyoles, uns 7 milions de persones, tenen dificultats per pagar les factures energètiques en haver de destinar més del 10% dels seus ingressos per cobrir aquests pagaments, i quatre milions, fins a un 9% de les famílies, són incapaços de mantindre el seu habitatge a una temperatura adequada en els mesos de fred. Aquesta quantitat ha augmentat en 2 milions en els últims dos anys.

L’associació apunta que la crisi i la desocupació, que ronda el 26%, han agreujat aquesta situació en els darrers anys. També assenyala que les famílies que destinen més del 10 % dels seus ingressos al pagament dels rebuts energètics han augmentat un 34% en els dos últims anys per l’efecte de la crisi i la desocupació, mentre que el nombre de persones que asseguren que no poden mantindre el seu habitatge a una temperatura adequada ha augmentat un 50% entre 2008 i 2012, i un 19% només en els dos últims anys.

Un de cada tres llars que pateix una situació d’atur pateix alhora pobresa energètica, enfront del 14 % que la patia el 2007. És a dir, un increment del 142% en cinc anys de crisi.

Els jubilats que també es troben amb dificultats per pagar el rebut de la llum i que no poden escalfar les seues llars ha passat del 13% al 21% en aquest mateix període. 

L’actitud del govern del PP espanyol davant d’aquestes esgarrifoses xifres és de cinisme i indiferència, tal i com hem vist recentment amb l’informe de pobresa publicat per Càritas.
Per al ministre Montoro i el govern del PP és impossible que a l’Estat espanyol hagen pobres, perquè les xifres de la macroeconomia indiquen que a Espanya ja s’està creant ocupació i, per tant, riquesa. I punt.
Així són de cínics, d’il.luminats, de mediocres i de inhumans. I no hi ha més cera que rascar.

Patraix, València, a 1 d’abril de 2014.