La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

El Ministeri d’Economia espanyol ha esdevingut paradis fiscal.

0

Es parla molt de països europeus que de manera vetllada actuen com a veritables paradisos fiscals. Tots coneixem els seus noms: Suïssa, Luxemburg, Andorra, els Països Baixos, Irlanda, …Països en què les grans empreses multinacionals paguen imposts molt baixos.

No fa molt de temps que va esclatar Luxleaks. Aquest assumpte tornà a posar de manifest els avantatges i el tracte privilegiat que tenen les grans corporacions transnacionals.

En aquest escandalós cas es va constatar que més de 300 multinacionals, com Pepsi, Amazon, Ikea, Walt Disney o Skype, arribaren a acords secrets amb el Govern de Luxemburg per gaudir d’una imposició tributària molt baixa, situada en tipus inferiors a l’1%. Totes elles, a través de una complexa enginyeria fiscal, havien ideat mecanismes per poder moure els seus beneficis des dels països on desenvolupaven la seua activitat a Luxemburg, país en aquell moment governat per l’actual president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker.

Si bé tot el focus mediàtic es concentra en aquests països, poc o gens es parla d’alguns instruments financers que l’Hisenda Espanyola ha creat ad-hoc per promoure l’entrada de capitals estrangers amb garantia d’exenció total o quasi total de pagar imposts. Parlant clar i ras, un paradis fiscal.

Des del any 1995, els governs del PSOE i del PP han fet una crida al capital forà a través de les anomenades Entitats de tinença de valors estrangers (ETVE)

Aquest instrument ha esdevingut un instrument molt beneficiós per a les grans corporacions estrangeres que les eximeix quasi al 100% del pagament d’imposts. Cal considerar també que la seua sola existència ha esdevingut també una porta oberta al frau fiscal.

Aquest mecanisme possibilita a qualsevol societat estrangera poder crear a l’Estat espanyol una ETVE, si compleix alguns requisits com una inversió mínima de 6 milions d’euros. El gran atractiu que tenen és que els dividends, els beneficis i les plusvàlues poden estar exempts d’imposts. Amb la nova estructura, els capitals no paguen tributs ni a l’entrada ni a l’eixida de l’Estat espanyol pels seus beneficis a l’estranger i, fins i tot, poden rebre ajudes i rebaixes fiscals per les pèrdues declarades. Aquest avantatge, ofert a la UE únicament per Suècia i Luxemburg, és el que converteix les ETVE en un dels “principals focus de risc fiscal” a l’Estat espanyol, segons els tècnics d’hisenda.

Les ETVE són un instrument d’elusió fiscal, és a dir, una via legal per evitar o reduir el pagament d’imposts, però els seus avantatges obren la porta directament del frau d’una manera bastant senzilla. Des de l’any 2001 la normativa que les regula permet compensar les pèrdues que generen en altres empreses del grup. Així, per exemple, una ETVE pot demanar un préstec de 500 milions per adquirir participacions estrangeres, que li suposa el pagament d’uns interessos de 30 milions el primer any. Doncs bé, aquesta despesa financera s’anota com a pèrdues i serveix per compensar, en aquest cas, els beneficis de 30 milions que haguera obtingut una filial espanyola del grup. El resultat d’aquesta operación seria que aquests beneficis de 30 milions no pagarien res a la hisenda espanyola.

Per tant, amb només una mica d’enginyeria fiscal, les ETVE poden esdevenir societats pantalla destinades, precisament, a reduir la factura fiscal pels beneficis obtinguts en altres empreses dels grups radicats a Espanya.

Aquest instrument ha estat denunciat per ONGs com Oxfam Intermón i Eurodad com un instrument que perjudica greument la recaptació d’impostos, que afavoreix el frau i beneficia únicament grans corporacions.

Malgrat això, el Govern espanyol segueix promovent les ETVE com una eina clau en la captació d’inversions estrangeres. I ho fa a través d’un portal existent en la pàgina web del Ministeri d’Economia anomenat eufemísticament “Invest in Spain”, on s’explica als inversors potencials que les ETVE donen un millor tractament fiscal a les societats no residents a l’Estat que els hòldings dels Països Baixos o de Luxemburg. Les dades disponibles fins al 2012 indicaven que les ETVE havien mogut a l’Estat espanyol més de 124.000 milions d’euros, però de segur poca quantitat d’aquesta marejant xifra haurà tributat com toca.

Companyies com Microsoft, Exxon, Vodafone, Pepsi, Hewlett-Packard o Starbucks són algunes de les més importants que utilitzen les ETVE, no solament per tributar quantitats ridícules, sinó fins i tot per generar crèdits fiscals que la Hisenda espanyola ha de ingressar en el seus comptes corrents.

Mentre milions de treballadors espanyols han de tributar fins al últim cèntim dels seus guanys al ministeri d’hisenda, aquestes grans corporacions multinacionals són convidades pel ministeri d’economia a invertir, guanyar i, no solament a resultar exemptes de tributar, sinó a ser compensades per suposades “pèrdues” o balanços negatius en els seus comptes de resultats, que hem de pagar precisament tots nosaltres dels nostres imposts.

Així és com funciona la justícia fiscal en un poc mediàtic paradís fiscal com és l’estat espanyol.

València, a 19 de juliol de 2015.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Les alqueries medievals de l’horta de València. Un patrimoni amenaçat.

3

La ciutat de València presenta una particularitat que la converteix en una ciutat única a Europa. És una gran urbs (compta amb una població d’uns 800.000 habitants, un milió i mig si comptem la seua àrea metropolitana) construïda literalment al bel mig d’un gran espai d’horta, probablement un dels més antics, grans i fèrtils del continent. València compta a més amb una altra particularitat que la fa única: és l’única gran urbs europea que té al seu terme municipal un extens Parc Natural, l’Albufera.

El poblament de l’horta de València és mil·lenari. Es coneix ja amb un cert detall les seues característiques durant la dominació islàmica. Sense anar més lluny, el barri en el qual visc a la ciutat de València, Patraix, situat al sud-oest de la ciutat, té el seu origen en una alqueria musulmana que se situava en el que actualment és el casc antic del barri, just en un dels laterals del què ara és la seua plaça més antiga. Petrarios (Patraix) és citat en el Llibre del Repartiment amb què l’administració de Jaume I va repartir les terres centrals del nou regne entre colonitzadors i conqueridors. L’alqueria musulmana de Patraix es trobava al costat d’una de les grans sèquies que regaven (i reguen actualment) l’extensa horta de València, la sèquia de Favara, que a hores d’ara segueix encara travessant el barri com des de fa molts segles, però de manera subterrània.

El poblament de l’horta comença ja a ser molt més conegut i estar ben documentat arran de la dominació cristiana. Un element que inexorablement ha anat associat a aquest poblament han estat les alqueries, xicotets poblats dispersos de poques cases i fortificacions en què residien els senyors propietaris de les terres dels voltants i els seus vassalls que treballaven les parcel·les d’horta dels seus propietaris.

Així doncs, les alqueries de l’Horta de València que han sobreviscut han esdevingut un vestigi senyorial que ha resistit el pas dels segles. Aquests habitatges nobles, que malauradament a hores d’ara en la seua majoria estan en ruïna, han estat comprats en alguns casos per l’administració amb la finalitat de convertir-los en edificis de serveis. No obstant això, la seua protecció no garanteix que s’evite el seu enderroc, com s’ha demostrat en els darrers temps.

Si li preguntem a un llaurador de l’Horta si sap distingir entre una alqueria, una casa de llaurador i una barraca o qualsevol altra edificació, ho farà perfectament. L’antiguitat de les alqueries i els seus trets constructius marquen una gran diferència amb qualsevol altra construcció de l’entorn, tot i que hui s’ha generalitzat el nom d’alqueria per a anomenar qualsevol casa sita en mig de l’horta, llevat de les populars barraques.

Els trets que identifiquen les alqueries són molt clars. Aquestes solen orientar la seua façana principal a migdia o llebeig (la denominació que rep a l’Horta el sud-est), i això les diferencia de la gran majoria de construccions, que tenen la seua orientació principal a l’est. Aquest tret suggereix la seua antiguitat en uns quants segles (la majoria també són citades en documentació antiga), perquè les cases d’horta construïdes durant l’actual segle miren a llevant, a fi d’aprofitar millor les brises i els seus efectes tèrmics.

Un altre tret de les alqueries de l’Horta de València és la seua grandària en comparació amb la resta de les construccions existents, aspecte que s’explica perquè normalment són formades per diverses cases, i dins la principal, una habitança (la superior) per als propietaris i la planta inferior per als llogaters o casers. La preeminència de l’arrendament també és una constant en les terres que envolten les alqueries.

Com a altres característiques distintives de les alqueries trobem l’antiga existència d’una torre (que pot mantindre’s encara, com per exemple l’alqueria de Falcó), l’entrada amb arc de mig punt, bé exterior o interior, així com l’existència d’una ermita o capelleta, més o menys degradada o fins i tot desapareguda, i aprofitada per a usos no religiosos en la majoria de casos.

Les alqueries actualment es distribueixen per tot arreu dels voltants de València, si bé els conjunts més valuosos i representatius es troben al nord i a l’oest.

Però, quina és la causa del seu abandonament actual?

La principal de totes és la seua manca d’ús. El llaurador valencià de la comarca les concep com a construccions respectables, “del temps dels moros”, però això no ha estat cap obstacle per a que s’haja pogut engegar una reforma agressiva o el seu enderroc, si s’ha pogut. La comfortabilitat o els nous usos s’han imposat a qualsevol altre criteri d’identitat o de tradició. Altres alqueries, propietats encara senyorials, esperen les requalificacions de terrenys per a traure’n del solar un benefici econòmic. En aquesta conjuntura, mantindre l’alqueria en un estat de runa és garantia que no entrarà en cap catàleg i podrà ser enderrocada.

Moltes d’aquestes cases d’origen nobiliari han passat dels seus propietaris originaris a llauradors, fruit dels arrendaments històrics. En uns altres casos, el canvi de propietat ha tingut com a conseqüència l’enderroc o la venda a compradors que adquireixen la terra per a usos distints a l’agricultura, a un preu superior al de mercat. I és per això pel què pràcticament cap llaurador es pot permetre el luxe de comprar terra a prop de València per a llaurar-la. Per això precisament els usos del terreny es converteixen automàticament en merament especulatius.

La realitat es que la situació en què es troben la majoria de les alqueries de l’Horta no és bona i, encara que hi ha diverses figures de protecció patrimonial, aquestes no garanteixen la seua conservació.

D’altra banda, hi ha una majoria d’alqueries que no tenen protecció de cap tipus, les quals tenen com a única garantia de supervivència la voluntat de mantindre-les dels seus propietaris (si és que hi ha voluntat), o la resistència de les seues estructures. Excepte les que han estat incloses en els catàlegs del Plà General de València, o en les d’algun dels pobles de la comarca, la majoria estan en ruïna o han estat restaurades a càrrec del propietari. Cal dir que la protecció d’algunes d’aquestes construccions no els ha assegurat l’ús social, o la restauració, i com a conseqüència de la seua ubicació van caient a poc a poc o pateixen freqüents espolis.

Així, la situació de ruïna amenaça moltes alqueries. Unes altres esperen projectes de rehabilitació, com la Casa de la Sirena de Benifaraig, o es mantenen com a habitatge al cos de barris residencials (alqueries d’Orriols).

La majoria d’alqueries que són de patrimoni municipal també esperen les rehabilitacions, com per exemple la del Moro, a Benicalap. Algunes són propietat particular i han estat restaurades. Tenim en aquest cas l’alqueria del Magistre, habitada i mantinguda pel caser, encara que propietat d’una família de Madrid.

En quant a les alqueries que darrerament s’han enderrocat, tenim els casos de les de la partida del Pouet de Campanar. Ni les denúncies judicials evitaren que l’alqueria de Barberà (precisament de Barberà!), entre altres, caiguera (un presagi?), i unes altres com la del Rei, del segle XVI, estiguen condemnades.

Una alqueria il·lustre, de les primeres a caure, va ser l’alqueria Cremada en la qual discorre La Barraca de Vicent Blasco Ibáñez, i que hui estaria dins l’estadi del Llevant UE.

A la zona dels Orriols recentment s’ha enderrocat l’alqueria de Fabonet, i durant 1999, poc després de l’enderroc de les de Campanar, caigueren diverses alqueries incloses en el PGOU de València amb nivell de protecció 2 i 3. L’alqueria del Moro, també protegida al Pla General com a Bé d’Interès Cultural, té un aparcament afegit que degrada l’estètica de la construcció.

Unes altres, com les de Barrinto (segles XIV al XVI), al bell mig del parc municipal de Marxalenes, han estat aprofitades com a edificis de serveis, en aquest cas per albergar la Biblioteca Joanot Martorell.

Quin és el futur que espera a les alqueries?

El futur de les alqueries passa necessàriament per donar-los algun tipus de activitat, de vida. No es pot pretendre salvar allò que no té una funció social que complir, siga monumental, o com a centre cívic o lloc d’esbargiment.

És cert que les alqueries tenen més vida que qualsevol altra construcció de l’Horta, i que la seua fortalesa ha estat testimoniada al llarg dels anys. La majoria d’elles tenen estructures tardomedievals, o estan datades entre els segles XIV i XVIII. No obstant això, si no hi ha algun pla de restauració o canvi d’ús, més aviat o més tard cauran, com va afirmar el Consell Valencià de Cultura a finals de 1998 després de l’enderroc de les alqueries de Campanar. En aquell cas el Consell va desatendre la petició de catalogar el patrimoni rural valencià.

Les alqueries tenen un futur incert. Entre la ruïna, l’abandonament, l’oblit i la restauració. Será vital la intervenció del nou Consell i dels nous ajuntaments constituïts en les darreres eleccions per a endreçar la situació i començar a recuperar aquest valuosissim patrimoni històric i humà, indissolublement lligat al propi patrimoni de l’horta.

València, a 6 de juliol de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Metro València. Desprès de nou anys d’indignitat, encetem l’any zero de l’esperança.

0

Poca cosa cal afegir a tot el que ja s’ha dit sobre el que ahir vam viure a València en relació a les víctimes de l’accident del Metro.

Després de nou anys de lluita contra l’oblit, el menyspreu, la indignitat i la vergonya institucionalitzades, l’associació de les víctimes de Metro València i la societat valenciana vam viure ahir un dia històric en què el nou govern de la Generalitat, ara sí representant el sentir i el clam popular, va demanar perdó i va oferir reparació a tants anys de desdeny per part d’un govern indigne que mai va representar els interessos del seu poble.

Milers de persones tancarem ahir la concentració a la Plaça de la Mare de Déu amb un homenatge i amb un sentit reconeixement en la que va esdevenir la darrera de les més de cent concentracions celebrades des de 2006.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les úniques batalles que es perden són les que s’abandonen”, van dir ahir Jordi Évole i Beatriz Garrote quan es varen dirigir als que allà estàvem concentrats. “Sí es pot” cridava la gent en resposta a aquestes paraules.

Al remat, la lluita i la reivindicació exemplars que han dut a cau al llarg de tots aquests anys l’Associació de les víctimes del Metro València ha esdevingut, sense dubte, un paradigma de la resistència de la ciutadania contra l’abús de poder d’un govern despòtic.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

Ara sí pareix que va de bo. Benvinguts a l’any zero de la nova era. Així ho volem creure molts valencians.

Adjunte a l’apunt algunes fotografies presses per mi durant la concentració.

València, a 4 de juliol de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Crònica de la veritable presa de Ximo Puig ahir com a nou President als carrers de València.

6
Publicat el 28 de juny de 2015

He de confessar que mai havia vist una cosa com la que vaig veure ahir als carrers de València. Va ser durant la presa de Ximo Puig com a nou President de la Generalitat Valenciana, en el recorregut que discorre entre les Corts i el Palau de la Generalitat.

Portes obertes de bat a bat per a què la ciutadania entrara lliurement als palaus de les Corts i de la Generalitat. Unes portes que el PP havia tancat al poble fins ara amb pany i clau.

Ahir hi havia milers de persones en el recorregut que Ximo Puig i Mónica Oltra van fer entre el Palau de Benicarló i la Generalitat. Un recorregut que habitualment no costa de fer més enllà de tres o quatre minuts a peu, ahir va costar de fer quasi una hora. Milers d’abraçades, petons, somriures, paraules d’emoció i de llàgrimes, sobretot de gent major que portava molts anys esperant que arribara aquest moment. I també molta esperança en un canvi que el País Valencià esperava de manera pacient però també molt desesperada durant dues dècades.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

Ahir, als carrers, on abans els ciutadans sentien desdeny i menyspreu per part d’uns polítics acostumats a la prepotència, la gent vam veure proximitat, diàleg, empatia i contacte, molt de contacte humà. I vam entrar a la nova residència del President de la Generalitat, no davant ni darrere, sinó al seu costat. I amb ell la nova vicepresidenta Mónica Oltra i bastants dels 55 diputats de les tres formacions polítiques que van formalitzat el Pacte del Botànic. Un pacte que dibuixa el País què volem.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

I mentrestant fora del Palau, en la plaça Manises, tot un referent de la música popular valenciana, Pep Gimeno “Botifarra”, un artista fins ara proscrit per part del PPCV pel seu compromís amb la terra i la llengua dels valencians, delectava a la nombrosa gent que allà es trobava donant un concert de benvinguda al nou govern.

El recital es va tancar amb una abraçava a Mònica i a Ximo Puig en un gest d’evident complicitat de Pep amb els que van a ser els dos actors principals del nou govern valencià. Un gest que esdevenia tot un símbol de retrobament de la normalitat, de la música feta per valencians i en valencià que tant odiaven els ja anteriors inquilins del Palau de la, ara sí, nostra Generalitat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

El desembarcament de gent de Madrid a l’acte també va ser notable.El ministre Margallo, Jose Luis Rodriguez Zapatero, Pedro Sanchez, Ángel Gabilondo, Cesar Luena, …. A banda de tindre que estar presentes en el rigorós protocol, supose que tambe varen baixar de la capital de la metròpoli, quilòmetre zero, per donar-se un passeig per la perifèria, en aquesta cas per la seua colònia a llevant per intentar traure algun rèdit polític dels aires de canvi que es respiren per ací.

Alguns crits de nostàlgics de “President, president” a Rodriguez Zapatero, i Pedro Sanchez a lluir el seu palmito: desenes de mans estrenyades, de petons, d’abraçades i de selfies, sobretot de públic majoritàriament femení. El secretari general del PSOE ahir semblava més ser un actor famós de Hollywood que un polític de Madrid, encara que molt a sovint resulta impossible discernir el teatre i la sobreactuació de la política de saló i de màrqueting que solen practicar aquests actors polítics, o polítics actors, tant s’hi val a dir.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

La conclusió de la jornada d’ahir és que és evident que les formes de fer política, d’actuar i d’interaccionar amb la ciutadania dels nous governants han capgirat 180º. La gent ho ha percebut i ho agraeix moltíssim després de tants anys de tirania i de prepotència d’uns polítics que vivien en una bombolla allunyats de la realitat dels carrers i dels problemes de l’immensa part de la gent.

Però ara, a partir de demà, comença una nova cursa. Un nou camí cap a un nou País. Serà ja el moment de passar de les formes i les paraules al fons i els fets, a les polítiques de veritat, a les que han d’arribar a la gent.  I això serà el que tots nosaltres haurem de valorar amb exigència i sentit crític als nous polítics que van a dirigir aquesta nau de 5 milions de persones que és el nostre País, el País Valencià.

Hem esperat massa en el passat. I ara esperem molt del futur.

Totes les fotografia de l’apunt van ser realitzades amb la meua càmera.

València, a 28 de juny de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Valencians al Principat. Una altra realitat nacional comuna.

1
Publicat el 25 de juny de 2015

Molt a sovint, quan es parla de les relacions existents entre el País Valencià i el Principat, sempre es fa exclusivament en termes d’història, de llengua i de cultura.

Més recentment, i gràcies a les aportacions d’alguns investigadors de la Universitat, tal com el professor de geografia urbana de la Universitat de València Josep Vicent Boira i d’altres, de les intenses relacions econòmiques mútues que ambdós territoris han tingut al llarg de molts anys, des de fa més d’un segle, però que han estat especialment accentuades en les darreres dues dècades.

Però un estudi del sociòleg Andreu Domingo i de l’historiador valencià Kenneth Pitarch del Centre d’Estudis Democràfics, un centre de recerca de les estructures i les dinàmiques poblacionals creat al 1984 per un conveni entre la Generalitat de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona, ha fet palesa una altra realitat nacional afegida: l’intens moviment migratori de valencians cap al Principat que ha existit durant tot el segle XX i en el que portem de segle XXI.

L’estudi dels professors Domingo i Pitarch, anomenat “Un segle de migracions valencianes a Catalunya. Població valenciana i la seva descendència a Catalunya” assenyala que, comparada amb les migracions rebudes d’altres indrets de l’estat espanyol, la valenciana va ser la més important ara fa un segle, a principis del XX, i ara un segle desprès, a principis del XXI, torna a ser la més nombrosa de l’Estat. Una migració interior que no ha fet cap soroll precisament per no haver necessitat d’integració cultural ni lingüística.

Aquella primera onada de valencians de principis del XX, un 30 per cent dels empadronats a Catalunya nascuts a fora, eren en la seua majoria persones grans, més homes que dones, amb nivells d’instrucció més baixos. Era una immigració de treballadors del camp que venien a treballar a les fàbriques, però també una immigració de gent instruïda que va entrar directament en contacte amb la seua classe social a Catalunya.

I l’última onada de valencians del XXI també és significativa, però té un altre caire molt diferent del de fa un segle.

A hores d’ara no són treballadors del camp ni obrers industrials. Durant el període 1988-2013 es varen registrar 41.855 moviments de persones nascudes al País Valencià cap al Principat Catalunya, l’emigració més nombrosa respecte a d’altres comunitats autònomes. Són professionals que van a treballar, sobretot a l’ensenyament i a la sanitat. i que estan concentrats en els sectors de directius, professionals liberals, mestres d’institut i professionals de la sanitat. Ara hi ha més dones que homes, perquè hi ha més universitàries que universitaris, i hi ha un factor fonamental que fa clarament palesa la cohesió nacional territorial: el desenvolupament de la seua activitat està lligada amb el coneixement de la llengua comuna, el català.

Història, llengua, cultura, economia. I ara també un intens i ben nombrós flux humà territorial. Cinc elements que conformen una indiscutible unitat nacional entre els nostres territoris.

València, a 25 de juny de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

N’hi ha por a una Grècia fora de l’euro?

0
Publicat el 24 de juny de 2015

Diuen alguns malpensats que hi ha un temor ocult, una por irrefrenable que recorre les institucions polítiques i financeres europees sobre Grècia, un temor que manté als líders europeus desperts per les nits a Brussel·les i als banquers donant voltes en els seus llits sense poder agafar el son. Quina és aquesta por?

La raó no és que Grècia puga eixir de l’euro, ni que els ciutadans grecs estiguen patint en les seues carns les conseqüències d’unes mesures econòmiques imposades des de Berlin i Brussel·les que els estan ofegant i espentant a la desesperació total. No, no és res d’això. Sembla que aquest temor ve del fet que una Grècia expulsada i fora de l’euro puga tornar al creixement i, desprès d’uns anys, a ser un país prosper. I que l’efecte contagi puga fer que altres països seguisquen el seu exemple.

Si peguem una ullada al gràfic de l’apunt, podem veure com en el passat Grècia creixia el doble amb la dracma que amb l’euro. El doble. I no era l’únic. Perquè Itàlia, Espanya i Portugal tenien comportaments semblants. El seu creixement econòmic allà pels anys 1980 i 1990, quan tenien les seues pròpies monedes, la lira, la pesseta i l’escut, superava amb escreix l’obtingut amb l’euro dominat per Alemanya.

Ho podem veure en el gràfic que n’hi ha a continuació de creixement mitjà del PIB real per persona i any.

 

Aquest gràfic mostra amb claredat com el fet de tindre el control de la teua pròpia moneda nacional i la teua pròpia política monetària, funciona bé quan tens el teu propi govern i la teua pròpia sobirania nacional.

Les dades del gràfic provenen de la mateixa base de dades del Fons Monetari Internacional, i mostren el creixement econòmic real en quatre monedes del sud d’Europa abans de l’euro, des de 1980 a 1998, i en el període transcorregut des de què la moneda única es va llançar a principis de 1999. Per descomptat, hi ha altres factors que estan involucrats, no és només l’euro.

D’altra banda, la moneda única europea es va vendre com un projecte màgic que transformaria les fortunes econòmiques de tots els ciutadans.

S’ens va dir que renunciarem a la nostra sobirania i independència a canvi d’enormes beneficis econòmics. Però en canvi, el que va fer l’euro és “financiaritzar” les nostres economies, inundant-les amb tones de diners barats i creant esquemes piramidals gegants que ara s’han ensorrat.

Als pobles d’Europa se’ls va dir que l’euro portaria estabilitat. No en té.

Se’ls va dir que portaria prosperitat. Però no la tenim.

Se’ls va dir que portaria creixement. No ho tenen.

¿Són potser els grecs una colla de ganduls, tal com els agrada afirmar a molts polítics i financers de Brussel·les?

Dues dades sobre això: abans d’entrar en l’euro, els grecs van aconseguir un creixement real del 4% a l’any i una taxa d’atur mitjana del 7,7%. Des de què van acceptar la mortal i gèlida abraçada de Brussel·les, Frankfurt i Berlín, Grècia ha aconseguit un creixement del 2% anual i una taxa mitjana d’atur del 14%. En altres paraules, Grècia sota l’euro ha tingut  la meitat del creixement que tenia abans, i el doble d’atur que amb el dracma.

Islàndia, com bé sabem tots, va passar per una gran crisi financera en 2007-2009, igual que Grècia. Però la diferència es que Islàndia és un país sobirà amb la seua pròpia moneda. La corona islandesa es va desplomar davant l’euro, i això va ajudar al país a tornar a alçar-se, amb una moneda molt barata. Això és el que s’aconsegueix quan es té una moneda pròpia.

És molt evident que els països que es van incorporar a l’euro han perdut tota la sobirania fiscal i han vist baixar espectacularment el seu creixement. Per què el primer ministre de Grècia ha de demanar permís a la cancellera alemanya abans de canviar la seua política nacional de pensions? O per què ha d’acceptar el que diuen els creditors sobre que té massa estudiants de postgrau?

A hores d’ara als grecs els estan advertint, un cop més, sobre la fatalitat, la decadència i el desastre que patiran si s’en van de la zona euro i tornen al dracma. Però la realitat es que aqueixa mateixa fatalitat, decadència i desastre és el que han obtingut desprès de romandre els últims vuit anys sota els dictats de l’euro.

València, a 24 de juny de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La història oculta de Grècia i el deute condonat a Alemanya.

1
Publicat el 22 de juny de 2015

El quadre del món que es presenta a la gent no té la més mínima relació amb la realitat, ja que la veritat sobre cada assumpte queda enterrada sota muntanyes de mentides“.

Aquesta frase del lingüista i activista nord-americà Noam Chomsky descriu a la perfecció la instrumentalització que el poder polític i corporatiu realitzen dels grans mitjans de comunicació. Uns mitjans que sistemàticament amaguen, menteixen i tergiversen una realitat modelada al servei de les elits corporatives i financeres, que s’han apoderat del titellaire polític per preservar els seus interessos i privilegis dins de l’economia globalitzada i de lliure mercat en la que l’immensa majoria de ciutadans intentem (sobre)viure.

Un exemple paradigmàtic de tot això, i de rabiosa actualitat per tot el que està succeint durant les darreres setmanes, és el cas de Grècia i de l’impagament del seu Deute.

Fa unes setmanes escrivia un apunt en aquest bloc en què denunciava la campanya de mentides i desqualificacions infundades que està patint el govern grec i l’assumpte del seu Deute. En ell destacava nou grans fal·làcies, ocultacions i mitges veritats que no han parat de repetir-se com un mantra en molts mitjans polítics i mediàtics europeus.

De totes elles, m’agradaria ara fer èmfasi en aquest apunt només sobre una en especial, molt reveladora pel què s’està dient des dels centres financers però sobretot des d’Alemanya, sobre l’exigència de pagament a Grècia del seu deute, ara en poder dels estats europeus i dels organismes financers internacionals, què ascendeix a la xifra d’US $ 270.000 milions.

I per fer-ho voldria remuntar-me primer a un data molt concreta. La del 3 d’octubre de 2010.

Aquell dia Alemanya commemorava el 20è. aniversari de la seua reunificació. Però hi havia una altra cosa que el govern alemany també celebrava, i en aquest cas en el més complet dels silencis polítics i mediàtics: aqueix dia el país liquidava l’enorme obligació que havia adquirit pels desastres econòmics, polítics i socials causats pel règim nazi. Un deute que havia demorat en pagar més de 50 anys.

Hem creat un grup de treball per revisar els arxius històrics i determinar quant Alemanya li deu a Grècia per reparacions de les atrocitats nazis durant la Segona Guerra Mundial“. Aquesta frase la va pronunciar fa uns mesos el ministre de Finances grec Yanis Varoufakis, poc després que Syriza guanyarà les eleccions al seu país. Les reaccions internacionals a aquestes declaracions van ser d’allò més diverses: des de qui les van recolzar, fins a qui van desestimar el reclam qualificant-lo com una retòrica populista i buida.

Però la veritat és que els grecs van posar sobre la taula uns fets que interessadament havien estat “oblidats”, o millor dit ocultats, per ser el perjudicat d’aquest assumpte el país que era. Ni més ni menys que la totpoderosa Alemanya, motor econòmic i industrial de la Unió Europea, però sobretot el seu major finançador i prestatari de capital.

I per a adonar-se d’això no cal més que llegir les declaracions que va fer a BBC Món l’analista econòmic de l’Institut Peterson de Washington Jacob Funk Kirkegaard: “Ningú a Europa toca aquests temes amb Alemanya. Em sembla un moviment poc intel·ligent per part del govern grec“. Més clar aigua …

La pregunta clau és: ha de tornar realment Alemanya a Grècia aquests diners?

Per respondre-la, caldria tornar primer a l’any 1941.

Durant els tres anys que va durar l’ocupació nazi a Grècia (1941-1944) es van registrar atrocitats que, segons algunes estimacions, van deixar com a resultat més de 300.000 morts, la infraestructura del país arrasada i la indústria en fallida.

A més, en 1942, d’acord amb el govern d’Atenes, Alemanya va forçar al Banc Central grec a prestar-li una considerable suma de diners per finançar l’estada de les seues tropes durant el temps que hi van romandre a Grècia. Es a dir, Grècia es va pagar de la seua butxaca la seua ocupació per part dels nazis. Per a l’economista francès Jacques Delpla, que va estudiar en profunditat aquesta part de la història, el deute que Alemanya va contraure amb Grècia arran de la seua ocupació tenia una xifra concreta: US $ 580.000 milions.

El govern grec, però, no hi va anar tan lluny. El 2013, després d’un estudi que va quedar consignat en un document de 721 pàgines, va xifrar el deute en menys de la tercera part d’aqueixa quantitat: US $ 184.000 milions.

Però açò no és tot. Perquè hi ha un fet fonamental que és clau per entendre aquesta història en tota la seua globalitat: l’Acord de Londres de 1953.

Aquell any, la llavors Alemanya Federal es va reunir a Londres amb els 25 països (inclòs Grècia) que operaven com els seus creditors després de la finalització de la II Guerra Mundial, per tal d’alleujar l’enorme deute que no deixava tirar endavant la seua reconstrucció i recuperació econòmica. Finalment, el 8 d’agost de 1953, després d’un procés de sis mesos, Alemanya Federal va aconseguir que es condonarà la meitat d’aquest deute i va acordar un pla de pagaments que va finalitzar el 3 d’octubre de 2010, la data que he esmentat a l’inici d’aquest apunt.

Aquell Acord de Londres sobre el Deute d’Alemanya és un (interessadament) desconegut exemple de reestructuració moderna de deute sobirà, cosa molt sorprenent si es considera la seua eficàcia a l’hora de recuperar la sostenibilitat del deute alemany (occidental).

Poques reestructuracions de deute sobirà han permès de forma tan clara com la de 1953 el que es fera una transició des d’un estat amb un endeutament crític, fins a una situació en què el deute ja no és un obstacle per al seu desenvolupament econòmic i social. Aquest acord és encara avui un dels millors exemples històrics del què és raonable i sostenible i del què pot arribar a ser la resolució d’un deute si hi ha voluntat política. Cosa que ara, i precisament Alemanya, no vol que passe amb Grècia.

El contrast entre el tracte històric donat a Alemanya i el tracte donat avui a Grècia no pot ser més obvi. Alemanya, com hem vist, es va beneficiar d’una condonació de gran abast com a resultat de la qual la seua economia va créixer de forma ràpida i sostenible. Grècia, en canvi, està sent forçada a “consolidar-se” a si mateixa al llarg d’una recessió extremadament dolorosa i destructiva que sacseja la societat fins als seus mateixos fonaments. I més considerant que un d’aquests generosos (per a Alemanya) creditors va ser precisament Grècia.

El que es pretén fer ara amb Grècia, a més a més, contravé totes les Cartes europees de drets humans i ciutadans, donada la situació d’extrema de pobresa que pateixen nombrosos col·lectius de la seua població. Però el que s’ha demostrat es que aquestes Cartes han esdevingut  paper mullat quan els interessos financers es sobreposen als drets més elementals dels ciutadans.

Al remat, una història que mostra com els polítics i els mitjans de comunicació d’UE esdevenen titelles al servei dels grans grups bancaris i financers europeus, que no dubten en manipular de manera interessada realitats i amagar fets històrics passats que podrien servir de referència per actuacions presents.

València, a 22 de juny de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Compromís i la batalla de València 3.0

2
Publicat el 17 de juny de 2015

Les passades eleccions del 24-M van suposar la fi d’un llarg i penós cicle polític a la Generalitat Valenciana i a una majoria d’ajuntaments valencians. Alhora que l’inici d’un canvi que, per la seua magnitud i la seua extensió, tant qualitativa com quantitativa, s’endevina com imparable i potser definitiu.

Un canvi que, malgrat haver sorprès a molts, altres molts ja ho havien advertit als carrers, a les mobilitzacions ciutadanes i a les manifestacions. Per la llengua, per l’escola valenciana, pel tancament de RTVV, pel final de les emissions de TV3, contra la corrupció, contra la destrucció del Cabanyal, en suport a les víctimes del metro, etc…

Nombroses organitzacions cíviques i culturals com Escola Valenciana, Acció Cultural, El Micalet, Ca Revolta, Salvem el Cabanyal, Salvem el Xúquer, els col·lectius en defensa de l’horta i tants altres més eren el símptoma visible d’aquest canvi que a poc a poc s’anava forjant de manera subterrània però imparable al País València. Tot i malgrat haver sigut sistemàticament invisibilitzat pel poder i pels seus mitjans afins.

El 24-M, per fi aquest extens i actiu moviment cívic i ciutadà va eixir de l’armari per omplir les urnes d’esperança i d’il·lusió per un nou País València. L’indiscutible protagonista polític d’aquest canvi sorgit de les urnes va ser un: la coalició Compromís.

A la caiguda en barrina del Partit Popular, s’hi van sumar el pitjor resultat històric del PSPV-PSOE, la desaparició institucional de EUPV-Acord ciutadà a la Generalitat Valenciana i en alguns ajuntaments tan emblemàtics com el de València, i l’arribada d’un Podem i de la seua marca blanca al Cap i casal, València en comú, amb uns resultats bastant per sota del que aquest partit i les seues plataformes ciutadanes havien aconseguit en altres comunitats i ajuntaments de la resta de l’Estat espanyol.

Des del moment en què es van començar a conèixer els extraordinaris resultats electorals que havia obtingut Compromís, i el presumible important poder polític que anava a acaparar en nombrosos ajuntaments valencians i, fins i tot, en la mateixa Generalitat Valenciana, totes les alarmes rojes de la caverna política i mediàtica valenciana i espanyola es van disparar.

Perquè el fet que Compromís poguera governar o influir en el govern de molts ajuntaments s’anava a convertir en un problema important, però el fet que poguera arribar a governar la pròpia Generalitat Valenciana traspassava ja les fronteres de tot l’imaginable i permissible.

És per això que una versió 3.0 de l’antiga batalla de València anys 1970-80 es va començar a preparar a corre-cuita per a intentar difondre el missatge als quatre vents que el canvi radical de polítiques socials que s’augurava amb els governs de Compromís anava aparellat a una veritable invasió de catalanisme radical provinent del nord de l’Ebre.

Compromís havia esdevingut així un cavall de troya per als valencians (“els valencians no saben a qui han votat”, es repetia una i altra volta en alguns mitjans de comunicació). Perquè el seu veritable objectiu final no era un altre més que el de catalanitzar les escoles i la societat valenciana, annexionar la “Comunitat” valenciana a Catalunya i separar l’entelèquia dels Països Catalans de la nació espanyola.

Així, les declaracions polítiques i la guerra bruta mediàtica llançada des de la renovada estructura del búnquer barraketa de València, i des de la brunete política i mediàtica madrilenya no es van fer esperar. Las Provincias, l’ABC, La Razón, La Gaceta, El Mundo, Libertad Digital, Intereconomía, etc… van mostrar una sorprenent unanimitat en els seus titulars per qualificar Compromís, dia sí dia també, no bàsicament com una organització rupturista en els temes socials, sinó com un partit radical catalanista i separatista, antivalencià i antiespanyol, què amb l’estelada com a penó aspirava a convertir el País València en part de Catalunya o dels Països Catalans. Compromís s’havia incorporat així, de ple dret, a l’eix del mal, junt a ERC i a Bildu, formant amb ells un front antiespanyol que pretenia destruir Espanya.

Entre moltes altres, el diari ABC va dedicar una portada a Joan Ribó, a qui va qualificar com el futur alcalde de València “comunista i català”. I la pròpia candidata de Ciutadans a la Generalitat, Carolina Punset, va declarar en diversos mitjans de comunicació que el seu objectiu era impedir que Compromís governara la Generlalitat perquè era un partit “catalanista que adoctrinava i que promovia l’odi a Espanya“.

a2

La profecia que va fer Alberto Fabra fa ara un any al campus de la FAES en Guadarrama s’havia fet realitat. Aquell dia, assegut al costat del mateix José María Aznar, Fabra va descriure la situació al País Valencià de pre-apocalíptica, què amenaçava l’estabilitat política i social, no només de la “Comunitat” Valenciana i d’Espanya, sinó també d’Europa. I tot degut al fet que l’expansionisme català volia apoderar-se de València i també de les Illes Balears, amb la col·laboració d’un “demoníac” tripartit alehores format per PSPV, EUPV i Compromís.

Fabra advertia llavors que l’infrafinançament crònic que patia la “Comunitat” havia esdevingut el germen d’una protesta social molt estesa que estava sent capitalitzada pel tripartit catalanista per guanyar adeptes i voluntats. Una conspiració en tota regla contra la qual ell, Alberto Fabra I de Valensia, s’oferia com a guardià i sentinella a la frontera del Sénia, a canvi que el govern de Rajoy resolguera d’una volta i per totes el problema del finançament valencià que amenaçava amb crear un monstre catalanista que acabaria per trencar Espanya i Europa.

Ningú pot negar que dos dels elements que integren la coalició Compromís apunten en els seus estatuts cap a la independència del País València. Estat València, un partit republicà i d’esquerres adherit a Compromís des de març de 2013, aspira a la plena sobirania del poble valencià, si bé s’oposa al concepte dels Països Catalans, encara que reconeix obertament la unitat de la llengua catalana.

Per la seua banda el Bloc recull textualment en els seus estatuts com a un des seus objectius “L’assoliment de la plena sobirania  nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant una Constitució valenciana que contemple la possibilitat d’una associació política amb els països amb el quals compartim una mateixa llengua, cultura i història“.

Però més enllà de tot això ficat en papers, Compromís, tant en campanya electoral com en tota la seua trajectòria política recent, ha evitat sempre manifestar-se públicament sobre els vincles que ens uneixen a Catalunya, manifestant un nacionalisme valencianista de caire catalanista mes bé moderat, poregós podriem dir-ne més acuradament, estratègia en bona part impulsada pel seu principal i més conegut cap visible, Mónica Oltra, qui s’ha manifestat en diverses ocasions com a “no nacionalista”, en oposició al número dos de la coalició, Enric Morera, cap del Bloc.

Però la batalla de València 3.0 està ha estat ja encetada i artificialment accelerada pels mateixos que la van fer ara fa més de tres dècades.

I quin és el seu objectiu? El mateix que la original engegada els anys 1970-80: aturar, desprestigiar i fer descavalcar el profund canvi social, cultural i polític que es torna ara a albirar al País Valencià. Igual que s’albirava els últims anys de la dècada de 1970, amb tanta esperança però amb molta més feblesa aleshores que ara.

Però la seua estratègia, la dels enemics dels valencians, la dels apòstols de la intoxicació i de la mentida, va ser ideada fa 35 anys i ara s’els ha quedat ja obsoleta i en desús.

El poble valencià va esdevenir llavors un ratolí de laboratori d’un experiment a escala que pretenia estudiar com es podia fer fracassar les ànsies de canvi i llibertat d’un poble sencer a força de realitzar una gegantesca campanya d’intoxicació mediàtica i política i de violència física i verbal als carrers. Malauradament aleshores l’experiment va resultar, i ben que ho hem pagat els valencians.

Però a hores d’ara el poble valencià, escaldat a foc lent durant més de tres dècades en el seu propi brou, ha après ben be la lliçó i ara s’enfronta al seu nou futur de canvi i llibertat amb tota la il·lusió i l’esperança i, sobre tot, amb molta més fortalesa cívica i social.

Endavant valencians!

València, a 17 de juny de 2015.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La fi de la camaleònica vida de Rafael Blasco, àlies “conill Roger”.

0
Publicat el 11 de juny de 2015

Ahir el Tribunal Suprem va dir finalment la seua: el durant molts anys incombustible Rafael Blasco es cremarà 6 anys i mig a la presó. Una sentència exemplar per al que ha estat el més camaleònic dels polítics que ha tingut la política valenciana des de la Transició.

Tot un cas paradigmàtic de la corrupció en la política valenciana, que ja és dir en un territori on el nombre de polítics corruPPtes per metre quadrat es postula com a guanyador d’un record guiness.

Sense cap dubte, Blasco és un home que sempre podrà “presumir” d’una sorprenent, polièdrica i camaleònica biografia. De haver cavalcat a lloms de tots els cavalls, des de l’extrema esquerra en la seua joventut fins a la corrupta dreta mafiosa valenciana en la seua maduresa. Poc importava la raça o la quadra on es criaven els cavalls que muntava.

«Diuen que és com els gats, que tenen set vides, però aquesta ja és la darrera que tenia», va dir d’ell la diputada de Compromís Mireia Mollà, una de les que mes han bregat per què Blasco acabara davant dels tribunals de justícia. 

La seua història personal mereix un repàs.

Rafael Blasco Castany va nàixer a Alzira (la Ribera baixa) el 9 de febrer de 1945, en el si d’una família d’ideologia republicana i liberal; el seu pare era un represaliat per Franco.

Segurament el seu esperit de supervivent nat li pot haver vingut d’haver nascut al costat d’un riu com el Xúquer, on durant tota la seua infantesa va ser testimoni directe moltes vegades de l’oix, de la necessitat de buscar-se la vida i d’un permanent començar de nou de molts milers de veïns seus, tot com a conseqüència dels diluvis i, com a conseqüència, de les periòdiques riuades que pateixen determinades àrees de la geografia valenciana quasi cada tardor.

El seu esperit combatiu es va forjar en la lluita revolucionària antifranquista a finals dels 1960 al PCE (Marxista-Leninista), què va ser la matriu del famós Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP).

El seu nom de guerra en aquella època era «Carlos», amb el què va voler emular al mític revolucionari veneçolà del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina, que per llavors posava en escac els interessos sionistes d’Israel per tot arreu del món.

Rafael Blasco aspirava a instaurar a l’Estat espanyol un règim comunista a través de la lluita armada i la mobilització de masses.
A principis dels 1970 va protagonitzar una escissió del Moviment Comunista d’Espanya (MCE) per crear una fracció marxista-leninista. Amb aquesta marca va entrar al PCE (ML) i al FRAP, el seu braç armat.

Blasco, junt a altres companys del partit, van trencar un temps després amb el PCE (ML) i van crear un nou partit que no va arribar a quallar.
Els seus ex companys els deien a Blasco i als seus companys «menxevics sarnosos», però ells proclamaven ser l’autèntic PCE (ML).

Defensar les seues conviccions comunistes i revolucionàries li va costar fins i tot la presó franquista. Tornant d’una reunió de l’exili a França, va ser detingut a la frontera espanyola i empresonat a la Model de Barcelona.
Poc temps desprès va eixir de la presó gràcies a un indult després de la mort de Franco.

El seu compromís polític va arrencar estudiant Dret a la Facultat de València.

Durant la seua estada al Sindicat Democràtic Universitari, sindicat enfrontat al falangista SEU, va contactar amb un tal Ciprià Ciscar, què després va ser Conseller de Cultura amb el PSPV de Joan Lerma i, amb el temps, en el seu cunyat, ja que a través d’ell va conèixer a la seua germana Consuelo Ciscar, amb qui es va casar.

A la fi de la dictadura va començar la transformació camaleònica de Rafael Blasco… la seua pell va començar a mudar de color politic.

Blasco va abandonar els seus ideals marxistes-leninistes i es va sentir atret per la socialdemocràcia de Felipe González.
No feia ni 5 anys que Franco havia mort i ell era a la presó per comunista i revolucionari, quan va ingressar al PSPV.

La que seria la seua dona era secretària personal del aleshores President de la Generalitat Joan Lerma. Aquell “braguetazo” li va valdre per a ser nomenat sotssecretari de Presidència només dos anys després d’ingressar en el partit, i poc desprès per ascendir a conseller de Presidència. Es en aquella època quan es casa amb Consuelo Císcar.

El 1985 és nomenat conseller d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports, la conselleria més apetible per aquells polítics que tenen pocs escrúpols i que ambicionen tindre molta influència i molts diners a la butxaca.

Joan Lerma va tindre confiança cega en ell fins que el seu estel va començar a eclipsar-se arran de la denúncia que la llavors directora d’Urbanisme, Blanca Blanquer, va interposar davant la Fiscalia contra dos funcionaris, en haver sospites que s’havien ofert a canvi de 500 milions de pessetes per a una reclassificació urbanística a les Salines de Calp.

Arran de la intervenció dels telèfons, es descobreixen converses que apuntaven a un possible tripijoc en la venda d’una parcel.la del Ivvsa a Paterna, treta a concurs a un preu molt inferior al de mercat.

Després de saltar a la llum pública l’escàndol, Lerma el destitueix com a conseller d’Urbanisme el 28 de desembre de 1989.

Rafael Blasco i cinc persones més van acabar asseient-se a la banqueta dels acusats del TSJCV en una causa per presumpta corrupció.
El tribunal, però, va absoldre el juliol de 1991 a tots els acusats. En la sentència absolutòria va ser clau la decisió de la Sala Civil i Penal delTSJCV d’anul.lar les gravacions, en entendre que la forma en què un jutge va ordenar punxar els telèfons de la conselleria vulnerava els drets dels ciutadans. Sense les cintes, que eren la principal prova, el cas es va enfonsar.

Un any abans el jutge instructor, Juan Climent, havia validat les gravacions i rebutjat els recursos que li van plantejar les defenses, entre ells, Javier Boix, curiosament el mateix advocat que va defensar a Francisco Camps en el judici dels vestits Gürtel.

Javier Boix va ser també el lletrat dels acusats en el cas Naseiro (sobre el presumpte finançament irregular del PP), i com en l’assumpte de Blasco, va aconseguir també que el Suprem invalidara els enregistraments al juliol de 1992.

El Suprem va ratificar finalment les absolucions pel «cas Blasco» el 1993.

Després de la seua absolució el 1991, el camaleó Blasco va tornar a mudar de color la seua pell. Va retornar a la seua plaça d’interventor municipal i a partir de 1993 explora la Convergència Valenciana, un delirant i impossible intent de fusionar el regionalisme d’Unió Valenciana amb el pensament fusterià.

Molt bé relacionat a les altes esferes del poder, el PP va fer seu aqueix dit que diu que “l’enemic del meu enemic, és el meu amic” … i així va ser: Eduardo Zaplana va fitxar Blasco per al PPCV al juliol de 2004.

El gener de 1995 Rafael Blasco va fer la seua gran declaració de fe: «Estic disposat a treballar amb qualsevol partit per a fer fora el PSOE (de la Generalitat)». Tenia odi a mort a Lerma, ja que sempre va sostenir que s’havia desfet d’ell per eliminar competència.

Tot just d’entrar al PPCV, Zaplana el va nomenar sotsecretari.

D’aquesta manera el cartagener exalcalde de Benidorm aconseguia un doble objectiu: incorporar al seu equip a un profund coneixedor dels seus rivals polítics del PSPV, alhora que donar un vernís centrista per maquillar la imatge de derechona cavernícola que tenia el PP valencià.

Blasco es va convertir en la mà dreta i en la mà esquerra de Zaplana, a qui el va ajudar a netejar i aclarir el seu camí d’enemics polítics, els de dins perquè regnara sense personatges incòmodes ni oposicions molestes, i els de fora perquè l’única veu que se sentira fora la seua.

Ell va preparar tot perquè Zaplana es projectara com lliurepensador, amb la ponència “L’Espanya de les oportunitats” en el congrés nacional del PP de 1999.

En la seua targeta de visita apareix la paraula estrateg.

Va impulsar també l’operació de fagocitar Unió Valenciana perquè el PP es fera amb una majoria absoluta. Per això, va dissenyar una estratègia de patrimonialització de les senyes d’identitat que va aplegar fins a l’apropiació de l’herència política de Vicente González Lizondo, àlies “Naranjito”, fundador d’UV.

L’hegemonia social del PP s’ha edificat sobre aquesta associació identitària metonímica entre la part i el tot. El valencià és el PP, i la resta són traïdors a la pàtria.
De Zapatero, Blasco va arribar a dir que marginava al País Valencià amb la seua «valencianofòbia».

El 1999, Zaplana li nomena conseller d’Ocupació (1999-2000) i desprès de Benestar Social (2000-2003).

Quan Zaplana va anar-se’n per exercir el càrrec de Ministre de Treball i Afers Socials a Madrid, va creuar el toll campista quan el seu fi olfacte li va dir que el futur passaria per ser l’ombra de Francisco Camps, de la mateixa manera que ho havia estat de Zaplana.

I al costat d’aquest va tornar a assaborir de nou les mels del poder, des de la talaia de la qual es va considerar a si mateix imprescindible, com si fóra el mateix Déu.

Amb Camps va ser quasi tot el que va voler i va fer tot el que li va vindre de gust. Probablement Camps no hauria arribat mai on va arribar-hi sense la col.laboració de tan fidel escuder.

Amb ell va portar les regnes de les àrees de Benestar Social, Ordenació del Territori, Sanitat i Solidaritat Ciutadana, saltant d’unes a altres com un saltinbanqui i amb tal rapidesa i agilitat que sorprenia a propis i estranys, de dins i de fora del seu partit.

Però, sobretot, va seguir fent el que sempre havia fet i el que millor se li donava fer: embrutar-se les mans en els arranjaments de la fontaneria i les clavegueres del poder que altres refusaven fer per no tacar-se’n.

Però a ell no li importava, si això li garantia un lloc en l’Olimp. Poder, poder i més poder.

Amb la Conselleria de Solidaritat i Ciutadania és on comença el saqueig que coneixem amb el nom de ”cas de la Cooperació”, el que li va a portar a la presó.

Després de la nova victòria electoral del Partit Popular al País Valencià el 2011, la pudor de la corrupció de Blasco es percebia ja fins al carrer Gènova de Madrid.
Camps rep pressions de la direcció de Madrid perquè Blasco no forme part del govern de la Generalitat. Camps el va anomenar portaveu parlamentari, amb la potestat de poder assistir amb veu però sense vot a les reunions del govern valencià, tot i no formar-ne part.

Amb l’afonament polític de Francisco Camps, no va tindre cap impediment en fer una nova pirueta i intentar sumar-se a les tropes d’un tal Alberto Fabra, un quasi desconegut aleshores batlle de Castelló de la Plana.

Fabra, en anar coneixent els detalls del cas Cooperació que semblava implicar a Blasco, el manté com a portaveu “mentre no siga imputat” i li nega l’accés a les reunions del seu govern.

El 12 de juny del 2012 és el dia en què es fa pública la intenció de la jutge que portava el “cas Cooperació” d’imputar a Rafael Blasco per la seua presumpta implicació en la trama que s’havia apropiat d’uns sis milions d’euros dels fons públics valencians per a l’ajuda als països subdesenvolupats, però que mai van aplegar al seu destí. Això havia succeït quan Blasco era conseller de Solidaritat i Ciutadania, que era el departament que aprovava les ajudes.

La policia que investigava el “cas Cooperació” va batejar la trama amb el nom de “cas Oswald”. Oswald era un conill afortunat (“the lucky rabbit”), un personatge de Walt Disney de finals dels anys 1920. La idea se’ls va ocórrer perquè en la trama tots els implicats es deien entre si “conills”, i Blasco era el “conill Roger” (“Roger rabbit”).

I des d’aleshores fins ara, a pocs dies d’entrar en presó.

El seu estel de camaleó de la política s’ha apagat defintivament. Les set vides del conill s’han esgotat.

València, a 11 de juny de 2015.

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El (no) pacte al País Valencià (im)possible.

4
Publicat el 8 de juny de 2015

Compromís i PSPV. Ximo Puig i Mònica Oltra. El crom del coiot i el crom de Messi.

Un “tant munta, munta tant” que es comença a semblar molt, massa, a les estratègies habituals de la vella política. Missatges en ampolla a través de diaris, de programes de ràdio, de tertúlies televisives… Els molts votants que hem apostat per un canvi radical de polítiques al País Valencià crec que ho hem fet també, almenys en el meu cas, per un canvi radical de fer la política. I de moment no sembla ser l’escenari que ens imaginàvem quan el 24 de maig a la nit vam començar a constatar que el tan desitjat canvi s’anava a fer realitat.

La corda de l’acord sembla tensar-se cada vegada més. La més que evident incompatibilitat personal entre Ximo Puig i Mónica Oltra s’està posant dramàticament de manifest i està portant a la intranquil·litat i al nerviosisme a una bona part dels seus militants i votants. I mentre això succeeix s’aireja que la corda pot arribar a trencar-se i que la possibilitat d’un acord del PSPV amb Ciutadans pot arribar a fer-se realitat, comptant fins i tot amb totes les benediccions del Partit més Podrit, el mateix que ha col·locat a València en el mapamundi de la màfia política, de la corrupció i del malbaratament.

I mentrestant, el crom del coiot ja està adjudicat. Finalment serà per a qui havia de ser, per a Joan Ribó, amb l’acord explícit de Joan Calabuig i de València en Comú.

Què passarà amb el crom de Messi?

Tinc molt clar que serà per Ximo Puig amb Compromís, o per a Mònica Oltra amb el PSPV. Amb més probabilitats per a Ximo Puig.

Perquè Mònica ho va deixar des del principi bastant clar. El primer del què calia parlar-ne amb el PSPV i Podemos era del què, després del com i finalment del qui. I si ella devia d’agranar l’hemicicle de les Corts, va dir, ho faria amb molta gràcia. Tota una declaració d’intencions d’una experta negociadora, adobada en mil i una batalles, primer a EUPV i després dins de la seua pròpia coalició.

Mònica és la persona clau en aquesta negociació. I el que jo interprete de les seues declaracions es que les negociacions no poden conduir a cap altre port que no siga al de la formació d’un govern d’esquerres i valencianista. Clar i ras.

I això ho tenen molt, però molt claret tots, i des del principi.

L’opció d’un govern de Ciutadans amb el suport velat del PP és una opció que deixaria tocat de mort al PSPV i al seu lider. Un pacte contranatura que podria esdevenir la seua mort política. I això crec que ho té clar fins a la seua pròpia militància, malgrat que molts no ho manifesten públicament i que vulguen mantindre viva aquesta possibilitat només per aconseguir que Mònica Oltra afluixe la corda.

Ciutadans a València, aquell partit que al principi semblava voler ocupar un espai social de dreta moderna i racional, desconeguda des de fa moltes dècades al País Valencià, apostant pel ecologisme i la transparència amb Carolina Punset, apostant per la rehabilitació del Cabanyal i per la preservació de l’horta de València amb Fernando Giner, comença ara a mostrar la seua veritable faç de partit irracional i xenòfob anticatalanista. C’s acusa a Compromís de ser el dimoni, el cavall de troia de l’independentisme català i d’adoctrinar els xiquets en l’odi a Espanya, segons va dir la mateixa Carlonia Punset. I Fernando Giner mostra obertament les seues simpaties en el seu twitter per organitzacions que recolzen el secessionisme lingüístic.

Un pacte del PSPV amb aquesta colla de nacionalistes radicals espanyols, i més comptant amb la complicitat del PP dels Serafin Castellano, d’Alfonso Rus i de Rita Barberà, esdevindria el harakiri polític de Ximo Puig i de tota la seua organització valenciana. I això Ximo Puig ho sap perfectament, i no ho va a fer.

I, per l’altra banda, Compromís i Mònica Oltra tenen clar que mai poden donar peu a que la corda es trenque i perguen una oportunitat històrica de ser govern en un país saquejat i espoliat, en el que les seues polítiques són recepta per a dignificar-lo i recuperar-lo per a la ciutadania. Si permeteren que això passara, simplement per no seure’s a la cadira de la presidència de la Generalitat, la seua militància i els seus votants tampoc s’ho perdonarien. I això Mònica Oltra ho sap perfectament, i no ho va fer.

Ximo Puig i Mònica Oltra, malgrat la seua incompatibilidad personal, saben que només hi ha una via. Saben que tots dos estan condemnats a entendre’s, per ells mateixos i pels centenars de milers de ciutadans que els hem donat el testimoni per a fer el canvi necessari.

Per això, i perquè és impossible que siga d’una altra manera, el País Valencià tindrà el govern que es mereix. N’estic completament convençut.

València, a 8 de juny de 2015.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ahir, a La Nau de València, crònica en record d’un home subterrani, Josep Lluís Bausset.

2
Publicat el 2 de juny de 2015

Ahir al vespre vaig assistir en el Aula Magna del  Centre Cultural La Nau de la Universitat de València a la presentació d’un llibre escrit sobre un home que ha esdevingut una referència obligada en la història del valencianisme cultural de l’últim segle.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

I mai millor dit, perquè Josep Lluís Bausset, l’home subterrani del seu gran amic Joan Fuster, va morir fa 3 anys després d’haver complert els 101 anys d’edat.

“Josep Lluís Bausset. El darrer maulet (1910-2012)”, es un llibre que recorre la vida del que ha estat considerat “últim supervivent de la generació d’intel·lectuals que va impulsar el moviment que ha pres el nom de ‘Segona Reinaxença”.

Perquè Bausset, erudit i home polifacètic com pocs, va dedicar la seua vida íntegra a lluitar, reivindicar i donar a conèixer la cultura i la llengua del seu País. Bibliòfil, botànic, farmacèutic, humanista, professor, polític, químic, corresponsal de premsa, cronista i especialista en pilota valenciana, tot això va ser Bausset, però per damunt de tot una excepcional persona i un gran valencianista en uns temps tan extremadament durs i difícils com van ser els de la llarga i tenebrosa nit del franquisme.

L’autor del llibre, el periodista i capellà Emili Marín, persona molt compromesa amb la llengua i la cultura valencianes, fins a constituir-se en una veritable veu dissonant dins de l’església valenciana, va iniciar la presentació del llibre fent una glossa de la extremadament complicada i desigual relació existent a València entre l’església en temps del franquisme i del Partit Popular i el nacionalisme valencià.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Utilitzant com a fil argumental una multitud de fets i anècdotes, Emili va descriure com l’església al Pais Valencià, amb uns bisbes nadius de la terra que eren sempre enviats fora i ben lluny d’ella, ha reprimit i perseguit l’ús del valencià amb premeditació i traïdoria. Una cosa que el propi Emili, persona socialment compromesa i molt influenciada per les idees del Concili Vaticà IIva patir en les seues pròpies carns, sobretot quan va haver de demanar autorització al reaccionari cardenal Agustín García-Gasco per a editar la Biblia Valenciana, un projecte editorial de la revista Saó que s’inspirava en l’edició de la Bibilia Catalana Interconfessional. Finalment, i malgrat l’oposició del cardenal, la Bíblia s’acabà editant amb les benediccions del mateix Vaticà.

A Emili li va prendre la paraula Josep Miquel Bausset, fill de Josep Lluís i monjo benedictí de Montserrat des de fa 30 anys.

Josep Miquel, Pep Bausset per la relació d’amistat que ens uneix, va fer una semblança de la vida del seu pare i de la situació de repressió cultural i lingüística que pateix el País València amb constants referències cristianes i a la figura de Martin Luther King, activista i lluitador nord-americà per la igualtat de drets de blancs i negres.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aquest exemple de lluita contra la discriminació racial de Luther king va servir de base a Josep Miquel per denunciar, sense pels a la llengua, la situació de discriminació cultural i lingüística que patim els valencians cap a la nostra llengua pròpia.

Un discurs valent, compromès i cristià amb un fort missatge reivindicatiu nacional, en línia amb els valors socials i culturals que van caracteritzar el segle de vida del seu pare.

Desprès de Josep Miquel, va ser finalment Didín Puig, periodista, escriptora valenciana i amiga personal de Bausset, qui va tancar la presentació després de relatar-nos al públic assistent nombroses i divertides anècdotes que van fer evident la lluita, la rebel·lia i la reivindicació que la va caracteritzar al llarg de tota la seua vida en favor de la llengua dels valencians.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Didin, que va estar exiliada a França molts anys, al seu retorn a València va ser l’única alumna femenina de l’escola de Lo Rat Penat de València, on va tindre com a professors, ni més ni menys, a Enric Valor, a Carles Salvador i a Sanchis Guarner, la influència dels quals la va acompanyar en la seua lluita pel valencià al llarg de tota la seva vida. Així mateix, va esdevenir també la primera professora en fer classes de valencià a València en plena època franquista, concretament al col·legi de Jesuïtes.

Didin va tancar les intervencions al voltant d’aquesta autèntica figura senyera del valencianisme que va ser Josep Lluís Bausset, fita i exemple d’esperit de lluita, fidelitat i compromís cap a la llengua i la cultura del seu País per generacions futures.

I ara més que mai quan sembla que el País València sembla haver despertat definitivament de la seua llarga letargia hivernal després dels resultats electorals del passat 24 de maig.

València, a 2 de juny de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Molt de seny i decisió per capgirar un País Valencià en una cruïlla històrica.

1
Publicat el 31 de maig de 2015

El diumenge 24 de maig la llarga nit que havíem patit els valencians durant més de dues dècades, més semblant a la de l’hivern nuclear que ens descriuen les pel·lícules de ciència ficció, tant per la seua durada com per la seua extremada intensitat, es va acabar sobtadament per donar pas a la llum encegadora d’un dia de sol radiant.

Aquella nit es posava fi a més de dues dècades de governs indecents, antivalencians i anticiutadans acabaven gràcies a unes urnes inundades de vots plens d’indignació i de vergonya, però també d’il·lusió i d’esperança radicals per un futur molt diferent del que fins ara havíem patit.

El 24 de maig els valencians votarem majoritàriament per un canvi en bona part en clau valencianista i progressista, amb els matisos lògics que caracteritzen una societat que ha esdevingut més plural i transversal.

L’abast del canvi que demanaven els ciutadans es podia llegir clarament en les, per a alguns, sorprenents dades i percentatges obtinguts de les urnes. Aquell País Valencià típicament i tòpicament PPero propiciava una de les batacades més espectaculars del PP a tot l’Estat espanyol. Els partits que es postulaven a l’esquerra del PSOE (Compromís + Podem + EUPV), els mateixos que en deteminats cercles polítics i mediàtics de la brunete espanyola coneixen com a “l’esquerra radical”, aconseguia un dels percentatges de vot més alts de tot l’estat (quasi un 34%), molt per sobre del que va obtindre el mateix Partit Popular valencià.

Però amb això no s’acabava tot. Perquè al seu torn la ciutat de València, al Cap i Casal del País, tradicionalment vist com el cau del blaverisme i del búnquer barraketa, lloc on la Batalla de València de la Transició va lliurar els seus principals i més virulents combats, esdevenia novament orgullosa la veritable capital del País com un poderós bastió del valencianisme progressista, en què els vots d’aqueixa “esquerra radical” sobrepassaven el 37% i fregaven els que havia obtingut l’etern bipartit espanyol, el PPsoE.

Arran d’aquestes dades és clar que l’abast del canvi requerit pels ciutadans valencians no podia ser mai cosmètic, sinó realment radical i qualitativa i quantitativament majúscul.

Front al PP, el PSPV, Compromís, Podem i EUPV eren els actors polítics que s’havien postulat per a dur-lo a terme. La fragmentació del vot que va existir en aquestes eleccions ha estat un clar indicador de què la ciutadania avorreix les majories absolutes i els Decrets llei, i que el que vol es comptar amb un govern de progrés que mostre molta capacitat de diàleg, acord i enteniment, que siga mestis i transversal, però sense que això supose renunciar ni un mil·límetre a les polítiques necessàries per a traure del pou al País i portar-lo a on li correspon, a ser un dels territoris més pròspers i avançats de l’Europa mediterrània.

A tots aquests partits polítics els hem vist durant anys junts al carrer, a les innombrables manifestacions contra la corrupció, a favor de la llengua, per la sanitat pública, per la millora del finançament, per un nou model econòmic, per l’educació publica en valencià, contra el tancament de la RTVV. Els hem vists junts en nombrosos fòrums i debats celebrats en universitats i institucions cíviques, colze a colze parlant, dialogant i mostrant notables coincidències sobre l’RTVV, sobre el model d’educació públic i en valencià, sobre la sanitat publica… A Ximo Puig, a Mònica Oltra, a Ignacio Blanco i també últimament a Antonio Montiel.

Ha passat una setmana des d’aquella nit electoral. I des d’aleshores els ciutadans que hem apostat decididament per aquest canvi hem estat observant preocupadament com tota aquella aparent complicitat mostrada als carrers i als fòrums cívics i universitaris ha esdevingut un diàleg de sords, un llançar-se uns a altres missatges tancats en ampolles a través dels diaris i de les tertúlies televisives. En tots aquests dies han estat incapaços d’ajuntar-se i parlar-ne cara a cara, de posar-se a raonar sobre tot allò que havien reivindicat tot plegats en aquelles manifestacions i debats.

Tots ells han de tindre clar que els valencians els hem exigit un canvi radical de polítiques, però també de les maneres de fer política.

Els nostres vots no han de emparar més episodis vergonyosos de la vella política de canvi de cromos, del repartiment pirata del botí en forma de poltrones, de regidories i de conselleries.

Els tòpics diuen dels valencians que, al contrari dels catalans, cadascun volem fer el nostre País, que ens agrada fer la guerra pel nostre compte, que tenim un baix esperit de col·lectivitat i molt d’individualitat. Les urnes han contradit el tòpic. Ara que per fi hem fet fora a la màfia governant, a la tropa de delinqüents de coll blanc que han saquejat els diners de les nostres institucions durant tants anys, volem i exigim de tots ells molt de seny i decisió als que tot plegats volem que tornen a ficar al País Valencià en els mapes, però aquesta volta en els dels territoris més avançats culturalment i socialment, en un referent europeu de prosperitat, transparència, riquesa, solidaritat i bon govern.

Però també els ciutadans hem de ser conscients de què tot això només dependrà de nosaltres. D’una ciutadania responsable i mobilitzada que ha de esdevenir crítica, exigent i participativa, que no pot baixar els braços i deixar que només els polítics s’ocupen de fer la política.

Una ciutadania, al remat, que ha d’exigir amb fermesa bastir i formar part activa d’un nou País Valèncià.

València, a 31 de maig de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La desconeguda cacicada d’un historiador i contista anomenat Serafín Castellano.

2
Publicat el 30 de maig de 2015

“Fet i fotut, Castellano és un matriotaortodox: defensor d’un patriotisme amb dos collons, de mà dura, d’aquells que sap com mantenir la màtria a ratlla; aficionat i jugador de pilota; expert caçador de tords al vesc; defensor irritat del valencià xim-pam-pum-i-olè -això és sense addicions filològiques-; i, sobretot, anticatalanista entusiasta, dels que van per la vida amortallats amb la Senyera i amb una cullera de fusta a la butxaca dels pantalons per si es presenta una paella”.

Així descrivia el periodista valencià Francesc Viadel la figura de Serafín Castellano fa un temps en un dels seus articles. Difícilment podrem trobar una millor i més acurada descripció d’aquest histriònic personatge de la política valenciana dels últims temps.

El caçador caçat, Serafín es va convertir ahir també en el cap de la policia detingut per la seua pròpia policia. Tot un récord de l’absurd.

Perquè Serafín Castellano forma part de la rica cantera de personatges dignes d’una pel·lícula d’Almodovar que el PP valencià ens ha donat com una maledicció en els últims temps. Indigent políticament parlant i kulturalmente xenòfob cap a tot allò que fa olor de català, Serafín va assumir primer amb Zaplana, després amb Camps i finalment amb Fabra a la Generalitat el seu paper de defensor i garant de la llengua i de les tradicions “chenuinament valensianes”. I ho va fer amb orgull des del seu poble, Benissanó, situat al Camp de Túria.

Entre cacera i cacera amb el seu amic Vicente Huerta, de la empresa adjudicatària del contracte d’adjudicació d’incendis de la Generalitat, i fent us del seu pes a la política valenciana, Serafín Castellano va moure magistralment el fils per aconseguir que el nou Estatut d’Autonomia valencià, aprovat el 2006 quan ell era portaveu del PP a les Corts i redactor del text, es signara ni més ni menys que a l’imponent castell gòtic de la seua localitat natal, de poc més de 2.200 habitants.

Però va ser uns anys més tard quan es va a atrevir a fer una de les astracanades més sonades i per la qual és més conegut al seu poble: fer d’historiador i de cronista per tal de donar a conèixer a tots els xiquets del seu poble la història de Benissanó. La història vista, explicada i interpretada pel destacat historiador Serafín Castellano. No calia sol.licitar la col.laboració de cap expert en història ni de cap contacontes, ja que ell mateix i dos membres de la seua família es veien capaços de fer ells a soles la redacció i l’il.lustració de tota l’obra.

El llibre, que es va titular “Cuéntame una historia”, va ser patrocinat per la Diputació de València i l’Ajuntament de Benissanó, i va ser editat per la Comissió 750 Aniversari, que per cert i per pura coincidència presidia la seua dona, qui al seu torn era també regidora de Cultura del poble, també per pura coincidència…

El conseller cuentista

La Comissió 750 Aniversari va vendre els exemplars fets per Serafín Castellano i la seua famila a tres eures, què van servir per finançar les festes del naixement del seu poble.

El llibre repassava amb un llenguatge desenfadat i amb constants referències als “estimats xiquets” la història de Benissanó, una antiga alqueria anomenada Benaixut que es va convertir en senyoriu després que Jaume I li atorgara jurisdicció el 18 gener 1261.

El text del llibre anava acompanyat d’il.lustracions fetes a la cera realitzades… per una neboda de Serafín Castellano i també per la cunyada de la seua dona. Historiador, cronista, contista, redactor, il·lustrador i dibuixants, tot quedava en família. Això sí, tot a costa de l’erari públic, ja que els diners els ficava la Diputació i l’Ajuntament.

Benissanó, un poble dels de major percentatge de parla valenciana a la comarca de Camp de Túria, va veure com el pamflet històric de Serafín, tan amant i defensor de la llengua valensiana, va ser editat i escrit exclusivament en la llengua de Castella. Amb això Serafin potser va voler rendir un homenatge a la seua persona i al seu primer cognom, “Castellano”.

Potser en una propera ocasió Serafín tinga la oportunitat de contar i escriure la història de la presó de Picassent. Potser el seu llibre en aquesta ocasió li’l financie Institucions penitenciàries.

Tant de bo. Estarem al tant per poder llegir-lo amb plaer.

València, a 30 de maig de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El Convent de Sant Domènec, una joia històrica i arquitectònica segrestada a la ciutadania valenciana.

0
Publicat el 29 de maig de 2015

Amagat? No, diguem ne invisibilitzat, segrestat a la ciutadania.

La ciutat de València té joies arquitectòniques medievals com el gòtic de la Llotja dels pescadors, les Torres de Serrans o el Micalet. Palaus renaixentistes, barrocs i neoclàssics. Però probablement cap d’ells pot competir en història i grandiositat amb amb un conjunt que té una sala capitular gòtica que va ser predecessora de la Llotja de València i de la de Mallorca, una capella gòtica amb una extraordinària volta de creueria estavellada única que es va construir per ser panteó real, un admirable Saló del tron renaixentista, un inigualable mausoleu renaixentista i tres claustres, tres ni més ni menys, un gòtic, un altre renaixentista i un altre neoclàssic. I un d’ells, el claustre gòtic, una autèntica joia del gòtic flamíger del segle XIV.

I no obstant això, tot i estar situat al bell mig de la ciutat, aquesta meravella arquitectònica és una perfecta desconeguda per a turistes i per als mateixos valencians. Parle de l’antic Convent de Predicadors, ara conegut com Convent de Sant Domènec.

20150524_11282120150524_113405

 

20150524_11390220150524_115437

La raó? És un edifici ocupat per l’Exèrcit de terra espanyol.

Antiga seu de Capitania General, a hores d’ara és seu de l’Estat Major Nacional del Quarter General Terrestre d’Alta Disponibilitat, per la qual cosa el seu accés al públic està vedat excepte si es fa amb reserva prèvia i en dies i horaris molt concrets.

Un Convent la primera pedra del qual va ser col·locada pel mateix rei en Jaume l’any 1.239, i que durant la seua llarga història ha estat lligat a personatges històrics tan importants com ara Sant Vicent Ferrer, Sant Lluís Bertran, Joan de Joanes, el Papa Lluna o el Rei Alfons el Magnànim. S’hi van celebrar varies voltes Corts generals del Regne de València en presència de reis com Pere el Cerimoniós, Carles I d’Àustria i Felip III.

20150524_11502120150524_121337

 

20150524_115513

 

20150524_121315

L’edifici, que era propietat dels Dominics, passà a mans de l’Estat, del Ministeri de la Guerra, arran de la Desamortització de Mendizabal en 1836, que el va destinar a ser seu de la Capitania General de València en 1840. I des d’aleshores ençà aquest impressionant i únic conjunt històric i arquitectònic, testimoni d’excepció de la història de la ciutat i del Regne de València al llarg de més de vuit segles, ha estat segrestat a la ciutadania, fins al punt de continuar sent un complet desconegut fins per als propis ciutadans de la ciutat de València.

I quina és la utilitat que li dona l’Exèrcit espanyol a aquesta conjunt? Molt variada, com podrem veure. A banda de ser la seu de l’Estat Major Nacional del Quarter General Terrestre d’Alta Disponibilitat, com he esmentat al principi de l’apunt, el seu magnífic Saló del Tron neoclàssic serveix per acollir solemnes acts militars, així com els cicles de concerts de la “Música de la Caserna General de la Força de Maniobra”.

20150524_12174420150524_12130620150524_12220820150524_12244620150524_12312620150524_123519

La seua Església d’aire renaixentista, amb magnífiques pintures de José Vergara, acull a sovint casaments i celebracions litúrgiques de l’alta burgesia castrense valenciana. I la seua Capella dels Reis, amb la seua magnífica volta de creueria estavellada, té la missió d’acollir actes familiars castrenses com batejos o comunions. Un magnífic us, com hem pogut comprobar. Però no solament això…

Perquè el seu claustre neoclàssic va acollir durant anys l’estàtua eqüestre del general Francisco Franco quan va ser retirada de la Plaça de l’Ajuntament de València en 1983, vuit anys després de la seua mort. Van fer falta després altres 27 anys i la Llei de Memòria històrica aprovada el 2007 per aconseguir que l’estàtua tornara a emigrar, ara als magatzems d’una caserna militar a Bétera. Vint i set anys en què un magnífic conjunt històric valencià ha estat tacat i humiliat en veure’s obligat a exhibir al centre d’un dels seus magnífics claustres, tot i ser en plena democràcia, l’estàtua d’un dictador feixista per voluntat exclusiva dels militars que l’ocupaven.

En abril d’enguany el Quarter va anunciar per pròpia iniciativa una jornada de portes obertes a la ciutadania per als passats dies 23 i 24 de maig.

Un edifici declarat Monument Històric-artístic en 1931 i catalogat com a Bé d’Interès Cultural, amb obligació per Llei (la Llei de Patrimoni valencià) d’obrir al públic quatre dies al mes (48 dies a l’any), i que no obstant això només obri al públic en general dos dies a l’any, en unes jornades en què l’exèrcit aprofita per omplir de tot tipus de propaganda i apologia militar (canons, armament sofisticat, fullets, maquetes i quadres militars, etc …) les magnífiques capelles gòtiques que circumden el claustre gòtic de l’edifici, per tal de proporcionar “admiració i goix” als visitants. Durant tot l’horari de visites nombrosos soldats romanen arreu del claustre, desitjosos d’explicar a un públic a sovint extasiat per aquella magnífica obra del gòtic flamíger, les “bonances” de tindre un exèrcit professional tan preparat i proveït com és l’espanyol, el pressupost del qual sobrepassa enguany, per cert, els 16.000 milions d’eures, més de l’1.5% del nostre PIB, mentre la ciutadania pateix una crisi econòmica i unes retallades dels serveis del benestar sense precedents.

20150524_11493220150524_113032

 

20150524_120844

 

Aprofitant l’ocasió donada, un d’aquests dies de jornades vaig anar al Convent per visitar-lo, i un cop allà durant alguna estona em vaig unir a una visita guiada realitzada, com no, per un comandant de l’exèrcit de terra, que a part de donar someres explicacions històriques i artístiques d’aquella joia que se’ns obria davant els ulls de tots els visitants, no va desaprofitar el seu temps per dir-nos que Espanya havia estat 8 segles de “croada” contra els infames moros, i també que ben defensada que estava la nació espanyola amb aquest exèrcit tan professional i ben preparat… i amén.

20150524_12351920150524_123609OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA20150524_125502

Davant d’aquella explicació vaig relfexionar i em vaig fer una pregunta, que per descomptat no li vaig formular: I qui ens defensa dels que ens defenen?

En aquest apunt adjunte algunes fotografies presses amb la meua càmera durant la meua visita. Molt recomanable per a tothom, malgrat tot…

València, a 29 de maig de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’editorial de Partal i l’eixida de l’armari dels valencians.

0
Publicat el 27 de maig de 2015

LA COMISSIÒ 9 D'OCTUBRE CLAMA POR UN CONSELL QUE NO SE "ARRODILLE" EN MADRID

No seré jo qui descobrisca els editorials de Vicent. Amb alguns d’ells he discrepat, amb molts altres he coincidit i amb alguns m’he descobert. I el d’ahir va ser un d’aquests, el que va publicar sobre el País Valencià desprès de la nit electoral. Magistral i emotiu, diria jo, sense més qualificatius. I així semblaven qualificar-lo molts dels suscriptors que varen opinar sobre ell.

En bona part d’ell Vicent recordava i va fer esment de molts dels actors que han fet possible aquest canvi: Escola Valenciana, la gent del Cremona, les escoles de la Gavina, la Masia, la Comarcal, la pública de Barx, Obrint Pas, Feliu Ventura, Pau Alabajos, Al Tall, la Gossa Sorda, Miquel Gil, Pep Gimeno Botifarra, Acció Cultural, Ca Revolta, el Micalet, l’Aplec dels Ports, la gent del Tempir, las editorials de Bromera, de Sembra, de Tàndem, de Bullent i d’Andana, Marc Granell, Anna Montero, Gemma Pasqual, Joan Francesc Mira, Xavi Castillo, Amàlia Garrigós, Vicent Mifsud, Empar Marco, Xelo Miralles, Saó, el Temps, Ràdio Klara, la Veu del País Valencià, les universitats Valencianes,la Xarxa Vives, La Intersindical, els ateneus, les colles de muixerangues, els rondallaires que repescaven Enric Valor, les llibreries, la pedra de Basset a Otos, els Miquelets del Regne i tants altres, cadascú des del seu àmbit d’actuació. I també el poble. M’estic referint al poble valencià anònim.

Aqueix poble resistent que contra vent i marea s’ha estat mobilitzant des de fa molt de temps a les xarxes socials i que ha eixit al carrer a manifestar-se centenars, milers de vegades  en contra la corrupció, en contra de les polítiques de retallades del Consell, per un millor finançament, donant suport a les víctimes de l’accident del Metro, pel Cabanyal, per TV3, per RTVV, en favor de l’escola pública de qualitat i i en valència, per la sanitat pública, pel dret a decidir, per la llengua, per l’autodeterminació, per la independència, els 9 d’Octubre, els 25 d’abril, per la dignitat de ser valencians…

Un poble que en el llarg hivern nuclear a què ens ha tingut condemnats el PP mai ha defallit ni perdut l’esperança, ni per suposat la dignitat ni l’orgull, malgrat haver aguantat el flagell continu d’un govern d’ignorants, de canalles i d’antivalencians als quals sempre ha resistit i plantat cara fins que, un 24 de maig, ha vençut.

Un poble que ha dit amb veu clara i ferma “Prou” i que ha eixit de l’armari reivindicant una cosa molt simple: ser un poble normal.

Un poble que vol simplement viure en una societat normal, neta, democràtica i tolerant, en la seua llengua i cultura pròpies però respectuós amb altres llengües i cultures que l’integren i el complementen. Una cosa tan senzilla, però que per a alguns sembla ser tan complicada.

I ara, passats els primers moments de lògica eufòria, ens toca a tots arremangar-nos per posar la primera pedra i començar a bastir els fonaments d’alguna cosa que ha de ser sòlida, robusta, transparent i perdurable, els fonaments d’una societat que tant hem reivindicat al lalrg del anys als carrers i per la qual tant hem lluitat.

I ara li toca el torn sobretot als representants polítics que abans estaven a l’oposició i que a partir d’ara ocuparan i governaran les institucions polítiques, els ajuntaments i la Generalitat Valenciana. Han de pensar que és hora de la POLÍTICA amb majúscules, aquella que articula una societat realment democràtica i no un miratge com havia estat fins ara. És hora d’entendre’s, i no de rivalitzar, es hora d’escoltar i de ser escoltats, és hora de sumar i multiplicar, i no de restar i dividir, és hora de crear sinergies i no parcel.les de poder, i serà hora de poder desautoritzar amb fets contundents i no només amb intencions i paraules a tots aquells que voldran sembrar l’odi i la divisió per retornar al passat, a la vella política, a la falsa democràcia.

Esperem molt d’aquests polítics. Però també hem d’esperar molt de tots nosaltres. No podem ara baixar els braços, aturar-nos i esperar que ens ho donen tot fet. Això forma part de la vella política. És hora de exigir i ser més participatius, ser més crítics però alhora constructius i positius. Més que mai. Hem d’exigir als polítics el que hem demanat  i defensar les conquestes que anem a anar fent.

És hora d’un nou temps. Per a tots.

València, a 27 de maig de 2015.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari