La fam cotitza en els fons d’inversió del Banc de Sabadell.

Els aliments són un bé bàsic, controlats per unes poques empreses que determinen el seu valor.

El lloc on es prenen les decisions més importants sobre com es reparteixen els aliments bàsics del món és la Borsa de Chicago. Allà nombrosos brokers gesticulen, criden i s’embranquen en baralles pels contractes de llavors de soja, de l’arròs, de la carn de porc, del blat o de la farina.

A la sala de negociació de la major Borsa de matèries primeres del món, a molts milers de quilòmetres dels punts calents de la geografia de la fam del món, es decideix diàriament sobre els preus dels aliments, des del preu del pa a Somàlia, el de la farina del Iemen o el del blat de moro de Mèxic, i amb ells es decideix el destí de milions de persones.

I en aquesta vergonyosa pràctica col.labora i s’enriqueix un banc català: el Banc de Sabadell.

El pa del món atrau inversors als quals els interessen tan poc els cereals com, anteriorment, les empreses punto.com o les hipoteques subprime. Parlem de fons de pensions que manegen xifres multimilionàries i de xicotets estalviadors que cerquen noves oportunitats d’inversió més segures, o de bancs que ofereixen apostes financeres a través de fons d’inversió en productes agrícoles.


Després de la crisi immobiliària als Estats Units, moltes companyies van desviar les seues inversions cap al món de l’alimentació: cereals o llavors. El 2007 hi havia al voltant de 150 fons d’inversió que es dedicaven al tema, ara hi ha més de 6.000.

Si de la nit al dia el preu de l’arròs pujara un 100%, en nombrosos països del primer món els ciutadans majoritàriament el podríem seguir comprant, però no passaria el mateix amb moltíssimes persones del tercer món que han de dedicar el 80% o més dels seus ingressos a l’alimentació. I per a ells aquesta pujada suposaria que haurien de passar gana.

En l’actualitat el preu dels aliments no és el resultat de la compravenda natural dels productes, sinó de l’especulació.

Al mercat tradicional els preus sempre han estat el resultat del joc de l’oferta i la demanda. Per assegurar davant les fluctuacions de preus, els productors venien per endavant les seues collites a un preu fixat. Quan vencia el contracte a futur i se subministrava la mercaderia, si el preu en aquest moment era més baix que el prefixat, es beneficiava l’agricultor, en cas contrari, el posseïdor del contracte de futurs. Amb aquesta operació tots guanyaven: els productors limitaven els seus riscos, els que negociaven els futurs proveïen de liquiditat al mercat, i els consumidors veien coberta la seua demanda.


En aquest mercat podien participar sobretot actors directament implicats en la indústria agroalimentària. Els bancs tenien en ell un paper xicotet, era una mena de negoci a crèdit, i va funcionar bé i de forma estable durant dècades. Tot això és el que passava fins que aquest mercat va ser descobert per la indústria financera.

El resultat d’aquest “descobriment” és que actualment només el 2% dels contractes de futurs sobre matèries primeres acaben en un subministrament real de les mercaderies. El 98% restant es ven per endavant per especuladors que estan interessats en el guany ràpida.

noticia

 

Hi ha estudis que comptabilitzen l’increment de fons d’inversió alimentaris de 13.000 dòlars a 260.000 dòlars de 2003 a 2008. Aquests augments de preus que es determinen en el parquet de la borsa de Chicago i en les d’algunes ciutats europees com Londres, París, Amsterdam, Frankfurt i Hannover es fan a través del que s’anomena «contractes de futur». Especulen amb la pujada i baixada del seu preu, es venen i compren bastants vegades. El negoci està en l’especulació.


La fam al món de milions i milions de persones s’organitza en els parquets borsaris d’aquestes ciutats, així com els milionaris beneficis d’uns pocs.
El mite de la “fatalitat” per justificar la fam que pateixen els habitants de molts països és això, un simple mite, ja que les causes de la fam no depenen bàsicament de sequeres, vents o inundacions, sinó de raons econòmiques.

Però quasi ningú parla de les borses. Ni tampoc es parla d’empreses com Dupont, Cargill o Syngenta que van anunciar públicament milionaris beneficis durant de 2010 per la comercialització del gra. Al costat d’aquestes empreses trobem bancs com el Bank of America, JP Morgan o Goldman Sachs. Aquest últim va guanyar més de 5.000 milions en 2009 especulant en matèries primeres, segons dades de la publicació alemanya ‘Der Spiegel’.


I en aquest mercat borsari trobem a un banc català, el Banc de Sabadell.

Així ho ha posat de manifest l’organització “VSJ (Veterinaris sense fronteres) Justícia Alimentària Global”, una ONG radicada en 9 països europeus que l’any 2011 va llançar la campanya “Banca sota control. Amb el menjar no s’hi juga”. VSJ és una organització què entre els objectius declarats està el d’intentar millorar les condicions de vida de les persones més vulnerables, treballant per a això en la reducció de la pobresa i en la millora de la Sobirania Alimentària dels pobles.

 

foto

 

Aquesta campanya pretén aconseguir una regulació europea que pose límits estrictes a les eines que permeten i protegeixen als agents per especular amb el gra bàsic per a l’alimentació humana.

Les accions de la campanya han aconseguit, fins ara, que fora aprovada a l’abril de 2012 una proposició no de Llei sobre inversions financeres especulatives de béns alimentaris de primera necessitat en països en vies de desenvolupament en la comissió parlamentària de Cooperació Internacional al Congrés dels Diputats espanyol. La proposició es feia ressò de la campanya, instant el Govern espanyol a complir amb les obligacions jurídiques que l’Estat té adquirides pel que fa al dret humà a l’alimentació.

Per la seua banda, el Parlament de Catalunya va aprovar el 4 de maig de 2012 la proposta de resolució presentada davant la comissió de Cooperació i Solidaritat del Parlament català en què s’instava el Govern a emprendre totes les accions necessàries davant el Govern central perquè reglament en l’àmbit de les seues competències la prohibició de les inversions financeres especulatives sobre béns alimentaris de primera necessitat. Es tracta de passos importants de cara a desenvolupar una normativa al respecte, ja que, fins al moment, no existeix cap tipus de regulació que prohibisca expressament jugar amb el menjar de les persones.


Pel que fa a la banca, la campanya ha llançat accions dirigides a retirar del mercat els productes financers que especulen amb els aliments.

En un interessant informe publicat per VSJ anomenat “BANCA SOTA CONTROL. El cas del Banc Sabadell i BS COMMODITIES”, es posa de manifest que el Banc Sabadell compta entre la seua cartera de fons d’inversió amb un fons especulatiu que opera amb aliments, es tracta del “SABADELL BS COMMODITIES”, un fons especulatiu que opera amb aliments, en concret amb els cereals bàsics de l’alimentació humana, amb el blat, la soja, el cacau, el sucre, el suc de taronja, els porcs i vedells / etc…


Aquest fons va començar a comercialitzar-se el 2008, en plena explosió de la crisi alimentària, tot i les múltiples denúncies d’organismes internacionals com les Nacions Unides o el mateix Banc Mundial, quan ja era més que coneguda la vinculació directa entre aquest tipus d’eines i l’increment mundial del preu dels aliments i les seues dramàtiques conseqüències.

Resulta revelador observar l’evolució dels preus mundials dels tres principals aliments amb què especula directament el Banc de Sabadell. 

En només un any el blat de moro s’ha encarit un 84%, el blat un 55% i la soja un 47%. L’altre gran vehicle financer amb què opera aquest fons són els anomenats fons índex. El Banc Sabadell utilitza tres d’ells, que es compten entre els més importants en el món financer. A la cartera del fons apareixen una sèrie d’eines especulatives darrere de les quals s’amaguen instruments financers, com ara:

• Easy ETF S & P GSCI: té com a objectiu reproduir l’S & P Goldman Sachs Commodity Index, un índex que especula en els mercats de productes bàsics.

• ETF LYXOR CMDT CRB NON-ENERGY: és un instrument de l’empresa financera francesa Société General que segueix l’índex REUTERS / JEFFERIES CRB NON-ENERGY. Aquest és un índex de matèries primeres, exclòs el sector Energia, compost per una cistella de contractes de futurs que representen una posició alcista en matèries primeres. Aquest índex busca la posició alcista dels aliments.

• L’ETF shares DOW JONES-UBS Commodity: aquest fons és ofert per una de les empreses financeres mundials especialitzades en matèries primeres, BlackRock. Segueix el Dow Jones-UBS Commodity Index, el qual és un instrument especulatiu que segueix als futurs sobre matèries primeres físiques. Es va crear el 1998 i avui és un dels més importants vehicles especulatius d’aliments del món. Entre els 19 productes amb el que s’especula trobem: Blat de moro, Blat, Soja, Oli de soja, Sucre, Cafè, cotó, Porcs i Vedells.

La pressió de la campanya empresa per Veterinaris Sense Fronteres ha tingut la seua influència en que Catalunya Caixa haja retirat de la seua oferta comercial un dipòsit d’aquest tipus anomenat “100% natural”, així com en la decisió que va adoptar Barclays Bank el passat mes de febrer quan el va anunciar que anava a deixar d’especular amb els aliments. Barclays era una dels tres majors entitats financeres mundials que especulen amb aliments, juntament amb Goldman Sachs i Morgan Stanley, el primer a nivell europeu. Durant els anys 2010 i 2011 va guanyar quasi 600 milions d ‘€ a través de les seues operacions especulatives amb aliments. Altres entitats ja havien anunciat la seua eixida d’aquesta línia de negoci, com ara el segon banc alemany Commerzbank, el Danès Nordea o l’entitat austríaca, Volksbanken AG.

 

 

Segons Veterinaris sense Fronteres, aquesta decisió deixa al Banc de Sabadell com el principal banc que especula amb aliments a l’Estat espanyol.


El Fons d’inversió del Banc de Sabadell, amb 15 milions d’€ de patrimoni (dades de gener 2012), té comprats (a futurs) una quantitat equivalent a dues vegades la producció anual de blat de moro de l’Estat espanyol, és a dir la producció estatal de dos anys (7,5 milions de tones), tota la soja que consumeix l’estat a l’any (2,6 milions de tones) i la meitat de la producció anual estatal de blat (3 milions de tones). Aliments que no van a comprar ni a vendre, només contractes de futurs amb els quals jugar per generar guanys, i amb els quals ha guanyat més de 2 milions d’euros i repartit més de 6 milions en beneficis.

Per entendre aquestes xifres i utilitzant dades de la campanya “cumpledías” d’Unicef, una campanya iniciada contra la desnutrició infantil amb la qual sorprenentment el Banc Sabadell col.labora, veiem que amb el que ha guanyat el Banc de Sabadell amb l’esmentat fons es podrien haver alimentat a 1,6 milions de xiquets, o el que és el mateix, al 20% de la població mundial infantil subnutrida.

Com d’igual sorprenent resulta que aquest banc, després d’unir-se en 2005 a l’anomenat “Pacte mundial”, segons publica a la seua pàgina web, assumint amb això el compromís dels deu principis referents als drets humans, els drets laborals, els drets mediambientals i la lluita contra la corrupció, continue apostant per aquest tipus de productes. Diversos elements de la seua política de Responsabilitat social Corporativa recullen declaracions de principis molt interessants. Per exemple, en la seua política d’Ètica i Drets Humans estableix que promou “les relacions de negoci basades en l’equitat, les transaccions justes i el benefici mutu”, havent arribat fins i tot a rebre una distinció de l’Organització de Nacions Unides per la qualitat de la informació de responsabilitat social corporativa que publica.

Davant aquesta incomprensible i cínica actitud de mantindre el FI BS COMMODITIES en la seua cartera de productes, dins de la campanya BANCA SOTA CONTROL VSJ va remetre al president del banc una carta en què s’expressava el rebuig a la seua implicació en l’especulació alimentària que genera fam i pobresa, i en la qual se li sol.licitava la retirada del fons de la seua oferta comercial, alhora que apel.lava a la ciutadania, clients o no del Banc Sabadell, per a que se sumara a aquesta petició signant la carta o contactant amb l’entitat a través de les xarxes socials o altres canals.

Se li pot dir més alt, però no més clar:

campaña sabadell

 

Patraix, València (L’Horta), a 30 de setembre de 2013.

 

Iniciativa a les Corts per protegir l’extens patrimoni de la Guerra Civil existent al País Valencià.

Enguany s’han complit 75 anys de la Batalla de Llevant a la Guerra Civil espanyola.

Corria la primavera de 1938, la Guerra Civil feia quasi ja dos anys que va escomençar, quan l’ofensiva d’Aragó de les tropes franquistes acabava de partir el territori sota control republicà per Vinaròs.

En aquest moment Franco va decidir que volia prendre València en comptes de pujar cap a Barcelona.
La decisió, molt discutida per molts dels seus assessors i generals no fou un capritx a l’atzar. La ciutat i el seu port eren el punt d’arribada d’armes i queviures necessaris per als fronts. Les comarques del País Valencià, per altra banda, constituïen el gran espai productor de la rereguarda republicana: col.lectivitats agrícoles, indústries d’armament, entrada de divises per l’exportació de cítrics, etc…

A finals de març i principis d’abril de 1938 les tropes de Franco llançaven l’ofensiva de Llevant, una campanya militar que es va estavellar en el seu avanç cap al sud a la Serra d’ Espadà contra una franja defensiva traçada i construïda des del mes d’abril per les tropes republicanes i que va consistir en un complex i efectiu sistema de fortificacions, majoritàriament trinxeres i refugis excavats, que va detindre l’avanç franquista sobre la ciutat de València fins al mateix final de la guerra.

El nom que els republicans donaren a aquesta franja va ser la de Línia XYZ… desprès de la lletra Z, ja no hi havia res més, tot estaria perdut, d’ací el seu curiós nom (encara que no era del tot cert, perquè encara hi havien altres línies defensives més properes a la ciutat de València, encara què molt més febles).

La persistència de tants mesos de front pràcticament inamovible en el conjunt muntanyenc de la Serra d’ Espadà i la Serra del Toro, al llarg d’un front de guerra de més de 100 quilòmetres, ha deixat la seua empremta a les nostres muntanyes i valls en forma d’un patrimoni format per centenars de trinxeres i parapets, búnquers, nius de metralladores, barraques i abrics, així com aeròdroms militars o refugis antiaeris. 

Aquest patrimoni es troba en un 99% completament desprotegit.

 


Per a evitar el seu complet deteriorament i fins i tot la seua desaparició, seria necessari que les corporacions locals inclogueren en els seus catàlegs de patrimoni les construccions civils i militars de la guerra que es conserven en els seus municipis, així com que la Generalitat Valenciana promocionara i oferira la cobertura necessària perquè aquest tipus d’iniciatives s’estenguen i consoliden, ja que l’adequada conservació i posada en valor del patrimoni històric de la Guerra Civil ampliaria l’oferta cultural i incrementaria l’atractiu turístic de les localitats afectades.
la vida en la trinchera. El Grupo XYZ, especializado en la recreación de escenas costumbristas de la guerra, rememoró la vida cotidiana en el frente.
Amb motiu d’això, a finals del mes d’agost passat el coportaveu de Compromís a les comarques de Castelló, Carles Mulet, va anunciar que presentarien una Proposició no de Llei a les Corts Valencianes sobre la “necessitat de fer un ampli treball de catalogar i posar en valor” les restes arquitectòniques de la Guerra Civil, “per donar-los un ús turístic i incrementar el patrimoni històric dels municipis”.

Carles Mulet qualificava de “barbaritat” el fet que durant els últims anys “hagen desaparegut refugis antiaeris, búnquers, nius de metralladores, trinxeres i fortificacions, i tot un seguit de construccions que a mesura que passa el temps adquireixen més valor històric”, tot com a conseqüència de la construcció de “obres de vials, pàrquings subterranis, carreteres i urbanitzacions”. Com a exemple Mulet es va referir als aparcaments subterranis que es van construir a la ciutat de Castelló que van fer desaparèixer diversos refugis antiaeris, o a les obres de vials a Almenara que van afectar a búnquers.

 

El portaveu de Compromís va assenyalar també que “No estem invocant cap discurs guerra civilista ni reclamant res més que la protecció del patrimoni (…) El potencial turístic que tindria, per exemple, haver mantingut fins avui elements defensius propis de la guerres carlines, o d’anteriors episodis bèl.lics, a més de tindre un caràcter didàctic per conscienciar en la necessitat d’anar cap a una cultura de la pau, cal fer memòria dels últims esdeveniments bèl.lics, i en qualsevol país europeu aquests elements es potencien i s’usen com a reclam turístic”.

Carles Mulet va proposar que el Consell “comence les gestions per catalogar i atorgar a tota l’arquitectura bèl.lica i defensiva d’aquest període un grau de protecció genèrica i efectiva, partides per a la catalogació, i després una planificació per poder usar-los com un altre incentiu turístic i patrimonial”.

 

Per la meua part només puc aplaudir aquesta excel.lent iniciativa de Compromís en un any en què dues entitats valencianes s’han fet ressò de l’aniversari de la Batalla de Llevant, organitzant conferències i recorreguts per donar a conèixer a tot el públic interessat aquest abundant patrimoni invisibilitzat per l’administració del PPCV: el Centre Excursionista de València (CEV) i l’Associació Valenciana per a la Protecció del Patrimoni de la Guerra Civil (Apropat).

 

 

El Centre Excursionista de València va organitzar entre finals de l’any passat i principis d’enguany, una conferència i tres rutes pedestres diferents per la Serra d’Espadà i la Serra del Toro de la mà de l’historiador i especialista en la guerra civil a València, Edelmir Galdón (autor del llibre:” La Batalla per València, una victòria defensiva”), activitats totes elles en les que personalment vaig poder participar.
Per la seua banda l’Associació Valenciana per a la Protecció del Patrimoni de la Guerra Civil també ha organitzat diverses rutes pedestres per donar a conèixer aquest patrimoni, en tots els casos de la mà d’historiadors locals que ens van aportar als assistents interessants detalls, informació i anècdotes durant els nostres recorreguts per trinxeres, refugis, búnquers i aeròdroms militars construïts al llarg de la línia XYZ.
En aquest cas, a l’igual que amb el Centre Excursionista de València, també vaig poder participar en algunes d’aquestes activitats, les quals he pogut anar narrant i descrivint en diversos posts d’aquest bloc.
Per a aquells que pugen estar interessats en la seua lectura, vos remet a aquests posts:

Patraix, València (L’Horta), a 28 de setembre de 2013.

Senyor Obama, és vostè un fariseu i un hipòcrita!

El passat 14 de setembre el Secretari d’Estat dels EUA i el Ministre d’Exteriors de Rússia van anunciar a Ginebra un pla mitjançant el qual havien acordat “la retirada i eliminació” de l’arsenal químic propietat del règim sirià a condició que aquest lliure, en el termini d’una setmana, una llista precisa de tot aquest material.

Aquest pla preveu que, a partir del moment en què Síria facilitara la relació de les seues armes químiques, les Nacions Unides ordenarien a la seua Secció d’investigació d’armes químiques una nova inspecció al país en què els especialistes hauran de comptar amb la total i absoluta cooperació de les autoritats sirianes.

Una vegada conclosa aquesta inspecció i, en el millor dels casos, requisat tot el material, es procediria a la destrucció de les armes químiques fora del territori sirià.

A les clàusules de l’acord s’assenyala textualment que: “Tenint en compte la decisió de la República Àrab Síria d’adherir-se a la Convenció per a la Prohibició de les armes químiques (…), Estats Units i la Federació Russa expressen la seua determinació conjunta per garantir la destrucció del programa d’armes químiques sirià com més aviat i de la manera més segura”, i que “l’eliminació de les armes químiques a Síria ha de ser considerada un assumpte urgent que cal implementar en els menors terminis possibles”.

En els dies previs a aquest acord, el president Obama havia estat demanant l’aprovació del Congrés dels EUA per dur a terme un atac militar contra el govern de Síria, adduint que aquest govern havia comès un acte (la utilització d’armes químiques en un conflicte armat) que hauria de ser penalitzat. No sancionar implicaria -segons el president Obama- una pèrdua de credibilitat, no només dels EUA, sinó de la comunitat internacional, ja que tant el govern dels EUA com la comunitat internacional s’havien compromès en diversos tractats internacionals a no autoritzar tals armes en els fronts de batalla. 

En l’última reunió del G-20 el president Obama havia assenyalat que “gasejar gent innocent amb armes químiques, fins i tot contra nens, és una cosa que nosaltres no fem i que no hem de permetre”.

Fins ací el relat breu dels fets i de les reaccions internacionals succeïts sobre Síria últimament.

Fets i reaccions que mostren, al meu parer, la immensa farsa i el maniqueisme polític i mediàtic muntat al voltant de la relacions de poder internacionals. Les forces del bé i les forces del mal, els bons i els dolents, els texans bons i els indis dolents de les velles pel.lícules de l’Oest americà. Recordeu el “Eix del mal” enunciat per George Bush en el seu discurs de l’Estat de la Unió el 29 de gener del 2002 per descriure als règims que suposadament donen suport al terrorisme? En aquesta llista, ampliada posteriorment en funció dels interessos geopolítics nordamericans, es trobaven Iraq, Iran, Corea del Nord, Líbia, Cuba i com no… Síria!

Pel que sembla, al senyor Obama li agrada poc mirar-se el melic.

Quina és la credibilitat que pot tindre Obama per intentar justificar, primer un bombardeig sobre Síria per utilitzar armes prohibides per les convencions internacionals, i després per elaborar un pla per exigir la completa destrucció del seu arsenal químic?

Al meu entendre, senzillament nul.la. 

Perquè?

Per diverses raons. La primera d’ elles perquè el govern federal dels EUA ha estat un dels governs que ha utilitzat amb més freqüència armament químic (i biològic) en els fronts de batalla al llarg de la història.

Alguns dels casos més notoris van ocórrer durant les guerres de Vietnam, Laos i Cambodja, on l’exèrcit dels EUA es calcula que va utilitzar uns 45 milions de litres de l’Agent Taronja (una dioxina altament tòxica), afectant més de mig milió de persones (matant-les o ferint-les) entre les poblacions bombardejades en aquests països. Encara hui, i com a seqüela d’aquells bombardejos, hi ha un gran nombre de naixements de xiquets amb grans deformitats entre les poblacions exposades a aqueixa arma química.

Però aquests no van ser, ni molt menys, els únics casos. EUA va utilitzar també, a més d’armes químiques, armes bacteriològiques (també prohibides en els tractats internacionals) sobre diversos països a Amèrica Llatina (incloent Cuba, causant l’epidèmia de dengue a 1981 que va matar a 188 persones, entre ells 88 xiquets).

No és cap secret tampoc la utilització massiva d’armes químiques que va dur a terme el govern iraquià (liderat llavors per Saddam Hussein) contra l’Iran, amb ple coneixement i suport del govern federal dels EUA que recolzava Saddam en aquell conflicte.

I perquè no parlar d’Israel, país veí i en conflicte amb Síria, d’altra banda el gran aliat i protegit de l’administració nord-americana a l’Orient Mitjà?

Israel és el país que té el major arsenal d’ armes químiques i altres armes de destrucció massiva a tot l’Orient Mitjà.

D’acord amb un informe publicat a The New Observer, l’Oficina d’Avaluació Tecnològica del Congrés dels EUA té registrat a Israel com un país amb armament sofisticat d’armes químiques no declarades, alhora que adverteix que té un programa d’armes biològiques ofensives. Tot això apareix publicat a l’informe “Proliferació d’Armes de Destrucció Massiva: Avaluació dels riscos“, realitzat per aquesta Oficina del Congrés nord-americà. Israel no ha signat la Convenció sobre Armes Biològiques (BWC).

Per altra banda, l’ONG “Iniciativa contra l’amenaça nuclear ( NTI)”, el propòsit declarat de la qual és el “d’enfortir la seguretat global mitjançant la reducció dels riscos d’ús i prevenció de la propagació de les armes nuclears, biològiques i químiques”, va fer públic que el programa de guerra biològica d’Israel compta amb 370 tècnics, 160 dels quals són científics d’alta qualificació. Els seus programes d’investigació se centren en el bacteri de la pesta, el bacteri del tifus, l’enterotoxina estafilocòccica B, la ràbia, el bacteri de l’àntrax, el bacteri botulínica, la toxina botulínica i el virus d’Ébola. 

L’any 1983 la CIA va elaborar un informe especial sobre el programa d’ armes d’Israel, però es va eliminar “casualment” la pàgina que tractava de les seues armes químiques. Aquesta pàgina perduda va ser trobada recentment i assenyala que la CIA tenia proves contundents que Israel posseeix un arsenal d’ armes químiques de grandària indeterminada, incloent-hi, segons l’informe, “agents nerviosos persistents i no persistents” (podeu veure aquesta pàgina ací baix en el post).

L’agent nerviós persistent que apareix esmentat en el document és desconegut, però l’agent nerviós no persistent és molt probable que es tracte de gas sarín, tot just el producte químic utilitzat en l’atac produït a Damasc.

I que dir dels atacs amb bombes de fòsfor blanc contra civils palestins durant el seu setge a la Franja de Gaza el 2009?

El fòsfor blanc és una substància usada per causar incendis i parets de fum que pot produïr cremades de molta gravetat a les persones. Està reconeguda per nombroses organitzacions com a arma química.


George Galloway, escriptor, divulgador i membre del Partit laborista al Parlament britànic, va denunciar la complicitat existent entre Israel i els EUA “Els Estats Units són la principal font d’armament per a Israel, a qui faciliten armes i fòsfor blanc per operacions des d’aire, mar i terra que cauen sobre la gent empresonada en el camp de concentració més gran del món sense poder eixir“.

L’Observatori dels Drets Humans (HRW) també va denunciar a Israel per violar les prohibicions internacionals d’ús de fòsfor blanc en zones residencials durant l’atac a Gaza.

Davant d’aquesta evidència, les Nacions Unides van exigir a Israel l’obertura d’una investigació al respecte.

L’informe d’aquesta investigació va ser presentat el juliol de 2010 al llavors secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon. En aquest informe es diu que, malgrat que les normes militars israelianes prohibeixen l’ús d’aquest armament a la distància que ho va fer en zones amb una densitat demogràfica important, es desestimava la denúncia perquè l’operació era clau per protegir els seus soldats d’una suposada bateria de míssils anti tanc que Hamàs havia instal.lat als voltants d’on es va produir l’ atac.
El cas és cridaner perquè no és només la Llei israeliana en Conflictes Armats què ho prohibeix, sinó que l’ús de fòsfor blanc en zones densament poblades també està prohibit per les convencions internacionals. En l’informe s’assegurava que van ser sancionats dos oficials per aquests fets, i s’assenyalava que després de l’atac “l’exèrcit va imposar restriccions de manera immediata contra l’ús d’armament que continguera fòsfor blanc en àrees sensibles”. Es pot ser més cínic???

Els informes de diverses ONGs i hospitals van demostrar després que l’ús de fòsfor blanc durant la invasió va ser una pràctica generalitzada en els atacs israelians sobre la franja tant en àrees obertes com en zones poblades. 


Perquè Obama no es mira el melic i s’aplica a si mateix o al seu protegit d’Israel la recepta que vol aplicar a Síria?
Perquè en el seu moment no es va aplicar la mateixa recepta a l’Iraq quan va atacar l’Iran amb armament químic, amb el coneixement i l’aquiescència dels EUA?
Definició de fariseism en el diccionari: “Qualitat de qui fingeix una moral i unes creences religioses que no té”.
Sinònim de fariseisme: hipocresia.
Definició d’hipocresia: “Fingiment de qualitats o sentiments contraris als que veritablement es tenen o experimenten”.

Senyor Obama, sense dubtes és vostè un fariseu i un hipòcrita!

Patraix, València (L’Horta), a 27 de setembre de 2013.

Justicia valenciana? Xé, quina fartà a riure!

Despús-ahir es va fer públic l’acte del TSJ valencià:

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha decidit no imputar l’expresident de la Generalitat Francisco Camps i a l’alcaldessa de València, Rita Barberá, en el cas Nóos, en considerar que en la seua actuació no hi han indicis suficients dels delictes de malversació de fons públics, prevaricació, frau a l’Administració i falsedat que sí va apreciar el jutge José Castro. En el seu acte, els jutges del TSJPV admeten que en diversos convenis signats per organismes del País Valencià amb l’institut d’Urdangarin, pel qual Nóos es va embutxacar més de 3 milions d’euros, hi han indicis clarament delictius, però no aprecien proves que Camps i Barberá hi tingueren una intervenció “personal, directa i voluntària”.

El TSJCV recull els clars indicis delictius que existeixen, per exemple, en la contractació de Nóos per organitzar les tres edicions del València Summit (2004-2006) per l’entitat Ciutat de les Arts i les Ciències, dependent de la Comunitat Valenciana, i la Fundació Turisme Valenciana Convention Bureau (de l’Ajuntament de València).

La conclusió és que les “institucions públiques van efectuar un important desemborsament econòmic, de més de 3 milions d’euros, en pagament d’un servei el valor real i utilitat és profundament discutible”. Però el tribunal insisteix que no està provada la participació personal i directa de Camps i Barberá que estimen necessària per imputar, ja que les persones que van tancar els acords asseguren que no van ser pressionats per ells per signar-los.

És a dir, el jutge conclou que hi han clars indicis de delicte per tot arreu , però sembla ser que el delicte el va cometre l’Esperit Sant, ja que hi ha delictes, però no hi han delinqüents… Cas sobresegut!

Es tanca el teló, rialles de fons: ha ha ha ha ha ha ha ha…i aplaudiments: plas, plas, plas, plas, plas…! S’acaba de consumar un nou acte de la tragicomèdia en què s’ha convertit d’uns anys ençà la suposada Justícia valenciana, la qual només esmentar-la fa més riure per no plorar.

Però no, no és aquest l’únic cas. La (in)justícia valenciana és prolífica, molt prolífica en dictaminar actuacions, des-imputar imputats, absoldre delinqüents polítics i sobreseure casos de corrupción cantats fins per al seny del més simple dels mortals. Tot un esperpent!

A continuació faré un xicotet repàs d’alguns d’ells a vola ploma, sense dedicar més temps a aprofundir-ne, la qual cosa multiplicaria sense dubte el nombre de relats tragicòmics protagonitzats per la “Justícia (sic) valenciana”:

Juliol de 1991. Rafael Blasco, conseller d’Obres Públiques i Urbanisme de Joan Lerma, és denunciat per la llavors directora d’Urbanisme, Blanca Blanquer, en tindre sospites que s’havia ofert a canvi de 500 milions de pessetes per a una re-classificació urbanística a les Salines de Calp.
Arran de la intervenció dels telèfons es descobreixen converses que apuntaven a un possible tripijoc en la venda d’una parcel.la del Ivvsa a Paterna, treta a concurs a un preu molt inferior al de mercat.
Blasco i cinc persones més van acabar asseient-se a la banqueta dels acusats del TSJCV en una causa per presumpta corrupció. Però el tribunal va absoldre tots els acusats.
En la sentència absolutòria va ser clau la decisió de la Sala Civil i Penal del TSJCV d’anul.lar les gravacions en entendre que la forma en què un jutge va ordenar punxar els telèfons de la conselleria vulnerava els drets dels ciutadans. Sense cintes, que eren la principal prova, el cas es va enfonsar. Un any abans el jutge instructor, Juan Climent, havia validat les gravacions i rebutjat els recursos que li van plantejar les defenses , entre ells Javier Boix, l’advocat que va defensar a Camps en el judici dels vestits Gürtel. Boix va ser també el lletrat dels acusats en el cas Naseiro -sobre el presumpte finançament irregular del PP – i, com en l’assumpte de Blasco, va aconseguir que el Suprem invalidés l’enregistraments al juliol de 1992.

Es tanca el teló, rialles de fons: ha ha ha ha ha ha ha ha… i aplaudiments: plas, plas, plas, plas, plas…! El temps ha mostrat Blasco qui és.

Juliol 1992. La Sala Segona del Tribunal Suprem dicta sentència del cas Naseiro, en què declara absolts al diputat Àngel Sanchis, a l’ex regidor Salvador Palop, l’ex encarregat de finances del PP, Rosendo Naseiro i l’empresari José Balaguer, en declarar nul.les les cintes magnetofòniques en què la policia va gravar amb autorització del jutge valencià Luis Manglano les converses en què Palop, Sanchis i Naseiro parlaven de percebre comissions per al partit a canvi de concedir llicències d’obres o adjudicacions de contractes a potents empreses de la construcció.
La Sala Segona del Tribunal Suprem va declarar que aquestes converses havien estat gravades amb vulneració del dret fonamental al secret de les comunicacions i eren nul.les de ple dret, pel la qual cosa, segons el tribunal, les cintes havien de ser destruïdes.

Es tanca el teló, rialles de fons: ha ha ha ha ha ha ha ha… i aplaudiments: plas, plas, plas, plas, plas…! La farsa judicial contínua.
 

Any 1995. Judici contra els assassins de Guillem Agulló, assassinat d’una ganivetada l’11 d’abril de 1993 a Montanejos a mans d’un grup de joves feixistes.
En el judici del cas el jutge va condemnar un dels acusats i autor confés de les ganivetades, Pedro Cuevas, a 14 anys de presó per homicidi i va absoldre la resta del grup. Dels 14 anys de condemna, Pedro Cuevas només va complir 4 a la presó.
Els jutges de l’Audiència Provincial de Castelló van rebutjar l’al.legació de l’acusació que s’havia tractat d’un assassinat polític i van reduir l’agressió a una baralla juvenil, d’ací que la sentència només fora de 14 anys de presó. No obstant això, segons un testimoni posterior els agressors, després de perpetrar l’assassinat, van cantar el Cara al Sol i van fer la salutació feixista.
Després d’eixir de la presó després de complir només quatre anys de la condemna per bona conducta, Pedro Cuevas es va presentar a les eleccions municipals de maig de 2007 com a candidat a les llistes del partit ultradretà Alianza Nacional (AN) per Xiva. I un altre dels implicats, Manuel Canduela, en l’actualitat presideix del partit polític ultradretà Democracia Nacional (DN).

Es tanca el teló, llàgrimes i crits d’impotència. Els assassins de Guillem al carrer i en la política activa!


Març de 2007
. El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana arxiva la causa penal per la mort de 43 persones el 3 de juliol de 2003 a l’accident de metro de València.
La jutge d’instrucció número 21 de València va entendre que no hi havia més responsabilitat que la del conductor, que circulava al doble de la velocitat permesa, pel que entén que, en morir aquest en el sinistre, s’ha extingit la responsabilitat.
Els informes assenyalen que el conductor “va incórrer en una clara infracció del deure objectiu de cura” quan circulava a 81 quilòmetres per hora en un tram en què existia una limitació de velocitat de 40, tal com s’anunciava en un senyal col.locada abans de la corba en què es va produir l’accident.
A més conclou que les caixes i les instal.lacions estaven en perfectes condicions, pel que eximeix Ferrocarrils de la Generalitat de 43 homicidis imprudents i delictes de lesions per imprudència.

Es tanca el teló, novament llàgrimes i crits d’impotència pels 43 morts i 47 ferits de la tragèdia. Ningú, excepte un mort, n’és culpable dels fets.

 


Febrer 2009.
El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valencina acorda exculpar Luis Díaz Alperi, exalcalde d’Alacant i diputat autonòmic del PP, de la causa oberta sobre el desfalc de sis milions d’euros en l’empresa pública Mercalicante.
El forat s’havia descobert en 2002, amb Díaz Alperi al capdavant del consell d’ administració de l’entitat. Juan Montero, magistrat instructor de la Sala Civil i Penal del TSJ, va dictar la interlocutòria de sobreseïment parcial de Alperi, havent necessitat només 7 dies per pronunciar-se sobre un sumari que, segons recull el seu propi acte, té “10.866 folis en les diligències prèvies i amb sis caixes de documentació i una maleta”.
La jutge i el fiscal, el titular d’Anticorrupció d’Alacant FelipeBriones, havien coincidit a imputar Alperi pels delictes societaris i de malversació de cabals. El TSJ, per contra, no hi va veure “indicis” d’aquests delictes en l’actuació de l’exalcalde.

Es tanca el teló, rialles de fons: ha ha ha ha ha ha ha ha… i aplaudiments: plas, plas, plas, plas, plas…! La farsa judicial contínua i se supera.

 

Desembre 2010. La secció segona del penal de l’Audiència Provincial de Castelló va declarar prescrits quatre dels cinc delictes fiscals que pesaven sobre el president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra. L’acte sobreseure la causa oberta contra el president de la Diputació de Castelló per suposats impagaments fiscals entre els anys 2000 a 2003 en considerar que no es va produir un acte d’interposició que interrompés la prescripció d’aquests delictes. L’acte indica que els delictes fiscals suposadament comesos per Fabra i la seua dona entre els exercicis 2000 i 2004 s’han de considerar “prescrits”, atès que no ha existit denúncia ni acte d’interposició judicial respecte a ells.

Es tanca el teló, rialles de fons : ha ha ha ha ha ha ha ha …  i aplaudiments: plas, plas, plas, plas, plas… !. La farsa judicial contínua, sembla no tindre límits.


Març 2011.
El jutjat d’Instrucció número 3 de València va aixecar provisionalment les imputacions a cinc dels imputats en el cas de les factures falses del parc temàtic Terra Mítica de Benidorm.
El magistrat va considerar que Luis Esteban, Miguel Navarro, Justo Valverde, Antonio Rincón i Miguel Ángel Izquierdo, tots ells responsables de diferents àrees de Terra Mítica han de quedar apartats de la causa.
El jutge va considerar que en el fet que a Terra Mítica repercutís l’IVA de quasi 200.000 euros “no hi ha cap indici que aquesta quantitat fos satisfeta per aquest concepte a terceres persones que van haver d’haver ingressat a Hisenda”.
El magistrat reconeix que “és possible que les obres no s’han realitzat”. I, en aquest cas, Terra Mítica “només podria ocupar la situació de perjudicada”.

Es tanca el teló, rialles de fons: ha ha ha ha ha ha ha ha ..  i aplaudiments: plas, plas, plas, plas, plas…! La farsa judicial contínua, sembla superar-se a si mateixa.


Gener 2012.
L’expresident de la Generalitat valenciana Francisco Camps, és absolt per un jurat popular amb cinc vots a favor i quatre en contra del delicte de suborn passiu impropi del qual estava acusat des de feia tres anys per haver acceptat vestits i altres peces de vestir de l’ trama corrupta Gürtel. També va ser absolt l’ex secretari general del PP valencià Ricardo Costa, per la mateixa majoria.
Les motivacions del jurat van incloure algunes afirmacions cridaneres. Va assenyalar, per exemple, que la relació entre Álvaro Pérez, El Bigotes, i Camps (que li cridava “amiguet de l’ànima”) havia estat merament “comercial”.
Respecte a alguns dels documents incriminatoris, com la llista manuscrita elaborada en una de les botigues (en què figuren els acusats al costat de peces i preus), o les confiscades a la trama amb anotacions similars, el jurat va considerar que no tenien valor.
Els cinc jurats que van declarar a Camps i Costa innocents (és el mínim que exigeix ??la llei, mentre que la condemna requereix set vots) no van tindre en compte que dos dels imputats en el seu dia en la causa, l’exvicepresident de la Generalitat Víctor Campos i l’excap de gabinet en Turisme Rafael Betoret, van ser condemnats després d’acceptar que van cometre el delicte.
Ni que el mateix advocat de Camps, Javier Boix, arribara a presentar al tribunal un escrit de conformitat amb les acusacions en la setmana de juliol de 2011 en què l’expresident va acabar dimitint.
Tampoc els va convèncer la declaració de cinc empleats de les botigues de les que van eixir les peces, a part del sastre José Tomás, que van declarar que, sense cap dubte, es feien peces per a Camps i Costa i que les pagava el lloctinent de la trama, PabloCrespo, al costat de les seues pròpies, les d’Álvaro Pérez i les de l’expresident de Ràdio Televisió Valenciana Pedro García.

Es tanca el teló, estupefacció, riallades, sens dubte el major espectacle de la temporada amb els seus “t’estimo un ou” i “amiguet de l’ànima”: ha ha ha ha ha ha ha ha… i aplaudiments: plas, plas, plas, plas, plas…!  La farsa judicial se segueix superant, fins a on?

Abril 2013. El titular jutjat d’instrucció número 6 de València va arxivar la causa oberta contra l’ex conseller d’Hisenda, José Manuel Vela, per la suposada filtració d’un document judicial al diputat del PP Rafael Blasco, imputat en el ‘cas Cooperació’.
El Ministeri Públic va sol.licitar l’arxiu de la causa després de determinar que els fets investigats no van suposar la comissió d’un delicte. Finalment el jutge va dictar la interlocutòria de sobreseïment.
Diversos mitjans de comunicació van retratar al diputat popular, Rafael Blasco -imputat en aquesta causa- mentre llegia un document sol.licitat pel jutjat a la Conselleria d’Hisenda.
En aquestes imatges es podia veure, a més, al llavors titular d’aquest departament segons abans lliurant un sobre amb documents a Blasco. Encara que José Manuel Vela sempre va defensar la seua innocència en al.
legar que els papers no tenien res a veure amb l’informe judicial, les fotografies de la premsa van provar la filtració.

Es tanca el teló, més rialles de fons: ha ha ha ha ha ha ha ha … i aplaudiments: plas, plas, plas, plas, plas…! Les càmeres dels periodistes de les Corts evidencien el delicte comès pel llavors conseller d’Hisenda. Ni encara així és suficient perquè hi haja un imputat!

Abril 2013. La Sala Penal del Tribunal Suprem va confirmar la decisió del Jurat popular d’absoldre l’expresident de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, i l’ex dirigent regional del PP Ricardo Costa del delicte de suborn impropi del qual els van acusar la Fiscalia Anticorrupció i el PSOE valencià (PSPV).
Després de la deliberació dels cinc magistrats que han revisat el veredicte absolutori, el Suprem ha desestimat el recurs del PSPV al no apreciar cap tatxa que pogués donar lloc a la nul.litat.
El recurs dels socialistes argumentava que la majoria per la qual els jurats van rebutjar els fets desfavorables a Camps i Costa -cinc vots davant de quatre- era insuficient d’acord amb la Llei del Jurat, que exigiria, en la seua opinió, set vots.
L’acusació popular exercida pel
PSPV també va al.legar que la justificació de la inculpabilitat dels acusats era contradictòria i arbitrària, al no haver tingut en compte les proves de càrrec i haver interpretat erròniament altres, com l’informe pericial que va seguir el rastre dels pagaments dels vestits suposadament regalats als dos polítics per la trama.

Es tanca el teló, més estupefacció entre sonores rialles. Es confirma que és el major espectacle de la temporada: ha ha ha ha ha ha ha ha… i aplaudiments: plas, plas, plas, plas, plas… ! La farsa judicial definitivament no té límits.


Abril 2013.
La secció tercera de l’Audiència Provincial de València va confirmar l’absolució d’un agent de la Policia Nacional denunciada per una manifestant que va assegurar haver patit intimidació, assetjament i cops a les cames en el transcurs d’una manifestació a València el 20 febrer 2012, en el marc de la coneguda com a Primavera Valenciana.
La sentència del jutjat d’Instrucció número 10 de València va absoldre l’agent de la manca de maltractaments i precisava en el relat de fets provats que en el marc de la intervenció policial realitzada aquest dia la denunciant va ser retinguda quan intentava envair la vorera en un cèntric carrer de València, qui la va tractar de portar cap a la vorera seguint el protocol policial d’intervenció establert la finalitat era evitar l’ocupació de la via pública i restablir la circulació del trànsit.
A més indicava que la denunciant no va ser filiada ni detinguda i que el 23 d’ abril de 2012 va formular una denúncia en què manifestava haver patit intimidació, assetjament i cops a les cames per agents del Cos Nacional de Policia però sense fer cap identificació.

 


Maig 2013
. El Jutjat d’Instrucció número 12 de València va absoldre un agent del Cos Nacional de Policia imputat per la falta de maltractaments i vexacions a un menor  durant les protestes estudiantils de la Primavera valenciana.
Segons la sentència el denunciant va ser arrestat per colpejar i mossegar l’agent. A més en els vídeos aportats al jutjat s’observa que la reducció i posterior detenció del menor es van dur a terme “netament”. Per això el fiscal va demanar la lliure absolució de l’agent de policia, a causa de la manca d’evidències que existiren maltractaments i vexacions al menor i, per tant, manca de fonament per a una condemna.

Es tanca el teló, novament crits d’impotència. Les dures imatges de la repressió policial durant aquells dies de febrer de 2012 a València són a la memòria col.lectiva de tothom.
El record de les càrregues, dels cops de porra i de la violència emprada pels policies contra alumnes armats amb llibres van donar la volta al món gràcies als mitjans de comunicació, igual que les declaracions de la direcció superior de la policia a València, Antonio Moreno, referint-se als estudiants com “l’enemic”.


Setembre 2013
. El Jutjat d’Instrucció número 21 de València va desestimar la petició de la Fiscalia de reobrir el cas de l’accident del metro de València del 3 de juliol de 2006, en què van morir 43 persones, per no complir amb els requisits legals.
La jutge va creure que la Fiscalia no havia aportat “cap argument nou” (per a què va servir el programa de Jordi Évole?) per reobrir la causa per l’accident de Metrovalència, com exigeix
??el Suprem.
La jutge, Neus Molina, ja havia arxivat
la causa en febrer de 2008 a l’entendre que la responsabilitat penal havia quedat extingida amb la mort del conductor del comboi accidentat, decisió que va ser ratificada dos mesos després per l’Audiència Provincial.
La jutge reconeix que en l’històric de la unitat sinistrada facilitat per FGV al perit judicial no es va recollir informació sobre els tres descarrilaments previs (en 1992 , 1994 i 2003), procedir que qualifica de “reprotxable” .

Es tanca el teló , novament llàgrimes i crits d’impotència pels 43 morts i 47 ferits de la tragèdia dels que ningú és responsable, excepte el conductor del tren mort!

 


Setembre 2013
. S’anuncia que vuit dels joves detinguts durant la primera jornada de la “Primavera Valenciana” fa més d’un any i mig seran jutjats a la Ciutat de la Justícia de València.
Si bé va ser la detenció d’un estudiant de l’IES Lluís Vives va ser la que va desencadenar el moviment, les detencions d’aquesta primera jornada de protestes van ser les que van contribuir a augmentar la indignació dels manifestants que, al llarg d’una setmana, van protestar per la alliberament de les persones detingudes i per un ensenyament públic i de qualitat, protagonitzant un dels episodis de mobilització més destacats de la història recent del País Valencià.
I mentrestant els policies que van ser acusats d’actes de maltractament als estudiants, immortalitzats en desenes de fotografies i de vídeos, han estat absolts.

 

Justícia valenciana? Xé, quina fartà a riure!

Patraix, València, a 26 de setembre de 2013.

Un país on et condemnen per parlar la teua pròpia llengua no és un país, ni tan sols una comunitat, és senzillament una colònia.

No en tenen prou amb intentar esquarterar la nostra llengua, donant-li mil i una denominacions diferents fora de les fronteres del Principat: lapao, valencià d’origen iber-fenici, mallorquí-menorquí-eivissenc.
Ara volen també acovardir-nos amb multes i condemnes per pretendre utilitzar amb normalitat la nostra llengua pròpia a casa nostra.

Però tot això no és fruit de l’atzar o de la causalitat, d’haver-se ajuntat atzarosament diverses agressions a la nostra llengua en un temps i en un espai limitat, sinó que té tot l’aspecte de tractar-se d’una ofensiva en tota regla de l’espanyolisme més ranci i recalcitrant amb la que es pretén fer-nos “recordar”, per si en algun moment se’ns podia haver oblidat, que la llengua de Cervantes i d’Unamuno té un dret de cuixa il.limitat sobre la resta de llengües en tot el que actualment es considera el territori espanyol.

Perquè per a ells el fet de que alguns dels que vivim a les perifèries de la pell de bou (aqueix brau animal tan inequívocament espanyol, per si hi havia algun dubte!) ens entestem en voler elevar al rang de normalitat l’ús d’unes llengües locals i minoritàries (unes perifèries allunyades de la Castella central que atresora en el seu si l’ànima i l’esperit espanyoles en el seu màxim grau de puresa), no pot ser mes que el fruit d’un afany i d’una tossuderia propis de nacionalismes tribals i passats.
Perquè aquestes llengües, tot i ser considerades cooficials als seus respectius estatuts d’autonomia, deuen en tot moment de retre respecte i, per què no dir-ho (encara que no siga políticament correcte), submissió i vassallatge, a una llengua superior en tots els conceptes com és l’espanyol, una llengua que va ser en una època la pròpia d’un imperi en el qual no es posava el sol i que ha deixat la seua empremta en més de 300 milions de persones a tot el món actualment.
I als fets recents em remet.
No cal més que veure què és el que li ha passat a Carles Mateu Blay, un conductor d’Almenara (la Plana Baixa) que va ser retingut i agredit verbalment en un control rutinari de la guàrdia civil per haver- se negat a parlar en castellà, la llengua pròpia de Castella però no la d’Almenara ni la dels valencians. Ara Carles Mateu ha estat condemnat divendres passat a sis mesos de presó ni més ni menys que per desobediència a l’autoritat, i a una retirada del carnet d’un any i un dia.

I no ha estat aquest cas, ni de bon tros, l’única agressió a la nostra llengua esdevinguda els últims mesos al País Valencià, algunes d’elles directament protagonitzades per les forces de seguretat espanyoles.

El passat mes de març ja li havia tocat al dolçainer d’Obrint Pas Miquel Gironès, al barri de Benimaclet de la ciutat de València. Agents de la policia el van tractar de porc, merda i de deixalla, el van colpejar i se’l van portar detingut perquè es va dirigir a ells en una llengua local que a ells sembla que els resultava inintel.ligible, tota una falta de respecte a l’autoritat i a la llengua comuna de tots els bons espanyols

Una altra agressió la va patir l’advocat Francisco Escortell, exsecretari del Bloc de la Vila Joiosa, en acudir a la comissaria d’Elx a denunciar un contingut il.legal en Internet. Escortell va ser tractat com un autèntic delinqüent per haver-se adreçat en valencià al policia que va redactar la denúncia.

El silenci (còmplice) d’una bona part de la grisa i incapaç classe política i del govern valencians, on alguns dels seus màxims representants com ara el President de la Generalitat (valenciana?) Alberto Fabra, o l’alcaldessa de la ciutat de València Rita Barberà, mai gosen utilitzar en públic (potser en la intimitat!) la llengua pròpia (excepte per dir allò de “senyor pirotècnic, pot començar la mascletà!), fa pensar que, en el fons, aquests dirigents valencians (sic) pensen bàsicament com els policies o els guàrdies civils protagonistes d’aquestes agressions.
Al capdavall, com la majoria dels espanyols que han passat per l’escola adoctrinadora del franquisme, entenen la relació entre les llengües que comparteixen un mateix territori en un sentit jeràrquic, on el castellà és situa al cim de la piràmide. Per a ells una escola que iguale el castellà amb el català o amb el gallec o l’èuscara, no pot ser una altra cosa més que una fàbrica de separatistes i de desafectes a Espanya.
L’Espanya plural i plurinacional, i amb ella la seua riquesa lingüística, esdevé una rèmora insofrible si va més enllà del purament folklòric, i deu ser bandejada en nom de la modernitat, del progrés, de la globalització i dels drets universals de la ciutadania espanyola.
Fins quan haurem de seguir posant la galta?

Patraix, València (L’Horta), a 24 de setembre de 2013.

Dades i reflexions al voltant de la Sanitat valenciana, la pitjor de tot l’Estat espanyol.

El passat 6 de setembre va ser presentat el darrer informe elaborat per la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP). Aquesta federació realitza aquests informes sobre la situació sanitària de les comunitats autònomes des de l’any 2004 amb una periodicitat anual. L’últim presentat suposa el desè d’aquests estudis.

La necessitat de la realització d’aquests informes, segons declara la pròpia federació, naix arran de la finalització de les transferències sanitàries a les CCAA en 2001 i del fet que les seues polítiques sanitàries són bastant diferents, la qual cosa repercuteix en què hi hagen diferències significatives en els recursos sanitaris i en l’accés a les prestacions sanitàries segons cada territori.

Els informes pretenen detectar aquestes potencials diferències i avaluar si s’incrementen o redueixen amb el pas del temps, així com fer una classificació dels serveis sanitaris de les CCAA.
Aquesta tasca és assumida per ells davant l’absència d’una avaluació realitzada per part del Ministeri de Sanitat, la qual cosa fa palés un desistiment de les seues funcions d’autoritat sanitària i de garantia de la qualitat de l’atenció sanitària que rep la població, segons reconeix la mateixa federació.
 

Abans d’entrar a comentar el que han estat els desastrosos resultats obtinguts en l’avaluació, un any darrere d’un altre, de la sanitat valenciana, m’agradaria fer una breu exposició dels criteris i dels paràmetres sobre els quals es realitza aquesta avaluació.

L’informe de la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública analitza 21 paràmetres estructurats en cinc grans àrees.

 

logo fadsp

 

 

 

 

En la primera d’elles, la del finançament, recursos i funcionament es mesura, entre altres coses, la despesa per càpita en 2013 calculada a partir dels pressupostos aprovats per les comunitats per a enguany, el nombre de llits i de professionals sanitaris per habitant o la població adscrita per metges d’Atenció Primària.

 

En l’àrea de política farmacèutica s’analitza la despesa total, el creixement en relació a l’any anterior i el percentatge de la despesa farmacèutica en medicaments genèrics. 

La valoració dels ciutadans és la tercera de les àrees que analitza l’informe i en la mateixa es mesura el grau de satisfacció, el percentatge de persones que opinen que el sistema sanitari funciona bé o bastant bé o la valoració global dels que consideren bo o molt bo el funcionament de la consulta d’Atenció Primària, les consultes externes d’especialitats, la urgència o l’hospitalització, entre d’altres.

Respecte a les llistes d’espera l’informe mostra el percentatge de ciutadans que va rebre la cita amb l’especialista en menys de 15 dies i el que rep la cita d’atenció primària en 24 hores, així com el d’aquells que pensa que han millorat les llistes d’espera.

I finalment, s’analitza la incorporació de fórmules de gestió privada i l’existència o no de la dedicació exclusiva per part dels professionals sanitaris.

 
La puntuació màxima possible que pot arribar a una CCAA és de 78 punts, i la mínima de 19.

 L’any 2013 la puntuació mitjana obtinguda per les CCAA ha estat de 48 punts, sent aquesta la classificació: 

1) CCAA amb millors serveis sanitaris:

• Navarra: 65

• Aragó: 60

• Astúries: 59

• País Basc: 55

• Castella i Lleó: 54  

2) CCAA amb serveis sanitaris acceptables:

• Galícia: 53

• Cantàbria: 49

• Andalusia: 48 

3) CCAA amb serveis sanitaris regulars:

• Extremadura: 47

• La Rioja: 47

• Catalunya: 46

• Madrid: 44

• Castella-la Manxa: 43 

4) CCAA amb serveis sanitaris deficients:

• Balears: 41

• Múrcia: 41

• Canàries: 32

• País Valencià: 30 

 I ací està la comparativa de puntuacions dels últims 5 anys:

 

2009

 

2010

 

2011

 

2012

 

2013

 

Extremadura

País Vasco

Navarra

Castilla- León

Cataluña

Andalucía

Cantabria

Aragón

Asturias

Castilla-LM

Galicia

Baleares

Murcia

La Rioja

Madrid

Canarias

Valencia

 

Navarra

Asturias

Castilla-LM

Castilla-León

Aragón

Baleares

Extremadura

País Vasco

La Rioja

Andalucía

Cantabria

Cataluña

Murcia

Madrid

Galicia

Canarias

Valencia

 

Navarra

Asturias

Castilla- León

Aragón

País Vasco

Castilla-LM

Cantabria

La Rioja

Extremadura

Cataluña

Baleares

Andalucía

Murcia

Galicia

Madrid

Canarias

Valencia

 

 

Asturias

Navarra

País Vasco

Aragón

Castilla-León

La Rioja

Andalucía

Extremadura

Castilla-LM

Cantabria

Baleares

Galicia

Cataluña

Madrid

Murcia

Canarias

Valencia

 

Navarra

Aragón

Asturias

País Vasco

Castilla-León

Galicia

Andalucía

Cantabria

Extremadura

La Rioja

Cataluña

Madrid

Castilla-LM

Baleares

Murcia

Canarias

Valencia

 

L’informe del 2013 i l’històric resulten demolidors per a la Sanitat valenciana. Un any més ocupa l’últim lloc.Un indicador que bé podria utilitzar-se com el més representatiu de la qualitat del sistema sanitari com és la despesa sanitària per càpita, ofereix el desolador resultat de 965 euros per a la sanitat valenciana, el més baix de totes les comunitats autònomes, que contrasta per exemple amb les despeses per sobre de 1.400 del País Basc i de Navarra, les dues comunitats més ben finançades.

A la resta de paràmetres, i tot sense ocupar l’últim lloc, els índexs se situen sempre en els grups de serveis regulars o deficients.

En l’informe es destaca també que el País Valencià és el territori on s’ha avançat més en la gestió privada de la sanitat pública, el que implícitament es podria considerar com un element determinant de la lamentable classificació del nostre sistema sanitari públic. 

La meua conclusió, vist aquest informe l’estat de la Sanitat valenciana i la situació de fallida financera que pateix la nostra Generalitat, és clara: els valencians, tant en el tema de la sanitat com en el d’altres serveis públics, estem patint la tempesta perfecta: una sinèrgia fatal que combina les ànsies privatitzadores i de demolició dels serveis públics que té el PP valencià i l’infrafinançament estructural que patim com a conseqüència de l’espoli fiscal sistemàtic consagrat en l’actual model de finançament autonòmic.

Patraix, València, a 23 de setembre de 2013.

Properes eleccions a Alemanya: tant allà com ací, molt més de “partidocràcia” que de “democràcia”.

“Mentre els grans patrimonis -i l’estructura social de poder d’ells resultant- segueixin formant-se de manera que la minoria ‘explote’ la feina de la majoria, mentre això passe, no podran, lògicament, imposar els interessos de la majoria. En altres paraules: la democràcia, que significa un ordre social en què els interessos de la majoria s’imposen, naufraga al rocallar de les estructures de poder armades pel partit únic alemany.”

Aquestes paraules formen part d’un interessant article escrit pel polític Oskar Lafontaine anomenat “És això, encara, democràcia? El Partit de la Esquerra, enfront del sistema alemany de partit únic”.

Al meu parer, Lafontaine és una de les ments més lúcides i compromeses de la política alemanya de les tres darreres dècades. Va iniciar la seua carrera en la política alemanya en el Partit Socialdemòcrata alemany (SPD) com a alcalde de Saarbrücken entre 1974 i 1985, fins que va anunciar la seua retirada de la política fa 3 anys com a president de Die Linke (L’Esquerra) a conseqüència d’un càncer, desprès d’haver estat president i ministre de Finances de l’SPD al govern de Gerhard Schröder, el qual va abandonar com a conseqüència del gir ideològic que va donar el partit cap a l’anomenat “social-liberalisme”, una versió ideològica descafeïnada de la socialdemocràcia què pretén acostar-se al liberalisme.

En el seu article, Lafontaine denuncia les pràctiques d’una coalició o bloc de quatre partits que governen Alemanya, seguint de manera més o menys explícita i conjunta els principals enunciats de la doctrina del capitalisme neoliberal, amb més o menys matisos i “justificacions”, depenent de la seua adscripció ideològica original.
El què ens conta Lafontaine ens resulta també bastant familiar als ciutadans de l’Estat espanyol per parèixer calcada de l’Alemanya la sintonia existent entre els dos principals partits espanyols (PP+PSOE=PPsoE) (més o menys declarada, però sintonia a la fi) a l’hora de manprendre les seues polítiques socials i econòmiques, que a la fi semblen ser les dues cares d’una mateixa moneda, d’una mateixa ideologia liberal, amb tots els qualificatius que vulguem afegir al terme “liberal” (neo-, socio-, …).


Quan estem tan sols a 3 dies per a les eleccions al Bundestag, i davant uns sondejos que semblen donar guanyadora a la CDU, el partit liderat per Angela Merkel (encara que la suma dels vots dels dos blocs “dreta (CDU+liberals) vs. esquerra (SPD+Verds+L’Esquerra) podrien quedar molt igualats, m’ha semblat interessant reproduir en català aquest article en la seua totalitat, publicat i traduït al castellà per la revista Sin Permiso (31.3.13):

“En els propers mesos es representarà a Alemanya una comèdia. La peça es titula: “El camp de la contesa electoral”. Els papers principals corresponen a Angela Merkel i Peer Steinbrück. Entre els actors secundaris veiem a Horst Seehofer, Sigmar Gabriel, Philipp Rosler, Jürgen Trittin i la resta del personal dirigent de la CDU / CSU, SPD, FDP i Verds. Per l’Esquerra no està previst en aquesta representació cap paper. Amb ajuda de la policia política, dels mitjans de comunicació en mans de grans corporacions privades i de la radiotelevisió de titularitat pública es farà tot el possible per fer fora de la passarel.la del capitalisme al incòmode partit. 

El llengut escriptor nord-americà Gore Vidal el va dir fa ja uns quants anys: “La democràcia és manifestament un lloc on es dóna un sens fi d’eleccions amb immensos costos sense assumptes programàtics pel mig i amb candidats intercanviables”. Per a ell no hi havia ja en els EUA diversos partits, sinó “un sistema de partit únic amb dues ales dretes” treballant a favor dels interessos de les grans empreses privades. I no veia en els mitjans de comunicació sinó instruments de propaganda per a la conservació de les relacions socials de poder. 

Es podrà tractar l’opinió de Gore Vidal com l’exageració literària d’un escriptor, però la veritat és que Heribert Prantl acaba d’oferir a la Süddeutschen Zeitunguna una translació del judici de Gore Vidal sobre la política als EUA a les eleccions alemanyes en curs per al Parlament Federal: “El camp de la contesa electoral és una disputa electoral que pròpiament no existeix ja… El camp de la contesa electoral és un terme malaurat, per molt que ho encunyara Heiner Geissler. El que Geissler va voler significar en el seu moment ja existia com a tal. Hi havien posicions oposades en totes les qüestions fonamentals de la política: política exterior, política econòmica política energètica, política migratòria… Les diferències fonamentals entre els partits (excepte la Esquerra) han desaparegut.” 

La cosa no ofereix dubte: l’americanització de la política alemanya ha fet que hui, també a Alemanya, hi haja un sistema de partit únic amb quatre ales, per seguir amb la imatge de Gore Vidal. Les ales es diuen CDU / CSU, SPD, FDP i Verds, i actuen totes, unes vegades més, altres vegades menys, a favor dels interessos dels bancs i de les grans empreses, com ho proven la política fiscal dels últims anys i el gran nombre de rescats bancaris aprovats.

Afirmen tots sense reserves un ordre econòmic en el qual la desigual distribució de l’ingrés, del patrimoni i del poder fa que una minoria faça treballar en el seu propi benefici a una majoria, donant a aquesta majoria salaris i participacions subalternes molt per sota del que correspon al ple rendiment del seu treball.

En oposició al partit únic federal alemany, l’Esquerra diu: la propietat ha de dimanar només del propi fer, del propi treball, i no d’aconseguir que altres treballen per un. Mentre els grans patrimonis -i l’estructura social de poder d’ells resultant- segueixin formant-se de manera que la minoria “explote” el treball de la majoria, mentre això passe, no podran, lògicament, imposar els interessos de la majoria.

En altres paraules: la democràcia, que significa un ordre social en què els interessos de la majoria s’imposen, naufraga al rocallar de les estructures de poder armades pel partit únic alemany.

Mentre no s’ataquen aquestes estructures, assistirem com a molt a pugnes de cara a la galeria i crispades disputes al voltant d’objectius secundaris de batalletes menors. Quant menys es diferencien les posicions polítiques fonamentals d’unes respecte de les altres, tant més sorollosa ha de ser la crida, per tal de donar la impressió que el camp de la contesa electoral es manté viu. D’ací el judici d’Heribert Prantl: “El més probable és que, malgrat tota la faramalla organitzada entorn de la política de rendes, no hi haja en tota Alemanya més de mil persones capaces de poder lletrejar les diferències entre la CDU i la SPD . I el mateix passa amb altres polítiques”. També el diari [conservador] Frankfurter Allgemeine Zeitung parla d’un camp de contesa electoral “impropi”. 

Tampoc cal deixar-se encegar pels “casos de plagi” roig-verda.
Amb gran diligència socialdemòcrates i Verds han vingut fent de les seues, amb modificacions i desnaturalitzacions diverses, propostes polítiques tradicionals pròpies de l’Esquerra, per tal de fer oblidar els desastres socials causats per les polítiques que van desenvolupar durant els seus anys de govern en coalició: relacions laborals precaritzades, salaris ínfims, pauperització de la vellesa, destrucció dels sistemes socials de seguretat.

Plagien, per descomptat, la idea del salari mínim, i el mateix es pot dir respecte de les porugues propostes amb que ara pretenen:

– Millorar les jubilacions i elevar una mica el baix nivell de les prestacions ofertes des de la seua contrareforma del Hartz-IV;

– Rebaixar el copagament sanitari i les matrícules universitàries;

– Posar límit al treball temporal i als contractes externalitzats d’obra;

– Augmentar els tipus fiscals marginals alts, gravar fiscalment el patrimoni, les rendes de capital i les transaccions financeres;

– Limitar els lloguers, els preus de l’energia i els interessos per descoberts bancaris;

– Introduir eurobons;

– Retirar llicències als bancs que faciliten l’evasió fiscal;

– Promoure la separació entre banca comercial i banca d’inversió;

– Limitar les remuneracions dels executius;

– Exigir responsabilitat als creditors i procedir a treus de deute.

Això, per limitar-nos a uns quants exemples. 

El robatori d’idees no pot confondre a ningú: la SPD i els Verds, el mateix que CDU / CSU i FDP, són i seran, arribat el cas, seccions lleials al sistema del partit alemany federal únic.

Han votat tots de comú acord a favor de modificar la Constitució per imposar un límit de deute, de comú acord han votat tots a favor del Pacte Fiscal europeu, així com pels diferents rescats. La qual cosa mostra que el “camp de l’esquerra”, SPD i Verds, no ha trencat amarres amb les seues velles i catastròfiques polítiques del Hartz-IV i de l’Agenda-2010. El Pacte Fiscal significa la consolidació d’aquesta brutal política de retallades per tot Europa. Només per això s’atreveixen la SPD i els Verds a cridar-se a si mateixos partits europeus: perquè han interioritzat i fet seua amb desvergonyiment la idea d’una Europa de mercats lliures i grans empreses com l’única Europa possible.

De mesurar la realitat social d’acord amb la intenció política declarada, no resultaria un judici massa dur dir que tots dos protagonistes “d’esquerra” de l’actual “camp de contesa electoral” són com artefactes explosius sense detonar abandonats per tot Europa.

El Consell Europeu va resoldre a Lisboa, el desembre del 2010, amb la col.laboració del Canceller roig-vert Schröder, “fer de la UE l’espai econòmic basat en el coneixement més competitiu i dinàmic del món: un espai econòmic capaç de creixement durador, amb més i millors llocs de treball i una major cohesió social”.

Aquesta era la intenció declarada. Com és la realitat?

Els joves europeus d’avui que, cada vegada més assotats per l’atur, llegeixen això, estaran plenament justificats per dubtar de la capacitat de judici i encara l’equilibri mental d’aquests estadistes. Quan comprendran els polítics del partit alemany únic que un sistema econòmic que té com a finalitat la maximització dels beneficis i del patrimoni de la minoria necessàriament ha de comportar situacions com les que estem observant avui a Europa? 

En aquest context és un acudit de pèssim gust sentir dir de comú acord a CDU / CSU, SPD, FDP i Verds que volen posar la justícia social al centre del “camp de contesa electoral”.

És lògic també -perquè està en la naturalesa del sistema- que tots dos “camps” coincideixin en convertir les guerres pels drets humans en l’instrument essencial de la seua política exterior. De manera inigualable ha estampat el Príncep Harry la quinta essència d’aquesta nova era de la política exterior alemanya a la primera plana del diari sensacionalista Bild: “Resulta sense dubte notable en aquest context que polítics de la SPD i dels Verds criticaren amb tal acritud a Merkel i a Westerwelle, acusant-los de que el govern federal no col.laborés en la guerra de Líbia.” 

L’Esquerra, i això ho sap la gran majoria dels seus partidaris i dels seus membres, només pot justificar la seua existència i només pot sostindre’s amb èxit en les conteses electorals, si no es converteix en una ala més del partit únic.

El tret que la fa única és advocar per un ordre econòmic en el qual tots reben el ple import del treball realitzat. Aquesta constitució econòmica porta a empreses democràtiques cooperatives, i no a estructures econòmiques autoritàries amb treball temporal, contractes d’obra, sous paupèrrims i minijobs. Porta a una política exterior pacífica, que busca assegurar les matèries primeres amb el comerç, i no amb guerres de drets humans. 

Amb aquest rerefons és clar perquè SPD i Verds vénen rebutjant rotundament des de fa anys les repetides ofertes de col.laboració de l’Esquerra. Els polítics del partit únic alemany volen arreglar-se entre si. Rebutgen les reformes estructurals que podrien canviar la constantment creixent desigualtat en la distribució del benestar i de les oportunitats a Alemanya.

Els programes electorals de la SPD i dels Verds, que incorporen, més o menys descafeïnades, propostes del Partit de l’Esquerra, serveixen només per emmascarar la realitat.
Les electores i els electors no han adonar-se que darrere d’aquestes proclames no hi ha cap intenció de posar-les per obra. Com va dir en el passat el Gran Mestre de les campanyes electorals socialdemòcrates Franz Münterfering: “És injust valorar als partits, després de les eleccions, d’acord amb les seues promeses electorals”.
 

El susdit camp de contesa electoral és una farsa. Les electores i els electors tindran l’experiència d’un dejà-vu. Després de les eleccions, tot serà a Alemanya com abans de les eleccions, siguen quins siguen els polítics i les fraccions del partit únic que formen el govern federal.

Sorprenentment, els representants de l’economia alemanya manifesten d’amagat la seua preferència per un govern federal roig-verd. L’antic cap de la BDI (l’organització de la patronal industrial alemanya), Keitel, ho va resumir així: “Quan un país necessita fer reformes polític-econòmiques, el millor és que el govern que les porte a terme no tinga un color polític massa sospitós d’afavorir als empresaris.”

A la fi el què tenim és el que patim, tant a Alemanya com a Espanya: una “partitocràcia” en comptes de una “democràcia”… Pa i circ, i tothom content!

Patraix, València, a 20 de setembre de 2013.

La Plataforma pel Dret a Decidir es presenta a València.

La força de la reivindicació pel Dret a decidir i del procés independentista al Principat està creant de forma embrionària en la societat civil valenciana propostes per a construir una República Valenciana democràtica, lliure i sobirana.

Una d’aquestes propostes va nàixer al Cap i casal el passat maig sota la campanya Dret a Decidir del País Valencià, i ja ben des del principi va sumar el suport d’un bon grapat de persones i de personalitats provinents de diferents àmbits de la societat valenciana, des de diputats de les Corts Valencianes i líders de forces polítiques, fins a persones del món universitari, de la cultura, dels moviments socials, sindicalistes, professionals i persones treballadores en general de tots els àmbits i ocupacions, així com molts estudiants.

La primera posada en escena pública d’aquesta plataforma cívica va tindre lloc el passat 22 d’agost en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu.
Els components d’aquella taula a Prada de Conflent van ser Anna Martínez, del Col.lectiu de Dones Hipatia, Nuria Arnau, secretaria general d’Esquerra Republicana del País Valencia  i Encarna Canet, del Moviment de Defensa de la Terra i de la CUP d’Almàssera (L’Horta).
Vaig fer una xicoteta crónica d’aquesta presentació i posterior debat en aquest post d’agost:
El Dret a decidir del País Valencià a la Universitat Catalana d’Estiu: “El Dret a Decidir ens farà persones lliures en un poble lliure” (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/edit/id/250246).

Aquest manifest, a diferència d’altres, pretén ser l’inici d’un full de ruta que facilite el camí cap a la independència del valencians, tot i que pretén abastar més sensibilitats que la pròpiament independentista.

El Dret a decidir haurà de suposar un procés d’empoderament social mitjançant el qual els valencians prenguen consciència de la seua identitat col.lectiva i de la seua realitat social.
Alhora pretén també constituir un revulsiu per a mobilitzar-se i participar activament de la presa de decisions que li afecten com a col.lectiu.
Així mateix el canvi ideològic que comporta és radical, ja que suposa passar de sentir-se súbdits a sentir-se subjectes actius del nostre futur, un procés per estructurar un Estat propi amb un nou model de política econòmica, social, cultural, ecològica i de llibertats que hauria de situar-se en les antípodes de l’actual model espanyol.
En definitiva caldria recuperar la POLÍTICA amb majúscules, la credibilitat, l’autogovern i la transparència en les institucions polítiques valencianes, després de dècades de polítiques nefastes que només ens han dut una devastació social i econòmica del nostre territori propiciada per governs submisos als dictats de Madrid.

El proper u d’octubre es farà la presentació oficial del manifest a la Societat Coral El Micalet, amb la presència dels signants, parlaments i les actuacions musicals de Vladi et Son, Petit Orchestre, Enric Casassús, Feliu Ventura i Miquel Gil.

El dret a decidir del pais valencia a la universitat catalana d’estiu
Aquest és el manifest de la plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià: 
“Al País Valencià, cada dia que passa s’obre una escletxa més gran entre les necessitats populars i les decisions que prenen a l’hora de dirigir les institucions, aquells i aquelles que diuen governar en el nostre nom. Açò, que no és un problema nou, esdevé per efecte de la crisi sistèmica que ens afecta en un problema cada vegada més i més gran.

Quan al 1707, després de la batalla d’Almansa, ens van imposar el “Decret de Nova Planta”, pel qual abolien els nostres furs, tallaven també les possibilitats d’evolució natural de les nostres normes d’autogovern cap a formes més modernes i adients a les novetats socials i econòmiques que anàvem construint. Des d’aleshores ençà i llevat de moments molt puntuals, la nostra societat ha hagut d’evolucionar en permanent contradicció entre una classe dirigent connectada amb els interessos geopolítics de Madrid/Espanya i un poble capaç de perviure mirant al futur alhora que maldava per mantenir la seua identitat compartida amb el conjunt de pobles de parla catalana.

L’actual arquitectura política que ens governa (estatut d’autonomia, constitució espanyola, constitució i tractats europeus, OTAN, etc…) no és fruit de la lliure decisió del nostre poble. Tot i el vernís democràtic d’algunes d’aquestes normes o institucions, totes elles pateixen d’una manca de legitimitat envers el País Valencià ja que, en cap cas, ens han reconegut prèviament com a subjecte polític col.lectiu. Sense aquest reconeixement previ, l’adscripció a títol individual i dins d’un hipotètic subjecte més ampli (Estat Espanyol, Unió Europea) es fa a partir de la nostra negació com a Poble.

Aquesta realitat es fa més punyent quan ens trobem al bell mig d’una crisi d’intensitat molt superior a totes les anteriorment conegudes. Una crisi que no solament afecta a la forma del repartiment de l’excedent del sistema productiu, i que estan resolent en contra dels interessos de la majoria imposant l’agenda del neoliberalisme, sinó que a més, en imbricar-se amb crisis alimentàries, ecològiques, identitàries, culturals, etc., conformen una autèntica crisi sistèmica o del model de civilització.

Els valencians i les valencianes no disposem de les eines i els recursos per a poder materialitzar qualsevol alternativa (política monetària i fiscal, control del dèficit fiscal amb espanya, veu pròpia als fòrums internacionals, polítiques actives d’ocupació, sistema financer, etc). Necessitem totes les llibertats reivindicades per mostrar-nos davant la Unió Europea i els fòrums mundials com allò que realment som.

I encara que per llei tenim actualment la ciutadania espanyola, ciutadania no és el mateix que nacionalitat. Nosaltres no som de nació espanyola ni pels costums, les tradicions o les festes; ni per la història, la llengua o la legislació foral; ni per l’origen o les arrels jurídiques i legislatives; ni tampoc per l’estructura econòmica o pel persistent desig d’autogovern. De més a més, l’espoliació fiscal a què estem sotmesos força el nostre estancament econòmic. Totes aquestes circumstàncies ens converteixen en colònia interior.

La manca de reconeixement del nostre poble com a subjecte col•lectiu de drets, ens impedeix poder participar en la presa de decisions sobre el model en construcció. La submissió a unes normes foranes ens limita a ser espectadores passives de les nostres pròpies vides i del disseny del nostre futur.

Les persones sotasignats no contemplem el Dret a Decidir com a una mera fórmula jurídica, ans al contrari entenem que hui en dia és la fórmula més inclusiva per a poder fer front de manera radicalment democràtica i participativa als reptes socials, polítics i econòmics què afrontem. El Dret a Decidir ens farà persones lliures en un poble lliure.

País Valencià, maig 2013″

Com bé deia el nostre Ovidi Montllor: “ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer”. 

Patraix, València (L’Horta), a 19 de setembre de 2013.

La Comissió d’experts sobre el finançament crida a la “rebel.lió” (responsable!?) dels valencians.

Aquest passat dilluns la Comissió d’experts nomenada per les Corts Valencianes sobre el finançament autonòmic presentà el seu informe «Criteris i propostes per a un nou sistema de finançament autonòmic», en què es feien públiques les xifres de l’infrafinançament que pateix el País Valencià.
Però no és l’únic informe. Perquè el President Fabra també va encarregar als premis Jaume I d’economia un altre sobre la mateixa qüestió, que s’espera que estiga disponible en poc de temps.

El que ha revelat l’esmentada Comissió d’experts no és res de nou sota el sol, res que no sapiguem ja per activa i per passiva des de fa molts anys i de forma fefaent des de que al juliol de 2008 el govern de Zapatero va fer públic un estudi de l’Institut d’Estudis Fiscals referit a l’any 2005, en què es posava de manifest l’espoli fiscal sistèmic que patim els valencians (juntament amb altres territoris com Catalunya i Balears), en aquell moment xifrat en 2.838 milions d’euros anuals.

Això sí, els experts han posat una xifra molt concreta al deute històric acumulat només en poc més d’una dècada, concretament entre 2001 i 2012: 10.918 milions d’euros deixats d’ingressar, més 2.531 milions pels interessos pagats com a conseqüència d’aquesta injusta càrrega.
En total 13.449 milions d’euros.
I com a conseqüència d’aquesta xifra rodona una conclusió, una altra vegada res de nou sota el sol i una cosa que també sabem els valencians, incloent-hi també els polítics de tots els partits i les organitzacions empresarials valencianes que s’han manifestat repetidament sobre l’assumpte: que resulta «imprescindible» i «inajornable» la revisió «immediata» del model de finançament autonòmic, atesa la «insostenible» situació financera de la Generalitat, fins a tal punt que un dels experts de la comissió, José A. Pérez, convidava en les seues conclusions a una «rebel.lió responsable» dels valencians.
 

Però jo em pregunte: una “rebel.lió” contra qui? Contra els que ens espolien o contra els què conscientment  l’emparen, tot i sent elegits pels valencians?

Perquè, al meu parer, no cap una altra cosa que no siga rebel.lar-se contra la ignomínia dels que, coneixent perfectament aquesta situació i havent d’actuar en defensa legítima dels interessos del país i dels ciutadans als quals han de representar, traeixen la seua confiança i es posicionen políticament del costat d’aquells que perpetuen el nostre espoli històric per part de l’Estat espanyol.

Són aquests que alhora empren un llenguatge en les seues declaracions públiques que podríem qualificar d’orwelià (un llenguatge que consisteix bàsicament en defensar una cosa i la contrària i, al mateix temps, creure en ambdues alhora) per tal de mantindre enganyada a la gent, fent-los creure que defensen una cosa quan els fets demostren just tot el contrari.


I els fets són clars, molt clars:
El passat mes de febrer el diputat d’EUPV Ricardo Sixto presentà una Proposta de Resolució al Congres espanyol en la que instava al Govern espanyol a que encetara un procés de revisió de l’actual sistema de finançament de les CCAA per tal de corregir els desequilibris existents, i en concret per “resoldre i compensar els dèficits de finançament de les CCAA que han estat i estan mal finançades, com és el cas de la Comunitat autònoma valenciana”. La proposta instava també al Govern central a “valorar i compensar el deute històric de l’estat amb la comunitat autònoma valenciana derivada de la situació en el moment de l’inici de la transferència de competències”.
Just aquest deute que ara els experts han xifrat en 13.449 milions d’euros.

Doncs bé, en aquell moment tots els diputats del PP valencians al Parlament espanyol van votar en contra d’aquesta proposta, amb la resta dels diputats del seu partit i els d’UPyD.

Tres mesos més tard l’escenificació de la mentida es va tornar a repetir, aquest cop a les Corts Valencianes.
El 23 de maig EUPV va presentar una moció en el Parlament valencià en què plantejava exigir al Govern central l’obertura immediata del procés de revisió del model de finançament autonòmic i de la negociació per al reconeixement del deute històric. La moció va ser també recolzada pel PSPV i Compromís.

Novament la moció va resultar rebutjada pel PPCV, argumentat que aquesta moció resultava ser “una censura al Govern “(sic). Una diputada del PP va dir després de la votació que “Volem un finançament adequat per a la Comunitat, i per descomptat es va a reivindicar en temps i forma”!?

Però el remat a tota aquesta mentida, desvergonya i manca de respecte a tot el poble valencià tingué lloc just la setmana passada, quan el PPCV prengué la decisió de demanar que s’ajornara novament, per tercera vegada, la votació que anava a tindre lloc al Congrés dels Diputats espanyol en què s’hauria de haver posat en marxa l’aprovació de la reforma de l’Estatut valencià. La seua disposició addicional primera estableix que la Generalitat haurà de rebre inversions de l’Estat central en funció de la seua població. En aquest moment n’estem rebent com si tinguérem un milió d’habitants menys.

La votació que el govern espanyol haguera rebutjat amb seguretat, aconsellat per un informe del seu Ministeri d’Hisenda, haguera posat de nou en evidència el vot contrari als interessos valencians dels propis diputats del PP valencià, en un acte d’obediència cega al seu partit.

La raó per demanar aquest ajornament va ser tan ridícula com impresentable: volien vincular el tràmit d’aquesta iniciativa a la negociació per reduir el nombre de diputats de les Corts, que també obligaria a canviar l’Estatut però que té, a hores d’ara, poques possibilitats de tirar endavant. Un assumpte, per cert, en el qual està molt interessat en el PP per implantar un sistema que llastraria l’avanç de les minories i li podria afavorir electoralment fins i tot amb un retrocés a les urnes. «L’objectiu és ratificar conjuntament en referèndum per reduir costos», van dir els populars valencians per justificar-se. 

Tot açò no fa més què mostrar la desvergonya, el menyspreu i la deslleialtat del govern valencià cap als valencians, alhora que fa pales el nul pes de Fabra i del seu govern a Madrid, lligat de peus i mans per alçar la veu de la reivindicació en tant que el Consell «viu» de les contínues injeccions econòmiques que rep de Hisenda, de l’almoina de Madrid, d’uns diners què són legítimament nostres.

Patraix, València (L’Horta), a 18 de setembre de 2013.

L’ocàs de Santiago Calatrava, l’arquitecte del règim (del PPCV).

El passat dia 27 d’agost, a les portades d’alguns mitjans de comunicació es podia llegir el següent titular: “Un regidor demana actuar contra Calatrava pel cost de tres ponts”.

Amb aquesta portada l’arquitecte es convertia en un dels protagonistes (molt al seu pesar) de les portades periodístiques de finals del mes d’agost, ja que tan sols 4 dies abans ja havia protagonitzat un altre titular en portada en què es podia llegir: “Calatrava també serà jutjat a Venècia pel seu pont”. 

En la primera d’ aquestes notícies vaig poder llegir que el regidor esmentat a la portada, càrrec que ostentava en una localitat anomenada Haarlemmermeer pròxima a Amsterdam, s’havia dirigit formalment a l’alcalde de la mateixa perquè es plantejara posar una demanda contra Santiago Calatrava pels costos que havia originat el manteniment de tres ponts encarregats a l’arquitecte, costos que segons la notícia ascendien a l’esgarrifosa xifra de 50 milions d’euros.

Pel que sembla en l’any 1999 la localitat holandesa va encarregar a Calatrava tres ponts que havien de creuar el canal Hoofdvaar amb un pressupost inicial de 16 milions d’euros, cost que en el moment de la seua inauguració ja s’havia disparat fins als 30 milions. Un any després de la inauguració per la llavors reina Beatriu d’Holanda, la construcció metàl.lica es va començar a oxidar i des d’aleshores ha ocasionat unes despeses de manteniment de 20 milions d’euros.

És a dir, que el que va començar pressupostat amb 16 milions, va acabar costant a les arques holandeses 50 milions… bonic negoci, sí senyor! 

Després de llegir la notícia la meua cara no reflectia cap sorpresa, ja que els sobrecosts i el deteriorament de les obres de l’arquitecte valencià és quelcom al que ja ens té bastant acostumats als valencians aquest megalòman de l’arquitectura més efectista que efectiva que, gràcies a haver-se convertit en l’arquitecte del règim polític existent a València des de fa més de dues dècades, ha deixat la seua empremta indeleble en la què és la seua ciutat natal, València.

La notícia que ja havia aparegut en portada el 23 d’agost era referida a la trista història del pont venecià de Calatrava que ja havia copat titulars periodístics fa algun temps, quan se li va comunicar que havia de respondre davant el jutge pels danys causats a l’erari públic de la Sereníssima per un valor de 3,8 milions d’euros per suposats errors en el disseny del pont que va projectar sobre el Gran Canal, inaugurat el 2008.

El procurador del Tribunal de Comptes de la regió del Veneto argumentava que «La realització del quart pont sobre el Gran Canal comportar un desconsiderat augment dels costos respecte al pressupost inicial», així com que el pont comportarà per al futur «un constant i desproporcionat desemborsament econòmic per part de l’administració, ja que l’obra es veu afectada per una patologia crònica, caracteritzada per la necessitat d’un seguiment constant i contínues intervencions (…) Es podria considerar que el pont constitueix per a la col.lectivitat un dany durador». El pressupost inicial de 3.8 milions d’euros va acabar disparant-se al final de l’obra fins als 11,2 milions.

L’arquitectura de Calatrava s’ha caracteritzat sempre pels elevats pressupostos (que a més solen incrementar-se exponencialment durant la seua construcció), pels alts costos de manteniment, per la gran semblança que hi ha entre elles (qui no reconeix una obra de Calatrava arreu del món?) i per les mancances estructurals i funcionals que solen presentar moltes d’elles.
El New York Times la va qualificar d’incongruent, extravagant i poc pràctica i ineficaç a l’hora de distribuir els espais .
A Calatrava li agrada sempre dissenyar grans i espectaculars caixes que després omple amb més o menys fortuna, en una recerca constant de l’espectacularitat a costa de sacrificar l’ús pràctic dels edificis.
Sovint recorre a solucions arquitectòniques capritxoses que són molt lluïdes visualment però que a l’hora de la realització són caríssimes de construir i poc pràctiques.
Amb prou feines sol modificar el seu estil de les seues obres, que són cares de mantenir i no s’adapten a la sostenibilitat climàtica, ni tampoc solen adequar-se a l’entorn en què el que construeixen, ni pel que fa a la climatologia ni al propi paratge natural o entorn arquitectònic en el qual es van a emmarcar.
 
La relació-negoci per a Calatrava amb els polítics de la seua terra es va iniciar ja en temps de Joan Lerma com a President de la Generalitat, amb el projecte de la Ciutat de les Ciències (ocultes?) de València.

El 15 de gener de 1991 el arquitecte, ja amb residència a Zuric (Suïssa), signava el seu primer contracte amb la Generalitat Valenciana per aixecar la Ciutat de les Ciències (aleshores sense Arts) en l’antic llit del Túria.
El govern valencià es comprometia a abonar a Calatrava en concepte d’honoraris del projecte un 6,5 % del “cost pressupostat” i per la direcció d’obra un 4,5 % del “cost real i total”, es a dir, un 11% del total.

Quatre anys després, amb el PP del cartagener Eduardo Zaplana ja al govern de la Generalitat, es va modificar el contracte amb Calatrava per al mateix projecte. El compromís es va redactar de nou per incloure un aparcament en el complex.
El projecte va passar a denominar-se llavors Ciutat de les Arts i les Ciències, i Calatrava aconsegueix modificar la clàusula dels seus honoraris per elevar els seus guanys d’un 11% a un 12%, tot sobre el cost real i no sobre el pressupostat.
L’arquitecte es garantia així el seu benefici sobre els abundants sobrecosts que es van succeir durant els anys següents, de vegades fins a un 400% del pressupostat… enteneu ara la jugada? 
El cost total de la Ciutat de les Arts i les Ciències ha segut de 1.102 milions d’euros, dels quals Calatrava ha percebut un total de 94 milions pel projecte i la direcció d’obra, una bona part d’ells gràcies als escandalosos sobrecosts que ha acumulat.

Tal com va dir el diputat als Corts per EUPV Ignasi Blanco, aquest complex és “el símbol d’una època de malbaratament, d’irresponsabilitat i de deliris de grandesa d’uns governants que ens han arruïnat com a poble i han deixat a la Generalitat a la vora de la fallida tècnica i que, tanmateix, van invertir alegrement més de 1.102 milions en la construcció“.

Crítiques a què el vicepresident del Consell, José Ciscar, va respondre dient que s’havia garantit el “compliment estricte” dels contractes amb Calatrava i va defensar que la inversió s’ajusta “a l’envergadura i singularitat” d’un projecte que, segons les seues dades, havien visitat fins aquell moment 47 milions de persones des de la seua obertura.
Ciscar va afegir que el complex havia generat ingressos per 342 milions d’euros i que contribueix a mantenir 40.000 llocs de treball.

Com sempre, xifres i nombres interessades i discutibles. 

Però els temps han canviat, el boom de la rajola va explotar afectant tota l’economia i el despatx de Santiago Calatrava a València, que va obrir fa poc més d’una dècada quan la bombolla del totxo continuava engreixant-se i la Ciutat de les Arts i les Ciències comptava amb un exèrcit de grues, ara llangueix, comptant amb tan sol dos empleats després d’una dràstica reducció de plantilla produït en els últims anys. 

Els últims projectes de Calatrava descansen ara en sengles calaixos de la Generalitat i l’Ajuntament de Castelló, sense perspectives de que puguen reactivar-se.

En un cas es tracta dels tres gratacels que haurien de completar la Ciutat de les Arts i les Ciències, projecte pel qual el faraó Francisco Camps I va pagar-li la xifra de 15 milions d’euros de les butxaques de tots els valencians.
L’altre projecte és el Centre de Convencions de Castelló, que tampoc ha passat d’una simple maqueta. L’inici de les obres estava fixat en 2009 però l’anul.lació judicial del pla urbanístic a què estava subjecte el va paralitzar.
 

Els seus dies de brillantor i guanys multimilionaris a València sembla que han passat, ara només queden les factures que els ciutadans valencians li estem pagant amb el nostres imposts i els enormes costos de manteniment i de deteriorament de les seues gegantines obres.

Tant de bo tot això siga simptomàtic de que les llargues dinasties dels faraons del Partit Popular a València estan arribant a la seua fi.
Per buscar paral·lelismes amb l’època de l’Egipte dels faraons, podria dir que els seus governs han provocat al País Valencià un efecte similar al que van produir les plagues de llagosta a l’antic Egipte: ruïna i devastació en tot el territori.
Patraix, València, a 16 de setembre de 2013.