Privatitzacions vs. corrupció institucionalitzada en el cortijo espanyol.

En aquests temps en què la desigualtat social i les diferències entre els més rics i els més pobres no paren d’augmentar a l’Estat espanyol, fins al punt d’arribar a ser un dels països amb majors desigualtats socials de l’OCDE, poques veus han posat èmfasi en el fet de que una de les principals raons que han contribuït a accelerar i a aprofundir aquest procés ha estat, sense dubte, la gegantina fuga de diners públics que s’ha produït a l’Estat espanyol al llarg de les últimes dècades amb el procés de privatització de nombroses empreses que eren patrimoni public, es a dir, que els seus propietaris erem tots els ciutadans de l’Estat espanyol.
Els seus destinataris: l
es classes més benestants instal.lades a les oligarquies financeres i empresarials.
Alhora que moltes d’aquestes empreses, una volta ja privatitzades, han esdevingut una autèntica oficina de contractació laboral de polítics del partit únic espanyol, el PPsoE, com a
graïment i també com a pagament de favors inconfessables.

El més recent i sonat d’aquests casos el teniem al gener d’enguany, quan com a “premi” per la seua imputació en el cas Bankia, Rodrigo Rato era fitxat com a conseller assessor per part de Telefónica, un ex-empresa pública privatitzada pel govern d’Aznar.
Una pràctica aquesta que s’ha convertit en “sistèmica” a l’Estat espanyol, i que per la seua naturalesa podríem qualificar de “corrupció institucionalitzada”.

A Rodrigo Rato li van precedir molts altres abans: Aznar i Miquel Roca a Endesa, Elena Salgado a la seua filial xilena, Ángel Acebes a Iberdrola, Miguel Boyer a Red Eléctrica, Isabel Tocino i Abel Matutes al Banc Santander, Felipe González a Gas Natural, Pedro Solbes a Enel, propietària d’Endesa, Marcelino Oreja a Enagás… i així fins a més de 40 ex-alts càrrecs del PP i del PSOE, els dos partits hereus del sistema partidocrátic (que no democràtic) espanyol creat arran de la Restauració del segle XIX.

Als EUA, aquesta pràctica (bastant habitual per altra banda allà, en el què molts afirmen que és la més gran democràcia del món!), se la coneix amb el nom de “revolving door”, i ací amb el nom de “porta giratòria”. Es a dir, alts càrrecs polítics que quan abandonen la política recalen en llocs directius de grans empreses, i també a l’inrevés, directius de grans corporacions que es promocionen a la política.

 

La Llei d’incompatibilitats de 2006, en el seu article 8.1 diu que els alts càrrecs “no podran exercir els seus serveis en empreses o societats privades relacionades directament amb les competències del càrrec ocupat” durant els dos anys següents a la data del seu cessament.
Dos anys, certament, no sembla molta espera.

Fa uns mesos vaig acabar de llegir un llibre de Joseph Stiglitz, Nobel d’Economia el 2001 i professor de la Universitat de Columbia, titulat “El preu de la desigualtat”, que deia una cosa què a mi em va semblar molt interessant al respecte.

Stiglitz afirma que els que ostenten el poder “utilitzen aquest poder per reforçar les seues posicions econòmiques, o, com a mínim, per mantindre-les”. Stiglitz parla en el llibre del fenomen de “recerca de rendes” per referir-se al procés de transferència de la riquesa que es produeix des de la part baixa de la societat cap a la part alta, on el govern, tant pel que fa (liberalitzar, privatitzar, desregular…) com pel que no fa (fiscalitat progressiva, control financer…), es converteix en una mera corretja de transmissió dels interessos econòmics dels propietaris de les rendes altes.

 

Tornant a esmentar el què he dit adés del tema de les privatitzacions: quina casualitat més gran és que una part significativa dels ex-alts càrrecs de la política acaben treballant per a les empreses públiques que van ser privatitzades, veritat!?

Aquest fet mostra, al meu parer, que hi han ja pocs dubtes de que les privatitzacions són un instrument més que s’utilitza en benefici de les classes econòmiques dominants de les que, en última instància, depèn el govern… un govern a la ombra que domina a un altre govern elegit democràticament pels ciutadans.

Els successius governs que han iniciat o completat la privatització de grans patrimonis públics, sempre ens han intentat “vendre la moto” amb les raons que tenien per prendre aquesta polèmica decisió.

Però tots sabem que les privatitzacions de serveis i d’empreses públiques formen part dels 3 manaments sagrats del pensament econòmic neocon: privatitzacions, desregulació financera i retallades de serveis socials.

I això no ho dic jo, ho diu l’anomenat Consens de Washington.

 

A Grècia i a Portugal, aprofitant la crisi, s’està venent tot el patrimoni públic per ordres directes de la troica.

L’argument més utilitzat per justificar les privatitzacions és que la gestió de l’empresa privada és més eficient que la de la pública (vos sona, veritat?).

Però si fóra així, només es privatitzarien aquelles empreses públiques que tingueren pèrdues, donant per fet que les pèrdues es produeixen per una gestió ineficient… però les dades mostren que això no sol ser així.

També caldria admetre que totes les empreses privades són, per definició, eficients, i que cap hauria d’incórrer en pèrdues ni fer fallida… però és que això tampoc és sempre així.

 

Si peguem una ullada al procés privatitzador dut a terme a l’Estat espanyol des del seu ingrés a la Unió Europea, veurem que es divideix fonamentalment en 3 períodes.

El primer d’ells va des de 1986 fins a 1992, any en què entra en vigor el tractat de Maastricht.
Té lloc sota els governs del PSOE de Felipe González, i en ell es produeix la reestructuració i fusió de gran part de les empreses públiques que eren rendibles.
Durant aquest període es creen Repsol, Inespal, Indra, Tabacalera, Endesa, Aceralia i Argentaria, que van quedar englobades en el grup Teneu.
Altres empreses amb pèrdues van ser venudes a empreses privades estrangeres, per exemple Seat va ser venuda el 1986 a Volkswagen, i Enasa-Pegaso al grup Fiat-Iveco a 1991. 

El segon període aniria de 1992 fins a 1996, any de la fi dels governs de Felipe González i el de l’arribada del PP de José María Aznar al govern.

En aquest període es comencen a vendre paquets d’accions de les empreses públiques rendibles que en el període anterior havien estat objecte de reestructuració. Es fa per imperatiu legal, ja que Maastricht prohibia les subvencions a empreses públiques i a més volia garantir l’accés de qualsevol inversor a qualsevol tipus d’empresa.

El govern va voler mantindre encara un cert control de les empreses, retenint almenys un 10% de les accions, per així assegurar-se un lloc en la gestió i una significativa participació en els beneficis.

I el tercer període s’inicia el 1996 i arribaria fins als nostres dies.
Als tres mesos de l’arribada d’Aznar al govern es va dissoldre el grup Teneu a fi de liquidar la resta de les accions que l’Estat encara retenia de les seues empreses.
Aleshores es va procedir a accelerar i a completar el procés de privatització completa de les empreses públiques més rendibles, les que llavors es coneixien com les “joies de la Corona”, no només per la seua rendibilitat, sinó també perquè pertanyien a sectors estratègics, fonamentals per a qualsevol Estat: Energia (Repsol, Endesa) Comunicacions (Telefónica) i Banca (Argentaria).

Amb el govern de Rajoy, i de nou amb el demagògic argument d’equilibrar els comptes, ara pretenen privatitzar RENFE, AENA, Red Eléctrica Española, IAG (fusió d’Iberia i British Airways), vendre les accions de la SEPI (Societat Estatal de Participacions Industrials) i els serveis que presten les comunitats com el Canal d’Isabel II a Madrid i la Sanitat allà on governen.

 

En tot aquest procés de privatitzacions hem assistit a una descàrrega de rendes procedents del patrimoni públic pagat per tots els ciutadans cap a les classes altes, tal com assenyalava en el seu llibre Joseph Stiglitz.

 

I de pas, i en compensació pels serveis prestats, ara aquestes ex-empreses públiques, ara privades, asseguren sempre un lloc de treball d’alta remuneració als que van facilitar aquest saqueig del patrimoni públic per convertir-ho en privat, en condicions molt avantatjoses per als compradors i normalment bastant per baix dels preus de mercat.

Tot un negoci redó per a les oligarquies financeres d’un Estat que sembla haver esdevingut el seu “cortijo” particular. Ells són els vertaders senyorets propietaris del cortijo espanyol!

Patraix, València (L’Horta), a 29 de juny de 2013.

 

Un passeig pels camps i bancals de les oliveres mil.lenàries del Maestrat valència.

Organitzat per Esplai Viatges, el club de viatges d’Acció Cultural del País Valencià, dissabte passat ens varem traslladar unes 25 persones des de València al Maestrat valencià per visitar el magnífic patrimoni natural existent a les comarques del nord del País, el de les oliveres mil.lenàries, tan impressionant com desconegut per a la majoria dels valencians.

En aplegar allà ens varem trobar davant els nostres ulls, sense cap dubte, amb un dels patrimonis arboris més impressionants que hi ha a la mediterrània occidental.

Més de 5.000 exemplars de majestuoses oliveres es poden veure en bancals ben treballats, uns arbres que segueixen produint un oli extra verge de gran qualitat d’algunes varietats autòctones que ens identifiquen, la principal de les quals es l’olivera farga. Són arbres d’unes mides que per als que vivim a la ciutat se’ns fa difícil de comprendre.

El conreu de l’olivera ha segut protagonista indiscutible de l’agricultura mediterrània des de fa moltíssims segles. La seua història ha anat lligada a l’evolució de l’espècie humana a les nostres terres.

Alguns estudiosos diuen que l’olivera es va originar en Palestina uns 4.000 anys abans de Crist. Els fenicis són segurament els que escampen el comerç d’oli i al mateix temps el seu conreu per tot arreu de la nostra mediterrània.

Però és en els romans on veritablement l’oli de l’olivera esdevé un element clau en l’economia de l’época. La dominació de la península ibèrica pels romans fa de l’olivera un pilar clau de l’economia mediterrània. Plinio conta que la fusta d’olivera no es podia utilitzar més que per a ser cremat en el altar dels deus.

En diferents escrits on es relaten les batalles dels romans en Andalusia, ja es fa menció del cultiu de l’olivera.

Els àrabs són els qui posteriorment acabarien millorant el seu conreu amb diferents tècniques d’extracció de l’oli. També a ells els devem l’ús de l’oli tant en medicina com en la cuina. 

Les múltiples cartes de poblament cristià de les nostres terres evidencien que l’olivar i l’oli era un element clau de subsistència de l’època.

En aplegar el nostre bus al poble de la Jana procedents de València, s’ens va ajuntar Ramón Mampel, actualment Secretari general de la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià, membre de l’Associació “Amics de l’olivera”, i un dels majors experts de tot el País. De la seua mà varem fer el recorregut pels camps i bancals de les majestuoses oliveres.

Ramón ens va explicar que fa uns anys l’Associació va mamprendre una magnífica tasca: la de fer un inventari de les oliveres mil.lenàries del Maestrat valencià.

Fins ara la seua Associació té inventariades unes 4.000  oliveres mil.lenàries censades en divuit municipis, encara que es calcula que el nombre total d’aquests exemplars pot ascendir a 5.000 o 6.000 disseminats per tota aquesta comarca.
És possiblement el territori amb la major densitat del món d’aquest arbre.

La mida d’alguns d’aquests exemplars arriba a ser de vuit a deu metres de diàmetre.
El criteri per censar una olivera dins d’aquest catàleg d’arbres monumentals és que ha de tindre una circumferència mínima de 3 metres i mig, mesurat a una alçada aproximada d’un metre i mig de terra. Una olivera que complisca aquest requisit se li suposa una edat superior als mil anys.

La major part dels exemplars s’han trobat als termes municipals de Canet lo Roig, Traiguera i la Jana, que són precisament els indrets què visitarem durant el nostre recorregut.

El patrimoni de la Jana resulta especialment rellevant, a causa de l’elevada concentració d’exemplars en un terme municipal d’únicament 19,5 quilòmetres quadrats.
A Traiguera ha estat localitzat l’exemplar de major perímetre: 10,2 metres. El 90% de les oliveres milenàries són de la varietat farga.

Ramón Mampel, excel.lent coneixedor del terreny i de la història associats a aquests monuments arboris, ens va contar durant el recorregut nombroses històries i anècdotes relacionades.

Així per exemple ens va relatar com en el any 1956, desprès d’una forta gelada a l’hivern, l’amo d’una d’aquestes oliveres no va tindre més remei que tallar una de les més velles i grans. Quan va arrancar els arrels de l’arbre, va aparèixer una estranya pedra que va resultar ser una làpida.

La pedra tenia unes paraules escrites en un llatí que desprès va ser datat en uns vint segles.
Sense adonar-se’n del què era, la va donar a un amic que se la va demanar per a prémer la cansalada dels seus pernils.

Un historiador li va explicar que sota la seua olivera va ser soterrat algun destacat ciutadà de l’Imperi Romà, que havia d’estar de viatge. Són soterraments que apareixen de vegades al llarg de les grans vies romanes, com la Via Augusta què passa per allí, i era costum plantar una olivera als peus de la tomba.

Aquella olivera que va caure per una forta gelada, no era només mil.lenària, sinó que tenia dos mil anys, cosa que ve a provar que no és cap quimera l’edat de molts d’aquests exemplars immensos, monumentals que poblen la comarca del Maestrat, com alguns semblen haver posat en dubte.

Mil.lenàries, bimil.lenàries o multicentenàries simplement, el cas és que els termes municipals de Xert, Traiguera, Canet lo Roig, La Jana, La Salzadella, Cervera i altres més de la comarca estan plens d’abres majestuosos, bellíssims com n’hi ha pocs.

Alguns dels exemplars que varem visitar ens deixaren realment bocabadats pel seu tamany, el seu porte majestuós i per les seues formes retorçades i inversemblants, que formen capriciosos nusos i abasten diversos metres de circumferència, algunes dels quals podeu veure en les fotos adjuntes en el post.

Ramón ens va presentar en el seua finca a Pere Simó, un agricultor què te a La Jana 16 hectàrees d’oliveres amb més de cent d’elles catalogades com a mil.lenàries, i algunes més com a bimil.lenàries amb tota seguretat.
A Pere li compraven una de les seues oliveres històriques per 24,000 €, però ell hi va renunciar. És un savi pagès que no confon valor amb preu, i per això mai va cometre la niciesa de desprendre’s d’un patrimoni impagable i irrepetible.

Com Pere Simó, fa alguns anys alguns propietaris d’aquest tipus d’oliveres eren temptats per empreses de jardineria o de construcció que els oferien milions de pessetes per un exemplar, fent-se el comprador càrrec de tots els costos d’arrencada, transport i trasplantament fins a una rotonda, un conegut restaurant o un jardí particular. Alguns hi van cedir i hi van a vendre. Almenys s’asseguraven uns ingressos d’un camp que els donava ben poc.

Hui això s’ha frenat per dues raons: perquè aquests arbres estan protegits per llei (l’any 2006 la Generalitat Valenciana va aprobar al Parlament la llei 4/2006, de Patrimoni arbori monumental), i també per convenciment propi dels seus amos. Sense dubte, en aquest canvi d’actitud ha jugat un paper fonamental la tasca de conscienciació desplegada per l’Associació d’Amics de l’Olivera, de la qual Ramon Mampel va ser un gran impulsor.

Però res de tot això hauria arribat al desenvolupament real del projecte si no haguera fructificat la idea més genial: la d’elaborar per separat l’oli d’oliveres mil.lenàries, fer-ho amb la màxima cura, potenciar al màxim la qualitat que ja té intrínsecament, i oferir-lo al públic així, com el que és: una joia gastronòmica exquisida i impagable.

Així va néixer l’oli “Milenario”, en el si de la cooperativa de desenvolupament rural Clot d’en Simó, que agrupa algunes cooperatives de base dels pobles esmentats, i en la qual varem dinar aqueix dia.

I al costat de l’oli i les oliveres han sorgit noves botigues, restaurants, hotels rurals, i set rutes de senderisme que discorren per paratges bellíssims i serpentegen per cercar les fonts, les construccions de pedra seca, les ermites i santuaris (com el de la Mare de Déu de la Font de la Salut de Traiguera, que també varem visitar), la Via Augusta, els camps abancalats i sobretot per admirar els monuments vius que són els vells i fascinants arbres que van plantar ciutadans de la vella Roma.

I així vam passar un magnífic dia, coneixent aquest fascinant patrimoni arbori del Maestrat, què des d’aquest post recomane conèixer a tot aquell que vulga sentir-se sorprès i atret per la màgia d’aquests arbres mil.lenaris.

Patraix, València, a 26 de juny de 2013.

Una passejada matinal ahir diumenge per l’impressionant llegat de la Guerra Civil que envolta la Vall d’Uixò (La Plana Baixa).

Dins de les commemoracions dels 75 anys de la batalla de Llevant, ahir diumenge pel mati, de la mà de l’Associació Valenciana per la Protecció del Patrimoni de la Guerra Civil, realitzarem un interessantíssim recorregut per una xicoteta part del patrimoni de trinxeres, búnquers, observatoris, etc. existent d’aquella època que literalment envolta la població de la Vall d’Uixó, un patrimoni què possiblement siga dels més extensos dels existents en territori valencià,

L’excursió va ser guiada per Carlos Mallench, membre de l’Associació cultural “Muntanyes de la Guerra”, integrant del Grup d’Estudis de la Batalla de Llevant de la Vall d’Uixó. En tot moment ens va explicar als participants de la ruta els avatars de la guerra esdevinguts als voltants de la població amb tot detall, aportant-nos a més algunes dades i anècdotes procedents de la seua pròpia tasca i recerca de camp.

Carles, natural de la pròpia Vall d’Uixò, és certament un especialista en la que es va anomenar la Batalla de Llevant.
Els seus amplis coneixements en la matèria han estat el fruit de les seues pròpies investigacions i de les del seu grup, així com de la consulta exhaustiva de documentació original en arxius militars. Tots ells han vist la llum en un recent llibre publicat el passat mes de gener, anomenat “La Batalla oblidada”, escrit conjuntament amb el seu company d’associació Juan Fuertes Palasí, llibre en el qual ha aportat nombrosa documentació gràfica i fotogràfica fins ara inèdita.

A principis de la primavera de 1938, desprès de la desfeta del front de Terol que va propiciar l’arribada de les tropes feixistes a la mar per Vinaròs, la República va quedar partida en dos.
Després d’un període de dubtes i vacil.lacions entre tirar cap a Barcelona o cap a València, Franco va decidir anar cap al sud per a prendre València.
Decisió polèmica que va desagradar a molts dels seus militars, inclosos els seus consellers alemanys, ja que les tropes republicanes que havien quedat voltades a Catalunya estaven destrossades i desorganitzades, però les que havien quedat al sud estaven en condicions de resistir, sobretot per la zona que havia escollit Franco per llançar l’ofensiva.
La situació de debilitat en què es trobava en aquells moments Barcelona aconsellaven el seu atac, davant el que presumien seria una tasca fàcil la seua conquesta.

Però Franco potser va pensar en la rellevància que tenia València com a capital i port principal de la República en aquells moments, la qual cosa suposava el proveïments d’armes, municions i queviures a Madrid. Franco va pensar que prenent València, la caiguda de Madrid es produiria pel efecte dominó, provocada per la seua manca de subministraments.
Fins a tal punt va menysprear la resistència republicana que defensava València, que sembla que va dir que el dia de Sant Jaume, el patró d’Espanya, estaria prenent-se un cafè a la plaça de l’ajuntament de València. 

L’operació, comandada pel general Dávila, durà quatre mesos fins al 24 de juliol i va ser un complet fracàs per a les tropes franquistes, perquè la seua ofensiva va topetar amb la forta resistència de la línia de defensa XYZ que anava des de Nules i Almenara en la costa, passant precisament per la Vall d’Uixò, i aplegava fins a la Serra de Javalambre en Santa Cruz de Moya, ja en Conca, al llarg de més de 100 km.
La seua extraordinària longitud es devia al fet que estava dissenyada per protegir València tant d’un assalt frontal (en un avanç per la costa) com per l’Oest (a través del front de Terol). La línia va ser dissenyada i executada sota la direcció de Manuel Matallana, oficial de l’Exèrcit Popular de la República que s’havia fet càrrec de les tropes republicanes al Llevant i, en definitiva, de la defensa de València davant l’avanç franquista.

Milers de soldats republicans i franquistes s’enfrontaren amb nombrosos ferits i morts. La línia XYZ, o línia Matallana, va aconseguir aturar l’ofensiva feixista i perllongar l’existència de la República quasi un any més.

Per a alguns experts en la matèria, la major victòria de l’exèrcit republicà en la guerra no va ser la famosa batalla de Guadalajara, sinó la defensa de València en la línia XYZ.
En total s’estima que l’exèrcit franquista va perdre en aquesta ofensiva uns 20.000 soldats, enfront d’unes baixes republicanes molt inferiors estimades en 5.000 soldats.

Les conseqüències d’aquesta batalla es poden resumir bàsicament en tres punts:

1. Va significar un important alleujament a la causa republicana, arran de la pèrdua de territoris com Terol i l’arribada de les tropes feixistes fins al mediterrani, si bé no va aconseguir unificar el territori.

2. Va ajudar a consolidar les defenses republicanes a Catalunya.
En aquest punt es pot fer una mena d’especulació històrica: les forces i tropes perdudes en aquesta batalla podrien haver-se usat en una ràpida ofensiva contra Catalunya, com demanaven els consellers alemanys de Franco, amb el que segurament la guerra s’hauria escurçat quasi un any.

3. Aquesta victòria va fer que els republicans es confiaren massa en les seues capacitats i en l’estat del exèrcit franquista, de manera que van accelerar els preparatius per a l’ofensiva sobre l’Ebre.

Curiosament aquesta batalla ha passat bastant desapercebuda, malgrat la seua importància.
Les raons d’aquest interessat oblit són dues, una per cada bàndol.
Pel bàndol franquista representa una derrota totalment atribuïble a Franco, per la seua obcecació de continuar una batalla que ja estava perduda.
I pel bàndol republicà, aquesta va ser una batalla en la qual no van participar cap de les seues unitats més “polititzades” del PCE o del PSOE, ni tan sols les brigades internacionals. Només van combatre tot tipus d’unitats normals de lleva, per la qual cosa no se’ls pot arrogar cap mèrit a aqueixes unitats.

El 24 de juliol començà l’ofensiva de l’exèrcit de la República amb la travessa del riu Ebre.
Per aquest motiu l’exèrcit revoltat es va replegar cap al nord i va haver d’abandonar la idea d’assolir la ciutat de València. El front de guerra quedaria estabilitzat fins a la fi de la guerra en aquest indret.

Durant el nostre recorregut per la línia de trinxeres republicanes que defensaven la Vall d’Uixó, Carlos Mallench ens va comentar que el patrimoni de la guerra que envolta la Vall d’Uixò comprèn prop de 150 búnquers, nombrosos observatoris i desenes de quilòmetres de trinxeres per part dels dos bàndols.
A la foto que il.lustra el post s’observa el nostre grup en un d’aquests búnquers que feia també d’observatori, donada la seua privilegiada posició per a l’observació, com es pot apreciar-hi.

 

Aquesta gran quantitat d’arquitectura militar s’explica per què durant els nombrosos mesos en què el front de la guerra va romandre-hi, tots dos bàndols es van dedicar a enfortir les seues posicions d’una manera frenètica, utilitzant fins i tot presoners de guerra (per part dels dos bàndols) com a mà d’obra.
Es calcula que unes 5.000 persones, incloent-hi civils del poble, van estar dedicats a aquestes tasques.

Una volta finalitzada la guerra, tota aquesta ingent obra va romandre intacta per ordre expressa de Franco fins que va acabar la 2ª Guerra Mundial, atès que es preveia la seua reutilització en cas que s’haguera produït una invasió aliada d’Espanya durant aquesta guerra.
En acabar aqueixa guerra, els búnquers van ser destruïts en la seua majoria per la població per aprofitar el seu ferro, bé per utilitzar-ho com bigues per a la reconstrucció dels habitatges del poble, bé per vendre-ho a la propera siderúrgia de Sagunt, per tal d’obtindre uns ingressos extres davant la penúria econòmica que patia el poble.

La Vall d’Uixò va esdevenir un punt d’observació fonamental per a la 128 Brigada mixta de l’exèrcit republicà, que defensava la zona.

Després de l’inici el 4 de juliol del 38 de l’ofensiva i la caiguda successiva de les poblacions d’Onda, Betxí, Artana, Vilavella, Borriana i Nules, el 12 de juliol començà la batalla per prendre la Vall d’Uixó, que s’anava a convertir en un autèntic forrellat, en un bastió infranquejable per a l’exèrcit feixista, accentuat després del 25 de juliol quan les tropes republicanes creuen l’Ebre, la qual cosa va provocar que el front s’estabilitzara.

 

Com a fet simptomàtic que reflecteix l’estat de desmoralització que s’estenia entre les tropes de Franco per la seua frustració de no poder avançar cap a València, Carlos ens va explicar que el General franquista Aranda, el mateix que va comandar l’entrada de les tropes feixistes a la ciutat de València el 29 de març de 1936, va prendre per sorpresa el bastió del Castell de la Vall d’Uixò, però inexplicablement no va prosseguir la seua ofensiva cap a la població. Això només pot explicar-se per haver segut un acte només concebut per aixecar la moral dels soldats franquistes de la zona.

També ens va explicar l’enorme carnisseria de soldats per ambdós bàndols que es va produir durant l’intent infructuós del bàndol republicà de conquerir l’Ermita dels sants de la Pedra, en poder de les tropes rebels, el 12.8.38.
En ella tots dos bàndols van tindre que exhibir en diverses ocasions la bandera blanca per poder retirar i cremar els seus soldats morts, degut a l’insuportable pudor que produïen els seus cossos abandonats en estat de descomposició.

Lamentablement, la manca de consciència per part de les autoritats municipals i autonòmiques ha fet que quasi no s’hajen invertit diners en la conservació d’aquest magnífic patrimoni, tan sols en alguns cartells explicatius i senyalitzacions de localització de les trinxeres, que romanen en el més complet dels abandonaments.

Després d’uns 9 quilòmetres i unes 3 hores i mija de recorregut sota una forta calor, vam finalitzar l’excursió en la pròpia població de la Vall d’Uixò.

Tan sols em queda que felicitar des d’aquest bloc a la de l’Associació Valenciana per la Protecció del Patrimoni de la Guerra Civil per aquesta magnífica iniciativa de mostrar al públic interessat, de manera completament altruista i desinteressada, aquest ric patrimoni oblidat i marginat per aquestes autoritats que ben bé podríem qualificar de “neofranquistes”, completament al.lèrgiques a preservar tot allò que recorde la lluita que es va dur a terme fa 75 anys per la defensa de la legalitat republicana.

Patraix, València (L’Horta), a 17 de juny de 2013.

La CUP ja és a València.

Ahir per la vesprada, a la plaça Viriat, al centre de la ciutat Vella de València, ens varem congregar unes 300 persones per assistir a la presentació d’Alternativa per València-CUP, nom de la candidatura de la CUP al Cap i casal.

Després  de dos anys de feina i d’haver-se constituït ara fa quatre mesos, l’Alternativa per València-CUP s’ha presentat a València amb el propòsit declarat de “remoure la política valenciana’ des d’el municipalisme.

Fins ara, al País Valencià n’hi havien quatre nuclis locals: Almàssera, Barxeta, Burjassot i Montcada.

Alternativa per València, fidel als seus principis de participar activament en els moviments socials de base, a les organitzacions veïnals i de barri i a les plataformes reivindicatives socials, ha donat aquest pas de presentar-se en una ciutat tan complicada, complexa i heterogènia com és la ciutat de València, la segona ciutat dels Països Catalans.

Una ciutat on hem patit el naixement i apoteosi del regionalisme espanyolista més reaccionari i virulent, una ciutat que va patir l’auge i l’embat del blaverisme radical i violent amb una intensitat inusitada a finals de la dècada dels 1970 i els 1980, dins de l’anomenada “Batalla de València “, i on, malgrat els anys transcorreguts, encara queda un pòsit social més o menys  important influenciat per aquesta ideologia sense ideologia.

Però també València ha estat una ciutat capaç de generar importants moviments i plataformes socials fortament reivindicatives, com ara ACPV, Ca Revolta, el Micalet, Salvem el Cabanyal, associacions veïnals molt reivindicatives i moviments com la Primavera valenciana.
I és en aquest brou de cultiu on s’ha forjat la CUP de València. 

L’acte d’ahir ha estat presentat per Natxo Calatayud, un del seus portaveus, qui ha definit què que volen fer i quins són els objectius de la CUP a la ciutat de València: “L’esquerra independentista hi és a València des de fa més de trenta anys. Això fa que actualment a València, una ciutat que moltes voltes es dóna per perduda i blavera, tinga una realitat amb casals, centres socials, ateneus, organitzacions i col.lectius socials i independentistes. Aquesta vida que hi ha a València, sorgida de trenta anys de feina, ha madurat. D’aquelles llavors que es van sembrar amb el PSAN als anys setanta i els Maulets als noranta, amb les lluites en defensa del territori, amb les noves coordinadores per les falles populars i combatives, amb la feina de plataformes veïnals i sindicats d’estudiants, etc, i que vol ser un poc el que aglutine aquesta experiència i maduresa, un arbre que puga donar fruits. Perquè moltes vegades ens adonàvem que tota aquella feina anava a parar a uns altres llocs, en el pla institucional i electoral. Ara estem completament preparats per a començar a fer el pas endavant (…) Naixem amb vocació de construcció municipalista, d’alternatives, de fer feina des de la base, de moure les consciències de polítics i institucions”.

En l’acte han intervingut representants de diferents moviments socials i reivindicatius, com ara la PAH, Pepa Conde per l’agricultora ecològica i cooperativista social i Toni Valero, portaveu de la Coordinadora de Col.lectius Parc Alcosa.

El parlament més llarg ha correspost a Xabier Mikel Errekondo, Portaveu d’Amaiur al congrés espanyol (en la foto que obri el post), el qual s’ha referit al nou escenari polític obert a Euskal Herria després del cessament de la lluita armada per part d’ETA, en el què el govern espanyol segueix entestat en impedir la normalització social del territori amb mesures com augmentar el nombre de policies nacionals, malgrat el rebuig generalitzat de la població cap aquesta mesura, i com el manteniment a la presó de presoners polítics, com ara Arnaldo Otegui, de qui ha demanat la seua immediata excarceració, arrencant l’aplaudiment i el suport dels que allà ens trobàvem presents.

Errekondo ha assenyalat els llaços que ens uneixen a EH i als Països Catalans, com ara ser dos territoris artificiosament fraccionats en províncies i autonomies, i a més dividits entre dos estats, l’espanyol i el francès, així com la lluita comuna contra “l’enemic” comú, l’estat espanyol, i el moviment civil independentista que lluita democràticament per assolir l’autodeterminació a les nostres dues respectives nacions.

Errekondo ha fet un important esforç per fer part del seu parlament en català, anomenant “cabuts” als polítics espanyols que es neguen a reconèixer el dret a decidir dels nostres pobles. Finalment s’ha atrevit a cantar uns fragments de “L’estaca” de Lluís Llach en euskera i en català, havent estat acompanyat en la cançó per tots els allà presents.

A banda de l’acte polític, han hagut també teatre de titelles, muixerangues i dolçainers, un xicotet concert de Feliu Ventura i Borja Penalba, i la intervenció de l’actor Sergi López, que ha recitat uns versos de Vicent Andrés Estellés.

Alternativa per València-CUP va a constituir, sense dubte, una necessària alenada d’aire fresc en la política de base de la ciutat valència, des de la seua concepció assembleària d’ideologia marxista i independentista.

Benvinguts a València, CUP!

Patraix, València, a 16 de juny de 2013.

 

Els empresaris valencians ja alcen la veu contra la submissió a Madrid del Consell i del PPCV en el tema del finançament.

El passat 28 de maig el Partit Popular va rebutjar al Congrés dels diputats de Madrid una proposta que instava el Govern central a que, mentre no es plantege una revisió de l’actual model de finançament autonòmic, posara en marxa els mecanismes necessaris per ajustar el model de finançament de tal manera que el País Valencià arribe a la mitjana nacional autonòmica en finançament per càpita.

Tots els grups de la cambra van votar a favor de la proposta excepte el PP que la va rebutjar, comptant també amb els vots dels diputats valencians, alhora que UPyD es va abstindre.

La iniciativa, que havia estat presentada pel secretari general del PSPV, Ximo Puig, instava, a més, a que el Govern encetara les accions immediates per fer efectiva la compensació, d’acord amb el principi d’igualtat constitucional i desenvolupament harmònic que preveu l’article 2 de la Llei Orgànica de Finançament de les comunitats autònomes (LOFCA).

Aquesta vergonyosa i submisa actitud del PP valencià als seus amos madrilenys no era nova… ja plovia sobre mullat.

Al febrer d’enguany, Ricardo Sixto, diputat d’EUPV, havia presentat una Proposta de Resolució al Congres espanyol en la que instava al Govern espanyol a que encetara un procés de revisió de l’actual sistema de finançament de les Comunitats autònomes per tal de corregir els desequilibris existents, i en concret per “resoldre i compensar els dèficits de finançament de les CCAA que han estat i estan mal finançades, com és el cas de la Comunitat autònoma valenciana”.

La proposta instava també al Govern central a “valorar i compensar el deute històric de l’estat amb la Comunitat autònoma valenciana derivada de la situació en el moment de l’inici de la transferència de competències”.

Doncs bé, tots els diputats del PP valencians al Parlament espanyol van votar també en contra d’aquesta proposta, amb la resta dels diputats del seu partit i dels d’UPyD.

Pocs dies abans que Ximo Puig presentara la seua proposta al Congrés espanyol, concretament el 23 de maig, EUPV va presentar una moció en el Parlament valencià en què plantejava exigir al Govern central l’obertura immediata del procés de revisió del model de finançament autonòmic i de la negociació per al reconeixement del deute històric.

La moció era recolzada pel PSPV i Compromís, què també plantejava que es feren públiques en quinze dies les conclusions de la comissió d’experts de Les Corts sobre el nou model de finançament, i que a partir d’aquest document es plantejara en un mes una proposta de reforma del model consensuada.

La moció va ser de nou rebutjada pel PPCV, argumentat que aquesta moció resultava ser “una censura al Govern “(sic). Una diputada del PP concloïa dient que “Volem un finançament adequat per a la Comunitat, i per descomptat es va a reivindicar en temps i forma”!?

Però, tot just 24 hores després que els populars rebutjaren a Madrid la proposta de Ximo Pug, el president de la CEV (Confederació empresarial valenciana), Salvador Navarro, en una entrevista a Ràdio Nou, declarava que «No volem ser més que ningú ni menys que ningú. Amb el finançament que rep Extremadura, haguérem rebut 2.800 milions més», en al.lusió al fet que la reivindicació valenciana de pretendre arribar a la mitjana en finançament per càpita, alhora que evidenciava el seu malestar pels diputats del PP que havien votat en contra: «Almenys, els demanaria que s’hagen abstingut. Perquè els valencians els paguem el sou, i són a Madrid gràcies a nosaltres»… una bona directa del president dels empresaris valencians, sí senyor!

Aquestes declaracions de l’empresariat valencià, criticant obertament al govern popular valencià per la seua manca de compromís cap als interessos valencians i la seua submissió als interessos del partit central, eren impensables tan sols fa un parell d’anys.

Perquè hi va haver un temps en el què la patronal valenciana bevia literalment a les mans de l’aleshores President de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana.

Era l’època de l'”España-va-bien” de JM Aznar, i el nostre Molt Honorable cartaginès havia aconseguit que la Cierval, la patronal valenciana d’empresaris, es mostrara submisa i obedient als desitjos del PP valencià, a canvi de disposar de tot tipus de facilitats per fer negocis fàcils i lucratius.

Això va fer que la societat mirara amb descrèdit a una classe empresarial que, fins aleshores i des de feia molts anys, s’havia mostrat com un pilar fonamental en la construcció de la identitat econòmica, productiva i exportadora del País Valencià.

Però les arribades a la presidència de Cierval de Rafael Ferrando primer, i sobretot de Jose Vicente González després, el juliol del 2011, van constituir un primer gir radical en aquesta política de submissió empresarial als dictats que emanaven del Palau de la Generalitat, que tants anys ja durava.

Posteriorment, l’arribada de Francisco Pons i després de Vicente Boluda a l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE), va completar aquest gir cap a la plena independència d’actuació i de declaracions públiques dels empresaris valencians, que deixaven a la fi d’anar a remolc del Consell.

Una bona prova d’açò la varem tindre el desembre del passat any quan Vicente Boluda, el president del més important lobby empresarial valencià (format pels 100 principals empresaris del País), va deixar al descobert les tebieses del Consell a l’hora d’exigir al govern espanyol un tractament fiscal com cal.

Boluda va demanar el pacte fiscal per al País Valencià, i va dir coses com “Donar suport tant a Catalunya com a altres comunitats que creuen que el sistema de finançament no és equitatiu… No sé si hi ha una oportunitat per re-fundar l’Estat espanyol, però cal alguna cosa semblant (…) Si els bascos i els navarresos tenen una cosa que es diu concert, jo també ho vull. Ni més ni menys… Així com l’Estat espanyol recapta i reparteix els diners a les comunitats, jo vull recaptar i pagar a l’Estat espanyol la meua quota”… Contundents declaracions del principal lobby empresarial valencià!

Però tan sols un parell de mesos abans, en una compareixença que va fer davant la premsa, Vicente Boluda va apostar per “pujar al carro” de Catalunya per reclamar al Govern espanyol un canvi en el model de finançament autonòmic, perquè considerava “injust i inacceptable el tracte del Govern a la Comunitat Valenciana en els pressupostos generals de l’Estat… Els pressupostos són radicalment dolents, exigim al Govern que ens explique a què es deu aquest tracte. Exigim la revisió del model de finançament autonòmic i que es repartisquen els diners de l’Estat de manera més equilibrada”, alhora que demanava aprofitar la discussió oberta pel Govern català per a unir esforços a fi de “reparar un sistema que resulta discriminador per als valencians, perquè anant sols Madrid no et farà ni cas… Un tractament així fa encara més necessària la unió de tots els valencians, sense distinció d’ideologia, en defensa d’un tracte més equilibrat. No podem seguir acceptant sense dir ni piu el dèficit de finançament que hem patit històricament”.

En aquesta compareixença Boluda va recalcar els tres elements que, tant per part del seu lobby empresarial com per part de la patronal Cierval, són claus per impulsar el desenvolupament econòmic de la societat valenciana: el model de finançament, la inversió de l’Estat i el Corredor mediterrani.

A preguntes dels periodistes, el president d’AVE va senyalar clarament qui hauria de liderar aquesta reivindicació: el president de la Generalitat valenciana, Alberto Fabra, de qui va dir que li agradaria que la reclamara “amb més vehemència”… un altra bona directa per al nostre President acomplexat!

Però les declaracions de Boluda reflectien un malestar empresarial amb el govern popular valencià i espanyol molt més ampli dins de les organitzacions empresarials valencianes.

Al gener d’enguany el diari La Vanguardia publicava en la seua secció digital una interessant entrevista amb José Vicente González, el president de la gran patronal valenciana CIERVAL.

El president de CIERVAL, des de que va arribar a la presidència de l’organització empresarial valenciana, s’ha manifestat sempre clarament i sense embuts com un defensor dels interessos de l’economia productiva valenciana, en temes com el Corredor mediterrani o el deficient finançament que rep el País Valencià per part del govern espanyol.

Jose Vicente González, en referir-se a les possibles sinergies entre les societats valencians i catalana, va dir: “Crec que aquesta col.laboració i impuls de la societat civil no s’hauria d’acabar amb el tema del corredor. Em sembla que hi ha moltes coses en què hem remar en la mateixa direcció, com el finançament autonòmic, que és molt injust”.

I en referir-se a l’actual model de finançament autonòmic, va declarar: “Portem 20 anys amb aquest assumpte i el problema segueix sense resoldre. Em sembla increïble. A Espanya hi ha quatre autonomies que són contribuents netes: Madrid, Barcelona, València i Balears. Però hi ha una diferència important entre aquestes quatre: tres tenen renda per càpita superior a la nacional, i València la té menor, amb el 88,4%. No puc entendre que puga ser contribuent net, hauria de ser receptora, això és el que diu el sentit comú, és una obvietat. Està previst que el 2014 es produïsca la revisió i crec que cal abordar-la amb rigor. A València no hem no demanar, sinó exigir aquest finançament i a més ens hem de embarcar tots en una tasca pedagògica per fer-los veure la raonabilitat de la nostra exigència, perquè si no hi ha acord entre tots serà difícil canviar el model”.

I en referir-se al necessari canvi que s’ha de realitzar en la política econòmica valenciana, va dir: “Jo crec que hem d’avançar tornant a la Comunitat Valenciana a alguna cosa que teníem abans de la febre de la bombolla immobiliària, es tracta del repartiment del pes específic que tenia cada sector en l’economia. Era un repartiment equilibrat, on la indústria tenia el 20% del PIB. Hem de generar riquesa i ocupació, i tornar a fabricar coses”…. un altre missatge per a navegants!

A aquestes declaracions, què  novament feien palesa la nul.la actitud reivindicativa del govern valencià a Madrid, es van afegir les del març d’enguany per part del comitè executiu i la junta directiva de la Confederació Empresarial Valenciana (CEV).
Van instar “els representants polítics i institucionals dels interessos valencians” que no facen “desistiment de les seues responsabilitats” i assumeixen la reclamació d’un millor finançament per al País Valencià, alhora que senyalaven “els que tenen la responsabilitat i la competència d’obrir les vies que estableix el reglament per iniciar aquesta revisió, es comprometen amb aquest objectiu sense dilació (…) Aquesta revisió ha de ser defensada en els diferents àmbits d’actuació, més quan es tracta d’una reclamació que, com poques, concita el consens de tota la societat valenciana”…. Un altra bona indirecta, més aviat directa, del nostre empresariat per als nostres (des)governants!

Afortunadament, fins i tot un empresariat tan acostumat històricament a “ofrenar noves glòries a espanya” com era el valencià ha canviat radicalment de pensament per exigir un finançament just per als valencians i ha passat a criticar, sense embuts, l’actitud submisa del govern de Fabra davant els seus amos de Madrid.

Patraix, València (L’Horta), a 15 de juny de 2013.

Interessant xarrada del periodista J.M. Izquierdo a la Literària de València sobre la desinformació als mitjans de comunicació.

El passat 12 de juny vaig assistir a una interessant conferència-debat celebrada a la Universitat Literària de València que tractava el tema de la desinformació en els mitjans de comunicació actuals.

El títol de la conferència era: Comunicació i canvi: cap a on van els mitjans de comunicació?
En ella ha participat el conegut periodista madrileny José María Izquierdo, autor del conegut bloc a El País i de l’espai a la cadena Ser “El ojo izquierdo”. En la seua dilatada trajectòria professional va ser cap de redacció de Diario 16, cap de redacció i després director adjunt de El País, així com director dels serveis informatius de Canal+, dels Informatius Cuatro i de CNN+.

L’acte s’emmarcava en la programació del Fòrum de Debats de la Universitat de València NAU XXI, i ha comptat també amb la participació de José Ignacio Pastor Pérez, president de l’Associació Ciutadania i Comunicació, Ignacio Andreu, membre de la directiva de la Unió de Periodistes Valencians i Josep Lluís Gómez-Mompart, catedràtic de periodisme de la Universitat de València, en representació de les entitats coorganitzadores de l’acte, entre les quals també hi ha l’Associació RedPública i Ca Revolta.

M’agradaria assenyalar que NAU XXI és un projecte de la Universitat de València, una mena de un think tank universitari, nascut per contribuir tant al debat social com intel.lectual i proporcionar idees innovadores sobre els  problemes actuals.

En un moment com l’actual en què les turbulències i incerteses generades per la crisi han fet visible que els principals problemes que enfronta la nostra societat no són primàriament tecnològics ni d’índole merament econòmica, sinó més bé en gran mesura polítics, socials i culturals, aquest projecte sorgeix amb l’objectiu de facilitar el debat i la innovació sociocultural en la societat valenciana sobre els reptes que enfronta la nostra societat actual, propiciant la interacció entre els diferents protagonistes del territori, tal i com ho defineix amb les seues paraules la mateixa Universitat.

Les intervencions dels quatre ponents de l’acte varen ser, realment, molt interessants i reveladores del crític moment actual que estan passant els mitjans de comunicació clàssics, i molt en particular la premsa escrita, en bona mesura degut a la irrupció de les noves tecnologies aplicades a la informació (internet, xarxes socials, etc…) i a l’excés “d’informació” que s’hi genera a través de 500 milions de pàgines web i de 15.000 tuits per segon creuant pels aires, informació d’altra banda que ningú filtra i que pot fer arribar com verídica una notícia falsa o deliberadament inventada a milions de persones. 
Com a bon exemple d’açò, en la conferència es va comentar el recent cas de Rafa Nadal, que en el seu Twiter es va lamentar fa un parell de dies de la mort de Nelson Mandela, una informació què li havia aplegat a través de les xarxes socials i que ell havia donat com a vertadera, quan era completament falsa. 

I ací és on es troben a faltar els periodistes, els bons periodistes, en la seua capacitat crítica de filtrar i prioritzar aquest enorme excés d’informació que ens envaeix diàriament a través de tots aquests mitjans, i que ens desinforma molt més del que realment ens informa. I molt més en un moment en què els acomiadaments, els tancaments i les pèrdues econòmiques en els mitjans de comunicació, tant públics com privats, arriben a xifres alarmants i en què la consideració social sobre els periodistes no és precisament alta.

JM Izquiedo va esmentar l’interessant mot de “Infobesidad”, una veritable malaltia social del nostre segle, en la qual l’excés d’informació que ens aplega a través de mil i una fonts diferents ens pot resultar nociva per a la nostra salut individual i, sobretot, social.

Ignacio Andreu, per la seua banda, va emfatitzar en la seua intervenció la manca de protecció que tenen els ciutadans davant la manca de filtres a la informació que ens arriba a través d’internet i de les xarxes socials, malgrat tot que hui en dia aquests mitjans són una excel.lent eina que permet als periodistes més llibertat i instantaneitat en l’enviament de la informació.

 


J. Lluís Gómez va exposar algunes estadístiques que indiquen que en els EUA un 48% dels ciutadans pensen que la qualitat periodística dels mitjans ha empitjorat en els últims temps. 
Al seu parer, aquest fet es deu principalment als següents factors:
– La precarietat laboral actual que gaudeixen els professionals de la informació.
– La pèrdua de valors de les noves generacions de periodistes.
– L’intrusisme professional del que ell anomena “periodistes mercenaris” i el periodisme groc.

Per la seua banda José Ignacio Pastor donà a conèixer una recent estadística en la qual el 75% dels periodistes per compte d’altre asseguren haver estat pressionats alguna vegada per no donar determinades informacions, o canviar algunes ja elaborades.

En resum, un interessantíssim debat celebrat a la Universitat de València en el qual tots els assistents ens vam apercibir de la precarietat a la qual estem sotmesos tots els ciutadans davant de les informacions que ens arriben dels mitjans de comunicació, per l’impacte que sobre nosaltres produeix la desinformació i la manipulació informativa ordenada des del món corporatiu amb la finalitat de respondre a uns determinats interessos, molt allunyats dels propis de la immensa majoria de la ciutadania. 

Patraix, València (L’Horta), a 14 de juny de 2013.

R.I.P. Banc de València S.A., que va morir ahir a l’edat de 113 anys després d’una llarga i penosa malaltia de robatori i espoli.

BANC DE VALÈNCIA (20.03.1900 – 11.06.2013)

Després d’una llarga i penosa malaltia originada per la gestió ruïnosa, el robatori i la cobdícia sense limits provocats durant anys d’espoli continuat, ahir va morir a l’edat de 113 anys l’entitat financera senyera del País Valencià, havent rebut els sants sagraments i la benedicció apostòlica de CaixaBank D. E. P. 

El seu principal executor, en José Luis Olivas Martínez, ex-President de la Generalitat Valenciana, conegut amb el sobrenom del President de la ruïna, li va inocular el verí mortal de l’avarícia i el saqueig de manera continuada des de l’any 2004 fins el 28 d’octubre de 2011, just una setmana abans que es descobrira la seua fatal malaltia de fallida a causa de l’alta exposició al verí del totxo i la rajola durant tots aquests anys.

 

 

Jose Luis Olivas, en reconeixement a la seua extraordinària perícia per injectar aqueix mortal sense haver estat percebut, va ser generosament recompensat amb un salari de 1.62 milions d’euros durant l’any 2011, i a hores d’ara és un home completament lliure. 

Els seus afligits accionistes, xicotetes i mitjanes empreses del teixit productiu valencià i xicotets estalviadors, els preguen una oració per l’etern descans de la seua ànima en el cel de les finances.

Amén!

Patraix, València, a 13 de juny de 2013.

Les polèmiques sobre el tendal per a la Verge i l’estat ruïnós de la muralla àrab de València, paradigma de les polítiques municipals de Rita Barberà.

Un parell de notícies que he trobat llegint la premsa valenciana aquest cap de setmana han cridat la meua atenció per representar, al meu parer, un paradigma del que son (i han estat durant tants anys) les polítiques desenvolupades per part del consistori municipal de la ciutat de València que dirigeix ??l’incombustible, encara que cada vegada més carn de ninot i a prop del foc de la falla, alcaldessa na Rita Barberà.

La seua ferma defensa dels valors tradicionals més rancis, conservadors i folklòrics, íntimament relacionats amb les tradicions nacional-catòliques heretades del franquisme, enfront de la desídia i el menyspreu cap a les polítiques de defensa del patrimoni històric-artístic de la ciutat i de la seua horta, han estat una constant al llarg de tot el seu mandat al capdavant del Cap i casal.

Ara a continuació hi exposaré un parell d’exemples que il.lustren ben bé al que m’estic referint.

Crida molt l’atenció el debat públic suscitat per l’alcaldessa de València en els mitjans de comunicació per la seua obstinació en una cosa que, sense dubte, és de vital importància per a la ciutat: el manteniment del tendal que cobreix la Plaça de la Mare de Déu. Una cosa certament determinant en la qualitat de vida dels ciutadans de València, com fàcilment podem suposar!!
 

Fa uns mesos la Comunitat de Propietaris de l’immoble número 4 de l’esmentada plaça, va presentar un recurs contra la instal.lació a la façana de la seua finca dels ancoratges per la fixació d’un immens tendal de 1.500 metres quadrats, la funció del qual és la de cobrir la plaça durant la celebració de determinats esdeveniments. El recurs ve motivat pel temor que la instal.lació d’aquests ancoratges deteriore la façana del seu l’edifici.

La instal.lació d’aquest tendal suposa tan sols uns mòdics 300.000 euros, mentre que, alhora, Càritas Diocesana de València, per exemple, denunciava que la partida referent a Benestar Social reduïa un 7 per cent el seu pressupost per atendre les necessitats de les persones més necessitades, o Jaume Serra, president del Banc d’Aliments de València, feia una dramàtica crida a les institucions i a la societat valencianes perquè els magatzems d’aliments de València s’estan quedant buits, coincidint amb l’increment de les necessitats de les famílies pel tancament dels menjadors escolars. 

El recurs presentat pels veïns va ser desestimat pel propi Ajuntament de València. El tema està ara en mans del jutjat.

Però l’alcaldessa no dóna el seu braç a tòrcer en aquest assumpte d’importància cabdal per a la ciutat.

Fa uns dies s’ha sabut que la pròpia Rita Barberà va enviar cartes personals als afectats per intentar arribar a una entesa que permeta instal.lar-hi el seu anhelat tendal sobre la plaça.
Rita declarava que la seua intenció “no és entrar en litigis judicials amb els veïns (…) És l’últim que vull i faria”, alhora que feia “una vegada més una crida al diàleg, a la comprensió, a la lògica i al sentit comú”, per acabar dient que “La meua voluntat continua sent no arribar als tribunals, però puc assegurar a tots els valencians que tendal haurà”… ‘pels meus ovaris’, es va oblidar de rematar la frase a Rita.

Al costat d’aquesta notícia es podia trobar aquesta altra a l’edició valenciana d’un important diari espanyol: “Calçada nova, torrasses ruïnosos. El Consistori executa l’obra més econòmica del Pla de la Muralla Àrab, mentre torrasses i mur es deterioren”.

 

 

La notícia denunciava que la rehabilitació de la muralla islàmica de València, construïda al segle XI sota el regnat d’Abd al-Aziz i descrita com una de les més perfectes d’al-Andalus, havia tingut fins ara quatre plans públics diferents (el primer d’ells enllà per l’any 1991), sense que s’haguera complert ni un sol d’ells.

Per donar idea del seu lamentable estat de ruïna actual, en ple centre històric de València, només cal pegar una ullada a les fotografies que adjunte al post.

 

 

El 2005 es va aprovar el Pla d’Urbanització de l’Entorn de la Muralla Àrab del barri del Carme. El projecte tenia quatre unitats d’execució, en les què quedarien visibles retalls de 137 metres de la muralla, a més de diversos torrasses, amb una antiguitat de 1000 anys.

Doncs bé, transcorreguts set anys des de l’aprovació del pla, només s’han iniciat les obres de menor pressupost, consistents en la renovació del paviment urbà, mentre trossos de les torrasses àrabs i de la muralla se segueixen caient a terra davant la desídia i l’abandonament de les autoritats municipals i autonòmiques.
Però aquest fet sembla no haver suscitat la preocupació ni les ires de l’alcaldessa, tal i com ha succeït amb la negativa dels veïns de la plaça de la Mare de Déu a la instal.lació del tendal, actuant en legítima defensa dels seus interessos com a propietaris dels seus habitatges.

Un parell de fets que deixen ben a les clares quina ha estat la sensibilitat i quines has segut les prioritats de les polítiques dutes a terme per Rita Barberà a la ciutat de València.

Patraix, València (L’Horta), a 10 de juny de 2013.

Els mecanismes d’elusió fiscal fets a mida de les grans empreses en el “cortijo español”.

L’article 31 de la Constitució espanyola estableix que tots els ciutadans “contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seua capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat”. 

Una redacció constitucionalment impecable feta per emmascarar una fal.lacia impecable!

Una prevaricació constitucional en tota regla… “Feta la llei, feta la trampa”, podríem dir que és el refrany favorit dels amos del cortijo espanyol.

 

Només cal pegar-li una ullada a l’Informe anual de recaptació tributària de l’any 2011 per adonar-se’n.
La lectura de les dades de xifres i estadístiques oficials revelen que a l’Estat espanyol l’esforç fiscal que fan els treballadors, els únics i veritables pagans de la crisi actual, és molt superior al que fan les empreses.

Perquè tot i la crisi que ens estan fer patir, els ingressos de l’estat per IRPF respecte al total recaptat ha estat sempre de entre el 40 i el 45%.

No obstant això, el que es recapta per l’impost de societats a les empreses ha anat descendint, des del 22% el 2007 fins al 10,1% de 2011.

I si a tot això sumem l’IVA i les seues recents i antisocials pujades, resulta que l’esforç fiscal de les llars espanyoles es dispara.
La comparació d’aquest esforç amb el que realitzen les empreses resulta, senzillament, insultant.

 

Fa uns dies vaig llegir un interessant estudi al respecte. Havia estat elaborat pel Sindicat de Tècnics d’Hisenda (GESTHA) al maig de 2012.

En ell s’assenyalava que, per exemple la pressió fiscal d’una persona soltera i sense fills amb uns ingressos mitjans de 41.310 euros anuals se situa per sobre del 27,9%… però cap empresa suporta una càrrega de l’impost de societats per sobre del 25,2%.

Un altre exemple: una persona amb dos fills al seu càrrec i ingressos mitjans de 16.524 euros a l’any, rep una càrrega fiscal que ronda el 15,6% de la renda. Aquesta càrrega fiscal és, fins i tot, lleugerament superior a la que tenen moltes multinacionals que facturen més de 1.000 milions d’euros anuals a l’Estat espanyol!

 

Tot açò, recordant el que diu l’article 31 de la Constitució espanyola, resulta ser una broma de mal gust… Que és el que realment està passant amb la càrrega fiscal que reben les empreses?

 

És cert que estem en “crisi” i que la facturació de moltes d’elles ha disminuït com a conseqüència de la baixada de les seues facturacions.

Però una reducció de les seues aportacions a les arques de l’Estat del 64% des de 2007 no es pot explicar de cap manera per la reducció de les seues plusvàlues, perquè els beneficis no han caigut en la mesura en què han caigut els imposts, tal com deia en una entrevista el president del sindicat dels tècnics d’hisenda.

 

En el món dels imposts hi han dos termes que són utilitzats per Hisenda per descriure la decisió dels contribuents de minimitzar el pagament d’imposts:

D’una banda està l’elusió d’impostos (Tax avoidance en anglès), que fa referència a les conductes del contribuent que busca evitar el pagament d’imposts, utilitzant maniobres o estratègies permeses per la mateixa llei o pels buits d’aquesta.
L’elusió no és estrictament “il.legal”, ja que no s’està violant cap llei, sinó que se n’està aprofitant mitjançant una interpretació que és permesa per la llei, que en ocasions és ambigua o té buits.

I d’altra està l’evasió fiscal, la qual fa referència a les maniobres utilitzades pels contribuents per evitar el pagament d’imposts, violant per això la llei.

 

El 2011 l’Estat va recaptar per l’impost de societats 16.611 milions d’euros. En aqueix any el benefici declarat de només cinc empreses de l’Ibex-35 (Banc Santander, BBVA, Telefónica, Inditex i Repsol) va ser de 17.800 milions d’euros.
El que passa és que encara que les empreses tenen un tipus impositiu nominal sobre els beneficis del 25% o del 30% (depenent que siguen PIMES o grans empreses), els mecanismes “legals” d’elusió d’imposts de què hi disposen (el que es coneix com a “enginyeria fiscal”), com ara la compensació de pèrdues d’un any per l’altre, la consolidació de resultats entre dues filials, la deducció de despeses financeres, etc… els permeten reduir-se quasi al 10%… Tota una catifa roja posada a disposició dels empresaris per a què cotitzen per sota del que ho fa un mileurista!



La nova llei que es va aprovar l’octubre de 2012 limita i redueix algunes d’aquestes pràctiques, però deixa sense resoldre’n altres que havien proposat els inspectors d’Hisenda, com per exemple la de canviar la deducció que s’aplica a les despeses per una altra que permeta la tributació reduïda sobre els ingressos, i la de gravar els guanys de les empreses en funció de l’activitat econòmica real allà on es venen els seus productes o serveis, i no on tinguen el seu domicili fiscal.

 

Com que no es fa així, aquest mecanisme atreu a l’Estat espanyol a empreses que tenen filials amb suposades pèrdues, perquè les deduccions i bonificacions s’apliquen a les despeses, mentre que les filials que presenten beneficis deslocalitzen el seu domicili fiscal a països amb menor càrrega tributària que l’espanyola, com Luxemburg, Suïssa i Irlanda.

Amb aquesta catifa roja estesa a les grans empreses, per exemple els gegants de la informàtica i la tecnologia poca cosa tributen a Espanya (com podem veure en el gràfic que acompanye en el post), com tampoc ho fan les pròpies empreses espanyoles.
El 2010 almenys 30 de les 35 empreses de l’Ibex-35 tenien filials en territoris considerats paradisos fiscals (aquelles que reportaven majors beneficis), però les que declaraven pèrdues cotitzen ací, per així poder desgravar les seues despeses i suposades pèrdues… tot perfecte per als seus interessos!

 

Aquesta va ser la valoració que va fer l’Organització Professional d’Inspectors d’Hisenda (IHE) respecte de la nova llei fiscal: “Segueixen quedant infinitat de forats per on el frau campa a gust”.

 

Fa uns dies vaig llegir també un interessantíssim, alhora que revelador, informe que aquesta organització va publicar a l’octubre de 2012, “La Crisi fiscal a Espanya”, en el qual aquest col.lectiu posava blanc sobre negre al voltant de la realitat fiscal existent a l’Estat espanyol.

Hi vaig poder llegir com l’Estat espanyol és un dels que menys gasta en administració fiscal en relació al PIB (0,13%) en comparació amb els països de les nostres dimensions a la Unió Europea: a França en gasten just el triple (0,39% ), a Alemanya més del doble (0,29%) i quasi el doble també a Itàlia (0,24%).

I també vaig poder llegir-hi que el 2009 hi havia a Espanya 1.928 ciutadans per cada empleat de l’Agència Tributària, quan la mitjana de l’OCDE és de 900. A Alemanya n’hi han 729, a França 860 i a l’Anglaterra 862.
En el nombre de persones treballant per cada empleat d’Hisenda dedicat a imposts i despeses generals també estem a la cua de l’efectivitat: 967 treballadors per treballador a Espanya, mentre a Alemanya n’hi han 371, a França 392 i a l’Anglaterra 441.

I per si ens semblara poca cosa, sobre aquestes raquítiques xifres cal aplicar les retallades pressupostàries del 2013: un 7,7%, menys de despesa i la pèrdua de més de 800 empleats, en una plantilla en què només un 20% dels inspectors es dedica a la investigació contra el frau fiscal, mentre el restant 80% es dedica a l’encreuament de dades i a la comprovació de discrepàncies entre les declaracions. I a més, només disposen d’un any per tancar qualsevol investigació.

 

El resultat d’aquest sistema plenament garantista per als interessos d’elusors i d’evasors fiscals, és que el fisc espanyol deixa d’ingressar cada any entre 60 i 70 mil milions d’euros, segons dades del propi sindicat d’inspectors, i que la major part del frau , un 72%, es localitza en les grans empreses i els grans patrimonis, quatre vegades més que el frau de les pimes i molt per sobre del dels autònoms.

José María Molledo, secretari general de GESTHA, ho té molt clar: “El fisc hauria d’esforçar més a perseguir l’engany de les multinacionals i les grans companyies en comptes de concentrar el 80% dels recursos a investigar microempreses, pimes, autònoms i assalariats”.

 

Què es pot esperar de la voluntat de combatre el frau fiscal d’un govern que al març de 2012 va nomenar a una tal Pilar Valiente com Cap adjunta de l’Oficina Nacional d’Investigació del Frau, una persona que va haver de dimitir el 2001 del càrrec que ocupava a la Comissió Nacional del Mercat de Valors per la seua implicació en un cas de frau, i que el primer que va fer després del seu nomenament va ser destituir els sis inspectors que estaven investigant el cas Gürtel?

“Un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat” resa la Constitució espanyola… a qui pretenen enganyar els amos del cortijo espanyol?

Patraix, València (L’Horta), a 7 de juny de 2013.

La llarga mà del Consens de Washington ha arribat a Europa.

Durant molts anys Amèrica llatina ha estat víctima de la depredació econòmica dels països capitalistes del Nord. Era l’època de la Doctrina Monroe “Amèrica per als americans”, que més aviat era “Amèrica per als nord-americans d’EUA” i la consideració per part dels EUA de que aquests països eren “el seu pati de darrere”.

Governs colonials, sagnants dictadures militars i governs titelles que sotmetien als seus pobles als interessos dels organismes i els països colonialistes van assolar aquesta Amèrica llatina que tan magistralment va descriure i documentar Eduardo Galeano en el seu llibre-crònica “Las venas abiertas de América latina”.

Els anys 1990 es van caracteritzar pels brutals ajusts econòmics i socials basats en l’anomenat Consens de Washington, un decàleg de condicions que plasmava en fets concrets la ideologia econòmica del neoliberalisme, aquesta doctrina política que s’havia estat cuinant al Departament d’Economia de la Universitat de Chicago durant les dècades de 1950 i 1960 de la mà d’un tal Milton Friedman.

El Consens de Washington va ser formulat originalment en un document de novembre de 1989 anomenat “What Washington Means by Policy Reform”, que pot traduir-se com “El que vol dir Washington amb reformar orientacions polítiques” o “El que des de Washington s’entén com a reforma de les orientacions polítiques”.

S’hi va incloure el que el seu autor va definir com “una llista de deu polítiques que personalment pensava eren més o menys acceptades per tothom a Washington”.
Originalment, el paquet d’aquestes mesures econòmiques estava pensat per als països d’Amèrica llatina, però amb els anys es va convertir en un programa general que es va anar imposant a la força i amb coacció en tots aquells països del món on el capitalisme neoliberal prenia el comandament de les seues institucions polítiques.

Aquest decàleg, considerat com les “Taules de la llei” pels polítics i economistes neoliberals, era el següent:

-Disciplina pressupostària (els pressupostos públics no poden tindre dèficit)… vos sona?

-Re-ordenament de les prioritats de la despesa pública d’àrees com subsidis (especialment subsidis indiscriminats) cap a sectors que afavoreixin el creixement, i serveis per als pobres, com educació, salut pública, recerca i infraestructures… vos sona?

-Reforma impositora (buscar bases imposables àmplies i tipus marginals moderats)… vos sona?

-Liberalització financera, especialment dels tipus d’interès.

-Un tipus de canvi de la moneda competitiu.

-Liberalització del comerç internacional (trade liberalization) (disminució de barreres duaneres).

-Eliminació de les barreres a les inversions estrangeres directes.

-Privatització (venda de les empreses públiques i dels monopolis estatals)… vos sona?

-Desregulació dels mercats.

-Protecció de la propietat privada.

I qui eren els organismes i els grups de pressió econòmics que van espentar l’aplicació d’aquest decàleg?

Doncs el complex polític-econòmic-intel.lectual que té seu a Washington DC: els organismes financers internacionals (FMI I Banc Mundial), el Congrés dels EUA, la Reserva Federal, els alts càrrecs de l’Administració i els instituts amb destacats experts econòmics (think tanks neoconservadors). 

Passada aquesta etapa d’estrangulament econòmic neoliberal, alguns dels països llatinoamericans que més la van patir en les carns dels seus propis pobles van dir PROU! i han aconseguit pegar-li una bona puntada al cul a aquesta religió econòmica imposada des del Consens de Washington anomenada neoliberalisme, que durant tants anys va perpetuar una ingerència imperial en els àmbits social, econòmic, polític i també cultural a Llatinoamèrica.

Argentina va ser un d’aquests països que es van alliberar del jou neoliberal. Deu anys després del famós corralito, trobem l’opinió d’un influent mitjà de comunicació britànic “The Guardian” sobre com havia evolucionat l’economia argentina en aquests 10 anys: “El compte corrent està en equilibri, les reserves internacionals estan per sobre de 46.000 milions de dòlars, i la relació dels pagaments del servei del deute respecte de les exportacions és inferior al 20%. En els últims anys, l’Argentina ha estat una de les economies de més ràpid creixement en el món, amb un descens de la desocupació del voltant del 22% a prop del 7%. Llavors, com s’explica la degradació i soscavació del país en els mercats financers i mitjans de comunicació?… Aquesta és una història perillosament reeixida. Això demostra que hi ha vida després d’un default, i que l’ajust no és la millor manera de eixir d’una crisi.

Ara Llatinoamèrica, o almenys una bona part d’ella, s’ha convertit en l’esperança i en el far que indica el camí a seguir per alliberar-se de l’esclavitud econòmica que imposen els organismes capitalistes del Consens de Washington.

Veneçuela, Equador, Bolívia, Brasil, Argentina… en són exemples.

Però mentrestant Europa s’està enfonsant…Perquè efectivament, el neoliberalisme que va arrasar Llatinoamèrica i altres parts del planeta va arribar fa uns anys a Europa.



Les seues polítiques d’austeritat, fiscalitat regressiva i privatitzacions, les tres primeres pràctiques del decàleg del Consens de Washington (recordeu?), estan espentant a milions d’europeus a viure sinó en la mendicitat, si de la caritat. Són polítiques econòmiques semblants a les que es van imposar a Llatinoamèrica fa dues dècades, amb els dramàtics resultats socials que tots coneixem.

Hui són els pobles, els treballadors dels països europeus els que estan veient com els seus envejables estats del benestar estan sent desmantellats i privatitzats per les polítiques neoliberals, mentre les institucions financeres es posicionen com les que dirigeixen les polítiques socials i econòmiques dels governs, sense que ningú les haja donat cap vot en cap elecció democràtica celebrada.

El que pense realment és que la sortida d’aquesta situació mai vindrà dels governs, ja que les seues polítiques econòmiques i socials estan dictades en bona part per les oligarquies financeres que dominen el panorama europeu i també mundial.

I també pense que l’eixida d’aquesta crisi dependrà molt de com la ciutadania europea estiga cohesionada social i políticament per enfrontar-se a aquest gegant depredador què es el complex corporatiu financer què maneja els fils de la política a la seua exclusiva conveniència.
Crec que només l’organització, el compromís de debó i la lluita social ens portarà a construir des de baix, des de la ciutadania, un altre model econòmic i social molt més equitatiu, més just i més solidari… 

I que no se’ns oblide que, com deia el poeta “una gota de ser gota, amb una altra es fa aiguat”.

Patraix, València (L’Horta), a 3 de juny de 2013.