Teresa Forcades ahir vespre al Paranimf de la Universitat literària de València.

Ahir vespre, en el magnífic escenari del Paranimf de la Universitat literària, al Centre Cultural La Nau de València, vaig assistir a una interessantíssima xarrada de la teòloga i monja benedictina Teresa Forcades titulada “Farem la revolució i després la tornarem a fer”.

Aquesta conferència inaugurava el cicle ‘Pensament crític: pensant el futur’, i s’enmarcava dins de la programació de Fòrum de Debats de la Universitat de València, i compta amb la col.laboració de l’Escola de Pensament Crític.

La conferència va estar precedida per la presentació realitzada per Ferran Montesa, director general de Le Monde Diplomatique en espanyol.

 

Per moltes persones titllada com ‘la monja revolucionària’ per la seua visió sobre questions com el paper de les dones, l’avortament, la homosexualitat, l’eutanàsia o el model de societat, Teresa Forcades ens ha sabut transmetre a tot l’auditori allà reunit durant l’hora aproximadament que ha durat la seua xarrada, la força del seu missatge crític i de canvi radical del model social i polític que vol dur a cau al Principat amb la proposta d’un Procés constituient.

 

No hi havia anat mai a cap xarrada o conferència de Teresa Forcades.

El primer que m’ha sorprès de la seua persona ha estat la claredat de les seues idees i la seua enorme capacitat per transmetre-les a l’audiència, així com la seua expressivitat, espontaneïtat i la sensació de proximitat amb el seu públic que poques vegades un conferenciant aconsegueix crear.

Com a prova del que dic comentar que el primer que ha fet Teresa quan ha anat a encetar la seua xarrada, després d’haver-se realitzat la presentació del col.loqui per part del moderador, ha estat abandonar la poltrona d’oradors i baixar a seure’s a les escales al costat del públic que havia vingut a escoltar-la.
Un gest que tothom ha agraït i amb el qual ha volgut donar a entendre la proximitat que sentia amb els que érem allà congregats.

Una vegada iniciada la conferència, el missatge que ens ha transmès Teresa ho ha volgut estructurar en quatre idees o conceptes bàsics:

El primer d’ells és el de que la revolució la farem nosaltres, és a dir, la ciutadania.

Teresa ens ha explicat dir que històricament els canvis sempre ens han vingut imposts i dirigits pel poder, per tal d’imposar-nos un sistema social que només ha beneficiat a uns pocs.

La violència ha estat l’instrument que ha utilitzat tradicionalment el poder per atemorir la població i evitar que els canvis socials vingueren del poble. Però també és cert que mai cap poder ha pogut aturar els canvis d’un poble fermament unit i solidari, ni tan sols amb l’ús de la violència.
Cal perdre la por a canviar el sistema econòmic i social, aquest és el missatge.

La segona idea és la de que la revolució la hem de fer tots plegats.

Per a aconseguir aquest objectiu hem de convergir tothom, però no en base a un pensament únic, sinó amb un pensament plural i amb una riquesa de propostes que ens enriquirà a tots.

El tercer d’ells és el de que la revolució hem de fer ja, no esperar a demà.

Ací Teresa ha assenyalat que, segons l’estudi social INSOCAT realitzat a Catalunya al gener del 2013, un 30% de la població catalana viu per sota del llindar de la pobresa, i un 12% d’ells a la misèria.
És el famós postulat de Margaret Thatcher que va dir que és impossible governar per a tots, i que cal admetre que un terç de la població ha de quedar exclosa de la societat.

Teresa ha assenyalat que cal rebel.lar contra aquest postulat, contra el sistema capitalista que crea i accepta aquesta desigualtat que considera natural, com una part dels seus postulats.

I finalment el quart és que la revolució l’hem de tornar a fer.

És un missatge contra el conformisme.

Finalment. i per acabar la xarrada, Teresa ens ha parlat del manifest de 10 punts que, al costat d’Arcadi Oliveres, està impulsant a fi d’aconseguir una majoria social que faça possible un Procés constituent, un canvi radical dels paràmetres i valors socials en què es basa la societat capitalista en la que estem vivint actualment.

El missatge i les idees de canvi social de Teresa representen avui dia una alenada d’aire fresc a la viciada societat consumista i depredadora de recursos naturals en què vivim.
Tant de bo que la seua proposta de Procés constituent cale fondo entre la societat catalana i puga estendre’s algun dia al País Valencià i a la resta de l’Estat espanyol, en el què suposaria la refundació d’una democràcia que ens ha estat segrestada pels poders financers en connivència amb els polítics còmodament asseguts en la partidocràcia en la que vivim a hores d’ara.

Patraix, València (L’Horta), a 8 de maig de 2013.

Els paradisos fiscals, dipositaris dels diners criminals del món, s’apoderen també de l’economia de les futures potències econòmiques del planeta (països BRICS).

Actualment l’anomentat Grup dels set (G-7) engloba el grup de països industrialitzats de més pes polític, econòmic i militar a nivell mundial.
El formen Estats Units, Japó, Alemanya, Regne Unit, França, Itàlia i Canadà.Parlant sense eufemismes, podem dir que són els països que representen a les corporacions més poderoses del planeta i, per tant, en el seu fòrum es prenen decisions polítiques i econòmiques que, per bé o per mal (més aviat això últim, pel que fa als interessos de la majoria dels éssers humans), són rellevants per a la totalitat dels habitants de la Terra.

No obstant això, des de fa uns anys hi ha uns països que, històricament i per raons de diferent índole, havien tingut poc de pes en els fòrums en què es prenen les decisions importants a nivell mundial, però que actualment estan adquirint un nivell de desenvolupament i de protagonisme creixent en l’escena política i econòmica mundial.
Aquests països se’ls coneix amb el nom de BRIC = Brasil + Rússia + Índia + Xina, als que el 2001 es va afegir Sudàfrica, per això ara se’ls coneix com BRICS (en “plural”).

Totes aquestes nacions tenen en comú una gran població (Xina i Índia per sobre dels mil cent milions, Brasil i Rússia per sobre els cent quaranta milions) i un extens territori (quasi 38.500.000 km ², 77 voltes la de l’Estat espanyol), la qual cosa els proporciona dimensions estratègiques continentals i una gegantina quantitat de recursos naturals.
A més a més, les enormes xifres que han presentat de creixement del seu PIB i de participació en el comerç mundial en els darrers anys els han fet molt atractius com a destinació d’inversions de tot tipus.

 

Les previsions d’un gegant financer com Goldman Sachs, del qual alguns pensem que és un autèntic govern a l’ombra del món, van en la línia de considerar que el potencial econòmic del Brasil, de Rússia, de l’Índia i de la Xina és tal que probablement es convertiran en les quatre economies dominants cap a l’any 2050, en estimar que tindran aleshores més del 40% de la població mundial i un PIB combinat de 134.951 bilions de dòlars.

Goldman Sachs prediu que la Xina i l’Índia seran els proveïdors globals dominants de tecnologia i de serveis, mentre que el Brasil i Rússia arribaran a ser potències dominants com a proveïdors de matèries primeres (minerals, energètiques i aliments, fonamentalment), encara que aquests tots dos ja comencen a destacar també com països amb gran concentració industrial.

Així doncs, el grup de països BRIC té el potencial de formar un bloc econòmic molt poderós, de més capacitat fins i tot que l’actual G-7.

Després de la caiguda del mur de Berlín i finalitzada l’amenaça ideològica i militar que suposava per als països capitalistes l’existència a Europa i Àsia de països socialistes, alguns dels governs dels BRICS van ser forçats per part de les grans institucions financeres mundials (FMI, BM, OMC) a dur a terme reformes econòmiques i polítiques realment traumàtiques per les seues poblacions, les quals van ser encaminades a ficar-les de ple en la roda del capitalisme globalitzat.

Especialment traumàtics van ser els casos de Rússia, Polònia, Xina o Sudàfrica, excepcionalment narrats en el llibre de Naomi Klein “La doctrina del xoc. El capitalisme del desastre”, del qual recomane la seua lectura.

L’obertura d’aquests països al capitalisme salvatge va suposar la introducció massiva i desregulada en les seues economies d’enormes fluxos de capital provinents de les economies capitalistes avançades, la destrucció de les seues economies socials i la subhasta i privatització dels grans actius públics existents fins aquell moment.

Particularment significatiu va ser el cas de Rússia, un país que tenia una gran quantitat de grans empreses i indústries estatals de gran valor estratègic que van ser literalment subhastades i adjudicades a preu de saldo a influents personalitats de la política i de les finances russes, amb la complicitat i participació, en alguns casos, de poderoses multinacionals occidentals.
La rapinya de béns i serveis estatals realitzada en temps de govern de Boris Ieltsin va ser realment tremenda, donant origen a una nova i renovada oligarquia russa que va passar a tindre una acumulació de capital i de propietats enorme.
En paral.lel a l’espectacular i sobtat enriquiment d’aquesta nova classe social, s’anava produint una progressiva pauperització d’àmplies capes de la classe treballadora russa.
L’aparició d’aquestes grans fortunes i la plena introducció en l’economia d’aquests països del capitalisme global desregulat, va provocar en elles un fenomen fins aleshores desconegut però malauradament ben conegut en les economies capitalistes desenvolupades: els fluxos de capitals eixint cap a paradisos fiscals.

A hores d’ara aquest fenomen és de tal magnitud en aquests països, que fins al propi Banc Mundial (una rabosa vigilant el corral de les gallines) ha advertit que l’evasió fiscal està impossibilitant la redistribució de la riquesa i el sorgiment d’una classe mitjana a l’estil occidental, fins ara inexistent en aquests països.
Però el fenomen no és unidireccional, sinó més aviat bidireccional, perquè resulta que l’origen de la major part dels fluxos d’inversió que entren en les economies dels BRICS provenen també de paradisos fiscals, és a dir, depenen completament d’ells.

El perquè d’aquesta doble via d’eixida i entrada de capitals cap a / des de paradisos fiscals té una explicació relativament senzilla.
Els grans patrimonis locals d’aquestes economies fugen i evadeixen els seus diners, dipositant-los en paradisos fiscals.

El mecanisme és el següent:

1.- Els grans patrimonis dels BRICS creen una societat en un paradís fiscal, tot seguit compren accions d’aquesta empresa, produint-se una fugida de capital.

2.- A continuació des d’aquesta mateixa societat s’opta per la inversió directa en l’economia emergent, aconseguint rendibilitats pròpies d’un mercat en ebullició.

El resultat de la jugada de doble via és que aquests grans patrimonis “maten dos pardals d’un tret” des del punt de vista fiscal: d’una banda s’estalvien els impostos pel patrimoni que han evadit ni tampoc els paguen per les plusvàlues que les societats creades i domiciliades en aquests paradisos fiscals recullen de la seua inversió en les economies emergents, i d’altra es possibilita un tracte fiscal favorable, ja que economies com la de la Xina atorguen concessions fiscals favorables a la inversió estrangera directa.
Un negoci rodó!

En el cas de la Xina, el principal paradís fiscal que proveeix de capital la seua immensa economia són les Illes Verges Britàniques.
Aquest arxipèlag es compon d’un total de 36 illes situades al Carib, amb un sistema financer i fiscal a una taxa del 0% sota secret bancari i corporatiu que afavoreix l’existència de més de 900.000 companyies registrades i domiciliades en les seues illes.
És a dir, una diminuta Economia amb un PIB $ 1,1 mil milions inverteix més a la Xina que els EUA!

En el cas de l’Índia aquest paradís fiscal és l’illa Maurici.
Tot i que recentment el Govern d’India ha emprès una reforma fiscal per gravar els grans patrimonis i corporacions, la situació no s’espera que canvie significativament ja que es manté un tractat internacional de caràcter fiscal entre l’Índia i Maurici, pel qual les empreses amb seu a Maurici no paguen impostos sobre les seues inversions a l’Índia i només paguen impostos molt baixos a Maurici.
L’existència de l’esmentat tractat amb Maurici no només ha estat d’utilitat per als grans patrimonis indis, sinó que serveix de base per a múltiples Hedge Funds per a invertir a l’Índia a través del canal de Maurici.
El flux de capitals entrant a l’India des de Maurici és de tal magnitud, que el propi ministre de Finances de l’Índia va dir que l’import estimat que s’ha invertit des Maurici al seu país estaria al voltant dels 600.000 M $ a l’any!

En el cas de Rússia, com s’ha posat de manifest arran de la fallida del sistema financer de Xipre, ha estat tradicionalment Xipre d’on han vingut la major part de les inversions de capital en l’economia russa.

L’estimació de l’evasió fiscal produïda en els últims 10 anys en els BRICS és de 6 bilions de dòlars, la qual cosa representa 5 vegades el PIB d’una economia com la de l’Estat espanyol.

Malgrat l’enorme espoli de diners que suposen aquestes xifres per aquests països i l’enorme repercussió negativa que això suposa per a les seues classes treballadores, res de tot açò es va tractar en la cinquena cimera dels BRICS que va tindre lloc a Sudàfrica el passat mes de març d’enguany.
La complicitat criminal en el món de l’economia i les finances entre polítics i grans empresaris i oligarques queda, una vegada més, patent.

Patraix, València (L’Horta), a 6 de maig de 2013.

La història de Josep Rodríguez Tortajada, un President del València CF proscrit durant 70 anys per ser republicà i nacionalista d’esquerres, ahir al vespre en una xarrada a l’OCCC de València.

Ahir al vespre vaig assistir al Centre Octubre de València a la presentació d’un interessant i revelador llibre: “València-Barcelona 1936”.

La presentació va anar a càrrec dels seus autors, Ricard Camil Torres i Vicent Sampedro, ambdós llicenciats en Geografia i Història per la Universitat de València i autors també d’altres interessants treballs sobre la Guerra Civil, la postguerra i la repressió al País Valencià, en el cas del professor Torres, i sobre la maçoneria valenciana en el cas del professor Sampedro.

A la presentació van participar també el fill de l’ex-president del València CF, així com Agustí Cerdà, d’ERPV, i Joan Tardà, d’ERC, que van fer uns interessants apunts al voltant de la situació i el boicot a la què es sotmesa la memòria històrica en Espanya per part de certs elements que militen en partits hereus del franquisme, ara feliçment reconvertits a demòcrates.

1936 València-Barcelona. PVE-ERC: Josep Rodríguez Tortajada, regidor i president del València FC

Durant la presentació es van posar en valor dos aspectes molt interessants i desconeguts (per haver estat deliberadament amagats) de la història de la II República española en la ciutat de València, recollits perfectament en el llibre.

D’una banda, la intensa i continuada relació de fraternitat que es va establir, durant els primers mesos de la guerra civil espanyola, entre l’Ajuntament de València (en representació dels valencians) i la Generalitat de Catalunya.
Els lligams que unien ambdues institucions eren clars: una llengua, una cultura i una lluita comunes contra l’aixecament militar feixista.

I per un altra banda, que els homenatges mutus celebrats a València i Barcelona, que es van fer a l’octubre i novembre de 1936 com a resultat d’aquesta intensa relació, es van vertebrar curiosament a través del futbol, sent el seu artífex Josep Rodríguez Tortajada, regidor de l’Ajuntament de València i tinent d’alcalde en representació del Partit Valencianista d’Esquerra, què alhora fou president del València FC entre 1936 i 1939, període durant el qual una comissió gestora composada per jugadors, empleats i socis va dirigir el club.

La història de Josep Rodríguez, president número 13 en la història del València CF, ha estat durant 70 anys censurada, amagada i deliberadament oblidada en la història del club. 

I no va ser precisament perquè el club no tinguera protagonisme durant aquella època de la Guerra civil. Més aviat va ser al contrari, ja que l’entitat valencianista, lluny d’amagar-se del conflicte, va multiplicar la seua activitat social i esportiva i es va mantindre com un dels referents i dels elements clau en el País per sostindre l’harmonia quotidiana a la ciutat entre la població civil.

Rodríguez Tortajada, nascut a València el 1899, era fill de pares aragonesos.

Va nàixer en el barri del Carme, una barri vell de gent de parla valenciana. Sent adolescent va començar a relacionar-se amb cercles nacionalistes valencians. Li agradava molt aquell esport bastant nou aleshores que s’anomenava foot-ball, per la qual cosa va fer-se soci del València FC l’u d’octubre de 1926, quan el club amb prou feines comptava amb set anys d’existència.

A poc d’iniciar-se la Guerra Civil, l’agost de 1936 el València CF va quedar confiscat pel personal d’acomodadors del camp de Mestalla, que pertanyien a la UGT, els quals van donar pas a una comissió gestora integrada per socis, jugadors i empleats per dirigir el club.
D’aquesta manera, l’equip mantenia la seua plena independència.
La comissió va nomenar president a Rodríguez Tortajada, mentre jugadors i directius exercien de vocals i formaven la comissió esportiva.

Al març d’aqueix any, després de la victòria del Front Popular, Rodríguez Tortajada, que llavors ja era considerat com una de les figures més importants del nacionalisme valencià, havia estat elegit regidor de València en representació del Partit Valencianista d’Esquerra, grup polític fundat el desembre de 1935 com a consequència de la fusió de l’Agrupació Valencianista Republicana amb el Centre d’Actuació Valencianista de València i de Xàtiva.
El partit va obtindré 5 regidors a l’Ajuntament de València, i els seus caps eren Maximilià Thous i Llorenç i Francesc Bosch i Morata.

Rodríguez Tortajada va compaginar els dos càrrecs de tinent d’Alcalde i de President del València simultàniament.

La seua tasca com a president del València CF va ser molt fructífera.

Gràcies a la seua gestió i implicació, es van crear les dues competicions futbolístiques més prestigioses en territori republicà: la Lliga del Mediterrani i la Copa de l’Espanya lliure. Tortajada tingué temps també de planejar el projecte d’una ciutat esportiva per al club, en què s’habilitava un nou estadi i altres instal.lacions per a les seccions esportives de l’entitat.

La implicació del València FC com a entitat en aquella època amb la causa republicana va ser també molt notable.

El camp de Mestalla va servir com a escenari per a mítings de la CNT, com el que va tindre lloc el 16 d’agost de 1936 amb Juan García Oliver i Federica Montseny com a oradors, o el celebrat just una setmana després en el qual Antonio Jaén Morente, diputat d’Esquerra Republicana, va proclamar que Mestalla era «la Covadonga de la República».

I tot just dos mesos després, el 17 i 18 d’octubre de 1936, Rodríguez Tortajada va protagonitzar «els actes de confraternització antifeixista» de  «l’Homenatge de València a Catalunya», celebrats a l’estadi de les Corts del Barcelona CF a benefici de les Milícies i els Hospitals de Sang, els quals es van concretar amb la disputa de dos partits amistosos entre la selecció valenciana (un combinat de jugadors del València CF, Llevant CF i Gimnàstic de València entrenat per Eduard Cubells) i la selecció catalana, el primer a les Corts i el segon a Mestalla.

La premsa barcelonina del 17 d’octubre informava aquell dia que havia arribat un tren especial a la ciutat amb l’expedició valenciana, encapçalada per Eduard Cubells i els seus futbolistes, la Banda Municipal de València i l’atleta i redactor d’El Mercantil Valencià, José Catalina Llorens, sent rebuts a l’estació per Rodríguez Tortajada, que hi havia aplegat el dia anterior.

L’expedició va marxar tot seguit a l’Ajuntament de Barcelona, on hi va haver una recepció a càrrec de l’alcalde Pi i Sunyer.
En aquest acte la Banda Municipal de València va interpretar l’himne regional del mestre Serrano, a més de «La Internacional» i «Els Segadors», i tot seguit es va procedir a l’elevació de la Senyera amb el blau valenciana per mitjà d’una corda fins al balcó de la plaça de Sant Jaume, mantenint-la alçada en tot moment, com corresponia a la seua condició de “invicta”.

L’acte va començar a les tres de la vesprada. En els prolegòmens del partit hi va haver una desfilada conjunta de milicians acompanyats de falleres amb el puny en alt, donant «guàrdia d’honor» a la Senyera valenciana.
El President de la Generalitat catalana, Lluís Companys, i Rodríguez Tortajada van presidir la llotja d’autoritats, acompanyats de Borisenko -capità del vaixell mercant soviètic Ziryanin-que va realitzar la sacada d’honor del partit.

 

 

 

Vantolrà i Iturraspe, capitans de les dues seleccions, es van acostar a la llotja presidencial per demanar a Companys i a Rodríguez Tortajada que intervingueren en l’alliberament del mític porter Ricardo Zamora, en aquell moment empresonat a Madrid.
En el temps de descans van tindre lloc diverses proves atlètiques.
L’extensió dels actes previs del programa va impedir que el partit es poguera jugar sencer, suspenent-se a falta de 20 minuts per manca de llum natural. En aquell moment guanyava Catalunya per 2-0.
En el partit de tornada la selecció valenciana va ser la guanyadora per 4-0.

El camp de Mestalla va acollir també durant el mandat de Josep Rodriguez alguns partits benèfics, com el del Festival pro-víctimes de Gernika, que va enfrontar el 23 de maig de 1937 a les Milícies Rojes i els Carrabiners, o el de 16 gener 1938, amb el partit entre les Joventuts del Partit Valencianista d’Esquerres i els Orfes de Correus.

El València CF, amb Rodríguez Tortajada de president, va ser dels pocs clubs que va animar constantment als seus socis a acudir a manifestacions en favor de la República, com per exemple l’acte de febrer de 1937 a València per donar suport a Largo Caballero.
A tal efecte el València CF va publicar el següent anunci a la premsa valenciana: «Havent-se adherit el València FC a la manifestació que se celebrarà diumenge que ve a València, es convida a tots els socis d’aquest Club i als esportistes en general, a assistir aquest dia, a les nou i mitja del matí, al local social del València FC, a Félix Pizcueta 23, per a amb la nostra presència potenciar el sentir antifeixista dels esportistes valencians.»

L’activitat del club en favor de la democràcia i de la república va seguir de manera ininterrompuda, tant en el terreny de joc com en la implicació social, fins que la ciutat va ser presa per les tropes franquistes.

Amb la fí de la guerra, l’abril de 1939, Josep Rodríguez Tortajada va marxar a casa tot esperant unes represàlies que sabia que no trigarien a arribar.
I efectivament, als pocs dies va ser detingut i jutjat per un Consell de Guerra, acusat d’un delicte de «rebel.lió militar». El 5 de setembre de 1939 va ser condemnat a mort i empresonat a la presó de Sant Miquel dels Reis, actualment seu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Durant el judici es van utilitzar com a arguments en la seua contra el fet d’haver estat l’organitzador dels actes de confraternització València-Catalunya d’octubre de 1936, així com algunes de les seues activitats com a regidor de l’ajuntament. En concret, se li va acusar d’haver format part, l’agost de 1936, d’una comissió «encargada de practicar la revisión del personal afecto al Ayuntamiento de Valencia, pertenecientes a partidos de derechas […] desarrolló su misión con carácter de checa y con los procedimientos congruentes de los dictados sovietizantes, o sea, llamando a los funcionarios adictos a nuestra Santa Causa y dándoles a elegir entre la dimisión o la cuneta»

Les posteriors apel.lacions van permetre que la seua pena de mort fora commutada per la de 30 anys i un dia i, posteriorment, per la de 20 anys i un dia, en no haver estat implicat en delictes “de sang”.

Al gener de 1944 el seu procediment va ser revisat, i se li va concedir la llibertat condicional el 27 de gener per «no aparecer probada la participación del solicitante en muertes, violaciones y demás hechos repugnantes».
En realitat, la seua llibertat estava relacionada amb el rentat de cara que, front a l’opinió internacional i davant el caire que prenia la segona guerra mundial a favor del bàndol aliat, va realitzar el règim franquista amb els presos polítics condemnats a mort sense delictes de sang.
La cancel.ació total d’antecedents penals no li arribaria fins al 14 de març de 1957.

Després de la seua eixida de la presó, Rodríguez Tortajada va tornar a la seua professió de practicant (els ATS de l’època), i més tard va exercir de representant de laboratoris farmacèutics.
Fins a la seua mort l’any 1982 mai va deixar d’assistir a la seua butaca de Mestalla com a soci número 21 del club.

Sempre va ser molt conscient que hauria estat inviable pensar en un retorn al club, ja que davant d’aquella societat que ell va trobar a la seua eixida de la pressó, immersa de ple en les catacumbes del franquisme, ell seguia sent un “roig” i un proscrit.
Josep Rodríguez va acceptar amb resignació i silenci, fins a la seua mort, que el seu nom no apareguera a la llista de presidents del club ni en cap llibre de la història de l’entitat.

Aquesta injustícia va ser restituïda pel club en el any 2009, quan va ser definitivament reconegut com el legitim president número 13, però amb silenci i sense el reconeiximent i la dignificació que una figura tan relevant com va ser la de Josep Rodriguez Tortajada mereixia.

Patraix, València (L’Horta), a 3 de maig, de 2013.

1 de maig, aniversari de la fí de la guerra d’Irak: 10 anys de doctrina del xoc.

Ahir es van complir 10 anys del final de la guerra de l’Iraq.

Una guerra -o millor dit un genocidi i un saqueig institucionalitzats per l’imperi occidental- que va tindre el seu inici el 20 de març de 2003 quan el braç armat de l’imperi va fer un reg de míssils tomahawk, llançats des de vaixells i submarins, sobre nombroses zones d’una àrea geogràfica i cultural que constitueix el bressol de la humanitat moderna, l’antiga Mesopotàmia. 

Quin era el seu gran delicte per merèixer aquest brutal càstig?
Simplement que la natura li havia dotat per atzar de grans bosses d’or negre al seu subsòl… i potser també alguna cosa més que transcendeix a tot això i que tot seguit n’exposaré.

El dia 1 de maig de 2003 el president de l’imperi occidental, George W. Bush, declarava la fi dels combats. Ell la va anomenar eufemísticament “l’alliberament” de l’Iraq.

Més enllà de les raons econòmiques, molt poderoses, molta gent com jo tenim el convenciment que el principal propòsit que subjeia rere de la invasió de l’Iraq no era el d’apropiar-se dels seus abundants recursos naturals, o el de privatitzar totes les seues infraestructures i ficar-les en mans d’empreses nord-americanes, o el de fer negoci amb la “reconstrucció” del país (per això era necessari destruir-lo primer a consciència), o el de venjar-se de Saddam Hussein pel seu passat d’amor / odi cap als Estats Units, o el de protegir Israel creant un règim afí als interessos nord-americans, que per descomptat també… 

A hores d’ara ja n’hi han molt pocs que es creen les mentides que van justificar la invasió (perdó, “l’alliberament”) de l’Iraq.
Ni la (in)existència d’armes de destrucció massiva (experts del programa UNSCOM ens van traure de qualsevol dubte al respecte mesos abans de la invasió), ni la pretesa defensa dels drets humans que deia promoure l’Administració de George W. Bush (convertit en el paladí mundial de la justícia i els drets dels pobles, cal veure!).
 

Perquè no hi havia més d’estar atents per veure com els soldats nord-americans observaven impassibles des dels seus carros de combat com les bandes de saquejadors robaven museus, edificis públics, escoles i fins i tot hospitals on es seguia atenent els ferits pels bombardejs i els combats. “No teniem ordres”, repetien una i altra vegada quan se’ls preguntava el per què de la seua actitud de passivitat davant d’aquests fets.

Van envair un país amb prou feines incapaç de defensar-se en tindre enfront seu la major màquina bèl.lica de la història moderna. Un país que després va veure com era devorat i saquejat per les mateixes hienes que havien vingut a “lliurar-los” de la dictadura de Saddam Hussein. 

Després d’un llarg any d’insurrecció generalitzada, que va fer perdre bastants vides als soldats ocupants què s’ocupaven de protegir el nou ordre econòmic establert, entre 2004 i 2005 la invasió va donar un gir radical.

Els primers cotxes bomba contra objectius sectaris van començar a produir-se per tot arreu del país.
Desmantellades les Forces de seguretat internes, la seguretat, en gran part privatitzada amb l’únic objectiu de satisfer les ànsies de negoci d’alguna poderosa companyia de seguretat nord-americana, va passar a càrrec dels ocupants, què per descomptat només vetllaven per “la seua” pròpia seguretat, però que a més posaven en perill, amb la seua presència, les vides dels civils que es trobaren a prop seu.

 

El procés de “desbaazificación” va criminalitzar a la comunitat sunnita, tot i que molts dels seus membres militaven en el Baaz (recordem, un partit polític nacionalista àrab, laic i radical socialista) només per aconseguir un lloc de treball.

L’entrada de gihadistes al país, atrets per combatre contra la icona imperialista occidental, reforçava a aquest bàndol oposat a l’administració nord-americana, la qual havia confirmat la seua aposta per la comunitat xiïta -durament castigada pel govern sunnita de Saddam Hussein-, promovent-la al poder.

Els actes d’insurrecció xiïta van quedar ràpidament eclipsats per sagnants atemptats contra barriades xiïtes, reivindicats per grups afins a Al-Qaida.

L’enemic havia canviat sorprenentment de cara: de les tropes invasores de saqueig occidentals a la comunitat sunnita.

Davant l’absència de líders polítics iraquians, invisibilitzats pel govern de Saddam Hussein, els clergues xiïtes van prendre el poder. Moltes vegades eren fills o nebots de respectats religiosos assassinats pel règim de Saddam. Molts d’ells no es trobaven ni mínimament preparats per exercir càrrecs de responsabilitat política, i a molts els movia més la venjança que l’interès per fer un bon govern del seu país. 

Un cop al poder, els xiïtes no van trigar a crear milícies armades que acabarien sent integrades en els propis cossos de seguretat de l’Estat, inclosos els esquadrons de la mort que depenien de ministres, viceprimer ministres o fins i tot del mateix cap del Govern iraquià. D’aquesta manera la violència sectària va quedar institucionalitzada, definint el segon bàndol en conflicte.

Les potències occidentals invasores coneixien molt bé aquest marc social i polític abans de l’ocupació, així com les grans tensions socials existents entre ambdues comunitats, xiïtes i sunnites. Fer detonar-lo no era gens complicat, i així ho van fer.

Molts pensem que la guerra civil iraquiana, amb tants cotxes bomba de procedència dubtosa i tantes explosions d’alt nivell professional que no van ser reclamades per Al-Qaida, va ser realment part de l’estratègia elaborada per Estats Units per mitigar els atacs contra les seues tropes i els seus nous interessos econòmics al país. Una evidència d’això és que el nombre de baixes entre els ocupants va disminuir radicalment alhora que els carrers del país s’omplien de cadàvers dels propis iraquians, amb atemptats de cruel violència.

Tot això no va fer més que inocular un nivell de desconfiança quasi paranoica entre el poble iraquià, que veia com a la destrucció material del país, producte de diverses guerres, d’una dècada de sancions i de l’ocupació en si, es va sumar una cosa molt pitjor: la destrucció del seu propi teixit social que fins abans de la invasió es caracteritzava per la convivència religiosa. Tot un trauma col.lectiu, un autèntic “xoc” de manual, tal i com ho descriu a la perfecció Naomi Klein en el seu llibre “La Doctrina del xoc”.

 

Tal com descrivia l’escriptor i intel.lectual iraquià Raed al Hamed, “La identitat dels ciutadans amb la seua nació ha desaparegut: ara s’identifiquen amb la seua secta o la seua ètnia, no amb el seu país”. 

És el verí sectari que divideix xiïtes i sunnites i que, des de l’Iraq, s’ha exportat a tot Orient Pròxim: Síria és un bon exemple de com el sectarisme que va incendiar l’Iraq s’ha estès arreu de la regió. Alguns dels sirians que, al seu dia, van anar a combatre a l’Iraq amb els sunnites en contra de l’ocupació i, posteriorment, en contra de la comunitat xiïta, fa temps que van tornar per posar en pràctica les seues habilitats bèl.liques al seu propi país.
Però també ho és Líban, un altre exemple de país que corre el risc de ser destrossat pel sectarisme regional. Amb un 40% de xiïtes, un altre 40% de sunnites i un 20% de minories religioses, la tensió entre els dos bàndols és realment extrema. Sunnites libanesos acusen els seus germans xiïtes de ser corresponsables de la massacre siriana, i els xiïtes acusen els sunnites de protegir als “terroristes” sirians que pretenen acabar amb el règim alauita.
A Síria i Líban podríem afegir Aràbia Saudita, on la minoria xiïta és durament reprimida als carrers per exigir igualtat amb els sunnites, i també Iemen, on la minoria xiïta aspira a la secessió alhora que són objecte dels atacs d’Al-Qaida.
A la llista podríem afegir també a Bahrain, on la població en minoria sunnita s’ha radicalitzat en la seua oposició cap a les protestes de la majoria xiïta.

Hi ha qui pensa que l’Iraq serà objecte, a no molt tardar, d’una nova guerra sectària en què l’objectiu sunnita serà el d’independitzar de facto les àrees sunnites de l’Iraq, i molt especialment la que comparteix fronteres amb Síria, Jordània i Aràbia Saudita, tres països de majoria sunnita.

Estem davant el principi d’un nou mapa d’Orient Pròxim, més favorable als interessos occidentals?

Per tot això pense que el principal i més poderós objectiu de la invasió a Irak no va ser el del petroli, el negoci o la venjança, que també. Més aviat sembla que podem estar davant d’una estratègia de redistribució del poder en el Pròxim Orient, la fi última de la qual seria el de traçar unes noves fronteres d’acord a una composició purament sectària, aniquilant les identitats nacionals existents. 

Una forma solapada d’incitar i alimentar l’odi entre musulmans de les seues dues grans confessions, xiïta i sunnita, per tal de provocar guerres internes que aparten als combatents d’ambdós bàndols de lluitar contra els seus veritables saquejadors i botxins: les potències occidentals.

Aquest objectiu, si realment és tal, malauradament sembla que ho estan aconseguint. Orient mitjà continua dessagnant-se en nombrosos conflictes interns, deliberadament provocats per Occident, alhora que aquest segueix estenent les seues influències i el seu espoli per tota la regió.

Patraix, València (L’Horta), a 2 de maig de 2013.