Reflexions al voltant de la nova tragèdia humana esdevinguda en els inferns de confecció de roba de Bangla Desh.

El 8 de març de 1908, 146 dones treballadores de la fàbrica tèxtil Cotton de Nova York van morir calcinades en un incendi provocat per les bombes incendiaries que els van llançar davant la negativa d’abandonar el tancament en el qual protestaven pels baixos salaris i les infames condicions de treball que patien.

En Abril del 2005, 61 treballadors del sector del tèxtil van morir en la fàbrica de productes tèxtils Spectrum Garments de Dhaka, capital de Bangla Desh, al ensorrar-se un edifici en mal estat de nou pisos que albergava fàbriques de confecció tèxtil. Inditex era un dels seues clients.

El 25 de novembre 2012, 110 treballadors van morir a l’incendi que és va desencadenar en una fàbrica tèxtil de vuit plantes que fabricava roba majoritàriament per a l’empresa nord-americana Walmart. La fàbrica es trobava situada a la ZPE (Zona Processament d’Exportacions) de les rodalies de Dhaka, i l’incendi va causar-se degut a una fallida elèctrica produïda com a conseqüència de la ínfima qualitat de la instal.lació elèctrica de la fàbrica.

El 26 de gener de 2013, 7 treballadors d’una fàbrica tèxtil moren com a conseqüència d’un incendi produït en Dhaka a la factoria de Smart Dhaka Export Garments. Entre d’altres, en aquesta fàbrica es produïa roba per Bershka i Lefties, dues de les marques d’Inditex.

El 24 d’abril de 2013, 381 persones resulten mortes (i centenars encara desaparegudes) després de l’ensorrament d’un edifici de vuit pisos a Dhaka. L’edifici albergava quatre tallers tèxtils que pertanyien a les companyies Phantom Apparels Ltd, New Wave Style Ltd, New Wave Bottoms Ltd i New Wave Brothers Ltd, que fabricaven peces de vestir entre d’altres per a Benetton, Wal-mart i Disney.

Nova York … Dhaka (Bangla Desh), dos indrets separats en l’espai-temps per milers de quilòmetres de distància i un segle de diferència, però que romanen units en la infausta memòria de la humanitat per l’assassinat per part de molts centenars de vides de treballadors per part del capitalisme salvatge.

 

Al març de 1907, 15.000 obreres van marxar per Nova York al crit de “Pa i roses!”. Pretenien sintetitzar en aquesta consigna les seues demandes per un augment de salari i per millors condicions de treball.

Al març de l’any següent, arran de la mort de més de 140 dones joves en una fàbrica tèxtil on treballaven tancades en condicions inhumanes, durant el Congrés Internacional de Dones Socialistes es va decidir establir el 8 de març com el Dia Internacional de la Dona, en homenatge a aquelles que van portar endavant les primeres accions de dones treballadores organitzades contra l’explotació capitalista.

A mitjan segle XIX i durant les primeres dècades del segle XX, les treballadores dels EUA i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, el dret a una formació professional i a formar part d’un sindicat.
El segle XIX deixava encunyat el terme “capitalisme manchesterià”, el paradigma d’un capitalisme en estat pur, de feroç competència entre els xicotets productors en un ambient de completa llibertat de mercat i d’explotació salvatge dels treballadors, que havia caracteritzat l’activitat fabril de la ciutat anglesa.

Aquell capitalisme manchesterià, superat ja fa moltes dècades als EUA i Europa, ara amb la globalització econòmica s’ha traslladat a nombrosos països asiàtics per quedar-s’hi i produir en condicions d’esclavitud els vestits que es vendran a molts milers de quilòmetres de distància a les botigues de roba de moda de les ciutats europees i americanes.

La xifra és esglaiadora: més de 700 treballadors de la confecció han estat assassinats pel sistema empresarial que ha tornat a aplicar el capitalisme manchesterià des de 2005 a Bangla Desh, segons l’Organització Internacional Fòrum de Drets.

Mentre les firmes internacionals de moda i les grans cadenes de distribució sedueixen la seua clientela amb l’actualització constant dels seus dissenys i els baixos preus dels seus productes, milions d’obreres de la Xina, el Marroc, Bangla Desh, Hondures o Romania viuen envoltades de peces de roba que confeccionen durant més de 12 hores diàries, en condicions infrahumanes i a canvi de salaris que amb prou feines cobreixen les seues necessitats més bàsiques.

La deslocalització de la producció de roba a països del Tercer Món es va accelerar als anys 90, moment en què es va consolidar un model de negoci caracteritzat per la subcontractació de proveïdors.

Les grans marques que fins a fa poc produïen la seua pròpia roba, passen a ser empreses que dissenyen, distribueixen i comercialitzen peces fabricades a tot el món, però en tallers i fàbriques que són propietat de tercers.

Per competir en aquest sistema, que externalitza els costos laborals en països amb mà d’obra barata, les xicotetes firmes de moda també s’associen i adopten el mateix model de negoci. El gran èxit de firmes internacionals com H & M o Zara, del grup Inditex, no s’entendria sense l’abaratiment del cost dels seus productes a partir de la deslocalització de bona part del procés de confecció de la roba que comercialitzen.

La primera gran onada de deslocalitzacions del sector de la confecció va ser als 1970 i va tindre com a països receptors Corea del Sud, Taiwan, Singapur, Hong Kong i Tunísia.
L’entrada de roba barata als mercats occidentals va motivar que el 1974 se signara l’Acord Multifibres (AMF), que establia un sistema de quotes i límits. Lluny de suposar una limitació a la globalització de la moda, l’AMF va provocar que les firmes internacionals feren recerca de proveïdors a altres països que no estigueren inclosos en el sistema de quotes.

En els anys 80, una segona onada deslocalitzadora abandona els “tigres asiàtics” i es desplaça a països com Sri Lanka, Filipines, Bangla Desh, Tailàndia i Indonèsia. Mentre Amèrica Central i Mèxic es convertien en àrees clau per proveir de roba les botigues nord-americanes, Turquia, Tunísia i Marroc esdevenen els tallers de costura del mercat europeu.

A finals dels 90, entren en escena altres països productors com Botswana, Kenya, Tanzània, Uganda, Camboia, Laos o Birmània.

Els darrers països escollits a la perifèria els últims anys es caracteritzen a més per un patró comú: estan fortament endeutats amb la banca privada i amb l’FMI i el BM, que els ha imposat plans d’ajust orientats a l’exportació i la millora de la competitivitat . És a dir, d’una major explotació.

 

La indústria de la moda, a més, impedeix el seu propi desenvolupament: se’ls encarrega la part amb menor valor afegit del mercat legal, se’ls imposa un sistema d’acords internacionals on sempre són els febles i el moviment obrer s’ha d’enfrontar constantment a l’amenaça de la deslocalització.

L’amenaça constant de tancament i de deslocalitzacions i la debilitat dels moviments obrers als països productors, segueix contribuint al fet que la realitat amagada rere el “glamour” que ens venen esportistes d’elit, models i dissenyadors es quede al Marroc, a la Xina o Bangla Desh .

El sector global de la confecció continua nodrint-se del treball de milions de persones que viuen en la pobresa, malgrat fer interminables jornades laborals.
Per a les persones que treballen en la indústria de la confecció global, cobrar un salari que permeta cobrir les seues necessitats amb un mínim de dignitat s’ha convertit en la seua major preocupació.

En un sector que tradicionalment es caracteritza per condicions pèssimes de treball i una de les retribucions salarials més baixes del món amb conseqüències directes derivades: llargues jornades de treball, desestructuració familiar, assumpció de deutes impagables, malnutrició d’infants i adults i, en definitiva, uns costos inquantificables en forma de patiment humà.

Quasi tots els països tenen establerts salaris mínims legals però, amb la finalitat d’atreure la inversió estrangera, els governs fixen els mínims molt per sota dels nivells de subsistència. En conseqüència, en alguns països els salaris mínims no arriben als llindars de pobresa absoluta internacionalment acceptats.

A Bangla Desh, per exemple, no arriba a 1 dòlar diari, i a l’Índia, Sri Lanka, Vietnam, Pakistan i Cambotja, se situa entre els 2 i els 4 dòlars diaris. Salaris impossibles per garantir necessitats bàsiques com són l’alimentació, l’habitatge, la roba i serveis imprescindibles com l’educació, la salut o el transport.

La carestia de la vida d’ha agreujat, a més, sota un context de pujada de preus dels productes bàsics que ha minvat el poder adquisitiu. Més encara quan bona part dels salaris està destinat a l’alimentació.

Una treballadora d’Indonèsia que treballava per a un proveïdor de Nike, Reebok i Walmart, comentava en una entrevista realitzada el 2009 que “hi han augments del salari mínim, però el cost de la vida augmenta més ràpid. Per empitjorar la situació, des de fa poc, l’empresa ja no ens subvenciona el transport ni el menjar”. 

A Bangalore (Índia) hi ha un sistema trianual de revisió salarial, però el salari real ha disminuït un 10% en els últims 15 anys. A Vietnam i la Xina els sous van estar congelats durant més d’una dècada.

Però la pitjor situació, en aquest sentit, és la de Bangla Desh, on el salari mínim va ser el mateix entre 1994 i 2006, mentre que el cost de la vida augmentava una mitjana del 5% anual.
Només després de grans mobilitzacions, els treballadors van aconseguir que el 2006 es pujara significativament el salari mínim… però la triplicació del preu de l’arròs registrada el 2008 va inutilitzar aquest increment i va generar una nova onada de mobilitzacions fortament represaliada.

El PIB de Bangla Desh creix a un ritme del 5% des de 1990, segons el Banc Mundial, i s’ha convertit en el tercer exportador internacional de roba. Al país hi ha més de 4.000 fàbriques de roba i confecció on treballen més de tres milions de persones, la gran majoria dones. L’element clau d’aquest creixement ha estat la gran disponibilitat de mà d’obra extremadament barata a causa de la pobresa i l’escassa regulació dels drets laborals. Els salaris més baixos del món conviuen amb una alta inflació que genera un ràpid empobriment dels obrers i les obreres.

Les jornades de la indústria de la confecció s’allarguen fins a les 12 o 14 hores diàries. Alguns fabricants fins i tot encadenen diversos torns en moments de molta feina o per fer front a terminis d’entrega molt curts. Les treballadores no poden negar-s’hi perquè el seu salari base no és suficient per cobrir les necessitats més bàsiques i per mantindre una família. Extorsionant la pobresa, les treballadores accepten la sobreexplotació, veuen malmesa la seua salut i perden la possibilitat de formar-se, d’educar els fills, d’assolir una vida mínimament digna.

Després d’anys treballant en habitacions xicotetes, mal il.luminades, sense ventilació, respirant pols i partícules en suspensió i en posicions corporals inadequades mantingudes durant moltes hores, pateixen fatiga visual i lesions i desenvolupen nombroses malalties. Sense assegurança mèdica ni cobertura o subsidi per baixa.

Les condicions dels tallers en els que són objecte d’esclavitud no compleixen normatives de seguretat, explicant així la gran quantitat d’accidents haguts per enfonsaments i incendis, amb el resultat de moltíssims treballadors morts i ferits.

A aquests treballadors se’ls nega obertament la possibilitat de sindicar-se.
En molts dels països productors de roba, els governs restringeixen, dificulten i, fins i tot, prohibeixen els sindicats independents, així com la negociació col.lectiva.
Els empresaris, al seu torn, recorren si cal a la intimidació, els acomiadaments, les llistes negres i, a sovint, a la violència física.

El context internacional d’ofensiva neoliberal ha limitat molt el poder de negociació dels sindicats.

Els empresaris locals disposen de marges imposats molt curts per acceptar salaris més alts i estan sotmesos a fortes pressions per part de les firmes internacionals.
Davant la possibilitat de perdre els seus beneficis, els empresaris traslladen la pressió a les persones treballadores. I l’amenaça de la deslocalització i del tancament dels centres de treball opera com l’argument més utilitzat per fomentar la desmobilització obrera.

Manchester… Nova York… Bangla Desh. Tant fa més d’un segle com ara, escenaris del terrorisme empresarial que actua a l’empar de la doctrina econòmica neoliberal, responsable directe del patiment de milions d’obrers i de la mort de milers de treballadors, o diguem-ho sense eufemismes, dels seus assassinats.

Fins quan seguirem mirant cap a un altre costat quan comprem vestits de les grans firmes de moda que s’enriqueixen amb això?
O ens conformarem amb tapar-nos el nas per no sentir la pudor a explotació, a mort i a patiment humans de les què estan impregnades aquestes robes?

Patraix, València (L’Horta), a 30 d’abril de 2013.

Manifestació del 25 d’abril a València: “Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra és força creixent” (Ovidi Montllor)

Ahir vespre els carrers del centre de València tornaren a omplir-se de senyeres quatribarrades i estelades. 

Milers de valencians vam eixir al carrer reivindicant un millor finançament, la fi de l’espoli econòmic espanyol i la independència del País i la del conjunt de la nació, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Aquesta diada del 25 d’abril ha estat marcada, com poques vegades, per la brutal crisi econòmica i social, amplificada en el nostre territori per un estat espanyol governat per la dreta més reaccionària, neoliberal i centralista. 

Aquest problema no es resol amb un canvi de govern al Parlament espanyol o a la Generalitat Valenciana… és el mateix parany de sempre.
Perquè el principal obstacle per al futur del nostre País és un estat espanyol que ens espolia els nostres recursos i pren decisions en el nostre nom i contra nosaltres.

Al meu parer, el camí passa per trencar aquesta relació en que l’estat espanyol tracta el País Valencià com una colònia, quedant-se els nostres recursos per mantindre un estat de baixa qualitat democràtica i decidit a desmantellar els serveis públics del benestar per tal de satisfer els desitjos de l’oligarquia financera madrilenya i les grans empreses que viuen a costa dels recursos públics.

La solució no pot ser un altra més que: Dret a decidir i autodeterminació.
Ja no volem les molletes, volem el pa sencer, com deia el gran Ovidi Montllor.

Acabe el post amb una cançò de l’Ovidi que expressa aquest sentiment de llibertat del nostre poble: Tot explota bé pel cap o per la pota:

Ja no ens alimenten molles,
ja volem el pa sencer.

Vostra raó es va desfent,
la nostra esforça, creixent.

Les molles volen al vent,
diuen: “si no et donen, pren”.

No és de lladres dir amén,
quan la suor del que fem,
no l’eixuga el que rebem.

Mullem d’or al qui ens la pren.
És qüestió de saber clar
fins quan hem de treballar
per al sou que ens fan guanyar
per al sou que ens fan guanyar.

Llavors ja podrem jutjar
el que vol dir explotar.

Conscients de l’explotació,
no hi haurà més solució
que aprofitar l’ocasió
i, allò que es diu amb passió,
fer valer la nostra raó.

Perquè… ja no ens alimenten molles,
ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent,
la nostra és força, creixent.

Les molles volen al vent,
les molles volen al vent,
les molles volen al vent…

Patraix, València (L’Horta), a 28 d’abril de 2013.

 

25 d’abril 1707-2013: 306 anys ofrenant noves glòries i amollant diners a Espanya.

Avui fa 306 anys que l’antic Regne de València va deixar de ser un estat sobirà, confederat amb uns altres territoris, i es va convertir en una regió, en un territori conquerit i administrat com a tal, una mena de colònia castellano-espanyola situada a l’est de la península a la vora de la mediterrània.

 

Va ser el preu que va pagar per la seua adhesió a la causa de l’arxiduc Carles d’Austria, que va disputar sense èxit la corona hispànica a Felip V, duc d’Anjou, net del rei de França (Lluís XIV) i primer Borbó a asseure’s al tron de Madrid.
Tot i que les seues conseqüències ens afectaren i molt directament a tots els valencians, no cal perdre de vista que aquesta va ser una conflagració sobretot internacional, que va tindre com a detonant la mort sense descendència de Carles II, el darrer rei espanyol de la dinastia dels Àustria (o dels Habsburg).

El que en el fons es dirimia en la guerra de Successió va ser l’hegemonia europea, l’equilibri de la qual es va veure greument pertorbat per la presència d’un francès a la cort madrilenya.

 

La batalla d’Almansa representà un moment crucial entre els segles XVII-XVIII.

Aquesta batalla no va ser un cas puntual en el context europeu. La Guerra de Successió fou realment una gran guerra europea que determinà els grans equilibris territorials i mundials.
Tal i com Joan.F.Mira diu en el seu llibre “Almansa 1707. Després de la batalla”: ‘La guerra ve de fora i el triomf dels borbònics (botiflers) davant dels austriacistes (maulets) té conseqüències molt greus: es trenca l’impuls de modernització intern de la societat catalana i valenciana.

El que s’ha repetit tradicionalment, que la monarquia borbònica havia creat una estructura modernitzadora, és totalment fals. El país demanava un altre model, l’anglès i holandès, que partia del gran poder de la burgesia urbana amb un bon control del poder monàrquic, una mena de monarquia constitucional de l’època.

Això és el que nosaltres teníem abans de perdre la guerra. Després es va imposar un model centralista, que passava per Castella, i que va estroncar l’impuls modernitzador. Aquest element és el que mostren els estudis internacionals més recents sobre el període. No es tracta només d’una qüestió de batalles i de guerres, sinó de cap on podia anar el país, cap on estava enfocat, i com va ser truncada aquesta via“.

 

 

I es que amb la guerra de successió, els valencians no només vam perdre les nostres lleis i costums, sinó que les tropes vencedores van complir un dels seus grans objectius: l’abolició de la sobirania fiscal en els territoris de l’antiga Corona d’Aragó.

Amb el decret de Nova Planta va arribar un nou sistema de recaptació de tributs centralitzat a Madrid.
Malgrat la unitat del sistema per a tot l’Estat espanyol, per als territoris de la Corona d’Aragó es va establir un impost que gravava particularment el seu territori.
A cadascú dels estats confederats, el nou impost prenia un nom diferent: a Catalunya va ser “el Cadastre”, a les Illes “la Talla”, en Aragó “l’Única contribució” i en el País Valencià “L’Equivalent”. Des del establiment de l’Equivalent, el País Valencià va esdevindre una colònia recaptatòria per a Castella.
Durant 306 anys s’han succeït dictadures i (breus) períodes de democràcia, governs de dretes i d’esquerres, monarquies i repúbliques. Durant tots ells el denominador comú sempre ha estat el de que s’ha perpetuar l’espoli de les terres valencianes.

Durant la dictadura franquista, els valencians pagàvem al règim per poder exportar taronges a Europa, a més de pagar els aranzels europeus. Una doble imposició, jo diria que única en tot el món.
Arran de la riuada de la ciutat de València de 1957, la solució per desviar el riu Túria per fora de la ciutat (el Pla sud) es va finançar amb una sobrecàrrega impositiva per a tots els ciutadans a través dels segells de correus.
L’any 1978, després de la dictadura franquista, es produeix una reforma fiscal que instaura l’IRPF.
El 1980, amb l’aprovació de la LOFCA, s’iniciava el funcionament de “les aportacions a la solidaritat” inter-territorials.

El País Valencià va ser considerat durant molts anys, fins al 2004, com a regió objectiu 1, que era el reservat per al desenvolupament i l’ajust estructural de les regions menys desenvolupades, que comptaven amb una renda inferior al 75% de la renda europea. Però, al mateix temps, el País Valencià resultava ser contribuent net a les arques de l’Estat.

Es a dir, que hauríem de ser receptors de fons de solidaritat, però en canvi paguem més imposts dels que després rebem en forma d’inversions de l’Estat, malgrat estar per baix de la mitjana de l’estat en PIB.

 

Quan en 2004 vam deixar de ser considerats per Europa com a regió objectiu 1, com a conseqüència de l’ampliació de la UE amb països de menys riquesa que l’Estat espanyol, la situació financera dels valencians es va agreujar encara més.

 

L’objectiu dels fons europeus, que era el d’avançar cap a la convergència europea, no només no es complia, sinó que paradoxalment els valencians avançàvem cada vegada més cap a la desconvergència, retrocedint posicions alhora que continuàvem per sota de la mitjana de riquesa a l’Estat espanyol.

 

En una situació en què hauríem de col.locar-nos com a receptors nets en virtut del “desenvolupament harmònic” que propugna la LOFCA, continuem aportant fons a l’Estat i perdent capacitat de cobrir les nostres necessitats territorials.

 

Amb el pas dels anys, i amb les successives reformes fiscals hagudes a l’Estat espanyol, els valencians hem seguit perdent posicions i empobrint-nos cada vegada més.

 

Però hi ha encara una altra via més de discriminació financera.

Un cop recaptats els imposts que graven als valencians, any rere any hem rebut en inversions molt menys recursos dels que hem aportat a l’Estat. Aquest fenomen s’anomena “espoli fiscal”.

Cada any els valencians deixem de percebre uns 6.500 milions d’euros (al voltant d’un 6.3% del nostre PIB), imposts que paguem a Madrid i que després no s’inverteixen en el nostre territori.

 

 

Per tant, cal tindre en compte que, a més del dèficit fiscal (diferència entre imposts que paguem i les inversions que rebem), hem d’afegir la progressiva pèrdua del PIB respecte a la mitjana de l’Estat, que són diners que els valencians hauríem d’haver rebut en concepte de “solidaritat”. És el que s’anomena “deute històric”

Aquests diners es quantifiquen a hores d’ara en uns 11.000 milions d’euros.

 

Amb totes aquestes dades, demostrables i contrastables, ja poden quantificar amb bastant certesa el que ens està costant als valencians les nostres ofrenes de noves glòries a Espanya: 6.500 milions anuals en concepte d’espoli fiscal, més 11.000 milions més de Deute històric. 

Ara mareix em venen al cap aquelles paraules d’Agustí Cerdà d’ERPV adreçades a Carlos Ocaña, Secretari d’Hisenda de Pedro Solbes i de Zapatero, dient-li des de la tribuna del Congrés espanyol: “Así yo no puedo ser español…”.

Patraix, València (L’Horta), a 25 d’abril de 2013 (306è. aniversary de l’inici d’una llarga nit per al poble valencià)

 

Reflexions sobre la crisi de Xipre: el lobby financer reafirma el seu poder sobre les institucions de la UE.

Passat el tsunami mediàtic i amainada la tempesta política, el procés de rescat financer a Xipre revela amb més claredat la crisi del projecte polític europeu i quins són els vertaders beneficiaris de l’actual status-quo existent a la UE: al món de les finances privades.

 

Els esdeveniments succeïts a Xipre recentment em porten a fer dues reflexions:

 

La primera d’elles és que la Unió Europea no ha canviat la seua política d’ignorar l’existència dels anomenats paradisos fiscals, ni tant sols a dins del seu territori.

És indiscutible que el 15 de març de 2013, quan va esclatar la crisi a Xipre, aquest país era tan paradís fiscal com ho era quan va ingressar a la UE el 2004.

 

Les informacions que s’han publicat indiquen que els dipòsits de Rússia a Xipre arribaven als 35.000 milions d’euros, quasi la meitat del total dels que disposava el país, i que el 2011 Xipre va ser la primera destinació dels diners rus i l’inversor número u a Rússia, segons dades del mateix Banc Central de Rússia.

 

Però si els actius acumulats en els bancs xipriotes eren desmesurats, representant un 7,1% en relació al seu PIB, resulta que aquest mateix percentatge representen els dels bancs de Malta i és molt inferior al que representa la banca de Luxemburg (21,7%), països que són considerats com els tres principals centres financers offshore o paradisos fiscals a Europa…. cap mesura addicional per part de la UE s’ha pres després de la lliçó de Xipre!

 

Xipre va ingressar a la UE el 2004 amb el beneplàcit de la Comissió Europea, i ha seguit sent un paradís fiscal com a “plataforma” dels negocis bruts a l’Orient Mitjà, amb les seues operacions de blanqueig de diners il.licits, el comerç d’esclaves sexuals i el contraban d’armament per als conflictes bèl.lics propers.
El paper que ha jugat Rússia ha estat decisiu en l’economia xipriota, perquè Xipre ha sigut el major proveïdor d’inversions directes a Rússia, ja que els russos rics transferien els seus diners a Xipre pels baixos tipus d’interès, i des d’enllà el reinvertien via societats registrades l’illa.



 

Fa aproximadament un any, quan ja començaren a saltar algunes alarmes sobre la situació de l’economia xipriota, moltes veus crítiques es van alçar per demanar a la UE que exigira a Xipre eliminar el baix tipus impositiu del 10% sobre beneficis empresarials i el rentat de diners brut.
Però la UE ja hi havia abans rescatat al paradís fiscal d’Irlanda sense obligar-lo a apujar el tipus impositiu de l’12% que manté en competència deslleial amb els seus socis europeus.

 

La segona de les meues reflexions és que s’ha demostrat com els governants actuals de la UE han optat descaradament per defendre els interessos de la gran banca financera davant una banca comercial tradicional que subministra crèdit a l’economia real, què és a la fi la que genera riquesa i ocupació.

En penalitzar els dipòsits bancaris en comptes de als accionistes, s’han inclinat per l’opció política que afavoreix els mercats financers sobre l’economia productiva.

 

Les decisions preses sobre el rescat a Xipre van en la línia d’elaborar una directiva per la qual els rescats futurs inclouran la confiscació de l’estalvi dipositat als bancs del país rescatat. És a dir, es condemna el mecanisme tradicional del dipòsit bancari per al xicotet estalvi privat.

Si els dipòsits bancaris, menuts o grans, no van a gaudir de la protecció jurídica efectiva dels Estats de l’UE, els estalviadors particulars es veuran obligats a lliurar els seus diners a les agències de valors, als fons de pensions i a altres instruments de la gran banca financera, on el risc de pèrdua puga compensar-se amb la possibilitat de rendibilitat. Seran inversors obligats per força a invertir en productes financers, com ara participacions preferents, fons d’inversió i altres instruments financers, per als quals el principal objectiu és el de fer-se amb l’estalvi privat.

 

En resum, la crisi xipriota ha posat de relleu la protecció institucional que gaudeixen paradisos fiscals i els grans bancs… cal reconèixer el bon treball que estan fent els lobbies financers per defendre els seus interessos davant dels de la immensa majoria de la ciutadania europea!

Patraix, València, a 25 d’abril de 2013.


Un passeig ahir diumenge al matí per la València que va ser capital de la II República, ara oblidada i invisibilitzada pel govern de Rita Barberà.

Ahir diumenge al matí vaig decidir apuntar-me a un recorregut per la València que va ser capital de la II República espanyola, en el que va resultar ser un interessantíssim passeig poc habitual i molt desconegut per a la majoria dels ciutadans de la ciutat.

L’esdeveniment va ser  organitzat per l’Associació Valenciana per a la Protecció del patrimoni dea Guerra Civil l (Apropa’t).

Commemorant els 75 anys de la Batalla de Llevant, aquesta associació està organitzant un seguit d’activitats per mostrar al públic interessat les línies que es van construir per defensar la ciutat i el patrimoni de la II República, tan oblidat i deliberadament invisibilitzat pels governants del Partit Popular valencià.

 


L’enorme setge al que Madrid es va veure sotmesa per les tropes colpistes de Franco el 1936, 
va aconsellar a Largo Caballero traslladar la capitalitat de la República i les institucions a una ciutat lluny del front de guerra.

Així va ser com el 6 de novembre de 1936 la presidència de la República, el Govern i els ministeris, les Corts, el Tribunal Suprem i l’aparell polític i administratiu de l’Estat al complet, a més de les principals ambaixades, els partits, sindicats i la premsa, es van traslladar a València, fins que a finals d’octubre de 1937 de nou l’assetjament feixista va obligar a realitzar una altra mudança i instal.lar-la a Barcelona.

En menys d’una setmana la ciutat va passar de tindre 80.000 a 200.000 habitants.
Durant aquest curt però crucial període de temps, València va canviar per complet la seua imatge. La vida quotidiana dels valencians i valencianes es va transformar per complet.

A l’hora d’instal.lar els diferents ministeris i organismes de govern, es va recórrer a l’ocupació dels palaus d’aristòcrates o gent adinerada, que o bé van ser confiscats als propietaris que havien marxat per que veien perillar les seues vides, o bé van cedir les seues propietats per a aquest fi.

L’afluència d’intel.lectuals, artistes, polítics, espies, refugiats, brigadistes internacionals, periodistes, delegacions i diplomàtics estrangers van transformar València en una ciutat  cosmopolita de carrers abarrotats de gent, on la vida transcorria als cafès literaris, teatres, cinemes i seus socials que romanien oberts en tota hora amb una gran activitat.

Els llocs i edificis històrics en què ens hem detingut durant el recorregut no són únicament monuments o enclavaments privilegiats.
Els mateixos carrers o places, com a espais públics de la ciutat, constitueixen importants llocs per a la memòria col.lectiva.
Posar el nom a un carrer o plaça suposa una elecció realitzada per un òrgan de poder, l’objectiu del qual pot ser el de perpetuar el record d’una persona o d’esdeveniments històrics i dates importants, i en el qual és determinant el context en què es fa.


D’aquesta manera, la llista de carrers urbans de València va canviar segons estiguera vigent la República o la dictadura. Alguns exemples en són l’actual avinguda Maria Cristina, anomenada
PabloIglesias durant la República, o la Plaça de l’Ajuntament, anomenada així en l’actualitat però que ha passat per diferents denominacions: plaça EmilioCastelar, plaça del Caudillo i plaça del País Valencià.
Tots els carrers amb noms de sants van ser “rebatejats” durant la República espanyola amb el mateix nom del sant que tenia, però llevant-li el “sant o santa”. Els mateixos veïns dels carrers es pujaven amb escales fins a les plaques dels carrers i picaven amb un cisell aquesta paraula, fins esborrar-la.

Els espais encara existents d’aquella València capital de la República són innombrables.
Encara avui és possible rastrejar-los: cafès literaris, ambaixades, seus dels sindicats, seus dels partits polítics i els seus vessants juvenils, etc. Per exemple, l’Ajuntament de la ciutat va acollir el famós Congrés d’Intel.lectuals Antifeixistes, l’antic Hotel Metropol (ubicat al carrer Xàtiva) va ser la seu de l’ambaixada soviètica i quarter general del KGB, a l’hotel Reina Victoria es van allotjar personalitats com Heminway, Robert Capa o Tristan Tzara, i així un llarg etcètera.

El carrer de la Pau va ser el lloc de moda a la València aquells anys del 1936 i 1937.
En un dels seus edificis es troba encara hui l’edifici on es trobava la Unió de dones (UM), formada en 1937 per joves de les Joventuts Socialistes Unificades amb l’objectiu de reclamar l’accés de les dones a la vida laboral i política… hui és el consolat del Marroc.
Al mateix carrer es trobava l’Hotel Palace, reconvertit en Ministeri d’Instrucció Pública i la Casa de la Cultura, presidida per Antonio Machado. Per aquest lloc van passar els intel.lectuals i artistes espanyols i europeus més prestigiosos, com recorda una placa existent a la façana, per cert l’única placa a tota la ciutat que recorda el període de la República, posada ací sota el mandat de l’ex-alcalde del PSPV Ricard Pérez Casado.

Les Torres de Serrans van albergar des de novembre de 1936 el Tresor Artístic Nacional traslladat des de Madrid, igual que el Col.legi del Patriarca. Es van triar les torres per les seues característiques arquitectòniques, adequades per la seua robustesa per protegir les valuoses obres d’art procedents del Museu del Prado i d’altres institucions.
Es van fer embalatges tècnicament impecables i es van utilitzar els millors camions per al seu trasllat a València.
Al capdavant de tot aquest treball es trobava el gran cartellista i intel.lectual valencià Josep Renau, nomenat director general de Belles Arts (1936 -1938).

Però València va ser també una ciutat assetjada per les bombes: 442 bombardejs, 825 morts, 2.835 ferits i 930 edificis destruïts reflecteixen la brutalitat d’aquests atacs.
Les autoritats van haver de treballar de valent en la construcció de refugis antiaeris per protegir la població dels bombardejs. Sabem per un estudi de 2002 que la ciutat de València va arribar a comptar amb 258 refugis, situats als soterranis d’habitatges, carrers, jardins i col.legis.
La majoria d’ells s’han perdut per sempre sota la ciutat actual, però encara hi queden alguns que estan en condicions relativament acceptables, que podrien ser recuperats i posats en valor si hi haguera un mínim de voluntat política al respecte, cosa que mai s’ha donat per part de l’actual alcaldessa.

En dues de les fotos que adjunte en el post podeu veure la façana d’un d’ells (al carrer dels Serrans), completament degradada per la desídia de les autoritat municipals, i en un altra l’interior del refugi de l’Institut Lluís Vives, en bon estat de conservació gràcies a l’esforç dels docents del propi institut.

Aquests espais podrien ser el lloc apropiat per organitzar exposicions que recordaren l’important paper de València com a capital de la República, donant-los un ús cultural i didàctic per convertir-los en centres de documentació i informació sobre la Guerra Civil i la seua època.
Un cop adaptats i oberts al públic, aquests refugis podrien formar part d’itineraris culturals i turístics per millorar l’afluència de visitants a aquestes zones (que es poden localitzar en el barri del Carme majoritàriament), contribuint així a la seua revitalització econòmica.

La societat hauria reivindicar, amb total normalitat, un major coneixement i recuperació de la memòria històrica d’aquesta època, molt desconeguda entre la ciutadania valenciana i especialment entre la joventut.

Les administracions públiques valencianes, poc o gens proclius a afavorir una reflexió crítica sobre la nostra tradició política i cultural més immediata, hauria d’impulsar projectes culturals que contribuïren a consolidar la memòria col.lectiva.

Però la realitat és que amb prou feines queden vestigis de l’estada del govern republicà i del seu pas per València, en el que va ser, sense dubte, un dels episodis més importants de la història de la ciutat.

Avui les petjades han estat pràcticament esborrades, silenciades o invisibilitzades de manera conscient i premeditada per una alcaldessa i un govern del PP que vol esborrar aquest període de la història de la ciutat.

Potser en això alguna cosa tinga a veure allò que diuen de que el iaio de Rita Barberà, un actiu col.laborador del bàndol feixista, va ser qui assenyalava a l’aviació italiana amb seu a Mallorca els objectius que havien de ser bombardejats a la ciutat de València, tot i sabent la quantitat de civils valencians que moririen en ells, com així va ser.
La ideologia política de l’alcaldessa i del seu equip de govern, tan a prop dels sublevats (recordem que el PP de l’ajuntament es va negar a retirar el títol d’alcalde honorífic i fill adoptiu a Franco concedit l’u de maig del 1939) probablement ha fet la resta…

Patraix, València (L’Horta), a 22 d’abril de 2013.

 

Avui el deficient finançament al País Valencià ha estat a debat a l’OCCC de València.

Aquest matí de dissabte he assistit a la xarrada sobre “Un finançament just per al País Valencià” que s’ha celebrat al Centre Octubre de València.

L’acte, que havia estat organitzat per Acció Cultural del País Valencià i per l’associació Tirant lo Blanc, ha comptat amb una presència molt nombrosa de representants d’organitzacions polítiques, sindicals, culturals i plataformes reivindicatives de tot l’espectre polític i social valencià… bo de tot no, faltava el Partit Popular valencià que també havia estat convidat a l’acte i què comptava amb una cadira reservada a la fila zero i un micròfon a la seua disposició.
Però el PP ha refusat assistir, no sé si perquè no tenia res a dir o perquè potser ha pensat que si hi anava s’haguera sentit una mica cohibit davant la presència de tant “roig i catalanista” al seu voltant. Els veritables motius els desconec, però la veritat és la seua absència no ha resultat cap sorpresa per a cap dels que hem assistit a l’esdeveniment.

 

Les exposicions de tots els participants han estat altament interessants.

Cadascuna d’elles ha aportat, des de la seua posició i ideologia, el seu punt de vista sobre el finançament que rep el País Valencià per part del govern de Madrid.

Han hagut visions diferents de la problemàtica, però el denominador comú de totes elles ha estat el de mostrar l’afartament d’aquesta dramàtica situació econòmica induïda des d’el govern central alhora què denunciar l’asfixia financera a la qual històricament s’ens ha sotmès als valencians des de ponent.

Les xifres, estadístiques, dades i reflexions aportades pels dos principals ponents de l’acte, Rafael Beneyto (analista financer, autor del llibre “El finançament dels valencians, una insuficiència històrica”) i Andrés Boix (Professor de Dret administratiu de la Universitat de València), han estat determinants per “quantificar” de què parlàvem.

La presentació preparada per Rafael Beneyto, amb una generosa aportació de xifres i estadístiques, era concloent: la baixíssima aportació econòmica que rebem els valencians per part de Madrid no aplega ni per cobrir les despeses mínimes necessàries per la Sanitat i l’Educació.
La manca d’aquests diners són les responsables del 81% del endeutament del Consell.

D’haver rebut una finançament clavat a la mitjana estatal, el deute de la Generalitat seria a hores d’ara de la meitat.

L’argument tan utilitzat i mediàticament tan difós del malbaratament i de la calamitosa gestió calamitosa feta pels governs del PPCV ha estat real, però NO ha segut, ni de bon tros, el principal responsable de la situació de fallida financera en què es troba la Generalitat Valenciana.
Cal desmuntar d’una vegada aquest “mite”; les xifres existents i contrastables són concloents al respecte.

Les propostes de solució exposades pel professor Beneyto passaven per un canvi radical del model de finançament que deixe de considerar-nos una “comunitat rica” ??a l’hora d’aportar (quan estem 10 punts per sota de la mitjana estatal en PIB/càpita), per la eliminació del deute històric xifrat en uns 13.000 milions d’euros i per un canvi del model de gestió tributària, en el qual determinats impostos deurien d’ arreplegar-se i gestionar-se des d’ací i no des de Madrid.

Per la seua banda. la intervenció d’Andrés Boix s’ha centrat en reflexionar en el per què d’aquesta situació.
Les raons les podem trobar en l’organització política i en el disseny fiscal del sistema autonòmic, realitzats amb una visió centralista, més pensada per servir de control financer (i per tant polític) d’els territoris autonòmics que per realitzar una veritable descentralització de l’estat.
I en el cas concret del País Valencià, les xifres i números del nostre finançament s’assemblen molt més a una situació colonial que a la d’un territori de ple dret de l’estat. No pot ser d’altra manera quan resulta que les nostres xifres de renda per càpita estan molt per sota de la mitjana estatal, però resulta que aportem més del que rebem, com si fórem un territori ric i pròsper.

Al meu parer, l’acte ha servit per al propòsit que es cercava, que és el d’impulsar una dinàmica de pressió social a favor d’un finançament just. ACPV i Tirant lo Balnc han entés que, primer, ja hi ha a la societat valenciana un consens creixent entorn del fet que el sistema de finançament actual està ofegant l’autogovern valencià i que cal canviar-ho, i segon que aquest canvi només és produirà per la pressió efectiva i conjunta de tots els sectors de la societat valenciana.

Perquè el que ens hi juguem és, ni més ni menys, el mantindre la cohesió social i la sostenibilitat de les institucions pròpies, es a dir, el futur del País Valencià i de tots els seus ciutadans.

Espere i desitje que aquest acte haja estat un ferm primer pas en aqueixa direcció. 

Patraix, València (L’Horta), a 20 d’abril de 2013.

Magnífica inauguració d’una exposició sobre el Valencianisme republicà ahir vespre al Centre Octubre de València.

Fa tan sols unes hores he assistit a la inauguració al Centre Octubre (OCCC) de València d’una magnífica exposició històrica sobre el Valencianisme republicà.

El pati central del Centre s’ha omplert de gom a gom de persones (jo calcule que unes cent cinquanta o dues centes) i de mitjans de comunicació desitjosos de conèixer aquesta història per a molts (com per a mi) tan desconeguda com és el del moviment del republicanisme al País Valencià des dels seus orígens, que l’exposició situa en l’any 1837, fins a l’inici de la Transició política després de la mort del general Franco.

He de confessar que l’exposició m’ha semblat magnífica: concisa, de fàcil seguiment cronològic des dels seus orígens fins a la Transició i molt ben documentada de text i de fotografies de documents històrics, ideal per a fer-te una bona idea en una ullada del que ha estat aquest moviment històric tan relacionat amb el sorgiment del sentiment identitari valencià en els últims cent cinquanta anys.

 

Si l’exposició m’ha paregut magnífica i molt interessant, no ho han estat menys els parlaments realitzats pels personatges convidats per inaugurar-la.

Les xarrades les ha iniciat Eliseu Climent, president fundador d’Acció Cultural del País Valencià, qui ens ha explicat l’anècdota del primer llibre que va veure escrit en valencià quan estudiava el primer curs a la facultat de Dret de València, una cosa inimaginable per a aquella època en plena foscor del franquisme.

Posteriorment han estat Josep Huguet, president de la Fundació Josep Irla, i Pau Viciano, de la Universitat de València els que han dissertat magníficament sobre la història del republicanisme valencià, amb constants mencions al republicanisme al Principat i als innegables vincles entre tots dos.

I per finalitzar potser la intervenció més esperada, la d’Oriol Junqueras, president d’ERC, qui per a l’acte s’ha tret la gorra de polític i s’ha posat la de la seua altra gran faceta, la d’historiador.

En tot just vint i cinc minuts ens ha donat als allà congregats una classe magistral d’història, remuntant-se a la Guerra de Secessió i a les seues calamitoses conseqüències per als Països Catalans, fent especial esment a la defensa de Barcelona durant els 1713 i 1714 per part de nombrosos resistents valencians, encapçalats pel General Basset.
Posteriorment Junqueras ha anat repassant històricament totes les etapes del republicanisme valencià, des dels seus arrels populars cartacteritzats per la seua premsa satírica i els sainets al segle XIX, seguint per la Renaixença i la seua inspiració en el moviment del Romanticisme europeu, els inicis del valencianisme polític de principis del segle XX i la seua consolidació en el primer terç del segle passat, l’eclosió republicana del moviment i la lluita per l’estatut d’autonomia durant la II República espanyola, la guerra civil i la posterior repressió franquista, sobre la qual ha assenyalat que va ser molt més dura i cruel al País Valencià que a Catalunya, potser perquè la frontera amb França va permetre a molts republicans del Principat escapar i exiliar-se.

Tal i com la defineix la fundació Josep Irta, “la història del valencianisme republicà és la crònica del lent despertar d’un poble silenciat, de la lluita per la recuperació lingüística, cultural i nacional del País Valencià. D’una lluita conduïda a través de l’acció cultural, cívica i política”.

Repetisc, magnífica i molt didàctica exposició que recomane a tothom la seua visita i atenció.

Patraix, València (L’Horta), a 18 d’abril de 2013.

És el dèficit per compte corrent, imbècils!

Amb una certa freqüència, acostume a llegir en internet alguns mitjans de comunicació estrangers, tant europeus com americans.

Per a mi és un exercici d’higiene mental, i quasi imprescindible donada la intoxicació que sol produir-se en llegir de manera continuada els mitjans espanyols. Perquè la majoria d’ells, com bé sabem, publiquen a sovint informacions en connivència amb determinats interessos empresarials, per tal de fer veure a la ciutadania una “realitat” acomodada als seus interessos… “la voz de su amo”, vos enrecordeu?

Un dels mitjans què més acostume a llegir quan vull assabentar-me del que es remuga en el món de l’economia i les finances globalitzades és el Financial Times, i en concret els articles del cap de la secció d’economia, Martin Wolf.

El Financial Times està considerat com un dels diaris més prestigiosos del món en temes d’economia mundial. Molts diuen d’ell què és la “bíblia del neoliberalisme”, un pensament polític i social, per cert, que es situa a les antípodes del meu propi.

Malgrat això, he de reconèixer que les seues anàlisis i prediccions econòmiques, sovint sorprenentment allunyades dels tòpics que ens repeteixen una i altra vegada les institucions neoliberals i els seus portaveus mediàtics que dominen actualment la política europea, resulten molt encertades i reveladores de la realitat.

 

El que més m’agrada particularment dels articles de Martin Wolf és què no busquen l’efectisme ni el titular fàcil, i sempre envolta els seus raonaments en una bateria de dades (els justs, sense tampoc aclaparar).
Els arguments de les seues columnes periodístiques funcionen com el mecanisme d’una porta blindada: cada paràgraf tanca una volta de clau, ancorant les conclusions de forma irreversible al cervell del lector.

Fa un temps vaig llegir un article seu en el qual, amb l’ajuda de tres senzilles taules on es mostren els dèficits fiscals, el deutes sobre el PIB i els dèficits per compte corrent dels estats membres de la UE, explicava d’una manera senzilla però comprensible i contundent alhora, el per què l’Angela Merkel, el Mariano Rajoy i tots els capitosts de la política neoliberal europea “s’equivoquen” (interessadament, és clar!) en pensar que la crisi de l’euro és una crisi provocada per l’endeutament i que, per tant, només una salvatge i prussiana austeritat pot traure’ns d’ella.

Si el dèficit fora la causa, diu Wolf, el més lògic seria que els països amb majors dèficits fiscals entre 1997 i 2007 (és a dir, el període abans de la crisi) foren els que actualment haurien d’estar patint més problemes.

No obstant això, la TAULA 1 ens mostra què Irlanda, Espanya, Estònia i Bèlgica van estar sempre per baix del 3% que ara s’ha constitucionalitat, i va i resulta què són precisament alguns sobre els què s’està imposant a hores d’ara un brutal règim de retallades socials, laborals i econòmiques.

La inutilitat d’aquest criteri no només és evident en el fet de que els països que ho van complir han patit la crisi amb més virulència sinó, millor encara, en el fet de que Alemanya, Àustria i França, per exemple, que no ho varen complir i varen mostrar pitjors resultats en els seus indicadors, han patit molt menys l’impacte de la crisi econòmica.

Cal afegir-ne, i açò és de la meua pròpia collita i no de la d’un liberal com és el Martin Wolf, què la reducció del dèficit a l’estat espanyol es va fer, en bona mesura, en reduïr d’una manera brutal les despeses en polítiques socials, què si fins 1.993 ens havien acostat a la mitjana europea, a partir d’aquell any s’en tornaren a allunyar.

Una cosa semblant passa amb el criteri de deute sobre el PIB.
Amb ell podríem haver predit els problemes de Grècia, Itàlia, Bèlgica i Portugal, però sorprenentment, l’Estat espanyol va ser un gran complidor d’aquest criteri, mentre que (oh casualitat!) Alemanya el va incomplir molt més que Espanya, tal i com podem veure a la TAULA 2… però amb aquestes dades, la paradeta neoliberal es torna a desmuntar, perquè l’Espanya complidora s’ha afonat en la crisi i l’Alemanya incomplidora l’ha patida molt més suaument.

Vist tot això, la pregunta que es feia Martin Wolf era la següent: I si ens fixarem en un indicador que mai ha estat entre els criteris de convergència tinguts en compte, com és el dèficit per compte corrent (la balança de pagaments exterior)?

Si analitzem el gràfic d’aquest indicador en la TAULA 3, ens adonem que els països que presenten un resultat més negatiu són: Estònia, Portugal, Grècia, Espanya, Irlanda i Itàlia… Vos sonen els famosos PIGS ? Doncs… BINGO!!!

Ara si, resulta que una vegada que observem l’evolució d’aquest indicador, tots els països encaixen perfectament en el patró de la crisi… És el que els anglosaxons anomenen la teoria de “la pistola fumejant”.

I he ací que el mantra una i mil vegades repetit pels polítics i els seus ideòlegs neoliberals de que el deute i el dèficit han estat els culpables de la situació de crisi a la qual hem arribat, ja què, segons ells, “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, s’esfonsa com un castell de naips davant l’evidència mostrada en tres senzills gràfics per un dels experts econòmics més prestigiosos del món.

Així doncs, la clara conclusió es què estem davant d’una crisi de balança de pagaments.

El mecanisme és senzill, però alhora pervers: per a què uns tinguen superàvit comercial, altres han de tindre dèficit: és llei de vida (econòmica, clar).

I en aquest cas, és molt fàcil veure que la crisi actual ha estat provocada perquè, durant una dècada, a tots els països de la zona euro se’ls han imposat uns mateixos tipus d’interès, tot i tindre cicles econòmics i condicions estructurals completament diferents els uns dels altres.

L’evolució de l’economia alemanya o sueca, per exemple, no han tingut res a veure amb la de l’economia grega, portuguesa o espanyola.

I això, bàsicament, és el que ha portat a uns a perdre competitivitat, fer-se dependents de l’estalvi extern i incórrer en un gran dèficit exterior i en un altíssim endeutament privat, com ha estat clarament el cas de l’estat espanyol.

I quan el flux extern de diners s’ha eixugat, com a conseqüència de la crisi financera que com un tsunami ens vingué dels EEUU, el sector bancari ha deixat de prestar diners fàcils, portant a un refredament de l’economia.

I quan l’Estat espanyol ha intervingut per intentar rellançar l’economia, tot després d’haver fet contra-reformes fiscals que només varen beneficiar les grans empreses i les grans fortunes i que varen fer decrèixer dràsticament els diners de les arques públiques, no només ha fracassat també, sinó que ha generat una crisi importantíssima de deute, ja que els “mercats”, és a dir, els taurons financers, no confien que la seua baixa competitivitat els permeta, en absència de crèdit i liquiditat, pagar els seus deutes.

I he ací que Martin Wolf ens apunta la seua conclusió: com tant el sector privat com el públic s’han eixugat, imposar noves retallades i noves mesures d’austeritat, sense a canvi garantir la injecció de liquiditat en el sistema, públic o privat, és una recepta per al desastre…

Però Fabra, Artur Mas, Rajoy, Merkel, Draghi i demés no pareixen assabentar-se d’aquesta clara i demostrable evidència… a qui estan protegint amb les seues polítiques neoliberals que ens porten directe al precipici social i econòmic???

Parodiant a Bill Clinton quan en plena campanya electoral li va llançar a George Bush pare allò de “És l’economia, imbècil!”, nosaltres podríem dir-los a tots ells: És el dèficit per compte corrent, imbècils!

Patraix, València, a 17 d’abril de 2013.

Així no, senyors de CDC. És un error renunciar a la construcció de la nació completa.

Avui La Vanguardia es feia ressò de la notícia que el Govern de la Generalitat i Convergència i Unió havien pres la decisió de reduir el “activisme catalanista” (sic) en les comarques catalanes del Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir, Alta Cerdanya i la Fenolleda (aquesta última de llengua occitana), que conformen el departament francès dels Pirineus Orientals.

El motiu principal per haver pressa aquesta decisió: establir una millor relació amb París i afavorir una més fluida cooperació amb la República Francesa en els plànols diplomàtic, econòmic i cultural.

 

Això implica que Convergence Démocratique de Catalogne, federació de CDC a Catalunya Nord, serà dissolta, sota el paraigua dels dolents resultats electorals obtinguts fins a hores d’ara. “Un desastre. L’intent d’obtenir representació electoral a França ha estat un veritable fiasco”, assenyalava per a La Vanguardia un alt dirigent de CDC.

El diari també apuntava que CDC havia suggerit a ERC que fera el mateix amb la seua organització a la Catalunya Nord, per “evitar l’animadversió de l’Estat francès i simplificar les línies d’actuació del projecte sobiranista”.

La delegació de la Generalitat a Perpinyà continuaria funcionant, però es convertiria en una subdelegació de l’oficina de la Generalitat a París, segons van assenyalar a aquest diari fonts del mateix govern català.

El diari segueix assenyalant que el propòsit del Govern de la Generalitat és el de llançar a París senyals clares i evidents que el projecte sobiranista català es circumscriu al Principat, sense enfocament irredemptista. “Ni cap al nord, ni cap al sud”, segons paraules textuals d’un membre del Govern a La Vanguardia.

Aquest fet i aquestes declaracions van en la mateixa línia del que va ser l’eliminació de la corresponsalia de TV3 a Catalunya Nord i Andorra fa unes setmanes, o el veto a la inclusió en la Declaració de Sobirania aprovada el gener passat al Parlament del Principat d’una declaració molt més nítida i contundent del que és i representa la unitat nacional del territori que s’estén des de Salses a Guardamar i des de Fraga a l’Alguer.

No se… potser siga un pas tàctic pensat i repensat a la cuina de CDC en la idea d’enfortir relacions i aplanar el camí cap a aquest primer objectiu que seria el de la formació del segon estat català després d’Andorra, el del Principat de Catalunya.
Però seria un error estratègic fatal de conseqüències letats per a tots nosaltres, inclòs el Principat, oblidar l’objectiu global, el veritable i únic “objectiu” que no pot ser un altre més que el de la unió de tots els nostres territoris sota formes de governs sobirans i lliures del vassallatge actual a Espanya i França, i a Itàlia en el cas de l’Alguer.

Joan Fuster ho va deixar molt clar: “O ens recobrem en la nostra Unitat, o serem destruïts com a poble”.

I Lluís Llach ho va descriure a la perfecció en al.ludir a Fuster amb aquestes paraules: “Nosaltres estàvem acostumats a ser catalans petits, i ell ens va obrir la porta d’una catalanitat molt més complexa, molt més àmplia, molt menys egoista, molt més plural, molt diferent. […] Molts catalans del Principat no s’adonen que el nostre projecte, només català, sense els Països Catalans, és molt pobre, s’acaba molt aviat. En canvi, el projecte de futur dels Països Catalans és molt engrescador, perquè és més complex i més ric. I el mestratge de Fuster és cabdal.”

La independència del Principat no pot ser considerada més que com el primer pas cap a l’alliberament i la independència del conjunt del Països Catalans.

Patraix, València (L’Horta), a 14 d’abril de 2013 (dia de la República espanyola)

 

Nou frau massiu en paradisos fiscals al descobert.Tots sabem el crim que hi suposa, però tots sabem que ningú hi posarà cap solució.

Ha calgut que es destapara un nou escàndol d’evasió multimilionària de capitals a paradisos fiscals per a què els polítics i els seus mitjans de comunicació afins tornen a esquinçar-se les vestidures i posar el “crit al cel” sobre aquesta xacra que assota a la ciutadania de tot el món… això sí, després de l’esquinçament de vestidures s’imposa la seua reparació, com després del crit s’imposa el silenci còmplice de qui no fa res de manera deliberada perquè tot romanga igual que sempre.

En aquest cas una recent investigació divulgada pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació ha fet pública l’existència de 120.000 empreses i de 130.000 evasors fiscals repartits al llarg de 170 països de tot el món. Des de la seua seu central a Washington, aquesta xarxa està coordinant a 86 reporters de 46 països i compta amb la col.aboració de mitjans com els britànics “The Guardian” i la BBC, el diari francès “Le Monde” i el nord-americà “The Washington Post” per traure a la llum les ingents quantitats de diners amagades en paradisos fiscals per aquests evasors.

Bancs, empreses, polítics i destacats noms de la societat civil figuren en aquests llistats, establerts a partir de 2,5 milions de documents furtats per antics empleats d’entitats que treballen en deu territoris, com Singapur, Samoa, les illes Cook o les illes Caiman, tots ells paradisos fiscals, i aquest últim (illes Caiman) situat sota la jurisdicció del Regne Unit, és a dir, d’un membre de la UE.

 

Tots sabem que tots aquests diners evadits es podrien haver invertit en ocupació, infraestructures, salut, educació o investigació.

Tots sabem que aquestes inversions són de gran necessitat per a la població, especialment la d’aquells països que estem assotats per aquesta gran estafa financera que estem patint i a la qual eufemísticament anomenen crisi.

Però clar, tots sabem que posar límit d’una vegada i per totes a aquesta delinqüència de coll blanc i corbata estesa al llarg i ample de tot el planeta sembla que no és “políticament correcte”, ja que suposaria perjudicar els interessos de persones molt importants i influents, i per això tots sabem que és molt més fàcil estrènyer el cinturó i fins la soga a milions de ciutadans normals que sí paguem religiosament fins a l’últim euro al fisc.

Tots sabem la relació directa que existeix entre l’enorme volum de l’evasió fiscal i les causes de l’augment de l’endeutament públic i privat que tenalla als nostres països i la manera que desestabilitza les nostres economies, obligant-nos a veure deteriorats els nostres serveis públics del benestar, a introduir clàusules exprés a la nostra constitució per limitar el sostre de dèficit, a que l’estat emeta deute públic pel qual ha de pagar taxes d’interès abusives que resulten de diners que se’ns treu a tots els ciutadans dels serveis públics que rebem.

Tots sabem que en els inicis d’aquesta crisi econòmica i financera, els països reunits sota el paraigua del G-20 van agitar la bandera de la lluita contra els paradisos fiscals, però tots sabem que fins avui cap acció realment seriosa s’ha dut a terme en aquest terreny.

Tots sabem que els actius financers dipositats en paradisos fiscals segueixen creixent sense parar, tot i la crisi i que l’empobriment general de la població mundial segueix també creixent sense parar.
Perquè els dipòsits estrangers en jurisdiccions opaques van créixer més del 2% el 2011, segons un càlcul conservador amb dades del Banc Internacional de Pagaments (BIS).

L’organització sense ànim de lucre Tax Justice Network va elaborar un document al juliol del 2012 en què xifrava en uns 24 bilions d’euros (amb b) els fluxos de diners en paradisos fiscals el 2010. Aquesta quantitat suposa prop d’un quart de la riquesa mundial. L’estudi conclou que aquesta pràctica fa que la desigualtat entre rics i pobres siga molt més gran del que es pensa, i que mentre les grans fortunes evadeixen capitals la resta de ciutadans paga cada vegada més impostos per la crisi.

Un altre estudi realitzat per l’ONG Global Financial Integrity xifra en 860.000 milions de dòlars els fluxos de capitals fraudulents que van rebre les illes paradisos fiscals el 2010. Els seus autors assenyalen que encara que molts d’aquestes fons provenen d’activitats il.lícites com el terrorisme, el narcotràfic, o la venda d’armes, més de la meitat d’aquests capitals procedeixen de grans multinacionals. Un exemple d’aquesta pràctica és Google, que el 2011 va rebaixar la seua factura fiscal en 2.000 milones de dòlars en traslladar a una societat fictícia de les illes Bermudes ingressos per 9.900 milions de dòlars, segons l’organització financera Bloomberg.

Tots sabem que “feta la llei, feta la trampa”.
I el problema està que ningú vol posar límit a les lleis amb les que els evasors fan les trampes.

Un exemple molt clar del que estic dient el trobem en definir què és un paradís fiscal.
L’OCDE, com tots sabem el club dels països més desenvolupats del món, el va definir el 1998 com “territoris amb baixa fiscalitat i una alta opacitat financera”, per a continuació publicar una llista amb 35 països o territoris identificats com a paradisos fiscals (l’ONU, però, té censats fins a un total de 74 territoris opacs).

L’OCDE va establir un criteri pel qual recomanava als països que considerava com a paradisos fiscals que establiren acords d’intercanvi d’informació per traure’ls de la seua llista negra.
Però el problema és que els països “fan trampes”. El model establert per l’OCDE obligava als països a tindre 12 acords d’intercanvi, però clar molts dels territoris opacs van subscriure acords amb altres paradisos fiscals.
És a dir, un acord mutu entre els propis paradisos fiscals que els servia per deixar de ser considerats paradisos fiscals… al.lucinant!  D’aquesta manera, l’OCDE considera que ja no hi ha cap territori offshore!

En George Town, la capital de les Illes Caiman, hi ha un edifici blanc de cinc plantes i baranes roges.
En aquesta construcció tenen la seua seu… més de 18.500 empreses! Durant la campanya electoral del 2008, Barack Obama va dir d’ell que “O bé és l’edifici més gran del món, o bé és la major estructura d’evasió fiscal existent”.

Freqüentment, en obrir els diaris o consultar les notícies a internet, ens trobem amb notícies sobre objectius suposadament “terroristes” atacats per aquests avions no tripulats anomenats drones, que de vegades acaben en l’assassinat de civils innocents a causa de “tràgics errors” de càlcul .

Per descomptat a ningú se li ha ocorregut llançar un d’aquests drones contra aquest edifici blanc de cinc plantes i baranes roges de les Illes Caiman, tot i que el podríem qualificar com el major centre de terrorisme internacional de coll blanc i corbata existent al món.

I tots sabem que això mai succeirà…

Patraix, València (L’Horta), a 12 d’abril de 2013.