Es constitueix al País Valencià la Xarxa Valenciana per l’Aigua Pública.

Sota el lema “S’escriu AIGUA, es llegeix DEMOCRÀCIA” es va presentar el passat 21 de març el manifest constitutiu de la Xarxa Valenciana per l’Aigua Pública.

La Xarxa es constitueix com un òrgan que reivindica l’aigua com un bé comú i com a dret humà bàsic, i exigeix un model de gestió que garantisca l’eficàcia, la solidaritat, l’eficiència, l’equitat, el control democràtic dels operadors dels serveis d’abastiment d’aigua potable i sanejament i la conservació dels ecosistemes aquàtics, sense subordinar-se a l’obtenció del benefici privat.

Entre els seus objectius està el de servir com a espai d’encontre, reflexió i treball comú de les entitats i persones interessades en la gestió pública i el control democràtic de la prestació dels serveis d’abastiment d’aigua potable i sanejament.

En juliol de 2010 l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar que el dret a l’abastament i sanejament adequat és “un dret humà essencial per al ple gaudiment de la vida i de tots els drets humans”.

Les organitzacions que conformen la Xarxa Valenciana per l’Aigua Pública s’han adherit a la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) “El dret a l’aigua i el sanejament com a dret humà. L’aigua no és un ben comercial, sinó un ben públic!”. Aquesta iniciativa té com a objectiu assolir 2 milions de signatures en la Unió Europea, abans de setembre d’enguany, per a ser tramitada davant el Parlament Europeu.

Les entitats que conformen aquesta xarxa defensen un model de gestió pública que combine la qualitat i l’eficiència en la prestació del servei, amb la transparència i la participació ciutadana en la seua gestió.

Un model de gestió que entenga i assumisca plenament que una bona salut dels ecosistemes aquàtics és la garantia bàsica de satisfacció de les necessitats humanes a llarg termini. És a dir, una manera de gestionar aquests serveis públics essencials que siga conscient que l’eficiència i l’equitat en la gestió del sistema només es garanteix amb professionalitat, transparència, accés a la informació, rendició de comptes, participació activa dels treballadors de les pròpies empreses i control públic directe de la ciutadania.

Els propòsits declarats de la Xarxa es resumeixen en 4 punts:

1. Defensar el cicle integral de l’aigua com a bé públic, gestionat al 100% des del sector públic, evitant la seua mercantilització i la seua conversió en objecte de lucre i d’especulació, així com denunciar totes les activitats que vagen encaminades a la privatització total o parcial de la gestió del cicle integral de l’aigua i dels serveis d’aigua i sanejament.

2. Donar suport i promoure iniciatives al País Valencià contra la privatització dels serveis de l’aigua i per la remunicipalització dels ja privatitzats.

3. Exigir i ajudar a implantar nous models de gestió pública de l’aigua que combinen la qualitat i eficiència del servei, amb la transparència i la participació ciutadana, tot sensibilitzant i informant tant a la població com als responsables públics.

4. Coordinar els esforços que s’estan realitzant al nostre país amb el moviment internacional contra la privatització de proveïment i sanejament i per la consecució efectiva del dret humà a l’aigua.

Aquesta xarxa arrenca amb la participació de 18 entitats representatives del món ecologista, sindical i social del País Valencià:

Acció Cultural del País Valencià, Acció Ecologista-Agró, Asociación Matriarcal, ATTAC-País Valencià, Comissions Obreres del País Valencià-CCOO-País Valencià, Confederació d’Associacions de Veïns i Consumidors de la Comunitat Valenciana-CAVE-COVA, Coordinadora de Agricultores y Ganaderos de la Comunidad Valenciana-COAGCV, Enginyeria Sense Fronteres-València, Federació d’Ecologistes en Acció del País Valencià, Federació d’indústries i Treballadors Agraris-País Valencià-Unió General de Treballadors-FITAG-PV-UGT, Fundació Nova Cultura de l’Aigua, Intersindical Valenciana, L’Alficòs – Consum Ecològic (Petrer), Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià, SEO-BirdLife, Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià, WWF-València i Xúquer Viu.

Excel.lent iniciativa social que cal què tots els ciutadans sensibilitzats amb el medi ambient recolzem i ajudem a difondre-la!

Patraix, València, a 31 de març de 2013.

València i Barcelona tenen un problema.

El passat 13 de març m’en vaig esmorzar amb la notícia als diaris que Foment havia signat a Brussel.les un acord europeu per a un Corredor mediterrani que passava per… Madrid!!, marginant les ciutats de Castelló i Tarragona.
La meua reacció, després d’un primer xoc d’incredulitat, va ser la de mirar el calendari i assabentar-me be de la data en la que em trobava: estava en març i no a 28 de desembre, dia dels Sants innocents, per la qual cosa aqueixa delirant noticia que acabava de llegir no podia tractar-se d’una ocurrent innocentada…

Davant l’immediat enrenou que es va produir , al dia següent fonts del Ministeri espanyol van haver de rectificar la notícia i aclarir que l’acord signat era per a la creació del Corredor Ferroviari de Mercaderies número 6, que constaria de dos ramals: un pel litoral, en el qual s’inclourien aqueixes dues ciutats, tal com es va traçar originalment, i un altre pel centre, el famós Corredor central complet, que Madrid i les seues oligarquies s’han entestat a defensar contra vent i marea, i no només l’eix Algesires-Madrid-Saragossa ja contemplat, sinó també incloent-hi el túnel que travessa els Pirineus per enllaçar directament amb França a… enlloc!. “Nosaltres seguim lluitant. Defensa a ultrança del que tenim, però això no vol dir que seguim lluitant per algunes coses que encara tenim pendents”, va declarar la ministra Ana Pastor.

Davant les ofensives que constantment està duent a terme el Govern d’Espanya contra la construcció del Corredor mediterrani i, conseqüentment, contra la comunicació directa, ràpida i eficaç entre València i Barcelona cap a Europa, vital per les nostres economies, he considerat d’interès reproduir un text publicat al diari El País el passat 18 de març per Gregorio Martín Quetglas, articulista i catedràtic de Ciències de la computació de la Universitat de València.

L’article va ser escrit en castellà i jo he fet la seua traducció al català.

VALÈNCIA I BARCELONA TENEN UN PROBLEMA

Fa quasi segle i mig que, en ple procés de modernització d’aquest Estat que anomenem Espanya, Tarragona va quedar enllaçada per tren amb València, i poc més tard la segona i tercera capitals espanyoles van quedar enllaçades per ferrocarril.

Des d’aleshores aquesta comunicació entre Barcelona i València està a expenses d’una trista i solitària monovia de menys de 40 quilòmetres que separa Vandellòs l’accés sud del port de Tarragona. Un coll d’ampolla propi al segle XXI i generat al segle XIX, ignorant l’impacte que sobre la convivència de catalans i valencians això comporta. Aquests són dies en què la plena recuperació del ferrocarril és l’alternativa ecològica enfront de la carretera.

Resulta impensable que a l’Espanya de l’euro hi haguera un coll d’ampolla com el que ens ocupa en altres connexions: Madrid-Saragossa; Madrid-Sevilla; Saragossa-Barcelona, Barcelona-Figueres, però la insensibilitat sobre la infraestructura existent entre Barcelona i València era majoritària.

Ni Catalunya ni la Comunitat Valenciana van fer pinya, ni Madrid va prestar atenció al tema.

En els anys del demagògic «jo també vull AVE per al meu poble», el coll d’ampolla de Vandellòs seguia destrossant qualsevol possibilitat de comunicació moderna entre València i Barcelona, una, sense idees clares al respecte, com no fora mirar cap a Madrid i professar un anticatalanisme prenyat de vots, i l’altra, més educada, absorta en la seua aspiració pirinenca, camí d’Europa com a opció prioritària, oblidant del que passava al sud de Tarragona.

Mentrestant, Foment seguia el seu impuls natural amb Madrid com a centre. Però no és just donar tota la responsabilitat als què exercien en el Passeig de la Castellana.

No estem en una reivindicació de l’AVE que tant mal ha fet a la imatge d’aquest país.

Parlem d’una connexió que segueix amb una monovia amb ample ibèric, que connecta dos conurbacions urbanes importants, separades per 350 quilòmetres (una distància perfecta per satisfer la mobilitat de persones mitjançant el tren) amb ciutats significatives en el seu recorregut (Sagunt, Castelló, Tarragona, etcètera,) amb destinacions turístiques claus al llarg de la Mediterrània, amb milers de segons habitatges en el seu tram, etcètera. Per raons de brevetat deixem ara el tema del trànsit de mercaderies.

Hi va haver d’esperar a 2002 perquè el ministeri del ram i les dues comunitats autònomes involucrades començaren a plantejar-se el problema.

La solució que es va entreveure, amb el problema d’amples ferroviaris que Espanya arrossega des de fa quasi dos segles, era raonable: des de Vandellòs, construir una doble via, semblant a la que ve de Castelló, cap a l’interior de la província de Tarragona, i l’altura de Reus recórrer a un intercanviador d’amples, una tecnologia que funciona raonablement bé, de manera que tant el trànsit des de / a València com el generat per l’entorn de la ciutat de Tarragona poguera beneficiar-se de la LAV Madrid-Barcelona (de nou suggerir al lector, una mirada als mapes coordinats per Laura Ballester) mentre les mercaderies aprofitarien tota la infraestructura que Catalunya tenia dissenyada.

Amb gran satisfacció, el desembre del 2010 vam saber de l’adjudicació de tres projectes d’obres que anunciaven el final de la monovia maleïda i, que perquè no hi haguera dubte,s prenia el nom de «Connexió ferroviària corredor Mediterrani LAV Madrid-Barcelona-Frontera francesa» per un total de 205 milions d’euros, amb tres actuacions ben diferenciades: estació de Cambrils (ja que l’actual quedava fora d’ús en eliminar la monovia); via amb els canvis de plataforma que permetien arribar a l’esmentada LAV amb l’ample adequat; i electricitat (ja estem parlant de transport el més ecològic possible i accedir a una instal.lació com la planificada, no és només una qüestió de plataforma i d’amplada de via).

Amb els terminis d’execució previstos, 2013 era un objectiu raonable per pensar en rebaixar el temps de viatge en el València-Barcelona.

Malauradament, les coses no han anat així.

Els treballs van començar amb una lentitud exasperant (la crisi i els problemes de cobrament com a excusa) després va vindre novembre amb les seues eleccions, el maig del 2012 ens assabentem que el que fins aleshores era un projecte del ministeri passava a ser un tema d’Adif, i el retard es va confirmar el desembre passat amb la decisió, tan celebrada per alguns, d’impulsar un corredor mediterrani on sense noves construccions les vies actuals anaven a passar de l’actual ample ibèric a l’ample europeu, amb algun tercer fil en els seus centenars de quilòmetres.

La conseqüència, no anunciada ni per Foment ni per la Generalitat, és que els projectes per superar el coll d’ampolla que comença a Vandellòs es modificaven, la qual cosa deté el còmput del temps de les obres.

En conseqüència, tenim coll d’ampolla fins més enllà del primer trimestre del 2015, ja que a dia de hui l’obra no té data i en el millor dels casos l’experiència indica que la desaparició de la monovia no es culminara abans del 2016. Tant de bo m’equivoque.

Amb el relat ferroviari és evident que Barcelona i València no han sabut entendre i que hi ha hagut massa polítics i empresaris que no han estat a l’altura de les circumstàncies. Una reflexió que en temps de grans debats territorials hauria de ser degudament considerada.

La conclusió que seguisca al debat general hauria de ser un pur exercici de democràcia i racionalitat, sobre el qual aquest no és el lloc per entrar. Només insistir que uns i altres tenim algun problema que fins ara ha estat molt perjudicial per a tots i que no és intel.ligent que deixem d’abordar.”

Rellevant i aclaridor article del catedràtic Gregorio Martín.

Patraix, València (L’Horta), a 29 de març de 2013. 

València, la ciutat de la “llum”, del seu malbaratament i de la demagògia enfront de l’Hora del Planeta.

El passat dissabte 23 de març l’Ajuntament de València va publicar a la secció de “Medi ambient” de la seua pàgina web la següent nota:

“VALÈNCIA APAGARÀ LA IL.LUMINACIÓ DELS SEUS EDIFICIS EMBLEMÀTICS DURANT “L’HORA DEL PLANETA” ENFRONT DEL CANVI CLIMÀTIC.

Ramón-Llin: “València s’adherix a esta iniciativa mundial per a fomentar l’eficiència energètica i promoure un canvi d’hàbits”.

L’Ajuntament de València, a través de l’Àrea de Medi Ambient i Desenvolupament Sostenible, s’ha adherit a la campanya pel medi ambient “L’Hora del Planeta”, iniciativa promoguda per organització ecologista WWF que tindrà lloc dissabte que ve 23 de març, entre les 20:30 i les 21:30 hores, i que consistirà en l’apagat de la il.luminació dels edificis més representatius de la ciutat de València.

D’esta manera, i per quint any consecutiu, l’Ajuntament deixarà a fosques durant esta hora edificis i monuments tan emblemàtics de la ciutat com la Llotja, les Torres de Quart, les Torres de Serrans, el Mercat Central, el Mercat de Colón, la Porta de la Mar, el Palau de la Música, el Palau de Congressos, l’Ajuntament o l’edifici municipal de Tabaquera, com a símbol de lluita enfront del canvi climàtic.

La regidora delegada de l’Àrea de Medi Ambient i Desenvolupament Sostenible, Mª Àngels Ramón-Llin, ha explicat que “amb esta iniciativa ens adherim a un moviment mundial de lluita contra el canvi climàtic, per a fomentar l’estalvi energètic i el canvi d’hàbits entre els ciutadans i les administracions”.

Cal recordar que la ciutat de València va ser en 2012 la ciutat espanyola amb nombre més gran de monuments apagats durant L’Hora del Planeta, liderant a Espanya este moviment que, segons els organitzadors, van secundar més de 7.000 ciutats de 152 països de tot el món, deixant a fosques icones mundials com el Coliseu, la Torre Eiffel o la Ciutat Prohibida.”

Aquest era el manifest pel qual la ciutat s’adheria a la iniciativa de “L’Hora del Planeta”, un esdeveniment mundial impulsat pel World Wide Fund for Nature (WWF) que es va iniciar a Sydney el 31 de març de 2007 i que, des d’aleshores, se celebra anualment el darrer dissabte de març, consistint en una apagada elèctrica voluntària en el qual es demana a llars i empreses que apaguen les llums i altres aparells elèctrics durant una hora.
Amb aquesta acció simbòlica, es pretén teòricament conscienciar la societat sobre la necessitat d’adoptar mesures davant el canvi climàtic i les emissions contaminants, així com estalviar energia i disminuir la contaminació lumínica.

La càrrega demagògica del manifest de l’ajuntament no té rebuig, i ara tot seguit vaig a argumentar el per què.

En aquest manifest l’ajuntament “presumeix” d’haver-se adherit per cinquè any consecutiu a la iniciativa, de que la seua acció simbolitza la lluita contra el canvi climàtic, alhora que s’ufana de ser la ciutat que lidera a Espanya aquest moviment, en ser la ciutat que més monuments s’apaga … fum, fum i més fum, com no pot ser d’altra manera en un ajuntament que utilitza sistemàticament el populisme i la demagògia barata com eines d’actuació i difusió de les seues tasques de (des)govern.

Perquè Maria Angeles Ramon-Llín, regidora de Cicle Integral de l’Aigua, Qualitat Mediambiental, Energies Renovables i Canvi Climàtic al govern municipal de València des del 2007, va declarar el novembre de 2012 a Madrid, durant el Congrés Nacional de Medi Ambient, que “València s’està convertint en un referent de ciutat verda i intel.ligent, tal com es recull en l’Estratègia enfront del Canvi Climàtic València 2020, en la qual seguim treballant amb la col.laboració dels valencians i valencianes” (sic).

Però na Ramón-Llín res no va dir, per exemple, que l’any 2009 un treball realitzat pel departament d’Astrofísica i Ciències de l’Atmosfera de la Universitat Complutense de Madrid titulat “Contaminació lumínica a Espanya“,  assenyalava que Espanya era el país de la Unió Europea amb major consum mitjà per fanal… i València la ciutat que més malgasta a l’Estat espanyol!

La contaminació lumínica es produeix quan s’emet una llum intensa, en direcció cap amunt i en horaris innecessaris, generant efectes negatius en el medi ambient. “És just tot el que passa València i un clar exemple de com no s’han de fer les coses (…) A l’Albufera s’estan creant alteracions en la cadena d’alimentació perquè els insectes estan desapareixent davant la gran quantitat de llum que té la ciutat“, declarava Fernando Jáuregui, astrònom responsable de l’àrea de contaminació lumínica de l’Any Internacional de l’Astronomia.

Els 24.900 semàfors, les 91.000 fanals distribuïdes per la ciutat, un consum que duplica l’establert i una factura de la llum en enllumenat públic que va superar el 2007 els 13 milions i mig d’euros, són les xifres que confirmaven que València és la “ciutat de la llum”… però també de nit!

En poc més de deu anys, València havia passat de consumir 67.63 kw / hora / ciutadà a consumir-ne 127 l’any 2009.
En termes econòmics, la factura de la llum també s’havia duplicat, ja que el 1996 l’Ajuntament havia pagat sis milions d’euros en consum lumínic, enfront dels més de 13 milions del 2007.

Davant les evidències d’aquest estudi, el llavors regidor d’enllumenat de la ciutat va ser preguntat al respecte.
La seua resposta no va tindre rebuig. Es podria arreplegar per a un concurs del disbarat, amb serioses opcions de guanyar-lo: “No és que València tinga un excés de llum, sinó que les altres ciutats estan a fosques i no hi ha tanta seguretat i tranquil.litat com ací” (sic)… sense comentaris!

El juliol de 2012 es va celebrar a València el desè congrés de l’Associació Espanyola d’Astronomia, que va reunir a 320 científics d’aquesta societat a la seu de la Fundació Universitat Empresa  de la Universitat de València.

Les dades que van fer públics els astrònoms eren demolidors: València era la campiona d’Europa en contaminació lumínica.
La despesa en enllumenat públic per habitant i any era el doble que la de Madrid o Barcelona, i entre tres i quatre vegades més que les habituals a Alemanya o Holanda.
Els experts varen advertir que l’excés d’il.luminació tenia efectes negatius sobre la salut i sobre el medi ambient.

El consum mitjà d’un valencià era quatre vegades superior al d’un ciutadà de qualsevol ciutat alemanya. Mentre la mitjana alemanya se situava en els 35 quilowatts, a València n’era de 133.
Dels set milions d’euros gastats el 2004 en llum per l’ajuntament de València, s’havia passat a 17 milions pressupostats per al 2012.

Estem gastant diners a generar una llum que estem perdent. Si la il.luminació d’un parc a les tres de la matinada et permet llegir una novel.la, és una il.luminació que no té cap sentit”, va declarar durant el congrés Jaume Zamorano, expert en contaminació lumínica de la Universitat Complutense de Madrid.

Els astrònoms de l’Associació havien realitzat un estudi sobre les conseqüències de la contaminació lumínica en els parcs naturals.
Els seus resultats reflectien que el Parc Natural del Túria era el que més patia els efectes de la contaminació lumínica generada per la ciutat de València, ja que la fauna d’aquest parc es veia afectada pel fet que mai arribava a fer-se de nit per l’excés d’il.luminació de la ciutat que arribava al Parc Natural.

La llum de l’enllumenat públic hauria d’estar destinada a aprovar nostres carrers i no a convertir la nit en dia”, va dir Eduardo Ros, organitzador del congrés.

Mai va poder imaginar el Mestre Padilla, autor del pasdoble “València” la raó que el futur havia de donar-li a la seua famosa obra, quan cantava allò de que València “era la ciutat de la llum”… i també la del malbaratament, la mentida i la demagògia, tant en el tema de la “llum” com en tantes altres coses.

Patraix, València, a 27 de març de 2013.

El trastorn bipolar d’Alberto Fabra: tenim els valencians un Doctor Jekyll i Mr. Hyde particular esdevingut en President de la Generalitat?

El passat 16 de desembre, arran de la sentència sentència del Tribunal Suprem espanyol en la què s’admetia el recurs presentat per Acció Cultural del País Valencià contra les resolucions de la Generalitat per les quals es van tancar els repetidors que emetien el senyal de la TV3, vaig escriure un post titulat “TV3 al País Valencià… ¿Pateix el President Alberto Fabra un trastorn bipolar de la personalitat?”

Arran d’aquella sentència, la primera reacció pública del Consell d’Alberto Fabra va ser la de comunicar que acatava la decisió del Tribunal, amb aquestes paraules: “En conseqüència, s’acata la sentència i s’anul.larà la multa a ACPV, així com la prohibició de les re-emissions de TV3, atès que el Tribunal Suprem considera que una comunitat autònoma -en aquest cas la Comunitat Valenciana- no té capacitat de prohibir aquestes re-emissions radioelèctriques” (…)

Mirant enrere, quan el Consell de Francisco Camps va decidir iniciar la campanya d’assetjament econòmic a ACPV per tal de fer-los tancar els repetidors, el consistori municipal de Castelló de la Plana, éssent aleshores batlle de la ciutat Alberto Fabra, va fer una declaració signada per tots els grups dels ajuntament, inclòs el PP de Fabra, en el qual va “Instar el Govern Central a prestar conformitat a la Tramitació de la iniciativa legislativa popular ‘Televisió sense fronteres’, per tal de garantir les emissions de totes les televisions realitzades total o parcialment en la nostra llengua pròpia en el conjunt del domini lingüístic”.

Al mateix temps que es produïa aquesta declaració del consistori de Fabra, en el seu propi Facebook, Alberto Fabra apel.lava a la “llibertat” per veure la TV3 a Castelló, i deia: “Sembla mentida que al segle XXI es limite la possibilitat que les persones puguem triar el mitjà de comunicació que desitgem sintonitzar“.

Doncs bé… malgrat totes aquestes evidents declaracions favorables a  restabliment de la re-emissió dels canals de la TV3 al País Valencià, a hores d’ara el Consell presidit per Alberto Fabra no ha parat de posar tot tipus d’entrebancs i amenaçes vetllades cap a ACPV per tal d’evitar que els repetidors tornen a emetre i que els valencians pugem tornar a veure la senyal de la Televisió de Catalunya.

Arran d’aquests esdeveniments, vaig començar a preguntar-me si el nostre President podria haver esdevingut en una mena de Doctor Jekyll i Mr. Hyde però en versió genuinament valenciana, amb gust per la paella i per tirar petards!!

Aquestes sospites inicials al voltant de la doble personalitat del President Fabra, s’han vist plenament confirmades en veure el seu erràtic i contradictori comportament amb el tema de la deficient financiació que rebem els valencians per part del Govern espanyol.

Des de fa un temps, diversos membres del Govern de la Generalitat Valenciana, inclòs el mateix Alberto Fabra, s’han vingut manifestant sobre la injustícia que suposa l’actual model autonòmic de financiació de les CCAA, què discrimina clarament el País Valencià.

Fa unes setmanes, arran d’haver-se fet públiques les xifres del dèficit de les CCAA de l’Estat espanyol, una d’elles va sobreeixir sobre la resta: la del País Valencià, que va presentar una desviació del 3,45% del PIB, més del doble del previst.

La fotografia del dèficit està distorsionada“, va manifestar Alberto Fabra el dia següent de publicar-se aquestes xifres, durant una sessió de control en la què tots els grups del Parlament li van retraure per l’incompliment del límit del dèficit de 2012.

Una volta més, Fabra va denunciar durant la sessió el deficient finançament que patim, assegurant que “ingressem bastant menys del que eficientment gastem”, alhora què no se li va ocórrer un altra cosa mes que dir que convocaria als membres de la comissió d’economia dels Premis Jaume I perquè feren una proposta de un nou model de finançament autonòmic (sic), a més d’aquella en què ja treballa la comissió d’experts creada per les Corts Valencianes, com si no hagueren ja bastants estudis realitzats al respecte per diferents experts en la matèria.

Però si acò va ocórrer a la Cambra valenciana, uns dies després, el 13 de març, Fabra va marxar a Madrid per fer front comú amb el seu homòleg a la Comunitat de Madrid, Ignacio González, per tal d’exigir la revisió immediata del sistema de finançament.
Els dos dirigents del PP no van dubtar a titllar l’actual sistema de finançament de “injust i impost políticament” i van reclamar una reunió urgent del Consell de Política Fiscal i Financera per tal que analitze els resultats de l’actual sistema i que el “canvie com més aviat“.

És un model que s’ha de revisar, i s’ha de revisar ja, amb el compromís de la Conferència de Presidents autonòmics perquè l’any que ve, amb efectes del dia 1 de gener, puga ser efectiu perquè el puguem contemplar en els pròxims pressupostos (…) Si haguérem tingut el mateix finançament que un ciutadà català, haguérem complert amb l’objectiu de dèficit del 1,5%, amb el finançament d’un extremeny haguérem quedat en un 0,5% i amb la de un càntabre haguérem tingut superàvit“, va dir Alberto Fabra.

Fabra va recordar que el País València, juntament amb Múrcia, és l’única autonomia que te una renda per càpita inferior a la mitjana espanyola, un finançament també inferior a la mitjana i una balança fiscal negativa.

Doncs bé, durant els dies en què es van succeir totes aquestes reivindicatives declaracions del President en favor de la millora del sistema de finançament, Ricardo Sixto, diputat d’EUPV, presentava una Proposta de Resolució al Congres espanyol per revisar el sistema de finançament.

La proposta instava al Govern espanyol a que iniciara un procés de revisió de l’actual sistema de finançament de les Comunitats Autònomes per a corregir els desequilibris existents en el mateix, partint d’estudis objectius sobre el cost de prestació dels serveis, i en concret a “resoldre i compensar els dèficits de finançament de les CCAA que han estat i estan mal finançades, com és el cas de la comunitat autónoma valenciana”.
La proposta instava també al Govern central a “valorar i compensar el deute històric de l’estat amb la comunitat autònoma valenciana derivada de la situació en el moment de l’inici de la transferència de competències”.

Es a dir… exactament el mateix discurs i fins i tot utilitzant paraules quasi  calcades de les dites pel propi President Fabra.

Però vet ací que la majoria absoluta del PP, amb el suport d’UPyD… va tombar la proposta de Ricardo Sixto!!!

La proposta va tindre el suport d’Esquerra Plural, Compromís, socialistes, CiU i ERC, però cap diputat del PP valencià no va trencar la disciplina de vot.

Ricardo Sixto va criticar amb duresa els vots en contra del Partit Popular i d’UPyD: “Un dels principals problemes que tenim ara mateix és la situació d’impagaments per part de la Generalitat Valenciana, i encara que això és principalment responsabilitat de la nefasta gestió del PP en el Consell, també és cert que hi ha un problema estructural de finançament del País Valencià (…) El resultat de la votació demostra que el PP valencià està en coma profund i que no està per la millora del finançament del País Valencià. No tenen vergonya ni la coneixen i quan voten a Madrid tiren a la paperera les seues promeses i reivindicacions fetes a València (…) Això demostra la importància que cada grup li atorga als problemes del País Valencià, i en concret al déficit estructural de finançament que patim des de fa dècades i que llasta les nostres possibilitats d’eixida de la crisi”.

Al Parlament valencià, la oposició en ple també li va recriminar aquesta vergonyosa, servil i submisa actitud dels parlamentaris del PPCV cap als seus “amos” en al parlament espanyol.

Així, el socialista i Síndic del PSPV Antonio Torres, va qualificar a Fabra i a Rajoy de “obstacles per eixir de la crisi”, alhora que retreia als diputats valencians del PP que votaren dues vegades en contra de sengles iniciatives parlamentàries al Congrés a favor que es revise el sistema de finançament. Antonio Torres va anunciar que el seu partit tornaria a presentar una nova iniciativa en el mateix sentit. “Exíja-les que trenquen la disciplina i que es posen del costat dels valencians”, va instar al president.

També Enric Morera, de Compromís, va reptar a Fabra en aquest sentit: “Vostè és incapaç d’anar a Madrid a reclamar. Pensa dimitir? (…) S’ha equivocat i el que hauria de fer és dimitir. Vostè ha incrementat el deute en 6.000 milions d’euros”.

Per la seua banda la portaveu d’Esquerra Unida, Marga Sanz, va dir a Alberto Fabra que li semblava penós que el president de les Corts, Juan Cotino, fora més reivindicatiu que ell a l’hora d’exigir finançament en una recent conferència a València.

Perquè efectivament, Juan Cotino, en una intervenció com a ponent al Fòrum Europa Tribuna Mediterrània que va tindre lloc a València també per aqueixos dies, va demanar a l’Estat la condonació del Deute Històric, segons ell de 11.000 milions d’euros fins al 2012, que el País Valencià arrossega per la “insuficient financació” que rep del Govern central. “Sol.licite que es condone aquest deute perquè no el devem (…) El deficient finançament ha abocat a tindre que endeutar-se per no haver de deixar de prestar serveis”.
Per justificar la seua reivindicació, va aportar dades com que la mitjana de finançament per càpita a l’Estat espanyol  ha estat de 2.319 euros i en el País Valencià de 2.153 euros, el que representa 166 euros menys de mitjana. Segons Cotino, si el 2012 s’haguera rebut el que correspon “s’hauria ingressat 1.050 milions d’euros més de finançament”.

La reemissio de la TV3… el finançament dels valencians… quina serà la propera manifestació del trastorn bipolar que pateix el nostre particular Doctor Jekyll i Mr. Hyde esdevingut en President de la Generalitat Valenciana??? 

Patraix, València (L’Horta), a 25 de març de 2013. 

Obrint Pas. Excel.lent i emotiu concert ahir vespre al Teatre de la Unió Musical de Llíria.

Ahir vespre vaig assistir-hi amb la meua filla de 16 anys, una fan de Xavi Sarrià, de Miquel Gironès, de Robert Fernàndez… una fan d’Obrint Pas i de les seues cançons… i jo també!

La capital del Camp de Túria rebia ahir al vespre, en un dels seus monuments més emblemàtics, el Teatre de la Unió Musical, a un dels grups valencians més emblemàtics, Obrint Pas… un magnífic indret per sentir el concert d’un magnífic grup.

El d’ahir era el segon concert que celebraven (després del de despús-ahir a Ontinyent) rere del comunicat en què varen anunciar la seua aturada temporal i indefinida.

I per això el concert, en acústic, va ser encara més emotiu.

Centenars de persones que hi assistirem varem corejar moltes de les seues cançons, algunes ja esdevingudes en veritables himnes de lluita, de resistència i de reivindicació per una societat més justa i solidària i per un País que vol ser lliure i viure plenament en la seua llengua i cultura pròpies.

En acabar el concert, diverses organitzacions culturals del Camp de Túria van rendir al grup un emotiu homenatge, que va culminar amb un castellet o muixeranga aixecat al costat de l’escenari, davant l’aplaudiment de tot el teatre posat en peu.

Des de l’any 1993, en què un grup de xics de l’IES Benlliure de València van decidir ajuntar-se per expressar musicalment el que sentien i canalitzar a través de la música les seues ànsies de llibertat i de reivindicació en un País sotmès i espoliat i amb una llengua atacada i menyspreada, fins ara, la llista de creacions musicals (moltes d’elles esdevingudes ja himnes) que s’han succeït durant aquestes dues dècades ha estat extensa: La Revolta de l’Ànima, Terra, La Flama, En moviment, Benvingut al Paradís,  Coratge…

Vull acabar aquest post amb la lletra d’un d’aquests llegats del grup que, sense buscar-ho, s’ha convertit ja en un veritable himne de reivindicació nacional: Del Sud, de l’àlbum En moviment:

Del sud,

d’allà on la terra mor,

d’allà on la calor no em deixa veure el sol. 

Sóc del sud,

i el meu caminar s’ha fet tant complicat que ja no veig el nord. 

Del sud,

la terra dels enganys,

la terra d’amargors que sempre assequen plors. 

Sóc del sud,

país que ja no hi és,

que s’amaga del temps dins el cor de la gent. 

Sóc del sud del meu cor,

sóc del sud del meu món,

sóc del sud del record,

d’uns països sense nom. 

Sóc del sud dels sentiments,

sóc del sud de les arrels,

sóc del sud i porte als ulls llàgrimes de lluita i futur. 

Del sud,

d’allà on la terra mor,

d’allà on la calor no em deixa veure el sol. 

Sóc del sud,

i el meu caminar s’ha fet tant complicat que ja no veig el nord. 

Del sud,

la terra dels enganys,

la terra d’amargors que sempre assequen plors. 

Sóc del sud,

del front meridional,

del parlar refugiat,

del somni exiliat. 

Sóc del sud del meu cor,

sóc del sud del meu món,

sóc del sud del record,

d’uns països sense nom.

Sóc del sud dels sentiments,

sóc del sud de les arrels,

sóc del sud i porte als ulls llàgrimes de lluita i futur.

Potser ens tornarem a veure en algun altre concert abans del vostre acomiadament definitiu l’any 2014.

I si no poguera ser així… bona senda i fins sempre, amics!

Patraix, València (L’Horta), a 24 de març de 2013.

Índex FIB (Felicitat Interior Bruta) vs. PIB (Producte Interior Brut). L’excel.lent exemple del País del Drac del tro (Butan).

En un temps tan difícil com el què vivim, en el que indicadors com productivitat, competitivitat salvatge, recerca del màxim benefici i rendibilitat, dèficit zero, etc… s’han convertit en la manera en la què uns pocs han decidit que cal mesurar el nostre “progrés” com a societats “avançades” (que diuen que som!), el fet de llegir esdeveniments com el que vaig a comentar a continuació em reconforten profundament i em fan creure que encara queden alguns fars encesos que fan una mica de llum en aquest oceà de tenebres que s’estén a manera d’una metàstasi arreu del nostre planeta, el focus de la qual han estat els centres de poder econòmic i financer del món.

Un d’aquests indicadors que el pensament capitalista actual ha establert com un barem econòmic per conèixer el nivell de riquesa i de benestar d’un país és el PIB, o Producte interior brut.

Aquest barem considera “la quantitat de béns i serveis útils disponibles per a una persona dins d’un país i comptant amb tres factors: productivitat, sota la mesura del valor monetari de la quantitat de béns i serveis que produeix un treballador/a en un hora; la ràtio d’empleats per població o percentatge de la població total que té un treball remunerat i el nombre d’hores treballades per cada empleat/a per any”, segons la seua definició.

No obstant això, aquest índex econòmic (PIB per càpita) sol entrar en profunda contradicció, per exemple, amb el benestar emocional i psicològic d’un població.
És a dir, no pel fet de que un país siga ric i els seus habitants fabriquen i tinguen abundants béns materials, necessàriament la gent que visca en ell pot considerar-se afortunada per ser feliç.

 

És per això que existeixen a hores d’ara moltes veus discrepants al respecte, què consideren que el PIB d’un país no pot considerar-se un índex definitori per assegurar que els seus habitants són persones totalment realitzades i satisfetes amb les seues vides, encara què és obvi el fet que el tindre les necessitats materials cobertes ajuda a afrontar de millor manera la vida, i que el posseir una bona feina, tindre una esperança de vida acceptable i tindre accés a serveis i recursos bàsics compten per avaluar el benestar individual i col.lectiu d’una societat.

És per això que des de l’any 1990 el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) calcula un indicador anomenat Índex de desenvolupament humà (IDH), que sorgeix com una iniciativa de l’economista pakistanès Mahbub ul Haq per classificar els països a partir d’altres variables que no foren les utilitzades tradicionalment en economia (PIB, balança comercial, consum energètic, atur, etc…), en educació (Índex d’alfabetització, nombre de matriculats segons nivell educacional, etc…), en salut (taxa de natalitat, esperança de vida, etc…) o en altres àrees (per exemple en despesa militar).

L’IDH busca mesurar aquestes variables a través d’un índex compost, per mitjà d’indicadors en els tres aspectes esmentats en forma sinòptica:

-Vida llarga i saludable, mesurada segons l’esperança de vida en nàixer.

-Educació (mesurada per la taxa d’alfabetització d’adults i la taxa bruta de matriculació en educació primària, secundària i superior).

-Nivell de vida digne (mesurat pel PIB per càpita en dòlars).

Un altre exemple de recerca d’indicadors alternatius al PIB per mesurar el progrés econòmic i social dels països, va arribar el febrer de 2008 de la mà del aleshores president francès Nicolas Sarkozy, quan va crear la Comissió Internacional per a la Mesurament del Acompliment Econòmic i el Progrés Social, a causa, en paraules de Joseph I. Stiglitz (professor de la Universitat de Columbia i premi Nobel d’Economia) “de la seua insatisfacció, i de la de molts altres, amb l’estat actual de la informació estadística sobre l’economia i la societat (…) El gran interrogant implica saber si el PIB ofereix una bona mesura dels nivells de vida”.

Els resultats de la Comissió, presentats el setembre de 2009, van confirmar les sospites de Sarkozy: el PIB s’utilitza de forma errònia quan apareix com a mesura del benestar.

Però també hi ha qui adverteix dels riscos d’ampliar la varietat d’estadístiques econòmiques, que podria permetre als governs agafar-se a unes o altres com vol, en detriment de l’objectivitat.

Però a més de les Nacions Unides i d’altres organitzacions supranacionals, tal i com he comentat en començar aquest post, hi ha un país enclavat a la falda de l’Himàlaia anomenat Butan que compta amb una precisa i original manera de mesurar el benestar dels habitants del seu país: l’índex FIB (Felicitat Interior Bruta).

Butan (país que els seus habitants anomenen Druk Yul, “País del Drac del Tro”), és una monarquia feudal que fa poques dècades va decidir modernitzar-se i obrir-se al món.

Aquest índex, que a alguns li podria parèixer estrambòtic o estrafolari, acaba de ser acceptat per les Nacions Unides, i per commemorar-lo el passat 20 de març l’Assemblea general de l’ONU l’ha declarat per primera vegada com el “Dia Internacional de la Felicitat”, després d’haver estat sol.licitat pel seu primer ministre el mes de juny de 2012.

Butan busca amb aquesta celebració assenyalar “la recerca de la felicitat com un objectiu humà fonamental”.

D’aquesta manera Nacions Unides ha animat els estats membres a promoure “polítiques públiques que incloguen la importància de la felicitat i el benestar en la seua aposta pel desenvolupament”, alhora que ha sol.licitat que celebren aquest dia “de manera apropiada, incloent-hi activitats d’educació i de presa de consciència del públic”… per a mi paraules buides si no van acompanyades de normes i legislacions concretes.

A continuació vos conte la història que va donar origen a aquest nou concepte i indicador: el FIB

Butan és un país budista d’uns 750.000 habitants, que té la mida de Suïssa.

Està envoltat al nord per la serralada de l’Himàlaia i al sud limita amb l’Índia.

La majoria dels seus habitants viuen de l’agricultura i de la ramaderia, tot i que només disposa d’un 10% del terreny per al cultiu i el bestiar.

Molt a sovint, darrere de les grans històries sol haver grans personatges, i aquest cas no és una excepció. Es tracta d’Jigme Singye Wangchuck, quart rei de Butan, que fa 5 anys va convertir el país en la democràcia més jove del món.

Aquest rei, educat al Regne Unit, casat amb quatre germanes i pare de 10 fills (un dels quals és l’actual rei), és descrit com un model de virtuts pels habitants del seu regne. Diuen coses d’ell com que viu sol en una modesta cabana, que quan la gent es va oferir a construir un castell va dir que no, que empraren els diners i el temps en aixecar escoles i hospitals, que és savi i compassiu, que va acudir el primer a defensar amb les seues pròpies mans el país el 2003 quan hi va haver de lluitar contra els rebels separatistes de Assan, que creuaven la frontera i s’amagaven en els boscos de Butan per llançar atacs contra l’Índia etc…

Fa quasi 40 anys, el 2 de juny de 1974, en el seu discurs de coronació, Jigme Singye Wangchuck va dir: “La felicitat interior bruta és molt més important que el producte interior brut”. Tenia llavors 18 anys i es convertia, després de la sobtada mort del seu pare, en el monarca més jove del món.

Contra tot el que poguera semblar, aquesta afirmació no va ser un mer eslògan, cosa que tots nosaltres hagueren pensat si haguera eixit de la boca d’algun dels nostres polítics.

I, des d’aquell dia, la filosofia de la Felicitat Interior Bruta (FIB) ha guiat la política del país i el seu model de desenvolupament.

La idea subjacent per sota d’aquest concepte (FIB) és la de que la manera de mesurar el progrés no s’ha de basar estrictament en el flux de diners.
El veritable desenvolupament d’una societat, segons ell, té lloc quan els avenços en els camps  material i l’espiritual es complementen i es reforcen l’un a l’altre. Cada pas d’una societat s’ha de valorar en funció no només del seu rendiment econòmic, sinó de si condueix o no a la seua felicitat.

Dos factors poden explicar que aquesta mena de tercera via de desenvolupament s’haja portat a la pràctica precisament ací, en aquest aïllat regne de l’Himàlaia: d’una banda hi ha el seus profunds arrels en la filosofia budista, i per un altre el proverbial retard de Butan en la seua obertura al món.

Un lama reencarnat anomenat Mynak Trulku va explicar el primer factor: “La felicitat interior bruta es basa en dos principis budistes. Un és que totes les criatures vives persegueixen la felicitat. El budisme parla d’una felicitat individual. En un pla nacional, correspon al Govern crear un entorn que facilite als ciutadans individuals trobar aquesta felicitat. L’altre és el principi budista del camí intermedi”.

I això enllaça amb el segon factor, que va explicar Lyonpo Thinley Gyamtso, ex-ministre de l’Interior i d’Educació: “Hi ha els països moderns, i després hi ha el que era Butan fins als anys setanta. Medieval, sense carreteres, sense escoles, amb la religió com a única guia. Són dos extrems, i la FIB busca el camí intermedi”.

La televisió va arribar a Butan el 1999, alhora que Internet.
La seua capital, Thimbu, és avui dia l’única capital del món d’un país sense semàfors, i l’aeroport internacional compta només amb una sola pista.

Aquest retard en la seua modernització sembla haver permès a Butan, un país encaixat entre els dos Estats més poblats de la Terra, l’Índia i la Xina, aprendre dels errors d’altres països veïns en vies de desenvolupament que s’han centrat exclusivament en el progrés econòmic .

El concepte butanès de la Felicitat interior bruta se sosté sobre quatre pilars, que han d’inspirar cada política del Govern.

Aquests pilars són:

1. Un desenvolupament socioeconòmic sostenible i equitatiu.

2. La preservació i promoció de la cultura.

3. La conservació del medi ambient.

4. El bon govern.

Per dur-los a la pràctica, Jigme Singye va crear el 2008 una nova estructura institucional al servei d’aquesta filosofia, amb una Comissió nacional de la FIB i una sèrie de comitès a nivell local.

El rei va encomanar al Centre d’Estudis butanesos convertir el FIB en un indicador, en una mesurable que permetera seguir el progrés de l’aplicació del seu programa de felicitat bruta. I ho va aconseguir.

La matèria primera és un qüestionari que els ciutadans butanesos han de respondre cada dos anys.

La primera enquesta es va realitzar entre desembre de 2007 i març de 2008. Un total de 950 ciutadans de tot el país van respondre a un qüestionari amb 180 preguntes agrupades en nou dimensions o conceptes:

1. Benestar psicològic.

2. Ús del temps.

3. Vitalitat de la comunitat.

4. Cultura.

5. Salut.

6. Educació.

7. Diversitat mediambiental.

8. Nivell de vida.

9. Govern.

Algunes de les preguntes d’aquest qüestionari eren (i són) aquestes:

– “Definiria la seua vida com:

a) Molt estressant, b) Una mica estressant, c) Res estressant, d) No ho sé “.

– “Ha perdut molta son per les seues preocupacions?”.

– “Ha percebut canvis en l’últim any en el disseny arquitectònic de les cases de Butan?”.

– “En la seua opinió, com d’independents són els nostres tribunals?”.

– “En l’últim mes, amb quina freqüència s’ha relacionat amb els seus veïns?”.

– “Compta vostè contes tradicionals als seus fills?”.

Un cop processada la informació de les enquestes, es determina en quina mesura cada llar ha assolit la suficiència en cadascuna de les nou dimensions, establint uns valors de tall i uns barems associats a aquests valors.

Com es determina qui és feliç?

És feliç aquella persona que ha assolit el nivell de suficiència en cadascuna de les nou dimensions.

I com es determina la Felicitat interior bruta? Mitjançant la fórmula: FIB = 1 – (la mitjana del quadrat de les distàncies respecte als valors de tall).

D’aquesta manera s’obté el valor de la felicitat.

Però això és només una xifra, un número. El següent pas és comparar la FIB dels diferents districtes, i comparar-la al llarg del temps. I el següent és descompondre l’índex per dimensions, per gèneres, per ocupacions, per grups d’edats, etc…, de manera que el FIB puga utilitzar-se com un instrument dels governants del país per orientar les seues polítiques econòmiques i socials.

Butan no pretén ser un referent ferm per a altres estats del món, ja que les seues peculiaritats fan de la seua experiència, tal com ells l’han desenvolupat, alguna cosa dificilment inexportable.

Butan és un país altament dependent de l’ajuda externa, sent una de les economies més xicotetes del món, basada en l’agricultura (a la qual es dedica el 80% de la població), la venda d’energia hidràulica provinent dels seus rius a l’Índia i el turisme, una indústria que va nàixer a la dècada de 1970 i que segueix una política entroncada amb la filosofia de la FIB, de “pocs visitants, però de molt valor”. El turista ha de pagar una tarifa de 220 dòlars al dia, que inclou allotjament, menjars, entrades a museus, desplaçaments interiors i guia. Es tracta de mantindre un volum rendible però moderat, i evitar catàstrofes ecològiques, estètiques i socials com les que el turisme massiu ha provocat al veí Nepal.

Fins que el país siga autosuficient i deixe de dependre de l’ajuda externa, segons el seu exministre Lyonpo Thinley “Fem un bon ús de les ajudes. Amb prou ??feines hi ha corrupció, i als donants els agrada associar-se a la idea de la FIB. Però hi haurà un moment en què l’ONU considere que podem valdre’ns per nosaltres mateixos (…) Som un país xicotet i volem fer les coses així. No volem ensenyar res al món. Fem el que creiem que és millor per a nosaltres. I si el món creu que hi ha alguna cosa que aprendre, són més que benvinguts”.

Butan és actualment la segona economia que més ràpidament està creixent al món. L’educació, gratuïta i en anglès, arriba actualment a quasi a tots els racons del país.

En un estudi realitzat fa 7 anys, el 45% dels butanesos va declarar sentir-se “molt feliç”, el 52% va reportar sentir-se”feliç” i només el 3% va dir no ser feliç. Al Mapamundi de la felicitat, una investigació dirigida pel professor Adrian White a la Universitat de Leicester (Regne Unit) el 2006, Butan resultar ser el vuitè més feliç dels 178 països estudiats (només per darrere de Dinamarca, Suïssa, Àustria, Islàndia, Bahames, Finlàndia i Suècia). I era l’únic entre els 10 primers amb un PIB per càpita molt baix (5.312 $ el 2008, sis vegades inferior al de l’Estat espanyol).

Fins a 1960 no tenía vehicles motoritzats, ni telèfon ni servei de correus.

El 1972 era un dels països amb el major índex de pobresa, analfabetisme i mortalitat infantil del món, problemes que hui en dia s’han aconseguit esmenar en part: la taxa d’alfabetització ha passat del 10% el 1982 a més del 60% a hores d’ara, l’esperança de vida de 43 anys a 66, i la taxa de mortalitat infantil de 163 morts per cada mil habitants a 43.

Els tres grans reptes als quals s’enfronta Butan hui dia son: les infraestructures, l’ocupació (tenen amb una taxa d’atur propera al 30%) i l’educació superior dels seus habitants, ja que solament poc més del 2% tenen títols universitaris.

El 2001 el rei de Butan va encarregar a Lyonpo Sonam Tobgye, president del poder judicial, dirigir la comissió que s’encarregaria de redactar un esborrany de Constitució per al país. Era el primer pas per convertir Butan en una democràcia.

Sol ser bastant habitual en la història que la democràcia siga una conquesta del poble, producte sovint de sagnants revolucions.
Però en el cas de Butan la democràcia va arribar-hi per l’afany del seu quart rei, i en contra de la voluntat de la majoria del seu propi poble.
En paraules de Lyonpo Sonam “La democràcia no va entrar de la nit al dia, va ser un procés llarg. Quan sa majestat va dir que calia fer una Constitució, la idea no va ser acceptada en absolut pel poble. No volíem una Constitució. Estàvem molt a gust amb el nostre passat. Teníem desenvolupament, seguretat, havíem progressat. Tanmateix, sa majestat va insistir que era important que tinguérem una Constitució. I el poble va acceptar les seues paraules, perquè ens fiem d’ell “.

La Comissió va estudiar inicialment “unes cent” constitucions estrangeres, per finalment quedar-se amb una vintena. I entre elles una els va inspirar especialment: la Constitució espanyola de 1978. En paraules seues “La vam llegir una i altra volta. És una molt bona constitució. És molt progressista. I vostès tenen, com nosaltres, una monarquia constitucional. Li confessaré una cosa: la vam llegir una mica tard. D’haver-la vist abans, potser no hauríem estudiat tantes altres”.

Transcorreguts 10 mesos de la seua formació, la Comissió va lliurar un esborrany amb les seues propostes, que es va penjar a Internet perquè la veieren els ciutadans i el món exterior. “Vam rebre uns 400 comentaris de tothom: intel.lectuals, universitats, organitzacions de drets humans. Estudiarem tot això, vam fer un altre esborrany i aquest es va distribuir al poble”.

Aleshores els reis, pare i fill, van recórrer tot el país, fins i tot les aldees més remotes, per celebrar reunions en els pobles per explicar i discutir l’esborrany de la Constitució amb la gent.
Finalment, el 18 de juliol de 2008 es va aprovar una Carta magna, l’article 9.2 de la qual estableix: “L’Estat s’esforçarà a promoure les condicions que permeten la consecució de la felicitat interior bruta”.

En alguns posts anteriors vaig parlar-ne de conceptes com el de la “Economia del bé comú” (veure el meu post “El municipi de Muro d’Alcoi, al País Valencià, és el primer de l’Estat espanyol en aplicar els principis de l’Economia del Bé Comú” -10.2.13-), l’aplicació pionera de la qual es va realitzar a la dita població valenciana.

O el concepte de democràcia netament participativa, en què fins i tot es va renunciar a pagar el Deute generat pels excessos del capitalisme desregulat, encarnat en els seus bancs, com és el cas del Islàndia (veure el meu post “Islàndia ens mosta el camí a seguir: la sobirania guanya per primera vegada al poder financer en una sentència històrica” -26.1.13-).

“Felicitat bruta”, “Economia del bé comú”, “Democràcia participativa”… tres conceptes, tres maneres d’enfocar les relacions econòmiques i socials dels pobles, de les societats. Tres excel.lents exemples de DEMOCRÀCIA i de fer POLÍTICA amb majúscules situats en les antípodes del politiqueig i de les pseudo-democràcies intervingudes i mediatitzades pels grans poders financers que patim en l’actualitat.

Tot i coincidir amb molts que pensen que l’aplicació pura d’aquests tres conceptes, tal com s’està fent a xicoteta escala en aquests llocs, és ara per ara utòpica, jo pense que seria perfectament realitzable anar introduint-los gradualment en les nostres societats, començant per aplicar inicialment només uns pocs conceptes que podrien anar ampliant-se i estenent-se a més amb el pas del temps, una volta els primers ja introduïts s’anaren consolidant.

Però pense què, malauradament, i a diferència del que ha succeït en Butan, això no vindrà suggerit ni impulsat per part dels actuals governants, sinó que haurem de ser nosaltres, el poble, la ciutadania, el que tindrem que conquerir aquests drets i fer que el canvi siga possible.

Patraix, València (L’Horta), a 22 de març de 2013.

Noranta-quatre anys d’història del València CF: del València Foot-ball Club dels origens fins a un València CF tenyit de blau actual.

Sóc aficionat i m’agrada el futbol, no ho negaré.
El meu equip de tota la vida ha estat i és el de la meua ciutat, el València CF. 

Malgrat el caràcter antivalencià i pro-espanyolista que li han inculcat, en major o menor mesura, les successives directives que han regit el club en els darrers 30-35 anys, mai he renegat de seguir i de celebrar amb alegria totes les seues victòries i tots els seus campionats. 

Perquè una cosa és la institució i una altra molt diferent els individus que han dirigit el club i l’han alineat, per motivacions extra-esportives, amb moviments reaccionaris i antivalencians. 

El València Club de Futbol va ser fundat tal dia com ahir en l’any 1919.
Ahir va complir, doncs, 94 anys. 

El club es va gestar el 5 de març de 1919 per part d’un grup d’aficionats al futbol que es van reunir en un cèntric bar de la ciutat de València, al bar Torino, paradoxalment situat al carrer Barcelonina. 

El 18 de març d’aqueix any es van aprovar oficialment els estatuts del nou equip, naixent així el València Foot-ball Club.
El 4 d’abril de 1919 es constitueix la primera Junta Directiva, de la qual va ser el primer president Octavi August Milego Díaz, triat a l’atzar llançant una moneda a l’aire. 

El primer partit del nou club es va disputar el 21 de maig contra el Gimnàstic a Castelló, amb el resultat de 1-0 a favor de l’equip rival. 

Però des d’aleshores fins ara ha plogut molt… 

 

De manera asèptica i breu, podria resumir la història del club fins al dia de hui de la següent manera: 

En la classificació històrica actual de la Lliga de Futbol Professional, el València CF ocupa el tercer lloc, per darrere de Reial Madrid i FC Barcelona. 

L’equip ha disputat 77 temporades de la Primera Divisió. 

És el cinquè club amb més títols aconseguits a Espanya, per darrere de Reial Madrid, FC Barcelona, Athletic Club i Atlètic de Madrid, amb un total de 14 trofeus: sis títols de Lliga, set de Copa i una Supercopa d’Espanya, a més de 15 subcampionats entre lligues i copes.

En el camp internacional compta amb 6 títols europeus: una Copa de la UEFA, dues Copes de Fires, una Recopa d’Europa i dues Supercopes d’Europa, a més d’haver disputat dues finals de la ChampionsLeague i una final de la Copa de Fires.

Fins ací els números, les xifres d’un gran club fins i tot en el panorama europeu.

Però  més enllà de l’estrictament esportiu, al llarg dels últims 30-35 anys el València CF s’ha convertit en un element essencial en la difusió del missatge reaccionari i anticatalanista què es va generar en les cavernes de la dreta espanyolista valenciana, capgirant el que fins aleshores, i durant diverses dècades, havia estat una relació de “germanor” entre els equips del Barcelona i del València. 

És cert, com d’altra banda és lògic, que entre les ciutats de València i Barcelona sempre hi ha hagut una certa rivalitat (natural entre veïns), de la qual és evident que el futbol se’n feia ressó.

Antics socis del Valencia CF als anys 50 i 60 recorden com el Barça era l’únic equip foraster que era aplaudit amb ganes en les grades del camp de Mestalla per part dels “xotos” (aficionats del València) quan els jugadors blaugranes eixien al camp, i a més es recorda també que entre els aficionats dels dos equips hi havia una bona germanor.

Però, malauradament, tot aqueix “bon rotllo” que havien mantingut les dues aficions al llarg de molts anys va canviar en la Transició, amb el sorgiment del moviment blaver-espanyolista d’arrel anticatalanista a la ciutat de València

Aquest moviment va veure en el València C.F. una important instrument per a la difusió de la seua ideologia.

Aquest club era l’entitat esportiva més important del País Valencià, i com a tal era una extraordinària eina de difusió del seu missatge, per la qual cosa individus afectes a aquest moviment i ideologia van anar introduint-se en les directives del club i contaminant així els seus actes i la seua simbologia amb aquest missatge reaccionari i catalanòfob.

Una de les primeres coses que van fer va ser la de modificar l’escut del club i posar el blau en la franjeta dalt de les quatre barres, quan originàriament aquesta era blanca (amb el nom del club) i després negra, coincidint amb el colors de la equipació original del València C.F., que era blanca i negra, com l’actual (després del parèntesi de diversos anys de l’uniforme completament blanc, que pel que sembla volia imitar el del Reial Madrid).

Davant del debat que a finals dels anys 1970 es vivia en el País Valencià sobre quina havia de ser la senyera estatutària dels valencians, si amb o sense blau, en el camp de Mestalla solament apareixien senyeres blaveres, així com banderes espanyoles, encara què aquestes en menor grau.

Però la senyera blavera es va introduir subliminalment en el cap dels aficionats del València C.F. també per altres vies.

Així, la segona equipació del València dels anys de la Transició consistia en una samarreta quatribarrada i un pantaló blau. Després de la Transició, la segona equipació del València va pegar molts canvis, però sempre amb la prevalència del color blau en l’uniform de l’equip.

Un altre factor clau en la difussió del missatge espanyolista i anticatalanista a través del València CF varen ser les penyes.

En la Transició no existia encara el sistema de “penyes” que hi existeix a hores d’ara en els clubs, el qual s’instaurà bàsicament en els anys 1980.
En aquests anys es quan comencen a crear-se les penyes futbolístiques en el fútbol espanyol.
Cada club va crear-ne alguna, diguem-ne, més radical.

La penya radical del València C.F. va nàixer en 1983 i va ser anomenada “Yomus” o “Ultras Yomus”.

En la seua pag. web, en parlar de la seua història, diuen el següent: “Durante los primeros años, los tifos consistían sobretodo en el despliegue de grandes banderones, bengaleos espectaculares, etc… Por aquella época, la camaradería entre los miembros era muy importante, estaban unidos por un gran odio a todo lo catalán (bien blaugrana bien blanquiazul). Se hicieron respetar tanto en MESTALLA como fuera…”

Els Yomus s’han convertit en la penya més important del València C.F. i en la que fa més soroll a l’estadi, fent palés el seu tarannà a sovint violent especialment amenaçant aficionats valencianistes que traien “màrfegues” en els partits, què és com ells anomenen despectivament la senyera quatribarrada, o entonant el seu càntic favorit què acostuma a ser “Puta Barça, Puta Catalunya!”, i també “Som valencians, mai catalans”. 

Aquesta penya ha estat immersa en nombroses polèmiques, moltes d’elles relacionades amb la violència cap el món nacionalista i d’esquerres valencià.
Sense dubte la més tristament coneguda és la de l’assassinat del jove nacionalista valencià Guillem Agulló en 1993, en Montanejos (Alt Millars).

El seu assassí, Pedro Cuevas (hui en llibertat, per cert), membre de l’organització neonazi Frente AntiSistema (FAS), estava vinculat a la penya Yomus.

Poc després de l’assassinat de Guillem, alguns membres d’aquesta penya es van dedicar a empastifar les parets del camp de Mestalla amb pintades que posaven “Guillem jódete”.

És especialment significatiu que tot el què van fer els directius del València C.F. en aquella ocasió va ser esborrar aquestes pintades, però sense prendre cap altra mesura més contundent amb aquest grup de feixistes què er la penya Yomus.

Una volta, en un partit Llevant U.E.-València C.F. de la temporada 2004-5, aquesta penya tragué a lluir una pancarta que posava “Montanejos 93”, una al.lusió directa a aquest assassinat, ja què feia referència al lloc i l’any de l’assassinat de Guillem.

També han estat freqüents el problemes amb una altra penya del València C.F., el “Gol Gran”, que és una penya explícitament apolítica, i tot perquè què escrivia cartells en valencià normatiu, la qual cosa era interpretada pels Yomus com de recolzament al “catalanisme”.

En l’any 2005, en el partit Llevant U.E.-València C.F. celebrat en l’estadi “Ciutat de València” del Llevant, la policia va obligar a la penya llevantinista “Força Llevant” a no traure cap bandera nacionalista per tal de no “provocar” els Yomus, que anaren en tot moment escoltats per la policia.
Els Yomus, en canvi, varen lluir tot tipus de banderes blaveres, la qual cosa també es podia haver interpretat com a una provocació cap a l’afició del Llevant U.E., i més encara en el seu estadi. I en darrer terme, també tragueren la pancarta de “Montanejos 93”, mofant-se de l’assassinat de Guillem Agulló.

En l’imaginari blaver, el València C.F. és el club més “valencià”, encara que siga sols perquè es diu “València”.
En aqueix sentit sempre ha estat el seu símbol i mirall.

I una victòria, o fins i tot un empat davant del F.C. Barcelona, ha estat viscuda per ells com a gran triomf.

En uns lamentables incidents que els blavers varen protagonitzar en la ciutat de València el 4 de febrer de 1979, a conseqüència dels quals es va suspendre una missa que s’anava a fer en valencià a l’església dels jesuïtes, un dels agitadors blavers que hi participaren va cridar: “Hui ha segut un dia de victòria, també el València ha empatat en Barcelona”.

Des de que el PP governa la Generalitat Valenciana, la presència del València CF. (esdevingut en l’equip “del règim”) en Canal 9 ha estat aclaparadora, alhora que clarament discriminatòria respecte a la resta d’equips valencians, fins al punt de semblar no interessar-les que un altre club li guanye en importància.

Així, durant la temporada 2004-2005 el fet que el Vila-Real C.F. quedara en millor posició que el València C.F. en el campionat de lliga, va ser passat bastant per alt per part dels responsables de la TVV.

La relació i els lligams entre els membres de les juntes directives del club (fins i tot els mateixos presidents) i el moviment blaver i anti-catalanista a València, també han estat nombrosos.

En una gran manifestació blavera de 1997, hi prengué part el llavors president del València C.F. Paco Roig, el qual no tingué objeccions a lluir una enganxina que posava: “No mos fareu catalans”.
Sembla clar que ho va fer només per acontentar a la part de l’afició valencianista que s’identifica amb la ideologia blavera, ja que anys després va eixir entrevistat repetides voltes en TV3 sense problemes, a banda que és coneguda la seua amistat amb l’escriptor valencià Ferran Torrent, d’ideologia nacionalista i esquerrana.
Paco Roig va ser l’introductor, a més, del valencià en la megafonia de l’estadi i en general d’una mínima normalització lingüística en la retolació de l’estadi. No obstant això, no deixa de ser significativa la seua presència en aquella mobilització de la dreta anticatalanista.

En l’any 2004, i en un altra manifestació blavera al novembre de 2004, hi prengueren part activa els Yomus i va estar també recolzada per l’Agrupació de Penyes del València C.F.

Un altre exemple més d’aquesta relació entre blaverisme i València C.F. el varem veure en el nomenament per part de Bautista Soler en juny de 2007 d’Enric Esteve, president de l’entitat secessionista “Lo Rat Penat”, com a encarregat de les ciutats esportives del València C.F.

I un altre més el trobem en un acte del Correllengua que es va celebrar en el Camp Nou el 2005, on s’hi exhibí un mapa dels Països Catalans.
El govern del PP a València va utilitzar aquest fet per atiar l’anticatalanisme, com acostuma a fer la dreta quan té problemes per tapar les seues misèries.
Així, el aleshores Conseller Esteban González Pons va tornar a la vella idea d’Emilio Attard de que l'”expansió” de Catalunya per València era igual a la dels nazis per Centreuropa.
De seguida el València C.F. s’hi adherí a aquestes proclames, i el partit següent jugat a Mestalla contra el Sevilla C.F., l’equip va jugar a casa amb la segona equipació, la de la senyera blava.

Per acabar aquest post, m’agradaria fer esment d’un extracte del llibre “La Pesta Blava” de Vicent Bello (València, Tres i Quatre, 1988), on l’autor, en un magnífic treball al voltant de la que es va anomenar “la Batalla de València”, va investigar i documentar la connexió entre blaverisme i València C.F. al llarg dels anys 1980:

“El compromís del València C.F. amb la política de reacció blavera, produït de la mà de José Ramos Costa (president des de 1975 fins a 1983) i particularment des de la temporada 1978-79, va exacerbar de manera intencional els aspectes més alienants del futbol com a espectacle de masses.

Disfressant l’equip amb la bandera de la ciutat de València que la reacció pugnava per imposar enfront de la senyera històrica comuna a tot el regne i a la Corona d’Aragó-, es tractava de manipular l’esport per produir un efecte de propaganda simbòlica impactant i mitificadora. Es va estimular un patrioterisme aldeanista i retardari que tractava de convertir el futbol en una causa col.lectiva.

La política d’exaltació emocional també anava dirigida, entre d’altres metes, a desdibuixar una ineficàcia de gestió que es traduïa en un endeutament progressiu i en mediocres resultats esportius (…)
Allò que va començar Ramos Costa ho va rematar Vicente Tormo, i finalment l’equip va aconseguir baixar a segona divisió al final de la temporada 85-86, esforçada meta que només s’havia aconseguit molt poques vegades.

L’equip en segona divisió, amb un deute acumulat de 1.800 milions de pessetes i una rutilant penya ultradretana denominada Yomus, era el balanç de quasi 10 anys d’una més que discutible gestió, que s’escudava en la bandera de la reacció patriotera.
La directiva de Tuzón (president del València en l’any de l’escriptura d’aquest llibre, 1987) haurà de corregir, parcialment, els excessos dels seus predecessors (…)
Els antecedents dels Yomus són les mobilitzacions i els disturbis ocasionats per les hosts blaveres ?particularment pel GAV? cada volta que el Barcelona jugava al Mestalla.

A partir de la temporada 84-85 el grup ultradretà Yomus ja apareix com a fenomen consolidat. Adolescents de les millors famílies burgeses, lúmpens de raval, neonazis ideologitzats i xicons d’origen popular, són els seus integrants en un ventall d’edats majoritàriament situat entre els 12 i els 20 anys.

Més que d’ideologia s’ha de parlar de reflexions condicionats, entre els quals, dos destaquen de manera notable: l’anticatalanisme i les descàrregues de tensió muscular en forma de pedrada o garrotada.
La bandera blava, bufandes del mateix color, i una pancarta negra sobre la qual figura una calavera són els seus distintius. La creu gammada i la conversió de la “s” final de Yomus en “ss” adornen nombroses parets de la comarca de l’Horta.
Les jaculatòries “Puta Barça, puta Cataluña”, recitades amb símptomes de disfuncionalitats suprarrenals, són el seu ritu de constitució grupal.
També en alguna ocasió han aclamat el cabdill González Lizondo (Levante, 22-11-1987).

L’interlocutor dels Yomus amb el club és Antonio Carlos Serrano, conegut per “l’Abogado”, de 26 anys, llicenciat en dret, qui ha fet masters en assessoria jurídica d’empreses i fa classes de judo. Va dir: “No me considero fundador de los Yomus -prosigue Antonio Carlos- aunqueuno de los fundadores y líderes del grupo.” (Las Provincias, 4-3-1987)

Veiem com aquest líder ultra expressa la seua actitud feta de totalitarisme blaver, en relació amb unes agressions dels Yomus als seguidors del Castelló: Desconozco qué es lo que pasó. No creo que fuese gente nuestra. Lo que ocurre es que en Castellón nos recibieron muy mal y, además, me han contado que se presentaron en Mestalla con cuatribarradas. Eso no se puede tolerar. No quiero justificar la violencia pero hay que reconocer que venirse a Valencia con cuatribarradas es provocar y calentar la sangre.” (Las Provincias, 4-3-87).

Un aspecte que denota el caràcter de la militància blavera i hispanofeixista dels ultres del València C.F. és que la seua violència s’ha dirigit de manera quasi exclusiva contra els equips de la nostra àrea lingüística: Elx, Hèrcules (d’Alacant), Castelló, Figueres, Barcelona, Espanyol, etc.
Veiem-ne algunes informacions (als periòdics):

“Una hora después del encuentro Valencia-Elche se produjeron desagradables incidentes callejeros no sólo junto al recinto deportivo sino a considerable distancia, donde hubo grupos que esperaron el autocar del Elche, al que apedrearon, como habían hecho con el coche del colegiado. La policía que apenas intervino en las refriegas fue insultada con gritos de «¡asesinos!».” (Las Provincias, 27-1-1987, portada)

 “En la primera vuelta, el autobús del filial barcelonista fue brutalmente apedreado en la salida de Valencia cuando la expedición.” (Levante, 14-2-87).

“Dos autocares con matrícula de Castellón que transportaban hinchas del equipo albinegro fueron apedreados al final del partido a la salida de Valencia. […] Desde la avenida de Aragón hasta la avenida de Cataluña, todo aquel autobús o turismo que llevara matrícula de Castellón era sistemáticamente apedreado. […] Con el rostro tapado por bufandas, pañuelos o pasamontañas, calzando zapatillas la mayoría y enarbolando enormes banderas cuyas astas eran de hierro afilado en sus extremos, jóvenes que no sobrepasaban los 15 años se amparaban en los Yomus como primera línea de combate para ir cargando el ambiente. Un autobús de Castellón fue atacado y retenido en el parking de la avenida de Aragón hasta que apareció una bandera robada. Pero no fue suficiente. Minutos después, apenas un kilómetro después, amparándose en la oscuridad, llegaban las piedras.” (Levante, 24-2-87).

“Un joven de 14 años, cuyo nombre corresponde a las iniciales L.C.T. fue detenido por la policía nacional en el transcurso de los diversos incidentes que se produjeron al concluir el encuentro Valencia-Hércules. Un elevado número de dotaciones policiales escoltó a los diversos vehículos de seguidores alicantinos […]. A la altura de Cardenal Benlloch ?las escoltas se realizaron hasta la pista de Silla? un vehículo matrícula A-3258-A fue apedreado sufriendo rotura de lunas […]. Por otra parte, hubo diversos incidentes antes del comienzo del partido. Un grupo de unos 300 seguidores valencianistas ?algunos de estos con el rostro cubierto? lanzaron petardos contra aficionados del Hércules.” (Las Provincias, 24-3-87).

“Por otro lado, fuentes del club blanco han anunciado que los tres jóvenes detenidos cuando apedrearon el autobús de la U.E. Figueres en las afueras de Valencia, tras jugar en el Luis Casanova, el pasado 21 de octubre, no son socios del club ni tampoco pertenecen a la conocida peña Yomus.”(Levante, 11-4-87).

Tanmateix la valoració que dels Yomus realitzen membres de la directiva del València C.F., és globalment favorable als ultres.
Veiem algunes opinions formulades per a ser publicades pels mitjans de comunicació.

Arturo Tuzón afirmava: “Sin embargo los ultras del Valencia hasta el momento no nos han causado ningún problema y eso lo agradece el club, ya que apoyan al equipo en casa y fuera y eso hay que tenerlo en cuenta.” (Levante, 27-11-86).

El secretari general del club, Alberto Miguel, declarava: “[…] de momento la peña Yomus está controlada y su comportamiento no perjudica al club.” (Levante, 27-11-86).

La directiva els dóna suport econòmic i logístic: “Desde el comienzo de la temporada nos regalaban cinco entradas para los Yomus más necesitados.” (Declaracions de l’Abogado a Las Provincias, 4-3-87).

“De vez en cuando la directiva nos pone un autobús y ya está, como el día de Alicante.” (Declaracions d’un Yomus a Levante, 24-2-87).

“[…] Deseaban que el club les ayudara a financiar una bandera de esas gigantescas, que se despliegan en la grada, por encima de los espectadores. Creo que tiene unas dimensiones de 40 por 20 metros. Les dije que me trajesen el presupuesto y no lo han hecho […] es casi seguro que les ayudaremos a comprarla.” (Manifestacions de José Domingo Ibáñez, consejero del Valencia CF a Las Provincias)

Agermanats en la promoció del blaverisme, i en la devoció anticatalanista, simbiòtics i complementaris en la tasca de pujar als palaus o baixar a les barraques, Yomus i directiva comparteixen alguna cosa més que una suposada afició a determinat equip de futbol: la devoció pel partit blaver regional i pel seu adalil Lizondo.

Els mateixos dies en què celebraven la tornada de l’equip a primera divisió, ho manifestaren ben clarament, cadascú a la seua manera i al seu lloc.

Acte primer, diumenge dia 21 de juny de 1987, a la vesprada, a les portes de l’Ajuntament de València: “Una piedra de considerables proporciones rompió uno de los cristales de las puertas que dan acceso al balcón principal del Ayuntamiento, poco después que las autoridades allí reunidas […] se retirasen. Entre los cinco mil reunidos a la puerta del ayuntamiento, estaba la peña Yomus prácticamente al completo. Desde antes de la llegada de los dos autocares que desplazaron a la representación valencianista desde Mestalla a la Casa Consistorial, estuvieron profiriendo gritos contra el Barça, Cataluña y sobre todo contra el alcalde (del PSPV). A Pérez Casado le dijeron “Alcalde, cabrón, eres maricón”; “Pérez Casado, eres hijo de…”; “Pérez Casado, el PSOE se ha acabado”. Y entre estos gritos intercalaron el saludo de la peña, un himno juvenil inconformista, así como otros vítores a Unión Valenciana, cuyo líder asistía impasible al espectáculo desde dentro de la casa consistorial.” (Levante, 23-6-87)

Acte segon, dia 22 de juny de 1987, ja a la nit, a la sala Xúquer, on es realitzava un sopar-homenatge, al València C.F.: “Destacó entre los asistentes Carmen Flores -madre del jugador del Valencia C.F., Quique-. La mesa presidencial estuvo encabezada por el primer mandatario del Valencia, Arturo Tuzón, flanqueado por su señora y la de Alfredo di Stefano […]. Iniciada la cena hizo su aparición -obviamente con retraso- el líder de Unión Valenciana, González Lizondo. Cuando los asistentes se percataron de su presencia, saltó la primera gran ovación de la noche, a la que tuvo que corresponder González Lizondo con el obligado saludo, antes de ocupar su mesa.” (Las Provincias, 24-6-87).”

El València CF, tal com les Falles, han esdevingut en els últims temps poderosos instruments de propaganda, manifestació i de ressó de la caverna més reaccionària i espanyolista a València.

Per acabar, voldria quedar-me amb el què va dir el professor Manuel Sanchis Guarner cap a l’any 1971, en referir-se al gran potencial social que tindria el moviment associatiu faller si capgirara el “xip” actual submís i domesticat.
Al meu parer, el mateix podria ser aplicable al valencianisme futbolístic: “Els fallers tenen un pregon sentiment de valenciania -sovint d’una estridència insubstancial-, i si hom reïx a infondre’ls un contingut intel.lectual i una fe política, el valencianisme assolirà la seua massa”…tant de bo, professor, tant de bo!

Patraix, València (L’Horta), a 19 de març de 2013.

Altres falles són possibles fora del model monolític i banal actual, tal i com ens mostra la falla d’Arrancapins a València.

El passat 17 de març vaig escriure un post en el què donava la meua visió molt crítica respecte a les actuals celebracions falleres i sobre la seua naturalesa, a hores d’ara, monolítica, banal, buida i domesticada pel poder.

Un model de festa afavorit per pressupostos, premis, subvencions i propaganda política, en contrast del què hi varen ser i representar en els seus origens, netament populars i de tarannà satíric i crític amb el poder dominant.

Afortunadament, i sorgides en els anys de la Transició, van aparèixer algunes falles que, malgrat l’ambient de repressió i d’axfixia institucional aleshores existent, van plantejar un model alternatiu al vigent, plenament reivindicatiu dels veritables arrels de la celebració fallera.

En aquest marc es troba a la ciutat de València la falla d’Arrancapins.

 

A finals dels anys setanta, una xicoteta comissió fallera situada als carrers d’Àngel Guimerà-Pintor Vila Prades, històricament coneguda com Arrancapins, va viure l’embranzida d’una nova generació de joves falleres i fallers imbuïts d’unes idees respecte de la festa radicalment diferents a les imperants en aquella època.
N’eren 12 amics què van decidir crear una agrupació inspirada en els seus ideals “esquerrans i valencianistes”. Un dèlls va ser Anicet Lamolda, que encara recorda els obstacles que els va posar la Junta Local Fallera de l’època: “Al principi no ens va admetre com falla per no tindre fallera major. El primer any en tots els actes ens van obligar a desfilar després de les brigades de neteja. Com si estiguérem expulsats”.

La comissió d’Arrancapins va ser, en aquell moments, l’única en atrevir-se a realitzar des de dins la festa un capgirament radical del model de falla convencional, instal·lat en el formalisme oficial, cap a un model de falla alternatiu, atípic i diferent, per anar allunyant-se de la norma fallera i apostant per una visió diferent de la festa.

La falla és ja centenària, va nàixer el 1908.
Integrada per una reduïda colla de veïns, travessa les dècades dels vint i dels trenta del segle passat fins a arribar als amargs anys de guerra i postguerra, que veuran desenvolupar-se un tipus de festa rígida, regulada i controlada pel poder municipal franquista, que la manté així fins als anys setanta, quan l’agonia del règim permet uns nous aires democràtics a tots els nivells.

Però, malgrat allò que es podria esperar, aquests nous aires democràtics que es respiraven als carrers no arribaren als pulmons de les Falles, raó per la qual no sols es van fer encara més rígides i conservadores, sinó que van servir de plataforma per al llançament polític de personatges i moviments de trista memòria per als demòcrates valencians, tal com el tristament anomenat “blaverisme”, l’expressió de l’anticatalanisme espanyolista i a sovint violent.

La falla d’Arrancampins no es va lliurar d’aquest conflicte, què nomes tenia per objectiu dividir el poble valencià, per un costat, i dividir el conjunt de la nació catalana sencera, per altre… el conegut axioma “Divideix i venceràs” es va mostrar en aquest cas més veritable que mai, i els seus promotors van assolir plenament els seus objectius.

Els enfrontaments en la falla amb la gent més conservadora van fer què, en pocs anys, la comissió es veiés reduïda en un percentatge considerable.

Aquella “revolució” en la Falla Arrancapins va ser encapçalada per fallers i falleres que havien crescut dins la falla, és a dir, no eren nou arribats sinó que coneixen la festa i consideraven que calia canviar-la radicalment i des de dins. També hi varen contribuir els fallers arribats d’altres comissions amb ganes de canviar les coses.

Els principals canvis que feren d’Arrancapins una falla alternativa des de dins de la mateixa festa, foren els següents:

1.- Recuperació de l’esperit de la festa tal com era en els seus orígens.
Es a dir: popular, de barri i àmpliament crítica, sobretot amb qualsevol tipus de poder.

Aquesta recuperació va incloure tots els aspectes culturals, com ara la indumentària tradicional valenciana: hi varen recuperar-la en cercaviles, en actes oficials i en l’Ofrena, suprimint de pas la banda dels vestits de les falleres. Aquesta aposta per la indumentària li va suposar a la falla molts problemes a l’hora de desfilar en l’Ofrena, així com un expedient oficial per desfilar per parelles i no de manera reglamentària (és a dir els homes i les dones per separat).

També van impulsar la recuperació de la música de dolçaina i el tabal, formant-se en la comissió una de les primeres colles de tabals i dolçaines de la ciutat, la colla El Maseret. Açò va potenciar la creació d’una escola de ball i la realització de diverses dansaes al barri.

2.- Impuls cap a la normalització de la nostra llengua
Tots els actes, escrits, comunicacions i publicacions (amb el llibret com a estendard) es van fer en valencià, i defensant en articles de premsa i fòrums públics la unitat de la llengua catalana.

3.- Reestructuració de l’organització de la falla, que progressivament va passar a ser assembleària.

Aquesta nova organització, que començà suprimint la secció femenina i donant vots a les dones, va fer que tots els fallers i falleres tingueren els mateixos drets i deures sense exclusió.
Posteriorment, en l’any 1991, van quedar abolides els càrrec de fallera major (per considerar-lo sexista i discriminador per a la dona) i tots aquells càrrecs que no foren estrictament necessaris per al normal funcionament de la comissió.
A partir del 1993, el càrrec de president fou substituït pel de coordinador de l’assemblea d’Arrancapins i la comissió passà a funcionar per comissions de treball. També va desaparèixer el càrrec de president infantil.

4.- La Falla Arrancapins, tot i respectant les creences de cadascun, es va declarar com a col·lectiu laic, amb la qual cosa es va anar desvinculant de tots els aspectes religiosos de la festa.

Això va fer que la comissió deixara de participar en esdeveniments religiosos creats durant el franquisme: van suprimir l’assistència a missa de sant Josep des d’el 1987, i el 1997 va ser la darrera vegada que van desfilar en l’Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats, que durant dos anys es va substituir per una Ofrena al Botànic (amb plantada d’arbre inclosa, als terrenys contigus del solar dels Jesuïtes).

Actualment la reivindicació de la indumentària tradicional té lloc el 19 de març amb una cercavila pel barri.

5.- Des de mitjans dels anys vuitanta, Arrancapins va determinar que els seus cadafals es plantaren fora de concurs, per no entendre la festa ni el seu treball susceptible de ser avaluat per cap jurat i per no compartir cap ànim competitiu amb altres comissions.

De fet, una altra de les particularitats d’Arrancapins és que la comissió es construeix les seues pròpies falles de manera ininterrompuda des del 1986, especialment la gran, amb una gran participació dels seus fallers i falleres, que així aprofiten una magnífica oportunitat per a dissenyar, elaborar i plantar uns cadafals que s’intenta que estiguen plens de sàtira corrosiva, especialment amb el poder dominant, per així mantenir viu l’antic esperit crític de la festa, actualment tan descafeïnat i manipulat.

6.- Festejos i activitats. Arrancapins també ha intentat despenjar-se dels festejos més convencionals, especialment d’aquells oficials o que no responen a la seua idiosincràsia.

Així, la falla no està inscrita en cap agrupació fallera, ni participa en les presentacions falleres ni en les preseleccions de falleres majors.
Tampoc participa en els concursos de la Junta Central Fallera, però desenvolupa els seus propis festejos i activitats culturals, tal com la cercavila del gegant Arrancapins i el cuc Farruc amb la pròpia Colla de Dimonis d’Arrancapins, el Certamen Internacional de Focs Artificials de Paradeta Boscos d’Arrancapins, la jamsession de músics valencians i en valencià, el Passa-carrer de la indumentària esmentat adés, el dia 19 de març, la globotà, les sessions del conta contes, així com l’organització de taules rodones i altres activitats culturals.

Històricament, Arrancapins va ser una de les falles més innovadores en matèria teatral i de les presentacions falleres, encara que, pel fet de no participar en concursos, la seua trajectòria no ha estat massa coneguda.

7.- Arrancapins es defineix públicament com una falla d’esquerres.

Un dels seus eslògans ha sigut el de “Som gent d’esquerres i Arrancapins és la nostra falla”.
Tots els seus membres tenen en comú participar, des de diverses sensibilitats, en una mentalitat esquerrana i progressista, amb una especial compromís amb la defensa de la identitat del País Valencià, que ha dut la comissió a participar en les diverses mobilitzacions històriques de l’esquerra, col·laborant amb col·lectius emblemàtics del nacionalisme, 
l’ecologisme, el feminisme, el pacifisme, el moviment gai i lèsbic, i els moviments socials.

Durant els anys més difícils de la Transició, la falla fou una de les impulsores de l’Associació de Falles i Fallers Democràtics del País Valencià (1979-1980) i de l’Agrupació Progressista de Falles i Fallers (1986), dues iniciatives què varen resultar ofegades per la llosa de la festa oficial, raó per la qual a partir d’aqueix moment varen continuar el camí pràcticament a soles.

A hores d’ara la falla està composta per persones, que en la seua diversitat ideològica, tenen com a punts comuns el respecte, la tolerància, la creença que un altre tipus de festa és necessària i sols és possible arrelada a la terra que trepitgem i a la llengua i cultura que ens dona carta de naturalesa.

La comissió edita cada any un llibret amb articles d’opinió sobre el tema que es tracta a la falla i que ha gaudit de la col·laboració d’escriptors, periodistes i intel·lectuals, a més de la contribució dels fallers i falleres, que donen també el seu punt de vista sobre la temàtica proposada.
El què pretenen només es ser una falla oberta, participativa i crítica, però sense complexos, en constant evolució.

La Falla Arrancapins no ofereix títols honorífics, sinó una veu i un lloc de treball per a recuperar una festa única, a la què només cal pegar una ullada per evidenciar el procés de domesticació que ha patit per part dels poders dominants, des del seu origen popular, satíric i crític fins al model coent, banal i buit que presenta a hores d’ara.

En aquest llarg camí, malauradament aqueix tarannà obert, satíric i creatiu inicial, resultat de l’espontaneïtat, la immediatesa i del caràcter participatiu del veïnat, va quedar bandejat quan les falles van passar a ser controlades per les capes socials benestants i van ser forçadament encaixades en un model d’ostentació i ple de de coentor, que va anar capgirant la festa per ficar-la al servei dels poder fàctics: l’alta burgesia, els empresaris, els eclesiàstics i els polítics servils.

En opinió del sociòleg Gil-Manuel Hernàndez, autor de l’estudi “Falles i franquisme a València” i membre de la Comissió d’Arrancapins: “A curt termini, les falles alternatives estan condemnades a la marginalitat, perquè el món faller està blindat contra aquest tipus de propostes. Però molts fallers estan a favor del canvi, i casos com el d’Arrancapins són necessaris per demostrar que hi ha una altra manera de entendre les Falles“.

Tant de bo que s’estenga ràpidament l’exemple i l’esperit d’aquesta falla i d’altres semblants.

La foto que es mostra en el post correspon a la falla plantada enguany.

Endavant Arrancapins!

Patraix, València (L’Horta), a 18 de març de 2013.

Les Falles de València i la seua mutació des d’una manifestació de cultura popular, crítica i satírica a la festa de masses actual, banal, buida i domesticada pel poder.

Com cada mes de març des de fa molts anys, i conforme s’acosta el dia 19, dia de Sant Josep, la ciutat de València bull d’una massa heterogènia de gent que recorre els seus carrers de manera ordenada o anàrquica, relaxada o precipitada, forçada o voluntària, depenent de la seua condició, ganes de gaudir i de la seua relació amb la festa fallera.

Jo, particularment, que sóc nascut a València, on hi he viscut tota la meua vida, des de fa bastant de temps visc la celebració fallera amb indiferència i les veig com una festa al servei d’una determinada ideologia i plena de coentor i de barroquisme, pensada per a guiris i fallers obsessionats amb la traca i devots de la Maredeueta.

I és què les falles no sols constitueixen hui en dia la mostra més emblemàtica de l’associacionisme festiu de la ciutat de València, sinó que han arribat a constituir-se en el centre d’una veritable religió civil instrumentalitzada des del poder.

Però açò no sempre va ser així… 

El 19 de març es celebra la festa del patró del gremi dels fusters.
Aquest col.lectiu va adoptar com a patró a Sant Josep l’any 1497.

A principis del segle XVII Sant Josep va passar a ser patró de la ciutat de València, al costat de Sant Vicent Màrtir i Sant Vicent Ferrer que ja ho eren abans.

Sembla ser que, des d’aleshores, el 19 de març es va convertir en el dia assenyalat cada any pels fusters de València per fer neteja general en els seus tallers.

Els fusters traien al carrer aqueix dia tan assenyalat les restes de fusta inservibles que acumulaven durant mesos a les seues fusteries, als quals es van anar unint les famílies dels barris populars, que se sumaven també a la celebració traient trastos i els estris vells de les seues cases.

Fustes, trastos i estris s’amuntegaven en pires als carrers i places de la ciutat, a les quals se li pegava foc el vespre de Sant Josep.

Un cert dia a algú se li va ocórrer la idea de cremar també roba vella, o millor, de “vestir” amb aqueixa roba els pals de fusta inservibles dels fusters, posant palla sobre el que simulava ser el cap per què l’aparença de la figura fóra la d’una persona amb monyo.

L’esperit satíric i socarró consubstancial al poble valencià va fer que els veïns, de manera col.lectiva i, per tant, anònima, s’afanyaren a assimilar aquests rudimentaris “ninots” de fusta, roba vella i palla a personatges coneguts i no massa ben considerats del barri o de la política municipal, als quals amb el temps van afegir uns simples cartells escrits a mà que descrivien, de manera breu però ocurrent, qui era el personatge representat i el perquè se li “cremava” en la pira popular.

Per tal de mantindre l’anonimat, els rudimentaris “ninots” es vestien per la nit. Aquest esperit de “nocturnitat” encara es conserva hui en dia, en realitzar-se “la plantà” de les falles sempre a la nit.

Els personatges més habitualment representats eren els alcaldes, potser perquè els fregien a imposts o perquè ignoraven les demandes del veïnat, però també n’apareixien molts altres com ara els cacics, els usurers, els botiguers o els comerciants, aquests últims perquè potser els enganyaven amb el pes, amb el preu o amb la qualitat dels aliments quan anaven a comprar.

Cremar en efígie era un ritu de substitució de la realitat per l’imaginari amb el qual el poble es conformava, a falta de poder fer una veritable revolució per les injustícies que patien. 

Aquestes rústiques pires que simulaven de manera molt elemental escenes i personatges es van anar sofisticant d’any rere any, fins a arribar a convertir-se en monuments cada vegada més grans i complexos de cartró-pedra que hui coneguem com a falles.

Les primeres falles com a tals poden documentar-se des de la darreria del segle XVIII (l’any 1784 és la data concreta que proposen alguns estudiosos de la festa, perquè apareix documentada per primera volta en un ofici municipal de la ciutat de València la paraula “falla”).

Uns anys mes tard, en una edició del Diari de València de 1796, es fa referència al fet que durant la vespra de Sant Josep s’exposen a la vergonya pública per a després cremar-se “en estàtues” persones que han merescut la crítica del veïnat.

Durant tot el segle XIX i fins als temps de la Segona República, les falles van reflectir el sentiment crític i satíric de les classes populars.

Les elementals fogueres de fustes i mobles vells havien donat pas a rudimentaris cadafals sobre els quals es muntaven uns pocs ninots que representaven una escena o simbolitzaven un personatge o un fet que es volia criticar i satiritzar.
L’explicació de la falla es feia penjant al mateix cadafal, o en les parets de les cases pròximes, cartells o pasquins amb versos d’aire popular i contingut satíric i crític.

Aquest esperit de crítica i de sàtira incensurable, sorgit dels barris populars, va començar a molestar a certes persones de les classes dominants, ja que es veien reflectides en les falles i, per tant, es convertien en objecte de les burles i les bromes del poble pla.

Com a conseqüència d’això van començar a sorgir els primers incidents, com va ser el cas dels anomenats “gomosos” del Fum Club, uns senyorets cursis, fills de la burgesia local, que destrossaven a cops de bastó algunes d’aquelles rudimentàries falles que els satiritzaven com a classe.

Casa on hi ha piano, no es parla valencià“, deia el poeta i escriptor satíric suecà Josep Bernat i Baldoví, autor dels primers llibrets de falla en l’any 1855.

En aquesta època de mitjans del XIX sorgeixen definitivament dos dels elements configuradors de la festa: un monumental i d’aparença plàstica, el ninot, i un altre literari, el llibret de falla, on s’escrivien en valencià (l’única llengua que utilitzava el poble, no així la burgesia a la qual es criticava) versos intencionadament provocadors cap a aquesta burgesia.

Conforme s’anaven escampant en quantitat i en contingut, les falles irritaven cada vegada més a les classes benestants, que les consideraven despectivament com a pròpies de gent de baixa condició social.

A mitjans del segle XIX es comença a tindre constància de clars intents de censura per part de les autoritats eclesiàstiques, municipals i fins i tot militars. Exemples d’això els tenim l’any 1866, en què l’arquebisbe de València qualificava un llibret de falla de “herètic, impiu, escandalós, obscè, immoral, injuriós al matrimoni, a l’estat eclesiàstic, al celibat i a les persones piadoses i porugues… “, o l’any 1872 quan es va reglamentar un impost de 10 pessetes a qui volguera plantar una falla, en un intent evident d’ofegar econòmicament als seus promotors, xifra que va anar augmentant any rere any fins a arribar a ser de 60 pessetes en 1885, una quantitat difícilment assumible per les economies populars d’aleshores.
És l’evidència de que les falles populars resultaven ja molt incòmodes per al poder, pel seu contingut de crítica social, política i moral. De ahí aquest interès en limitar-les i de posar-hi entrebancs de totes les maneres possibles per part de les classes dominants.

A la segona meitat del segle XIX es produeix definitivament el triomf de la burgesia i del capitalisme.
Una burgesia que deixa de ser revolucionària perquè que ja ha assolit el poder polític, i que es llança a consolidar les seues estructures polítiques de poder i a estendre la seua hegemonia social.
Per aquest motiu, i com un primer pas, la censura escomença a produir-se sobre les manifestacions de cultura genuïnament populars que es feien fóra de la seua influència i control, com ara les falles, per després, i com a segon pas, intentar suplantar-les per altres semblants però introduïdes per ells, per tal d’aconseguir la seua “domesticació” i servilisme als seus interessos.

L’estratègia duta a terme per la burgesia local, sota el pretext d’establir el “bon gust” a les sàtires falleres, n’era molt clara: el què pretenia realment era assimilar la festa mitjançant la seua institucionalització i buidatge dels seus continguts, tal com passava amb els carnavals, altra manifestació de cultura popular incòmoda per al poder.

Com a part d’aquesta estratègia reformista sorgeix la idea de “premiar” econòmicament les falles que es distingien per la seua “originalitat”, sent pionera en aquest sentit l’associació Lo Rat Penat, referent de la Renaixença valenciana i d’una ideologia clarament conservadora.
La seua intenció declarada era la de substituir els “mamarratxos i ninots” fets pel poble, per figures de “bon gust i intenció”.
Aquest va constituir l’inici de la tendència cap a la “falla artística” imperant a hores d’ara.

Poc a poc les falles anaven perdent el seu esperit inicial de sàtira i crítica popular.

L’espontaneïtat, la presència del foc com a element central, la sàtira i la crítica, la manca d’estructures centralitzades i la diversió i l’entreteniment netament populars van desapareixent per donar pas a la planificació i a una organització cada vegada més centralitzada i jerarquitzada, en la qual la implicació de les autoritats municipals era cada vegada més important.
En aquestes “noves” falles tot comença a girar al voltant de la exaltació de la identitat valenciana, d’una identitat feta a mida de la burgesia agrària llavors dominant.

Com a conseqüència d’això, les falles comencen a omplir-se de barraques, de llauradors i de tot tipus de tòpics i d’elements típics de l’agrarisme hortolà dominant de l’època, i de la ideologia subjacent darrere d’elles.
Les referències polítiques, socials i anticlericals van perdent posicions alhora que guanyen en populisme, moralisme i exaltació patriòtica.

Es d’aquesta manera com les falles es van convertint en instruments de projecció social d’una ideologia cada vegada més conservadora i d’una imatge molt tòpica de València i dels valencians, dissenyada a la mesura de la classe burgesa agrària dominant.

Un cop més, es complia el conegut judici que diu que “les idees dominants són les idees de la classe dominant”.

Malgrat la censura i els intents d’assimilació, l’esperit crític de bona part de les falles va perdurar, en major o menor grau, durant tot el primer terç del segle XX.

Això es manifestà, per exemple, en el seu rebuig al sistema de Restauració borbònica i en les seues denúncies àcides del desgovern, de les desigualtats socials, de la corrupció política, de la política espanyola a Cuba, del poder de l’església, del caciquisme o de les mancances de la política municipal.

Algunes d’aquelles falles, plantades durant les monarquies alfonsines, van arribar a cremar-se amb el so de la Marsellesa i l’himne republicà de Riego, acabant sovint en manifestacions i protestes populars que acabaven sent reprimides per la Guàrdia civil, com va passar el 1895.

Però l’aixecament feixista del 1936, la guerra civil que va originar i la victòria final de Franco va representar per a la celebració fallera un punt i a part.

Acabada la guerra, les noves autoritats franquistes es van trobar a València una població majoritàriament desafecta al nou règim.

En la seua visita a la ciutat, l’ambaixador britànic a Espanya, Samuel Hoare, va constatar una profunda hostilitat dels valencians al règim, “més gran que en qualsevol altra capital espanyola“, segons les seues pròpies paraules, mostrant el seu convenciment que la voluntat franquista castigaria “en tots els terrenys a la València republicana i revolucionària“.

I per aconseguir el seu objectiu, la nova dictadura es va posar ràpidament mans a l’obra.

Per a ella les falles representaven alguna cosa potencialment molt perillosa.

Malgrat la restauració i la domesticació de la festa que la burgesia havia anat realitzant durant les dècades precedents, les autoritats feixistes van continuar veient-hi una expressió de masses del poble massa lliure i critica, què les convertia en una celebració subversiva.

Calia, doncs, buidar-les de tota la càrrega satírica i crítica, per la qual cosa el franquisme va procedir a introduir-ne elements de religiositat (tals com l’ofrena de flors a la Verge dels Desemparats) i de culte (a la figura de la Fallera Major), que amb anterioritat mai havien existit.

Les autoritats franquistes van procedir literalment a refundar la festa, és a dir, a crear unes “noves” falles, que res tenien a veure amb les anteriorment existents.

Com un primer pas, al novembre de 1939 es crea la Junta Central Fallera (JCF) com a un instrument de control ideològic de la festa (substituint al Comitè Central Faller, creat el 1928), en la qual va recalar tota la flor i nata de la falange capitalina.

Les seues intencions es van veure de manera evident confirmades quan el 1944 l’ajuntament estableix, al costat de la del president electe, la figura del president vitalici, que seria encarnat en el regidor municipal de fires i festes (actualment aquest càrrec vitalici l’ostenta Rita Barberà).

En aquest any la JCF imposa el primer reglament faller.

La primera Fallera Major nomenada després de la finalització de la guerra civil va ser la filla de Francisco Franco, Maria del Carmen Franco i Polo, i l’any següent aquesta distinció li va ser concedida a la del General Aranda, “l’alliberador” de la València republicana.

Després, i durant quatre dècades més, en València hem pogut veure, vingudes de Madrid, a unes quantes filles més de ministres, i fins i tot a la néta de Franco, Carmen Martínez Bordiu, com a Fallera major infantil el 1960. Un any ho va ser fins l’espantall de Cayetana, la duquessa d’Alba.

En la relació de les falleres valencianes podem trobar repetits, i en totes les combinacions possibles, els cognoms de les famílies més representatives de l’alta i endogàmica burgesia valenciana.

El franquisme es va inventar “l’ofrena a la Mare de Déu”, completament inexistent abans de 1941, el vestit negre de panderola per als fallers, y va crear nombrosos afegits inexistents fins aquells moments: “la cavalcada del ninot”, “la despertà”, les desfilaes, els bunyols, el pasdoble i un llarg etc…

Així mateix va introduir a la festa la tradició catòlica, fins aleshores igualment inexistent, com a conseqüència de l’enorme parcel.la de poder que el nou règim va assignar a l’església.

Això va conduir inevitablement a la seua sacralització, a l’exaltació religiosa i a l’apologia del nacional-catolicisme, tot això amb la finalitat de fer de les falles un mirall de la ideologia del nou règim: tradicionalista, feixista, catòlic i conservador, que amb els anys va anar evolucionant cap a tints més tecnòcrates, consumistes i “valencianistes”, aquest últim mot dins d’un regionalisme “bien entendido”, és clar…

El franquisme va impregnar deliberadament la ideologia feixista del règim en la litúrgia i en tota la parafernàlia festiva fallera (desfilaes, premis, discursos, uniformes, salutacions, etc…).

Les falles van oferir a les nouvingudes autoritats feixistes una magnífica oportunitat de control polític i social de tota la ciutat a través de les Comissions falleres, que funcionaven com si foren comitès de vigilància del barri.
Els presidents de falla es van convertir en informadors de la policia, que ajudaven a controlar el barri i sabien qui era qui, i qui pensava qué.
Tot un poderós instrument de control social.

La prolongada dictadura feixista del general Franco al llarg de quasi 40 anys, ha deixat en la celebració fallera una empremta quasi indeleble, que podríem reconèixer en tres grans trets.

El primer d’aquests trets és una modalitat de “apoliticisme” exacerbat, però a la vegada contradictori en si mateix i fàcilment manipulable.

El faller típic pertany a una rara espècie de personatges “apolítics” que es nega a que es barrege la falla amb qualsevol tipus de tema crític, que ell immediatament qualifica de “polític” i, per tant, fora del context faller.

Qualsevol actitud o postura que no siga l’acceptació a ulls tancats “del que n’hi ha”, de la ideologia dominant, per a ells és “polititzar” i, per tant, es converteix automàticament en alguna cosa aliena a la festa i indesitjable.

És clàssic sentir-los dir: “Jo tota la vida he segut apolític…”. Per a ells fer acudits escatològics i barroers ridiculitzant Zapatero o algú dels seus ministres és de ser apolític, però criticar Rita Barberà o les polítiques del PPCV, no amb acudits sinó amb dades i arguments consistents i contrastats, és de estar “molt polititzat”.

Aquest “apoliticisme” porta al faller a acceptar, amb tota naturalitat, que l’essència fallera ve determinada amb caràcter d’exclusivitat per tot allò que fa o comunica la Junta Central Fallera, i que la quinta essència de tot “lo valencià” resideix en la ideologia dels sectors polítics i socials dominants.

Qualsevol punt de vista crític amb aquests plantejaments, sobretot si procedeix de sectors de l’esquerra valencians, és titllat immediatament de “anti-sistema”, una cosa que ve a pertorbar la pau i a despertar de la “siesta”, més aviat la qualificaria jo de llarga letargia que dura de manera ininterrompuda des de l’any 1939.

El faller típic és incapaç de veure el component polític que tenen les polítiques de dreta, ja que pensa francament que “això no és política, ja que és el que sempre ha estat”.
No obstant això, no dubta en qualificar de “polítiques” les propostes que vénen de l’esquerra, de les que normalment dirà d’elles que són “radicals” i fins i tot “antivalencianes” (sic).

El seu primitiu “valencianisme” és temperamental i sentimental, de naturalesa dòcil, folklòrica, espanyolista i regionalista.

L’any passat 23 agrupacions falleres van emetre un comunicat (en perfecte castellà, és clar!) en què proclamaven, sense complexos, que les falles “no entenen de política”, arran de les protestes que es realitzaven sota el balcó de l’ajuntament durant les mascletaes.

Una solemne fal.làcia que es pot desmuntar amb rapidesa, només fent esment d’alguns fets i actuacions protagonitzats al llarg dels darrers anys pel món faller.

Perquè… podem considerar “apolítica” una festa que té al capdavant un regidor triat en una llista electoral d’un partit polític, i que es presenta a les eleccions amb un programa sobre les Falles?
Un regidor que té com a assessors militants del partit que són fallers?

Caldrà recordar que un partit com Unió Valenciana, que va fer bandera de l’anticatalanisme radical durant tota la seua existència, va nàixer precisament en un casal faller i va fer de la xarxa fallera el seu àmbit d’acció preferent, amb l’entusiasta participació de milers de fallers i falleres?

Caldrà fer-les memòria per recordar que durant l’alcaldia de Ricard Pérez Casado (PSPV), el blaverisme més intransigent aprofitava la Crida fallera per fer sonores xiulades i fins i tot algun intent d’agressió a l’alcalde?

Podem considerar “apolitic” un reglament faller que va mantindre durant molts anys la normativa lingüística secessionista de les Normes del Puig, en contra de la normativa oficial de la AVL basada en les Normes de Castelló?
Encara avui més de 200 comissions falleres participen en el concurs de llibrets de Lo Rat Penat, que se situa al marge de la normativa oficial i, malgrat això, continua rebent subvencions oficials de les institucions.

Caldrà també fer memòria a algun desmemoriat per recordar-li com la direcció de la Junta Central Fallera va aprovar en 2004 adherir-se al manifest de la Fundació Broseta en defensa de les «senyes d’identitat valencianes»?  O què en 1982, quan es discutia I’Estatut d’Autonomia, un terç de les comissions falleres cremaren tres hores tard les falles per fer pales la seua oposició al mot «País Valencià»?

Caldrà recordar que a Joan Fuster el cremaren en efigie en una falla en 1967, per haver publicat el “Nosaltres els valencians”?
Un temps més tard, el mateix Joan Fuster va dedicar a aquest fet un xicotet llibre, titulat “Combustible per a falles” … el combustible, òbviament, era la seua pròpia persona.

El “apoliticisme” faller critica totes aquelles falles que són transgressores i que reneguen de bona part de l’actual simbologia fallera imposada durant el franquisme, i condemna les protestes ciutadanes que des de les falles de l’any passat, i com a continuació de l’anomenada #Primavera Valenciana, s’estan organitzant dins el moviment anomenat “Intifalla”.

No obstant això, les protestes que durant els anys dels governs municipals i autonòmics del PSPV van ser organitzades en el seu si, i que sovint degeneraven en xiulades, esbroncades i fins i tot agressions físiques a les autoritats socialistes, no són considerades com “polítiques”!!

El segon d’aquests trets és el que caracteritza el faller mitjà com l’hereu d’una gloriosa missió: la de ser el garant i únic intèrpret del “ser valencià”.

Com a bon guardià i representant de la més pura i genuïna essència valenciana, no dubtarà a assenyalar i denunciar totes aquelles actituds o actuacions que ell considera “antivalencianes”.

Com a testimoni d’açò podem trobar a les hemeroteques un bon nombre de campanyes llançades per la premsa local, principalment pel diari “Las Provincias”, mitjà que des de finals dels 1970 es va erigir com a portaveu i principal propagandista del moviment catalanòfob valencià.

Algunes d’aquestes accions van acabar en els tribunals, i fins i tot en agressions i sabotatges contra falles que en els anys de la Transició van ser qualificades com “anti-sistema” i “antivalencianes”. Aquests van ser els casos de la falla King-Kong o la de Torrefiel, que en algunes ocasions van ser destrossades a cops com en els temps del Fum Club, i com és el cas a hores d’ara de la falla d’Arrancapins, entre altres.

El tercer d’aquests trets té a veure amb el caràcter sagrat de les figures que representen els símbols de la festa.

Especialment la Fallera Major, una mena de dona-gerro de flors, a la qual normalment es prefereix soltera i sense compromís.
No contents amb que represente a les falleres, es pretén també que siga la representació de la dona valenciana (de totes les valencianes!) i de les seues “virtuts”, les que “ells” consideren com a tals, és clar.

Com a bon exemple del que dic puc esmentar el cas d’Ajoblanco, una revista contracultural que l’any 1975 va publicar un número especial sobre les Falles.
Això li va suposar un tancament de 6 mesos i fortes multes al director i als redactors, encara que en els tribunals la petició era de presó.
El motiu va ser la inclusió en aquest número d’un desenfadat article en què s’explicava la història d’una jove fallera que, després de realitzar l’Ofrena de flors a la Verge dels Desemparats, tornava a casa i allà s’alliberava de monyos i pintes, de llaços i refajos, i es marcava un saludable “polvo” amb el seu xic.

La caverna reaccionària local no va poder consentir tal afront cap al “símbol” de la “virtuosa” dona valenciana que encarnava la figura de la fallera, no podia consentir que es mostrara d’ella un comportament com el que se li pressuposa a qualsevol jove de 20 anys.

És per tot això què el suposat “humor crític” que s’ha vinculat a la festa de les falles i als seus monuments és una de les grans mentides que hem venut al món.

Perquè és impossible que un “humor crític” siga viable enmig de tal magma sociològic, ja que barrejar el “sentit crític” amb la “defensa de les essències” és tan possible de fer com barrejar l’oli i l’aigua, és a dir, un impossible metafísic.

El faller mitjà actual està molt poc disposat a riure’s de si mateix i a satiritzar àcidament al poder establert, ni com a membre del col.lectiu fester ni com a ciutadà-faller compromès amb la defensa d’una terra i d’una figura (la dona valenciana fallera), l’honor immaculat de les quals ha jurat defensar fins al últim petard.

Per acabar aquest llarg post, y a manera de resum, voldria afegir que només cal pegar una ullada a la història de les falles per evidenciar el procés de domesticació que ha patit la festa per part de les burgesies dominants, des del seu origen popular, satíric i crític fins al model monolític, banal i buit que presenta en l’actualitat, un model afavorit per pressupostos, premis, subvencions i propaganda política.

En aquest llarg camí, malauradament el tarannà obert, satíric i creatiu inicial, resultat de l’espontaneïtat, la immediatesa i el caràcter participatiu del veïnat, què donava com a fruit falles d’estructura, temàtica i factura crítica i molt diversa, va quedar bandejat quan les falles van passar a ser controlades per les capes socials benestants i van ser forçadament encaixades en un model d’ostentació i ple de de coentor, que va anar capgirant la festa per ficar-la al servei dels poder fàctics: l’alta burgesia, els empresaris, els eclesiàstics i els polítics servils.

Aquest procés de domesticació ha cristal.litzat en la festa actual, on el model imperant és el monument faller piramidal, d’observació circular i d’estètica barroca, semblant a les conegudes figuretes de porcellana valencianes.

Ara, la festa gira al voltant de l’exaltació del personatge de la “Fallera major”, de la gran “Ofrena de flors a la Mare de Déu” i es caracteritza també per l’omnipresència dels mandataris polítics a balcons i cadafals.
La sàtira figurativa i la crítica social no van més enllà de l’efecte d’un innocent i simpàtic acudit, un humor blanc i inofensiu aliè a qualsevol element que qüestione el poder establert.

La frase que va dir una volta el profesor Gil-Manuel Hernández, president de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF) i profesor de Sociología de la Universitat de València, defineix a la perfecció aquesta evidència: “Abans, el pitjor era que et tragueren en una falla; ara, el pitjor és que no ho facen”.

Per acabar definitivament, voldria quedar-me amb el què va dir el professor Manuel Sanchis Guarner cap a l’any 1971, en referir-se al gran potencial social que tindria el moviment associatiu faller si capgirara el “xip” actual submís i domesticat: “Els fallers tenen un pregon sentiment de valenciania -sovint d’una estridència insubstancial-, i si hom reïx a infondre’ls un contingut intel.lectual i una fe política, el valencianisme assolirà la seua massa”…tant de bo, professor, tant de bo!

Patraix, València (L’Horta), a 17 de març de 2013.

Per fi! Aquest passat vespre he pogut gaudir de l’observació d’una meravella de l’espai exterior: el cometa PanStarrs, des de l’Eliana (Camp de Túria)

Només és un xicotet tros de gel, roca i pols que ve de molt lluny.

Res més que això.

Però jo portava ja diversos dies desitjós de poder veure’l!

El van descobrir fa any i mig des d’un potent telescopi de l’illa de Maui a Hawaii, quan ja portava un temps caient vertiginosament cap al Sol.

Li van posar de nom PanStarrs, el mateix nom que tenia el telescopi amb el què el van veure per primera vegada.

Ve de molt lluny, probablement del núvol d’Oort, un núvol de cometes situat a més de 50.000 vegades la distància que separa la Terra del Sol i que conté trilions de germans seus esperant que algun feble impuls gravitatori els espente a viatjar cap al interior del sistema solar, tal i com li va tocar en sort a PanStarrs.

PanStarrs llueix ara en tot el seu esplendor dues belles cues, una de gas ionitzat i l’altra de pols, així com una esplèndida cabellera, per a delit i admiració de milions de terraqüis que, com jo, ens admirem de les meravelles de l’univers.

Després de diversos dies de adverses condicions metereològiques per a la seua observació, aquesta passada vesprada el cel vespertí de València presentava un aspecte quasi clar, perfecte per realitzar la seua recerca.

Després d’eixir de la feina, m’he desplaçat proveït de càmera reflex, trípode i prismàtics a casa d’un amic també aficionat a l’astronomia, situada a la urbanització de l’Eliana (Camp de Turia).

Hem pujat a la terrassa que té al terrat del xalet, i des d’allà, després d’una bona estona de recerca impacient mentre gaudíem d’una tranquila i fresca poqueta nit, l’he pogut localitzar… ¡PER FI!

Eren aproximàdament les 20.15 h., i el cometa es trobava ja bastant baix i prop de l’horitzó.

En trobar-se ja tan baix, la seua visibilitat no era la més òptima.

No obstant això l’he pogut captar en quatre fotografies, una de les quals il.lustra aquest post.

La fotografia l’he pres amb una Canon reflex EOS 1100D, zoom 300 mm., disparant a 5′ d’exposició; f5.6; ISO 400.

Espere impacient el seu recorregut per diverses constel.lacions del cel en els propers dies, en què guanyarà altura sobre l’horitzó i, per tant, serà visible durant més hores després de la posta del sol.

Tot un regal del cel!

Vos ho recomane, no vos ho perdeu!.

Patraix, València (L’Horta), a 16 de març de 2013.