La paella mecànica

Aquestes declaracions s’uneixen en intenció a les que va realitzar fa només unes setmanes al diari El País el president de l’Associació Valenciana d’empresaris (AVE), Vicente Boluda, en què denunciava obertament el tracte “injust i inacceptable” del govern espanyol en matèria de finançament i demanava el concert econòmic per als valencians, en termes d’igualtat amb el que tenen bascos i navarresos.
Recordem les seues paraules exactes: “Si els bascos i els navarresos tenen una cosa que es diu concert, jo també ho vull. Ni més ni menys… Així com l’Estat espanyol recapta i reparteix els diners a les comunitats, jo vull recaptar i pagar a l’Estat espanyol la meua quota. Tots la mateixa quota, o amb la referència que siga necessària, com a població. Si jo sé exactament quant he de pagar, no un percentatge sobre la recaptació, la resta ja veuré en què faig la despesa i sabré gastar-me-ho molt millor“.

Declaracions com aquestes ens fan veure com, afortunadament, l’empresariat valencià ha canviat radicalment d’actitud i de discurs en els últims anys. 

Lluny queden ja els temps en què la patronal valenciana es mostrava submisa i complaent amb l’expresident de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, a canvi de gaudir de totes les facilitats per fer negocis fàcils i lucratius.
Era una època en què la societat civil valenciana mirava amb cert descrèdit a una classe empresarial que, fins uns anys abans, s’havia mostrat com el principal pilar en la construcció de la identitat econòmica, bàsicament productiva i exportadora, del País Valencià.

L’arribada a la presidència de la CIERVAL de Rafael Ferrando va suposar ja un gir important en l’actitud complaent amb el poder mostrat fins aleshores per aquesta organització cap a postures no submises i més crítiques, però va ser l’arribada de José Vicente González el 2011 la que va acabar de completar aquest gir.

Crec que paga la pena fer un breu repàs de les interessants declaracions que va fer el president de CIERVAL a La Vanguardia:

-Referint-se al Corredor mediterrani i a no acceptar com a definitiu el succedani del “tercer carril” que construirà el Ministeri de foment espanyol, va dir: “Però això no és el corredor (el tercer carril), és una part del corredor, que ja estava així en el projecte original. Però no podem renunciar al corredor en la seua totalitat perquè és la solució total i necessària. Per això hem d’estar vigilants i reivindicatius que això no es retarde, i pressionant perquè s’aborde el corredor amb les seues dues vies independents, una per a passatgers i una altra per a mercaderies. Hem aconseguit la unanimitat en la societat civil i hem d’evitar, des de la societat civil, que l’objectiu es relaxe: a finals de gener ens reunirem en una cimera a CIERVAL amb tots que signàrem la declaració de València, amb empresaris de Catalunya, Múrcia, València i les Illes Balears”.

–Referint-se a possibles sinergies entre les societats valencians i catalana, va opinar: “Crec que aquesta col.laboració i impuls de la societat civil no s’hauria d’acabar amb el tema del corredor. Em sembla que hi ha moltes coses en què hem remar en la mateixa direcció, com el finançament autonòmic, que és molt injust“.

-Referint-se l’actual model de finançament autonòmic, va declarar: “Mire, portem 20 anys amb aquest assumpte i el problema segueix sense resoldre. Em sembla increïble. A Espanya hi ha quatre autonomies que són contribuents netes: Madrid, Barcelona, ??València i Balears. Però hi ha una diferència important entre aquestes quatre: tres tenen renda per càpita superior a la nacional, i València la té menor, amb el 88,4%. No puc entendre que puga ser contribuent net, hauria de ser receptora, això és el que diu el sentit comú, és una obvietat. Està previst que el 2014 es produïsca la revisió i crec que cal abordar-la amb rigor. A València no hem no demanar, sinó exigir aquest finançament i a més ens hem de embarcar tots en una tasca pedagògica per fer-los veure la raonabilitat de la nostra exigència, perquè si no hi ha acord entre tots serà difícil canviar el model“.

-I en referir-se al necessari canvi que s’ha de realitzar en la política econòmica valenciana, va dir: “Jo crec que hem d’avançar tornant a la Comunitat Valenciana a alguna cosa que teníem abans de la febre de la bombolla immobiliària, es tracta del repartiment del pes específic que tenia cada sector en l’economia. Era un repartiment equilibrat, on la indústria tenia el 20% del PIB. Hem de generar riquesa i ocupació, i tornar a fabricar coses“.

D’aquestes declaracions amb molt de trellat, es desprèn una coincidència plena amb el que va reivindicar Vicente Boluda, a l’hora d’identificar els elements claus per impulsar el desenvolupament econòmic de la societat valenciana: el model de finançament, la inversió estatal i el Corredor mediterrani.

I el que no va dir José Vicente González, però sí ho va fer Vicente Boluda… qui hauria de ser el que liderara aquestes reivindicacions: el President de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, de qui va dir que li agradaria que la reclamara “amb més vehemència“.

Senyor Fabra, escolte i prenga bona nota del què li diuen els seus empresaris, i deixe ja de portar-se com un indigne subordinat de Madrid!

Patraix, València (L’Horta), a 27 de gener de 2013.

El 20 de maig de 2004, el València CF es proclamava a Goteborg campió de la Copa de la UEFA.

Després de la celebració, i de tornada a casa a la nit, a l’aeroport suec destacava una persona especialment feliç que lluïa amb orgull una bufanda de l’equip i que rebia compliments de tot el món. El seu nom era Francisco Camps i la seua professió president de la Generalitat Valenciana.

Francisco Camps estava considerat en aquell moment pel seu partit com un gestor modèlic i admirat, un referent i exemple a seguir per tots els presidents autonòmics del Partit Popular.

Camps era membre de diverses penyes valencianistes, i en aqueix any de 2004 va intervindre en la lluita pel control del València CF.
Per evitar el retorn de Paco Roig a l’equip, a qui considerava un perill, Camps va convidar a assumir la presidència a Juan Soler, aleshores prestigiós president dels promotors immobiliaris valencians.

Aquest va embarcar a la societat en un projecte faraònic: la construcció d’un nou estadi per 75.000 espectadors i la venda dels terrenys del camp de futbol actual.
Era l’època en la que l’Ajuntament de València comptava amb una regidoria de Grans Projectes.

Allò era tot el símbol d’una idea: la del poder públic al servei de l’emprenedoria privat.

L’alcaldessa de València, Rita Barberá, amb el turisme com a motor de l’economia valenciana, va organitzar els millors i més glamurosos esdeveniments esportius a la seua ciutat: la Fórmula I i la Copa de l’Amèrica… luxe a borbolls al port!
També va postular a la ciutat com a subseu olímpica, però per a això necessitava un projecte més popular encara: una final de la Champions League. 

Amb aquest propòsit, l’Ajuntament, la Generalitat i el València CF van signar, en plena festa financera de Bancaixa, un acord urbanístic tan aparentment senzill com la pròpia especulació urbanística: es vendrien els terrenys de l’històric estadi del club per construir habitatges i torres d’oficines.
Amb els diners de l’operació es construiria un nou i grandiós Nou Mestalla, per orgull de “valencians i valencianistes”, com van aplaudir el 2007 els signants de l’acord: Rita Barberá, Francisco Camps i el president del club, el constructor Juan Bautista Soler.

Però l’esclat de la crisi financera va fer que els plans inicialment previstos no foren com s’esperava.

La crisi de liquiditat va fer que el club paralitzara les obres del nou estadi el febrer de 2009, en no poder pagar a la constructora.
Sembla ser que alguns dels protagonistes d’aquesta pel.lícula van decidir unflar una bombolla que ja s’estava desinflant per, de passada, provocar la eixida de Juan Soler de la presidència del club.

L’any 2010, i gràcies a un nou crèdit avalat aquesta vegada amb diners públics en comptes de per patrimoni immobiliari, el club passava a estar en mans de la Generalitat Valenciana, la qual va garantir com avalador una ampliació de capital per valor de 81 milions d’euros.
Aquesta ampliació de capital es va dur a terme el 2010, amb l’objectiu de refinançar el club i obrir a la societat civil l’accionariat, a fi d’evitar l’aparició d’un ‘fons voltor’ que poguera fer-se amb el club i després desintegrar-lo.

Per això, José Luis Olivas (president de Bancaixa) i Francisco Camps van idear la “Fundació València Club de Futbol”, que es va quedar amb el 51% del club per aqueixos 81 milions d’euros. 

La megalomania dels dos personatges claus en aquesta història, com eren Francisco Camps i Rita Barberà, va fer que es dugueren a terme re-qualificacions urbanístiques per a un club de futbol que no tenia múscul financer.
La crisi els havia explotat als nassos, ja que el valor del terreny de l’estadi actual, amb el qual pretenien traure els diners per finançar a nou estadi, havia caigut en picat.

L’estadi en construcció del Nou Mestalla, situat en un preuat solar situat a l’avinguda de les Corts Valencianes (que es va re-qualificar de sòl esportiu públic a sòl privat), es va convertir des d’aleshores en símbol d’una cultura immobiliària frustrada… una mola gegantina de ciment, en ple eixample urbà de València, abandonada des de fa dos anys perquè no hi ha diners per pagar a la constructora.

El banc que va sostindre l’operació (Bancaixa) es va enfonsar (o, millor dit, el van enfonsar), i quan la nova Bankia va absorbir el marró financer no va voler saber res de l’operació.
Fart de concedir constants refinançaments al club, José Ignacio Goirigolzarri, substitut de Rodrigo Rato en Bankia, no va perdonar el venciment d’un segon pagament d’interessos per valor de 4,5 milions d’euros, de manera que la Generalitat Valenciana ha hagut de executar un aval que mai preveia que hauria d’arribar a executar. 

El 28 de juliol de 2011, just abans de renunciar al seu càrrec assetjat i desprestigiat per la seua implicació en la trama Gürtel, Francisco Camps va deixar un últim i enverinat regal al seu successor, Alberto Fabra: avalar, a través de l’Institut Valencià de Finances (IVF), els diferents préstecs que anaven necessitant, no només el València CF, sinó també l’Hèrcules CF i l’Elx CF. En total 118 milions d’euros.

Aquesta vegada no hi havia sòl que avalara aquesta operació i la Generalitat Valenciana va arribar al rescat del València CF davant el nou crèdit bancari. 

A hores d’ara el pitjor de tots els escenaris s’ha fet realitat: la Fundació del València, sense ingressos perquè no ha aconseguit compradors de les accions, no ha pogut fer front als interessos d’aquest crèdit signat en plena recessió, de manera que la Generalitat ha de fer-se càrrec del seu deute de 86 milions amb Bankia, i passa a assumir tot el passiu i els actius del club, és a dir, un deute bancari proper als 360 milions d’euros.

D’aquesta manera, la Generalitat Valenciana “nacionalitza” a tots tres clubs i es converteix en el seu màxim accionista, contravenint la Llei de les Societats Anònimes Esportives, que prohibeix controlar el 5% de més d’una societat anònima esportiva en la mateixa competició. 

A hores d’ara els impagaments se li s’apilen a la Generalitat: als proveïdors, a les farmàcies, a les persones dependents i als hospitals de gestió privada, entre molts altres. I les retallades massives es disparen contra l’educació, la sanitat i la investigació, què estan ofegant socialment la població, tot en una situació de fallida financera tècnica… però el Consell ha de fer front ara al deute de 86 milions amb Bankia de la Fundació del València CF!!! 

El Consell i Bankia portaven ja un temps negociant aquest nou escenari que es veia vindre, conscients que la Fundació seria incapaç de fer front al pagament dels 4,8 milions interessos del préstec de 81 milions d’euros amb el banc.

El pla acordat entre tots dos és que Bankia no es cobrarà el crèdit total de 86 milions, sinó que s’establiran uns terminis més còmodes per fer els pagaments, al mateix temps que el Consell, que passarà a controlar directament la Fundació amb el nomenament d’un president “representatiu”, esperarà l’entrada d’un inversor miraculós que estiga disposat a assumir el deute del València.

I ahí rau la clau del futur: en les parcel.les de l’actual Mestalla, pendents d’una venda milionària quan la crisi escampe, i en la futura explotació comercial del Nou estadi. Ambdós són els grans agafadors als que s’agarra la Generalitat Valenciana per confiar en un futur traspàs accionarial del club. 

I quin és el preu del València CF?

No hi ha una resposta concreta. No té res a veure el valor patrimonial de l’entitat amb el de mercat. “La manera més fàcil de comprar el club és comprar el seu deute, però és més que improbable que algú vinga amb més de 400 milions d’euros”, asseguren fonts pròximes al club.
Perquè als 360 milions del deute del València (250 corresponen a curt termini i la resta del dèbit no té venciment), cal sumar-ne 86 del préstec de la Fundació, que controla el 72 per cent de l’entitat. “La eixida més factible és que un inversor compre la majoria accionarial i refinancie el deute que té el València amb Bankia“, asseguraven les mateixes fonts. 

De moment, el Consell ha establert un pla conjunt amb el Bankia: pagarà terminis molt més econòmics mentre sondeja el mercat a la recerca de l’aparició d’un mecenes.

El resultant de tota aquesta hilarant historia ací el tenim: una Generalitat esdevinguda en Generalitat Valenciana CF

I ara fent de entrenador, vos vaig a proposar una sucosa alineació d’aquest nou equip amb les seues “estreles”:

Porter:

-Rita Barberà (L’alcaldissima de València… qui s’atreviria a acostar-se a la porteria?).

Defenses:

–Carlos Fabra (ex-president de la Diputació de Castelló. Imputat per tràfic d’influències, suborn i delicte fiscal).

-Milagrosa Martínez (ex-presidenta de les Corts Valencianes i ex-consellera de Turisme. Imputada pels delictes de suborn i prevaricació).

-Angèlica Such (ex-consellera de Turisme. Imputada per irregularitats en les contractacions de Fitur amb la trama Gürtel, finançament irregular i delicte electoral).

-Ricardo Costa (ex-secretari general del PPCV. Imputat per delicte electoral i falsedat documental)

Migcampistes:

-Luis Díaz-Alperi (ex-president de la Diputació d’Alacant i ex-batlle d’Alacant. Imputat per delictes de revelació d’informació privilegiada, tràfic d’influències i suborn).

-Sonia Castedo (actual alcaldessa d’Alacant, que va substituir Alperi en el càrrec. Imputada pel TSJCV pel tripijoc del Pla d’Ordenació Urbana de la ciutat d’Alacant)

-José Joaquín Ripoll (ex-president del Partit Popular d’Alacant i ex-president de la Diputació provincial. Imputat pels delictes de suborn, frau, tràfic d’influències, revelació de secrets i negociacions prohibides a funcionaris)

Davanters:

-Enrique Crespo (extrem dret, molts del PP podrien jugar en aquesta posició… Ex-batlle de Manises i ex-vicepresident de la Diputació de València. Imputat a l’anomenat Cas Emarsa com a president d’aquesta empresa pública de tractament d’aigües residuals).

-Francisco Camps (davanter centre i crack de l’equip, un autèntic “tocapelotas”. Ex-president de la Generalitat Valenciana. Va estar imputat i després absolt per la trama dels vestits de Gürtel)

-Rafael Blasco (extrem esquerre, per allò de la seua militància en l’extrema esquerra (primer el PCE, el MCE i finalment el FRAP) durant la seua joventut. Ex-conseller de quasi tot, tant amb el PSPV com amb el PPCV. La jutge li atribueix delictes de prevaricació, suborn, tràfic d’influències, falsedat documental i malversació de cabals públics per la seua implicació en la trama que presumptament va desviar fons destinats al Tercer Món quan Conseller de Solidaritat).

Quantes Champions leagues i quants balons d’or de la vergonya i la indignitat podria guanyar aquest equip?

Patraix, València, a 25 de gener de 2013.

No ha segut possible… de molt poc, o de res, han servit les propostes que havien fet inicialment ICV o la presentada hui per la CUP per incloure un text de reconeixement implícit de la Nació catalana completa en la Declaració de sobirania que s’anava a debatre i aprovar hui al Parlament de Catalunya.

La proposta inicial d’ICV (que després va rectificar), encara que una mica tímida en la seua formulació, expressava en el seu text, més enllà del tòpic de la llengua i la cultura comunes, una voluntat d’assolir una sobirania política compartida per al conjunt de la nació: “… en el marc dels Països Catalans, cap als que expressem la nostra solidaritat, la voluntat de compartir l’avenc cap el reconeixement dels drets nacionals i l’ampliació de les formes de cooperació que preveu l’article 12 de l’actual Estatut.”

La proposta de la CUP, però, n’era molt més clara i sense embuts.
En el seu preàmbul citava textualment: “Els Països Catalans són una nació, i com a tal tenen el dret a exercir l’autodeterminació“, per després definir amb claredat meridiana el marc nacional complet català en els punts 2 i 3 de la seua proposta de Declaració: “… Els catalans i les catalanes, maltractats durant segles per part de l’Estat espanyol, tenen dret a manifestar les seves legítimes aspiracions nacionals mitjançant un referèndum, com a part d’un procés constituent en el marc dels Països Catalans”, assenyalava el punt 2, i “El Parlament de Catalunya, com a òrgan de representació d’una part del territori de la nació catalana, aspira a participar en un procés de vertebració del conjunt dels Països Catalans, sempre i quan aquesta sigui la voluntat majoritària expressada democràticament per aquests territoris. Conseqüentment, insta el Govern de Catalunya a obrir un procés de diàleg amb els agents socials, econòmics i culturals dels Països Catalans per sondejar la seva voluntat de sumar-se a un procés de sobirania més ampli, i explorar possibles vies per a seva vertebració nacional.”, declarava el punt 3 de la seua proposta.

Per tant, la Declaració de sobirania aprovada hui al Parlament, si se’m permet dir-ho, ha deixat un gust agredolç i una impressió una mica decebedora per a tots aquells que ens sentim nacionalment catalans, però que hem nascut fora de la “Catalunya estricta”.

Per un costat, el gust dolç em ve per la enorme trascendència què suposa el fet de que, per primera volta, un territori de l’Estat espanyol, i un territori de la nostra nació, trenque amb l’ordenament jurídic-polític fonamentat en la Constitució espanyola de 1978 de l’Espanya una-grande-y-libre, i es declare plenament sobirà (política i jurídicament) per decidir lliurement el seu futur.
I a més soc plenament conscient que, a hores d’ara, l’únic territori que pot albirar la independència com un objectiu assolible a curt o mig termini és precisament el Principat. I serà el Principat el territori des del que, una volta aconseguit aquest objectiu, s’hauran de encetar a bastir els ponts que deuran de facilitar a la resta dels territoris de la nació la incorporació a una lliure consideració dins del marc dels Països Catalans.

Però, per altra banda, m’ha quedat el gust agre de veure com el contingut de la declaración ha deixat d’alguna manera orfes a la resta dels territoris que integrem la Nació catalana en tota la seua extensió, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, en no veure’s reconeguda implícitament la realitat nacional del nostre país sencer.

La vaga menció a la Nació que fa la declaració aprovada hui és clarament insuficient al respecte, en al.ludir només als vincles històrics, idiomàtics i culturals que ens uneixen, quelcom equiparable als què sol al.ludir la nació castellà-espanyola en la seua apologia de la “hispanidad”, en referir-se a les seues ex-colònies llatinoamericanes.

Malgrat tot, cal congratular-nos tots (i molt) per la gegantesca passa endavant donada avui per (una part de) la Nació catalana cap a la seua independència.

Patraix, València (L’Horta), a 23 de gener de 2013.

Així, un dels punts de la declaració d’ICV al.ludeix directament als Països Catalans, de la següent manera:

“Els atacs a la llengua catalana i a l’autogovern en el cas del País Valencià i de les Illes Balears han estat liderats pels respectius governs. Amb aquests i d’altres pobles compartim una llengua i uns vincles històrics i culturals, en el marc dels Països Catalans, cap als que expressem la nostra solidaritat, la voluntat de compartir l’avenc? cap el reconeixement dels drets nacionals i l’ampliació de les formes de cooperació que preveu l’article 12 de l’actual Estatut.”

Per la seua banda, el text de la declaració de la CUP assenyala en el seu Preàmbul que “Els Països Catalans són una nació, i com a tal tenen el dret a exercir l’autodeterminació“, per després fer-ne esment novament en dos dels punts de la declaració de sobirania:

“Punt 2- El Parlament de Catalunya considera que els intents d’encaix del nostre poble a dins l’Estat espanyol i francès han esdevingut una via sense recorregut. Els catalans i les catalanes, maltractats durant segles per part de l’Estat espanyol, tenen dret a manifestar les seves legítimes aspiracions nacionals mitjançant un referèndum, com a part d’un procés constituent en el marc dels Països Catalans.

Punt 3- El Parlament de Catalunya, com a òrgan de representació d’una part del territori de la nació catalana, aspira a participar en un procés de vertebració del conjunt dels Països Catalans, sempre i quan aquesta sigui la voluntat majoritària expressada democràticament per aquests territoris. Conseqüentment, insta el Govern de Catalunya a obrir un procés de diàleg amb els agents socials, econòmics i culturals dels Països Catalans per sondejar la seva voluntat de sumar-se a un procés de sobirania més ampli, i explorar possibles vies per a seva verterbració nacional.”

La declaració de sobirania proposada per CiU-ERC, però, no recull aquest concepte.

No obstant això, ERC sí que reconeix la unitat nacional dels Països Catalans, tal i com figura en nombrosos documents interns i en el fet de ser un partit que manté una estructura confederal en els tres grans territoris que conformen la nació catalana completa: Principat, País Valencià i Illes Balears i Pitiüses.

Però per part de CiU el reconeixement obert d’aquesta realitat nacional no és tal, ja que ha estat sempre molta la tebior i, algunes voltes, fins i tot la negació amb la qual s’ha emprat en les seues declaracions públiques al respecte (encara que potser no tant en declaracions privades, almenys en alguns dels seus màxims dirigents).

Només cal recordar-ne algunes de les realitzades per part d’en Duran i Lleida. En una ocasió, en una de les seues cartes setmanals, va fer referència al tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià, expressant-se d’aquesta manera: “El PP valencià hauria de rectificar la seva posició. Sóc conscient que des de Catalunya hem comès errors polítics respecte a València. La mateixa utilització del terme Països Catalans substituint la voluntat del poble valencià ha estat un error. Cal afegir que avui el Bloc Nacionalista Valencià no vol ni sentir parlar d’aquest terme… Com s’han equivocat els que, com ERC -i ara sembla que Solidaritat-, s’implanten com a força política a València per discutir a pocs milers de vots i restar a les posicions catalanistes de partits valencians”.

Perquè cal recordar que, tant el primer esment escrit del terme “Països Catalans”, com la primera vegada que es dota d’un significat plenament polític i nacional, més enllà de l’àmbit històric, cultural o lingüístic, han estat aportacions netament valencianes.

El terme Països Catalans, per designar a tots aquells territoris units per una llengua i una cultura catalanes comuns, es troba historiogràficament documentat per primera vegada cap a l’any 1876.

Va ser precisament un valencià de Catarroja (l’Horta Sud), Benvingut Oliver i Esteller, jurista i Membre de la Reial Acadèmia de la Història, el primer a esmentar en la seua obra “Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I”, on va va escriure: “Existe una comunidad de usos, costumbres, legislación y tradiciones entre los habitantes de los territorios conocidos con los antiguos nombres de Principado de Cataluña y Reinos de Mallorca y Valencia… Este hecho arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestras ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad”.

No obstant això, va haver de transcórrer quasi un segle des de l’obra d’en Benvingut Oliver fins que un altre valencià de Sueca (La Ribera Baixa), Joan Fuster, fora el primer (un altre valencià, una altra vegada!) en donar al terme “Països Catalans” tot el seu significat nacional.

Efectivament, en la seua obra “Nosaltres els valencians”, publicada el 1962, Fuster no només ordena el pensament nacionalitari valencià, sinó que, a més a més, determina de manera clara i nítida quin és el subjecte polític central del seu estudi: els valencians.

I a l’igual que Copèrnic explicà l’Univers situant el Sol i no la Terra al centre de l’Univers, Fuster explicà la seua visió canviant la perspectiva, i al preguntar-se “què som els valencians?” ens situa com a subjecte polític i lliure, per tant, de la visió distorsionant de qualsevol element exogen a l’existència dels valencians com a subjecte col:lectiu històric.

I al situar els valencians com el centre del seu estudi i preguntar-se què som, Fuster arriba a una altra conclusió: els valencians som part, particular, però indestriable de la nació catalana.

“Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”, va escriure Joan Fuster.

Des de Fuster, la nació catalana ja no és la la nació de Prat de la Riba o de Vicenç Vives, restringida estrictament al Principat de Catalunya, sinó l’ampliada a valencians i balears.

A partir de Fuster, la qüestió ja no és com encaixa la Catalunya estricta amb Espanya, sinó com fer els Països Catalans.

Resulta interessant, comparar el “Nosaltres els valencians” amb “Notícia de Catalunya” de Vicenç Vives, publicat al 1954. Vives, a diferència de Fuster, redueix la “nació” al Principat de Catalunya, i no com una part constitutiva d’una nació més ampla o perquè aquesta siga l’element central del seu estudi per se, sinó en relació, d’encaix o desencaix amb Espanya.

Com molt bé escrivia fa uns dies a la VilaWeb el periodista Marti Estruch “Existeix Barcelona i existeix València, i caminem per poder ser i volem ser per caminar. Els principatins tenim un sud, que no són les terres de l’Ebre, sinó Alacant, i els valencians tenen un nord, que no és Vinaròs sinó Perpinyà… Ara que el Principat ha emprès el camí cap a la llibertat, convé no oblidar-ho, perquè quan els valencians es despertin finalment de la letargia convindrà mostrar-los que els hem deixat la porta oberta… El sud també existeix, tal com diu un poema de Mario Benedetti que canta Manolito Serrat, per anomenar-lo com Fuster, i que molts li atribueixen injustament. Gràcies a personatges com Joan Fuster i Andreu Alfaro, Ausiàs Marc i Vicent Andrés Estellés, Raimon i Obrint Pas, sabem a més que el nord sense sud no té sentit, és incomplet i molt més pobre. Nosaltres, els valencians del nord, i ells, els principatins del sud, seguim, seguirem. “

O com va dir Lluís Llach al llibre d’entrevistes “Ser Joan Fuster”: “Nosaltres estàvem acostumats a ser catalans petits, i ell ens va obrir la porta d’una catalanitat molt més complexa, molt més àmplia, molt menys egoista, molt més plural, molt diferent. […] Molts catalans del Principat no s’adonen que el nostre projecte, només català, sense els Països Catalans, és molt pobre, s’acaba molt aviat. En canvi, el projecte de futur dels Països Catalans és molt engrescador, perquè és més complex i més ric. I el mestratge de Fuster és cabdal.”

Cal fer esment també, per ser-ne justs, que Solidaritat per la Independència (SI), un altre partit farcit de polítics nascuts al País Valencià i ara fora del Parlament català arran de les darreres eleccions catalanes, va defensar amb força des de la seua constitució com a partit la idea de la nació catalana completa com a part essencial del seu ideari polític.

Bienvenido Oliver i Joan Fuster… i després alguns altres intel.lectuals valencians que han mantingut viva la flama de la reivindicació fusteriana de la nació catalana completa al llarga dels darrers anys. Aquesta és la aportació valenciana que es pot veure a hores d’ara en algunes de les propostes de declaració de Sobirania que s’han presentat en el Parlament.

I el que espere és que en forme part de la Declaració de Sobirania definitiva que s’aprobe de la manera més majoritària i consensuada possible el proper dimecres 26 de gener al Parlament de Catalunya.

Patraix, València (L’Horta), a 20 de gener de 2013.

La sentència isqué fa uns mesos i la jove l’havia recorregut perquè ella havia estat fent els treballs socials i pagant la multa fraccionada, tal com indicava la sentència.

Fa un any la seua defensa va sol.licitar la suspensió d’execució de la pena, però el jutjat la va denegar i va computar la pena inicial de dos anys i quatre mesos (a partir de dos anys es decreta ingrés a la presó), encara que es commutara una part de la mateixa amb treballs socials.

La jove va rebre fa uns dies una providència en la qual se l’informava que en quinze dies havia de procedir a l’ingrés voluntari en un centre penitenciari!!

El titular de la següent notícia que apareixia al costat d’aquesta deia aixina: “La policia sospita que Urdangarin va donar allotjament gratis a familiars i amics a València”.

S’hi assenyalava que el gendríssim havia endossat a l’erari públic valencià més de 30.000 eures en hotels, contractats durant 4 dies, per allotjar a amics i familiars, durant la celebració del València Summit 2004, en la seua etapa al capdavant de l’Institut Nóos .

La notícia a més assenyalava que Urdangarín havia dormit en una suite 3 vegades més cara que les de la resta de la seua comitiva. A aquesta reunió havia assistit també l’amiga de Juan Carlos Borbón, Corinna zu Sayn-Wittgenstein.

La Ciutat de les Arts i les Ciències de València va ser la institució que es va fer càrrec el 30 d’abril de 2005 d’un total de 30.816 euros per pagar les 74 habitacions simples i dobles que l’Institut Nóos va reservar a l’Hotel Gran València, en la majoria dels casos per quatre nits, tot i que, segons l’acord subscrit entre les administracions valencianes i Nóos, les arques públiques només s’havien de fer càrrec de l’allotjament dels “experts”, tècnics i ponents convidats que participaran en la trobada!!

La següent notícia a aquesta tenia aquest titular: “La Fiscalia demana 11 anys de presó per a Martínez i Betoret, 9 d’inhabilitació per Such i sobreseïment per Rambla pel cas Gürtel”.

S’hi informava de les penes de presó i d’inhabilitació que la Fiscalia sol.licitava per a diversos ex alts càrrecs del govern valencià, dins de la investigació que se segueix sobre contractacions de la Generalitat amb Orange Market en relació amb Fitur, causa inclosa en el ‘cas Gürtel’.

A aquests càrrecs públics la Fiscalia els imputava, en diferents graus, un delicte continuat de prevaricació administrativa, un altre continuat de malversació de cabals públics, un delicte de suborn, un delicte de falsedat de document oficial. Així mateix, als suposats capitostos de la trama els imputava un delicte continuat de tràfic d’influències, delicte continuat de malversació de cabals públics, cooperadors de delicte de falsificació de document oficial i suborn.

L’import total facturat a l’administració pública per part de la trama, entre els anys 2005 i 2009, era de 5.027.604,46 euros, segons concretava el fiscal, que afegia que en el curs d’aquesta contractació van obtindre uns beneficis il.licits per duplicitats de pagament, en relació amb els serveis contractats o per sobre costos en la facturació, per un import conjunt de 298.380 euros, com a mínim.

El fiscal recollia que l’any 2005, al certamen de Fitur, es van constatar despeses per import de 23.705,59 euros per una festa nocturna en una discoteca de Madrid. En concret, es van abonar 12.000 euros en concepte de consumicions i 11.705,59 per despeses d’impremta i aplicació de la marca ‘Generalitat Valenciana’.

En l’escrit, el fiscal també enumerava una sèrie de regals efectuats pels líders de la trama a membres de l’Administració valenciana. Així, s’assenyala que en el domicili d’Orange Market es va intervindre un document en el que figurava: “mocador consellera Loewe. Mesures Rafael Betoret-Milano”. Betoret ja havia estat condemnat per un delicte de suborn en la coneguda com “Causa dels vestits” dins del cas Gürtel, en mostrar-se conforme amb els fets.

Igualment, constava un rellotge a Milagrosa Martínez per valor de 2.400 euros i diferents regals de Nadal (que no s’han pogut concretar) a l’exconsellera, a Such, a Betoret, a Vidal i a Grau.

I la quarta notícia que completava la concatenació era la següent: “Bárcenas tenia 22 milions en un compte a Suïssa”.

S’hi assenyalava que l’Audiència Nacional havia descobert un compte a Suïssa de l’extresorer del Partit Popular, Luis Bárcenas, en la qual podia haver tingut fins a 22 milions d’euros. El compte havia estat obert el 2001 a nom de Luis Bárcenas i el 2009, poc després que esclatara el cas Gürtel i ell fora imputat, havia estat clausurada i els seus actius transferits. La informació assenyalava que l’extresorer del PP era el beneficiari últim de quatre comptes en l’entitat Dresdner Bank de Ginebra, que usava per moure els diners d’uns a altres, fins arribar a sumar 22 milions en 2007 en una d’elles.

L’endemà d’aquesta notícia l’advocat defensor de Bárcenas assegurava que el seu client s’havia acollit a l’amnistia fiscal del Ministeri d’Hisenda, regularitzant 10 milions d’euros, alhora que qualificava d'”error” el que aquests diners foren duts a un compte suís i no foren declarats al fisc espanyol. El Ministeri d’Hisenda espanyol va desmentir aquesta informació.
Ahir el diari El Mundo va destapar que nombrosos dirigents del PP podrien haver rebut sobresous en diners negres durant l’etapa de Bárcenas com a tresorer del partit. 

Quan vaig acabar de llegir aquestes 4 notícies, una darrere l’altra, un sentiment inevitable de ràbia i d’impotència em va envair completament quan vaig imaginar qui probablement dels protagonistes d’aquestes notícies pagaria el seu delicte amb la presó: la jove que va utilitzar 443 euros d’una targeta de crèdit aliena per comprar menjar i bolquers per als seus fills xicotets!

Alhora que m’envaïa aquest sentiment d’indignació, vaig recordar aquella lapidària frase que va pronunciar Juan Carlos Borbón durant el seu discurs nadalenc de l’any 2011: “La justicia es igual para todos”.

Patraix, València (L’Horta), a 18 de gener de 2013.

Perquè efectivament, la realitat és que passats tres anys del terratrèmol, només s’han construït sis mil noves habitatges, i encara hi han 347.000 haitians que viuen, o millor dit malviuen, en 496 campaments temporals. Segons Amnistia Internacional, les condicions en aquests campaments són de “manca d’accés a l’aigua, sanejament i eliminació de residus”, i les dones i els xiquets estan exposats a “agressions i violacions”.

A més, segons denuncia l’organització, “molta gent (s’estima que unes 80.000 persones) d’aquests campaments improvisats també viu sota el constant temor a ser desallotjats per la força (de terrenys privats). L’actual política d’habitatge del Govern sembla estar més enfocada a evitar que la gent visca en les places públiques que a oferir habitatges segures”.

Amnistia Internacional, que juntament amb Creu Roja van confirmar la situació catastròfica en que viuen els desplaçats pel sisme, van dir que les condicions de vida als camps de refugiats són hui en dia pitjors que les de fa 3 anys.

Entre 2010 i 2011, 60 països de tot el món es varen comprometre a aportar més de 9.900 milions de dòlars per a la reconstrucció de l’illa en un termini de deu anys. Poc més del 50% de la suma promesa, 5.300 milions de dòlars, han estat lliurats fins ara i el gruix dels diners ha estat invertit en el pagament d’aliment i menjar per als supervivents.

Metges Sense Fronteres, l’organització que s’ha fet càrrec del gruix de les víctimes de l’epidèmia de còlera que ha matat més 7.500 haitians des d’octubre de 2010, també ha assenyalat la devastació existent en el sistema nacional de salut. “El procés de transició ha estat massa lent. Les institucions haitianes són febles, els donants no han mantingut les seues promeses, i el govern i la comunitat internacional han fallat en establir prioritats clares”, va declarar un portaveu de l’organització al país.

Coneguts aquests fets, inevitablement m’assalten algunes preguntes.

Com, per exemple, la de si algú pot imaginar que si el terratrèmol haguera afectat amb aquesta magnitud a un país com ara Alemanya, Estats Units o Canadà, la situació de les persones que hagueren quedat sense llar en aquests països seria similar a la que pateixen hui els haitians, tres anys després de la catàstrofe.

És evident que Alemanya, EUA i Canadà són països immensament més rics i amb una estructura constitucional moltíssim més consolidada que la que té Haití, però independentment d’això, algú pot imaginar que 350.000 alemanys, nord-americans o canadencs estarien vivint en campaments transcorreguts 3 anys, si aquesta catàstrofe haguera passat en els seus respectius països?

La resposta al perquè els haitians segueixen estant com estan és més complexa que la de recórrer als típics tòpics de la immensa pobresa que pateix el país, o la manca d’interès o de solidaritat internacional, que per suposat també.

Perquè, al meu entendre, la devastació a Haití va començar moltíssims anys abans del terrible terratrèmol de fa 3 anys, una devastació històrica en la què el colonialisme i els seus successius governs titelles han tingut molt a veure, com ara a continuació hi exposaré.

La tragèdia succeïda a Haití i el perquè segueixen hui estant en la situació en què estan, transcorreguts ja 3 anys des que va succeir, ens fa rememorar coses que fàcilment oblidem o que desconeixem, o que deliberadament els mass media ens oculten o ens fan oblidar.

Haití és el país més pobre del continent americà i un dels més pobres del planeta.

No obstant això, potser molts no sàpiguen que Haití va ser el primer país independent d’Amèrica sorgit d’una revolució duta a terme per esclaus, aqueixos esclaus que els europeus vam arrencar de casa seua al continent africà i els portaren a Amèrica en condicions infrahumanes a treballar en les plantacions de canya de sucre, i que, a força d’intensificar els conreus per extreure el màxim benefici, varen acabar amb un sòl abans molt fèrtil.

Haití era en el seu moment la colònia més rica de França, la qual cosa li va valdre el nom de “la Perla de les Antilles”.
La cobdícia insaciable de la metròpoli acabà de convertir-la en un erm, deixant una herència per a generacions futures de pobresa i desolació.

El monocultiu de la canya de sucre va produir la sobreexplotació de la terra per sobre de la capacitat de reposició del sòl en els seus nutrients, el que unit al pagament del Deute extern i les polítiques d’ajustament estructural a canvi de crèdits concedits pel BM i l’FMI en condicions molt desavantatjoses, va portar al país i a la seua població a la misèria més absoluta.
Aquesta situació va conduir als haitians a haver de cercar la llenya per poder cuinar els seus aliments a les muntanyes més properes, el que va provocar la desforestació dels seus rics i abundants boscos i la posterior desertització d’una bona part del país.

Cancel.lar aquest Deute extern, molt superior al que el país rep en ajuda, constitueix realment una obligació moral.

Però es que a més un sentit de la justícia més ampli ens obligaria, no només a cancel.lar-la, sinó a assumir i pagar el deute ecològic contret amb el poble d’Haití per tanta natura exhaurida com a conseqüència de llargs anys de barbàrie colonial.

I també seria de justícia reconèixer l’enorme deute contret pel antic món colonial i esclavista cap els esclaus negres, per un treball arrencat per força amb moltíssima violència i sofriment, i que constitueix un gran deute històric que Occident té amb el poble d’Haití per tants anys d’humiliació, de saqueig i de genocidi continuats.

Però encara tenim més deutes amb aquest país.
Tota Amèrica i el món sencer devem a Haití l’abolició de l’esclavitud, arran de la seua independència arrencada al Govern francès el 1804, la qual va constituir la primera revolució d’esclaus que va triomfar al món.

El Govern de la jove i xicoteta República d’Haití va enviar naus, armes i soldats a Simón Bolívar quan aquest li va demanar ajuda el 1816 en el seu aixecament contra la Corona espanyola, amb l’única condició que en tots aquells països que s’anaren alliberant s’abolíra l’esclavitud, condició que, per cert, no sempre es va complir.

I a més hi ha coses que no se saben perquè no es diuen, com per exemple que la immensa pobresa d’aquest país té el seu origen pel gran deute que va haver de pagar durant més d’un segle al Govern francès com a preu a la “gosadia” de rebel.lar-se contra el jou colonial i esclavista, deute que li va asfixiar en moments tan importants com van ser els de la seua naixent independència.

Perquè les potències occidentals van veure en el triomf de la revolució d’esclaus a Haití un perillós exemple que podria contagiar a la resta del continent. I per això van decidir aïllar i no reconèixer diplomàtica ni políticament la nova República lliure.

França, la seua antiga metròpoli colonial, va condicionar el seu reconeixement al pagament d’una indemnització de 150 milions de francs or, el que era completament inassumible per al jove país.
El pagament del deute es va acabar de fer el 1938… 134 anys després del seu alliberament! A canvi d’aquesta fortuna, França va reconèixer a la República d’Haití, però no ho va fer cap país més.

En aquells dies, el país ja no pertanyia des de feia molts anys a França… sinó als bancs nord-americans!

Perquè abans que acabara el pagament d’aquest deute, els marines nord-americans havien desembarcat al país el 1915 per quedar-se fins l’any 1934. I el primer que van fer quan van envair el país va ser ocupar la duana i l’oficina de recaptació d’imposts, i van retenir el salari del President haitià fins que aquest va acceptar signar la liquidació del Banc d’Haití, perquè passara a convertir-se en una sucursal del Citibank de Nova York.

Quan els soldats nord-americans es van retirar del país, van deixar-hi una Guàrdia Nacional perfectament instruïda per impedir qualsevol tipus de reforma social o democràtica que poguera atemptar contra els seus interessos.

El llarg saqueig colonial durant segles i l’extenuació del les seues fèrtils terres, el inassumible deute que li va imposar la seua excolònia, l’aïllament i boicot internacionals que van seguir a la seua independència, l’ocupació militar nord-americana que va perpetuar el saqueig de les seues riqueses i va impedir qualsevol tipus d’avanç social i de democràcia, les posteriors dictadures mantingudes per Estats Units, com van ser les dels Duvalier pare i fill durant quasi trenta anys, o els governs titelles com va ser el de Jean Bertrand Aristide, l’ex-salesià populista que es va deixar comprar pel FMI i el BM, i que va sembrar el caos al país… aquestes són les veritables causes de la devastació d’Haití, molt més fins i tot que el gran terratrèmol que va succeir fa tres anys.

I més recentment, Haití va haver de fer front a una greu crisi alimentària que va provocar fam en gran part de la seua població, com a conseqüència de la pujada del preu de l’arròs.
L’arròs era un dels aliments bàsics de subsistència dels haitians, i del qual vivien bona part dels seus camperols. Però un dia aquests es van veure obligats a deixar perdre els seus camps, en no poder competir amb els preus del cereal subvencionat que entrava al país procedent dels Estats Units. Aquesta situació perversa i irreversible, que podríem qualificar de terrorisme econòmic institucionalitzat permès per l’Organització Mundial del Comerç (OMC), va portar a molts d’ells, després d’abandonar les seues plantacions i casa al camp, a instal.lar-se al voltant de la seua capital, on vivien ja prop de tres milions de persones amuntegades en un xicotet territori.

Coneguts aquests antecedents, podem imaginar en quines condicions de misèria vivien els haitians que habitaven a la capital Port-au-Prince i als seus voltants el dia que es va produir aquell terratrèmol de magnitud 7.3, i quina seria la feblesa dels seus habitatges, normalment auto construccions sense fonaments.

Un terratrèmol d’aqueixa magnitud haguera produït, sense dubtes, danys importants a qualsevol ciutat del món on hi haguera ocorregut, però en absolut una devastació i l’enorme tragèdia humana que va produir a Haití, on centenars de milers de febles habitatges es van desplomar com un castell de cartes sobre els caps dels seus mísers habitants.

Haití va nàixer pobre, però amb la dignitat dels que es rebel.len contra la injustícia i no es deixen aixafar, però pobra, tremendament pobra. 

Haití va nàixer pobre per atrevir-se a no ser esclava, com va dir Eduardo Galeano.

Patraix, València, a 14 de gener de 2013.

I avui mateix, una de les seues fidels lloctinents, la senyora Maria Dolores de Cospedal, ha carregat contra l’actitud “roí” i “desafortunada” d’Artur Mas durant l’acte, al mateix temps que donava la raó al seu president en dir coses com que “hi ha altres presidents de CCAA que volgueren veure realitzades en les seues regions les inversions que s’estan realitzant en aquesta comunitat”, i que Catalunya era el territori que “més inversions rep en aquest pressupost i que més inversions ha rebut també en els darrers anys”.

Quan Mariano Rajoy va parlar de l’esforç inversor del govern espanyol a Catalunya, per a res va esmentar la retallada del 44.9% que aquest territori va patir en els pressupostos generals de l’Estat per al 2012, 20 punts per sota del 24.9% de mitjana estatal, o el 10,8% de retallada previst per al 2013, ni tampoc va dir que en aquests pressupostos per al 2013, no hi ha ni rastre dels 719 milions d’euros que l’Estat hauria d’abonar l’any que ve per la liquidació de la disposició estatutària corresponent a 2010, amb la que l’Executiu havia de compensar a Catalunya per les obres que no es van executar aquest any, ni tampoc dels 978 milions que el Govern central deu per les obres de 2008 i 2009.

Però en tot això, com en moltes altres coses, Catalunya i el País Valencià anem de la mà.

El País Valencià va patir el 2012 una retallada en inversió estatal del 34.6% respecte al 2011, i va ser la 5 ª autonomia on més va caure la inversió (Catalunya era la 4 ª), però el 2013 encara serà pitjor.
Per aquest any recent estrenat, la retallada ha estat del 35% respecte de l’anterior. Només Navarra i les Illes Balears ixen més mal parades en el repartiment. Un valencià rebrà l’any que ve 128 euros per habitant, 98 menys que la mitjana espanyola en inversions de l’Estat (225,5 euros).

El País Valencià representa un 9,8% del PIB espanyol i, no obstant això, el 2013 no rebrà més que el 6,1% de la despesa estatal.

Però que passa si fem una ullada a la inversió pública estatal realitzada en els nostres territoris al llarg del segle XX?

Hem estat també discriminats, igual que ho estem ara, pels successius governs espanyols, o per contra les inversions estatals han estat d’acord a la nostra densitat demogràfica i vitalitat econòmica?

L’any 2009 la fundació BBVA i l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) van donar a conèixer un treball titulat ”Series históricas de capital público en España y su distribución territorial” amb el subtítol “Series históricas de capital público en España y su distribución territorial (1900-2005)”.

En aquest excel.lent treball econòmic es veu l’impacte de la inversió pública sobre el creixement econòmic i la convergència regional a l’Estat espanyol al llarg de tot el segle XX, així com es mesura l’activitat inversora del sector públic des de 1900 fins al 2005 amb un ampli detall de la distribució per territoris i províncies, i es detalla l’estratègia d’inversió en partides com les infraestructures, la sanitat o l’educació.

El treball assenyala que va ser després del Pla d’Estabilització de 1959 quan al capital públic a l’Estat espanyol va començar a créixer, disparant-se amb l’arribada de la democràcia (o almenys aqueixa cosa a la qual li diuen aixina…), de tal manera que l’estoc de capital públic en 2007 era 28 voltes superior al de 1900.

Abans d’aquest Pla d’Estabilització la inversió pública augmentava en una taxa aproximada del 1.5% anual, però a partir d’aquell moment es va a triplicar.

Una primera consideració és evident: els períodes d’alta inversió publica a l’Estat espanyol han coincidit amb moments, o bé d’ultra-centralisme i centralització (durant el franquisme), o bé en moments de reafirmació territorial de l’estat, ja en democràcia.
Però tot i que tots dos moments eren diferents políticament, ambdós estan units per un clar domini de la visió radial de l’estat, del disseny centralitzat de les seues infraestructures.

El treball evidencia que ni Catalunya ni el País Valencià han tingut taxes d’inversió adequades durant tot el segle XX, d’acord amb la seua importància econòmica i poblacional.

Una segona consideració és important: el treball mostra que en l’any 1900 el 58% de la inversió de capital públic que es va fer en infraestructures de transport va ser per al ferrocarril, percentatge dominant també el 1935 (52%), però que va anar disminuint paulatinament a mesura que avançava el segle XX.
En canvi, les carreteres augmentaven el seu pes en inversió pública: del 36% el 1900 va passar al 57% el 1995.

Per tant, s’arriba a la conclusió que la conformació del sistema ferroviari espanyol es va realitzar bàsicament durant la primera meitat del segle passat (amb taxes del 50% -60% d’inversió), i el viari (carreteres) durant la segona meitat, moments en els que la visió radial de l’estat era l’única existent.
Així doncs, podem afirmar que el segle XX no ha estat gens propici per a les infraestructures dels territoris que conformem l’arc mediterrani.

I una tercera consideració decisiva: quina ha estat la distribució territorial del capital públic al llarg del segle passat?

El 1900 les sis regions amb major inversió de capital públic eren Andalusia (16%), Castella-Lleó (15%), Catalunya (12%), Castella la Manxa (7%), Aragó (7%) i País Valencià (7 %).

I que passava l’any 2000, just un segle després?
La fotografía era bastant semblant: Andalusia (16%), Catalunya (13%), Madrid (11%), País Valencià (9%) Castella-Lleó (7%) i Galícia (7%).

Aquestes xifres semblen ser bones per als nostres interessos… però que passaria si, a més dels territoris, tinguérem en compte a les persones, és a dir, quantificarem la despesa pública per habitant?

Doncs aleshores la truita es gira: els 4 territoris que ocupem les darreres posicions l’any 2000 són les de l’arc mediterrani: Múrcia, País Valencià, Catalunya i Balears.

Amb aquest criteri, l’any 1900 Catalunya es trobava en la 6 ª posició i el País Valencià en la 14 ª posició.

La conclusió a la vista d’aquestes dades és clara i evident: allò que els territoris guanyen, el perden les persones, és a dir, la geografia física ha dominat molt més que la geografia humana al mapa mental espanyol.
La igualtat geogràfica ha conduït a la desigualtat humana.
Els territoris que més han crescut en el S.XX segueixen tenint mancances en infraestructures públiques de l’estat.

Andalusia i Madrid han estat les guanyadores, i nosaltres els perdedors.

La conclusió paradoxal i sorprenent també és que la despoblació ha estat un fet positiu per als territoris espanyols del segle XX, ja que algunes de les comunitats que més s’han despoblat es troben entre les que més inversió de capital públic per habitant han rebut: Aragó , Castella-lleó, Astúries i Cantàbria.

Arran de la publicació d’aquest treball del BBVA, l’organització empresarial catalana Foment del Treball Nacional va fer el 2009 un estudi de les seues xifres i dades que hi apareixen.
La conclusió a què va arribar és que hi havia una diferència negativa de 9.3 punts agregada entre el pes de les infraestructures d’una banda, i el PIB i la població per un altra, en els territoris que conformem l’arc mediterrani.

L’arc mediterrani concentra el 25.72% de les infraestructures, però no obstant això la població arriba al 29.77% i el PIB al 31/1%.
En altres zones de l’estat la situació és més aviat al revés. Per exemple, a Madrid i a les dues Castelles el pes de les infraestructures és bastant superior al de la població i al del PIB.

Foment del Treball també va assenyalar que entre el 1986 i el 2006, vint anys de fort dinamisme econòmic i creixement poblacional, amb gran atracció de emigració als territoris de l’arc mediterrani, les seues infraestructures van perdre un 0.3% de pes relatiu en el conjunt de l’estat.

Les conseqüències d’aquest fet les estem patint ja fa temps: colapse de les infraestructures de comunicació i una pèrdua de capacitat per competir en un món globalitzat.

Però no importa… per a Rajoy, Cospedal i tota la seua falsimèdia Catalunya és un territori privilegiat…

Patraix, València (L’Horta), a 16 de gener de 2012.

Un 22 octubre 1778 naixia a Motril (Andalusia), en el si d’una família noble però no adinerada, un xiquet a qui els seus pares van posar de nom Javier… Javier de Burgos.

Ningú podia sospitar la rellevància que aquest nadó anava a tindre en el futur d’un nou estat-nació que havia de sorgir unes poques dècades més tard, arran de la Constitució liberal de Cadis de 1812.

Després de cursar els seus estudis a Granada, el 1798 es va traslladar uns anys a viure a Madrid.
Durant la invasió napoleònica Javier de Burgos va servir a l’exèrcit invasor, de manera que el 1812 va haver de expatriar-se.
En 1817 va tornar a Espanya, però després va anar-se’n a residir uns anys a Paris comissionat pel Govern per a una gestió d’Hisenda, des de on va tornar novament a Espanya on va ser designat Ministre de Foment l’any 1833.

Va ser en aquest any de 1833 quan Javier de Burgos va gestar la seua famosa i transcendent divisió provincial espanyola.

Durant un temps anterior a la divisió provincial, les ciutats eren absolutament conscients de la rellevància i importància de ser assignades com capitals de província. Sabien que en allò estava en joc el seu desenvolupament i coneixien bé els avantatges que els reportaria la capitalitat: diputació, parlamentaris, òrgans de decisió, pressupostos, infraestructures i serveis preferents, …

Moltes ciutats van intentar exercir pressió sobre la decisió final que hauria de prendre el Ministeri de Foment, el que va derivar en un aferrissat enfrontament entre moltes d’elles per aconseguir la capitalitat.
La pugna va portar a les ciutats interessades a posar tots els recursos al seu abast: ús de personatges amb influència (parlamentaris, alts funcionaris, …), presentació d’estudis i manuscrits, recollida de signatures, certificacions de tota mena, escrits al Rei o a les Corts, enviament de regals a parlamentaris o personatges influents propers a les Corts, subvencions d’ articles periodístics enaltint les seues virtuts o denigrant les ciutats rivals, …

El procés de divisió provincial va ser dut a terme amb una evident manca de rigor estadístic.
Com a prova d’això són les escandaloses fluctuacions de població de les ciutats en només 5 anys. La causa va ser que a finals del segle XVII l’Estat es va dirigir a les ciutats perquè certificaren un cens de població, i aquestes, creient que el propòsit era gravar-les amb més imposts, declararen molts menys habitants dels que realment tenien. Però pocs anys més tard, quan les ciutats van ser conscients que s’estaven jugant la capitalitat provincial, aleshores varen enviar a Madrid censos de població duplicant i triplicant els seus primers censos de finals del XVII.

Fins l’any 1857 no va arribar el primer cens real i oficial de població… el fet de no disposar d’una estadística poblacional fiable sembla què no li va importar massa a Javier de Burgos.

El 30 de novembre de 1833 s’aprovava finalment, i per Decret, la nova divisió del regne d’Espanya en 49 províncies, encaminada a implantar un sistema estatal centralista importat de França (idea jacobina de la República una i indivisible).
Les unitats territorials que l’integraven havien estat dissenyades ex-professo amb la finalitat de facilitar el seu control i administració per l’Estat Central amb seu a Madrid.

El Decret eixia publicat al número 154 de la Gaceta de Madrid el 3 de desembre de 1833.
Els seus dos primers articles deien així:

“Artículo 1. El territorio español en la Península e Islas adyacentes queda desde ahora dividido en cuarenta y nueve provincias que tomarán el nombre de sus capitales respectivas excepto las de Navarra, Álava, Guipúzcoa y Vizcaya, que conservan sus actuales denominaciones.

Artículo 2. La Andalucía, que comprende los reinos de Córdoba, Granada, Jaén y Sevilla, se divide en las ocho provincias siguientes: Córdoba, Jaén, Granada, Almería, Málaga, Sevilla, Cádiz y Huelva. El de Aragón se divide en tres provincias, a saber: Zaragoza, Huesca y Teruel. El principado de Asturias forma la provincia de Oviedo. Castilla la Nueva continúa dividida en las cinco provincias de Madrid, Toledo, Ciudad Real, Cuenca y Guadalajara. Castilla la Vieja se divide en ocho provincias, a saber: Burgos, Valladolid, Palencia, Ávila, Segovia, Soria, Logroño y Santander. Cataluña se divide en cuatro provincias: Barcelona, Tarragona, Lérida y Gerona. Extremadura se divide en las de Badajoz y Cáceres. Galicia en las de Coruña, Lugo, Orense y Pontevedra. El reino de León en las de León, Salamanca y Zamora. El de Murcia en las de Murcia y Albacete. El de Valencia en las de Valencia, Alicante y Castellón de la Plana. Pamplona, Vitoria, Bilbao y San Sebastián son las capitales de las provincias de Navarra, Álava, Vizcaya y Guipúzcoa. Palma la de las Islas Baleares. Santa Cruz de Tenerife la de las Islas Canarias.”

Aquesta divisió era el reflex de la política uniformadora liberal de l’època.
Es va procurar no canviar els límits dels antics regnes.
La reforma territorial el que va fer és fraccionar els territoris en unitats menors (les províncies), de manera que les antigues regions desapareixen com a unitats administratives, impossibilitant que pogueren esdevindre àrees de poder polític autònom.
Al capdavant de cada província es va posar un cap polític (governador), que responia als interessos centralistes i controlava les unitats territorials menors (municipis), que cedeixen moltes de les seues competències als nous governadors.

En conseqüència, el 1833 el territori espanyol s’estructura en províncies asèptiques des del punt de vista històric tradicional, sense personalitat específica, delimitades amb un criteri racionalista (que totes estigueren més o menys equilibrades en els seus components: plana i muntanya, terra fèrtil i pobre, comarques ramaderes i agràries, tot amb vista a l’autoabastament), com un simple instrument administratiu de l’Estat centralitzador.

Els mapes usats per Javier de Burgos es basaven en la cartografia realitzada per Tomás López de Vargas, un cartògraf que mai va corroborar sobre el terreny els seus mapes.
Aquest cartògraf dibuixava els seus mapes a partir de les relacions que li remetien els seus informants, sense xafar mai el terreny per contrastar mínimament la veracitat d’aquestes informacions, ja que era de l’opinió que “el geógrafo trabaja siempre en su casa, teniendo a la vista papeles varios de un mismo terreno, que compara y adapta lo que, según su buena crítica, es más perfecto“(sic).

Per tant, coneixent el mètode de treball d’aquest cartògraf de saló, s’entenen els nombrosos i greus errors que presentava la nova cartografia “provincial” en la que es va basar el creador de les províncies espanyoles.

El desembre passat es van complir 179 anys del Decret de la divisió provincial del Regne d’Espanya… i el decret segueix vigent ara mateix, en ple segle XXI.

El passat 28 de desembre el secretari general del PSPV-PSOE, Ximo Puig, va donar a conèixer un document en el qual treballen els socialistes valencians per fer la seua aportació al debat sobre el model federalista en el si del PSOE.
Aquest document aposta per una reforma de l’actual Constitució-78 (veure el meu post anterior: “Constitució de Cadis 1812 vs. Constitució de Madrid 1978. Despres de dos-cents anys, més del mateix…“), en la qual entraria una modificació del model territorial, la supressió de la província com a estructura obligada en l’articulació territorial de l’Estat, fet que comportaria “la no necessària existència de la Diputació com a institució de Govern”.

En una roda de premsa celebrada pocs dies després conjuntament amb la número dos de Rubalcaba, Elena Valenciano, Ximo Puig va tornar a insistir que les províncies “desapareguen obligatòriament com a instrument institucional de govern… No és raonable que hi haja una administració perifèrica del segle XIX -en referència a les diputacions- amb una altra de finals de segle XX -sistema autonòmic-“

Doncs bé, vist tot això, vull fer esment que fa tot just uns dies el nostre actual Vicepresident, Conseller de Presidència i portaveu del Consell, José Ciscar, nascut a Teulada (la Marina Alta), localitat situada a 76 km. de la capital de la “província”, Alacant, davant el debat territorial obert pels socialistes valencians, va aprofitar una compareixença amb la premsa posterior a una reunió del Consell per defensar el model territorial creat per Javier de Burgos, en afirmar que “Jo sóc d’Alacant i com alacantí, no vull que la meua província, tal com la coneixem actualment, desaparega“. Per a ell, el PSPV s’entreté en “entelèquies sobre si l’Estat federal  ha de ser simètric o asimètric i aquest tipus de qüestions que als valencians no els preocupen”.
I per posar la cirereta a les seues declaracions, va acabar dient que “L’estructura de les províncies existeix des de 1833 a Espanya. Serveix per moltíssimes coses, administratives i també d’un altre tipus com ara socials o econòmiques“.

Amb aquestes declaracions el senyor Ciscar, que per cert, li vaig a contradir en dir-li què ell no és d’Alacant sinó de Teulada, i no és alacantí sinó valencià, no va mostrar ni el més mínim indici de dubte que l’administració provincial creada per Javier de Burgos roman, al seu parer, tan útil, eficaç i pràctica com quan va ser creada fa 179 anys.

Amb la seua aferradissa defensa de l’actual model territorial, un fòssil vivent de quasi dos segles d’antiguitat, el senyor Ciscar i el PP valencià mostren, una volta més, la seua mentalitat provinciana, sucursalista i carpetovetònica.

Definitivament, considere impossible avançar cap a un model de País racional, identitari, progressista i integrat federalment en Europa amb aquests entusiastes deixebles del senyor Javier de Burgos com a governants del nostre poble.

Patraix, València (L’Horta), a 11 de gener de 2013.