Rècord mundial de manifestacions al carrer en un any contra les polítiques de Mariano Rajoy.

Fa uns dies es va fer pública a la premsa una notícia en la què es deia que el govern de Mariano Rajoy havia fet balanç del nombre de manifestacions que havien tingut lloc en tot el territori de l’Estat espanyol des de que el PP va arribar al poder el novembre de 2011 fins octubre de 2012.

La xifra havia estat donada a conèixer al Congrés espanyol a petició del parlamentari valencià per EUPV, Ricardo Sixto, portaveu d’interior de l’Esquerra Plural al Congrés.

Aquesta xifra era realment significativa: més de 36.000 manifestacions, sense comptar les esdevingudes a Euskadi (que, de ben segur, hauran estat també nombroses).

Geogràficament, les manifestacions o concentracions organitzades (comunicades o no oficialment) es van distribuir de la següent manera entre els territoris que més nombre ne tingueren: Andalusia (7.141), Castella i Lleó (4.435), País Valencià (3.147), Catalunya (3.116), Illes Balears (3112), Navarra (2.842), Madrid (2.846) i Galícia (2.213).

Si comparem aquestes dades amb les existents l’any 2011, observarem immediatament l’increment espectacular que se n’ha produït durant el mandat de Rajoy.

La xifra de tot l’any 2011 (en què pràcticament en la seua totalitat va governar José Luis Rodríguez Zapatero) fou de 23.248, comptant en aquest cas també les celebrades a Euskadi, que no s’havien comptabilitzat en l’estadística anterior.

Les dades del 2011, que en aquest cas van ser facilitades per la Veu de Barcelona, ??indicaven que a Catalunya s’havien celebrat 1.291 manifestacions, i a Euskadi 3.535.

És a dir, estem parlant d’un increment aproximat d’un 60-65% del nombre de manifestacions durant l’actual govern del Partit Popular, pel que fa al 2011.

Aquestes dades, segons va declarar Ricardo Sixto, acrediten l’enorme “malestar social” existent a tot l’Estat cap a les polítiques neoliberals i neocentralistes del govern espanyol, i evidencien el grau de cinisme i d’insensibilitat social d’aquest govern davant les inquietuds i els gravíssims problemes socials que estem patint una bona part dels ciutadans de l’Estat espanyol.

La resposta de l’Executiu espanyol davant tanta mobilització i tant descontentament social no han estat unes altres més que la d’endurir les lleis per protegir els actes de repressió indiscriminada realitzats per la policia durant les mateixes, i la de criminalitzar als manifestants, només pel sol fet de participar pacíficament en les manifestacions o, simplement, passar per allà en el moment que aquestes s’estan celebrant, tal com hem vist en el cas de les multes imposades per la delegació del govern espanyol a Madrid (i també en altres ciutats de l’Estat) a molts participants en les darreres manifestacions celebrades en aquesta ciutat.

Una enorme insensibilitat que no ha passat desapercebuda per a ningú, ni tampoc per a la premsa internacional, tal i com podem comprovar en la foto adjunta en aquest post.

Patraix, València (L’Horta), a 30 de gener de 2013.

Islàndia ens mostra el camí a seguir: la sobirania popular guanya per primera vegada al poder financer en una sentència històrica.

Ahir es va produir, al meu parer, una notícia realment extraordinària.

Una d’aqueixes notícies en la què, fins que no passe un temps, no podrem valorar en tota la seua extensió les repercussions de tota mena que pot tindre en les enormement desiguals relacions, actualment existents, entre els ciutadans i els seus governs elegits democràticament, per un costat, i el poder financer globalitzat, per un altre.

Perquè enmig del canibalisme neoliberal en el qual estem vivint des de fa unes dècades, i molt particularment des de que va esclatar aquesta gran estafa financera, a la qual eufemísticament han anomenat “crisi”, un país, un xicotet país vull recalcar, ha fet mossegar la pols a la totpoderosa banca internacional.

Com tots sabeu, estic parlant d’Islàndia.

Islàndia, al contrari del que feren països com Grècia, Irlanda o el mateix Estat espanyol, entre d’altres, es va plantar davant la banca internacional i la CE i es va negar a que els seus ciutadans pagaran les pèrdues en què havien incorregut els seus bancs jugant al monopoli financer neoliberal.

El govern islandès va preguntar als seus ciutadans per dues vegades, en dues consultes populars, si aprovaven tornar al Regne Unit i a Holanda la xifra de 4.000 milions d’euros per la fallida de les seues entitats financeres, en unes condicions lleonines: en el primer dels referèndums la condició era la de tornar aquests diners amb un interès del 5.5% en 15 anys, i en el segon d’ells la condició era tornar-los amb un interès del 3% en 33 anys… Les oligarquies bancàries europees estaven preparant en aquells moments la corda que haurien de posar al voltant del coll dels islandesos.

Però per dues voltes el poble islandès va contestar que NO a aquesta pregunta.
El govern del país va respectar plenament la seua decisió majoritària, decidida democràticament, el que demostrava que la “revolució de les cassoles” estava en plena expansió a Islàndia.

Com a conseqüència d’això, la Comissió Europea (CE) va dur a Islàndia davant el tribunal de l’Associació Europea de Lliure Comerç (AELC), per violar la directiva europea sobre garanties de dipòsits, que obliga els estats a garantir un mínim de 20.000 euros als dipositants d’un banc en fallida.

I l’esperada decisió del tribunal es va produir ahir.
L’AELC va considerar que Islàndia no va violar la llei quan es va negar a tornar als 300.000 estalviadors estrangers els diners dipositats en unes entitats que oferien uns interessos molt elevats.

La sentència del tribunal aporta, però, un matís molt interessant: Islàndia no està obligada a pagar, ja que “el fons de garantia de dipòsits va ser incapaç de fer front a les seues obligacions en el cas d’una crisi sistèmica”.
Aquest matís podria establir jurisprudència davant futures situacions similars, en les que els Estats es neguen a tornar els diners dels seus estalviadors estrangers en situacions econòmiques excepcionals.

M’adherisc plenament al judici emès per l’economista islandès Magnus Skúlasson: “És una victòria per a la democràcia. S’envia el missatge que els bancs no poden recollir els beneficis i enviar la factura als contribuents quan les coses van malament”.

Al meu parer Islàndia és, a hores d’ara, el far que ens indica a la ciutadania europea el camí que cal seguir, el camí de la democràcia participativa que afirma el poder de la sobirania popular sobre les elits financeres que corrompen les nostres democràcies.

Patraix, València, a 29 de gener de 2013.

El President de la patronal valenciana posa els punts sobre les íes en el tema del Corredor mediterrani i el finançament del País Valencià.

La setmana passada el diari La Vanguardia publicava en la seua secció digital una interessant entrevista amb José Vicente González, el president de la gran patronal valenciana CIERVAL.

El president de CIERVAL, des de que va arribar a la presidència de l’organització empresarial valenciana, s’ha manifestat sempre clarament i sense embuts com un defensor dels interessos de l’economia productiva valenciana, en temes com el Corredor mediterrani o el deficient finançament que rep el País Valencià per part del govern espanyol.

Aquestes declaracions s’uneixen en intenció a les que va realitzar fa només unes setmanes al diari El País el president de l’Associació Valenciana d’empresaris (AVE), Vicente Boluda, en què denunciava obertament el tracte “injust i inacceptable” del govern espanyol en matèria de finançament i demanava el concert econòmic per als valencians, en termes d’igualtat amb el que tenen bascos i navarresos.
Recordem les seues paraules exactes: “
Si els bascos i els navarresos tenen una cosa que es diu concert, jo també ho vull. Ni més ni menys… Així com l’Estat espanyol recapta i reparteix els diners a les comunitats, jo vull recaptar i pagar a l’Estat espanyol la meua quota. Tots la mateixa quota, o amb la referència que siga necessària, com a població. Si jo sé exactament quant he de pagar, no un percentatge sobre la recaptació, la resta ja veuré en què faig la despesa i sabré gastar-me-ho molt millor“.

Declaracions com aquestes ens fan veure com, afortunadament, l’empresariat valencià ha canviat radicalment d’actitud i de discurs en els últims anys. 

Lluny queden ja els temps en què la patronal valenciana es mostrava submisa i complaent amb l’expresident de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, a canvi de gaudir de totes les facilitats per fer negocis fàcils i lucratius.
Era una època en què la societat civil valenciana mirava amb cert descrèdit a una classe empresarial que, fins uns anys abans, s’havia mostrat com el principal pilar en la construcció de la identitat econòmica, bàsicament productiva i exportadora, del País Valencià.

L’arribada a la presidència de la CIERVAL de Rafael Ferrando va suposar ja un gir important en l’actitud complaent amb el poder mostrat fins aleshores per aquesta organització cap a postures no submises i més crítiques, però va ser l’arribada de José Vicente González el 2011 la que va acabar de completar aquest gir.

Crec que paga la pena fer un breu repàs de les interessants declaracions que va fer el president de CIERVAL a La Vanguardia:

-Referint-se al Corredor mediterrani i a no acceptar com a definitiu el succedani del “tercer carril” que construirà el Ministeri de foment espanyol, va dir: “Però això no és el corredor (el tercer carril), és una part del corredor, que ja estava així en el projecte original. Però no podem renunciar al corredor en la seua totalitat perquè és la solució total i necessària. Per això hem d’estar vigilants i reivindicatius que això no es retarde, i pressionant perquè s’aborde el corredor amb les seues dues vies independents, una per a passatgers i una altra per a mercaderies. Hem aconseguit la unanimitat en la societat civil i hem d’evitar, des de la societat civil, que l’objectiu es relaxe: a finals de gener ens reunirem en una cimera a CIERVAL amb tots que signàrem la declaració de València, amb empresaris de Catalunya, Múrcia, València i les Illes Balears”.

Referint-se a possibles sinergies entre les societats valencians i catalana, va opinar: “Crec que aquesta col.laboració i impuls de la societat civil no s’hauria d’acabar amb el tema del corredor. Em sembla que hi ha moltes coses en què hem remar en la mateixa direcció, com el finançament autonòmic, que és molt injust“.

-Referint-se l’actual model de finançament autonòmic, va declarar: “Mire, portem 20 anys amb aquest assumpte i el problema segueix sense resoldre. Em sembla increïble. A Espanya hi ha quatre autonomies que són contribuents netes: Madrid, Barcelona, ??València i Balears. Però hi ha una diferència important entre aquestes quatre: tres tenen renda per càpita superior a la nacional, i València la té menor, amb el 88,4%. No puc entendre que puga ser contribuent net, hauria de ser receptora, això és el que diu el sentit comú, és una obvietat. Està previst que el 2014 es produïsca la revisió i crec que cal abordar-la amb rigor. A València no hem no demanar, sinó exigir aquest finançament i a més ens hem de embarcar tots en una tasca pedagògica per fer-los veure la raonabilitat de la nostra exigència, perquè si no hi ha acord entre tots serà difícil canviar el model“.

-I en referir-se al necessari canvi que s’ha de realitzar en la política econòmica valenciana, va dir: “Jo crec que hem d’avançar tornant a la Comunitat Valenciana a alguna cosa que teníem abans de la febre de la bombolla immobiliària, es tracta del repartiment del pes específic que tenia cada sector en l’economia. Era un repartiment equilibrat, on la indústria tenia el 20% del PIB. Hem de generar riquesa i ocupació, i tornar a fabricar coses“.

D’aquestes declaracions amb molt de trellat, es desprèn una coincidència plena amb el que va reivindicar Vicente Boluda, a l’hora d’identificar els elements claus per impulsar el desenvolupament econòmic de la societat valenciana: el model de finançament, la inversió estatal i el Corredor mediterrani.

I el que no va dir José Vicente González, però sí ho va fer Vicente Boluda… qui hauria de ser el que liderara aquestes reivindicacions: el President de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, de qui va dir que li agradaria que la reclamara “amb més vehemència“.

Senyor Fabra, escolte i prenga bona nota del què li diuen els seus empresaris, i deixe ja de portar-se com un indigne subordinat de Madrid!

Patraix, València (L’Horta), a 27 de gener de 2013.

De València CF a Generalitat Valenciana CF, en la Champions league del balafiament i la indignitat.

El 20 de maig de 2004, el València CF es proclamava a Goteborg campió de la Copa de la UEFA.

Després de la celebració, i de tornada a casa a la nit, a l’aeroport suec destacava una persona especialment feliç que lluïa amb orgull una bufanda de l’equip i que rebia compliments de tot el món. El seu nom era Francisco Camps i la seua professió president de la Generalitat Valenciana.

Francisco Camps estava considerat en aquell moment pel seu partit com un gestor modèlic i admirat, un referent i exemple a seguir per tots els presidents autonòmics del Partit Popular.

Camps era membre de diverses penyes valencianistes, i en aqueix any de 2004 va intervindre en la lluita pel control del València CF.
Per evitar el retorn de
Paco Roig a l’equip, a qui considerava un perill, Camps va convidar a assumir la presidència a Juan Soler, aleshores prestigiós president dels promotors immobiliaris valencians.

Aquest va embarcar a la societat en un projecte faraònic: la construcció d’un nou estadi per 75.000 espectadors i la venda dels terrenys del camp de futbol actual.
Era l’època en la que l’Ajuntament de València comptava amb una regidoria de Grans Projectes.

Allò era tot el símbol d’una idea: la del poder públic al servei de l’emprenedoria privat.

L’alcaldessa de València, Rita Barberá, amb el turisme com a motor de l’economia valenciana, va organitzar els millors i més glamurosos esdeveniments esportius a la seua ciutat: la Fórmula I i la Copa de l’Amèrica… luxe a borbolls al port!
També va postular a la ciutat com a subseu olímpica, però per a això necessitava un projecte més popular encara: una final de la Champions League

Amb aquest propòsit, l’Ajuntament, la Generalitat i el València CF van signar, en plena festa financera de Bancaixa, un acord urbanístic tan aparentment senzill com la pròpia especulació urbanística: es vendrien els terrenys de l’històric estadi del club per construir habitatges i torres d’oficines.
Amb els diners de l’operació es construiria un nou i grandiós Nou Mestalla, per orgull de “valencians i valencianistes”, com van aplaudir el 2007 els signants de l’acord: Rita Barberá,
Francisco Camps i el president del club, el constructor Juan Bautista Soler.

Però l’esclat de la crisi financera va fer que els plans inicialment previstos no foren com s’esperava.

La crisi de liquiditat va fer que el club paralitzara les obres del nou estadi el febrer de 2009, en no poder pagar a la constructora.
Sembla ser que alguns dels protagonistes d’aquesta pel.lícula van decidir
unflar una bombolla que ja s’estava desinflant per, de passada, provocar la eixida de Juan Soler de la presidència del club.

L’any 2010, i gràcies a un nou crèdit avalat aquesta vegada amb diners públics en comptes de per patrimoni immobiliari, el club passava a estar en mans de la Generalitat Valenciana, la qual va garantir com avalador una ampliació de capital per valor de 81 milions d’euros.
Aquesta ampliació de capital es va dur a terme el 2010, amb l’objectiu de refinançar el club i obrir a la societat civil l’accionariat, a fi d’evitar l’aparició d’un ‘fons voltor’ que poguera fer-se amb el club i després desintegrar-lo.

Per això, José Luis Olivas (president de Bancaixa) i Francisco Camps van idear la “Fundació València Club de Futbol”, que es va quedar amb el 51% del club per aqueixos 81 milions d’euros

La megalomania dels dos personatges claus en aquesta història, com eren Francisco Camps i Rita Barberà, va fer que es dugueren a terme re-qualificacions urbanístiques per a un club de futbol que no tenia múscul financer.
La crisi els havia explotat als nassos, ja que el valor del terreny de l’estadi actual, amb el qual pretenien traure els diners per finançar a nou estadi, havia caigut en picat.

L’estadi en construcció del Nou Mestalla, situat en un preuat solar situat a l’avinguda de les Corts Valencianes (que es va re-qualificar de sòl esportiu públic a sòl privat), es va convertir des d’aleshores en símbol d’una cultura immobiliària frustrada… una mola gegantina de ciment, en ple eixample urbà de València, abandonada des de fa dos anys perquè no hi ha diners per pagar a la constructora.

El banc que va sostindre l’operació (Bancaixa) es va enfonsar (o, millor dit, el van enfonsar), i quan la nova Bankia va absorbir el marró financer no va voler saber res de l’operació.
Fart de concedir constants refinançaments al club, José Ignacio Goirigolzarri, substitut de Rodrigo Rato en Bankia, no va perdonar el venciment d’un segon pagament d’interessos per valor de 4,5 milions d’euros, de manera que la Generalitat Valenciana ha hagut de executar un aval que mai preveia que hauria d’arribar a executar. 

El 28 de juliol de 2011, just abans de renunciar al seu càrrec assetjat i desprestigiat per la seua implicació en la trama Gürtel, Francisco Camps va deixar un últim i enverinat regal al seu successor, Alberto Fabra: avalar, a través de l’Institut Valencià de Finances (IVF), els diferents préstecs que anaven necessitant, no només el València CF, sinó també l’Hèrcules CF i l’Elx CF. En total 118 milions d’euros.

Aquesta vegada no hi havia sòl que avalara aquesta operació i la Generalitat Valenciana va arribar al rescat del València CF davant el nou crèdit bancari. 

A hores d’ara el pitjor de tots els escenaris s’ha fet realitat: la Fundació del València, sense ingressos perquè no ha aconseguit compradors de les accions, no ha pogut fer front als interessos d’aquest crèdit signat en plena recessió, de manera que la Generalitat ha de fer-se càrrec del seu deute de 86 milions amb Bankia, i passa a assumir tot el passiu i els actius del club, és a dir, un deute bancari proper als 360 milions d’euros.

D’aquesta manera, la Generalitat Valenciana “nacionalitza” a tots tres clubs i es converteix en el seu màxim accionista, contravenint la Llei de les Societats Anònimes Esportives, que prohibeix controlar el 5% de més d’una societat anònima esportiva en la mateixa competició. 

A hores d’ara els impagaments se li s’apilen a la Generalitat: als proveïdors, a les farmàcies, a les persones dependents i als hospitals de gestió privada, entre molts altres. I les retallades massives es disparen contra l’educació, la sanitat i la investigació, què estan ofegant socialment la població, tot en una situació de fallida financera tècnica… però el Consell ha de fer front ara al deute de 86 milions amb Bankia de la Fundació del València CF!!! 

El Consell i Bankia portaven ja un temps negociant aquest nou escenari que es veia vindre, conscients que la Fundació seria incapaç de fer front al pagament dels 4,8 milions interessos del préstec de 81 milions d’euros amb el banc.

El pla acordat entre tots dos és que Bankia no es cobrarà el crèdit total de 86 milions, sinó que s’establiran uns terminis més còmodes per fer els pagaments, al mateix temps que el Consell, que passarà a controlar directament la Fundació amb el nomenament d’un president “representatiu”, esperarà l’entrada d’un inversor miraculós que estiga disposat a assumir el deute del València.

I ahí rau la clau del futur: en les parcel.les de l’actual Mestalla, pendents d’una venda milionària quan la crisi escampe, i en la futura explotació comercial del Nou estadi. Ambdós són els grans agafadors als que s’agarra la Generalitat Valenciana per confiar en un futur traspàs accionarial del club. 

I quin és el preu del València CF?

No hi ha una resposta concreta. No té res a veure el valor patrimonial de l’entitat amb el de mercat. “La manera més fàcil de comprar el club és comprar el seu deute, però és més que improbable que algú vinga amb més de 400 milions d’euros”, asseguren fonts pròximes al club.
Perquè als 360 milions del deute del València (250 corresponen a curt termini i la resta del dèbit no té venciment), cal sumar-ne 86 del préstec de la Fundació, que controla el 72 per cent de l’entitat. “La eixida més factible és que un inversor compre la majoria accionarial i refinancie el deute que té el València amb Bankia“, asseguraven les mateixes fonts. 

De moment, el Consell ha establert un pla conjunt amb el Bankia: pagarà terminis molt més econòmics mentre sondeja el mercat a la recerca de l’aparició d’un mecenes.

El resultant de tota aquesta hilarant historia ací el tenim: una Generalitat esdevinguda en Generalitat Valenciana CF

I ara fent de entrenador, vos vaig a proposar una sucosa alineació d’aquest nou equip amb les seues “estreles”:

Porter:

-Rita Barberà (L’alcaldissima de València… qui s’atreviria a acostar-se a la porteria?).

Defenses:

Carlos Fabra (ex-president de la Diputació de Castelló. Imputat per tràfic d’influències, suborn i delicte fiscal).

-Milagrosa Martínez (ex-presidenta de les Corts Valencianes i ex-consellera de Turisme. Imputada pels delictes de suborn i prevaricació).

-Angèlica Such (ex-consellera de Turisme. Imputada per irregularitats en les contractacions de Fitur amb la trama Gürtel, finançament irregular i delicte electoral).

-Ricardo Costa (ex-secretari general del PPCV. Imputat per delicte electoral i falsedat documental)

Migcampistes:

-Luis Díaz-Alperi (ex-president de la Diputació d’Alacant i ex-batlle d’Alacant. Imputat per delictes de revelació d’informació privilegiada, tràfic d’influències i suborn).

-Sonia Castedo (actual alcaldessa d’Alacant, que va substituir Alperi en el càrrec. Imputada pel TSJCV pel tripijoc del Pla d’Ordenació Urbana de la ciutat d’Alacant)

-José Joaquín Ripoll (ex-president del Partit Popular d’Alacant i ex-president de la Diputació provincial. Imputat pels delictes de suborn, frau, tràfic d’influències, revelació de secrets i negociacions prohibides a funcionaris)

Davanters:

-Enrique Crespo (extrem dret, molts del PP podrien jugar en aquesta posició… Ex-batlle de Manises i ex-vicepresident de la Diputació de València. Imputat a l’anomenat Cas Emarsa com a president d’aquesta empresa pública de tractament d’aigües residuals).

-Francisco Camps (davanter centre i crack de l’equip, un autèntic “tocapelotas”. Ex-president de la Generalitat Valenciana. Va estar imputat i després absolt per la trama dels vestits de Gürtel)

-Rafael Blasco (extrem esquerre, per allò de la seua militància en l’extrema esquerra (primer el PCE, el MCE i finalment el FRAP) durant la seua joventut. Ex-conseller de quasi tot, tant amb el PSPV com amb el PPCV. La jutge li atribueix delictes de prevaricació, suborn, tràfic d’influències, falsedat documental i malversació de cabals públics per la seua implicació en la trama que presumptament va desviar fons destinats al Tercer Món quan Conseller de Solidaritat).

Quantes Champions leagues i quants balons d’or de la vergonya i la indignitat podria guanyar aquest equip?

Patraix, València, a 25 de gener de 2013.

El Parlament de Catalunya dóna a llum una agredolça Declaració de sobirania catalunyesa, que deixa orfes a la resta de territoris que formem la Nació catalana completa.

No ha segut possible… de molt poc, o de res, han servit les propostes que havien fet inicialment ICV o la presentada hui per la CUP per incloure un text de reconeixement implícit de la Nació catalana completa en la Declaració de sobirania que s’anava a debatre i aprovar hui al Parlament de Catalunya.

La proposta inicial d’ICV (que després va rectificar), encara que una mica tímida en la seua formulació, expressava en el seu text, més enllà del tòpic de la llengua i la cultura comunes, una voluntat d’assolir una sobirania política compartida per al conjunt de la nació: “… en el marc dels Països Catalans, cap als que expressem la nostra solidaritat, la voluntat de compartir l’avenc cap el reconeixement dels drets nacionals i l’ampliació de les formes de cooperació que preveu l’article 12 de l’actual Estatut.”

La proposta de la CUP, però, n’era molt més clara i sense embuts.
En el seu preàmbul citava textualment: “Els Països Catalans són una nació, i com a tal tenen el dret a exercir l’autodeterminació“, per després definir amb claredat meridiana el marc nacional complet català en els punts 2 i 3 de la seua proposta de Declaració: “… Els catalans i les catalanes, maltractats durant segles per part de l’Estat espanyol, tenen dret a manifestar les seves legítimes aspiracions nacionals mitjançant un referèndum, com a part d’un procés constituent en el marc dels Països Catalans”, assenyalava el punt 2, i “El Parlament de Catalunya, com a òrgan de representació d’una part del territori de la nació catalana, aspira a participar en un procés de vertebració del conjunt dels Països Catalans, sempre i quan aquesta sigui la voluntat majoritària expressada democràticament per aquests territoris. Conseqüentment, insta el Govern de Catalunya a obrir un procés de diàleg amb els agents socials, econòmics i culturals dels Països Catalans per sondejar la seva voluntat de sumar-se a un procés de sobirania més ampli, i explorar possibles vies per a seva vertebració nacional.”, declarava el punt 3 de la seua proposta.

Per tant, la Declaració de sobirania aprovada hui al Parlament, si se’m permet dir-ho, ha deixat un gust agredolç i una impressió una mica decebedora per a tots aquells que ens sentim nacionalment catalans, però que hem nascut fora de la “Catalunya estricta”.

Per un costat, el gust dolç em ve per la enorme trascendència què suposa el fet de que, per primera volta, un territori de l’Estat espanyol, i un territori de la nostra nació, trenque amb l’ordenament jurídic-polític fonamentat en la Constitució espanyola de 1978 de l’Espanya una-grande-y-libre, i es declare plenament sobirà (política i jurídicament) per decidir lliurement el seu futur.
I a més soc plenament conscient que, a hores d’ara, l’únic territori que pot albirar la independència com un objectiu assolible a curt o mig termini és precisament el Principat. serà el Principat el territori des del que, una volta aconseguit aquest objectiu, s’hauran de encetar a bastir els ponts que deuran de facilitar a la resta dels territoris de la nació la incorporació a una lliure consideració dins del marc dels Països Catalans.

Però, per altra banda, m’ha quedat el gust agre de veure com el contingut de la declaración ha deixat d’alguna manera orfes a la resta dels territoris que integrem la Nació catalana en tota la seua extensió, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, en no veure’s reconeguda implícitament la realitat nacional del nostre país sencer.

La vaga menció a la Nació que fa la declaració aprovada hui és clarament insuficient al respecte, en al.ludir només als vincles històrics, idiomàtics i culturals que ens uneixen, quelcom equiparable als què sol al.ludir la nació castellà-espanyola en la seua apologia de la “hispanidad”, en referir-se a les seues ex-colònies llatinoamericanes.

Malgrat tot, cal congratular-nos tots (i molt) per la gegantesca passa endavant donada avui per (una part de) la Nació catalana cap a la seua independència.

Patraix, València (L’Horta), a 23 de gener de 2013.

 

Luis Bárcenas… de alpinista trampós i egòlatra a polític corruPPte i defraudador.

És curiosa la història personal d’aquest individu, ara tan d’actualitat, arran d’haver-se fet públics els seus comptes multimilionàries en un banc suís i el seu presumpte paper de repartidor de sobres amb diners en negre durant anys a dirigents del seu partit, quan era a la tresoreria del Partit Popular.

Perquè recordem que Luis Bárcenas va ser membre de l’Executiva Nacional del PP, i des de les eleccions generals del 2008 el seu tresorer, càrrec del que va dimitir provisionalment el juliol de 2009 després de ser imputat pel Tribunal Suprem per la seua presumpta relació amb el cas Gürtel.

Abans d’anar a la rocambolesca història de l’alpinista Luis Bárcenas, voldria repassar abans breument la història polític-judicial recent d’aquest individu.

El febrer de 2009, Bárcenas era imputat en el cas Gürtel en un procediment instruït pel jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón.
El setembre de 2009 el Senat espanyol va concedir el suplicatori sol.licitat pel Tribunal Suprem per la seua implicació en el cas Gürtel.

L’abril de 2010 Bárcenas va demanar la seua baixa com a militant en el Partit Popular, després de l’aixecament del secret de sumari de la trama Gürtel a la Comunitat de Madrid, on hi havia indicis de finançament irregular per part seua i d’altres alts càrrecs del partit. Però el setembre de 2011 el jutge Antonio Pedreira del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TJSM) va arxivar la causa “per manca de proves”. No obstant això, el març de 2012 l’Audiència Nacional va reobrir el cas Gürtel contra Bárcenas i dos polítics del PP, a l’imputar per suposats delictes fiscals i evasió de capitals.

El Tribunal anul.lava així la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TJSM) del jutge Pedreira, que acordava el sobreseïment provisional i arxiu de la causa, en considerar que el jutge no tenia “competència objectiva” per a això ja que el TSJM ja havia decidit inhibir-se de la causa.

I així arribem fins ara en gener de 2013, en què el diari El Mundo revela el dels seus comptes a Suïssa i el pagament de sobresous a negre a alts càrrecs del PP.

I ara retrocedim 25 anys en la història personal de l’ex-tresorer del PP.

Una de les seues passions de joventut va ser l’alpinisme i l’esquí d’alta muntanya.

El setembre de 1987, Bárcenas va formar part d’una expedició espanyola a l’Everest.

L’expedició, el cap d’honor de la qual va ser Juan Carlos de Borbón y Borbón, va ser denominada eufemísticament “Expedició de les autonomies”, i estava formada per muntanyencs de diverses “comunitats autònomes”, entre els quals es trobaven Luis Bárcenas i altres 7 alpinistes de nivell, un d’ells posseïdor del rècord de permanència en alçada, aconseguit a l’Aconcagua durant 61 dies.

Era un projecte valent en el qual per primera volta es portava un parapent amb què alguns membres de l’expedició estaven disposats a baixar volant des del mateix cim de l’Everest.

Però el ben cert és que l’expedició va acabar en fracàs, i el que és pitjor, en una intensa polèmica de frau i de falsedats…. pel que sembla, la presència de Luis Bárcenas se sentia. Ja per aquell temps començava a mostrar les “qualitats” que tant li adornarien en el món de la política.

Ningú va coronar l’Everest en aqueixa expedició, ni ningú va obrir una nova via per la cara sud de la muntanya, tal com van afirmar els expedicionaris amb Bárcenas al capdavant (a la qual, per cert, van anomenar “Via espanyola”), ja que aquesta via ja havia estat traçada per una expedició japonesa uns anys abans.

El “Comitè nacional d’expedicions de la Federació Espanyola de Muntanyisme” va realitzar una exhaustiva investigació per evitar el descrèdit internacional de l’alpinisme espanyol, i com a conseqüència va qüestionar en un informe l’acensió, en declarar que “la memòria de l’aventura no s’ajusta a la realitat”. Així mateix s’afirmava que l’expedició “es va iniciar i finalitzar sense ètica” i concloïa que era “inapropiat” parlar de “via espanyola”, ja que aquesta coincidia amb la via japonesa creada amb anterioritat.

En aquest informe es retreia també als seus responsables que hagueren omès en la seua memòria la utilització de xerpes, i per haver confós l’opinió pública en assegurar que tres dels vuit participants havien aconseguit aplegar a la cota de 8.700 metres, quan, en realitat, només un d’aquests i un francès van poder aconseguir-ho.

Però les declaracions més rellevants sobre el paper que va tindre Luis Bárcenas en l’expedició van ser les que va realitzar un dels seus components, el basc Biscen Itxaso, que va donar la raó al Comitè de la Federació de Muntanyisme, i va atacar durament a Luis Bárcenas en la seua rèplica a aquest informe.

Biscen Itxaso va declarar que “Un cop a la glacera del Rengbuck, ens van convidar a signar un document privat en el qual reconeixíem l’autoritat de l’equip organitzador i ens comprometíem a no comentar res del que va passar durant l’expedició, canalitzant tot a través de Fraga (un altre dels expedicionaris, que no era Manuel Fraga!) i Bárcenas”.
Segons el muntanyenc basc, tot estava preparat perquè “Bárcenas i Fraga foren els que intentaren el cim… Aviat em vaig adonar que el que ells pretenien era que ens desgastàrem alguns, sobretot Antonio Ramos i jo mateix, amb la finalitat d’ells estar en òptimes condicions per afrontar, un cop tot preparat, l’atac final”.
A més, va denunciar el dopatge de membres de l’expedició: “No tenia coneixement que en el món de les altes cims s’emprara el ‘dopping’ per aconseguir ascensions, i algun dels components del grup van utilitzar elements d’aquesta mena per atacar la paret”.

I va ser molt clar en parlar de l’estratègia que es va dissenyar per l’ascensió: “Tota l’estratègia anava encaminada al triomf personal de Fraga i Bárcenas, i en moltes ocasions els vam fer saber el nostre descontent amb l’estratègia, encara que no hi havia res a fer, el seu rumb era molt clar .”

I sobre el suposat descens en esquís de Luis Bárcenas, va declarar: “Ningú havia mai descendit esquiant des de l’aresta nord-est… jo la vaig fer, i ací estic. Si jo haguera posat uns esquís a la motxilla i m’haguera arrossegat pel pendent, hauria aconseguit la mateixa gesta que Luis Bárcenas. Vam haver de pujar a buscar-lo, ja que quasi sense vista i sense forces va baixar arrossegant-se i caient-se contínuament”.

Biscen va afegir que tot s’havia preparat perquè “Fraga i Bárcenas volien ser elevats a la categoria de personatges públics, encara que no s’adonen que la bromera de l’ona que van creant els pot ofegar”… declaració premonitòria del que arribaria a succeir amb Luis Bárcenas!!

Luis Bárcenas mentider i egòlatra tant a la muntanya com en la política… la bromera de l’ona que va crear l’ha acabat ofegant, també a la política, com va dir en el que sembla ser una visió premonitòria aquell muntanyer basc!

Patraix, València, a 21 de gener de 2013.

L’esperit del pensament de Joan Fuster en les propostes de declaració de Sobirania al Parlament de Catalunya.

Dos partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya, ICV i la CUP, han presentat sengles propostes de declaració de Sobirania al Parlament de Catalunya en les quals s’inclou el concepte nacional dels Països Catalans, amb motiu de la Declaració de Sobirania que s’ha de realitzar el proper dia 23 de gener en aquest Parlament.

Així, un dels punts de la declaració d’ICV al.ludeix directament als Països Catalans, de la següent manera:

“Els atacs a la llengua catalana i a l’autogovern en el cas del País Valencià i de les Illes Balears han estat liderats pels respectius governs. Amb aquests i d’altres pobles compartim una llengua i uns vincles històrics i culturals, en el marc dels Països Catalans, cap als que expressem la nostra solidaritat, la voluntat de compartir l’avenc? cap el reconeixement dels drets nacionals i l’ampliació de les formes de cooperació que preveu l’article 12 de l’actual Estatut.”

Per la seua banda, el text de la declaració de la CUP assenyala en el seu Preàmbul que “Els Països Catalans són una nació, i com a tal tenen el dret a exercir l’autodeterminació“, per després fer-ne esment novament en dos dels punts de la declaració de sobirania:

 

“Punt 2- El Parlament de Catalunya considera que els intents d’encaix del nostre poble a dins l’Estat espanyol i francès han esdevingut una via sense recorregut. Els catalans i les catalanes, maltractats durant segles per part de l’Estat espanyol, tenen dret a manifestar les seves legítimes aspiracions nacionals mitjançant un referèndum, com a part d’un procés constituent en el marc dels Països Catalans.

Punt 3- El Parlament de Catalunya, com a òrgan de representació d’una part del territori de la nació catalana, aspira a participar en un procés de vertebració del conjunt dels Països Catalans, sempre i quan aquesta sigui la voluntat majoritària expressada democràticament per aquests territoris. Conseqüentment, insta el Govern de Catalunya a obrir un procés de diàleg amb els agents socials, econòmics i culturals dels Països Catalans per sondejar la seva voluntat de sumar-se a un procés de sobirania més ampli, i explorar possibles vies per a seva verterbració nacional.”

La declaració de sobirania proposada per CiU-ERC, però, no recull aquest concepte.

No obstant això, ERC sí que reconeix la unitat nacional dels Països Catalans, tal i com figura en nombrosos documents interns i en el fet de ser un partit que manté una estructura confederal en els tres grans territoris que conformen la nació catalana completa: Principat, País Valencià i Illes Balears i Pitiüses.

Però per part de CiU el reconeixement obert d’aquesta realitat nacional no és tal, ja que ha estat sempre molta la tebior i, algunes voltes, fins i tot la negació amb la qual s’ha emprat en les seues declaracions públiques al respecte (encara que potser no tant en declaracions privades, almenys en alguns dels seus màxims dirigents).

Només cal recordar-ne algunes de les realitzades per part d’en Duran i Lleida. En una ocasió, en una de les seues cartes setmanals, va fer referència al tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià, expressant-se d’aquesta manera: “El PP valencià hauria de rectificar la seva posició. Sóc conscient que des de Catalunya hem comès errors polítics respecte a València. La mateixa utilització del terme Països Catalans substituint la voluntat del poble valencià ha estat un error. Cal afegir que avui el Bloc Nacionalista Valencià no vol ni sentir parlar d’aquest terme… Com s’han equivocat els que, com ERC -i ara sembla que Solidaritat-, s’implanten com a força política a València per discutir a pocs milers de vots i restar a les posicions catalanistes de partits valencians”.

Perquè cal recordar que, tant el primer esment escrit del terme “Països Catalans”, com la primera vegada que es dota d’un significat plenament polític i nacional, més enllà de l’àmbit històric, cultural o lingüístic, han estat aportacions netament valencianes.

El terme Països Catalans, per designar a tots aquells territoris units per una llengua i una cultura catalanes comuns, es troba historiogràficament documentat per primera vegada cap a l’any 1876.

Va ser precisament un valencià de Catarroja (l’Horta Sud), Benvingut Oliver i Esteller, jurista i Membre de la Reial Acadèmia de la Història, el primer a esmentar en la seua obra “Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I”, on va va escriure: “Existe una comunidad de usos, costumbres, legislación y tradiciones entre los habitantes de los territorios conocidos con los antiguos nombres de Principado de Cataluña y Reinos de Mallorca y Valencia… Este hecho arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestras ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad”.

No obstant això, va haver de transcórrer quasi un segle des de l’obra d’en Benvingut Oliver fins que un altre valencià de Sueca (La Ribera Baixa), Joan Fuster, fora el primer (un altre valencià, una altra vegada!) en donar al terme “Països Catalans” tot el seu significat nacional.

Efectivament, en la seua obra “Nosaltres els valencians”, publicada el 1962, Fuster no només ordena el pensament nacionalitari valencià, sinó que, a més a més, determina de manera clara i nítida quin és el subjecte polític central del seu estudi: els valencians.

I a l’igual que Copèrnic explicà l’Univers situant el Sol i no la Terra al centre de l’Univers, Fuster explicà la seua visió canviant la perspectiva, i al preguntar-se “què som els valencians?” ens situa com a subjecte polític i lliure, per tant, de la visió distorsionant de qualsevol element exogen a l’existència dels valencians com a subjecte col:lectiu històric.

I al situar els valencians com el centre del seu estudi i preguntar-se què som, Fuster arriba a una altra conclusió: els valencians som part, particular, però indestriable de la nació catalana.

“Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”, va escriure Joan Fuster.

Des de Fuster, la nació catalana ja no és la la nació de Prat de la Riba o de Vicenç Vives, restringida estrictament al Principat de Catalunya, sinó l’ampliada a valencians i balears.

A partir de Fuster, la qüestió ja no és com encaixa la Catalunya estricta amb Espanya, sinó com fer els Països Catalans.

Resulta interessant, comparar el “Nosaltres els valencians” amb “Notícia de Catalunya” de Vicenç Vives, publicat al 1954. Vives, a diferència de Fuster, redueix la “nació” al Principat de Catalunya, i no com una part constitutiva d’una nació més ampla o perquè aquesta siga l’element central del seu estudi per se, sinó en relació, d’encaix o desencaix amb Espanya.

Com molt bé escrivia fa uns dies a la VilaWeb el periodista Marti Estruch “Existeix Barcelona i existeix València, i caminem per poder ser i volem ser per caminar. Els principatins tenim un sud, que no són les terres de l’Ebre, sinó Alacant, i els valencians tenen un nord, que no és Vinaròs sinó Perpinyà… Ara que el Principat ha emprès el camí cap a la llibertat, convé no oblidar-ho, perquè quan els valencians es despertin finalment de la letargia convindrà mostrar-los que els hem deixat la porta oberta… El sud també existeix, tal com diu un poema de Mario Benedetti que canta Manolito Serrat, per anomenar-lo com Fuster, i que molts li atribueixen injustament. Gràcies a personatges com Joan Fuster i Andreu Alfaro, Ausiàs Marc i Vicent Andrés Estellés, Raimon i Obrint Pas, sabem a més que el nord sense sud no té sentit, és incomplet i molt més pobre. Nosaltres, els valencians del nord, i ells, els principatins del sud, seguim, seguirem. “

O com va dir Lluís Llach al llibre d’entrevistes “Ser Joan Fuster”: “Nosaltres estàvem acostumats a ser catalans petits, i ell ens va obrir la porta d’una catalanitat molt més complexa, molt més àmplia, molt menys egoista, molt més plural, molt diferent. […] Molts catalans del Principat no s’adonen que el nostre projecte, només català, sense els Països Catalans, és molt pobre, s’acaba molt aviat. En canvi, el projecte de futur dels Països Catalans és molt engrescador, perquè és més complex i més ric. I el mestratge de Fuster és cabdal.”

Cal fer esment també, per ser-ne justs, que Solidaritat per la Independència (SI), un altre partit farcit de polítics nascuts al País Valencià i ara fora del Parlament català arran de les darreres eleccions catalanes, va defensar amb força des de la seua constitució com a partit la idea de la nació catalana completa com a part essencial del seu ideari polític.

Bienvenido Oliver i Joan Fuster… i després alguns altres intel.lectuals valencians que han mantingut viva la flama de la reivindicació fusteriana de la nació catalana completa al llarga dels darrers anys. Aquesta és la aportació valenciana que es pot veure a hores d’ara en algunes de les propostes de declaració de Sobirania que s’han presentat en el Parlament.

I el que espere és que en forme part de la Declaració de Sobirania definitiva que s’aprobe de la manera més majoritària i consensuada possible el proper dimecres 26 de gener al Parlament de Catalunya.

Patraix, València (L’Horta), a 20 de gener de 2013.

“La justícia es igual para todos”, Juan Carlos de Borbón y Borbón dixit… Reflexions al voltant de quatre casos diferents oberts en la justícia espanyola.

Aquesta setmana estava pegant una ullada a algunes portades de diaris digitals, quan en arribar a la del periòdic Las Provincias de València em va cridar l’atenció una cridanera concatenació de notícies que apareixien juntes en un mateix sector de la seua portada.

En la primera d’elles el titular era el següent. “Una mare anirà a presó després de comprar menjar amb una targeta que va trobar al carrer”.

La notícia relatava com fa quasi 6 anys, una jove de Requena de 22 anys, amb dues filles de quatre i any i mig al seu càrrec en aquell moment i en una situació en la que no tenia ni feina ni diners, s’havia trobat al carrer una cartera que contenia una targeta de crèdit i un DNI.
Donada la precària situació per la qual passaven ella i les seues filles, va utilitzar la targeta de manera indeguda dues vegades: una primera per comprar menjar i bolquers per un valor de 193 euros, i una segona per comprar més menjar en el mateix hipermercat per valor de 250 euros. A la tercera vegada que la va intentar utilitzar, va ser descoberta. Aquest havia estat el seu “horrible” delicte.

La denúncia pel penal contra ella es va resoldre amb una pena d’un any i deu mesos de presó i multa de deu mesos, amb quota diària de tres eures, per un delicte continuat de falsificació en document mercantil, i sis mesos de presó per delicte continuat d’estafa, que va substituir per sis mesos de treballs en benefici de la comunitat i 900 euros de multa.

La jove no tenia cap tipus d’antecedents penals fins a aquell moment.

A hores d’ara, passats ja quasi sis anys d’aquells fets, la jove, que després d’allò havia tingut una altra filla, s’havia casat i portava una vida normal, és a punt d’ingressar a la presó en superar en dos anys la condemna que inicialment se li havia impost!!

La sentència isqué fa uns mesos i la jove l’havia recorregut perquè ella havia estat fent els treballs socials i pagant la multa fraccionada, tal com indicava la sentència.

Fa un any la seua defensa va sol.licitar la suspensió d’execució de la pena, però el jutjat la va denegar i va computar la pena inicial de dos anys i quatre mesos (a partir de dos anys es decreta ingrés a la presó), encara que es commutara una part de la mateixa amb treballs socials.

La jove va rebre fa uns dies una providència en la qual se l’informava que en quinze dies havia de procedir a l’ingrés voluntari en un centre penitenciari!!

El titular de la següent notícia que apareixia al costat d’aquesta deia aixina: “La policia sospita que Urdangarin va donar allotjament gratis a familiars i amics a València”.

S’hi assenyalava que el gendríssim havia endossat a l’erari públic valencià més de 30.000 eures en hotels, contractats durant 4 dies, per allotjar a amics i familiars, durant la celebració del València Summit 2004, en la seua etapa al capdavant de l’Institut Nóos .

La notícia a més assenyalava que Urdangarín havia dormit en una suite 3 vegades més cara que les de la resta de la seua comitiva. A aquesta reunió havia assistit també l’amiga de Juan Carlos Borbón, Corinna zu Sayn-Wittgenstein.

La Ciutat de les Arts i les Ciències de València va ser la institució que es va fer càrrec el 30 d’abril de 2005 d’un total de 30.816 euros per pagar les 74 habitacions simples i dobles que l’Institut Nóos va reservar a l’Hotel Gran València, en la majoria dels casos per quatre nits, tot i que, segons l’acord subscrit entre les administracions valencianes i Nóos, les arques públiques només s’havien de fer càrrec de l’allotjament dels “experts”, tècnics i ponents convidats que participaran en la trobada!!

La següent notícia a aquesta tenia aquest titular: “La Fiscalia demana 11 anys de presó per a Martínez i Betoret, 9 d’inhabilitació per Such i sobreseïment per Rambla pel cas Gürtel”.

S’hi informava de les penes de presó i d’inhabilitació que la Fiscalia sol.licitava per a diversos ex alts càrrecs del govern valencià, dins de la investigació que se segueix sobre contractacions de la Generalitat amb Orange Market en relació amb Fitur, causa inclosa en el ‘cas Gürtel’.

A aquests càrrecs públics la Fiscalia els imputava, en diferents graus, un delicte continuat de prevaricació administrativa, un altre continuat de malversació de cabals públics, un delicte de suborn, un delicte de falsedat de document oficial. Així mateix, als suposats capitostos de la trama els imputava un delicte continuat de tràfic d’influències, delicte continuat de malversació de cabals públics, cooperadors de delicte de falsificació de document oficial i suborn.

L’import total facturat a l’administració pública per part de la trama, entre els anys 2005 i 2009, era de 5.027.604,46 euros, segons concretava el fiscal, que afegia que en el curs d’aquesta contractació van obtindre uns beneficis il.licits per duplicitats de pagament, en relació amb els serveis contractats o per sobre costos en la facturació, per un import conjunt de 298.380 euros, com a mínim.

El fiscal recollia que l’any 2005, al certamen de Fitur, es van constatar despeses per import de 23.705,59 euros per una festa nocturna en una discoteca de Madrid. En concret, es van abonar 12.000 euros en concepte de consumicions i 11.705,59 per despeses d’impremta i aplicació de la marca ‘Generalitat Valenciana’.

En l’escrit, el fiscal també enumerava una sèrie de regals efectuats pels líders de la trama a membres de l’Administració valenciana. Així, s’assenyala que en el domicili d’Orange Market es va intervindre un document en el que figurava: “mocador consellera Loewe. Mesures Rafael Betoret-Milano”. Betoret ja havia estat condemnat per un delicte de suborn en la coneguda com “Causa dels vestits” dins del cas Gürtel, en mostrar-se conforme amb els fets.

Igualment, constava un rellotge a Milagrosa Martínez per valor de 2.400 euros i diferents regals de Nadal (que no s’han pogut concretar) a l’exconsellera, a Such, a Betoret, a Vidal i a Grau.

I la quarta notícia que completava la concatenació era la següent: “Bárcenas tenia 22 milions en un compte a Suïssa”.

S’hi assenyalava que l’Audiència Nacional havia descobert un compte a Suïssa de l’extresorer del Partit Popular, Luis Bárcenas, en la qual podia haver tingut fins a 22 milions d’euros. El compte havia estat obert el 2001 a nom de Luis Bárcenas i el 2009, poc després que esclatara el cas Gürtel i ell fora imputat, havia estat clausurada i els seus actius transferits. La informació assenyalava que l’extresorer del PP era el beneficiari últim de quatre comptes en l’entitat Dresdner Bank de Ginebra, que usava per moure els diners d’uns a altres, fins arribar a sumar 22 milions en 2007 en una d’elles.

L’endemà d’aquesta notícia l’advocat defensor de Bárcenas assegurava que el seu client s’havia acollit a l’amnistia fiscal del Ministeri d’Hisenda, regularitzant 10 milions d’euros, alhora que qualificava d'”error” el que aquests diners foren duts a un compte suís i no foren declarats al fisc espanyol. El Ministeri d’Hisenda espanyol va desmentir aquesta informació.
Ahir el diari El Mundo va destapar que nombrosos dirigents del PP podrien haver rebut sobresous en diners negres durant l’etapa de Bárcenas com a tresorer del partit. 

Quan vaig acabar de llegir aquestes 4 notícies, una darrere l’altra, un sentiment inevitable de ràbia i d’impotència em va envair completament quan vaig imaginar qui probablement dels protagonistes d’aquestes notícies pagaria el seu delicte amb la presó: la jove que va utilitzar 443 euros d’una targeta de crèdit aliena per comprar menjar i bolquers per als seus fills xicotets!

Alhora que m’envaïa aquest sentiment d’indignació, vaig recordar aquella lapidària frase que va pronunciar Juan Carlos Borbón durant el seu discurs nadalenc de l’any 2011: “La justicia es igual para todos”.

Patraix, València (L’Horta), a 18 de gener de 2013.

EURAM: Manifest per la finalització de tot el Corredor de l’Arc Mediterrani. Signeu-lo i adherir-vos al manifest si ho considereu bé.

L’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa és una associació sense ànim de lucre que agrupa empresaris, professionals i institucions de CatalunyaAndorra, el País Valencià, les Illes Balears i de la Catalunya Nord amb la intenció de fomentar la cooperació entre les regions del Mediterrani nord-occidental, a partir d’unes coincidències històriques, lingüístiques, socials, i de mentalitat empresarial.

Aquest objectiu passa per aprofitar les potencialitats i sinèrgies d’aquest gran territori estratègic, davant els canvis econòmics i polítics que s’estan produint a Europa en l’actualitat.

L’Institut, nascut a la ciutat de València, ha comptat en una primera etapa amb la col·laboració d’un grup d’economistes, empresaris i professionals del món acadèmic al qual han anat sumant-se’n progressivament altres, provinents dels territoris d’aquesta Euroregió de l’Arc Mediterrani (Euram) compartida per diverses regions amb interessos i objectius comuns.

Vos adjunte el manifest: 

MANIFEST PER LA FINALITZACIÓ DE TOT EL CORREDOR DE L’ARC MEDITERRANI:

L’Arc Mediterrani és una realitat econòmica i humana amb una llarga història. Finalment, l’octubre del 2011, les autoritats europees varen reconèixer oficialment la importància de vertebrar-lo mitjançant una decisiva infraestructura de transport i comunicació. Aquesta va ser una fita decisiva, aconseguida amb el consens de la totalitat de les institucions, associacions empresarials, universitats, col·legis professionals i del món sindical dels territoris de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani. Els territoris que travessa aquesta via de comunicació estratègica són plenament conscients de la importància que té, i la societat civil, per tant, ha esmerçat tots els seus esforços a aconseguir la realització plena de la infraestructura.

Malgrat tot, la seua finalització és encara lluny de ser una realitat: alguns trams estratègics romanen pendents d’obrir i algunes solucions provisionals tant per al transport de persones com de mercaderies continuen sense transformar-se en finals.

Per tot aixó, des de l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa sol·licitem:

1.    Que s’adopten les mesures necessàries per a la construcció, en el termini de temps més curt possible, d’un corredor mediterrani de transport amb doble via per a passatgers i per a mercaderies, amb ample europeu, tal com s’ha dissenyat en el seu projecte original

2.    Que es finalitzen (o, en el seu cas, que es construesquen) els accessos als ports de l’Arc Mediterrani, per tal de fer possible la distribució de les mercaderies en tot el corredor i facilitar el pas transfronterer cap a Europa.

3.    Que s’acabe amb la desconnexió històrica del triangle Castelló-Tortosa-Tarragona, que condiciona tot l’eix mediterrani des d’un tram decisiu; que es permeta la connectivitat de les terres de l’Ebre; i que s’assegure així la participació valenciana, amb ports i empreses, al corredor. 

Totes aquestes mesures han de fer possible el funcionament òptim d’una infraestructura vital per al conjunt de l’Arc Mediterrani i permetre, finalment, el desenvolupament del potencial econòmic dels territoris que el conformen.

Signeu-lo i adherir-vos al manifest si ho considereu bé, en aquesta adreça:

http://www.euroregioeuram.eu/www/manifest-per-la-finalitzacio-de-tot-l-arc-mediterrani

Patraix, València. a 17 de gener de 2013.

Els pobles del Maestrat… el nostre “Gernika” valencià.

El bombardeig de Gernika va ser un macabre experiment que va servir perquè la poderosa aviació alemanya provara la seua maquinaria de matar, en vistes a la futura Guerra Mundial que s’acostava.
L’atac, ocorregut el 26 d’abril de 1937 sobre la ciutat d’Euskal Herria, ha quedat com una icona de la lluita per la llibertat.

Però el que la història no havia comptat fins fa molt poc és que els valencians també varem tindre un altre “Gernika” particular, encarnat en diverses poblacions situades a les comarques del Maestrat castellonenc.

Un professor de Física de la Universitat de València, Oscar Vives, veí de Benassal (una de les localitats bombardejades), va tindre coneixement dels bombardejs quan va llegir el llibre d’Antony Beevor “La Guerra Civil Espanyola”.
En aquest llibre s’assegurava que els temibles bombarders Junker van ser provats a Aragó i en diverses localitats de Castelló durant la Guerra Civil espanyola, concretament el maig de 1938.

Aquest fet va despertar l’interès del professor, que va decidir visitar l’arxiu militar de Freiburg i sol.licitar-hi tota la documentació disponible sobre aquest fosc episodi de la Guerra Civil espanyola.
Oscar Vives comenta que “Ens van enviar 70 pàgines escanejades amb unes tantes fotografies aèries dels bombardejs. Tingueu en compte que l’informe sobre la Batalla de l’Ebre tot just té 30 pàgines més. Imagineu la importància del material!“.

Les fotos revelaven com la Legió Còndor fixava els objectius per al llançament del les seues bombes; panoràmiques aèries de la destrucció i altres imatges amb les destrosses realitzades a les cases apareixien en la documentació. 

La foscor d’aquesta salvatge massacre sobre la població civil resideix en el fet que en cap de les localitats del Maestrat atacades havia un objectiu militar clar. No havien ni soldats, ni arsenals, ni fàbriques ni dipòsits de combustible. No hi havia res que poguera justificar aquests bombardejs.
Oscar Vives arribà a la conclusió que “L’única explicació es que van provar enllà els seus avions. Per això prenien fotografies una hora abans del bombardeig, durant i desprès de l’atac. Després marcaven els objectius assolits. No hi ha cap cas similar al llarg de la Guerra Civil ni tampoc en la Segona Guerra Mundial perquè estaven massa ocupats“.

La Legió Còndor va llançar les seues bombes sobre els pobles d’Ares, Albocàsser, Benassal i Vilar de Canes.
Volien provar els efectes del nou avió de bombardeig en picat, el Junkers, que podia fixar l’impacte de bombes de 500 quilos en una àrea de menys de 5 m quadrats. No obstant això, diu aquest professor, “estic segur que ni les tropes franquistes ni les republicanes en tenien constància“.

Segons la documentació de què disposa el professor Vives, a Ares van morir almenys 16 persones, 10 a Benassal, 6 a Albocàsser i 3 a Vilar de Canes.
Els bombardejs no es van correspondre amb moviments de tropes, ja que les unitats franquistes van avançar dies després. Jo crec que ni els mateixos nacionals van saber… Es pot comparar el bombardeig al Maestrat amb el que va passar a Gernika, però hi ha una gran diferència. En Gernika, els alemanys tenien un objectiu: desmoralitzar la població i l’exèrcit republicà. Ací no hi havia més objectiu de provar el Junker“, va dir el professor.
En els pobles bombardejats únicament quedaven dones i xiquets (els homes estaven lluïtant en el front). Sembla ser que els nazis els van considerar objectius perfectes per provar el seu nou armament, en especial els avions Junker-87 Stuka.

Els Junker 87-Stuka van ser els avions més temuts durant la Segona Guerra Mundial. El 1938 va arribar la primera esquadrilla a Espanya, formada per tres aparells especialitzats en bombardejs en picat.

L’alt comandament nazi sembla va triar el Maestrat per diverses raons.
La distància entre els pobles i l’aeròdrom de la Sénia -construït pels republicans el 1937 i ocupat per les tropes franquistes a l’abril del 38- era relativament curta. A més, a finals del mes d’abril d’aqueix any, Ares, Albocàsser, Benassal i Vilar de Canes eren els primers pobles en territori republicà en direcció sud i es trobaven a uns 30 quilòmetres del front.
Sense dubte, aquests factors van portar els alemanys a escollir la zona com a banc de proves per als seus avions.

Per als aviadors de la Luftwaffe, Espanya era una mena un divertiment, un destí exòtic on exercitar, on provar els seus avions i les seues habilitats bombardejant sobre poblacions reals.
La població d’aquests pobles, pròxima a l’aeròdrom de la Sénia, congeniava amb ells i els procurava menjar i beguda. A canvi, els pilots els permetien retratar-se al costat d’ells amb les seues càmeres Leica.
En una de les imatges aconseguides pel professor, dones de la zona posen al costat d’un avió, i en una altra, un grup de guàrdies civils apareix al costat d’una de les bombes SC500, ls mateixes que van ser descarregades sobre els seus habitants.

A bord dels seus avions pràcticament inabastables per les bateries republicanes, els pilots podien realitzar les «acrobàcies» experimentals. La major part de les fotografies estan signades pel comandant Von Fugger, descendent d’una poderosa família de banquers.
Quan les tropes franquistes van prendre les localitats bombardejades, el propi Von Fugger es va encarregar de fotografiar els efectes dels seus bombardejos sobre la població, aquesta vegada ja arran de terra.

Els avions Junker van causar una àmplia devastació per tot arreu d’Europa en els primers anys de la Segona Guerra Mundial, on només van trobar un obstacle seriós: els avions de la RAF durant la batalla d’Anglaterra.

Les fotografies de Fugger recullen el moment dels bombardejs en picat dels Stuka.
Aquesta nova tècnica de guerra permetia col.locar la bomba en una àrea determinada amb un error de només cinc metres quadrats. Les proves van confirmar l’eficàcia dels enginyers nazis.
En Benassal, per exemple, la Legió Còndor va llançar almenys 9 d’aquestes bombes de 500 quilos, que van reduir l’església a enderrocs i van matar a 10 dels seus habitants.

La maquinària de guerra que havia de terroritzar a Europa i al món sencer estava ja en marxa, i els habitants del Maestrat eren els seus cobais.

Aquesta idea ha donat lloc a una mostra itinerant organitzada pel Grup de Recuperació de la Memòria del segle XX de Benassal, què es va exposar per primera volta per les comarques de de Castelló sota el títol “Experiments de la Legió Còndor a l’Alt Maestrat”, i que ara es pot veure al Centre de Cultura Contemporània Octubre (CCCO) de València.

Jo vaig visitar-la a València fa uns dies, i vos recomane que la visiteu, és en veritat molt interessant.
Però afanyar-vos, al Centre Octubre de València només estarà fins el proper 25 de gener.

Patraix, València )L’Horta), a 16 de gener de 2013.